Els somnis dels altres

El divan de Freud
Entre els recursos literaris de què disposa un narrador, n’hi ha un que sovinteja i tanmateix, al meu entendre, sol comportar més problemes que avantatges. Em refereixo a les descripcions de somnis. Precisament pel seu caràcter eteri i poc subjecte a la versemblança, que fa de pont entre la realitat i l’inconscient, molts novel·listes confien en la narració d’un somni per fixar el temperament d’un personatge, per despertar-li dubtes morals o fins i tot per fer avançar l’acció que després el condicionarà. En la tradició clàssica, els somnis eren oracles que determinaven la voluntat del protagonista: Enees somia que Hèctor li aconsella que fugi de Troia. Segles després, aquest recurs fructifica en una línia que esborra les fronteres entre somni i realitat per explorar els límits de la percepció; Nerval va començar Aurélia (subtitulada “el somni de la vida”) amb aquesta frase: “El somni és una segona vida”.

Els lectors de Nabokov saben que Sigmund Freud és una de les seves bèsties negres. En més d’un pròleg s’hi refereix com al “bruixot de Viena” i al llibre de records Parla, memòria es burla de la seva fama tot referint-s’hi com a “Sigismond Lejoyeux, un aeronauta local” que infla “un enorme globus de color crema”. Segons explica el seu biògraf, Brian Boyd, Nabokov no tenia cap aversió per la psicologia, però no li agradaven les teories de Freud perquè les veia com un intent de reduir la individualitat a una llista de fórmules. Boyd ho explica així: “[Nabokov] creu en les circumstàncies imprevisibles per les quals existim, que no es poden deduir de cap generalització i, malgrat tot, s’ajusten a l’harmonia misteriosa i singular de cada ésser”. A primera vista, un somni forma part d’aquestes circumstàncies imprevisibles de cadascú, però les associacions inevitables que provoca després, quan esdevé narració (al servei de la psicoanàlisi), tendeixen a reduir l’horitzó, a provocar associacions fàcils, i donen la raó a Nabokov, com a mínim en el territori de la literatura.

La inclusió d’un somni en un relat mai no hauria de ser innocent, ni gratuïta. En la narrativa realista, però, el somni no és una segona vida, tal com volia Nerval, sinó que es descriu com un simulacre d’existència dins de la primera vida, una porta que vol obrir-se al no-res, i a més seguint les convencions del realisme. El problema és que gairebé mai ho aconsegueix: el somni narrat sovint resulta massa versemblant, massa estranyament lògic dins el context de la narració o, encara pitjor, massa premonitori. Vegem-ne un exemple: Quinn, el protagonista de La ciutat de vidre, de Paul Auster, busca un assassí i es perd en un laberint de senyals que, creu, la ciutat li va posant al davant. Com més detalls analitza, més perdut es troba, i la narració dels fets tradueix molt bé aquesta confusió mental. Així i tot, el narrador decideix que ha d’acabar un capítol amb aquestes paraules que no aporten res: “En el somni que va tenir —i que després oblidaria es trobava a l’abocador del poble de la seva infància, furgant enmig d’una muntanya d’escombraries” (el parèntesi  “després oblidaria”, a més, reforça absurdament la gratuïtat del somni).

Encara que no ens ho sembli, a la vida real la descripció amb paraules d’un somni ja és un reflex pàl·lid del somni de debò. Provem de capturar-lo abans no s’esvaeixi i connectem escenes per buscar-hi un sentit que s’entengui. En literatura, els somnis haurien de tenir un component més atzarós. El narrador podria deixar un espai en blanc en el text, per exemple, i que cadascú s’hi imaginés un somni propi sorgit tal vegada de la lectura mateixa, i sense que calgués verbalitzar-lo.

“Explica un somni i perdràs un lector”, va escriure Henry James. Potser el principal problema és que en el fons no volem conèixer els somnis dels altres, ni tan sols a la vida real. Els somnis vénen d’un lloc desconegut, inassolible per als altres, i transporten codis indesxifrables. Potser són una càrrega, els somnis dels altres, i no ens correspon perquè ens resulta impenetrable. Així és com ho explicava l’escriptora Joan Didion en una entrevista a The Paris Review: “Sovint volem explicar als altres el nostre somni, el nostre malson. Doncs bé, ningú vol escoltar els somnis dels altres, ja siguin bons o dolents: ningú vol anar pel món amb allò. L’escriptor sempre està entabanant el lector perquè escolti el seu somni”.

Jordi Puntí, L’Avenç, desembre del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma