diumenge, 27 de novembre de 2011

Homenatge i bricolatge

Raymond Queneau és un d'aquells autors que provoca l'escriptura des de la lectura. Són moltíssimes les creacions que han suscitat algunes de les seves obres. No només les clàssiques adaptacions cinematogràfiques, que en el seu cas inclouen un exemple tan excepcional com el de la novel·la Zazie dans le metro (1959) portada al cinema per Louis Malle en 1960. Tot sovint, les seqüeles literàries es produeixen a través dels patrons d'escriptura, la qual cosa ens porta d'una manera irremissible cap al concepte central de la literatura potencial (Oulipo) que Queneau va ajudar a definir a partir de 1960: la contrainte (constricció o trava o restricció). Una condició prèvia que l'autor s'imposa abans d'elaborar el seu text. Com per exemple, la condició d'explicar un mateix episodi de noranta-nou maneres diferents que va donar peu als seus cèlebres Exercices de style (1947). En l'últim mig segle han aparegut dotzenes d'obres de creació (no només literària) inspirades en aquest mateix patró. Sense anar més lluny, en l'àmbit de la literatura catalana han aparegut, en aquests últims temps, dos llibres prou diferents que parteixen del mateix plantejament: Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís (La Magrana, 2010) i A que no d'Eduard Ribera (Pagès, 2011, Premi Lleida de Narrativa 2009). En el primer un episodi de sang en una granja del carrer de Petritxol s'explica de 141 maneres diferents. En el segon un fet nimi en una tarda plujosa és rememorat 99 vegades. És la constatació de l'equilibri inestable dels dos relatius que conviuen al mot quelcom: què s'explica i com s'explica. 

 
Una altra obra de Queneau que ha suscitat molta escriguera, per dir-ho amb el terme baleàric que fa anar Biel Mesquida, és el poemari Cent mille milliards de poèmes (1961), en el qual Queneau reuneix deu sonets i els atorga terminacions holorimes perquè es puguin intercanviar tots els versos que comparteixen posició. En l'edició canònica de Gallimard els versos s'editen encunyats i el joc de llengüetes permet formar fins a 100.000.000.000.000 de poemes diferents. Escric els 14 zeros per esquivar l'ambigüitat habitual que es dóna entre l'escala llarga europea des de 1961 (un bilió entès com a un milió de milions, 10 elevat a 12) i l'escala curta anglosaxona (un bilió entès com a mil milions, 10 elevat a 9). El llibre de Queneau ha estat traduït (és a dir, recreat) en diverses llengües: en alemany per Ludwig Harig (1984), la primera en anglès per John Crombie (1983)... En català existeix una versió dels poetes Carles Hac Mor i Ester Xargay distribuïda digitalment. L'edició amb llengüetes requereix una certa inversió i això intimida alguns editors. Per això cal felicitar la gent d'Editorial Demipage per la publicació de Cien mil millones de poemas. Un grup d'escriptors espanyols entre els que destaquen Vicente Molina Foix i el polifacètic Santiago Auseron (també conegut com Juan Perro al món de la música) enceten una nova via d'homenatjar la combinatòria poètica de Queneau. A partir d'un sonet base de Jordi Doce i en el marc dels tallers d'escriptura creativa d'Hotel Kafka, nou autors més completen la desena de sonets amb versos intercanviables. Són, a banda dels tres ja citats: Rafael Reig, Fernando Aramburu, Francisco Javier Irazoki, Pilar Adón, Javier Azpeitia, Marta Agudo i Julieta Valero. L'edició ja és visible a YouTube. Més enllà de les oscil·lacions de la terminologia aritmètica (jo diria que els de Demipage s'han menjat tres zeros al títol), cal saludar amb joia aquesta nova demostració de la potència extraordinària del llenguatge verbal. 

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 15 de novembre de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir