dijous, 3 de novembre de 2011

Modèstia a Prats

Modest Prats (Castelló d'Empúries, 1936) ha estat sempre algú capaç de despertar interessos. Sovint, en aspectes que aparentment no ens interessen. Només això explica que un capellà tingui tants deixebles agnòstics i ateus. O que algú que signa pronòstics pessimistes sobre la salut i la pervivència de la llengua catalana hagi suscitat tantes vocacions lingüístiques en la seva defensa. De fet, fins i tot pot sorprendre que un erudit de l'alçada d'un campanar en la història de la llengua catalana (amb tanta a com llueix el català) sigui amè. Però l'amenitat ha presidit la majoria de les seves lliçons, converses i intervencions públiques per trona, bar i ràdio. Aquest dissabte 29 un gran nombre dels seus deixebles, entre amics, coneguts i saludats, s'aplegarà a la Residència Bisbe Sivilla de Girona per retre-li un homenatge a través del mètode més lògic en el cas d'un lletraferit, la presentació d'un llibre seu: Homilies de Medinyà (Empúries). No és pas un llibre de circumstàncies. L'ha escrit ell de l'alfa a l'omega durant més de mig segle, però l'han aplegat els seus amics íntims a partir dels papers que ha deixat a la rectoria per culpa del senyor Alzheimer. Salomó Marquès és qui signa la tria, però l'alineació completa dels còmplices pratsencs ompliria la gespa del Camp Nou de cognoms com Comadira, Drou, Feliu, Folch, Fonalleras, Iglesias, Nadal, Renedo, Ten o Terribas. L'acte d'aquest dissabte em provoca la mateixa frustració que l'última lliçó impartida pel doctor Joan Solà a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona. Llavors no hi vaig poder assistir perquè era en una presentació literària a València i aquest dissabte seré a Concentaina pel mateix motiu. Com que no podré escoltar el que en diran, m'he llegit el llibre. 
 
Els recopiladors han prescindit dels seus articles a Presència i han articulat la veu de Modest Prats a partir de textos memorialístics (inèdits), homilies, conferències, exercicis espirituals i una traca final literàriament excepcional: un dietari de l'any 80 i l'únic conte que se li coneix. Les notes de “D'aquí deu dies seré capellà” (1959) constitueixen el compte enrere d'un jove de vint-i-tres anys, no exempt de dubtes, abocat a uns moments tan decisius. Les seves homilies corroboren en tot moment l'origen etimològic del terme, que ve de conversar. Una homilia no és, doncs, ben bé un sermó ni una conferència ni una lliçó ni un seguit d'instruccions ni una xerrada moralitzadora, sinó una conversa com les que Modest Prats suscita (amb l'ajut d'Espriu, dels Evangelis, d'Eiximenis o de Sant Tomàs) en les seves homilies de noces, aniversaris o exèquies. En l'ordre civil, impressiona el sermó “A favor de l'abolició de la pena de mort” predicat a l'església del Carme, de Girona, el mes de maig del 1975. En l'ordre literari, fa bavejar el conte “Rigorosament literal”, que va publicar com a pròleg d'un volum de l'editor olotí Miquel Plana en el qual cada autor defensava una lletra de l'alfabet. La seva única obra de ficció és un exemple de literatura barroca i potencial, que oculta diversos acròstics alfabètics entrecreuats de manera prodigiosa. Els amants de l'Oulipo haurien transformat el corrector enfollit del conte en el seu sant patró definitivament provisional o provisionalment definitiu. A mi em va fascinar tant que li vaig demanar si m'autoritzava a reproduir el conte sencer com a últim capítol d'una novel·la de títol palindròmic inspirada en aquest corrector. Era una apropiació acreditada però absoluta. Hi va accedir sense conèixer-me gaire (ni ser de Girona). Gràcies, Modest. Per això i, sobretot, per tota la resta.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 27 d'octubre de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir