dissabte, 26 de novembre de 2011

Oceanografia del ‘chill out’

L’altre dia, fent zàping, vaig anar a parar a un programa insòlit. No em demaneu el nom ni la cadena, només sé que era un d’aquells canals perduts als gorgs pregons de la TDT. El programa visitava tot de gent normal i corrent –no famosa– que amb gran alegria i orgull ensenyaven casa seva. Un noi de Barcelona mostrava el seu àtic de 28 metres quadrats, un espai molt modern i ben aprofitat. Una noia ens guiava pel seu palau de 350 metres quadrats a València, amb un arc gòtic al menjador. Malgrat les diferències òbvies, tots dos estaven orgullosos de la mateixa peça: «L’espai chill out», van dir-ne.

El concepte de chill out ha fet fortuna, potser com una herència de l’eufòria immobiliària. Ja m’imagino l’interiorista de torn planejant les reformes de la casa: «I aquí hi veig un espai chill out perquè puguis relaxar-te...» En el fons, l’anglicisme revesteix de modernitat una cosa que s’ha fet tota la vida: cultivar la mandra, gandulejar, escarxofar-se, jaure com un dropo. Abans es gandulejava a qualsevol racó, en una butaca davant de la tele, en una gandula al jardí. De fet, es podria llegir l’Oceanografia del tedi, d’Eugeni d’Ors, com un tractat sobre el chill out. El seu protagonista, eDoctor, prescrivia el tedi com a única salvació: «Ni un pensament, ni un moviment!» Doncs ja és això, ja.

No és cap casualitat que els primers chill out fossin un invent de les discoteques de platja. Després d’haver ballat tota la nit, tips de drogues sintètiques, els joves d’Eivissa i llocs afins trampejaven la baixada tot ajaçant-se en un sofà, amb ulleres de sol, davant de la platja, i dormien una estona per poder agafar forces. De fons –i aquest és l’autèntic desastre del món chill out–, el discjòquei els posava aquella música ambient tecno, lenta i repetitiva. La mateixa que actualment se sent en moltes botigues de moda i restaurants de moda, ascensors i centres comercials. És tan monòtona i avorrida, que em fa enyorar les èpoques en què el rei de la música ambient era Fausto Papetti amb la seva orquestra.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de novembre del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir