Ens toquen la butxaca

Ja em faig el càrrec que la literalitat és patrimoni d'infants i ingenus, dos equips in-ins d'interès variable amb la samarreta dels quals no m'importa jugar de tant en tant. Els usuaris de qualsevol llengua tenim una tendència innegable a fer-la navegable, de manera que sovint en modifiquem el rumb. Aquesta és la naturalesa més íntima del llenguatge verbal: una joiosa incapacitat per fixar el sentit de les paraules, que són i seran elàstiques per més lexicògrafs que les defineixin i tribunals que les interpretin. Si volem que un missatge confegit amb lletres fixi del tot el seu sentit més val que ens dediquem a l'àlgebra, l'únic llenguatge que és lletrat i literal alhora. L'ambigüitat ens mareja però la tenim assumida des que aprenem a llegir i escriure, o abans i tot. Avui, diada de la Puríssima, és un bon moment per mirar de dir què entenem tots plegats per puresa. Feu-ne la prova. Feu-me cas. Interrompeu momentàniament la lectura d’ aquest article i demaneu a tres persones que tingueu a la vora què els suggereix la paraula “pura”. L'única possibilitat que teniu d'obtenir tres respostes idèntiques és que ara mateix sigueu a Costa Rica, un país on la gent (tica) se saluda pel carrer desitjant-se pura vida. Si no, ja us podeu calçar. De fet, la base de la literatura és la multiplicitat de lectures que permet un mateix text. Amb això vivim. Alguns fins i tot en vivim. Però l'elasticitat del llenguatge verbal té un límit, com tot, i més enllà d'aquest finisterre el sòl s'esberla sota els peus de la literalitat i el llenguatge figurat esdevé oxímoron. De vegades geogràfic, com quan assistim estupefactes a la deslocalització de la capital senegalesa per anomenar Dakar una cursa de motor que ja no se celebra a l'Àfrica sinó a Amèrica del Sud. Argüeixen raons de marca, però si el gran Mister Proper va passar a dir-se Don Limpio no veig per què el Dakar no pot passar a dir-se Atacama.
 
Aquesta setmana he topat amb un altre d'aquests fenòmens. M'ha caigut a les mans l'últim llibre de Vicenç Pagès, un recull d'articles literaris breus d'una gran finor que ressegueixen el pas del temps segons la tradició dels almanacs. El rerefons de tots els textos és una convincent reivindicació de la lectura i Pagès els ha volgut estructurar per estacions, il·lustrats magníficament pel pintor Joan Mateu de manera que conformen un llibre singular. Breviari, guia, almanac literari i capsa de bombons ben delicats. L'edició és acurada i les tipografies estan ben triades. La coberta, dissenyada per Begoña Berruezo, és bella en la seva austeritat, amb una sobrecoberta que ressalta el seu sensacional títol, en la línia semàntica d'alguns dels millors títols de Sergi Pàmies: El llibre de l'any. Un títol que se'n fot de la faramalla promocional que envolta alguns dels presumptes llibres de l'any des de la humil literalitat d'una obra exquisida que ressegueix els mesos de l'any a partir de lectures al·lusives. El que provoca aquest rum-rum, però, és que aital llibre singular, que frega el territori del bibliòfil, ha sortit editat en una col·lecció de butxaca anomenada, per més inri, labutxaca. ¿De què parlem exactament quan parlem de llibres de butxaca? ¿Ho pot ser un llibre il·lustrat, amb sobrecobertes que mostren fotografies bellament tractades de l'autor i l'il·lustrador a les solapes interiors, amb un preu estàndard de 16,95 euros i, sobretot, amb unes dimensions de 16 x 20,5 cm? És a dir, ¿pot ser llibre de butxaca un llibre que no hi cap a la majoria de butxaques del món occidental? Només m'hi falla una cosa per igualar-lo al Dakar sud-americà. L'haurien d'haver editat amb tapa dura.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 8 de desembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma