dimarts, 1 de novembre de 2011

L’home que mira els pisos

¿Qui ets tu? Defineix-te, sisplau.

—Jo sóc l’home que mira els pisos. Em pots envejar. És una afició estranya, ho reconec. Hi ha gent que fa col·lecció de segells. Hi ha gent que pinta grafitis. Hi ha gent que estudia les ofertes dels hipermercats. Doncs bé, jo sóc l’home que mira els pisos de Barcelona. M’apunto el número de telèfon, truco, quedem amb un comercial i després miro el pis durant una estona. A vegades, si m’ha agradat molt o si m’ha deixat intrigat, hi torno uns dies més tard i el miro per segon cop. Tinc un avantatge: com que no penso comprar el pis, ni llogar-lo, és una afició molt barata. “Els diners no són un problema”, dic sempre quan estableixo el primer contacte via telefònica. Amb el temps he anat polint el to de confiança, l’argot de si el pis té moltes possibilitats, de si la vista és el millor, de si es podria tirar a terra aquesta paret.

—¿Diries que t’obsessiona, ja, aquesta afició?

—No. Sí. No, segurament no. Vaig pel carrer i em fixo en els cartells de lloguer i de venda, en el nom de la immobiliària, i n’apunto el telèfon. Un cop a casa, em connecto a internet i observo les fotos del pis en qüestió. N’estudio els angles, els metres quadrats, els defectes a primera vista. A vegades les fotos són molt dolentes, o amaguen més que no ensenyen, i he de fer volar la imaginació. Cap problema, la faig volar. Després, quan ja s’ha establert un primer contacte, quedo finalment per veure el pis.

—¿Com i quan va començar aquesta afició a la promiscuïtat immobiliària?

—Mig per accident. Com tothom, jo havia mirat pisos per necessitat. Un dia, però, trobant-me ociós, vaig fixar-me en l’anunci d’una immobiliària. Venia un pis a Sarrià, una planta baixa amb jardí, i el preu era alt. Potser per justificar-ho, sota la foto del menjador hi afegien aquest text: “En aquesta casa hi va viure Gabriel García Márquez i va escriure-hi Cien años de soledad”. Un amic, estudiós de l’autor colombià, em va confirmar la referència a la vivenda, però es va mostrar escèptic pel que fa a l’origen barceloní de la novel·la. A mi m’era igual, jo només volia veure la casa on havia viscut el geni. Així, després d’aquella aproximació més personal, més íntima, encara que fos en absència i trenta anys més tard, ja podria dir-li Gabo, com els amics.

—És un punt de partida atractiu...

—No n’hi ha per tant. De seguida vaig comprendre que era molt més engrescador veure pisos de desconeguts. Entrar a les habitacions nues,  passejar-t’hi sota la mirada avorrida del comercial, i haver-te d’imaginar qui hi havia viscut abans i qui hi viurà després. A vegades hi ha pisos tan seductors que et demanen que siguis actiu. Obres un armari de paret i l’olores amb una mica de por; et fixes en les marques que van deixar els quadres; t’asseus en un sofà vell que els anteriors habitants han abandonat i busques entre els coixins a veure què en surt. Hi ha espai  per a la imaginació. Per això, encara que sembli un contrasentit, no m’agrada visitar els pisos que es lloguen amb mobles: perquè són exhibicionistes, carrinclons i t’obliguen a combregar amb rodes de molí.

—¿Què més em pots dir? ¿Quants pisos has visitat?

—No els he comptat, i no és important. Jo m’he passejat per pisos de Barcelona que, si te’ls descrivís amb detall, et farien somiar. Temples laics, ruïnes, jardins tropicals, àtics amb una terrassa digna d’un transatlàntic, sòtans sense reputació ni llum. Però m’estimo més mirar cap al futur i enllaminir-me amb els pisos que veuré un dia, aviat. Així és com passejo per Barcelona, buscant noves peces per a la col·lecció. La casa més estreta del carrer Aragó. L’edifici que rep més soroll de la sortida per la Meridiana. Tot s’hi val.

Jordi Puntí, Time Out, 11 de setembre del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir