dilluns, 28 de febrer de 2011

Niech żyje wolna Polska

La lista de políticos presentes en la fiesta de aniversario del programa de sátira política Polònia tiene su interés. El aniversario era el quinto, y tal vez por eso se celebró en una fábrica de cerveza, pero el verdadero tema de la noche era cuántos más podrá cumplir. Según Mònica Terribas, mientras ella sea directora habrá Polònia. Es importante saberlo, pero eso sólo reformula la incógnita, por más ratificada que esté hoy Terribas al frente de TV3. El desembarco de la clase política en la fiesta no hace temer por su continuidad a corto plazo. El nuevo gobierno estuvo representado por su portavoz, Francesc Homs, y por dos de sus consellers polonizados: Irene Rigau y Ferran Mascarell. También hubo muchos representantes de la oposición, pero lo más alentador para la salud del programa fue la presencia casi en bloque de los candidatos a la alcaldía de Barcelona. Estaban Xavier Trias y Jordi Hereu, junto a Montserrat Tura, cuya presencia en las sátiras polacas parece más asegurada que en la campaña del PSC de Joan Ferran o Quim Nadal, también presentes. Estaban los candidatos Alberto Fernández Díaz y Jordi Portabella (secundado por Benach, Llorente y Ridao). Estaba Albert Rivera de Ciutadans. Sólo faltaba el candidato ecosocialista Ricard Gomà (Iniciativa alineó a dos medias puntas como Dolors Camats y Laia Ortiz). Tampoco se dejó ver Joan Laporta, aunque tal vez su ausencia significase algo en las tormentosas negociaciones con la candidatura de Portabella. Alguno de los perversos guionistas presentes justificó la ausencia laportista por el horario intempestivo de la fiesta (empezaba a las 21 horas, lo que para él sería demasiado temprano). Lo cierto es que el viernes SI fue la única fuerza parlamentaria que no envió ninguna legación a Polonia. Bueno, tampoco se vio a ningún cargo de Unió pero para eso CiU ya termina en U.

Recuerdo, hace un lustro, una conversación con Toni Soler, Queco Novell y Manel Lucas en los pasillos de RAC-1 sobre el proyecto audiovisual que estaban a punto de estrenar. Me habían invitado a su ya legendario Minoria absoluta en un día que no olvidaré, porque a media entrevista Queco puso cara de espejo y me lanzó anagraaaamas por vez primera. Cuando acabó el programa comentamos su inminente salto a la tele y Soler me dijo que estaban dudando entre dos títulos para el programa: Polàquia o Polònia. La elección final fue el primer acierto, a pesar de los líos que al principio les provocó con la embajada del país eslavo. Polàquia hubiera sido un título graciosillo, lastrado por un exceso de retintín marxista (sector Groucho), como aquellas fiestas en las que el cartel ya promete diversión a raudales. Utilizar el nombre de un país real partiendo de un gentilicio falso se ajustó mucho más a los constantes viajes de ida y vuelta entre la realidad y la ficción que han hecho de estos cinco años de Polònia un documento histórico más.

No hace falta bromear sobre las consecuencias que tendría para nuestra sociedad una nueva invasión de Polonia, pero no está de más recordar que hay muchas maneras de cargarse un país (y un programa). Por ejemplo, una que le oí a uno de los cuatro actores polacos con experiencia presidencial: se cambia de día el programa, retrasando un poco la emisión y, ante el probable descenso de audiencia, se decide no renovarlo en julio, justo antes de las vacaciones, para que en agosto salgan cuatro artículos de protesta y a otra cosa mariposa. Eso sería un error de bulto. Polonia no es Polàquia. Larga vida al Polònia y a otros países polisatíricos que nos quedan por conocer.

La Vanguardia. Dilluns, 28 de febrer de 2011

Lapònia, Benidorm, Egipte

Lapònia. Quan es va inaugurar el parc temàtic 'Lapland' ('Lapònia') al sud d'Anglaterra a finals del 2008, els seus publicistes asseguraven que es tractava d'un lloc espectacular en què –per 35 euros– “els somnis es faran realitat” gràcies a atraccions com ara un “túnel de llum màgic”, unes “mostres de cuina lapona” i un “mercat de Nadal”, tot plegat amanit, a més a més, amb elfs, follets i ajudants del Pare Noel. En la realitat, el túnel de llum va resultar ser una filera d'avets ruixats de neu artificial al final de la qual hi havia una colla de huskies lligats i mal alimentats que lladraven d'una manera alarmant; la cuina lapona provenia de quatre furgonetes de menjar ràpid i el mercat nadalenc, el conformaven dues veles en les quals es venia paper d'embolicar regals. La pista de gel estava trencada, el pessebre estava pintat damunt d'una pancarta publicitària i els ajudants del Pare Noel eren uns senyors de mitjana edat i amb ulleres de cul de got, que portaven uns barrets de palla tatxonats de plomes. Anomenat 'Crapland' ('Merdònia') pels visitants, els seus propietaris van ser jutjats per estafa la setmana passada, havent venut entrades per un valor total d'un milió i mig d'euros.

Benidorm. El cas del Lapland anglès m'ha fet pensar en el de la Terra Mítica valenciana, pel costat del qual vaig passar fa pocs anys; estava del tot aturat en plena temporada alta: semblava un abocador d'atrezzo exòtic, un cementiri de l'oci. 11 anys després de la inauguració, té un deute acumulat d'uns 220 milions d'euros. (Només l'any 2009, va perdre'n 16,4, segons xifres de Vilaweb.)

Egipte. Ara els propietaris originals l'han llogat a l'empresa benidormera Aqualandia. Si aquesta no vol que el parc continuï perdent diners, potser podria renovar-lo, tot aprofitant-se de la conjuntura internacional actual. Per exemple, es podria eixamplar una de les zones temàtiques existents –Egipte– fins que ocupi el parc sencer. Llavors, només caldria posar-se en contacte amb el govern valencià perquè aquest faci el proper pas lògic en la seva política de telecomunicacions i que elimini no només les transmissions de TV3, sinó que també bloquegi tots els webs, blocs i tweets que provenen del Principat i, apa, els visitants podrien gaudir de la sensació d'estar vivint en una autèntica dictadura àrab. Just abans de la revolució.

Gadaffi és el cinquè genet

La memòria és capritxosa i aquests dies, quan veig a Gadaffi, penso en ell com “el cinquè genet de l’apocalipsi”. Amb aquestes paraules és com me’n van parlar per primer cop. Això s’ha d’explicar. Trenta anys enrere, el Dia de Sant Jordi les llibreries tenien competència deslleial. En un intent d’aconseguir clients, les caixes d’estalvis s’afegien a la festa i et regalaven un llibre si ingressaves uns calerons a la llibreta. Encara avui dia moltes llars exhibeixen ufanoses aquella biblioteca: Los Poldark; No digas que fue un sueño; Joan Salvador Gavina; Yo, Claudio... El 1981, les caixes van regalar El quinto jinete, del duet Lapierre i Collins, i va ser el primer best-seller que em vaig empassar com qui menja patates fregides sense parar. El dolent de la novel·la era Gadaffi i em va impactar com una amenaça real i sinistra sobre el nostre futur.

Aquests dies he fullejat un altre cop El quinto jinete. La trama és tan típica de la guerra freda...! Una nota anònima arriba a la Casa Blanca: el coronel Gadaffi ha amagat una bomba atòmica a Nova York. Si d’aquí a 36 hores els israelians no han abandonat els territoris palestins, la farà esclatar. Mentre el govern americà remou mig món i es posa heroic, Gadaffi espera en una tenda de campanya al mig del desert, entre cabres, va vestit amb una capa de pagès i du un mocador àrab al cap. La seva amenaça mobilitza als senyors del poder de tot el món: Carter, Breznev, Giscard d’Estaing... L’interessant és que avui dia tots aquests noms te’ls trobes al museu de cera, i no als diaris, però Gadaffi continua manant a Líbia com qui espurga el jardí de casa (bé, esclar, i els israelians tampoc no han marxat de Palestina).

Fa dècades, doncs, que Muamar el Gadafi es va convertir en un personatge com de ficció. Quan proclama que no deixarà de lluitar i que morirà per Líbia, ho diu perquè està convençut que és immortal. Com pot ser que els senyors de les Nacions Unides no se’n vagin adonar: totes aquelles fotos amb les ulleres de sol, com un Jack Nicholson del desert; totes les túniques i camises florejades, els vestits de militar, el bigotet, les condecoracions, la mirada altiva i les exigències d’estrella de cine quan viatja pel món. Ara tothom està en contra del dictador, i ja era hora, però repasso la seva galeria fotogràfica i veig una colla de fans al costat del seu ídol. Zapatero, Obama, Berlusconi, el Rei Joan Carles, Aznar per descomptat. Tots somrient. No hi falta ningú. Ni el Barça, que una vegada va jugar al Camp Nou contra l’equip del fill de Gadaffi. Cosa dels petrodòlars, suposo.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de febrer del 2011.

La pancarta que he trobat a faltar

Tot i que parteixo del tancament dels repetidors de televisió d’Acció Cultural del País Valencià, miraré de no caure en indignacions furibundes i sarcasmes encantats d’haver-se conegut contra el Partit Popular, tan habituals i embafadors (els expertíssims tiradors professionals contra el Partit Popular, Berlusconi, ara Sarah Palin i abans Bush, em comencen a cansar).

Com que és una qüestió envitricollada, cal revisar la cronologia: TV3 comença a emetre el 1983; durant els anys 80, ACPV, entitat privada valenciana, col·loca repetidors perquè els valencians puguin veure-la; Canal Nou, la televisió valenciana, neix el 1989. En aquell moment vaig esperar que alguna entitat privada catalana col·loqués repetidors perquè els catalans poguéssim veure Canal Nou. A mig esperar em vaig asseure en un tamboret –cap el 1994 o el 1995-, ja que els repetidors no arribaven. Ni als maulets més estrellats –o destrellatats- no se’ls va acudir instal·lar-los (devien estar enfeinats debatent en assemblea quins aparadors trencarien el vespre de Sant Jordi, si els del Burguer King o els de Simago). Ni Òmnium Cultural, i això és més greu, no va bellugar un dit (si m’equivoco, que em lapidin amb els nou toms del Diccionari Etimològic de Joan Coromines).

A partir de l’agost del 2008, els catalans vam poder veure Canal Nou per la TDT, emissió que va cessar el juliol del 2010 perquè no pagaven el satèl·lit, una argúcia digna del doctor Caligari i el doctor No passejant de bracet. Vaig lamentar deixar de rebre Canal Nou, solia veure L’Alqueria Blanca, una sèrie ambientada als anys 60, els partits del Barça, amb aquelles cabotades que pegava Messi, i Guamipi, un programa sobre mascotes que mirava amb el Flufly, el meu gos. Juraria que vaig ser l’únic. En vint anys no he vist a Catalunya cap pancarta demanant “Volem Canal Nou!”. Això sí, citem Joan Fuster posant els ulls en blanc.

Enric Gomà, Ara, dilluns 28 de febrer del 2011.

dissabte, 26 de febrer de 2011

Timbal?

La setmana passada recollia la percepció tan pejorativa que el cognom Alonso té al Camp de Tarragona, on “ser un alonso” equival a ser un talòs, babau i maldestre. Com que no hi ha cap cas documentat de persona tanoca que es digués Alonso, una especulació plausible ens portaria al conte “Joanet de l’onso”, que explica la història d’un home forçut (i toix), fill de dona i d’onso (ós). La lectora Roser Casanovas Borau, veïna de Sant Antoni de Vilamajor però nascuda a Tarragona fa gairebé vuit dècades, m’escriu per aportar un altre element sobre l’origen etimològic de la cara fosca dels alonsos. Es basa en un preciós record d’infància de les festes tarragonines, ja fos per sant Magí o per santa Tecla. Recorda que hi desfilava “un home, d’ètnia gitana, carregat amb un timbal i acompanyat d’un ós bru que portava lligat pel coll amb una corda llarga. L’home feia sonar el timbal amb una cadència de vals (que la gent identificàvem amb un “compre-me’n, compre-me’n, compre-me’n”) i l’ós feia passes de ball al compàs”. D’aquesta circumstància provindrien les expressions “ets més pesat que el timbal de l’alonso” i “ets un alonso”, pel fet de deambular tot ballant a la babalà.  

Màrius Serra. Avui. Dijous, 24 de febrer de 2011

La otra transición

Por si no lo habían notado, les comunico que ayer fue 23F. Los medios recogieron los anécdotas usuales del golpe, acompañadas del clásico qué hizo usted ese día y, como gran novedad, se estrenó una película en los cines. En tres décadas, la de artículos, libros, reportajes y películas que nos han llovido sobre el golpe de Estado. Sólo nos falta una peli en 3D. Podrían titularla 23F3D y parecería un modelo de avión. Bueno, seguro que no sólo nos falta eso. Puede que también nos lleguen videojuegos 23F con aplicaciones para móvil y tableta (si es que ya no los hay). En cambio, el lunes 28F celebraremos un aniversario que pasará más desapercibido: el del último día que circuló legalmente la peseta. En concreto, celebraremos el noveno aniversario de su desaparición, porque el último día en el que circularon pesetas legalmente fue el 28 de febrero de 2002. Aunque la muerte de la pela fue más lenta que la de Franco. Como tal, la peseta dejó de cotizar el 31 de diciembre de 1998 y fue  sustituida por el euro el día 1 de enero de 1999. Pero fue una introducción virtual, porque las monedas y billetes de peseta aún siguieron circulando tres años en solitario. La materialización del euro en nuestras vidas se produjo el 1 de enero de 2002, a un cambio de 166,386 pesetas por euro. Esa nochevieja los cajeros automáticos fueron más buscados que las uvas. Fue oir las campanadas y lanzarse en tromba a buscar un cajero, a ver qué rectángulos de colorines escupía. En general, billetes azules y rojizos, de veinte y diez euros. La inflación todavía no empujaba hacia los de cincuenta. O sea, que los euros llegaron, pero la pela demostró ser muy dura de pelar. Las pesetas aún circularon dos meses más, obligando a llevar una doble caja que transformaba las transacciones en un festival de errores. Por fi, el día 28 de febrero de 2002 dejaron de hacerlo y ya sólo pudimos pagar con euros. Llegó entonces el maldito redondeo y todos los precios bajos subieron un montón. Aún así, pudimos ingresar pesetas en bancos y cajas hasta el 30 de junio de ese año capicúa de 2002. Desde entonces sólo admiten pesetas en el Banco de España.
O sea, que este lunes hará 9 años del fin del pesetismo. ¿Por qué, entonces, me llegan constantemente cargos en pesetas? “Importe total: 14 €. Importe total: 2.329 ptas (solo a efectos informativos)”. Lo leo en un extracto de servicios sanitarios realizados durante el pasado mes de enero en la mutua Adeslas. ¿Por qué insisten, tantos años después, en recordarnos la equivalencia de los euros, aunque solo sea “a efectos informativos”? ¿Qué extraño instinto conservacionista empuja a ciertas instituciones a conservar las difuntas pesetas en sus comunicaciones? Ya sé que mucha gente mayor (y no tan mayor) aún traduce a pesetas las grandes cantidades (lo que vale un piso, o el gordo de lotería). Estoy dispuesto a aceptar que también traducen a pesetas cantidades más discretas como los sueldos o las pensiones. Pero ¿un cargo de 14 euros? ¿Un café? Y, si contraviniendo toda lógica, aún lo hiciesen, ¿cómo pretenden que dejen de hacerlo si siguen traduciéndoselo todo a pesetas “a efectos informativos”? Como tras esta absurda presencia pesetera intuyo esa máxima tan intocable que siempre le da la razón al cliente, estoy por escribir a todas las empresas que me mandan cargos traducidos a pesetas que quiero... ¿qué digo quiero?, ¡e-xi-jo! la equivalencia de cada cantidad en escudos, reales y maravedíes. No pienso parar hasta que les pase la perra, que no es una perra chica (cinco céntimos), y empiecen a actuar como si viviesen ahora y aquí.


DESTACAT:

¿Por qué insisten, tantos años después, en recordarnos la equivalencia de los euros en pesetas?


 La Vanguardia, dijous 24 febrer de 2011

El jazz de Chico i Rita

Arriba el cap de setmana dels Oscar i ja s’han estrenat gairebé tots els films que estaran en dansa. De les 10 nominades a millor pel·lícula, només falta Toy Story 3, una de dibuixos animats que té en contra l’efecte de déjà vu. Però la cartellera és capritxosa i no sé què m’hi jugo que els pròxims dies molta gent pagarà l’entrada per veure’n una altra de dibuixos que no surt a les llistes: Chico & Rita, el prodigi musical i visual que han dirigit Fernando Trueba i Mariscal. La fusió de dos talents no sempre és garantia d’un bon resultat, però en aquest cas la química ha funcionat. Jo sospito que l’èxit prové del caràcter generós de Trueba i Mariscal no són dos egos maníacs, de la seva capacitat per treballar en equip i apassionar-se, però també d’un tercer factor harmònic: la música de Bebo Valdés.

Els dos artistes han assenyalat a la premsa que Chico & Rita és «un somni, una fantasia». Aquest caràcter somiador i gairebé ingenu, de qui fa la pel·lícula que li agradaria veure, es palpa en cada escena. Els bons il·lustradors adapten el món a la seva mirada: així, l’Havana i el Nova York dels anys 40 es converteixen en dues ciutats de l’atles de Mariscal. Partint del guió d’Ignacio Martínez de Pisón, Trueba dóna a aquestes imatges el punt just de nostàlgia, de mitomania, d’intriga necessàriament tòpica. Per això un munt de detalls se’ns apilen en la memòria: les escenes íntimes de Chico i Rita, les persecucions en cotxe, la mort de Chano Pozo, el paisatge nevat de Central Park, la veu dibuixada d’Estrella Morente, els anuncis lluminosos de cines, teatres i sales de jazz...

Sovint una pel·lícula es resumeix en la cara dels espectadors al sortir del cine. Si aneu a veure Chico & Rita, sortiu dels primers, quedeu-vos al carrer i fixeu-vos en el somriure feliç amb què la gent retorna a la vida real. Aquesta pel·lícula et posa de bon humor. Jo vaig tenir la sort de veure-la fa un parell de mesos a Nova York, durant un festival de cine espanyol. A la sortida, Trueba i Mariscal saludaven els seus amics. Em vaig quedar amb la cara de fascinació de David Byrne, l’alegria diàfana de Paquito D’Rivera i els ullets meravellats, com un nen, d’aquell mite cinematogràfic que és Eli Wallach als seus 96 anys. Estic segur que Bebo Valdés, que ja en té 92, va veure Chico & Rita amb aquesta mateixa mirada eterna.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de febrer del 2011.

divendres, 25 de febrer de 2011

El bon consell de la tieta Eduvigis

Es veu que un tal Nacho Vigalondo escrivia un bloc a El País digital. Entre nosaltres, diria que no el conec. Vigalondo va néixer a Cabezón de la Sal el 1977 i justament l’estiu d’aquell any jo el vaig passar a Cabezón perfeccionant el meu castellà, per la qual cosa, si ens vam veure, ell deuria tenir només uns mesos. Actualment és guionista, ballarí, cantant i director de cine. Porta barba. Per la Viquipèdia sabem que té pendent el guió del llargmetratge Noches transarmónicas. Una dada que em desconcerta una mica.

Al Twitter, Vigalondo va arribar a reunir 50.000 seguidors i per festejar-ho hi va penjar –tradueixo-: “Ara que tinc més de 50.000 followers i m’he pres quatre xatos podré dir el meu missatge: l’Holocaust va ser un muntatge!”. I va continuar –una altra piulada? O piu-piuada? L’ornitologia no és el meu fort-: “Tinc una altra cosa per explicar-vos: la bala màgica que va matar Kennedy ¡encara no ha tocat terra!”. A l’acte, uns seguidors van queixar-se per la referència frívola a l’Holocaust. Potser amb més xatos lliscant per l’esòfag, Vigalondo s’hi va tornar amb una selecció d’acudits sobre el poble d’Israel (qui si sap si extrets d’algun volum groguenc i tacat de rovell de Más de 200 historietas, anécdotas y chistes de judíos de l’Editorial Bauzá, Barcelona, c. 1942). I els altres li van comentar la professió de la seva mare. Arran del ciberpollastre, Vigalondo ha hagut de tancar el bloc d’El País, no sense demanar excuses.

El que m’intriga són les primeres queixes. Eufòric, Vigalondo va escriure una bajanada, tot imitant el pobre diable que, solemne, repeteix algun lloc comú estúpid, odiós, estrambòtic, a l’alçada del que defensa que els americans no van arribar a la Lluna i que els germans Coen són, en realitat, tres (i un joc de miralls sempre ens oculta el tercer). Com que l’hi van retreure, l’home es va violentar i va enviar acudits de jueus –cras error-. Però la intenció irònica inicial queda fora de tot dubte, només cal veure el segon piu-piu (o com punyetes es digui) sobre la bala de Kennedy: un altre assumpte suat, risible. Als seguidors obtusos, Vigalondo els hauria d’haver advertit: “I a continuació, si m’ho permeten, faré servir el recurs expressiu de la ironia”.

Com m’acostumava a dir la tieta Eduvigis, els seguidors del Twitter, pocs i bons.

Enric Gomà, Ara, divendres 25 de febrer del 2011.

dimecres, 23 de febrer de 2011

El senyor Bohigas, des del bar de baix

Per què la cultura s’ha de tractar amb els mateixos miraments que una pastoreta de ceràmica de Lladró? (Pel que més vulguin –els seus difunts, els seus fills, el seu podòleg-, no hi vegin cap rastre d’ironia. Quan algú es burla de l’obra de Lladró, se’m regiren els budells jejú i sacsoner, les exhibicions de bon gust em revolten).

Tot i que no el comparteixo, m’atreu el desdeny pel cinema de Holden Caulfield, el nano d’El vigilant al camp de sègol. O quan algú posa en entredit el prestigi atorgat al teatre, tan gratuït, un xantatge a partir dels grans noms que hem de venerar (Goldoni i Brecht ocupen el lloc que per a les nostres àvies tenia santa Rita de Càssia). Sobre l’òpera, em basto sol per detestar-la (m’és insuportable). M’encantava quan una arpista que vaig conèixer, després d’interpretar una peça delicada i fràgil, rondinava avorrida: “Quina horterada!”. Sovint els llibres estan envoltats d’una comèdia sulfurant. La dansa crispa el més reposat, no s’estan mai quiets. Cada cop que el senyor Bohigas (Versió RAC1) es rifa de la cultura, penso que hauria d’assessorar el conseller del ram, el senyor Mascarell.

Enric Gomà, Ara, dimecres 23 de febrer del 2011.

dimarts, 22 de febrer de 2011

Flirmando espero

Fray Gerundio protagoniza la novela Historia del famoso predicador fray Gerundio de Campazas, alias Zotes, que escribió el Padre Isla hace tres siglos. Va de un chavalín talentoso con memoria excelsa. Texto que oye, texto que aprehende  y recita con fervor. Como por su casa de Campazas, en la comarca leonesa de Campos, pasan muchos frailes, ya de niño imita sus sermones, en un castellano leonés trufado de latinajos. El futuro fray Gerundio despierta así la admiración general de amigos, conocidos y saludados. Nadie duda que, con su labia, conseguirá lo que se proponga. Ser predicador, por ejemplo. En el curso de la novela el joven charlatán vive en tensión entre los grotescos consejos de su maestro fray Blas y la moderación oratoria de fray Prudencio. Al final, ejerce desde el púlpito, de gerundio en gerundio hasta la subordinación general. La obra es una crítica al lenguaje barroco, en un momento en el que la línea culterana ha llegado a unos extremos hiperbólicos. Fray Gerundio es un ejemplo colosal de mal gusto oratorio y destaca por emplear frases rebuscadas, cuyo sentido se nos escapa como el humo. Su risible figura formaría pareja con el mítico Rocambole, el personaje creado en el siglo XIX por Ponson du Terrail que da nombre a las situaciones inverosímiles en la ficción, conocidas por su culpa como rocambolescas. Una teleserie con guión de Rocambole y diálogos de fray Gerundio sería lo más. 
 
Podría titularse "Flirmando espero" y centrarse en uno de los temas fundamentales de la ficción televisiva: el contacto entre humanos con intenciones sexuales. En tiempos de ajuste presupuestario, la producción podría inspirarse en el ojo de pez fijo de "Cámara Café" pero centrado en la cámara de seguridad de una sala de fiestas. Concretamente la exterior, camuflada en el vestíbulo como si fuera un cajero automático. El plano mostraría el pequeño vestíbulo y un trozo de acera, con los coches aparcados al fondo. Los personajes saldrían a fumar  y, gracias al guión de Rocambole, sus destinos se cruzarían. Ligarían como posesos. Especialmente las noches lluviosas, cuando la acera sería territorio resbaladizo y deberían amontonarse en el minúsculo vestíbulo. Los diálogos de fray Gerundio recogerían muchos anglicismos terminados en -ing. De hecho, tal vez la serie no se llamaría "Flirmando espero" sino "Smirting", que la semana pasada fue el gerundio de moda. El smirting (contracción de smoke+flirting) empezó a circular en Nueva York hace ocho años cuando las leyes anti-tabaco estrecharon el cerco. Yo la primera vez que lo oí fue en Irlanda en 2004. Fue un alivio, porque hasta entonces todos los reportajes sobre ligar te enviaban a una lavandería. Los smirters flirtean porque el cigarrillo les tiene fijados en ese vestíbulo. Y porque el humo les hace hablar. Es una suerte que las habilidades dialécticas vuelvan a contar para algo. El mundo es un lugar más esperanzador.

El miércoles pasado comía con una amiga en la Granja Lido, un excelente restaurant del paseo Sant Joan con dos ambientes. A la hora del café, vi que  había una especie de ventana con un pseudoescalón que daba a un patio interior perfectamente acondicionado para fumar. Yo dejé el tabaco hace dos años, un mes y veintiocho días, pero acompañé a mi amiga porque me entusiasmó salir con ella por una ventana. Y he de confesarte, Mònica, que, una vez allá fuera, mientras fumabas y charlábamos, te encontré irresistiblemente atractiva. Más aun que sentada en la mesa. Flirmad, flirmad, que el mundo se acaba.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 22 de febrer de 2011

dilluns, 21 de febrer de 2011

Qui té por de què?

Molts nens de la meva quinta pensàvem que els nostres pisos tenien una habitació més del compte, l'anomenat quarto de les rates. Cada cop que en fèiem alguna de grossa els adults que prenien cura de nosaltres ens amenaçaven d'enviar-nos-hi. El meu era un recambró en un quart pis de la barcelonesa plaça de Virrei Amat, a Noubarris, i mai no hi vaig veure cap rata. Però això no impedia que tingués un cangueli terrible cada cop que l'àvia Paula insinuava que m'hi tancaria. Les poques vegades que, finalment, em va tancar al quarto de les rates em vaig acollonir moltíssim i em vaig posar a xisclar com un foll fins que me'n va rescatar. Avui sé que, en realitat, el que em feia por era la foscor. Ens fa por tot allò que ens és desconegut. En  la nostra ment fantasiosa tendeix a adoptar una identitat informe d'encontorns difusos capaç de fer-nos morir de por. Ens fa por la nostra por perquè no sabem d'on ve. Ni volem saber-ho. D'aquí que reaccionem amb violència al quarto de les rates, tot posant-nos a xisclar o tustant  la porta tancada que ens reté a la foscor de mala manera. 
 
L'apagada forçosa de les emissions de TV3 en territori valencià és un exemple clar  de por. No és pas una por infantil ni irracional sinó, com va dir l'escriptor Joan Francesc Mira, una estratègia deliberada per menystenir una cultura fins a esborrar-la del mapa. Però és por. Por a posar-se davant del mirall i veure que la imatge és una altra de la que s'escarrassa a projectar la televisió pública valenciana. Por d'encendre tots els  llums i poder veure què cony hi ha en aquest quarto de les rates en el qual el president Camps pretén tancar la seva comunitat de veïns. Por a perdre el control sobre els focus estratègicament disposats per enlluernar-nos i ocultar, així, les ombres que poden projectar altres pantalles. La por de la classe dirigent valenciana és la mateixa por que deuen sentir molts mandataris incapaços de conviure amb la crítica dels seus súbdits. Ni Silvio Berlusconi, que és l'exemple màxim de control dels mitjans de comunicació, no té tanta por com Francisco Camps. Potser perquè està més convençut que el valencià de les seves armes de seducció massiva. O perquè s'enfronta a un altre tipus de conflictes. Però el cas de les cultures no castellanes d'Espanya és de psicoanalista. La democràcia espanyola té por dels seus fills que parlen en llengua no castellana, per dir-ho amb Joan Maragall. Per això xiscla com un marrec i tusta la porta com un boig. Per això tanca mitjans de comunicació o n'impedeix la difusió. Cinc dels set partits parlamentaris catalans han reaccionat amb contundència oratòria pel tancament. El PP ha practicat el xiulet canari i a Ciutadans li ha fet vergonya posar-se a  xiular, però ha actuat com un poruc professional demanant que totes les emissores autonòmiques es puguin veure a tota Espanya. És a dir, que Ciutadans també vol que TV3 es vegi a València, però li fa por admetre-ho sense diluir-ho o neutralitzar-ho. En el seu dia, el conseller Tressserras va tractar sense por als seus homòlegs valencians, tot oferint-los la reciprocitat i difonent Canal 9 a Catalunya unilateralment. Es va equivocar d'estratègia, igual com abans ho havia fet el llavors ministre Montilla en gestionar els múltiplex. La suma de pors i errors ha portat la situació dels mitjans a un quarto fosc sense sexe en el qual les rates ja comencen a semblar castors, o fins i tot capibares. Si no volem que el monstre ens devori seria aconsellable de trobar aviat l'interruptor. L'últim, que encengui el llum. 

Dilluns, 21 de febrer de 2011. 

¿Quién teme a qué?

Muchos niños de mi generación pensábamos que los pisos en los que vivíamos tenían una habitación más de la cuenta, el llamado cuarto de las ratas al que nos amenazaban con enviarnos cada vez que hacíamos una trastada. En el mío, un trastero de un cuarto piso en la barcelonesa plaza Virrey Amat, jamás circuló rata alguna. Pero eso no impedía que cada vez que mi abuela Paula me amenazaba con encerrarme en él me entrara un cague de dimensiones diarreicas. Las pocas veces que, finalmente, me encerró en el cuarto de las ratas me jiñé a los cuatro segundos y me puse a chillar como un poseso hasta que me rescató. Hoy sé que, en realidad, lo que me daba miedo era la oscuridad. Nos da miedo lo desconocido porque en nuestra mente fantasiosa tiende a adoptar una identidad informe de contornos desdibujados capaz de hacernos morir de miedo. Nos da miedo nuestro miedo porque no sabemos de dónde procede. Ni lo queremos saber. De ahí que reaccionemos con torpeza violenta, chillando como histéricos o mamporreando una puerta cerrada que nos retiene en la oscuridad.

El apagón forzoso de las emisiones de TV3 en territorio valenciano es un ejemplo de miedo. No es un miedo infantil ni irracional sino, como dijo el escritor Joan Francesc Mira, una estrategia deliberada para ningunear a una cultura hasta borrarla del mapa. Pero es miedo. Miedo a reconocerse ante el espejo con un aspecto distinto al que se esmera en proyectar la televisión pública valenciana. Miedo a darle al interruptor de la luz y poder ver qué es lo que hay en ese cuarto de las ratas en el que el president Camps pretende encerrar a su comunidad de vecinos. Miedo a perder el control sobre las luces estratégicamente enfocadas para deslumbrarnos y ocultar así las sombras que pueden proyectar otras pantallas. El miedo de la clase dirigente valenciana es el mismo miedo que deben de sentir muchos mandatarios incapaces de convivir con la crítica de sus súbditos. Berlusconi, que es el ejemplo máximo de control de los medios de comunicación, no tiene tanto miedo como Camps. Tal vez porque está más convencido que el valenciano de sus armas de seducción masiva. O porque se enfrenta a otro tipo de conflictos. Pero el caso de las culturas no castellanas de España es de psicoanalista. La democracia española tiene miedo de sus hijos que hablan en lengua no castellana, por decirlo con Joan Maragall. Por eso chilla como un chiquillo y da mamporros a la puerta. Por eso cierra medios de comunicación o impide su difusión.

Cinco de los siete partidos parlamentarios catalanes han reaccionado con contundencia oratoria ante el cierre. El PP practicó el silbo gomero y Ciutadans no se atrevió a silbar, pero actuó como un miedica pidiendo que todas las emisoras autonómicas se pudieran ver en toda España. Es decir, que en Ciutadans también quieren que TV3 se vea en Valencia, aunque les da miedo admitirlo sin diluirlo o neutralizarlo. En su día, el conseller Tresserras trató sin miedo a sus homólogos valencianos, ofreciéndoles la reciprocidad y difundiendo Canal 9 en Catalunya unilateralmente. Se equivocó de estrategia, igual como antes lo había hecho el entonces ministro Montilla al gestionar los múltiplex. La suma de miedos y errores ha llevado la situación de los medios a un cuarto oscuro sin sexo en el que las ratas ya empiezan a parecer castores, o incluso capibaras. Si no queremos que el monstruo nos devore sería aconsejable encontrar pronto el interruptor. El último, que encienda la luz.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 21 de febrer de 2011

Larssen, Archer, Ahem

Larsson. Al 9 de novembre de 2004, un periodista suec –que fumava tres paquets de tabac diaris i s'alimentava a base d'hamburgueses dia sí i l'endemà també– va pujar les set plantes que portaven a l'oficina de la revista on treballava i va tenir un infart. Tenia 50 anys. Havia escrit una trilogia –Millennium– per la qual ja tenia un contracte, però com que cap dels tres títols encara no s'havia publicat, no hauria pogut pas preveure que se n'acabarien venent més de 40 milions d'exemplars. Per això no havia deixat cap testament vigent. D'acord amb la llei sueca, els diners derivats de la venda dels seus llibres han anat a parar a les mans del pare i germà de l'autor (amb els quals estava renyit); però la companya sentimental d'aquest –van viure junts durant 30 anys– n'ha reclamat l'herència sencera. (A més a més, ella afirma que té accés a una quarta novel·la, no del tot acabada, que el món no veurà fins que aquest litigi –que fa set anys que dura– s'hagi resolt a favor seu).

Archer. A principis de 1976, un exdiputat britànic, de nom Jeffrey, estava a punt de fer fallida a l'edat de 36 anys; va recórrer a un amic seu editor a la casa MacMillan que va suggerir que escrigués una novel·la amb el benentès que després l'equip de redactors de la casa la convertirien en un text comercialment viable. La novel·la va funcionar tal com estava previst i des d'aleshores aquest autor no ha deixat de produir un llibre nou cada any (se n'han venut un total d'uns 250 milions d'exemplars). Ara bé, cada cop que n'acaba un, els redactors de cal MacMillan juguen a cara o creu per triar el desafortunat que haurà de reescriure el manuscrit de dalt a baix per transformar-lo en una obra d'èxit.

Ahem. Si hem explicat el cas d'Archer és perquè –al contrari del de Larsson– és una excepció que no confirma cap regla: els que escrivim normalment no sabem, en absolut, com es vendran els nostres llibres, i encara menys si seran best-sellers. Aquesta última possibilitat, però, sempre hi és, per poc probable que pugui semblar. No és cap casualitat, doncs, que l'endemà d'haver llegit un article sobre el caos pòstum creat per la manca de previsió de l'autor suec, vaig anar de pet a ca l'advocat per tal de fer un testament com cal. Com que no se sap mai, més val curar-se en salut. Sobretot si un no es cuida gaire.

Matthew Tree, Avui, 20/02/2011

Una polèmica cairota

Com ens comentava l’altra setmana el corresponsal de TV3 Joan Roura des del Caire –aquella ciutat que un altre corresponsal, Albert Elfa, hi ha dies que s’entesta a anomenar el Cairo-, “el miratge de la llibertat és el primer que desapareix en les revolucions; torna el que anomenem ordre, d’un tipus o d’un altre”. ¿Potser al·ludia a les purgues dictades per Lenin els primers anys de la revolució? ¿O a l’augment desmesurat del preu dels clavells després de la revolució portuguesa? No, Joan Roura es referia que, acabades les manifestacions a la plaça Tahrir, el trànsit hi tornava a circular com abans, amb els mateixos límits de velocitat de sempre.

Si les meves informacions són certes, el límit màxim de velocitat a Egipte és de 90 km/h a les carreteres, 100 en autopistes i 40 en zones urbanes (o 50, segons les fonts). Parlant clar, les protestes a la plaça Tahrir, ¿no incloïen un desig legítim dels egipcis d’instaurar uns límits de velocitat més generosos? Enderrocat Mubàrak, el nou govern haurà de redactar una Constitució democràtica que garanteixi els drets civils. Per què es calla que una altra aspiració legítima dels egipcis és un nou codi de circulació? Durant els últims anys, quan els soferts conductors entraven al Caire a les tantes de la nit per una carretera exclamaven exasperats: “Per què m’obliguen a circular a 90 km/h quan podria anar a 120 o a 130! És realment intolerable! Mubàrak, dimissió! Omar Suleiman, vés-te’n a la Llar de Jubilats Sant Jordi!” (això en àrab, ho adapto una mica). Unes severes i greus limitacions de circulació viària que, descomptant l’atur, la misèria, la tortura i la falta de llibertats, havien fet d’Egipte un país insostenible, convuls, marcat pel desànim i la desafecció política. Potser els catalans, amb el nostre exemple, d’alguna manera hem animat els egipcis a reivindicar la supressió dels 90 km/h. Seria molt bonic que fos així.

Enric Gomà, Ara, dilluns 21 de febrer del 2011.

Ser o no ser, o ser una mica menys

El calendari del pagès i els intel·lectuals acostumen a dir que, en èpoques de crisi com la que vivim, els últims que haurien de patir les retallades pressupostàries del govern són l’educació i la cultura. L’educació perquè és una inversió de futur: si els estudiants d’avui tenen mitjans, diuen, sortiran més ben preparats i el dia de demà sabran trampejar les conseqüències de la crisi actual. En el cas de la cultura, perquè totes aquestes exposicions, llibres, concerts, obres de teatre i festivals multimèdia subvencionats, actuen com a veu de la consciència col·lectiva. Encara que potser no ens n’adonem, ens ajuden a pensar sobre nosaltres mateixos i ens enriqueixen moralment...

Tot això és en teoria, esclar. A l’hora de la veritat, la cultura sempre és la parenta pobra i, a més de pidolar cada any les engrunes del pastís públic, al final rep l’estisorada com tot bitxo vivent. És el que va passar la setmana passada, quan el conseller Ferran Mascarell va anunciar que enguany els ajuts públics es reduirien entre un 15 i un 20 %. Una retallada, a més, que s’afegeix a la de l’any passat i que alguns directors ja compten com a pèrdues en el total. Així, el MNAC ja calcula que “ha perdut” 2,1 milions d’euros, d’un total de 17. Són xifres contundents, pela llarga, i pel que hem vist en les primeres reaccions els afectats les valoren des de la desesperació: hi ha els qui es queixen que hauran de reduir el nombre d’activitats i els qui avisen que la manca de diners rebaixarà la qualitat del conjunt.

Segur que els diners públics ajuden a treballar millor i a posar-los en el mapa de la cultura europea, però vaig seguir les reaccions d’una colla de directors (del Lliure, del MNAC, del Mercat de les Flors, del Macba...) i de sobte em va semblar un concert de ploramiques. Que si “s’haurà de començar a pensar a disminuir l’activitat”, que si “haurem de canviar de projecte”... Em van fer pensar en Josep Lluís Núñez, aquell president del Barça, quan deia que amb els milions a cabassos fins i tot la portera de casa seva sabria fitxar grans jugadors. Davant de la crisi, també cal esperonar la imaginació. Tirar de la pedrera, dels nous talents. Buscar, si cal, més espònsors que vulguin posar publicitat a la samarreta. Les xifres demostren que de moment el públic no ha deixat d’anar als espectacles. Ara més que mai necessiten esbargir-se, sortir de casa... It’s showtime, ladies and gentlemen!

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de febrer del 2011.

dissabte, 19 de febrer de 2011

L’edició sense editors

El camp semàntic del món editorial arrossega des de sempre una mancança que els diccionaris no solucionen. En anglès, per exemple, s’estableix una diferència entre publisher i editor: el primer és la persona que decideix quins llibres es publiquen un llibre i el segon és la persona encarregada de fer l’edició del text. Tant en català com en castellà, de totes dues figures en diem “editor”. Potser cal trobar l’explicació en el caràcter vocacional que, anys enrere, va tenir l’edició entre nosaltres: abans dels grans grups, qui publicava els llibres era també qui n’editava el text.

Tot això ve a tomb perquè dissabte passat, precisament, el diari The Guardian obria el seu suplement literari —tot un referent cultural— parlant de “L’art (perdut) de l’edició”. Uns quants autors analitzaven l’estat de la qüestió. Avui, deien, encara hi ha bons editors de text, talents escrupolosos que llegeixen a fons, tant als grans grups com a les editorials independents. El problema, però, és que el valor del text ha quedat esclafat pel màrqueting, les estratègies de vendes, tot allò que fa que el llibre pugui ser un bon negoci. Així, el món literari tal com s’ha entès tota la vida, amb unes figures de prestigi i una influència cultural basada en la qualitat, ha quedat reduït a les dimensions d’una reserva índia. Avui dia manté una imatge d’aparador, superficial i glamurosa —els sopars de premis, els editors fent còctels a la Fira de Frankfurt—, però cada cop és menys cert aquell axioma que definia l’edició literària: un bon editor és sobretot un bon lector.

Els autors tampoc no en queden al marge. L’èxit de trilogies diverses i d’un model basat en l’argument, més que no de l’estil, ha rebaixat les exigències. Si un llibre ven, l’editorial demana més teca i més ràpid. La figura de l’editor de text, que hauria de ser clau, es converteix aleshores en un destorb, una nosa. Ah, i l’edició digital complicarà encara més les coses: alguns autors es pensen que internet els permetrà trobar lectors directament, sense passar per un editor. En canvi, sembla evident que hauria de ser tot el contrari: a força de llegir textos abstrusos i sense qualitat, aviat ens adonarem que l’editor de text és essencial per distingir entre literatura i incontinència verbal.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de febrer del 2011.

divendres, 18 de febrer de 2011

La feina solitària i callantívola

A l’acte de lliurament dels premis Ciutat de Barcelona, Rafael Argullol, premiat en la modalitat d’assaig, va declarar que la feina solitària és la més imprescindible en la història de la cultura. No em deixin mentir, però tenia entès que en ciència la col·laboració és clau (com la dels germans Orville i Wilbur Wright o la dels esposos Curie, que en cap moment es van tirar els tubs d’assaig pel cap cridant “Fes el fotut favor de sortir del laboratori i deixar-me sol, bruixa fastigosa!” –cal tenir en compte que estaven casats-). Potser són els artistes els que cal que estiguin sols, encara que no sabria com defensar-ho en els camps del teatre, la dansa o el cinema. Fins i tot els cineastes més presumptuosos –n’hi ha algun d’escadusser-, quan tenen un micròfon davant solen agrair i elogiar la col·laboració de tot l'equip, cap no declara: “La feina més imprescindible és la que he fet jo sol” (tot i que estiguin pensant: “Que genial, aquell pla mig que se’m va acudir assaborint un cubano a l’Orxateria Valenciana”).

Entesos, sovint l’escriptura és solitària (com tantes altres feines, guardar un garatge de nit o prostituir-se en carreteres poc transitades, i tampoc no se n’alaben). Amb tot, la soledat no aporta cap valor específic, tant se me’n dóna si una obra l’ha escrit un de sol o entre molts (i tant me fa si cada vespre jugaven junts a hoquei sobre patins). Aquest delit irreprimible per la soledat entronca de ple amb un clixé aplaudit en els salons més selectes: la tasca silenciosa de l’escriptor. Per elogiar els mèrits destacats d’un autor –sobretot quan ningú no se n’havia adonat-, s’acostuma a ponderar: “Fa una tasca callada”. Que excels, l’escriptor silent, tancat en un quartet apartat o un aljub abandonat i escrivint sense xisclar quan troba l’adjectiu precís –mai l’adverbi exacte-, allunyat de la vulgaritat de la vida mundana, al revés dels autors que apareixen sovint en ràdio i televisió –tots ells banals i immunds, excepte els que col·laboren en programes ensopits-. Els de la feina callada viuen reclosos, aliens a la faramalla i els oripells, desdenyant la vida social –és bàsic vantar-se que no es va mai a cap festa ni a cap acte, només surten de casa per dur el cotxe a passar l’ITV-.

Sort que es va morir, perquè si Truman Capote ho arriba a saber hauria tingut un disgust.

Enric Gomà, Ara, divendres 18 de febrer del 2011.

Alonso?

Al Camp de Tarragona el cognom de Fernando Alonso provoca turbulències. Dir-li a algú que és un alonso significa insultar-lo. Un insult dels que fa riure, com tanoca, talòs o carallot, però un insult, al capdavall. A Alonso, que deu viure aliè al seu drama tarragoní, li passa el mateix que al croat Davor Suker a Anglaterra (sucker en anglès també és un insult) o a l’holandès Phillip Cocu a França (cocu vol dir cabró). Hi ha noms o cognoms que viatgen malament. Només cal fixar-se en la reputada il·lustradora anglesa de llibres infantils Frances Cony. Busqueu-la per la xarxa i veureu que fa uns dibuixos collonuts. A Badalona encara recorden un excel·lent jugador de bàsquet nord-americà que va jugar a la Penya: Tanoka Bird. No n’era gens, de tanoca, però se’n deia. El fenomen de l’insult ocult no cessa. El Sevilla acaba de fitxar al mercat d’hivern un croat més aviat esquifit que es diu Ivan Rakitic. Doncs Alonso també és un insult ocult al Camp de Tarragona. Un alonsot és un paio més aviat lent de reflexos, babau i maldestre. Potser n’hem de buscar l’origen al conte “Joanet de l’onso”, que explica la història d’un home forçut (i una mica toix), fill de dona i onso (ós). 

Màrius Serra. Avui. Dijous, 17 de febrer de 2011 

Transcribir a máquina

Me escribe el lector Roger Vilaplana Hortensi de Cardedeu completamente emocionado por la sensibilidad lingüística de Vodafone. Los hechos que relata se parecen a otros casos que conozco, pero esta vez el grado de sensibilidad no lo supera ni un periodista deportivo de Huesca. Roger telefonea a su hermana por su cumpleaños. Le salta la típica voz  que informa sobre la falta de disponibilidad del número solicitado. La grabación le añade una opción que él desconocía: puede dejar un mensaje de voz para que el sistema lo transcriba en un sms y lo envíe a su hermana. Salta a la vista que es una estrategia para incitar al consumo, pero como los tiempos no están para hacerse el estrecho Roger decide apostar por la innovación. Primero le pasa por la cabeza cantar. Pero antes de lanzarse a aullar se enfría  y al final se limita a declamar "en el dia d'avui, que celebres els anys, per molts anys per molts anys i que en facis molts méééééééés. Un petonet". Sostiene Roger que su grabación sólo se sale de lo convencional en la e alargada de més. Nada más. Al poco, recibe un mensaje de confirmación con el siguiente texto, transcrito literalmente: "En el dia claro. Uy, que soy bebe por el tio. A ver como te ha ido en bici. Hasta ah y te enfadas y yo o me puedo mas frio Y petone". El mensaje, digno de la mejor tradición patafísica, llega junto a otro no menos interesante de Vodafone: "Servicio ahora dispo en castellano, catalan, ingles, frances, portugues, aleman" (sin tildes). Dejando de lado que hablar por las ingles debe resultar muy molesto, está claro que de momento el servicio DictaSMS de Vodafone estará dispo, pero no nible. No hay ni un atisbo de lógica (no patafísica) en la transcripción vodafónica.


Como mínimo el mítico "marmitó la icona" que hallé hace tiempo en la web de Telefónica tenía alguna lógica, porque un marmitó, en catalán, es un ayudante de cocina, lo qe en castellano vendría a ser un pinche y pinche es la  forma buscada del verbo pinchar para dar la instrucción "pinche el icono". Ese error, por más hilarante que fuera, denotaba la concepción clásica de la España culta sobre las lenguas. Algo parecido a que hay una lengua de primera clase, a la que algunos denominan común, y otras lenguas de segunda, que viven subordinadas y pueden aspirar, como mucho, a ser traducidas, aunque sea por una máquina incapaz de discernir entre un pinche de cocina y una forma del verbo pinchar. En cambio el servicio DictaSMS de Vodafone demuestra la concepción lingüística de la España inculta. La transcripción que recibió el señor Vilaplana, entre otros muchos, carece de toda lógica y es un ejemplo claro de la sensibilidad lingüística que ostentan muchos ciudadanos formados en un sistema educativo monolingüe que desprecia cuanto ignora, sobre todo si huele a proximidad. El caso del entrenador del Girona, un ciudadano aragonés abucheado por usar una lengua de Aragón en Aragón, es un reflejo claro de la imposibilidad manifiesta de un gran número de ciudadanos españoles de aceptar la expresión verbal de otro número apreciable de sus conciudadanos. Si el gazapo de Telefónica representaba el secular menosprecio de las "otras" lenguas peninsulares, el del sistema DictaSMS de Vodafone representa la imposibilidad  incluso de razonar el porqué de ese menosprecio congénito. Queda claro que muchos medios de comunicación españoles utilizan el DictaSMS para explicar todo lo que atañe a Catalunya. ¿Se extrañarán que el 10A la ciudadanía participe en la consulta por la independencia de Barcelona y vote A10?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 17 de febrer de 2011

dimecres, 16 de febrer de 2011

L'estat de la qüestió (com si diguéssim)

Sentint Isona Passola reclamant mesures expeditives contra la pirateria informàtica, a El món a RAC1, rumiava que som molts els que patim calladament una pressió inadmissible i abusiva: la multa de 50 euros per a tots aquells que, fent exercici de la nostra llibertat, viatgem en transport públic sense bitllet. Com tants altres passatgers, acostumo a colar-me gairebé cada dia en algun vehicle públic, ja sigui el metro, l’autobús, el tren o el funicular de Gelida. Fins i tot he arribat a colar-me en un taxi, sense gaire fortuna, tot s’ha de dir. Per tant exigeixo el mateix tracte, ni més ni menys, que els internautes que es descarreguen il·legalment pel·lícules i sèries i no reben cap sanció. Viatjar en transport públic sense bitllet ha pres una dimensió tan gran, és una pràctica tan estesa, que ja és del tot impossible controlar els infractors. “És un canvi de paradigma”, vaig advertir al revisor de l’autobús que pretenia multar-me per no dur bitllet. “¿Cómo dice?”, em va saltar ell i jo li vaig respondre: “Que no se pueden poner puertas al campo, oiga”. Per molt que jo pagui la multa, sempre hi haurà milers d’infractors. És inútil.

Enric Gomà, Ara, dimecres 16 de febrer del 2011.

Fausto Papetti

En la calle hay farolas, pero si se gira a la derecha por un camino de tierra hay un descampado muy majo para hacer boogie boogie largo". No se trata de las instrucciones para llegar a un concierto campestre, sino del comentario que un tal Alex (descubridor) dejó el sábado 5 de febrero en la página web mispicaderos.net (lugares donde hacer el amor en tu coche), titulado "Serranito". La ficha se completa con la dirección (calle Serrano Galvache, 28033 Madrid), una valoración del paisaje (precioso), otra del grado de intimidad (high), el acceso (car/foot) y la capacidad (5-20). Lo único que no me queda claro es esto, porque no sé si Alex opina que en ese descampado tan majo caben de cinco a veinte personas o de cinco a veinte automóviles. Busco la dirección a través de Google Maps y doy con el descampado entre la M30 y Serrano Galvache, junto al Instituto de Ciencias de la Construcción Eduardo Torroja. El grado de ampliación que me permite Google Views es tal que si Alex hubiera estado ahí en el momento de la foto su coche de boogie boogie saldría en primer plano. Seguramente movido. El portal, alimentado por usuarios, ha crecido mucho estos días. En el momento de escribir estas líneas España ya tiene 6217 picaderos, seguida por Italia y México. Me llama la atención que Andorra esté en séptimo lugar, básicamente porque anoche dormí en Les Escaldes d'Engordany. Me hubiera gustado hacer trabajo de campo e inspeccionar algunos enclaves, pero me rajé porque los picaderos que constan en la web son merenderos de alta montaña, como el Roc del Quer, y en algún caso (un antiguo campo de tiro) el informador advierte de la posibilidad de hallar nieve o hielo en el acceso.


En cambio, Barcelona está sembrada de recomendaciones de lo más variadas. En el momento de escribir estas líneas ya constan 190 enclaves localizados en Google Maps. Algunos tan poco rurales como El Corte Inglés de la plaza Catalunya, el Tapa Tapa o el portal de El Japonés del passatge de la Concepció, entre Rambla y Paseo de Gràcia. Los informadores se las dan de intrépidos y algunas de sus recomendaciones remiten directamente a una gimcana. Por ejemplo, "detrás de las letras grandes del CosmoCaixa", "debajo de la torre eléctrica de Torre Baró (lugar con vistas a Barcelona, tranquilo)" e incluso el cementerio de Collserola ("morboso e íntimo, con suerte no sale ningun espiritu. Ademas hay un par de huecos que no hace falta poner ropa en los cristales, ideal"). No sé yo si muchos posibles usuarios de estas zonas discretas utilizarán mispicaderos.net para informarse, pero como mínimo los informadores se esmeran en ofrecer detalles interesantes. Busco en mi barrio la carretera de Horta a Cerdanyola, que siempre fue uno de los lugares preferido por la juventud local, y me emociona hallar una información de primera calidad. Esta es la ficha que se lee pinchando en el enclave: "Dirección: Carretera d'Horta a Cerdanyola, 81-175, 08035 Barcelona. Paisaje: Bosc. Intimidad: Medium. Acceso: By car. Capacidad: +20. Descubridor: A.A.F. Fecha: 6/2/2011. Comentario: Lloc amb alta capacitat de cotxes. Amagat i amb poca llum. A vegades té problemes d'overbooking els caps de setmana... i apareix algun porc senglar de tant en tant". La entrada aún no ha generado comentarios, pero estoy seguro de que muchos hortenses de diversas generaciones podrán corroborar que se trata de una información veraz, jabalíes incluidos. Las únicas disensiones serán de tipo más personal, como por ejemplo qué banda sonora asocia cada cuál al lugar. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 15 de febrer de 2011

Mi poeta favorito

San Valentín podría haber sido el patrón de la Fórmula I pero el destino quiso relacionarlo con el amor. De hecho, en Catalunya hoy se demostrará cómo sería Sant Jordi si se hubiese quedado en una fiesta auspiciada por los grandes almacenes. A lo sumo, una jornada comercial equiparable al día de la Madre. Sant Jordi no hay más que uno. Por eso, cuando el acalde Hereu tuvo la ocurrencia de situar la fiesta sobrante de Barcelona en tal día como hoy, hubo contestación general y al final el alcalde actuó del mismo modo que con la consulta de la Diagonal o las paradas de la Rambla. Es decir, dijo Diego. Y es lástima, porque ahora le hubiera pillado en plenos amoríos primarios con la candidata Tura y hubiera sido una jornada muy lucida. Pero no. Finalmente, hoy no es festivo en Barcelona y los grandes almacenes deberán conformarse con celebrar san Vale como cada año, embelleciendo sus escaparates como si anunciaran un congreso de cardiopatías.


La novedad  es la jornada Anti San Valentín que se celebra en el patio del CCCB. Será presentada por Diana Pornoterrorista, cuyo nombre artístico remite al tag del momento en twitter (#batasunarequisitos), y constará de una lectura de poemas. Sus promotores, entre quienes destaca el inquieto Eloy Fernández Porta, lo presentan como "una lectura col·lectiva, espontània i a micro obert, de poemes d'amor dolents o molt dolents". El cartel inicial contiene a rapsodas conocidos como Robert Juan-Cantavella, Jordi Boldú, Eduard Escoffet, Sebastià Jovani, Martí Sales o Llucia Ramis, pero la lista está abierta a cualquier espontáneo. La convocatoria recuerda la que, hace dos décadas, se hizo ante la fachada de la Pasión de la Sagrada Familia para vituperar las esculturas de Subirachs. Aquellas intervenciones se acercaron al improperio estético. Las de hoy, en cambio, serán más eclécticas. Cualquier poema de amor, por más sublime que nos parezca, puede ser risible en un contexto inadecuado. El discurso lírico es diametralmente opuesto al del ingenio verbal. Una contienda de retruécanos presentado bajo el lema de "buscamos el peor juego de palabras de la historia" acabaría revalorizando a los ejemplos que concurrieran. Todo humorista sabe lo rentables que son los chistes malos, y cuanto más malos más rentables, si se sabe crear el contexto adecuado. Esta tarde, en cambio, recitar a Ausiàs March (por poner un ejemplo de calidad hoy incontestable) resultaría una temeridad. Sea cual sea el poema escogido seguro que será celebrado como malo o muy malo por un público predestinado a ello. 

Por eso, tal vez hoy sea el gran momento que muchos aspirantes a poeta llevan años esperando para dar a conocer sus versos. Se trata de presentarse en el patio del CCCB con unos cuantos poemas amorosos de propia creación (si, por un azar, todavía no has escrito ninguno, pues no pasa nada, seguro que en las horas que faltan puedes garabatear un par). Luego tienes que pedir turno y, cuando Diana Pornoterrorista te dé el sagrado micrófono, leerlo afectadamente, casi con desesperación, como si quisieras morirte de vergüenza en ese mismo instante. Y, tras la reacción general, pronunciar bien alto el nombre de tu poeta más odiado. Vivo, a poder ser. Aquel a quien más detestes por lo buenísimo que es o porque te parece literalmente insoportable. Hoy es tu día. Confieso que, durante años, hice algo similar. Escribí en todos los libros de visita de museos y catedrales poemas nefastos, naturalmente míos, y los firmé con el nombre del poeta que, en aquella época, encontraba más abominable. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 14 de febrer de 2011

dilluns, 14 de febrer de 2011

Cafè i cigarrets

Em trobava al carrer Aribau, a tocar de la Diagonal, i em van venir ganes de fer un cafè. Vaig recordar un bar d’allà prop que havia freqüentat anys enrere. Era un local com un cop de puny, estret, amb una barra d’uns tres metres i una taula en un racó. Ni tan sols hi havia lloc per a una màquina escurabutxaques, cosa d’agrair. M’agradava el seu caràcter bulliciós però simpàtic, amb un propietari hiperactiu, sorneguer i que mai no estava de mal humor. A les hores de més tràfec, ell i el cambrer que l’ajudava es movien rere la barra en una coreografia perfecta.

Quan vaig ser davant del bar, a la porta hi havia un rètol que deia: “Espai lliure de fum... i de clients”. Hi vaig entrar i era veritat. Només hi havia una senyora asseguda a la taula i un home que ja pagava. Eren les 11 del matí. Vaig demanar un cafè i vaig donar un cop d’ull al local. El propietari ho va interpretar com una pregunta i em va respondre:

—Sí, sí, és la llei antitabac... He calculat que estic perdent 100 euros cada dia, només amb els cafès i els entrepans de l’esmorzar. Ja li he dit al noi —va assenyalar amb el cap al cambrer, que fullejava l’Sport—: si la cosa continua així, farà només mitja jornada. Venia molta gent d’una empresa d’aquí al costat. El cafè era l’excusa per entrar i fumar-se un cigarret. Com que ara ja no poden, es queden a dalt al despatx i es prenen el cafè de màquina. Sempre deien que sortia molt aigualit, però tots han acabat desertant... Jo hi he perdut molt, amb aquests maleïts polítics que ens tracten com si fóssim criatures. I no ho dic només pels diners. Has de pensar que això era com veure en directe un episodi de Cámera Café. Em sabia la vida de tots ells, sobretot d’uns que venien sempre a les deu. Els dilluns i dijous parlaven de futbol. Hi havia els que eren del Barça i el pobre infeliç del Madrid. També es queixaven molt del seu cap... Jo mut, eh? A vegades el criticaven per dèspota, o discutien si era cocaïnòman. De tant en tant, el cap entrava a fer el cafè amb un client i llavors entenia què volien dir. Ara és com si m’hagués quedat a mig capítol. N’hi havia un que volia plegar i anar a la competència; un altre que l’havien d’operar del genoll; una noia que el seu cunyat treballa a TV-3 i explicava xafarderies dels famosos;, una parella que eren amants i només ho sabia jo... Els trobo a faltar, tant que estic per posar una tele al racó i deixar tot el matí aquells programes del cor.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de febrer del 2011.

Vida, Control, Màgia

Vida. Acaba de sortir una nova biografia –la tercera– sobre William S. Burroughs, un escriptor del tot iconoclàstic considerat, al món angloamericà, tan important com Joyce o Beckett. L'autor de Burroughs (Londres, 2010), Phil Baker, repassa els esdeveniments clau de la vida del seu subjecte –la trobada amb Ginsberg i Kerouac, l'addicció a l'heroïna, l'homicidi de la seva dona i la notorietat de The Naked Lunch– però recalca especialment la creença de Burroughs que l'univers és màgic, és a dir, que no hi passa res per casualitat, sent com estem sotmesos, sempre, a la interferència de forces ocultes.

Control. Fins fa tres segles gairebé tota la humanitat tenia aquesta percepció del món. N'és una mostra destacable, entre moltes d'altres, la mateixa Odissea, en què els mortals estan a la mercè tan sufocant com inexorable –gairebé totalitària– dels déus i la seva prole sobrenatural.

Màgia. Encara avui n'hi ha que hi creuen en l'univers màgic: una amiga em va sorprendre l'altre dia en explicar que havia sentit “males vibracions” en una habitació de casa seva i que havia llogat un saurí, el qual hi havia descobert –per descomptat– un camp electromagnètic negatiu. I conec força més gent que creu en fenòmens igualment màgics, des de l'astrologia fins a l'existència de tota mena de conspiracions misterioses. Abans també hi creia, en aquestes coses –fins a un cert punt, si més no– però ara m'és impossible culpar un fracàs amorós al fet de tenir Venus a la setena casa o tots els problemes del món a les maniobres infernals del Grup Bilderberg. Pel que fa a Burroughs, si d'una banda creia en el poder de la màgia –estava convençut, per exemple, que havia mort la seva dona influït per un esperit maligne (i no pas perquè estava borratxo quan va intentar disparar un vas que ella s'havia col·locat al cap)–, de l'altra, mai no deixava d'observar el món real, el món no-màgic, el qual ell trobava especialment desagradable. Per això, combinava les seves creences màgiques amb el consum constant d'una panacea tan poc esotèrica com l'heroïna. Devia ser conscient de tanta incongruència personal atès que quan, a l'edat de 80 anys, un periodista li va preguntar com era que s'havia conservat tan bé, va contestar, lacònicament: “Una vida sana”. Al contrari de molts neo-new-agers d'avui, com a mínim tenia sentit de l'humor.

Matthew Tree, Avui, 13/02/2011

Concert per a pianola i capsa de música

Semblava mentida, befa o funció de la Commedia dell’Arte, a aquestes alçades del partit (el PSC), que un moderador d’un debat (Jordi Llompart) d’una cadena modesta i digna (Barcelona Televisió) preguntés a dos candidats (Jordi Hereu, Montserrat Tura) a presentar-se com a alcaldables de Barcelona “Quines apituds creuen que tenen com a candidats i quines creuen que té l’altre candidat?” i que un d’ells (Tura, encara que tant se val) respongués decidit –ho escapço per raons d’espai-: “Les primàries han fet un pas endavant en contra de la cultura de la indiferència molt present en el món de la política. Els ciutadans i les ciutadanes és bo que es mostrin capaços de lluitar contra la indiferència. I el fet de propugnar-me ha iniciat un procés d’una certa efervescència, un debat que ens alegrem que estigui focalitzat en el Partit dels Socialistes. Ja que es tracta de retornar el protagonisme del moment, de la solució, en el problema de la designació de candidat, a cada un dels militants i a cada un dels simpatitzants”. A hores d’ara, i els en demano disculpes, es deuen haver endormiscat damunt del diari, endavant, en postura fetal (els recomano que es posin a la llengua l’electrode positiu i el negatiu d’una pila, per eixorivir-se una mica).

Conscient que se’l passejaven per tota la serra de Collserola, passant per Sant Medir i la Rierada diversos cops, Llompart hi va insistir i Tura va al·legar que prefereix que la seva trajectoria parli per ella i que té molt clar que és un projecte comú, el projecte del socialisme i de la igualtat, xa, xa, xa (tornin-se a posar la pila a la llengua). Entre l’un i l’altre, a grans trets, van oscil·lar entre l’aposta irreversible, el projecte obert, la dilatada trajectòria, la il·lusió ferma, el camp progressista, la convicció que ens portarà a la mobilització, la ciutat que brilla. Com els llautons, ben brunyits amb Netol.

Enric Gomà, Ara, dilluns 14 de febrer del 2011.

dissabte, 12 de febrer de 2011

L’altre Guardiola

En el seu article de dimecres passat a El Periódico, Josep M. Espinàs parlava de la vida tràgica dels miners, sempre a mercè d’esfondraments i explosions, i es recordava d’una cançó que anys enrere es va fer molt popular: Sixteen Tons. És una cançó especial, rodona tant per la música com per la lletra, en què un miner pensa en veu alta sobre el seu destí. L’Espinàs en traduïa una part: “Setze tones, i ¿què has aconseguit? Cada dia més vell, cada dia més pobre...”. Mentre llegia l’article em vaig posar a cantar la cançó. La sorpresa, però, és que la lletra em sortia en castellà perquè així l’havia après: “Yo... soy un pobre paria, minero soy, con mi azadón y mi pala nací...”. En coneixia la versió per Josep Guardiola —el cantant, no l’entrenador—, que la va popularitzar als anys 70.

Amb la tonada al cap, vaig entrar a Spotify per buscar-hi la cançó original. Quina meravella, això de Spotify! Només de posar-hi el títol, me’n van sortir més de 40 versions. N’hi ha tantes, i tan diferents, que es podrien reunir en un disc i no cansarien, com ja s’ha fet amb cançons com Sunny, Fever o Summertime. Aquesta és l’autèntica dimensió d’un clàssic popular: que aguanti tota mena de interpretacions. Es veu que el primer que va gravar Sixteen Tons va ser un cantant de folk que es deia Merle Travis, el 1946, i més tard la va fer famosa Tennessee Ernie Ford, que li va donar un aire country. De totes les versions que vaig escoltar a Spotify, jo triaria les de Bo Diddley, The Platters i Tom Jones quan era jove. Noriel Vilela la canta com a bossa nova. B.B. King en fa un espiritual negre. Johnny Cash la converteix en una cançó de Johnny Cash. N’hi ha una adaptació al suec i una al finès. N’hi ha versions rockabilly, blues, punk, disco...

La versió de Josep Guardiola, que es diu Dieciséis toneladas, em va fer pensar. Comença amb aquella seva veu profunda i un ritme de jazz, que es va animant i es torna ballable, com de ball d’envelat. És la versió que hem sentit mil vegades. Quan jo era petit, tenia tan d’èxit que totes les orquestres la tocaven a les festes majors d’estiu. Vet aquí quina contradicció de l’època: la gent ballant i festejant mentre de fons sonaven les penúries d’un pobre miner. Camuflada en el ritme alegre, ningú s’adonava que era una cançó proletària.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de febrer del 2011.

Si teniu Spotify, aquí podeu escoltar 16 versions de Sixteen Tons:

divendres, 11 de febrer de 2011

Un brindis per la rambla dels Ocells

“Algun dia tot tornarà a ser com abans”. En els moments més impensats, me’n recordo d’aquesta rèplica fulgurant de Poble Nou (sempre s’acaba retornant als clàssics), possiblement escrita de pròpia mà per un servidor de vostès (excusin si em cito a mi mateix). No sabria dir si la pronunciava la tieta Victòria, la Rosa o l’Antònio –aquell gran home-, encara que també l’hauria pogut pronunciar, a la vida real, el rabí de la sinagoga del carrer Avenir. Perquè, conscients o no, compartim un deix d’enyorança del paradís terrenal, tots els que hem nascut en aquesta nostra cultura judeo-cristiana (adjectiu que els costums vigents obliguen a dir entre basques, erupcions cutànies i atacs epilèptics). En nosaltres hi ha una nostàlgia d’un temps pretèrit, a penes entrevist, en què la vida hauria estat més feliç, alegre i plaent, amb els rius semblants a un bufet lliure de postres. Potser és només un somieig. També alguns espectadors dels anys 40 pensaven que Rita Hayworth a Gilda, a la cinta original, lliure de censures, no només es treia el guant sinó que es despullava del tot (a mi gairebé em convencen). Sense destorbar ningú, se n’anaven a dormir més contents i escalfeïts.

Dit això, baixava jo caminant per la Rambla de Barcelona amb el propòsit de millorar la circulació de la sang estudiada per Servet durant el segle XVI (és una dada cultural que introdueixo), quan a la rambla dels Ocells em vaig aturar davant d’un cartell que deia: “Prou Mentides. No al tancament de les parades dels antics ocellaires de La Rambla”. I recollien signatures. M’hi vaig acostar, disposat a adherir-m’hi entusiasta, quan em van aclarir que no exigien el retorn de les parades dels ocells, sinó el manteniment de les actuals, que són, a saber: una parada d’artesania en vidre, una de torrons d’Agramunt, una de gelats artesans, una de coques –tot i que no són les acreditades Cruji Coques (a l’hora de triar aquest nom es devien herniar)-. Francament, a mi el que m’hauria agradat és que tornessin les parades d’ocells, sovint m’entretenia mirant les gallines de Guinea, les caderneres, els pit-rojos, les tórtores. I llavors vaig repetir en veu alta, d’esma: “Algun dia tot tornarà a ser com abans”. Vaig mirar amunt i vaig veure, a un cantó, alçar-se el quiosc modernista de Canaletes, com un espectre.

Enric Gomà, Ara, divendres 11 de febrer del 2011.

dijous, 10 de febrer de 2011

Fatxejar?

La terminologia nàutica sovint permet analogies molt directes amb la vida entesa com a dura singladura pels set mars. Només cal veure l’ús que Artur Mas ha fet del famós timó familiar a l’hora d’exercir la presidència de la Generalitat amb “cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”. Les maltempsades econòmiques amenacen la navegació i la interlocució amb Espanya resulta més agitada que mai. Mar enllà (en realitat, terra endins) els polítics espanyols fatxegen quan parlen de l’estat de les autonomies. Els partidaris del reviscolat senyor Aznar (via Rajoy) qüestionen l’Espanya esquarterada en disset bocins i es fan forts en una unitat que recorda la unitat de destí franquista. No és cap secret que molts d’ells tenen l’ànima fatxa, en la segona acepció que recull el DIEC. Però, a l’altra bancada del Congrés, quan Pérez Rubalcaba (via Rodríguez Zapatero) defensa aferrissadament el model de les disset banderetes, també fatxeja, en el sentit nàutic del terme. Propugna mantenir la nau (Espanya) en fatxa, és a dir, “fent bracejar les veles de manera que unes rebin el vent per la cara de proa i les altres per la cara de popa, per tal que la nau es mantingui aturada”.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 20 de febrer de 2011 

Exportar importa

Ayer y hoy se presenta una sardana en Milán. Es una sardana muy especial, nacida para tocar la fibra, y tal vez por eso se presenta en el congreso europeo Fibre-to-the-Home 2011. El 20 de enero se hizo una prueba de campo en Francia y hoy el proyecto llega a su fin. La noticia me recuerda un episodio verbívoro que viví hace una década, en la librería El Racó del Llibre de Rubí. Tras perorar sobre el juego verbal, un señor se acercó para que le firmara el libro y, mientras me aplicaba a rubricárselo, me contó que él estaba a punto de propiciar algo que sólo los catalanes hubiéramos apreciado. Mi interlocutor era un científico. Se había especializado en el estudio de ciertos fósiles marinos y, durante una estancia en Sudáfrica, dio con una variedad de poliqueto que la ciencia aún no había descrito. Yo jamás había oído hablar de los poliquetos, de modo que inquirí y supe que eran unos anélidos, relacionados con los moluscos, que se presentan en la naturaleza a través de diez mil especies distintas. Los poliquetos son carnívoros de fondos arenosos, aunque también los hay especializados en comer sedimento o filtrar el agua. La cuestión es que mi interlocutor, tras descubrir una nueva variante, tuvo el privilegio de bautizarla. Y se le ocurrió hacerlo con una broma inocua que sólo se entiende en catalán: ya que todas las variantes de la zona geográfica alrededor de Ciudad del Cabo llevan la denominación Capensis, decidió bautizar la suya con el nombre Nocal. De modo que, así, la zoología ganaba una nueva criatura denominada Nocal Capensis. Los lectores que dominen el catalán lo encontrarán la mar de lógico. Tratándose de una criatura tan minúscula, no es probable que piense demasiado, ni falta que le hace... Recuerdo haber llorado de emoción imaginando a dos científicos ingleses en un congreso en Oxford perorando alegremente sobre el feliz fósil: Yes, indeed, I think our Nocal Capensis... Pero el científico catalán depositó todo mi gozo en un pozo al admitir que no se atrevía a bautizarlos así por temor a ser tildado de frívolo por sus colegas. 
 
Tamaño prejuicio está desapareciendo. La sardana que se presenta hoy en Milán no es un baile, sino un proyecto europeo cuyo acrónimo remite a la danza más bella de todas las danzas que se hacen y se deshacen (sic). Su nombre completo es Scalable Advanced Ring-based passive Dense Access Network Architecture (SARDANA). El proyecto de un consorcio internacional liderado por el Grup de Comunicacions Òptiques de la Politècnica (UPC). Se trata de una nueva red de fibra óptica que mejora las prestaciones de las actuales, entre otras cosas porque es escalable y eso implica que puede crecer sin perder calidad. Me resulta difícil valorar la importancia de permitir 1000 usuarios por anillo, pero veo que eso aumenta entre 15 y 30 veces los consumidores que permitían hasta hoy las redes. Esta SARDANA mayúscula también aumenta el alcance territorial de los 20 kilómetros actuales hasta 100, con las consiguientes mejoras para núcleos rurales. Finalmente, la velocidad (variable) también se multiplica (por más tiempo anticiclónico que haga) hasta garantizar 1 Gigabit por segundo en cada casa en entornos rurales y 300 Megabits por segundo en el ámbito urbano. Si tenemos en cuenta que la velocidad media actual de la ADSL es de 10 Megabits, esto de la SARDANA será digno de la Fórmula I. Josep Prat, el catedrático de la UPC responsable de la investigación, declara que permitirá descargar un DVD en cinco segundos. ¿Quién dijo que la sardana languidecía?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 10 de febrer de 2011

dimecres, 9 de febrer de 2011

Com escriure al 'Financial Times'

Alerta, tots els professors de periodisme que llegeixin aquest piló (no arriba a columna): sense ànim de lucre (tot i que accepto capses de galetes daneses), els proposo un examen pràctic per avaluar els estudiants, consistent en fer-los redactar un article sobre Catalunya com si l’hagués escrit un periodista del Financial Times. Un alumne aplicat i despert sabrà incloure-hi amb perspicàcia els graus d’alarmisme calculat, la prevenció cap a l’estat de les autonomies, els recels que desperta la identitat catalana, el cosmopolitisme d’estar per l’hotel.

Ahir, a El matí de Catalunya de Ràdio, Manel Fuentes va entrevistar Victor Malet, corresponsal del Financial Times a Espanya. En l’examen proposat, els estudiants només hauran de reproduir les paraules de Malet (els estalvio visitar la web El Racó de l’Erasmus Vagarro): “Els inversors de Londres o Nova York tenen por que el deute de la Generalitat no estigui controlat i que n’hi hagi d’amagat”. Citar la persecució lingüística val mig punt. Per obtenir un excel·lent, cal comentar el cas d’aquell home que va morir d’una peritonitis perquè els metges només el volien operar en català.

Enric Gomà, Ara, dimecres 9 de febrer del 2011.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Ignorància, Informació, Fúria

Ignorància. Com que em falten dades quant als moments històrics que Egipte està vivint aquests dies, no em veig amb cor de parlar-ne, per por d'equivocar-me. Aquesta feina ja l'estan fent un munt de comentaristes a tots els diaris, amb una alacritat impressionant.

Informació. El que sí que es pot afirmar sense por d'anar errat és que els altres governs de la zona hi han reaccionat d'una manera ben lògica: els dels països àrabs estan rebaixant el preu dels aliments alhora que prometen reformes polítiques a cor què vols, mentre el d'Israel es preocupa per l'ascens possible de partits islamistes als dos únics països veïns (Egipte i Jordània) amb els quals no està en un estat de guerra permanent. L'única reacció que sembla mancada de lògica és la de Hamas: a la franja de Gaza, havia prohibit qualsevol manifestació en solidaritat amb les dels països veïns, fins dijous, quan en va permetre una que consistia –segons The Associated Press– únicament en simpatitzants de Hamas. Per què aquest partit –fundat per un exmembre dels Germans Musulmans egipcis– s'ha comportat com si també tingués por de molts dels seus propis ciutadans?

Fúria. Una pista podria ser un manifest que un grup d'estudiants de Gaza va publicar a internet a principis de gener i que ha tingut un ressò considerable a tot Palestina. Gaza Youth's Manifesto for Change (disponible a Facebook) és un crit de ràbia per part d'uns joves (la meitat de la població de Gaza té menys de divuit anys) contra totes les autoritats que els limiten la llibertat. Cal llegir el preàmbul en l'original anglès per copsar la fúria que desprèn: “Fuck Hamas. Fuck Israel. Fuck Fatah...”. El text continua: “Estem farts d'aquesta vida merdosa: empresonats per Israel, apallissats per Hamas... durant la guerra vam creure que Israel volia arrasar-nos de la faç de la terra... En els últims anys, Hamas ha fet tots els possibles per controlar els nostres pensaments, el nostre comportament i les nostres aspiracions... Prou tortures, bombardejos i ximpleries religioses... Estem vivint un malson dintre d'un malson... Volem ser lliures, volem viure i volem la pau”. Els autors del manifest –anònims, per evitar represàlies per part de Hamas– acaben preguntant: “És massa demanar?” Que ho preguntin als seus homòlegs tunisians i egipcis, tan bon punt aquests, per fi, tinguin la resposta.

Matthew Tree, Avui, 06/02/2011

Barça Guinness

No es por hacerle un feo a Estrella Damm, patrocinadora oficial del Fútbol Club Barcelona, pero la marca de cerveza irlandesa ha logrado asociar su nombre al concepto de récord y este Barça los está batiendo todos. El Libro Guinness es una antología anual de la superación humana, un monstruario espeluznante que retrata una de nuestras facetas más ambivalentes: la competitividad. La lista de récords contiene cientos de excesos concebidos exclusivamente para superar excesos anteriores. Muy pocos son admirables. Algunos son risibles y otros más bien preocupantes. La curiosidad es el motor del conocimiento, y seguro que a casi todos nos interesa saber quién es la persona más longeva (o más alta o más gorda) del mundo, pero ¿qué nos aporta saber cuál es la paella con más granos de arroz, el comensal que más calçots seguidos se ha zampado o el crucigrama más grande del mundo? Más bien poco. Sobre todo si la paella estaba mala, el comedor de calçots vomitó y el crucigrama está definido sin salero. Una buena parte de los contenidos del Guinness constituye un registro de sandeces con pretensión de ser hitos destacados. Y los verdaderos hitos ya nos llegan por otras vías. No necesitamos leer demasiados libros de récords para saber que, hoy por hoy, Usain Bolt es el hombre más rápido del mundo o que Leo Messi puede llegar a ser el máximo goleador de la historia. Además, con este Barça Guinness, cada semana que pasa se rompe algún registro, colectivo o individual: que si el número de partidos seguidos ganados en Liga, que si los minutos de imbatibilidad, que si  el Zamora, que si el Pichichi... Desde que Pedro marcó en todas las competiciones los fanáticos de las estadísticas andan emocionados a la caza de circunstancias que no se hayan dado nunca antes y que puedan darse. Y vaya si encuentran. El sábado Busquets superó a Puyol al encadenar 22 victorias. Incluso Guardiola incorporó a su discurso la ilusión de superar el récord de persistencia del Madrid de Di Stefano (15) y apuntó al Inter de Mancini (17).


Todos los récords parten del adverbio más, pero los de inspiración olímpica (citius, altius, fortius) han entrado en una crisis profunda. Para ir más rápido, para llegar más alto o para pegar más fuerte los atletas han rebasado la velocidad evolutiva del cuerpo humano. Por eso se meten lo no escrito en el cuerpo. Si las nadadoras de la RDA se hormonaban como locas (¿qué te debiste meter, mi admirada Kornelia Ender, para batir 27 récords del mundo?), ¿qué no han debido hacer las que luego nadaron aún más rápido aún? Y quien dice nadadores dice atletas, saltadores, ciclistas... ¿Cuántas veces nos timó el gran Pantani? ¿Y Landis, y Rasmussen, y Heras, y Valverde, y Contador? ¿Nos timaron también Merckx, Induráin o Armstrong? ¿Quién aplaudirá al futuro vencedor del Tour en los Campos Elíseos si luego puede volver a pasar que lo descalifiquen? El síndrome Citius está destrozando el deporte. La enmienda es a la totalidad, porque cualquier competición que se base en llegar el primero incita a complementar la forma física de un modo artificial. Es decir, a doparse. En cambio, los deportes basados en una suma de forma física y talento son otra cosa. Incluso los individuales (como el tenis o el golf), pero más aún los colectivos. Sin una estrategia correcta, una técnica depurada y una convicción clara en la victoria, el Barça de Guardiola no hubiera conseguido nunca batir tantos récords. En esta liga de fútbol, si alguien tiene la tentación de doparse será sólo para olvidar que se puede quedar en blanco. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 7 de febrer de 2011

Mubarak i els avantatges de l’exili

Amb el pas dels dies, sembla que es va assentant el procés de canvi polític a Egipte. Els escriptors i intel·lectuals egipcis a l’estranger, els líders de l’oposició, els analistes polítics i els diplomàtics internacionals, tots fan propostes perquè s’avanci cap a una solució democràtica. Fins i tot el mateix president Mubarak, amb la dimissió els darrers dies de la cúpula del govern, ha entès que la seva joguina està espatllada i no hi ha manera d’arreglar-la. El dubte principal que sorgeix d’aquest caldo d’idees i opinions és si el canvi és qüestió de dies o de mesos. Ahir les cròniques deien que en trànsit intens havia tornat a la capital, tot un símptoma del retorn a l’escenari anterior, i els més pessimistes tenen por que l’efecte agitador i festiu de la plaça Tahrir es pugui extingir.

En aquest impàs sobre el futur d’Egipte, tots coincideixen també en què el primer escull per resoldre és el futur de Mubarak. Es recomana un pla de sortida que el tregui del mig de manera pacífica i silenciosa, tot i que al carrer molts manifestants preferirien veure’l jutjat o expulsat del país. Malalt i atrotinat, Mubarak ha dit que el deixin en pau i que, si no se’n va, és perquè es vol morir a Egipte. Un s’imagina que fins i tot ja ha clissat la piràmide que hauria de salvaguardar les seves despulles, i que l’home es troba en ple procés de momificació faraònica. És curiós com tots els dictadors també s’assemblen en això del mutis final: després de dècades creient que el país era propietat seva, anhelen un enterrament de masses i la posteritat gràcies a una tomba imponent.

Per sort per al poble egipci, Mubarak ja no tindrà l’opció tipus Valle de los Caídos. Ara hi ha dues alternatives: o es queda i calla i mor en silenci, o se’n va a l’estranger a viure entre aduladors que buscaran els seus diners. Sempre pot disfressar la fugida com un exili forçós, i planejar un retorn triomfal. Això és el que farà, sens dubte, el tunisià Ben Ali des d’Aràbia Saudita. Fa uns dies, al seu programa de sàtira política, el periodista americà Jon Stewart oferia a Mubarak diverses opcions d’exili. Una era anar-se’n a França, per exemple, i llogar la mansió de la Costa Blava que ha deixat lliure un altre “exiliat” il·lustre, Baby Doc Duvalier, el fill del tirà, que al gener va tornar a Haití. No és una mala idea, Mubarak. Pensa que, a més, el teu amic Berlusconi et podria visitar els caps de setmana. Ell mateix s’encarregaria de tot.

Jordi Puntí, El Periódico, 7 de febrer del 2011.

Karmele Marchante, ambaixadora de Catalunya

Una vegada més, una catalana il·lustre com Karmele Marchante es va haver de sentir dir que és molt catalana, en el sentit de garrepa, emmarcat en una òptica ronyosa i al·ludint a una suposada tendència gasiva, sense ometre alguns aspectes tacanys. Marchante va néixer a Tortosa, el 1944 (estic esperant que algun estudiant ansiós d’obrir-se camí en l’àmbit acadèmic es decideixi a dedicar els seus treballs de postgrau a la temàtica Contribució de Karmele Marchante a la cultura catalana. Ja veig la doble pàgina a Serra d’Or). Encara n’hi ha que recordem els seus articles en defensa de la dona a Ajoblanco, una revista d’esquerres i contracultural creada el 1974 (en llengua castellana, una mesura prudent perquè en català s’hauria titulat Sopa d’all). En les dues últimes dècades, Marchante ha dedicat la seva obra i la seva rebel·lia a dones concretes, com seria Cayetana de Alba, més que a la dona en general, en el sentit de gènere.

L’havien convidada –estic concordant, per si no se n’havien adonat- a La Caja Deluxe, de Telecinco, i l’havien introduït –ara me n’he cansat, és el que té la concordança, que hi ha dies que l’escanyaries- en un recinte tancat, com un dau gegant, amb pantalles que projectaven moments claus de la seva vida. L’objectiu, emocionar Marchante, es va complir sense baixes: la periodista va oscil·lar entre el llagrimeig, l’estupor i la tendresa. Amb tota aquesta peripècia gravada prèviament, la nit de divendres la dona (ella en concret, no el col·lectiu en lluita) s’ho mirava des del plató complaguda quan un dels col·laboradors –Lydia Lozano?- li va retreure la seva catalanitat. Marchante no ho va copsar –ni capir- i un català insigne, Jorge Javier Vázquez (una altra doble pàgina a Serra d’Or), l’hi va aclarir: “Que comptes molt”. Si els agraden tant els tòpics segons l’origen, m’agradarà veure’ls el dia que tinguin un convidat marroquí.

Enric Gomà, Ara, dilluns 7 de febrer del 2011.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Gairebé tots som Kafka

Aquest any el premi de les lletres catalanes Ramon Llull ha anat a parar a l’escriptora Nuria Amat (i potser Núria Amat, amb accent) per una novel·la que es diu Amor i guerra. Amat ha sigut sempre una autora de perfil minoritari —“silenciosa”, com s’ha descrit ella mateixa—. S’entén, doncs, la seva sorpresa quan el jurat va anunciar que li corresponien l’honor el els 90 mil eurets del guardó. Una sorpresa que encara era més gran entre els assistents a la gala: aquesta és la primera obra de ficció que Amat escriu en català.

En teoria, quan comencen a escriure un text, la majoria d’autors catalans poden escollir entre dues llengües. El bilingüisme escrit és habitual a la premsa —articulistes que escriuen en català i castellà, segons el mitja en què publiquen— i fins i tot en llibres de divulgació i assaig, però és molt més estrany quan es tracta d’una obra de ficció. L’aposta íntima que comporta desenvolupar un estil literari, trobar una veu pròpia que et representi, sovint et condemna a una de les dues llengües. “És que només em surt així”, solen dir els autors. Escollir l’altra es veu com un error de càlcul, una absurditat o un desafiament de narrador que no es posa límits.

Com que m’interessava saber què era el que havia portat a Nuria Amat a triar el català, ahir vaig llegir unes quantes entrevistes amb ella. Tal com Ernest Alòs recollia a El Periódico, l’autora va argumentar: “El 95% dels personatges de Barcelona en aquells anys [1936-39] que surten a la novel·la parlaven en català i vaig veure que era el que tenia sentit”. No hi ha dubte que és una resposta valenta i arriscada, però també molt discutible, perquè així, com qui no vol la cosa, deixa en fora de joc un bon nombre d’autors barcelonins. Començant pel castellà que parla Onofre Bouvila a La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, i seguint pel Mayol d’El viaje vertical, d’Enrique Vila-Matas. I a darrere vénen Ana María Matute, Juan Marsé, Félix de Azúa...

No ens esverem. Potser a Amat la van trair els nervis del directe. Al cap i a la fi, abans de guanyar el premi ella mateixa confessava a la seva pàgina web: “El món de la faràndula literària em fa vertigen. Segueixo sentint-me una escriptora secreta”. Fa anys vaig llegir el seu assaig Todos somos Kafka. “Sí”, vaig pensar en acabar-lo, “però uns més que els altres”.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de febrer del 2011.

Entradas populares

Compartir