Viuré per veure-ho?

Llegeixo a la revista Science un article signat per Helen Fields que em reconcilia amb la meva mare. A “Happiness Associated With Longer Life”, Fields sosté que la gent feliç viu més anys. No és una intuïció sobtada en un dia d'èxtasi etílic, sinó el resultat d'un d'aquests estudis en els quals les ciències socials inverteixen els seus recursos. La conclusió és detonant: la gent que està de bon humor té menys risc de morir en els propers cinc anys. Naturalment, en un estudi científic, aquesta conclusió està quantificada i el risc de morir d'aquests éssers indiscutiblement feliços és un 35% menor que el de la resta de mortals. Fins ara, la manera habitual de saber si una persona era feliç passava per un mètode tan pragmàtic com preguntar-li-ho. Però ja fa dècades que el doctor Andrew Steptoe, psicòleg i epidemiòleg a l'University College London (UCL) es dedica a explorar vies alternatives. Tothom menteix, que deia el doctor House, de manera que calia trobar la manera d'esquivar aquest engany patològic de l’ésser humà. L'equip de Steptoe ha seguit més d'onze mil persones majors de 50 anys des de l'any 2002. El mètode és mixt. D'una banda, els extreien saliva quatre cops al dia. Per l'altra, els demanaven detalls sobre l'estat d'ànim que sentien en cada moment. La idea de fons era establir una relació entre l'humor i la mortalitat, i això és el que Steptoe i la seva col·lega Jane Wardle han publicat als Proceedings of the National Academy of Sciences: dels 924 individus que declaraven tenir el pitjor estat d'ànim, 67 (el 7,3%) van morir en els cinc anys següents. En canvi, entre els que mostraven estar de bon humor (1.399), només un 3,6% (50) van morir en el mateix període. Naturalment, hi ha un munt de factors que podrien explicar les morts dels uns i la supervivència dels altres, però no deixa de ser significatiu que el percentatge de morts que estaven de mala jeia doblés els que estaven més feliços que un gínjol. Per més ajustaments que van fer els estudiosos, el risc de morir en els següentss cinc anys es va mantenir sempre un 35% més baix per a la gent que demostrava estar feliç. Les conclusions de l'estudi coincideixen amb les d'altres treballs més locals, com el que va publicar la psicòloga de la universitat californiana de Stanford (Palo Alto), a partir d'un grup de 111 persones de la zona de San Francisco Bay. Després de registrar els seus estats d'ànim cinc cops al dia durant anys, les dades eren inequívoques: els que estaven de bon humor vivien molts més anys.L'aplicació d'aquestes conclusions científiques a la situació emocional de la majoria de lectors d'aquesta columna és avui reveladora. L'escric abans de conèixer els resultats electorals que deuen omplir pàgines i pàgines del diari d'avui. Però me'ls puc imaginar. De fet, no costa gaire imaginar-se'ls. I és clar, això vol dir que hi ha un munt de votants que ara mateix estan eufòrics i un munt d'altres votants (molt diferents, molt diversos, molt contraposats en els seus interessos i en la seva visió del món) que ara mateix no saben de quin mal han de morir. L'aplicació estricta dels estudis que divulga Science ens porta a un món cada cop menys divers. Els feliços guanyadors de les eleccions sobreviuran anys i panys mentre que la corrua variadíssima de gent que avui se sent legítimament perdedora de la contesa morirà abans. Què ens espera, doncs? Hem de fer cas a la ciència? La meva àvia Paula sempre resolia els dilemes de futur de la mateixa manera: “Què farem?”, li demanaven. “Mala cara quan morirem”, responia, just abans de sentenciar, amb veu més greu: “Però no la veurem”. Avui és el primer dia de l'endemà.

Màrius Serra. Dilluns, 21 de novembre de 2011 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma