diumenge, 27 de novembre de 2011

La firma del periodista

Al núvol de paraules, conceptes i sigles que configuren el xàfec de qualsevol campanya electoral, n'hi ha una que no hi falta mai: bloc. I no pas perquè tothom parli desaforadament de política valenciana o gallega, sinó per la crítica als blocs electorals que obliguen a atorgar un temps determinat per partit als noticiaris dels mitjans públics. Aquesta pràctica, que projecta el repartiment de la publicitat electoral gratuïta cap a l'interior dels noticiaris, engavanya els professionals que l'han d'aplicar. En paraules de Josep Maria Martí, degà del Col·legi de Periodistes, els blocs transformen els informadors en “un cronòmetre amb cames, i un cronòmetre amb cames no fa mai bona informació”. La imatge és gràfica però no prou ajustada. Els professionals dels mitjans audiovisuals sempre són cronòmetres amb cames que ajusten la informació a un temps concret igual com els que escrivim als diaris l'ajustem a un espai predeterminat. La primera pedra d'un noticiari la posa qui reparteix el botí de temps (escaleta) o espai (alçat) entre les notícies. El problema rau en la impossibilitat de predeterminar-lo d'una altra manera que no sigui l'establerta per l'aritmètica parlamentària. El conflicte és que, a l'hora de la veritat, el poder polític no es refia dels professionals de la informació. Ni dels que creu tenir més a prop. 

 
Per això el missatge electoral més repetit sempre és el mateix: que “la cobertura de la campanya no respon a criteris estrictament periodístics, sinó a l'ordre d'aparició dels partits i a la durada de les informacions que fixa el Consell de Govern de la CCMA, i que s'emparen en la llei electoral espanyola”. Com que els professionals no hi estan d'acord no firmen les seves cròniques com a mesura de protesta. Encara bo que, més enllà de reiterar aquesta cantilena, s'emeten reportatges que expliquen més detalladament quin és el quid de la qüestió, amb declaracions contrastades tant dels responsables de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals com dels informadors. Però, per més debats periodístics que es facin, al capdavall som allà mateix i l'única força real que els queda és el gest íntim (però també ínfim) de no firmar les cròniques. Un gest que pren rellevància quan és anunciat, però que pot passar desapercebut. 


Tan desapercebut com passa als Telenotícies de TV3 un interessant efecte secundari del llibre d'estil aplicat a les firmes. El fenomen es produeix durant les connexions amb els corresponsals: Bassas, Costa, Cruanyes, Elfa, Galí, Garriga, Sala, Vicente.,, Els informadors de plató els donen pas sempre amb un titular de la notícia que comentaran i, suposo que per exigència del llibre d'estil, han d'incloure en aquesta breu introducció el nom del company al qual s'adrecen. Es tracta d'una fórmula protocol·lària de donar-li pas tot presentant-lo al teleespectador just abans de cedir-li la paraula. Doncs bé, no sempre és senzill de conjuminar. Ja fa temps que col·lecciono aquestes frases per la seva gran ambigüitat potencial. Per més que s'esforcin a marcar una pausa abans i després del nom per marcar-ne l'aposició, moltes vegades el corresponsal queda integrat en la notícia i, tret de context, resulta xocant. Per exemple, durant el TN Migdia del 2 de novembre Carles Prats va donar pas al corresponsal de Brussel·les amb aquestes paraules: “La conversa que mantindran, Salvador Sala, Merkel, Sarkozy i Papandreu...” I jo em vaig imaginar el gran Sala, amb aquells ulls que fa de voler-ho veure tot, departint animadament, assegut a taula,  amb un bicèfal Merkozy i el cadàver (polític) de Papandreu. 

Màrius Serra. La Vanguardia, dilluns 14 de novembre de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir