Nos + altres ibèrics

Fa cinquanta anys de la fundació, a París, de l'editorial antifranquista Ruedo Ibérico, vehicle de transmissió d'un relat alternatiu sobre la transició espanyola que va ser foragitat a consciència dels focus d'irradiació ideològica més potents de l'arc parlamentari. Ara, l'editorial barcelonina BackList publica, a cura de l'historiador Xavier Díez, La Transición en Cuadernos de Ruedo ibérico, un recull d'articles apareguts a la revista homònima que l'editorial fundada per l'anarquista José Martínez Guerricabeitia va publicar entre 1965 i 1979 amb el suport de figures com Fernando Claudín o Jorge Semprún. Llegits ara, molts dels articles que aplega Díez susciten una saludable lectura crítica del mite que adhereix a la paraula transició un adjectiu que els barcelonins associem a una sastreria i a una presó: modèlica. Aquest mite dels anys vuitanta ha caigut en aquests últims temps pels treballs d'una nova generació d'historiadors i documentalistes que han trencat el tabú d'investigar els crims del franquisme. El seu perfil és perifèric des dels punts de vista geogràfic, acadèmic, cultural (molts no tenen el castellà com a llengua materna) i institucional. Díez, sense cap parentiu conegut amb l'ínclita Rosa, assegura a la introducció que tot just comença a donar-se un incipient consens historiogràfic sobre la mitificada Transició espanyola. Ens les hauríem amb un procés (ara ja tancat) amb èxits constatables (entrada a Europa, absència de més amenaces de cop militar) i un quàdruple fracàs: democràcia de baixa qualitat, desigualtats socials insostenibles, desencaix territorial i una economia basada en l'especulació, el poder de la banca i la corrupció immobilària. La Transició, doncs, és vista amb ulls ruedoiberistes com una transacció amb imposicions, usurpació de la sobirania popular, violència, manteniment de privilegis, exclusió de la dissidència i una amnistia que, en realitat, va ser una llei de punt i final (“¿Quién amnistiará al amnistiador?” es pregunta Joan Martínez Alier). Llegir els articles ruedoiberistes en l'actual context polític provoca una certa impressió. 
 
Sobretot després de la conga aquesta del senyor Peces Barba d'avui fa una setmana. Després de l'exabrupte del bromista Peces molta gent ha expressat la seva opinió sobre l'autonomia de Portugal, els bombardeigs de broma i el sentit de l'humor dels catalans. A mi, de totes les seves paraules sornegueres m'interessa fixar la mirada en un simple pronom. Recordem-ho: “Yo siempre digo en broma, qué hubiera pasado si nos hubiéramos quedado con Portugal y no con Cataluña (...) igual nos habría ido mejor”. Tant me fa quin dels dos sentits del verb quedar-se (romandre o apoderar-se) subjau aquí. L'interessant és la partícula pronominal “nos”. No pas un Nos majestàtic, sinó un humil nos que remet a un nosaltres enigmàtic del qual qualsevol català, voti qui voti, està exclòs. Perquè, qui redimoni forma el nosaltres del senyor Peces Barba? Heus aquí el nus de la qüestió. Queda claríssim que els portuguesos no formen part del nosaltres que enclou el “nos habría ido mejor”, però els catalans tampoc. I tanmateix, el senyor Peces (que, recordem-ho, en català és el plural de peça) és un dels pares d'una Constitució que enlloc defineix el seu “nos” sense els “altres” ibèrics aquests que el patriota Peces es queda o deixa anar en el seu to jocós de festival de l'humor. Qui és capaç de definir l'abast del seu nosaltres? Heus aquí un problema irresolt. Tan irresolt com que nosaltres mateixos en català ens anomenem nosaltros, mosatros, noltros, naltros, natres... 

Màrius Serra. La Vanguardia, dijous, 3 de novembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma