Enric Barbat i el risc

Fa temps que porto la cançó a l’iPod, però només l’escolto de tant en tant: és de l’any 1983, es diu Matinada i la canta Enric Barbat, el músic que va morir ara fa una setmana, als 68 anys. La cançó dura set minuts i 15 segons. Al principi, durant dos minuts i 32 segons, sembla una cançó instrumental, atmosfèrica i amb un aire de Jean-Michel Jarre. Però no. S’ha de seguir escoltant. Hi ha unes bases de caixa de ritmes, molt tecno, molt de l’època, fins i tot una mica new romantics, i per sobre va creixent un solo de guitarra elèctrica. De cop irromp una bateria electrònica i comença la veu mig esquerdada: “Com un despertar claríssim, / dins dels teus ulls transparents; / com un vent ple de rialles / despullant-te el pensament...”.

Aquests dies les cròniques expliquen que Enric Barbat formava part dels Setze Jutges, i que les seves lletres eren molt literàries, però jo el recordaré sobretot per aquesta cançó del seu disc Quatre, una raresa en el panorama musical català dels anys 80. El primer cop el vaig escoltar per la ràdio. Acabava de sortir, una emissora atrevida el va posar sencer i jo m’hi vaig quedar clavat. Des d’aleshores m’ha acompanyat en tots els formats, del vinil al compacte i després a l’MP3. M’agrada perquè s’hi entreveu una llibertat creativa fora del comú, d’algú que en aquells anys s’havia allunyat de la cançó catalana i alhora estava al cas del que es feia a Anglaterra.

Aquests dies se celebren 50 anys del primer recital dels Setze Jutges. Em sembla que el col·lectiu és un bon exemple dels destins canviants que porta la música. Alguns es van fer molt famosos; d’altres, com Enric Barbat, van fer una obra més pausada i al marge, potser amb més risc. Al panorama català sempre hi ha hagut grups d’aquests que “es van quedar pel camí”, gent com Suck Electrònic, New Buildings, Hidràulics Mai Tips o La Suerte Pezmáquina. A la memòria del meu iPod, tots fan companyia a la Matinada d’Enric Barbat.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de desembre del 2011.








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma