Llibertats i traves

Ara fa un any que els clients del Bar El Velódromo del carrer de Muntaner es poden endur la carta sota el braç, plegada com un diari. El Velódromo és un dels cafès clàssics de Barcelona que va tancar l'any 2000 i que ha estat recuperat pels fabricants de la cervesa Moritz en un format versàtil que combina cerveses, entrepans, copes, pastissos, cafès, ostres, esmorzars de forquilla, tapes de ressaca i platillos en l'amplíssim horari que va de les sis del matí a les dues de la matinada, tot i que l'establiment s'anuncia com un 365x24. Des d'ara fa un any, la casa juga cada mes a renovar el dors de les seves cartes d'una manera singular. Gràcies al projecte de l'escriptor Julià Guillamon (crític d'aquest diari) i del dissenyador gràfic Albert Planas (responsable amb America Sánchez de la imatge de Moritz), la carta s'ha transformat en una revista gràfica i literària de periodicitat mensual. Cada tongada consta de tres peces separades, podríem dir que monogràfiques si no fos perquè normalment el grafisme és molt variat. Algunes tenen més text, en d'altres predomina la imatge, però totes estan triades i executades d'una manera impecable. Aquest mes d'octubre que ja acaba, per exemple, la clientela pot combinar les seves ingestes amb la degustació visual de tres propostes molt diverses. D'una banda, l'acoloriment vexil·lològic de cinc banderes municipals creades per Armand de Fluvià a partir dels escuts de cada municipi i triades per Quim Monzó. En segon lloc, el vestuari d'un muntatge del ballet Schéhérazade estrenat a París l'any 1921, que forma part d'una exposició sobre ballets russos que es pot veure al CaixaForum fins al gener. I finalment, la més íntima: vuit portades i vint-i-sis lloms de cintes de cassette. Són de l'escriptor Kiko Amat, de quan tenia 17 anys a finals dels vuitanta. L'últim llibre d'Amat -Mil violines y otras crónicas sobre pop y humanos (Mondadori)- tracta d'una música pop com la que mostren les seves cintes. Dels Kinks, dels Who, dels Housemartins, dels Stranglers, dels Devo, de Costello o la del Thriller de Michael Jackson que té, just sota la foto de l'artista, un text inquietant el que té de profètic: “dióxido de cromo”.
 
La revista reprodueix un fragment del llibre en el qual Amat exposa una teoria extraordinària: “la gente que se educó en el amor a los discos mediante cintas adquirió un mayor oído y una infinitamente mayor capacidad de absorción de nuevos sonidos que la siguiente generación de discmans (...) El escuchador de álbumes en K7 perdió la esperanza de avanzar o retroceder, y se abandonó estático a los sonidos registrados en el orden deseado por el artista en cuestión, absorbiéndolo todo sin chistar, aprendiéndose los discos de memoria”. Això és radicalment cert, tot i que hi ha un punt de melangia calvinista en la remembrança d'aquesta manca de llibertat (tecnològica) que ens obligava a fer de la necessitat virtut. Però també és cert que la majoria dels usuaris de cintes ens vam rebel·lar contra aquelles limitacions tecnològiques i vam construir les nostres cintes a còpia (mai més ben dit) de dos botons cabdals: Rec i Pausa. La mateixa cassetoteca de Kiko Amat ho demostra. L'ordre desitjat per l'artista quedava moltes vegades alterat per la gravació d'altres treballs artístics que transformaven aquelles cintes Basf o Tdk en antologies coherents o aberrants. Igual com les llistes de Spotiy que molts joves d'avui comparteixen amb els seus amics. De fet, el K7 va significar l'inici de la còpia privada i el primer pas cap al qüestionament de la unitat de l'obra d'art musical que, encara avui, coneixem com un disc.

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 25 d'octubre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma