Papàs de fill

Durant anys l'enveja latent que caracteritza la condició humana ha anat projectant una ràbia difusa contra una figura present a totes les societats: algú que gaudeix d'avantatges ja des del primer minut de la seva vida. Al bressol. El model és el de la monarquia, esclar, però l'enveja més insana necessita models propers per prosperar, de manera que la possible animadversió que el comú dels mortals pot sentir pel fill d'un rei s'ha estès als fills de casa bona, tot prenent un nom inequívoc: fill o filla de papà. És evident que no n'és tothom que neix en una casa on no hi falta ni hi faltarà mai de res. N'hi ha que fugen de l'estereotip, i també n'hi ha que, potser sense reunir les condicions econòmiques mínimes, van per la vida de fills de papà. De fet, no hi ha una frontera clara ni resultaria gens senzill fer-ne una classificació en dues columnes, entre altres coses perquè tots partim de la nostra experiència i, en general, nosaltres mateixos ens contituïm en la unitat de mesura que utilitzem per valorar el patrimoni, la riquesa o la capacitat de despesa dels altres. Limitem-nos a dir que un fill o una filla de papà és aquella persona que fa servir la posició (poder, entès com una suma de patrimoni, prestigi o fama) dels seus pares per obtenir avantatges. Tothom sap que hi ha cognoms que obren moltes portes. 

 
De tant en tant, però, es dóna el fenomen invers. Algú que fa servir la posició d'un fill seu per obtenir avantatges. És el cas de Joan Piqué, pare del futbolista Gerard Piqué. Piqué pare és un home intel·ligent, advocat de professió, que acaba de debutar en el món de la literatura en plena maduresa. La seva primera novel·la es diu Dues vides (Edicions 62) i està tenint una de les promocions editorials més sonades (i barates) que es recorden per aquests verals, gairebé a l'alçada d'un autor d'èxit tan consolidat com Carlos Ruiz Zafón, que aquests dies passeja la nova novel·la El prisionero del cielo per diaris , estudis de ràdio i platós de tele després d'aconseguir que milions de persones d'arreu del món llegissin les seves obres anteriors. La presentació del novell Joan Piqué, però, va ser tan multitudinària com la de Ruiz Zafón i potser fins i tot hi havia més càmeres. Segur que n'han vist alguna imatge, amb la presència a primera fila del fill cèlebre de l'autor i la seva celebèrrima parella, Shakira, a banda d'altres celebritats futbolístiques com Puyol o Cesc. La veritat és que encara no he llegit la novel·la, la història d'un home que veu estroncat el negoci de la seva vida per culpa de la fatalitat. Me'n reté la presentació que en va fer Jordi Basté a La Casa del Llibre el dia 16, quan va dir que a) “agradarà als que els agraden els culebrons i als fans de Falcon Crest i Dallas”, b) “no és per a lletraferits ni per a crítics molt crítics” i c) “és la simplificació de la literatura perquè no cal agafar el diccionari per llegir-la”. Com que sóc lletraferit, no m'agraden els culebrons i visc envoltat de diccionaris em sembla que no acabo d'encaixar en el perfil general de lector de la novel·la, però em puc equivocar. 


Si escric aquest rum-rum és per remarcar un cert desplaçament generacional del poder. Sospito que quan els teòrics dels seixanta consideraven la joventut una  classe social emergent, no pensaven exactament en un model capaç de suscitar  l'existència de papàs de fill. El poder també s'ha desplaçat de les llotges del Liceu a la del Camp Nou. Aquest món que encimbella gent cada cop més jove, ¿és el mateix que resulta tan hostil per al jovent mileurista, prejubila tanta gent vàlida i arracona la gent gran?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 28 de novembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma