Paga la pena

Pagar la pena és una expressió que pot semblar desafortunada, perquè el preu de qualsevol pena oscil·la més que una prima de risc, però també permet entendre que les transaccions no són només econòmiques. Tot intercanvi és transacció. Els en proposo una que paga la pena. Vagin a les taquilles de L'Auditori (o al Telentrada) i gastin-se 25 euros en el concert “Spirituals” que aquest diumenge hi celebren els TGV Choir (The Gospel Viu Choir), amb el seu projecte Gospel Sense Fronteres. I si no hi poden anar, sàpiguen que també hi ha fila zero. Cada any, el centenar de membres d'aquest gran grup de gòspel selecciona una entitat sense ànim de lucre i l'ajuda fent-ne sensibilització i destinant-li els beneficis d'un dels seus concerts. Els que obtinguin aquest diumenge els dedicaran als nens pluridiscapacitats de Nexe Fundació, en el marc del projecte “Mou-te pels Quiets” que vam iniciar el 14 de juny de 2009 també amb un concert. Des d'aleshores, els professionals i els pares del centre al qual va assistir durant anys mon fill Llullu s'han continuat movent. I no només es mouen. També fan que més gent es mobilitzi. Sempre amb actes que difonen la diferència dels nens quiets mitjançant tota mena d'activitats creatives com ara la música, la literatura, les arts plàstiques o la fotografia. Fins ara hem promogut concerts, exposicions, contes, subhastes i sessions fotogràfiques. Nexe Fundació treballa des de fa més de 25 anys per donar una atenció global als nens amb pluridiscapacitat i a les seves famílies des del primer moment, i els puc ben jurar que la seva tasca és fonamental per a la supervivència dels pares que topen amb aquesta dificultat inesperada. De fet, en aquesta societat tan complexa que ens hem procurat l'única possibilitat real d'acostar-nos al revolucionari ideal de la igualtat és assumir la diferència. I els excompanys de mon fill quiet, veritables campions de la N.P.A. (No Progressa Adequadament) són tan diferents que res del que els passi no ens pot ser mai igual. 
 
La difusió del concert d'aquest diumenge ha comptat amb un còmplice excepcional: el fotògraf granollerí Jordi Ribó, autor de les fotos del foliscopi que encara ara em permet veure córrer el Llullu. Aquest cop, l'amic Ribó ha fet unes fotografies de grup. El 9/10/11 va reunir a la platja del Bogatell els cantants del TGV Choir i un munt de famílies de Nexe. Enfilat dalt d'una grua, els va disposar damunt la sorra en posicions diverses. Els inquiets cantants, vestits de blanc. Els quiets, de blau. Pura geometria variable. El projecte ha desembocat en diverses parelles d'imatges que emulen el joc de les diferències tal com se sol presentar a les pàgines de passatemps dels diaris (aquí a La Vanguardia, els dibuixos de Laplace). Ara els cantants sols, ara amb un quiet als braços. Una manera molt gràfica de transmetre el lema de Nexe Fundació: “Tots som diferents, tots som especials”. Les poden veure al web moutepelsquiets.cat. El talent atrevit de Ribó va acabar transformant l'experiment en un veritable espectacle del qual ara en conservem aquestes impactants imatges zenitals. Retrats col·lectius que reflecteixen l'harmonia del conjunt però també la vertiginosa energia íntima que sempre s'allibera quan un ésser humà en plenitud entra en contacte directe amb un dels quiets que poblen les aules de Nexe. Després de la sessió fotogràfica els cantants deien que mai no podrien oblidar el moment que havien tingut un quiet als braços. Tothom en podia sentir l'energia. La mateixa que aquest diumenge s'escamparà per les butaques de L'Auditori. Ens hi veiem?

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 22 de novembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma