T’estimo un ou, xurri, cari!

Algun cop he vist una sèrie policíaca que fan a Antena 3 i es diu Miénteme. El protagonista és un psicòleg especialitzat en el llenguatge corporal —una mena de Sebastià Serrano, perquè ens entenguem— que soluciona els casos més complicats fixant-se sobretot en els gestos subtils i ganyotes que fan els detinguts durant l’interrogatori. Quan algú menteix, aixeca la cella dreta o se li eriça el pèl del clatell. Coses així. No sé si aquesta mena d’experts existeixen a la vida real, però l’altre dia pensava que el de la sèrie, si més no, hauria xalat de valent durant el judici del cas Gürtel.

Començant per la intervenció de l’expresident Francisco Camps , és clar. Quan entrava a la seu del Tribunal, rebut per amics i diputats del PP, lluïa un somriure confiat i el cap ben alt. En canvi, un cop l’interrogaven, el rostre se li havia tornat taciturn, sobretot quan declarava la seva innocència: «Sóc absolutament innocent», deia, i de sobte el que grinyolava era aquest adverbi, absolutament, com si li calgués fixar una inseguretat.

Les intervencions de Pablo Crespo i Francisco Correa van tenir encara menys glamur: anaven sense corbata, estaven més prims i espantats, i gairebé no van parlar. Pel que fa a Ricardo Costa , va negar que fos amic de Correa, però després va haver d’escoltar una gravació entre tots dos en què li deia amistosament «cabró». M’hauria agradat saber com el detectiu psicòleg interpretava el seu rostre greu i el detall de portar al canell un rellotge digital de plàstic.

De tota manera, qui més atrauria el detectiu psicòleg és Álvaro Pérez , més conegut com «el Bigotes», nebot d’ Andrés Pajares i, segons diuen, ell mateix un actor de recursos. Es va presentar al judici amb els cabells més llargs i amb una barba espessa que elimina l’efecte del bigoti que l’ha fet famós. Quina pena, quin error de càlcul, ara que ja tenia el personatge ben definit! És com si Groucho Marx o Charlot se l’haguessin afaitat al cim de les seves carreres. Hauria sigut més teatral i convincent si l’acusat hagués conservat el bigoti tal com era, ben pentinat, però no amb les puntes amunt, com un Dalí, sinó mirant avall en un gest de tristesa. Llavors, mentre escoltava la gravació de la policia en què Camps li deia allò de «te quiero un huevo» i «amiguito del alma», just la nit de Nadal del 2008, l’acusat s’hauria tocat les puntes del bigoti. Segur que el jurat ho hauria entès com un gest de confiança, absolutament innocent. Però ara potser ja és massa tard.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de desembre del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma