Volen fraternitat?

La fraternitat és germanor passada pel sedàs il·lustrat de la Revolució Francesa. Per això acompanya la llibertat i la igualtat en el lema revolucionari. Fer servir un terme com fraternitat (de frater, germà) per invocar les bones relacions socials implica creure en la presumpta concòrdia de les relacions entre germans. Un lloc comú que a finals del segle XVIII devia tenir sentit, però que ara no passa pel seu millor moment. Els despatxos dels notaris en van plens, de desmentits, sobretot en el moment suprem de la lectura d'un testament mínimament sucós. I no cal que parlem dels fills del rei, tampoc (em refereixo als del rei En Jaume, esclar, que es van haver de partir els territoris de la Corona d'Aragó). Tots coneixem històries miserables que han enfrontat germans per un piset, un apartament a la costa o una plaça de pàrking. Picabaralles lamentables que desmenteixen dos dels tres lemes revolucionaris. Però és que la fraternitat no només trontolla per culpa del patrimoni. També hi ha altres mètodes per mesurar-la entre éssers que no tenen ni cinc. Per exemple, en les donacions d'òrgans en viu. En el cas de la donació de ronyons, una de les que (encara) es gestiona des de l'administració catalana, les xifres són clares. Baixen entre germans i pugen entre parelles. Podríem comparar-ne l'índex amb les lleis de successions perquè il·lustren canvis socials. Es mantenen les donacions en trajecte vertical (de pares a fills i viceversa), però les horitzontals, entre gent de la mateixa generació, es desplacen. Hi ha més donacions per amor sexual i menys per amor fraternal. Per més que parlem de la crisi de la parella, hi ha més gent disposada a passar-li un ronyó al company de llit que no pas al company d'infància. La dada respon a un canvi del model familiar i a motius demogràfics. El nombre mitjà de germans cada cop és menor. Tenir-ne més de tres ja és un fet excepcional per a un europeu estàndar. 
 
Potser per això la història dels germans Garofalo destaca tan poderosament. La família Garofalo és una clàssica nissaga siciliana de deu membres, tres germans i set germanes, que ha tingut un indesitjat protagonisme a la deprimida Itàlia de Mario Monti. L'últim diumenge de novembre una part de la família feia una costellada en un bosc proper al volcà Etna quan Guido Garofalo, de 45 anys, es va començar a trobar malament. El servei d'assistència hi va arribar en helicòpter, però ja no hi van ser a temps. Guido va morir d'un infart. Just llavors es va presentar el germà mitjà de 53 anys, Alberto Mario, i en veure que Guido havia mort es va posar a cridar amb la vehemència que adjudiquem als temperaments meridionals i, ai las, també va caure fulminat d'un altre infart. Per més que els serveis d'emergència, ja presents, van intentar reanimar-lo no hi va haver res a fer. Minuts després, el germà gran, Salvatore (57 anys) va patir un tercer infart mentre visitava la mare a l'hospital Garibaldi de Catània. Per fortuna, en aquest cas l'entorn hospitalari li va salvar la vida. Llegeixo a Il Giornale di Sicilia que els Garofalo gestionen una empresa que produeix oxigen per a usos terapèutics (que ja és el súmmum) a la localitat de Belpasso. I també que van trigar a comunicar les defuncions a la mare i una germana perquè presenten cardiopaties. En un video de l'enterrament, el padre Paolo Riccioli, que el va oficiar, destaca la fraternitat entre germans, que vivien, treballaven i han mort junts. I remata: “La morte è destino comune”, com qui diu que comú vol dir simultani. Doncs, saben què?: potser no caldria reivindicar-la tant, la fraternitat. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 15 de desembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma