dilluns, 5 de desembre de 2011

No em busqueu a la pista de gel

Doncs sí, diu que aquest cap de setmana ja han obert la pista de gel de la plaça de Catalunya. Arriba al final de la tardor més càlida, mentre els abrics gruixuts i els guants perden la paciència dins els armaris, i serà un decorat de pel·lícula per distreure’ns de les estretors del Nadal. Algú ha tingut la idea misteriosa de conservar glaçats, durant dies i dies, de manera artificial, no sé quants milers de metres cúbics d’aigua. Visca la despesa d’energia. Visca el canvi climàtic.

Casualitats de la vida, la pista de gel es troba al mateix punt on fa uns mesos hi havia el campament dels Indignats. Aleshores la majoria de polítics (i uns quants articulistes que els feien de portaveus) els van criticar i escombrar amb l’argument que ocupaven un espai públic. Ara, en canvi, no els fa res que una empresa privada tregui un rendiment econòmic d’una plaça que hauria de ser de tots. La coartada que donen és que la pista portarà gent al centre i les botigues hi sortiran guanyant. És probable, però dit així sembla com si les botigues que hi ha als eixos comercials dels barris barcelonins —Sants, Gràcia, Sant Andreu, Les Corts...— no tinguessin necessitat de vendre res.

D’altra banda, es parla de la pista de gel com d’una novetat absoluta, però és només esnobisme centralista. Fa anys que en altres llocs de Catalunya, com per exemple a Manlleu, munten una pista de gel per Nadal. La del centre de Barcelona té més cabuda, és clar, i sobretot aquests primers dies es viurà com un experiment social. Hi haurà torçades de turmell, plors, trompades de xarlot que provocaran la rialla general, relliscades que els pares provaran de dissimular. De tant en tant apareixerà un patinador expert que demanarà “pista!” per lluir l’estil i l’altra gent farà redol. De fons, m’ho puc ben imaginar, la música serà nadalenca i repetitiva. A mi no m’hi busqueu.

Les fotos d’aquest cap de setmana al diari mostren que la majoria de patinadors són nens i adolescents que han anat a conèixer el gel, com Aureliano Buendía però en versió urbana. La pista, es veu a venir, serà una mena de guarderia perquè els nens es distreguin mentre els pares compren regals. Encara que per ells només es tracti d’una diversió, en el fons això de patinar serà un aprenentatge per a la vida que els espera: donar voltes en la mateixa direcció que tothom, caminar sobre una superfície que rellisca, caure i aprendre a aixecar-se com si res.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de desembre del 2011.

1 comentari:

Entradas populares

Compartir