Glaçats per Bargelona

Tant me fa que hi posin una pista de gel com un solàrium, a la plaça de Catalunya. Fa temps que no hi poso els peus. Sempre la circumdo. L'última vegada que la vaig trepitjar devia ser quan la Setmana del Llibre en Català hi va instal·lar un envelat efímer, ara no recordo si abans o després que, per la Mercè, Pau Riba hi fes un concert memorable que va acabar amb la “Dansardana” il·lustrada pels castellers de Barcelona, llenya inclosa. O sigui que tant me fot, la pista de gel. No és pas aquesta fantasia nadalenca el que em mou a escriure, sinó el nom que li han posat. Bargelona. Buf. Encara no he trobat ningú que no arrufi el nas davant d'aquest nom. Jo mateix el trobo insofrible. Repugnant. Un mamarratxo de nom. Una gasòfia indigerible. Dit això, em pregunto com és que em desagrada tant, i aquí comencen els problemes, perquè no acabo de saber-ne raonar el perquè. D'entrada, Bargelona respon al cànon paronímic dels millors jocs de paraules, aquells que amb un simple canvi de lletra afegeixen un plus de sentit al terme. És el cas de la famosa Castroenteritis cubana, o de molts dels parònims que tuiteja diàriament el guionista Fran Domènech al seu Miccionari: Eskàhndol (en relació als afers sexuals de Strauss Kahn), Acuniadar-se (el que va fer Josep Cuní en deixar TV3 per passar a 8TV) o Enremou (el que provoca Mourinho amb les seves declaracions). Bargelona, a més, s'inscriu en la tradició xaradística de dividir el topònim en tres parts: bar, cel i ona. Una tradició musicada per Gato Pérez. Bargelona ho té tot, doncs, per sortir d'un hipotètic laboratori d'invenció de mots amb la legítima aspiració de guanyar el beneplàcit general i endur-se un munt d’estatuetes dels premis Fabra, que serien en el món dels mots una barreja estrambòtica de Butaca, Ondas, Gaudí, Santjordi, Grammy, Òscar i Cervantes. En canvi, Bargelona no només no obté aquesta ovació unànime, sinó que més aviat provoca reaccions adverses. Per què, per què, per què?
  
Busco la solució d'aquest insondable enigma verbal al llibre de Fernando Beltrán El nombre de las cosas (cuando el nombre marca la diferencia). Aquest poeta asturià és el gran guru del naming des que, anys enrere, va aplicar l'adjectiu Amena a una companyia de telefonia. Després ha signat noms que han circulat tantíssim com Free Damm, OpenCor o Faunia. El seu llibre és més a prop de les memòries que no pas d'un manual però conté una llarguíssima llista amb les virtuts del bon nom: breu, pronunciable, eufònic, fàcil de memoritzar, perdurable, sense connotacions negatives en altres mercats, descriptiu, evocador... No costa gaire associar-les, una per una, a Bargelona: és breu, pronunciable, descriptiu, fàcil de memoritzar, no és malsonant... Potser el so de la ge fa una mica d'angúnia, però em sembla un argument tan llepat que no el goso posar a la columna dels contres. Com que no sé trobar-li cap punt flagrantment negatiu començo a sospitar que potser és la suma d'encerts el que embafa. Hi ha, també, la sobreexposició del nom i l'ús d'algun altre parònim per part de col·lectius crítics (Carcelona), però potser és la perfecció glacial que desprén aquesta denominació bargelonina el que l'allunya de la gent. Ho volem tot perfecte, però quan convivim amb la perfecció, ni que sigui una estoneta curta, ens comencem a neguitejar i ens envaeix un gran desassossec. És el que ara mateix ens passa als culers amb aquest Barça multipremiat, que ens té a tocar de la perfecció fa tres temporades. D'aquí a cinc dies, al Bernabeu, que a ningú se li acudi parlar del Futbol Club Bargelona. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 5 de desembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma