dilluns, 31 de gener de 2011

Harvest Time

Two people close to me lost one each of their parents over the recent Season of Good Cheer. This was not the first time death has pounded his beat in my immediate vicinity, but it has been a while. The last time he got close – closer, even – was back in 1994, when I was 35, and my father passed away (unless we count the time in 2007 when a doctor assured me, wrongly, that I had lung cancer, but that was hardly death's fault). Before 1994, death took my last grandparent away when I was in my mid-twenties and not long after, a dose of undiluted heroin put an end to the short life of a good friend. But when young, it would seem, you can shrug death off almost as soon as the grieving ceases. Later in life, it gets harder to take that scythe on the chin any more. By then, you are far enough over the hill to have a clear view of what lies on the other side, and even though the downward slope is still green and fairly pretty-looking, the hooded figure killing time at the very bottom simply cannot be ignored. Last week, one of the two people who had lost a parent at Christmas - my oldest friend Max – and I, discovered we'd both just begun to take stock of our lives: to look back. As it turned out, the only regrets we had concerned our non-private lives: Max hadn't yet scripted a full-length film and I hadn't yet published a full-length novel in English: two ambitions mutually confessed some three decades ago. I told Max I'd often imagined that at the end of a natural life people maybe feel something akin to the melancholy children often experience at the close of a longish summer holiday: endless though it had seemed at the start, suddenly they realise they won't be able to do all the many, many things they thought they had so much time to squeeze in. Having said which, Max and I determined to go on determinedly chasing our particular ambitions, come what may. Right up to the last gleamings, as it were, of our respective summers. And to hell with the harvest.

Matthew Tree, Catalonia Today, febrer de 2011

Ficada, Pota, Galleda

Ficada. Hi ha un subgènere humorístic que consisteix en aquelles cites de polítics que demostren, més enllà del més petit dubte, la seva ignorància esbalaïdora del món en què volen fer el paper de manaires elegits. Com ara les de l'inoblidable Dan Quayle (vicepresident dels EUA, 1989-1993), que va proclamar coses com “ja és hora que la raça humana entri al sistema solar” i “he pres bones decisions en el futur”.

Pota. L'hereva actual de Dan Quayle, Sarah Palin, ha anat encara més enllà. El 2008 –el mateix any que va demostrar, sense voler, que no llegia cap diari– va declarar que faria el que fos necessari per “guanyar la guerra contra l'Iran”. A finals del 2010, quan Corea del Sud va ser bombardejat, declarava: “Hem d'ajudar els nostres amics nord-coreans”. A més, el seu domini de l'anglès és tan precari, que sovint fa servir mots inexistents, uns lapsus que ha defensat tot comparant-se amb Shakespeare: “Ell també inventava paraules: és motiu de celebració!”.

Galleda. Els polítics europeus solen tenir més nivell –fins i tot Berlusconi sap que Kim Jong-il no és un aliat seu–, de manera que cal baixar a les clavegueres polítiques del continent per trobar una ignorància semblant a la de Quayle o Palin. Vet aquí Nick Griffin, per exemple, el líder del British National Party (a la BBC, abril de 2010): “Un dels símptomes de ser anglès...és ser blanc”. O bé: “He canviat la meva opinió [sobre l'existència de l'Holocaust, que abans negava], però no us puc dir per què”. A casa nostra, d'altra banda, en una entrevista ja notòria a La Sexta, el Nick Griffin català, Josep Anglada, després d'afirmar que tots els àrabs haurien de viure “en Marruecos” (cosa que, per cert, multiplicaria la població d'aquest país per onze), va ser preguntat per l'entrevistador sobre unes declaracions proislàmiques fetes “fa poc” per Arthur Koestler, un autor citat a bastament per Anglada en un llibre seu (o seu). Anglada, sorprès per aquest canvi d'opinió recent de Koestler, comença a contestar, fins que el periodista li recorda que Koestler es va suïcidar el 1983. Tenim la gran sort que a Catalunya, les possibilitats que Anglada arribi al poder són mínimes (llevat que els vigatans sucumbeixin a una psicosi col·lectiva el 22-M). Palin, d'altra banda, podria ser la presidenta del país més poderós del món, l'any que ve.

Matthew Tree, Avui, 30/01/2011

Propera parada: Berlusconi

Sempre que conec algun italià i sortim a parlar del seu país, li pregunto si mai ha votat a Berlusconi. El misteri és que fins a dia d’avui encara no he trobat ningú. Al contrari, la majoria diuen pestes dels polítics italians i de Berlusconi en particular. Llavors, per il·lustrar aquesta tírria, tothom té una anècdota per explicar: “¿T’has fixat en la seva cara? D’ençà de l’últim lífting i dels implants de cabells, cada cop s’assembla més a Mao Zedong. En el fons és un comunista!”.

Un dels problemes, em temo, és que fa segles que Berlusconi es va situar en el territori de la paròdia. La comicitat involuntària i l’absurditat del personatge emmascaren una realitat aberrant. Tot ja sembla un acudit. Fa poc més d’un any vaig viure el fenomen en directe. Em trobava a Verona, sopant en una pizzeria amb uns amics. De sobte va córrer la veu taula per taula: algú acabava d’atemptar contra Berlusconi a Milà. Molts van agafar el telefonino i es van connectar. Aviat vam veure les imatges del polític ensangonat i, de cop, tota la pizzeria era una festa. Molta gent aplaudia, reia d’aquell rostre que semblava una caricatura. Vaig preguntar as amics si aquell barri de Verona tenia tradició rebel. “I ara”, em van respondre, “tota aquesta gent sol votar a Berlusconi”.

El fenomen no és nou. Amb George Bush fill va passar una cosa semblant. A Itàlia estan tips de veure que gent com Roberto Benigni, Nanni Moretti o Roberto Saviano deixen en evidència i desemmascaren els ardits de Berlusconi, però ell ho supera amb les manipulacions habituals. La seva estratègia és la proximitat: quan un programa de televisió gosa discutir els seus escàndols, ell hi telefona personalment en directe i intervé per insultar i desacreditar els que li van en contra. Ho ha fet tantes vegades que ja és com el gran Germà d’Orwell, en versió mamachicho. Als 74 anys, ja es veu, Berlusconi actua com un tirà que no se n’anirà mai. Potser l’única manera de derrocar-lo, ara per ara, és aquesta agitació popular que ha sorgit de Tunísia i continua a Egipte i Jordània: que l’efecte dòmino faci via cap a Itàlia. Tot queda al Mediterrani.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 de gener del 2011.

'Pues los dos sentimos mutuo amor profundo'

Gran enrenou va aixecar l’opinió de la presentadora García de Vinuesa de Quiérete, a Intereconomía, quan un espectador, l’Alberto, li va comentar que tenia previst casar-se. La Cuca –aquest és el nom de la presentadora, no és que ens tinguem confiança suficient per dir-nos l’un a l’altre Cuca i Pitxurri- li va demanar quant feia que eren nòvios i l’Alberto li va respondre que set anys. Llavors ella va deixar anar, complaguda: “O sea de los de verdad”. En aquest punt molts espectadors es van sentir ferits en l’amor propi, perquè ells i les seves esposes –o esposos, en alguns casos- en el seu moment no van complir els set anys prescrits segons la Cuca per assolir aquesta condició de noviatge verdader i esplendorós. Sembla que es va col·lapsar la centraleta d’Intereconomía amb centenars de trucades d’espectadors indignats que exigien una reparació immediata, retractació pública, vetos i sancions. Per la meva banda, vaig trucar a la meva mare per etzibar-li amb l’hac molt aspirada pel desdeny: “Ha! Quins bledes, tu i el pare! Només vau aguantar uns miserables quatre anys, de nòvios! T’hauria de caure la cara de vergonya!”. A mig marcar el número, m’hi vaig repensar i vaig penjar: total, només es tractava d’una opinió pintoresca d’una presentadora mudada i coquetona, guarnida amb un floratxo impressionant, d’un espai de trucades de matinada com tants n’hi ha, sense més importància. Per a Cuca García de Vinuesa, els inconstants que abandonen i es casen abans dels set anys, no tenen dret a anomenar-se nòvios. Són una altra cosa, una parella, un binomi, un doblet. Si canten alhora, un duo. Si porten tricorni, dos guàrdies civils. En cap cas, nòvios. Ni Romeu i Julieta van complir aquest requisit. A tot estirar, es pot dir que sortien. Tampoc no gaire, no es pensin.
Ara bé, per tot plegat –aquest i altres comentaris controvertits- no calia que Intereconomía suprimís Quiérete. Com ha fet.

Enric Gomà, Ara, dilluns 31 de gener del 2011.

La k de CaixaBank

Como sabrán, desde la semana pasada la Caixa es CaixaBank, nombre inequívoco formado por dos palabras que no figuran en el DRAE. La reacción de la entidad catalana a los abruptos ajustes legales del gobierno español ha sido fulminante y las acciones de Criteria CaixaCorp han practicado en Bolsa lo que en la 23ª edición del DRAE ya figura como subidón. Resulta fascinante la proyección verbal de la entidad señera de Catalunya. Su última reinvención databa de 1990, con la fusión que dio pie a, por decirlo en dos palabras, "la Caixa". En ese año ya lejano se unieron dos trenes de 14 y 9 palabras: Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears, fundada en 1904, y Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, de 1844. Una era, popularmente, la Caixa de Barcelona. La otra ya era, en cierta medida, la Caixa, por reducción de Caixa de Pensions o incluso de Caixa d'Oros (una dicharachera catalanización de "ahorros"). Tras la fusión el logo mironiano siguió en lo alto y las dos pasaron a ser "la Caixa", reducción comercial de un nombre oficial escueto: Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona. Las comillas fueron importantes, porque permitieron registrar el genérico y el nombre común devino propio. En aras a la comunicabilidad el nombre oficial se desprendió de Catalunya, de Balears y del pintoresco Montepío (o Monte de Piedad) que aún constaba en el nombre oficial de la Caixa de Barcelona. Por si alguien se ha incorporado en estos últimos años al sistema financiero, o a la vida en general, recordemos que un Monte de Piedad (del italiano Monte di Pietà) era un Cash Converters de naturaleza benéfica. Las personas necesitadas empeñaban en el montepío lo que tenían (o lo que podían pillar) a cambio de dinero en efectivo.
La cuestión es que en 1990 una montaña de 423 metros de altura sita en el municipio de Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre) dejó de tener la exclusiva sobre el nombre propio "La Caixa", y tuvo que compartirlo con el mismo gigante financiero que ahora pasa a llamarse CaixaBank, con K final. Desde entonces, "la Caixa" ha dado una lección magistral de naming. Basta ver los nombres de algunas de las instituciones clave que patrocina en su Obra Social: CaixaFòrum, CosmoCaixa... Su firma no está a pie de página sino en el encabezamiento, formando parte del mensaje de un modo sustancial. De ahí que la actual denominación de CaixaBank parezca una evolución lógica, más aún cuando ya fue creada años atrás para vencer las limitacions territoriales que establecía la ley de cajas y poder operar, así, fuera del territorio catalán. O sea que tampoco era preciso inventar nada. La única duda podría ser el orden de los factores. ¿Qué anteponer? ¿Qué es lo sustantivo y qué se limita a adjetivar? La duda del orden sería retórica, porque BankCaixa era inviable al existir ya Bancaixa (Caixa d'Estalvis de València, Castelló i Alacant) pero podían elegir entre dos letras finales: CaixaBanc y CaixaBank. La pregunta es, ¿por qué K? Si descartamos la dudosa modernez de la línea juvenil (LKXA), convendremos que la intención más plausible es usar la palabra inglesa Bank, más global ante la local Caixa. Pero entonces, por un quítame allá esa sintaxis, esta K final cambia la jerarquía de los conceptos. Según las leyes sintácticas, CaixaBanc remite a una secuencia S-Adj (en la que Caixa es sustantivo y Banc simplemente adjetiva) mientras que en CaixaBank el sustantivo es Bank, precedido por un adjetivo. Los catalanes sabemos que no es lo mismo un gran home que un home gran.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 31 de gener de 2011

dissabte, 29 de gener de 2011

La soledat del lector de còmics

Un dels meus moments preferits d’Els Simpson és quan Bart i els seus amics visiten la botiga de còmics de Springfield. La Mazmorra del Androide, com s’ha traduït en castellà, està regentada per Joeff Albertson, aquell paio gros, amb perilla, cua de cavall i que porta sempre unes calces curtes. La seva passió pels tebeus li dóna una mena de superioritat moral sobre els clients. Cada cop que n’entra un a la botiga, el maltracta perquè només el veu com un enemic que vol desfer la seva preciosa col·lecció, i no pas com un comprador. En el fons, des de l’excés, el de Jeff Albertson és un perfil molt reconeixible. N’hi ha prou de passejar-se cada any pel Saló del Còmic de Barcelona.

Aquest submón d’obsessió, col·leccionisme i intercanvi de còmics surt com a rerefons de Padres ausentes, un assaig breu de Pablo Muñoz que ha publicat Alpha Decay. Muñoz va néixer el 1988 i és autor d’un blog de referència, El Rincón de Alvy Singer. En aquestes memòries repassa la seva afició precoç als tebeus de superherois, sobretot a Spiderman. Partint de l’impacte que li va causar “la macrosaga titulada La muerte de Superman”, parla de la seva infantesa de fill únic i va rastrejant l’evolució dels seus gustos com a lector, les tribulacions per aconseguir bons títols de la DC i la Marvel, i l’arribada del manga japonès com a punt d’inflexió del mercat.

Quan parla de l’afició compartida pels tebeus, Pablo Muñoz se centra en tres obres que la descriuen molt bé: el còmic 1985 Marvel, de Mark Millar, i les novel·les La fortalesa de la soledat, de Jonathan Lethem, i Les extraordinàries aventures de Kavalier & Klay, de Michael Chabon. No conec el còmic de Millar, però les novel·les de Chabon i Lethem, per aquest ordre, em semblen grans monuments literaris. Vaig pensar-hi precisament fa uns quants dies, mentre llegia el nou còmic de Paco Roca, El invierno del dibujante (Astiberri). El llibre repassa els anys 50 a l’editorial Bruguera i és, sobretot, un homenatge als cinc dibuixants d’historietes que es van rebel·lar per fer el Tío Vivo: Cifré, Conti, Escobar, Giménez i Peñarroya. Observant la mirada nostàlgica de Roca, em vaig adonar que s’ha escrit molt poc sobre aquesta gent. Un parell d’evocacions per part d’Armando Matías Guiu i Francisco González Ledesma, que els van conèixer, sí, però jo diria que cap novel·la de l’altura de les de Chabon i Lethem. Per falta de material no serà.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de gener del 2011.

divendres, 28 de gener de 2011

Oscitant?

La cultura és l’ase dels cops. La seva absència provoca tota mena de catàstrofes, però alguns dels seus valedors més conspicus són els seus pitjors enemics. És evident que l’anomenada cultura de massa (encara que sovint sigui més aviat de massa poc) ha transformat la definició tradicional de cultura, però la percepció social d’un acte considerat cultural no evoluciona al mateix ritme. Auditoris, teatres i cinemes acullen actes pels quals cal comprar entrada. De manera que l’assistent primer paga, després seu (o no) i, en sortir, jutja el concert, l’obra de teatre o la pel·lícula amb què acaba d’ocupar el seu temps. Però també hi ha un segon nivell d’acte cultural pel qual no cal comprar entrada: presentacions, de llibres o d’exposicions, conferències, taules rodones, clubs de lectura... Els escriptors, i altres professionals de l’intel·lecte, sovintegem els espais diversos on se celebren aquests actes culturals gratuïts. Aquí és on emergeix en tot el seu dramatisme l’adjectiu oscitant aplicat a presumptes valedors de la cultura. Aquells que, tan aviat com prenen l’ús de la paraula, no són capaços de mesurar l’abast del seu afany i esdevenen oradors oscitants. 

Màrius Serra. Avui. Dijous, 27 de gener de 2011 

La camiseta de Messi

El reglamento que rige los destinos y corrige los desatinos de la Liga Profesional de Fútbol lo especifica claramente: "El futbolista que, con ocasión de haber conseguido un gol o por alguna otra causa derivada de las vicisitudes del juego, alce su camiseta y exhiba cualquier clase de publicidad, lema, leyenda, siglas, anagramas o dibujos, sean los que fueren sus contenidos o la finalidad de la acción, será sancionado, como autor de una falta grave, con multa en cuantía de 2.000 a 3.000 euros y amonestación". En aplicación de este clarísimo artículo, Leo Messi ha sido sancionado. Lo recordarán. Messi marcó de penalti el 2-0 al Racing, se puso a tiro de las cámaras y se levantó la camiseta, mostrando otra (roja) garabateada con caligrafía escolar (lletra de pal, le llamamos los partidarios de la terrible inmersión lingüística) un mensaje que provocó las delicias de las Madres de Mayo y también las de los otros once meses: “FELIZ CUMPLE MAMI”. Mucho más nervioso que al lanzar el penalti, vimos a Leo asegurarse que su leyenda pudiera ser leída posando de cara a las cámaras. El acta arbitral reflejó el incidente así: "Tras la consecución del segundo gol, el dorsal nº10 del F.C Barcelona, Lionel A. Messi, se levantó la camiseta hasta debajo de su barbilla mostrando un lema, sin llegar a apreciar lo que llevaba escrito". Y le han caído 2000 euros de multa y una amonestación equivalente a una tarjeta amarilla. Lo mismo le ocurrió al jugador del Espanyol José Callejón por mostrar un mensaje de recuerdo a Jarque, pero apeló y se la retiraron. No consta que Iniesta fuera multado por hacer lo mismo (acordarse de Jarque) tras marcar en la final del Mundial. 
 
Mucha gente cree que ahora Messi debería apelar y que también le indultarían, porque por amor todo se perdona, y más aún por el amor a una madre. Pero yo creo que no debería apelar. Mientras el reglamento lo especifique tan claro, cualquier “publicidad, lema, leyenda, sigla, anagrama (Messi : Sisme) o dibujo” es sancionable “sean los que fueren sus contenidos”. Si alguien cree que es una prohibición absurda que intente imaginar la de mensajes políticos o comerciales que podrían colar los cracks. Incluso los porteros, para celebrar un paradón, acabarían levantándose la camiseta. Y si les parece que resultaría muy fácil distinguir los mensajes prohibibles de los permisibles es que no conocen bien los recovecos del alma humana. Queda claro que los mensajes de Callejón o de Messi son de cariz sentimental, altruista y desinteresado, y que un mensaje de apoyo político en plena campaña electoral sería otra cosa, pero el territorio intermedio es enorme. Basta pensar en los mensajes de las camisetas que luce el personal por la calle, del tipo “Kiss me, stupid”. ¿Sería sancionable o no? Un amigo mío tenía una camiseta mucho más sutil en la que se leía “Soberano... al carajillo”, pero me temo que no publicitaba ningún coñac. Otro amigo, cachas él, llevaba una camiseta de tirantes para lucir musculatura junto a la leyenda “Everybody knows I’m lesbian”. Hace años me compré una en Lisboa en la que se leía “Abaixo os organismos de cúpula, viva os orgasmos de côpula”. Si alguien cambia ese artículo del reglamento la casuística va a desbordar al comité. Aunque, cada vez que veo mensajes como los de Messi, Callejón o Iniesta pienso lo mismo. ¿Cuántas camisetas garabateadas con bienintencionados mensajes no deben ver nunca la luz porque su portador no logra marcar? Y, sobre todo, ¿qué deben hacer con ellas esos goleadores frustrados? La de mensajes de Bojan que nos debemos estar perdiendo. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 27 de gener de 2011

Casa de cites

A l’article La sombra de una cita, publicat el 16 de gener a El País, Ana María Moix explicava que tota la vida l’ha acompanyat una cita de Stendhal. Sent estrictes, la paraula exacta és citació i no cita (d’aquesta manera s’eviten confusions greus, com la que algun incaut arribés a creure que Moix i Stendhal es van citar en una sessió d’espiritisme). La cita, doncs, de Stendhal és “Elle n’était pas jolie, elle était pire”, que traduïda seria “No era guapa, era pitjor”. Durant dècades, Moix la va llegir en obres diverses i la va repetir convençuda que Stendhal l’havia escrit a El roig i el negre per a descriure Mathilde de la Mole. Però un dia va descobrir amb gran sorpresa que la cita no apareixia ni en aquest novel·la ni a La cartoixa de Parma. Així és com Moix va decidir recórrer a l’acadèmic Pere Gimferrer, que contra tots els pronòstics –hi havia apostes en joc- no va saber donar-li una resposta. Desolada, Moix concloïa –tradueixo-: “Sobre qui no era guapa, sinó pitjor, i qui ho va escriure, res de res. Ja no ho sabré mai”.

És en moments com aquest que creix dins meu el desig imperiós d’assumir nous reptes i l’ànsia de consolar els afligits. I alhora admeto que em va vèncer, en el meu fur intern –sigui el que sigui això, probablement una víscera-, una ambició malsana i pueril d’aportar una dada literària que, per una sola vegada en la història de la humanitat, Gimferrer desconeixia (durant un rapte, una absència fugaç, m’inclino a creure). Tot apunta que la cita “Elle n’était pas jolie, elle était pire” no és de Stendhal, sinó de Victor Hugo. Així és com apareix signada a Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, encapçalant el tercer capítol sense numerar de la primera part. Sembla que Hugo la va dedicar a l’actriu Marie Dorval, amb el propòsit d’alabar-ne la bellesa, el donaire i la gràcia gitana. Altres fonts atribueixen la frase a Camille Saint-Saëns, referida a la mezzosoprano Pauline Viardot, encara que, si la va pronunciar, sospito que la devia plagiar d’Hugo, ja que no és gaire corrent que les cites dels compositors adquireixin una certa popularitat. Jo mateix no em veuria amb cor de citar el més petit pensament de Richard Wagner, si és que en va tenir cap de petit. Els que el van conèixer diuen d’ell que, a taula, demanava el saler d’una manera grandiosa.

Enric Gomà, Ara, divendres 28 de gener del 2011.

dimecres, 26 de gener de 2011

La màgia invisible

Quan semblava que tot estava inventat –el cel·lo, el velcro-, un home valerós i hàbil ens demostra cada setmana que la humanitat no s’atura en el seu llarg camí de conquerir espais abans inexplorats. Molts de vostès ho han endevinat, és el mag Lari, a Lari mai vist (El matí de Catalunya Ràdio), que ens fascina amb un espectacle innovador i misteriós: números de màgia a través de la ràdio, que els oients no veuen i que Lari ens explica pas a pas. Des de casa, els oients escoltem admirats com el mag fa desaparèixer una boleta, com treu una moneda de l’orella de Manel Fuentes. Només li falta serrar per la meitat Sílvia Cóppulo (locuta a la tarda, a El secret, però els bons mags ho poden tot). I Lari també convida mims, faquirs, ballarins, que actuen per la ràdio mentre ell ho narra en directe. Per antena, l’altre dia un artista va fer, només amb globus, el ninot de la Pantera Rosa i li va quedar bastant bé, va saber captar l’essència d’aquest felí. Un pas més seria convidar una estàtua humana de la Rambla als estudis de Catalunya Ràdio i que Lari la narrés per les ones, descrivint amb tot detall les lluentors del paper de plata.

Enric Gomà, Ara, dimecres 26 de gener del 2011.

dimarts, 25 de gener de 2011

Lista de listillos

Leo en la prensa británica las crónicas del partido que el Arsenal de Cesc Fàbregas ganó el sábado ante el Wigan Athletic por 3 a 0, con tres goles de Van Persie que pudieron haber sido cuatro de no haber fallado el holandés un penalty que le habían hecho a Cesc. El partido fue plácido para el próximo rival del Barça en la Champions y su victoria indiscutible, pero unas declaraciones del entrenador rival demostraron que no sólo Guardiola crea escuela. También Mourinho tiene su cuota de influencia entre colegas, incluso cuando son entrenadores de origen catalán como el del Wigan: Robert Martínez (Balaguer, 1973). En la rueda de prensa posterior al partido, el leridano valoró que Cesc había sido listo al provocar la pena máxima (sus palabras incluían el verbo comprar: "clever at buying a decision"), admitió que hubo contacto entre Cesc y el defensa Caldwell (aunque tan leve que, según él, no justificaba la piscina del de Arenys) y sentenció: "Esto en Inglaterra es trampa (cheating); en cambio en Sudamérica, España o Italia es ser listo (clever)".

La tesis del balaguerense se sustenta en un tópico que planea sobre el carácter latino de los ciudadanos que habitamos la zona delimitada por el bello acrónimo porcino PIGS (Portugal, Italy, Greece, Spain). Bueno, tal vez Martínez olvidó mencionar Portugal e incluso Grecia, pero lo compensó con creces al incluir a todo el subcontinente americano. De entrada, he visto la filmación de la jugada y me parece un penalty claro, pero ya se sabe que las capacidades interpretativas de muchos delanteros son notables, tal como el propio Mourinho se encargó de poner en la agenda futbolística tras aquella entrada que Asier del Horno le propinó a Leo Messi en un lejano Chelsea-Barça. Lo curioso es que sea alguien como Martínez quien saque a relucir el prestigio del engaño en determinados países. Será que, como él también es latino, se considera moralmente legitimado para hablar de la picaresca. O tal vez es porque así mata dos pájaros de un tiro: echándole un elogio tan envenenado a Cesc en realidad elogia a los británicos, a quienes define implícitamente como futbolistas íntegros e incapaces de hacer trampa y desvía la atención de los seguidores del Wigan Athletic, que no deben estar muy contentos con los resultados de su equipo, que va en el puesto 18 (sobre 20) en la Premier League. El episodio de Cesc, con ser anecdótico, se suma a la sanción que recibió Pinto de la UEFA tras mostrar sus habilidades en el silbo canario ante el Copenhague, cuyo entrenador le acusó de tramposo.

Tal vez Martínez se pasó de listo el sábado, pero tiene razón en que el género listillo abunda entre nosotros. Va de listillo quien aprovecha que sale a fumar para hacer un sinpa en el bar, quien se cuela en el metro alegando que hay crisis, quien circula por el carril bus, quien se pasa los peajes pegado al culo del coche del delante, quien devuelve un vestido tras usarlo en una boda alegando que no le acaba de ir bien, quien le endilga la pérdida de puntos a un familiar declarando que conducía él, quien aparca en las plazas de minusválidos, quien endosa a la empresa gastos privados, quien financia sus caprichos a costa de dinero público... E incluso podría darse el caso de algún prestigioso listillo de primera que, tras haber llegado a presidir el gobierno de España (bajo una u otra sigla), siguiera cobrando la pensión vitalicia de jubilación a la que la ley le da derecho y lo complementara sin pestañear trabajando con un sueldo de futbolista por asesorar a empresas privadas.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 25 de gener de 2011

Creació, fracció, separació

Creació. Durant segles, la paraula Sudan –derivada de l'àrab Bilal al-Sudan ('la Terra dels Negres')– es feia servir per designar tota la franja ampla que hi havia just a sota del Sàhara. El 1875, però, els egipcis, ajudats pels anglesos, van establir un protectorat al seu tros d'aquesta franja, i així mateix van traçar les fronteres del Sudan actual. El 1899, els anglesos van annexar aquest protectorat al seu imperi, governant-lo com si fossin
dos països separats (al sud, per exemple, van prohibir les incursions dels predicadors musulmans del nord, el qual van buidar de missioners cristians). El 1947, els britànics van decidir convertir els dos territoris en una sola colònia.

Fracció. 9 anys després, aquest Sudan unit es va independitzar. De seguida, el poder central va ser acaparat per tres tribus que vivien al nord de Khartum i que volien islamitzar tot l'estat per la força. El 1958, els sudanesos del sud (que eren cristians o animistes) van rebel·lar-s'hi. Mig milió de persones van morir en aquesta primera guerra civil que va acabar amb l'establiment d'un estat laic el 1973. El 1983, però, el mateix govern laic i els seus successors van tornar a lluitar contra els infidels negres del sud, una guerra continuada per la junta militar que els va substituir el 1989: l'aleshores oficial en cap, Omar al-Bashir, és el president actual del Sudan.

Separació. Al llarg d'aquesta segona guerra civil (1983-2005), els pobles i ciutats del sud van ser bombardejats des de l'aire, milers de dones van ser violades i esclavitzades pels paramilitars àrabs i la resta de la població vivia com podia dels proveïments escassos distribuïts per ONG estrangeres. Hi van morir uns dos milions de persones. És en aquest context que el referèndum recent per la independència del sud del Sudan ha tingut lloc. És d'agrair que el govern espanyol hagi decidit reconèixer-la, en el cas que es materialitzés, tot considerant que serà vàlida perquè ha estat “negociada entre les dues parts”. El fet que una de les parts ha
estat la víctima durant dècades d'un govern central brutalment uniformitzador no sembla preocupar el govern espanyol per res. Potser perquè tanta violència estatal ha estat del tot constitucional, emparada, concretament, per l'article 7è de la Constitució sudanesa. No pas el 8è, que consti.

Matthew Tree, Avui, 23/01/2011

dilluns, 24 de gener de 2011

El ojo de Van Rijn

Un Cristo del siglo XVIII ha suscitado una de esas noticias bondadosas que algunos querrían ver publicadas cada día en lugar de las desgracias y maldades habituales. Se trata de una pintura que Boy George tenía en su casa hasta que una televisión holandesa emitió un reportaje sobre el ex líder de Culture Club. He aquí la película de los hechos. 1974: el icono desaparece en Chipre durante la invasión turca, como tantas otras piezas de arte religioso. 1985: Boy George compra la obra en Londres sin sospechar, ejem, que es mercancía robada. El relato llega ahora al desenlace en siete actos encadenados de un modo trepidante (e incluso trepidantesco): 1) una cadena holandesa  emite el reportaje; 2) el comerciante y coleccionista de arte Michel van Rijn reconoce la pintura al verla por la tele; 3) contacta con el obispo Porfyrios de Neápolis, representante de la Iglesia chipriota ante la Unión Europa; 4) el obispo contacta con el músico; 5) Boy George accede a devolver el icono para que se exponga en el templo  del que fue sustraido; 6) la Iglesia chipriota, agradecida, decide regalarle un icono moderno al cantante; 7) el obispo Porfyrios y Boy George posan ante la prensa en una iglesia londinense con los dos iconos (el antiguo y el moderno). Fin. Bonito, ¿no les parece? La típica historia altruista que nos reconcilia con la humanidad. Además, el experto que reconoció el icono declara no querer recibir ninguna compensación por su buen ojo. Más aún, asegura hacerlo por amor al arte, y concretamente al arte sacro. "Otros hacen crucigramas", declara van Rijn en el diario flamenco De Volkskrant, "yo me entretengo siguiendo la pista a obras de arte robadas". Reconozco que eso de  los crucigramas me predispone contra él, pero igualmente las historias sin villanos, en las que todo el mundo es bueno, siempre me hacen sospechar que alguien está mintiendo.


Estamos ante un caso de expiación, porque a Boy George le conviene dar buena imagen. Sobre todo tras ser condenado a pasar quince meses entre rejas por haber mantenido preso y esposado en la misma casa donde tenía la pintura robada a un puto noruego (disculpen la grosería, pero llamarle prostituto tampoco suena bien y a eso se dedicaba el escandinavo retenido). Y la expiación no sólo alcanza al músico. También el coleccionista de arte al que no le gustan los crucigramas andaba necesitado de una limpieza de imagen. Con todos los respetos por Boy George y un saludo al obispo Porfyrios, la figura realmente interesante de esta historia es Michel van Rijn, el avispado comerciante que se nos presenta como un altruista amante del arte sacro que ese día miraba la tele por casualidad. Un mínimo rastreo por la red nos permite descubrir que las cárceles tampoco le son ajenas. De hecho, hace seis años fue detenido en Suiza por presunto chantaje. Y antes protagonizó un documental de Ben Anthony en el que contaba sus aventuras y desventuras en el mercado del arte, en el que entró de veinteañero dedicándose a la lucrativa "exportación" de iconos y arte religioso desde la antigua Unión Soviética, siguió con todo tipo de operaciones dudosas y evolucionó en la madurez con su conversión a informador de la policía para casos de robos de obras de arte. El figura este de van Rijn ha llegado a vener un autorretrato de Rembrandt (van Rijn) luciendo apellido y alegando ser descendiente directo del pintor, que nunca tuvo hijos. Por eso, ya me perdonarán si no puedo evitar un sonoro batir de mandíbulas ante la fotonoticia de Boy George blanqueando su imagen junto a una ídem.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 24 de gener de 2011.

La democràcia i el tomàquet raf

Darrerament ha coincidit que uns quants programes de tele, ràdio i diaris dedicaven allò que se’n diu un “reportatge desenfadat” al mateix tema: els nous comerços de delicatessen oberts a Barcelona. Són aquests locals amplis, amb una decoració rústica però sense passar-se, un nom en anglès i que ofereixen aliments de primera qualitat. Representa que al davant hi ha algú que ha triat el bo i millor de cada cuina, si cal anant a l’altra punta del món i si no cal, no cal. Tot està molt ben presentat: les fruites exòtiques, per exemple, conviuen amb el formatge trufat d’uns pagesos de la Provença, una melmelada de taronges molt amarga o la famosa ampolla d’aigua de Vilajuïga. Res a dir. En el fons, l’arribada d’aquesta mena de botigues era una qüestió de temps en una ciutat com Barcelona, típica de la burgesia bohèmia i tan pendent de les modes.

Quan fan la llista dels nous comerços, els reportatges desenfadats hi inclouen els colmados de tota la vida: el Múrria, can Quílez, can Ravell... És una mica barrut posar-los al mateix sac, perquè els colmados tenen tota una tradició al darrere, però al capdavall uns i altres tenen èxit perquè són reaccions lògiques a una situació anòmala que ve de lluny. L’anomalia és aquesta: fa uns 25 anys l’administració de torn va repartir tot de llicències per a supermercats i grans superfícies, a la babalà i sense mesura. La majoria de colmados de barri van haver de tancar. Ara, al cap dels anys, les mateixes botigues tornen a obrir a mans dels paquistanesos, que estan disposats a treballar més hores i guanyar menys diners.

La democratització del comerç alimentari ha servit perquè tothom pugui comprar de tot i més barat, però alhora ha portat situacions absurdes. Un dels damnificats és el pobre tomàquet raf. Al principi hi havia els tomàquets de sempre, que es tornaven més i més insípids, i els tomàquets de temporada que eren l’elit: el cor de bou, el de Montserrat... Llavors el tomàquet raf va irrompre a les fruiteries. No deu fer ni cinc anys que Ferran Adrià en cantava les excel·lències: és de temporada i una mica més car, deia, i només es troba als mercats. Aviat, però, els hivernacles del sud van servir-lo als supermercats: ara era més barat, amb l’aparença ufanosa de sempre i en tenien tot l’any! Avui dia molts raf han perdut la personalitat. Només cal que sigui un tomàquet una mica boterut que ja n’hi diuen raf, però no té cap gust. Mentrestant, la nova sensació es diu kumato i els restaurants de més renom ja el citen a la carta. A veure quant trigarà fins que algú l’hagi clonat o falsificat.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de gener del 2011.

Algunes opinions respectables

Quan comencen els esports; quan apareix la ministra de Defensa Carme Chacón; quan la notícia és un accident de trànsit en una carretera de la Rioja; quan el presentador i l’home del temps bromegen sobre jerseis i bufandes. En moments com aquests, em canso del Telenotícies Vespre, canvio de cadena i me’n vaig a veure el debat Per a llogar-hi cadires del Canal Català, moderat per Marta Polo.

De fet el títol resulta enganyós i amb un cert aire de La Trinca dels anys vuitanta, perquè la veritat és que no caldrà que hi lloguin cadires, com sí que n’hauran de llogar a Envelats Figueras (de fusta i plegables, amb opció de fundes blanques) si segueixen els debats d’El gato al agua, Más se perdió en Cuba o Así se las ponían a Fernando VII –aquest encara no l’han estrenat-. Quan els tertulians semblen sortits de la seu de Falange del carrer Santaló l’any 1936, el debat recorda molt un concert exasperat de la Banda de l’Empastre. Mentre que Per a llogar-hi cadires és una tertúlia serena, aclaridora i distesa, amb punts de vista contraposats. Després de l’accident de trànsit de Pazuengos (del qual ens informen perquè ha tingut lloc a la Rioja i no a la Provença), em ve de gust que em donin opinió i arguments sobre l’actualitat. Cada dia més, la informació de teletip la trobo tan interessant com la taula periòdica dels elements.

Una tertúlia de televisió és com un concurs: l’espectador hi ha de poder participar des de la sala d’estar de casa, en una mena de concurs (o debat) paral·lel. En un concurs, endevina l’any de la batalla de les illes Formigues abans que el concursant televisiu. I en un debat dóna la raó a Vicent Sanchis, un dels convidats habituals del debat que ens ocupa, o l’hi nega amb exabruptes i sarcasmes, ara que l’home no s’hi pot tornar. He vist més d’un espectador, a casa seva, aixecar el dit discretament per demanar la paraula a la moderadora.

Enric Gomà, Ara, dilluns 24 de gener del 2011.

dissabte, 22 de gener de 2011

‘Fumando espero’

Canvien els rituals del tabac i les velles cançons prenen nous significats. A la nit, davant dels bars, les voreres ara s’omplen de xemeneies amb potes, fumant amb desesperació. A l’interior els que no fumen els esperen per seguir la xerrada. Quan tornen a entrar els tabaquers, ja han canviat de tema. Resultat: es comença a veure no-fumadors que surten al carrer per no perdre el fil. A més a més, tota aquella eròtica que desplegava Sara Montiel a El último cuplé ha deixat de tenir sentit. Ara ja no podria esperar fumant «tras los cristales de alegres ventanales» i, de fet, em pregunto com ho faran dimarts que ve els intèrprets de l’espectacle Del Ter a la Plata, que es presenta al Teatre Artèria del Paral·lel. Perquè, amb cigarret o sense dalt de l’escenari, el que és segur és que cantaran el cèlebre Fumando espero.

Per si no ho sabien, dimarts es presenta a Barcelona —en sessió única— un homenatge al músic Joan Viladomat, amb un repàs als èxits que va estrenar fa gairebé un segle als cabarets del Paral·lel. Dirigits per Jaume Collell, els actors Xavier Boada i Itziar Castro i l’orquestra La Imperial interpretaran les seves cançons més famoses. Són títols universals com el cuplet El vestir d’en Pasqual («elàstics blaus subjectats amb candaus /porta el meu enamorat…»), la polca Niní o el més tabú, el Tango de la cocaína: «Cocaína, sé que al fin me ha de matar, / me asesina, pero calma mi pesar…».

Viladomat no surt a l’Enciclopèdia Catalana. Qui hi apareix, en canvi, és el seu germà, cèlebre escultor. Tots dos van néixer al meu poble, Manlleu, i ja em perdonaran que avui escombri cap a casa. Sent molt jove, en Joan va venir a Barcelona i va començar a compondre per a les varietats del Paral·lel. Va muntar una acadèmia. Eren els anys vint, quan aquesta ciutat estava en la mateixa sintonia que Chicago, Berlín o Marsella i les seves nits, com va dir Josep M. de Sagarra, eren «les més tèbies, les més platejades, les més tornassolades». Viladomat va morir el 1940, d’una pulmonia, però va posar banda sonora a aquesta ciutat canalla i s’hi va divertir molt. Estaria bé que el seu repertori no fos cosa d’una nit, sinó que s’escoltés més sovint, posat al dia, tal com Max Raabe i la Palast Orchestra fan amb les melodies del cabaret berlinès. Potser al renovat Molino hi trobarien lloc...

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de gener del 2011.

divendres, 21 de gener de 2011

Per una Galeria de Catalans Abjectes

Durant uns quants anys vaig sospesar la idea de visitar el Museu del Crim de Barcelona. Ja fos per deixadesa, indecisió o falta d’esperit criminal autèntic, no hi vaig arribar a anar mai. Sabia que estava situat a la Facultat de Dret, a la Diagonal, que depenia d’un catedràtic de criminologia i que només s’hi accedia amb visita concertada. Vaig aconseguir un telèfon de contacte, vaig enraonar amb una secretària de la facultat, es pot dir que correcta encara que en alguns moments un pèl evasiva –sobretot quan em vaig interessar pels verins i els bastons amb punyalet-. Al cap d’un temps, inexplicablement, el van tancar.

És que els crims catalans no mereixen el nostre respecte i admiració? Com de costum, i aixo es deu a aquest cosmpolitisme banal i empobridor que ens ofega, enaltim criminals d’altres països, sovint amb un enlluernament excessiu –Landru gaudeix d’un prestigi immerescut-, mentre que els nostres, els de casa, queden en un injust segon terme. Al costat de Jack l’Esbudellador, la nostra Enriqueta Martí no es mocava amb mitja màniga (i a més a més l’Esbudellador matava sense solta ni volta, mentre que a ella l’empenyia el molt noble i ben català esperit comercial). O Jeroni Tarrés, ànima de la famosa Ronda d’en Tarrés creada el 1847, un facinerós a sou del Govern Civil que estomacava i assassinava obrers i republicans (les seves peripècies estan recollides a De ladrón a policía, uns fascicles del 1911 que es guarden a la biblioteca de l’Escola Policial de Mollet del Vallès -vull creure que no els tenen per agafar idees-). I Joan Rull, l’anarquista i alhora confident policial que ell mateix cometia els atemptats per cobrar la delació, un precedent clar de L’home que fou dijous de Chesterton. És un fet, a la Fira de Frankfurt vam perdre una ocasió d’or de divulgar els nostres criminals.

Animo les autoritats que obrin de nou el Museu del Crim. Sempre, esclar, que la clausura no sigui una invitació velada perquè els visitants s’esmunyin de nit a l’edifici, protegits per un passamuntanyes, obrin la porta de la sala amb un rossinyol i, gràcies a l’ajut d’una lot i esquivant les alarmes sensorials, ressegueixin les vitrines empolsegades del Museu del Crim. I si el guàrdia nocturn els sorprengués, assassinar-lo, d’alguna manera, també formaria part de la visita.

Enric Gomà, Ara, divendres 21 de gener del 2011.

dijous, 20 de gener de 2011

Una maleta és una pàtria

En una de les vuit històries formidables que surten a La maleta, el narrador explica una visita al taller d’un famós escultor de Leningrad. Són els anys del comunisme apoteòsic i tots els escultors són rics: “Totes les ciutats tenen un monument a Lenin”, ens diu. El narrador passeja la vista pel taller i queda garratibat: “Pels racons s’amuntegaven els seus treballs inacabats. Vaig reconèixer fàcilment Iuri Gagarin, Maiakovski i Fidel Castro. M’hi vaig fixar i em vaig quedar estupefacte: tots estaven despullats. O sigui, totalment despullats. Amb uns culs conscientment modelats, els òrgans sexuals i una musculatura en relleu”. L’escultor li aclareix què passa: “Som realistes: primer esculpim l’anatomia, després la roba...”. Un parell de pàgines després, un altre escultor remata la lògica soviètica: “Cada treball ha de tenir una dosi mínima d’absurd”.

La descripció minuciosa i humorística de l’absurd quotidià durant el comunisme va convertir a Sergei Dovlatov en un escriptor d’alt nivell. Nascut el 1941 a Ufa, als Urals, Dovlatov va créixer en ple estalinisme i va aconseguir emigrar als Estats Units el 1978. Aviat va començar a publicar les seves obres en editorials petites de la dissidència russa. Gràcies a la intercessió de Joseph Brodsky, alguns llibres seus es van anar traduint a l’anglès, però sempre amb un perfil mig clandestí. La seva mort d’un atac de cor el 1990, derivat de l’alcoholisme, va acabar de revestir-lo d’una pàtina maleïda. Dovlatov, doncs, és d’aquella estirp d’escriptors que potser surten poc als manuals, però que alhora gaudeixen d’una legió de lectors fidels. És el cas també a Espanya: als anys noranta, gràcies als esforços de Ricard Sanvicente, professor i traductor de rus, es van publicar en castellà títols tan recomanables com Los nuestros, La extranjera i també La maleta. Cada cop, però, sortien en una editorial diferent i mai no van perdre l’aire secret. Sembla que Dovlatov té més sort en català: l’any passat l’editorial Labreu va publicar La zona, un recull de textos sobre les seves experiències com a vigilant d’un camp de treball, i ara hi insisteix amb La maleta, la millor porta d’entrada al seu món”.

A l’inici d’aquest llibre, el narrador retroba, al fons d’un armari, la maleta que va portar quan va emigrar a Estats Units. L’obre i repassa el que hi troba: uns mitjons finesos, unes botines de pell, una jaqueta que havia sigut propietat de l’artista Fernand Léger, uns guants per conduir... Cadascun d’aquests objectes li permet refer algun episodi del seu passat i, de retop, aprofundir en els anhels i les pors del qui emigra. Dovlatov deia: “Jo no visc a Amèrica, visc en l’emigració”. Llegint les seves obres, costa saber si estem davant una ficció o unes memòries. Sovint l’autor reconstrueix el seu passat a Rússia a partir d’anècdotes reals, vinyetes que li permeten estirar el fil de la memòria, i l’humor és el seu aliat per aillar el patiment i reduir-lo a matèria literària. La maleta conservada al llarg dels anys és una gran imatge per descriure en què es converteix la vida d’un emigrant, és la traducció física del moviment, la fugida, la incertesa, la nostàlgia que li sobrevé en moments inesperats i per les raons més absurdes. En realitat, Dovlatov vivia en els seus llibres”.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de gener del 2011. Ressenya del llibre La maleta, de Sergei Dovlatov (Labreu Edicions), trad. de Miquel Cabal.

Mistaire?

A les Memòries literàries de Narcís Oller trobo una tirallonga de novel·les possibles explicades en poques paraules. Queda clar que Oller, avui, faria d’argumentista a la indústria televisiva. Un d’aquests embrions de novel·la porta per títol La rateta: “procés de la perversió d’una mistaire ambulant corrompida pels joves de la high life”. Em crida l’atenció el terme mistaire, venedora de mistos. Oller també el fa anar, com a mínim, a La papallona, quan descriu l’ambient urbà com un garbuix de “municipals, agents de policia, mistaires, criades i mariners”. Fa pocs anys, al bar Cosmos de la Rambla encara hi havia una mistaire. Era una raresa, perquè les màquines van provocar-ne la desaparició, però potser en aquests temps de lluita anti-tabac puguin reaparèixer les mistaires en punts de venda clandestins. La mistaire d’Oller em recorda una reivindicació verbal del mestre Puyal a Catalunya Ràdio. A instàncies del lingüista Albert Jané, per designar els professionals que van a caçar talents per aquests camps de Déu (dits ojeadores en espanyol), Puyal proposa recuperar el terme vistaire: “fadrí que va a vistes per tractar de festejar o de casament” (Alcover-Moll).

Avui. Dijous, 20 de gener de 2011

Una y no diecisiete

Aún recuerdo la burda rima aritmética, en los albores del autonomismo, entre una (por la España centrípeta) y cincuenta y una (por sus provincias entendidas como una fuerza centrífuga destinada a alumbrar el fantasma del desmembramiento). 1-51 era un marcador de escándalo que resonaba en muchas gargantas que venían de las profundidades del franquismo. En esa flagrante desproporción aritmética sobraban cincuenta para que nada oscureciese la unidad, otrora de destino. Décadas después la recentralización PP-PSOE nos devuelve a la casilla de salida, aunque la cifra maldita sea ahora de rima libre: 17. Es decir, el número de comunidades autónomas. Ya se insinúa sin pudor que el Estado de las autonomías multiplica los gastos por diecisiete, y que la actual coyuntura económica lo hace insostenible. Naturalmente, no se cuestiona la existencia de ministerios vaciados de competencias (pero no de personal ni de presupuesto) ni de diputaciones provinciales (que siguen en la cincuentena). No me extiendo en estas contradicciones de la españolidad en el siglo XXI porque el martes Jordi Barbeta ya lo retrató con claridad meridiana en un artículo titulado "La segunda transición". Sólo me pregunto una cosa: si adjudicamos a ERC la responsabilidad de haber introducido el soberanismo en la centralidad política catalana, a costa de autoinmolarse, ¿quién es el responsable de introducir el unitarismo en la centralidad política española, ergo quién se autoinmolará?

Porque en eso andamos. En su día, el golpe de Estado del 23F indujo a esquivar la realidad plurinacional de España regionalizando a las naciones no castellanocéntricas y equiparándolas a comunidades que jamás hubieran aspirado a tener parlamento ni himno ni bandera ni presidentes ligeros de Cascos. Se construyó un relato de solidaridad interterritorial fundamentado en la ocultación de las llamadas balanzas fiscales. Con esos pelos y un sistema educativo ajeno a la diversidad, hemos llegado al siglo XXI como quien sale del XIX. En algunos casos, como el blaverismo valenciano o el gonellismo mallorquín, incluso se jaleó la secesión lingüística entre comunidades catalanohablantes apelando al imperialismo mientras que, con ese cinismo cósmico que gastan quienes se las dan de cosmopolitas, también se jaleaba aquel panhispanismo institucional de los 300 millones. La pérdida de confianza en la mera existencia de esa España plural de la que reniega ahora la reencarnación aznarizada de Zapatero no es una patología del catalanismo. Las contradicciones del españolismo están a la vista de cualquier observador imparcial.

Pongamos, por ejemplo, dos galardones recientes sin ninguna otra relación que su proyección universal: el premio Nobel de literatura y la pelota de oro de fútbol. Como sabrán, el primero fue otorgado antes de Navidad a Mario Vargas Llosa, escritor peruano (Arequipa, 1936) que desde 1993 también cuenta con la nacionalidad española, y el segundo hace unos días a Lionel Messi, futbolista argentino (Rosario, 1987) que desde 2005 posee también la nacionalidad española. Ambos son, pues, iberoamericanos y ciudadanos españoles. Pues bien, la concesión del Nobel a Vargas Llosa fue percibida como un éxito propio de la nación española mientras que el galardón a Messi fue percibido como un ruidoso fracaso de esa misma nación, hasta el punto que cierta prensa madrileña calificó al suizo Blatter de anti-español por premiar a alguien que también tiene esta nacionalidad. Las adhesiones nunca son incondicionales. Ni inquebrantables.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 20 de gener de 2011

dimecres, 19 de gener de 2011

Grandiloqüència d'estar per casa

Som a l’any 1977. Per Ràdio 4, la veu campanuda de Ricard Fernández Deu recita amb un deix de locució d’aplec de sardanes: “Un clos tapissat de verd sap de les petjades d’un home en el qual Catalunya sencera ha fixat la seva atenció”. No sabem si és Tarradellas o Charlie Rivel. De fet, es tracta de la presentació d’una entrevista a Tarradellas que he escoltat a Memòries de la ràdio d’Agnès Batlle a Ràdio 4, on recupera espais gloriosos de RNE, encara que valdria per a qualsevol altre –algun català universal d’aquests-. Llavors tot s’inflava amb injeccions de lirisme i prosopopeia. Si fa no fa com ara.

En aquella època, a casa dels pares tenia penjat un mapa en què es distingia bé on s’acabaven els Països Catalans i on començava Occitània –així ho havien escrit-, amb un pastor dibuixat que tocava el flabiol en un angle. Quan al cap d’un temps vaig voler visitar Occitània, em vaig confondre i vaig arribar a França (el cert és que no em va desagradar, els formatges eren bons). De tornada tampoc no vaig saber trobar els Països Catalans. Ho vaig preguntar en una benzinera a prop de Sant Celoni i em van respondre: “Ui, això queda lluny...”.

Enric Gomà, Ara, dimecres 19 de gener del 2011.

dimarts, 18 de gener de 2011

Obscenidad involuntaria

Recibo la nota de prensa de una exposición que se inaugura este jueves en La Galeria de Barcelona. Desconocía al artista hasta que he visto por YouTube un reportaje que le hicieron cuando expuso en la Galeria Pinyol de Reus. Es pintura abstracta que parte de referentes rurales, a partir de una relectura de Pig Earth de John Berger. Como a menudo me sucede con la pintura abstracta, encuentro más interesante el planteamiento que la resolución. En cambio, el nombre del artista de Castelló me parece muy concreto: Vicent Carda. Un apellido bastante común entre valencianos que, puesto en Olot, adquiere unas connotaciones sexuales impensables en su punto de origen. Como llamarse Vicent Catxa en Lleida, Vicent Pitja en Vilanova o Vicent Folla en Barcelona. Seguro que a una gran mayoría de lectores (barceloneses) sólo le choca el último. La obscenidad involuntaria es un fenómeno interesante. Más allá de los chascarrillos que provoca permite relativizar la virulencia con la que algunos encajan las transgresiones de código, tanto si son morales como políticas o religiosas. Hace años conocí a una bella arquitecta italiana que acababa de instalarse entre nosotros. Estaba estupefacta ante las reacciones que suscitaba su apellido, con el que había convivido en Italia durante más de un cuarto de siglo sin problemas. Pero aquí, cada vez que lo pronunciaba notaba que su interlocutor se partía de risa, con mayor o menor disimulo. Mi amiga, a quien saludo aunque hace lustros que no nos vemos, se apellida Memeo y jamás había imaginado tal lluvia dorada de bromas. Pronto aprendió a deslizar el acento hacia la primera sílaba para matizar la coña, aún a costa de desfigurar fonéticamente su apellido. Lo mismo hacen quienes se apellidan Colet al pronunciarlo, aún en catalán central, como si fuera Colette.

El azar interlingüístico nos depara grandes ejemplos de obscenidad involuntaria. El futbolista croata Davor Suker provocaba titulares chocantes en la prensa deportiva británica por el simple hecho que en inglés sucker equivale a mamón. También el holandés Philip Cocu los ocasionaba en la prensa gala (cocu en francés es cornudo o, más llanamente, cabrón). Y no se quedaba atrás el ex director ejecutivo de la Real Academia Española de la Lengua, Víctor García de la Concha, al pasear su segundo apellido por tierras iberoamericanas. Hasta el punto que el actual presidente de la Academia Argentina le llamó Víctor García del Molusco Bivalvo. Mi ejemplo favorito de obscenidad involuntaria lo ostenta una ilustradora británica que descubrí en muchos de los cuentos infantiles que circulaban por casa cuando mi hija era pequeña. Se llama Frances Cony. Busquen sus ilustraciones en la red, porque es muy prolífica, pero no hace falta que se lo cuenten. Me imagino que debe vivir felizmente ajena a su malsonancia catalana. Tanto como la productora de animación más celebrada por los niños catalanohablantes: Pixar. En realidad, todas estas extrañas coincidencias sólo sirven para reforzar al dios azar, ante cuya potenciaa palidecen divinidades más codificadas.

Este sábado mismo se produjo un ejemplo de ello, aunque de un tono mucho más inocente. Una avería en el sistema de radioayuda VOR del aeropuerto de Tenerife Sur-Reina Sofía lo dejó inoperativo durante una hora, justo cuando los controladores acababan de ser desmilitarizados y el espacio aéreo se miraba con lupa. Ante la inquietud general, dos aviones que llegaban tuvieron que ser desviados al otro aeropuerto de Tenerife, pertinentemente llamado Los Rodeos.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 18 de gener de 2011

Ministerio de Haciéndola

Hacienda somos todos, ¿lo recuerdan?. Pues bien, este simpático sinónimo español de finca, heredad o latifundio ha decidido electrificar a parte de sus clientes. Es decir, desde ya mismo obliga a las empresas que tributan por el impuesto de sociedades a relacionarse con ella sólo (nótese el adverbio) a través de internet. La medida forma parte de la lógica de los tiempos y participa de la tendencia general de facilitar las relaciones con la administración. Enhorabuena por su aplicación. Lástima que estén haciéndola (sic) con las puntas de los dedos de los pies. El proceso es el siguiente. Hasta ahora, Hacienda enviaba las notificaciones a los contribuyentes a través del correo ordinadrio, normalmente mediante correo certificado. El cartero llegaba al despacho en cuestión, daba la nota, le echaban una firmita y andando. A partir de ahora, el contribuyente debe bajarse un certificado desde la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Con ese archivo y un bizcocho, ya está preparado para que Hacienda le asigne un buzón electrónico que deberá consultar compulsivamente ya que, a partir de su activación, llegaran a él todas las notificaciones de la Agencia Tributaria. Y no teman por recibir Spam. Cuando Hacienda nos escribe siempre tiene algún motivo de peso: que si un recargo, que si un apremio, que si una rica inspección fiscal... O sea, que se acabaron esos sobres con el logo amarillo. De momento, deberemos limitar los sobresaltos postales a esas bellas notas troqueladas con el dibujito de las tijeras marcando la línea de puntos. Porque esas seguirán llegando, ya sea con los tributos de nuestro amado ayuntamiento, ya sea las ilustradas con las preciosas fotos del trasero de nuestro automóvil, gentileza del Servei Català de Trànsit.

La inevitable electrificación de Hacienda ya ha provocado quejas. Algunas por cuestiones prácticas y otras por razones filosóficas. Por un lado, el operativo informático funciona fatal con los sistemas alejados de la ortodoxia PC. Los errores su multiplican para Macintosh o Linux, con la consiguiente angustia general por parte de contribuyentes y profesionales. El viernes la Asociación Española de Asesores Fiscales y Gestores Tributarios (Asefiget) presentó un recurso contencioso-administrativo contra esta normativa. Arguyen, con razón, que "la medida aumenta las cargas indirectas que recaen sobre el obligado tributario". Y, ciertamente, a partir de ahora el contribuyente tendrá otra obligación que no tenía: entrar en la web de la Agencia Tributaria como mínimo cada diez días para ver si tiene alguna notificación. Diez días es el margen que da Hacienda para confirmar la recepción. Pasado este período, se considera que la empresa rechaza la notificación y Hacienda puede iniciar los procedimientos de apremio y aplicar sanciones. Es decir, con la excusa de la era digital, la administración vuelve a practicar su deporte favorito: pelotas fuera. En vez de asegurar que sus notificaciones lleguen por tierra, mar y sms, se lavan las enguantadas manos dispuestos a echarle la culpa al chachachá. Pero el medio electrónico no tiene culpa alguna. La administración lleva la prepotencia en el Adn. Este mismo verano, al volver de vacaciones el 23 de agosto, hallé un aviso de correos que mi amado ayuntamiento me había enviado la adecuadísima fecha del 3 de agosto. Correos ya lo había devuelto. Al final resultó ser el impuesto de recogida de residuos y he tenido que pagarlo con recargo. Hacienda cuantifica en 15 millones de euros el ahorro efectivo en papel. Deberá sumarle todos lo recargos que nos endilgará.

La Vanguardia. Dilluns, 17 de gener de 2011

dilluns, 17 de gener de 2011

Arizona no és Alaska

Va passar perquè sí. Em trobava als Estats Units. Feia zàping a la tele, un diumenge a la nit, i de sobte va aparèixer Sarah Palin vestida de camuflatge. Era el seu programa, que es diu L’Alaska de Sarah Palin. Aquell dia Palin sortia a caçar amb el marit i el pare. Localitzaven un caribú i ella l’apuntava amb el rifle. A la imatge vèiem el caribú al bell mig de la diana, una diana com aquelles que Palin i els seus van dibuixar en campanya electoral per assenyalar els congressistes demòcrates que calia abatre (metafòricament, esclar). Palin disparava contra el caribú i fallava.

Tot això sortia a la tele uns quants dies abans del tiroteig de Tucson, Arizona, en què van morir sis persones i 14 més van quedar ferides, entre elles una congressista demòcrata. Alguns comentaristes van vincular el tiroteig a la propaganda agressiva per part dels ultraconservadors com Sarah Palin o el moviment Tea Party. La desgràcia, doncs, se situava en un pla ideològic que resultava incòmode per a gairebé tothom. Començant pel president Obama, tan criticat per la seva política social igualitària (els seus detractors l’acusen de socialista, como si fos un insult). La setmana passada, Obama va homenatjar les víctimes amb un discurs de gamma emotiva que demanava la unitat d’Estats Units en uns moments tan difícils. És com si l’únic territori vàlid, a l’hora d’afrontar el dol, fos el simbòlic.

Aquests dies s’ha divulgat una xifra que fa feredat. Després del tiroteig de Tucson, prop de 400 persones han mort a Estats Units per arma de foc. Surt a una mitjana de 80 morts diaris. Segons la cadena Bloomberg, la venda d’armes ha pujat a Arizona un 60 per cent. La gent, doncs, no n’aprèn ni s’escarmenta. La legislació amb els permisos d’armes continua sent massa laxa i Obama s’adona que, per poder manar, ha de defugir aquesta mena de debats. L’única que no se sent incòmoda en el territori ideològic és Sarah Palin, em temo que per falta d’escrúpols. Mentre la qüestió de les armes és obviada per tothom, Palin acusa els seus adversaris de “difamació de sang”, es queda tan panxa i continua promocionant-se.

A la tele, Palin havia errat el primer tret. Com que Alaska no és Arizona, el caribú no es va moure perquè no havia vist mai cap ésser humà i no tenia por. Palin li va disparar fins a nou vegades i al final el va matar. “Molt bé, nena!”, li va dir el seu marit. És el mateix que li diria, vaig pensar jo, si un dia d’aquests es convertís en presidenta dels Estats Units.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de gener del 2011.


Ciutadans, Rebels, Joves

Ciutadans. L'any passat vaig coincidir amb una diputada de C's en una tertúlia radiofònica i un diputat del mateix partit en una altra de televisiva. Tots dos van negar que el seu partit fos monotemàtic, però en ser preguntats, per exemple, pel tema de l'energia nuclear, va resultar que la diputada hi estava en contra i el diputat, a favor, sense que cap dels dos sabés res de les opinions de l'altre. És més, tal com va explicar Ferran Sáez en aquest diari dimarts passat, fins i tot quan C's defensa la seva causa única –la peculiar idea que, per bé que abans (de la guerra) es parlava molt més català a Catalunya que no pas ara, encara ara se n'hi parla massa– es contradiu, ja que C's afirma que només les persones (i no pas els col·lectius) tenen drets lingüístics, però celebra cada atac a la llengua catalana com si fos una victòria col·lectiva d'una suposada comunitat ètnica castellanoparlant resident a Catalunya.

Rebels. Atesa tanta incoherència interna, si C's ha aconseguit mantenir els seus tres escons al Parlament, deu ser en bona part gràcies a l'habilitat retòrica del seu president, Albert Rivera, el qual dóna a entendre que és un rebel heroic, una mena d'okupa encorbatat, alhora que defensa a ultrança les sentències dels màxims representants de l'omnipotent poder estatal –el TC i el TS– en contra de les lleis establertes pel més aviat poc poderós govern català i dels desitjos d'una majoria de l'encara menys poderosa població catalana.

Joves. Al Parlament i als debats, Rivera té el costum de fer una ganyota estrafeta cada cop que se'l contradiu. Durant anys aquestes ganyotes m'han fet recordar algú a qui no he pogut posar cap nom fins que hi vaig caure, ahir mateix: les ganyotes de Rivera són clavades a les del personatge de Rick, de la sèrie Els joves, un soi-disant progressista (però ideològicament analfabet) que està convençut, malgrat la manca de cap prova, que tothom l'admira. Al capítol final, descobrim que Rick, lluny de ser, tal com proclama, un “home del poble”, és de classe alta i de família ultraconservadora. Pel que es veu, doncs, és possible que la semblança entre els dos homes vagi més enllà d'un mer rictus facial. Ara bé, es pot dubtar, això sí, que Rivera –tal com fa el Rick– també s'aprofiti de vells exemplars de la revista Cosmopolitan a l'hora de masturbar-se. M'imagino, vaja.

Matthew Tree, Avui, 16/01/2011

Santa Clara i els anuncis

Ja fa un cert temps que reso a santa Clara d’Assís, la patrona de la televisió i les telecomunicacions. Molt malalta i prostrada al llit, un dia de Nadal santa Clara va seguir, gràcies a una visió prodigiosa, la missa celebrada a la Porciúncula pel mateix sant Francesc (un presentador estrella, a mig camí entre Ramon Pellicer i Félix Rodríguez de la Fuente). La Porciúncula és una ermita situada a quatre quilòmetres de la ciutat d’Assís i Santa Clara va veure la missa en directe (amb gran desplegament de mitjans, inclosa una càmera zenital sobre l’altar) des de la seva cel·la del monestir de San Damiano. També és venerada per l’Església d’Anglaterra -suposo que intercedeix per la BBC i el Channel 4- i per la Luterana -deu vetllar per l’ARD i la RTL-. Mirant segons quins programes catalans i espanyols, sospito que a nosaltres ens ha deixat una mica de banda. Potser ens falta fervor.

Dit això, quina és la meva petició a tan il·lustre patrona? Que faci tornar la publicitat a TVE. Només així TVE competirà amb Telecinco en situacions impagables com la que vaig veure amb aquests ulls que algun dia m’ha d’arrencar, amb un bisturí, un empleat del Banc d’Ulls (espero no veure-ho). Mirava l’Informativos Noche de Telecinco i tot d’una el presentador –un d’aquells que diu “nuestra página webe”- va anunciar greu i entristit: “A continuación vamos a ver algo muy lamentable”. I de sobte va aparèixer a la pantalla una portada d’un disc de Sergio Dalma titulat Vía Dalma. “Com hi van, quin cop per aquest gran cantant melòdic de Sabadell!”, vaig protestar indignat. I una veu en off ens va explicar: “Vía Dalma, de Sergio Dalma, patrocina los deportes”. La notícia lamentable anava sobre el dopatge d’uns atletes espanyols. Però d’alguna manera ens va acostar, una mica més, a l’obra de Dalma. Sisplau, recuperin la publicitat. No es descuidin aquell anunci de Viakal que tant m’agrada.

Enric Gomà, Ara, dilluns 17 de gener del 2011.

dissabte, 15 de gener de 2011

Paraules de Rufus el vell

Lectures per no dormir
Rufus rep periodistes rares vegades, però quan el premien per la seva trajectòria crítica és gairebé inevitable que la premsa el maregi una estona. Els que ja li coneixen la veta mordaç, el provoquen amb incitacions. Un dia, un periodista cultural li va preguntar “Quin és el llibre més pesat del món? Podria recomanar alguna lectura avorrida a una persona que pateixi d’insomni?” Rufus se’l va quedar mirant amb una contracció sorneguera als llavis que feia presagiar un contraatac despietat. “Els llibres avorrits no serveixen per adormir-se” va dir, “ni són tampoc una bona companyia pels tres o quatre graons d’inconsciència que hem de baixar cada vegada que ens lliurem al son. Qui digui que El Quixot és un llibre pesat i que el té sempre a mà a la tauleta de nit per adormir-se, és un cretí integral. Perquè passa justament al contrari: és impossible que un llibre pesat ens ajudi a conciliar el son. Ens pot avorrir, i aquí l’avorriment només se suma al cansament d’una llarga jornada de treball, però no ens pot conduir amb pas segur cap al son ni donar a la nostra consciència l’empenta que necessita per rendir-se a la plenitud d’un somni. Als insomnes que menyspreen El Quixot d’aquesta manera, els diria que no s’adormiran mai gràcies a un llibre, com tampoc seran capaços de reviure els seus somnis quan es desvetllin. Si un llibre ens avorreix, no ens acompanyarà més enllà de la vigília. Als cretins no és la lectura que els adorm, sinó la fatiga. Les bones històries, en canvi, sí que ens transporten més enllà del nostre cansament. El Marcel de Proust descriu molt bé aquest fenomen al principi de la Recherche, quan ens explica que reviu la rivalitat entre Francesc I i Carles V, debatent-se entre el son i la vigília, fins al punt que se li empelta la història que llegia amb la tija d’un somni. Si el que llegim ajaguts al llit se’ns va enroscant en una mitja inconsciència fins a fer-se deliri de son, aleshores podrem dir que ens ha obert les portes d’una passió més gran. Ara bé, ja t’aviso que si pateixes insomni, insomni de veritat, més val que oblidis totes aquestes disquisicions i et prenguis una pastilla”.


Llibres mal traduïts

“Passa el mateix amb les traduccions”, continuava Rufus. “No són pas les obres mestres de la literatura universal les que costen més de traduir, sinó aquells llibres que estan mal escrits”. Aquí el periodista cultural l’interpel·lava: “No em dirà que és més fàcil traduir The Portrait of Dorian Gray d’Oscar Wilde que les novel·les del Pérez y Pérez?”. “Sí, és exactament així, però no pas pels motius que vostè es pensa. De la mateixa manera que un llibre avorrit no ens guiarà mai cap al somni, un text malgirbat no ens portarà mai a un llibre ben escrit, malgrat que el traductor s’esforci per dignificar-lo. Sempre fa de més bon traduir una obra mestra, encara que sigui la Recherche o l’Ulysses, que no pas un llibre mal escrit i sense gràcia, per més que una traducció automàtica sempre surti més a compte al traductor que veu un cèntim rere cada pulsació. Com més ben escrit és un llibre, més traduïble és. Com més maldestre sigui un autor, més avorrit serà de traduir-lo. Per això resultarà sempre més fàcil fer una bona traducció de l’Ulysses de Joyce que no pas de les novel·les del Pérez y Pérez, i paradoxalment també tindrà més mèrit”.


Les veritats no ofenen

Quan s’enfila per les branques d’aquesta manera, sempre hi ha algun periodista que el fa baixar a l’arena política. “I què en pensa de Wikileaks? No troba significatiu que Julian Assange hagi estat reclòs a la mateixa cel·la dels jutjats de Westminster on arafa més d’un segle va estar detingut Oscar Wilde acusat de sodomia?”. Rufus aixeca les aletes del nas, com sempre que se li afua l’esperit de contradicció: “Miri, jove. Fins que Assange no demostri que es capaç de fer-nos una balada com la que va escriure Wilde a la presó de Reading, no admetré que em compari l’un amb l’altre. Francament no veig que les últimes filtracions de Wikileaks hagin estat tan escandaloses ni que valgui la pena fer tant rebombori per quatre xafarderies d’Estat”. “Estimat Rufus”, dic jo, “el motiu de tant rebombori és molt senzill: les veritats, airejades al vent, ofenen”. “Vet aquí un altre tòpic”, em contesta Rufus, desautoritzant-me sense embuts davant dels periodistes. “Les veritats que ofenen no són veritats sinó atacs. Les filtracions de Wikileaks, per més defensables que siguin, són atacs en tota regla i la ràbia que susciten en alguns poders fàctics és legítima. Però hi ha una altra veritat suprema que no pot ofendre mai. Si algun dia vas al Museu del Prado, contempla els retrats que Velázquez va fer dels Àustries o els quadres amb què Goya va deixar retratada la dinastia borbònica. Allà hi ha una ràbia filtrada per la veritat, tan perfectament continguda per la bellesa de l’execució, que no va a arribar a enverinar mai les suposades víctimes d’aquells retrats. Ni Felip IV ni Ferran VII no es van sentir mai insultats per aquells pintors magistrals, que tenien el do de captar les filtracions de la seva ànima amb tanta veritat que era impossible que hi detectessin l’hostilitat que avui ens arriba a nosaltres. I que probablement no és més que l’hostilitat que sentim envers la impostura monàrquica i la vergonya amb què ens mirem la història més negra d’Espanya. Si Velázquez hagués embellit les faccions de Felip IV, no l’hauria afalagat mai tant com va fer retratant-lo en tota la seva condició de peix bullit. No amic, no. Els insults ofenen. La veritat, sublimada per la bellesa, mai”.


La bella dorment

“Però aquí, mestre”, dic jo, “ja entrem en el debat de la bellesa, que em sembla tan empedrat de perills com el discurs sobre la veritat”. Rufus em demana foc per encendre’s una cigarreta. “La teva pregunta demana una mica de nicotina. El crític no pot il·luminar una obra si abans no se n’enamora. Passa com amb el príncep que desperta la bella dorment”, em diu després d’una pausa, mentre expulsa el fum sense acabar d’obrir la boca. “Quina rondalla ens explicaràs, ara, Rufus?”. “Les obres dormen. Només el crític, el traductor o el lector, en definitiva, les pot desvetllar. Per apreciar la bellesa d’una dona, és recomanable veure-la adormida. Si és despullada encara millor, però almenys que estigui adormida”. Em poso les mans al cap amb les paraules de Rufus, realment a vegades sembla d’una altra època. “Si et sentissin les feministes, impugnarien tots aquests premis que t’han donat!”. Però Rufus torna a la càrrega. “Digue’m retrògrad, si vols. El sentit de la rondalla de la Blancaneu és justament aquest. La seva madrastra la vol enverinar per convertir-se en la dona més bella del regne, però l’únic que aconsegueix és que Blancaneu resplendeixi en tota la seva blanca i freda placidesa dorment. Una dona desperta sempre tindrà recursos per dissimular les seves imperfeccions. Amb cosmètics. O amb miralls i ganyotes manyagues. Et fa una picada d’ullet o et treu una mica la llengua i ja li perdones la vida. És paradoxal, però és així: és dormint com més netament defensa una dona la seva bellesa! I només el petó del crític l’il·luminarà amb tota la seva esplendor”.

Bernat Puigtobella, L'Avenç, gener del 2011.

divendres, 14 de gener de 2011

El joc de les famílies desesperades

Farà santament el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, de no assistir a la gala dels III Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, dilluns a la nit al Teatre Paral·lel. Durant l’acte, Cleries es preguntaria compungit com és que no va sol·licitar la direcció general de Presons, un verger de pau i harmonia comparat amb el que l’espera a Benestar Social i Família. Una de les missions del conseller és millorar la situació de la família (no només la seva en concret, com els membres de la ‘Ndrangheta, sinó totes les famílies catalanes, inclosa la gran família socialista). I les famílies que surten a les pel·lícules catalanes són més dures, violentes i desesperançades que un motí armat a la presó de Quatre Camins.

Per norma, el pare és un dèspota implacable o bé un incapaç desorientat, insuls i mesquí, que no es comunica ni amb la dona, ni amb els fills, ni amb ningú (no sap ni saludar el garatgista). Odia la seva feina rutinària i anodina. Detesta els seus amics, per banals. Tota la seva vida és una convenció insuportable. Com a única expansió, se cita de tant en tant amb una amant més jove que ell, encara que ni la fel·lació, que sempre convida a l’optimisme, no aconsegueix arrencar-lo del tedi existencial.

La mare és una histèrica insatisfeta i incompresa, que culpa el marit de tots els seus mals. Per la família va renunciar als seus somnis i, quan sabem quins són, intuïm que no es va equivocar tant. Els avis, o estan tocats per una demència galopant o bé es regeixen per uns valors caducats. Els fills adolescents, una colla de vagarros inexpressius que només saben atracar-se de drogues i d’alcohol. Sembla que estiguin incapacitats per a treballar. De vegades tenen ideals i encara és pitjor. Sobretot quan desemmascaren la hipocresia de la societat.

Els àpats familiars transcorren tibants i silenciosos, com si el cuiner hagués abocat arsènic a l’olla i es morissin lentament mentre xarrupen la sopa. Qualsevol conversa els resulta insubstancial i irritant. Si algú sap un acudit, se’l calla. Després miren la televisió avorrits (no se’ls acut comprar-se un devedé i mirar-se Los bingueros).

La conclusió és clara: val més mantenir el conseller Cleries en la ignorància. No fos cas que dimitís, es tatués tot el cos i s’enrolés a la Legió Estrangera.

Enric Gomà, Ara, divendres 14 de gener del 2011.

dijous, 13 de gener de 2011

Que corra la sangre

En las campañas para prevenir los accidentes de tráfico se suelen usar imágenes espeluznantes, testimonios dramáticos y estímulos emocionales varios. Todos recordamos alguna. Por ejemplo, la de los mensajes en el contestador grabados por un conductor antes de tener un accidente mortal. La tendencia a cargar las tintas para provocar una reacción entre los conductores temerarios suscita periódicamente críticas. Alguien considera que tal imágen o episodio es demasiado cruel, dramático o morboso. Y escribe una carta, o publica un artículo, o simplemente se escandaliza ante la tele. En esta época plagadísima de estímulos, las campañas de concienciación corren el peligro de pasar desapercibidas entre el ruido general, de modo que casi resulta inevitable que recurran al estruendo. El título de este artículo es el eslógan de una campaña. La que anuncia la nueva edición de la Marató de donación de sangre de Barcelona 2011: "Que corri la sang!". Una frase que parece sacada de un matadero (o peor) hasta que lees los nombres de las tres entidades organizadoras: Departament de Salut, Banc de Sang i Teixits y Ajuntament de Barcelona. Esta invitación a la sangría ciudadana en la capital antitaurina se celebra mañana viernes y el sábado de 10 a 21 horas. En el Palau Robert, pero también en los centros fijos de donación en los hospitales de Vall d'Hebron, Sant Pau y Clínic. El eslógan elegido llama la atención por sí solo, pero un par de detalles de actualidad aumentan su eficacia hasta transformarlo en un verdadero reclamo.

Antes de valorarlos dejemos claro que se trata de un llamamiento general que debería ser atendido por el máximo número de ciudadanos. Tras las fiestas navideñas las reservas de sangre tienden a disminuir, de modo que conviene, ejem, arremangarse. Mañana en el Palau Robert serán bienvenidos los de sangre azul, quienes la tienen de horchata y aquellos a quienes se les sube rápidamente a la cabeza. Bienvenidos también los de sangre fría y caliente, los que dan sangre aunque no estén en vena, los de sangre encendida, aquellos a quienes les hierve a las primeras de cambio y aquellos a quienes se les hiela con facilidad. E incluso todos aquellos de aspecto cansino y actitud derrotada a los que hace falta pinchar tres veces para constatar que tienen sangre en las venas. La maratón de donantes de sangre apela, también, a los que escriben con sangre, a los que la sudan (sobre todo a estos sudadores desafectos, esos que presumen sudar de todo), a los que la huelen, a los que la escupen, a quienes se hacen mala sangre por cualquier nimiedad y a quienes se pasan la vida entre sangre, sudor y lágrimas. Todos necesitamos que corra la sangre, aunque solo sea porque algún día puede correr hacia nuestras venas.

Pero volvamos al punto en el que estábamos antes de iniciar este último párrafo tan sangriento. El azar ha querido asociar a la campaña de la Marató 2011 dos detalles nimios que contrastan con el eslógan y aumentan su eficacia. Por un lado, en la página web que permite reservar hora para la donación (quecorrilasang.org) cuatro deportistas de élite prestan su imagen para animar el cotarro: dos del Barça y dos del Espanyol. Los pericos son Kameni y Pochettino. Los del Barça los dos lugartenientes del balón de oro Lionel Messi, Xavi e Iniesta, con cuya derrota ante el argentino cierta prensa española hizo mucha sangre. El otro detalle es más sutil. La inauguración de la Marató, mañana a las diez, cuenta con la presencia del alcalde Hereu. A Montserrat Tura no se la espera.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 13 de gener de 2011

Apògraf?

Les felicitacions de Nadal ja no s’estilen. Cada cop més gent felicita els amics a través de la xarxa. És còmode, ràpid, eficaç i, sobretot, surt molt bé de preu. Gairebé de franc, si descomptem les despeses de la connexió. Moltes de les felicitacions que encara circulen són circulars. No pas per la seva forma, sinó perquè provenen d’empreses, consistoris o institucions diverses. Solen ser felicitacions formals, fredes, tan impersonals com un fulletó publicitari. Potser per això, alguns remitents trien una tipografia que imita l’escriptura manual i les coronen amb una còpia de la seva rúbrica autògrafa. Suposo que ja ningú no pretén fer passar aquesta còpia per un autògraf veritable, però fins fa ben poc no he descobert que el seu gargot fotocopiat té nom. Se’n diu apògraf. Conec algun col·leccionista d’autògrafs, i també he llegit els casos de falsificadors d’autògrafs enxampats per la policia nord-americana després de subhastar-los per eBay. Però només conec una antologia d’apògrafs. La que va publicar Eumo Editorial l’any 2001 amb el títol de Dedicat, un d’aquells deliciosos llibres-dietari amb les pàgines en blanc i l’apògraf d’un escriptor a peu de pàgina.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 13 de gener de 2011

dimecres, 12 de gener de 2011

De broma en broma

Tinc un amic que és un carallot. A banda dels companys, també ho pensen la seva dona, la filla de dos anys i el gos, un fox terrier negre que li borda sarcàstic. L’home es dedica a trucar a desconeguts des de casa seva, marca un número a l’atzar i fingeix que telefona des d’una ràdio. Fa veure que és un concurs, una enquesta. “Senyora, li truco de Tot és molt confús de Catalunya Ràdio... Li faria res cantar-nos La Balanguera?”. Dòcil, la interlocutora li canta La Balanguera per telèfon. Després el meu amic li explica la veritat i es parteix la caixa. I penja la gravació al Facebook, al Twitter i al Flipper.

Ja seria hora que abandonés aquest costum estúpid de les bromes telefòniques. Diumenge, havent dinat, el vam esbroncar una estona –la filla i el gos li van vomitar al damunt- i ell es va defensar: “No n’hi ha per tant! Jo segueixo el que marca el llibre d’estil de Catalunya Ràdio, només les divulgo quan hi ha consentiment per part seva...”. Si truques a algú, li fas una broma i després li preguntes si consent a difondre-la, és com trepitjar l’ull de poll a algú i tot seguit demanar-li una foto del peu per a il·lustrar una enciclopèdia mèdica.


Enric Gomà, Ara, dimecres 12 de gener del 2011.

Once de gala

Hoy es el 11/1/11, primer día palindrómico de este año tan binario que iniciamos con cuatro unos el sábado 1/1/11. En noviembre John Grimond ya nos advertía en The Economist que el número once tiende al capicúa. Sus dos primeras potencias lo son (once al cuadrado da 121 y al cubo 1331), pero las maravillas de la simetría numerológica se multiplican con otras cifras exclusivamente formadas por números uno. Eleven (en castellano) 111 al cuadrado y verán (12321); eleven 11.111 al cuadrado y se maravillarán con la alineación: 123454321. Para rematarlo, busquen entre los regalos tecnológicos de estos Reyes una calculadora que tenga espacio para 17 cifras. Tecleen en ella nueve unos seguidos, hasta alcanzar las centenas de millón, y luego eleven ese ululante 111.111.111 al cuadrado. El resultado parece la transcripción del estilo futbolístico polivalente que Guardiola ha conseguido inculcar a su equipo: 12345678987654321. Cuando lo leí en The Economist pensé que la situación económica era peor de lo que pronostican los más agoreros, porque sólo nos damos con esa alegría a la matemática recreativa cuando las cosas nos van muy bien o muy mal. Y muy bien seguro que no van. Por eso, en un principio, decidí no echar más leña al fuego y evité publicar ninguna singularidad ludolingüística del año nuevo como llevo haciendo desde el lejano año 1991, al reparar en el capicúa que abría once años de transición intersecular que desembocarían en el día mundial de la simetría, celebrado el 20/02 de 2002 (a las 20:02).

Muchos profesionales de la comunicación se dieron cuenta que la singularidad de una fecha es un botín ese mismo día, celebrado de un modo espontáneo y sin ánimo de lucro en todo el mundo gracias a internet. Luego la espontaneidad ha dejado paso al marketing y las coincidencias numéricas de la primera década del siglo XXI han sido ávidamente explotadas por lanzamientos con voluntad de generar expectación planetaria. Tres ejemplos de triplete bastarán. El 6/6/6 se celebró el estreno mundial de un (fallido) remake de La profecía, aprovechando la coincidencia siseante del calendario con el número de la bestia. Al año, un mes y un día, el San Fermín de los tres sietes fue escogido por los editores de J.K. Rowling para publicar la versión original inglesa de la séptima (y última) entrega de Harry Potter: Harry Potter and the Deathly Hallows. El tercer ejemplo de impacto universal fue durante los Juegos Olímpicos de Pekín, inaugurados el 8/8/8 (a las ocho). Según nos explicaron hasta la saciedad el número 8 es un número afortunado en la cultura china, ya que en cantonés se pronuncia fa, y la palabra que en alfabeto latino podríamos transcribir como faCF> es también susceptible de ser traducida como "enriquecimiento" o "fortuna". Hubo diversos intentos de apropiación de las fechas 9/9/9 y 10/10/10, pero ninguno tuvo una intensidad equiparable a los citados. Y a día de hoy, 11/1/11, ya solo nos quedan por vivir los dos últimos tripletes del siglo: el once de noviembre de este año y el doce de diciembre del año que viene, siempre que antes no vuelvan los mayas a recordarnos que el mundo se acaba (si al final sigue hará falta llegar al siglo XXII para repetir la serie). Diría que la dirección de la ONCE ya debe haber marcado en su calendario de eventos la fecha del 11/11/11, tal vez para celebrar sus premios bienales a la solidaridad y la superación, que se celebran con una loable gala precisamente en noviembre. Pero seguro que saldrán otros candidatos. Brindemos por el once. Y hagámoslo de gala.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 11 de gener de 2011

dimarts, 11 de gener de 2011

Hitchcock: la precuela

¡No sabe nada Víctor Amela a la hora de titular! El sábado, en la contra dedicada al pastor aranés René Gasia, pilló la última réplica del entrevistado y la lanzó al estrellato de los titulares: "Algo raro está pasando con los pájaros, han desaparecido". Tras hablar de su vida, el intrépido nonagenario Gasia acababa quejándose de la ausencia de audets (pájaros en aranés) y aseguraba que nunca antes había vivido esta época del año sin bandadas de aves sobrevolando su amado Aran. "Algo está pasando en el medio ambiente: ¡dígalo en Barcelona!". Y Amela, de innegable olfato periodístico perfeccionado a base de ficciones vistas y leídas, le hizo caso. Si existieran índices de audiencia para páginas impresas en papel, la Contra del sábado encabezaría el ranking. Porque, como sabrán, en estos primeros días de 2011 los pájaros son noticia destacada. El ornitocidio (descarto llamarle avecidio por respeto al túnel de la Sagrada Familia, aunque reconozco que me tienta denominarlo pajaricidio) empezó en Arkansas. Cinco mil tordos (otras fuentes añaden estorninos y cuervos) aparecieron muertos en el municipio de Beebe tras los fuegos artificiales de la primera noche del año. No hacía falta ser forense para apreciar que se pegaron unos castañazos de aúpa. Luego aparecieron otros quinientos cadáveres alados en Pointe Coupée, Louisiana. Sin tiempo para relacionar una y otra mortandad, el día de la noche de Reyes apareció otro medio centenar de pájaros atropellados en una carretera del sureste de Suecia, cerca de Falköping. En este caso grajillas. El viernes los medios italianos dieron a conocer que en Faenza también mueren pájaros. Concretamente tórtolas. En los primeros días del año ya han recogido más de 400 cadáveres emponzoñados. Y no descarto que, mientras escribo este runrún, otra bandada se desmande, provoque una desbandada y sus integrantes cometan pajaricidio colectivo abalanzándose contra las ventanas de un rascacielos. Qué se yo, igual ahora mismo las descendientes de aquella extraña y gigantesca ave barcelonesa de los noventa se la están pegando contra los leds tornasolados de la torre Agbar. Así, no me extraña que no lleguen pájaros a los dominios del pastor aranés.

Tanto fiambre alado ha excitado las mentes conspiracionistas. Basta leer los comentarios en la red a todas estas noticias ornitológicas para darse cuenta de la sed de causalidad que nos aqueja. Junto a las hipótesis mecánicas que justifican la desorientación de las aves accidentadas (fuegos artificiales o fenómenos meteorológicos), proliferan otras razones más imaginativas que desarrollan dos líneas de investigación. Por un lado, las voces apocalípticas que hablan del Juicio Final, una eventualidad jurídica que deja incompetente al mismísmo Tribunal Supremo. Y otras que se decantan por una teoría conspiracionista de pata negra: unas pruebas secretas que el gobierno norteamericano estaría efectuando con armas biológicas. Vaya sarta de patrañas. Ni juicio final ni experimentos secretos ni qué mirlo muerto. Casi todas estas muertes de pájaros son figuradas, de atrezo. Créanme, estamos ante el rodaje a escala planetaria de Más vale pájaro en mano... la esperadísima precuela de Los pájaros de Hitchcock, donde se nos cuentan los verdaderos motivos que empujaron a aquellos pájaros a atacar a Tippi Hedren y compañía. Sólo que algunos desaprensivos sienten la tentación de aprovechar la coyuntura ornitofóbica para deshacerse de esas invasivas palomas, gaviotas o cotorras que les molestan. Y así, de un plumazo, matan dos pájaros de un tiro.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 10 de gener de 2011

dilluns, 10 de gener de 2011

Roma, Pinker, Moby

Roma. Aquesta setmana l'Avui ha fet ressò del debat actual a Romania sobre la paraula que s'hauria d'utilitzar per designar els gitanos autòctons. Es pot escollir entre tigan o bé roma. Malgrat que roma és un terme internacionalment reconegut –Barcelona mateixa té una plaça dedicada al poble romaní– el govern romanès afavoreix tigan, tot i les seves connotacions negatives (a l'època medieval volia dir una cosa com ara de baixa estofa) perquè roma s'assembla massa a romanès i així mateix es podria confondre els romanesos amb els gitanos: cosa que, per alguna raó misteriosa, el govern, tan políticament correcte, troba del tot inacceptable.

Pinker. Segons el psicolingüista nord-americà Steven Pinker, emmagatzamem les nostres paraules tabú –gitano n'és una, per segons qui –en la part més primitiva i emotiva del nostre cervell (el sistema límbic) mentre que les paraules i raonaments correctes els guardem al neocòrtex, la part més racional –i més recentment desenvolupat– del cervell. Que és la raó per què, en el moment que, posem per cas, topem de peu contra una pedra, exclamem “merda” i no pas “excrements”.

Moby. Ens tots els idiomes, la gent té molt clar quines paraules són tabú i quines no. Fins al punt que en la literatura considerada seriosa les paraules gruixudes van ser prohibides per llei arreu del món fins fa tan sols 50 anys. Recentment, hi ha hagut una tendència a tornar a suprimir-ne algunes, per ser ofensives a certs col·lectius. Un exemple recent és una edició de Huckleberry Finn, de Mark Twain, acabada d'editar als EUA per NewSouth Books, en què la paraula nigger (una paraula racista per dir afroamericà, però utilitzada com a argot no volgudament ofensiu en la novel·la) ha estat suprimida. Tal com ha comentat un twitteraire enfurismat: “Com poden censurar un clàssic de la literatura?” Al qual –tenint en compte que dick vol dir titola– algú ha respost que “d'ara endavant Moby Dick s'haurà de dir Moby Penis'. A Catalunya hi ha qui ha estat encara més primmirat: quan, a final dels setanta, els del còmic Cul-de-sac van empaperar mig Barcelona amb cartells promocionals, alguns polítics catalans van intentar prohibir-los perquè una de les tres síl·labes que conformaven el nom de la revista era, pel que es veu, d'una grolleria intolerable.

Matthew Tree, Avui, 09/01/2011

Entradas populares

Compartir