diumenge, 27 de novembre de 2011

Si en Serrat ho hagués sabut

Feliu Ventura és un cantant de Xàtiva que acaba de publicar el seu cinquè disc, que du per títol Música i lletra. Feia cinc anys que el preparava, i aquest lent procés de maduració es nota. Molta gent va conèixer Ventura pel seu treball conjunt amb Lluís Llach, un seguit de concerts que van fer durant l'any 2005 i un disc en directe que en fixa el testimoni: Que no s'apague la llum. Després d'aquella intensa col·laboració la llum de Feliu ha seguit resplendint. En aquest últim disc, que val molt la la pena, hi ha una cançó que demostra el rigor musical i literari que gasta en Feliu. Du per títol “País de carretera” i ve precedida d'unes paraules massa recents de l'enyorat Joan Solà: “Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística; aquí el que hi ha és una part de la societat que viu precisament angoixada per la lingüística, i els altres no tenen aquesta angoixa perquè nosaltres cedim”. La lletra és força interessant. Tant que la reproduiré sencera, amb una instrucció específica per als lectors valencianoparlants d'aquesta columna: llegeixin-la en veu alta, si pot ser en públic. La barra d'un bar, un vagó de metro, els lavabos d'una estació... Però sobretot no es tallin. Comencem per la primera estrofa: “Si un dia la derrota és la tristesa/ que camina contra el mar/ en la calma d'un país de carretera/ secundària i hostil:/ no abandones ni resignes l'alegria/ a callar o a dormir.” Què? Cap reacció al seu voltant? Doncs seguim amb la segona: “Que la història no se salte ni dos versos/ Que no pare a respirar./ Alimenta de memòria l'esperança:/ No la tornes servil./ Ni combines la desídia traïdora/ I la idea de partir.” Com veuen, en la variant valenciana els verbs en subjuntiu prenen la mateixa terminació que en castellà, de manera que potser alguns dels seus oients ara es pensen que els ho llegiu en la llengua de Messi. Seguim: “I si un dia és enemiga la vereda/ I és difícil avançar/ No descanses, ni claudiques, ni t'entregues,/ I al final venceràs./ La victòria està en no regalar-se a un amo/ Ni rendir-se a l'opressor.” Ja esteu en condicions de demanar els que us envolten en quina llengua creuen que llegiu. És una pura qüestió d'oïda. La cita de Messi no era gratuïta. Si adoptem el seseo argentí, els versos de Feliu Ventura sonen, amb una impecable pronúncia valenciana, també en castellà. Encara que no sigueu valencians, esforceu-vos per reproduir la parla de Ferran Torrent i remateu-ho: “Un idioma no és problema, ni és excusa,/ ni és coartada del poder./ que no intenten suprimir-te sobre un mapa/ en despatxos de sal:/ No podran apagar una estrella/ Ni desconnectar el Sol.” Què? No us han fet fora del bar, encara? Ni us han llençat a les vies del metro? Doncs prova superada.

 
Feliu Ventura s'acull a la rica tradició dels poemes de doble (o múltiple) lectura. El primer en català-castellà ja té gairebé mig mil·lenni i també va ser escrit per un valencià, Joan Timoneda. Comença així: “L'amarga, fatigosa i dura pena...” i es va publicar l'any 1561 al Cancionero llamado Sarao de amor juntament amb un “Soneto en siete lenguajes” -llatí, italià, català, castellà, gallec, occità i aragonès- que demostra la proximitat relativa en la qual encara convivien, durant el segle XVI, les llengües romàniques: “Amator sum infelix homicida/ de me per chi d'amarte sempre mai...”. La bella represa d'aquesta tradició equilingüe que ara ens proposa Feliu Ventura demostra que el famós conflicte lingüístic que va apartar Joan Manuel Serrat del Festival d'Eurovisió l'any 1968 tenia una solució que li hauria permès cantar en català. Com bé deia Gaudí, sempre hi ha alguna via.

Màrius Serra. La Vanguardia, dilluns 7 de novembre de 2011

1 comentari:

Entradas populares

Compartir