dissabte, 24 de desembre de 2011

Cobrir-se de glòria

Cada cop que intento explicar la naturalesa mutant del llenguatge em venen al cap un munt d'exemples tecnològics. Resulta senzill comprovar el canvi semàntic sofert per paraules com ara mòbil, servidor o single. Abans un mòbil era l'andròmina musical que entreté els nadons al bressol (o la motivació per delinquir o fins i tot una obra d'art com les de Calder). Avui és una d'aquestes navalles suïsses que duem a la butxaca per tenir, alhora, telèfon, càmera fotogràfica, filmadora, gravadora, màquina d'escriure, brúixola, altímetre i tantes altres coses innominades. Ni smartphone ni punyetes. En diem mòbil. El terme servidor, tan proper a la servilitat, encara ha quedat més desbordat per la terminologia empresarial. I d'aquell clixé isoacrònim SSS (su seguro servidor), tan popular al costat del SEUO (salvo error u omisión</CF>) hem passat a demanar un servidor segur per no quedar-nos sense correu electrònic. El cas del single és oposat. Tot i que encara s'editen discos en vinil, el concepte del disc senzill (per oposició al Long Play de llarga durada, els mítics elapés) ha deixat pas a l'ús del terme anglès single per designar els solters. Això sí, amb un cert poder adquisitiu, que si no són concos i no hi ha déu que els vulgui. La llista de mutacions semàntiques provocades pels canvis tecnològics seria interminable: ratolins, finestres, icones, acrònims mutants com PC... I no només són paraules aïllades. També hi ha un munt d'expressions que circulen foraviades pels pedregars de les novetats. La nostra parla va plena d'anacronismes tan deliciosos com pagar per la baixada de bandera (quan els taxímetres ja només porten botons), estirar de la cadena (quan la majoria de vàters tenen palanca o botonet) o sentir que la fatiga ens fon els ploms (mentre que a casa només ens salta el diferencial). La tecnologia, però, no és l'únic accelerador de partícules semàntiques. Tots els altres àmbits del llenguatge estan subjectes a aquesta deriva dels sentits. 

Fins i tot els més impensats. Aquests dies hem escoltat pertot les blanques veus dels escolans de Montserrat acompanyant Josep Capdevila (és a dir, Sergio Dalma) en el tema central de la Marató de TV3: “Em dónes força”. Doncs bé, en un àmbit aparentment tan immutable com el montserratí el llenguatge verbal no deté la seva deriva, ni que sigui a la velocitat d'una llengua de glacera. Fa unes setmanes, arran de la visita del programa “Divendres” a Montserrat, el pare Bernabé Dalmau em va explicar el cas de la tercera lectura de la Vetlla Pasqual, relativa a l'episodi de la separació de les aigües. Fins fa pocs anys el preceptiu càntic de Moisès (Èxode, 15) feia “Cantem al Senyor, que s'ha cobert de glòria...” I, esclar, l'ús irònic de l'expressió cobrir-se de glòria n'ha decantat tant el sentit que ja és clarament negativa. Per entendre'ns, si ara algú diu que Mourinho s'ha cobert de glòria no vol dir pas que hagi guanyat cap títol, sinó que ha quedat ben retratat. Per això, amb bon criteri, els biblistes que vetllen pel sentit de les paraules de les Escriptures han canviat la versió catalana i ara el cant comença així: “Canto al Senyor, per la seva gran victòria...” la qual cosa ja allunya totalment el vers dels dominis de l'entrenador portuguès que abans esmentava, a tall d'exemple innocent. El pare Dalmau també recordava el sentit adherit que prenia en ple franquisme un fragment del Cant d'Isaïes. Concretament quan Josep d'Arimatea compra el llençol per embolicar el cos de Jesús. Els monjos de Montserrat cantaven el text amb veu ferma: “Per damunt de les nacions, el Senyor alçarà una senyera...” 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 22 de desembre de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir