divendres, 30 de desembre de 2011

Jo, Xita

La mort recent de la mona Xita —o, més ben dit, d’un dels ximpanzès que havia fet el paper de Xita— m’ha fet pensar en un article de fa tres anys, sobre la seva autobiografia. Vet aquí.

El mercat de la no-ficció ha crescut en l’última dècada d’una manera increïble. Molt sovint es tracta de llibres de temporada, d’escassa qualitat, que aprofiten un fenomen televisiu o social. Però al mateix temps neixen algunes idees brillants. El mercat anglosaxó, amb tots els seus excessos, és el que més es presta als experiments. La setmana passada, a Londres, vaig visitar la London Review Bookshop, una llibreria poc donada a les modes editorials. A la taula de novetats de no-ficció, em vaig fixar en una coberta curiosa: una foto d’un ximpanzé amb la boca oberta, es podria dir que somrient. A sobre, el títol: Me Cheetah. An Autobiography. Vaig buscar el nom de l’autor i lògicament no el vaig trobar. Vaig mirar els crèdits, però tampoc em van ajudar: al costat de la C del copyright, un sol nom: Cheetah. Si era una autobiografia, em vaig dir, l’autor ha de ser per descomptat Xita –la cèlebre Xita de Tarzan–. Ple de curiositat, em vaig asseure en una butaca a llegir.

Les solapes del llibre em van donar més informació. Johnny Weismuller, l’actor que representava Tarzan dels micos, va morir el 1984. Maureen O’Sullivan, o Jane, va morir el 1998. Però resulta que el ximpanzé Xita continua viu. Té 77 anys i està retirat a Califòrnia. Vet aquí una idea meravellosa. Escrites en primera persona, la mona Xita explica les seves memòries del Hollywood daurat dels anys 40. La cita que encapçala el llibre ens dóna el to. Són unes paraules de Marlene Dietrich: «Una estrella de cine no és exactament un ésser humà». L’estil de Xita és el d’aquells actors fanfarrons que s’ho han begut tot, divinitzats per la immortalitat del cine i que es refereixen als amics pel nom: Dick, Dean, Johnny, Lupe. També és el testimoni dels excessos inhumans (el capítol 8, per exemple, apareix suprimit per «raons legals») i una mica tristos de l’actor de segona fila, i funciona perquè Xita sap ser irònica amb ella mateixa.

La idea de donar la paraula a un animal no és nova. En el món dels primats, Toni Sala va donar veu a Floquet de Neu al seu Goril·la Blanc, i ara mateix recordo dues novel·les amb gossos que parlaven: Timbuctú, de Paul Auster, i Una vida de gos, de Peter Mayle. El que és realment nou, i divertit, és que les memòries de Xita es reconeguin com a obra de no-ficció.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 d’octubre del 2008.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir