dilluns, 19 de desembre de 2011

El retrat de Dorian Guardiola

Un hom desitjaria que els partits com el d’ahir no acabessin mai i, de fet, entre tots els elogis que m’agradaria dedicar a aquest Barça, escolliré la idea segons la qual aquest equip sempre juga el mateix partit. No és que tots els partits de l’equip de Guardiola s’assemblin, no. És que sempre és el mateix, en essència, i l’únic que va canviant és el rival. La forma de jugar no varia, ni la intensitat, ni les ganes de vèncer. Només canvien l’espai i el temps. Mirant-ho així, la vida seria un partit continu del Barça, un partit que es desenvolupa al cap dels aficionats durant tota la setmana, encara que només es manifesta físicament els dies que l’equip salta al camp i juga tan bé com sap.

Un filòsof potser ens diria que som al davant d’una idea platònica del futbol, i segur que un físic podria descriure més bé que nosaltres quina és la raó d’aquest efecte de partit continu, però jo l’associo a dues sensacions que el joc em transmet: que sembla fàcil i que sembla etern. Ahir, un cop acabat el partit, Puyol va afirmar: «Pot semblar que ha sigut fàcil, però no és així». En realitat, el patró de joc de Guardiola està pensat perquè les coses fàcils dominin, però al darrere s’hi amaga una maquinària de precisió molt complexa, aconseguida després d’hores i hores d’estudi. Cada jugador exemplifica amb el seu propi estil aquesta sensació de lleugeresa: des de Valdés, que la juga fàcil amb els peus, fins a Xavi, que sembla escollir sempre la passada més fàcil, o Messi, que fa fàcil el que és impossible. Així, tots.

La sensació que el Barça actual és un equip etern, immortal, se l’ha guanyat a pols. Cada títol afegit, cada rècord individual i col·lectiu, semblen un desafiament al pas del temps. Però cada vegada també, després de les celebracions, apareix la pregunta inevitable que ens fa humans: ¿Fins quan durarà tot això? Em sembla que Guardiola ja l’ha respost de mil maneres diferents, però totes han estat per despistar. En realitat, el secret de l’èxit d’aquest Barça és ell mateix, Guardiola himself.

Tinc un amic que acostuma a preocupar-se per l’estat físic de l’entrenador del Barça. Em diu: «¿T’hi has fixat? En quatre anys d’entrenador ha perdut tots els cabells, s’ha aprimat, té mals d’esquena. Es diria que és un ésser consumit… per la felicitat». Pensant-ho bé, jo crec que passa tot el contrari. Si l’aspecte de Guardiola sembla fer-se gran, és precisament perquè l’equip és etern. Podríem dir que som al davant del retrat de Dorian Gray, però en versió futbolística. En la novel·la d’ Oscar Wilde, el retrat envellia perquè Dorian Gray pogués continuar sent jove eternament. En aquest Barça, Guardiola ha construït un equip a la seva imatge i semblança. Passen els anys i l’equip continua jove com el primer dia, amb la mateixa ambició i la mateixa capacitat competitiva. És Dorian Guardiola qui paga la factura del desgast.

La novel·la d’ Oscar Wilde acabava malament, però Guardiola és molt jove i es lleva d’hora, molt d’hora, així que la seva salut aguantarà molts anys més. A mi em fa la impressió, a més a més, que el mateix míster blaugrana coneix quina és la seva medecina: la necessitat d’innovar, l’atreviment tàctic. Per exemple: l’aposta pel 3-4-3 –un sistema que segons Ramalho, entrenador del Santos, al Brasil seria vist com una cosa absurda– ja s’ha convertit en una opció real que serveix tant per vèncer el Reial Madrid com per guanyar el Mundial de Clubs. Guardiola obre camí. Visionari com és, qualsevol dia trobarà una raó per jugar amb dos defenses centrals i amb cinc migcampistes. Mascherano, comenci a escalfar.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de desembre del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir