dimecres, 14 de desembre de 2011

Passatgers del temps perdut

Fa un parell d’anys, quan es va publicar als Estats Units In other rooms, other wonders, de Daniyal Mueenuddin (traduït al castellà com El cuaderno invisible, a Mondadori), el llibre va aparèixer amb l’epígraf «novel·la de narracions». La informació intentava respondre un interrogant cada cop més habitual: ¿és una recull de contes o és una novel·la? De fet, si portem el debat fins a l’absurd, es podria dir que l’origen de la ficció és el relat oral i en el fons –començant per l’Odissea mateix– tota novel·la conté un recull d’episodis (o de contes) més o menys travats. Amb diferents graus, aquesta tendència es confirma en llibres recents i premiats com Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout (Edicions de 1984), o Que el món no pari de rodar, de Colum McCann (La Magrana). També és el cas d’El temps és un cabró, de Jennifer Egan, tot i que la impressió final és la d’haver llegit una novel·la complexa i brillant.

El llibre s’obre amb una cita de La recerca de Proust. Unes pàgines després surt l’emblemàtica cançó The Passenger: “I am the passenger and I ride and I ride and I ride”. La convivència de Proust i Iggy Pop pot ser una pista del que vindrà: una reflexió sobre el pas del temps, entre la vitalitat eterna de La Iguana i la contemplació melancòlica de Marcel. Jennifer Egan estructura la narració en 13 històries que giren a l’entorn d’un grup de persones. La xarxa de relacions pivota sobretot al voltant de Bennie Salazar, un productor musical d’èxit que de jove volia ser estrella del rock, i la seva secretària Sasha, que representa la mirada d’una generació posterior, més fràgil. De mica en mica coneixem els seus nòvios i amics, ideals i diners, bogeries, somnis, decepcions. Tots som actors secundaris de les vides dels altres, ve a dir-nos la novel·la.

L’aire de llibre de contes li dóna el fet que el narrador canvia amb cada capítol, igual que l’estil, el punt de vista, el lloc en què se situa l’acció –Nova York, Nàpols, Los Angeles, Kenya– o l’època: tan aviat som als anys 70 i al bell mig de l’escena musical de la Costa Oest, com ens trobem al 2020 en un món desèrtic i arrasat pel canvi climàtic. L’autora disfruta jugant amb els registres, des de la paròdia fins a la ciència-ficció. L’adolescent d’una història apareix després, tangencialment, com a adult divorciat en un altre capítol. Una relacions públiques d’èxit acaba anys després, en temps de penúries, treballant per un dictador... La ronda té mil combinacions. Egan és molt hàbil a l’hora de relacionar tots aquests elements i dotar-los de la intriga pròpia de tota vida. Tan bon punt entenem la mecànica narrativa, comencem a preocupar-nos pel que ha passat amb la gent que deixem enrere. De sobte ens importen perquè la manera de narrar el pas del temps ens els fa encara més atractius. Alguns fils se segueixen amb facilitat, però d’altres demanen concentració: són trames secundàries que avancen i es resolen amb una sola frase, 70 pàgines després.

Com tota bona novel·la, les indagacions sobre el temps vénen tant per la història com per la manera de narrar-la. Així, un dels capítols més curiosos se situa en un futur on els nens ja no escriuen, sinó que componen diapositives: el lector ha de desxifrar tota la informació a partir d’uns gràfics. Un altre recurs són les fugides cap al futur, en un sol paràgraf, per deixar-nos entreveure el destí dels personatges... Amb El temps és un cabró, guanyador del premi Pulitzer de ficció, Jennifer Egan ha aconseguit una festa literària, un d’aquells concerts en què descobreixes un grup nou i a l’instant saps que no podràs deixar d’escoltar-lo.

Ressenya d’El temps és un cabró, de Jennifer Egan. Trad. de Carles Miró. Edicions de 1984, 376 pàgs.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de desembre del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir