Demà (avui per al lector)

Sempre m'han fascinat els cronistes que dupliquen els adverbis de temps. El seu compromís amb el llenguatge literal és tan elevat que es deuen veure incapaços d'allunyar-se'n una mica, ni que sigui a fi de bé. Quan han de referir-se a l'endemà del dia durant el qual estan escrivint la seva crònica se senten moralment obligats a aclarir-nos que aquest “demà” ja serà “avui” quan el text surti imprès i el llegim. Aquesta pirueta temporal del “demà (avui per al lector)” forma part del catàleg  dels clixés periodístics per motius del tot oposats als “cèntrics grans magatzems” o les “conegudes marques de refrescos” que no anomenen les coses pel seu nom. Però avui tots aquests clixés periodístics ja són caducs i fan un tuf de segle XX que no te l'acabes. Sobretot ara que The Guardian acaba d'obrir una secció digital anomenada Open Newslist. Només cal traduir-ne el nom per entendre què ofereix: llista oberta de notícies. És a dir, si hi entrem podrem llegir l’alçat, la llista d'articles que avui estan en procés d'elaboració per a l'edició del diari de l'endemà. Hi veiem els títols i els autors de les peces de cinc seccions: informació nacional, internacional, esportiva, econòmica i científica. Tota aquesta informació ve acompanyada de previsions diverses, com ara l'agenda d'esdeveniments que el diari preveu cobrir durant la jornada i també els comptes de Twitter dels professionals que se n'encarregaran. Potser els semblarà poca cosa, però els puc assegurar que, fa poc temps, revelar tota aquesta informació el dia abans que sortís publicada era impensable. De fet, fer-ho podia ser considerat un afer d'alta traïció per la direcció de qualsevol diari. En la tradició periodística, els millors diaris són els que obren línies d'investigació pròpies. D'aquí prové el concepte d'exclusiva, avui tan vilipendiat pels mals usos que n'ha fet la premsa acolorida (rosa, groga o de tons marrons), tant al Regne Unit com aquí. I esclar, la màxima fragilitat d'una exclusiva es dóna el dia abans de divulgar-la.

 
Com és lògic, això de la llista oberta de previsions no significa que The Guardian renuncïi a oferir scoops. Restarà degudament tancada a les grans exclusives i a les notícies embargades (per exemple, els premis revelats unes hores abans perquè surtin ben explicats l'endemà). Me n'interessen les conseqüències sobre la feina dels periodistes i per això m'adreço per tuit a un d'ells, Steven Morris. Em respon que l'únic canvi que ha notat és que la gent interessada en la història que està treballant s'hi posa en contacte, i això, diu Morris, seems good. A mi també em sembla bé, però ara per ara vagarejar com estic fent per la panxa d'un dels grans diaris europeus té un punt de furtiu. Em fa l'efecte que sóc al camerino d'una actriu just abans de la funció o al vestidor del Barça una hora abans del partit. Una sensació d'espia (de fireta) com la que devien voler experimentar els membres del Consell d'Administració de RTVE que, el setembre, van votar la possibilitat d'accedir a les notícies dels mitjans públics que administren durant el seu procés d'elaboració. Ja ho recordaran. L'escàndol va ser tan monumental que els consellers van haver de rectificar a corre-cuita per no rebre més garrotades. Esclar que una cosa  no és ben bé el mateix que l’altra. Que en un diari privat els lectors (i la competència) puguin preveure els continguts del que llegiran l'endemà en principi no canvia res. Per contra, si els consellers proposats pel poder polític hi tenen accés, la temptació d'intervenir-hi és tan gran que el clixé del “demà (avui per al lector)” pot quedar reduït a “demà (mai per al lector)”. 

Màrius Serra. La Vanguardia, dijous 1 de desembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma