Llistes, oblits

Aquests dies he pensat més d’un cop en Georges Perec. A ell, que li agradaven tant les llistes, el segle XXI li hauria semblat un paradís, sobretot en aquesta època de l’any. D’ençà de l’aparició d’internet, les llistes dels millors de l’any han proliferat de manera obsessiva. Els webs de difusió cultural i les xarxes socials les han convertit en una proposta de debat que obeeix sobretot a dues necessitats: van bé per ordenar i simplificar l’excés d’informació, i funcionen com a declaració de principis, especialment si són llistes personals.

Aquesta setmana també he estat pendent de les llistes que ha publicat El Periódico. Són la mena de jocs que m’agraden perquè sempre em descobreixen alguna cosa que m’havia passat per alt. Les retallo i les guardo d’un any per l’altre. He de confessar, tanmateix, que també m’agraden per una altra raó més particular: em fan sentir el privilegi de no haver d’estar a l’última en tot. Repasso els millors de l’any en cada art i penso en el que encara no he llegit, no he escoltat o no he vist d’anys anteriors.

Per tot plegat, ara no em puc estar de triar unes quantes coses que recordaré d’aquest any. El 2011 serà l’any en què vaig empassar-me les quatre temporades de la sèrie Breaking Bad: quina emoció creixent! Serà també l’any en què vaig escoltar per primer cop cançons de Destroyer, Pony Bravo o Mariana Aydar, entre d’altres, i vaig recuperar Lloyd Cole. L’any en què vaig riure amb El hombre de al lado, la pel·lícula dels argentins Cohn i Duprat, i amb el documental Public speaking, de Martin Scorsese, sobre l’opinadora Fran Lebowitz. Serà l’any en què Jonathan Franzen va publicar un gran article sobre Robinson Crusoe i David Foster Wallace. L’any en què vaig llegir una altra gran novel·la de Per Petterson (Cap a Sibèria) i van captivar-me els dietaris de Susan Sontag i Max Frisch. L’any en què va morir el meu amic Félix Romeo i, per fer-lo viure de nou, vaig rellegir els seus llibres: Discothèque, per exemple, que de sobte era una novel·la tan estranya com el mateix any de 2011.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 de desembre del 2011.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma