Les variacions Godwin

Mike Godwin ha passat a la història per llei. Concretament per la llei de Godwin, una regla que explora l'aparició d'analogies amb els nazis en les discussions a internet. La llei s'aplica a les controvèrsies digitals: “a mesura que una discussió creix, la probabilitat que algú compari algú altre amb Hitler o els nazis tendeix a u”. Segons Godwin, va introduir-la l'any 1990 en un experiment de memètica. (Un mem vindria a ser una unitat d'informació cultural que es replica i es transmet d'una ment a una altra com un virus, tot ajudant a formar el que hem convingut d'anomenar teixit cultural). Doncs bé, aquesta llei, que després ha tingut un èxit insospitat, pretenia alertar sobre els polemistes digitals que fan servir una retòrica incendiària sustentada en arguments de pa sucat amb oli. Godwin va posar l'ènfasi en el que va anomenar reductio ad Hitlerum: un mètode lògic anàleg al de la reducció a l'absurd que bombardeja el diàleg fins anorrear-lo. Hi ha un munt de corol·laris nascuts de l'experiència neosofista que sorgeix dels fòrums, debats i tota mena de fils de comentaris que permet la xarxa, moderats o immoderats. Hi ha, per exemple, la llei Wilcox-McCandlish, una anàlisi força sofisticada del discurs en línia. O la llei Benford, formulada pel novel·lista de ciència-ficció Gregory Benford fa més de trenta anys: “La passió associada a una controvèrsia és inversament proporcional a la quantitat d'informació real disponible”. És pot dir més fort, però no més clar.
Els experts en aquesta Llei de Godwin afegeixen un parell de matisos prou interessants. D'una banda, estenen l'àmbit de les comparacions a d'altres campions de la mala premsa: Stalin, Mao, Pol Pot, Bin Laden. Potser ara fins i tot Gadafi, si no fos per aquest sòrdid final que ha tingut al clavagueram del desert. Però també admeten que, atesa l'enorme popularitat que en aquestes dues dècades ha adquirit la reductio ad Hitlerum, de vegades la Llei de Godwin és invocada per desactivar les comparacions amb els nazis fins i tot quan aquestes sí que són pertinents. En buscar més informació en català, trobo aquest comentari (amb frase final entranyable) a la Viquipèdia: “En l'àmbit cultural català aquesta regla és també vàlida, encara que la probabilitat de comparació amb els feixistes, franquistes o amb Franco també és alta, a falta d'estudis científics que ho corroborin”. Caldria esperonar els nostres abnegats estudiants de comunicació perquè corroboressin (o no) que en qualsevol polèmica a la xarxa desenvolupada en català (ni que sigui en el català aproximat que hi circula) la comparació amb Franco, el franquisme o el feixisme acaba apareixent d'una manera inexorable. Potser a partir del 20-N això tornarà a succeir, però diria que ara mateix la reductio ad Francorum és més aviat minsa. La superen amb escreix dues al·lusions d'origen molt divers que apareixen més que Franco a les controvèrsies actuals: Anglada i els talibans. El polític de Vic és la bèstia negra en temes de xenofòbia i els integristes afganesos en temes de llengua. Si un polític vol acusar un col·lega de racista només ha d'acostar el seu cognom al d'Anglada i el debat esclata en mil bocins. Si un ciutadà vol acusar-ne un altre de voler fer servir la llengua catalana sense complexos a tot arreu, només li ha de dir talibà i ja es pot estalviar de raonar. El primer referent no deixa de tenir lògica, perquè Anglada prové del franquisme i és un fatxa de proximitat. Però, els talibans? Com és que hem hagut d'anar tan lluny a buscar un referent d'integrisme tenint-ne tants tan a la vora? 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 24 d'octubre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma