dijous, 1 de desembre de 2011

Aproximar la llunyania

La perplexitat és un estat saludable. L'origen de perplexus (de plectere: plegar) és entortolligat. Hi ha situacions tan embolicades que ens resulta difícil dotar-les de sentit. Això és el que em passava amb tres pàgines indesxifrables que culminen la traducció d'un llibre meu. La història és tan entortolligada com la meva perplexitat, però intentaré desembullar-la. Aquesta setmana fa tres anys que va sortir publicat Quiet (Empúries), un llibre nascut de la convivència amb el nostre fill pluridiscapacitat que acaba amb un foliscopi que permet veure córrer el seu protagonista. És a dir, si  fullegem les últimes 36 pàgines, les fotos animades mostren la cursa del Llullu. Una cursa que, amb el temps, s'ha traslladat a d'altres idiomes, començant pel castellà a Anagrama, i que en totes les edicions marca el final del llibre. Llevat d'una. La traducció en llengua coreana publicada per l'editorial Prunsoop acaba amb tres pàgines de text que mai no vaig escriure. L'obsessió per saber què diu aquest epíleg em va portar  a les cuines de dos restaurants coreans, els noms dels quals ometo perquè va resultar que eren xinesos. A Lleida, en el meu discurs d'agraïment pel premi Aspid, vaig explicar la perplexitat que em causava l'enigma coreà i el llavors president del Parlament Ernest Benach em va passar el telèfon d'un il·lustre coreà el nom del qual també ometo. Em va dir que li enviés un dels dos exemplars i mai més no n'he sabut res. Finalment, al club de lectura de la biblioteca de Sant Fruitós de Bages una de les assistents es va brindar a demanar-ne la traducció a una família coreana de Manresa.

 
La gentil lectora es diu Rosa Camprubí i m'acaba d'enviar la traducció de les enigmàtiques tres pàgines, després d'un periple notable: els tres fulls escanejats li arriben a través de la bibliotecària, Conxita Fenoy; la Rosa els porta al senyor Hong, mestre de Taekwondo i director d'un centre de Medicina Oriental a Manresa; quan el senyor Hong entén què li demana, li diu que li passarà el text al seu fill de 23 anys, que estudia Medicina a Barcelona; el fill del senyor Hong contacta amb la Yumi Kim Im, traductora del coreà, la qual truca la Rosa i, en un català perfecte, li explica que per a una persona que no ha estudiat en coreà resulta molt difícil fer una traducció, però que ella ho farà; en un parell de dies rebo la traducció del text (gràcies, Yumi). La meva perplexitat augmenta. M'imaginava que el text comentaria alguna particularitat occidental, però no. El publico complet al web www.mariusserra.net per si algú té la curiositat de llegir-lo, perquè és una mena de ressenya emocional del llibre que comença “Llullu. Em venen ganes de posar la boqueta de pinyó i dir el seu nom”. La traductora del llibre, Ko In Hyeong, s'hi implica tant que arriba a escriure: “Essent Màrius Serra un culer acèrrim, pel seu fill fins i tot seria capaç d'animar al màxim rival del Barça, el Reial Madrid. I si a mi em diguessin que hauria de canviar d'equip de beisbol? Menys mal que no tinc cap fill...” També agraeix els fòrums d'internet que li han permés traduir “els incomptables jocs de paraules que hi fa l'autor”. Jo que creia que Quiet era l'únic llibre meu sense jocs de paraules! Abans de firmar, Ko In Hyeong es fa ressò de la mort de mon fill, que ha trobat en una notícia a internet després d'acabar la traducció. La veritat és que  se n'acomiada amb tendresa. És un text deliciosament naïf, allunyat de la retòrica professional. Em costa molt d'imaginar un epíleg tan personal com aquest en un llibre traduït al català o al castellà. La traducció sempre és un aproximació a la llunyania.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 29 de novembre de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir