dijous, 8 de desembre de 2011

RAE ve de raure

Arriba a les llibreries El dardo en la Academia (Melusina), un doble volum coordinat per Silvia Senz i Montse Aberte que conté quinze rigorosos treballs acadèmics molt crítics amb el quefer de la Real Academia Española de la lengua, fundada en 1713, aprovada per Felip V en 1714 i descrita com una entitat endogàmica, nepòtica, masclista, elitista, classista, conservadora, hermètica, nacionalista i catòlica. Els autors que trenquen el tabú neoancestral de criticar-la són lingüistes espanyols i hispanoamericans. El dardo és una obra imprescindible que no posa en qüestió les legítimes tasques de normalització lingüística que emprén la institució acadèmica, sinó la manera com les ha empreses (sic). S'hi critiquen els fonaments ideològics i els prejudicis lingüístics, però també la metodologia i la qualitat de la tasca acadèmica, en el gruix de la qual els escriptors tenen un paper ornamental. El dardo en la Academia fa palesa l'arbitrarietat amb què treballa la RAE i la manca de transparència que es deriva del seu estatut de Reial Acadèmia, una entitat científica finançada amb fons públics que té la prebenda d'actuar com si fos privada. L'explotació editorial dels seus productes no ha estat mai subjecta a concurs públic i el seu objectiu de fomentar una llengua castellana unitària i oberta a la hispanofonia es contradiu amb la persecució de tothom que difon la “seva” llengua per la xarxa. Serien capaços de voler cobrar un cànon als crucigramistes que copiïn la definició de tas, ros o ucase del DRAE. Els títols de tres dels treballs dardaires bastaran per capir-ne l'abast: 1) l'assaig del doctor madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera: “Unifica, limpia y fija; la RAE y los mitos del nacionalismo lingüístico español”; 2) el treball de Silvia Senz: “Una, grande y (esencialmente) uniforme. La RAE en la conformación y expansión de la 'lengua común'”; i 3) el de Susana Rodríguez Barcia: “Un mundo a su medida. La construcción de la realidad en los últimos diccionarios de la RAE”. 
 
Raure (del llatí radere) vol dir tallar, passar el ribot. En castellà, raer. Busco al DRAE la definició del verb raer (de radere) i hi trobo tres accepcions: “1) Raspar una superficie quitando pelos, sustancias adheridas, pintura, etc., con un instrumento áspero o cortante. 2) Igualar con el rasero las medidas de áridos. 3) Extirpar enteramente algo, como un vicio o una mala costumbre”. El Dardo demostra que, a més d'aquell lema carrincló del “limpia, fija y da esplendor” la RAE rae que se las trae. I no només rau una vegada sinó tres: 1) en el seu zel raspador d'heterodòxies, 2) en la seva imperial voluntat d'unificar la diversitat lingüística, dins i fora de la península, en llengua castellana i també amb  d'altres que hi coexisteixen, i 3) en la seva flaca confessa per les estirps extirpadores. Perquè en castellà RAE no només és forma de present d'indicatiu. És, també, forma imperativa: “rae (tú), raé (vos), raed (vosotros), raigan o rayan (ustedes)”. De manera que els senyors acadèmics (i alguna acadèmica excepcional) es veuen impel·lits a seguir aquest mandat. I per això alguns raspen, igualen i extirpen amb una gran aplicació i, tot raent raent, pretenen deixar la llengua ben rasa. 

La via acadèmica, de matriu francesa, no és l'única manera possible de gestionar els canvis evolutius que mena qualsevol idioma. En llengua anglesa, el model de normalització anglosaxó es fonamenta en una praxis liberal sense organismes oficials. Un sistema en el qual l'autoritat s'adquireix a través dels mèrits de cadascú, i no pas a través d'una lletra (majúscula o minúscula) rebuda en herència (rasa). 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 6 de desembre de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir