dimecres, 30 de març de 2011

Fills de l’Imperi

En les seves Notes sobre el caràcter anglès, publicades el 1920, l’escriptor E.M. Forster defensava que el cor d’Anglaterra el formaven la classe mitjana i les public schools. Connectada amb l’Imperi britànic, deia, la classe mitjana resumeix els trets distintius del caràcter anglès: «Solidesa, precaució, integritat, eficiència», però també «falta d’imaginació, hipocresia». Aquests atributs dibuixen molt bé el «vell jutge» que protagonitza la novel·la de Jane Gardam (Coatham, Anglaterra, 1928). El lector es preguntarà si és possible que la història giri al voltant d’un personatge tan anodí, però s’ha de concedir a l’autora tot el crèdit, ja que la seva forma de narrar és brillant, amable, divertida, enginyosa i emotiva. El viejo juez, diguem-ho tot seguit, és una novel·la preciosa que hauria de donar a conèixer entre nosaltres una gran escriptora. Tot i que és lautora duna vintena de novel·les i uns quants reculls de narracions, entre nosaltres Jane Gardam és del tot desconeguda.

El protagonista és Filth, un distingit jutge, casat i sense fills, que va néixer a Malàisia, fill d’un militar britànic, i de gran va obtenir una enorme reputació i diners treballant a Hong Kong. En la vellesa, després de passar tota la vida a l’estranger, torna a Anglaterra per viure en una casa de camp que li és del tot estranya, sobretot després d’enviudar de sobte. La novel·la, doncs, reconstrueix la vida de Filth d’una forma orgànica, narrant una sèrie d’episodis dispersos que, de mica en mica, van completant el retrat del personatge. Alhora, amb ell també es crea una imatge d’aquell Imperi britànic que iniciava la decadència.

La infantesa de Filth, per exemple, mostra una d’aquelles extravagàncies de l’Imperialisme. Tot i haver nascut a les colònies, els anomenats fills de l’Imperi –fills de soldats, negociants, diplomàtics– eren enviats a la Gran Bretanya a estudiar. Durant anys se separaven dels pares, creixien com a orfes en internats, estiuejaven acollits per altres famílies, i tornaven a les colònies quan ja eren adults preparats. A més d’assegurar-los el futur, aquesta educació distant els blindava per a l’exhibició de sentiments. Així se’ls descriu a la novel·la: «La mayoría jamás aprendió a querer a nadie en toda su vida. Pero nunca se quejaban, pues contaban con una red de seguridad: el Imperio. Fueras donde fueses portabas la Corona (...). Era un club».

L’evolució escolar i personal del nen Filth, els lligams amb el seu amic Pat i el despertar adolescent, es combinen amb la vida adulta com a jutge i una vegada ja retirat. Aquests últims episodis, especialment en el retrobament amb el seu veí i rival, l’advocat Veneering, ofereixen pàgines memorables.Gardam sap treure partit del contrast entre aquesta hipocresia que destacava Forster –una contenció social basada en les convencions– i les emocions desfermades en linterior de cadascú. La seva prosa és lluminosa i detallista, tot un regal que la traducció sap conservar, amb especial atenció a uns diàlegs aguts i precisos. Al voltant del jutge, i gràcies a les seves peripècies, Gardam reconstrueix una època britànica que resulta molt literària, de quan les criades eren dolces i insolents, els amants regalaven collarets de perles i les famílies tenien un oncle missioner que enviava un coco com a regal de Nadal.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de març del 2011.
[Ressenya de la novel·la El viejo juez, de Jane Gardam, publicada per Ediciones Salamandra.]

En Garrofa i en Pallanga nuclears

Com en una funció de Els Pastorets de Pitarra, els experts en energia nuclear, els senyors Tahull i Coderch, debaten tot sovint a El matí de Catalunya Ràdio sobre l’estat de la central de Fukushima, els seus riscos i les energies del futur. Sovint els reticents amb les tertúlies de ràdio demanen que es convidin experts en comptes de tertulians desinformats. Amb Tahull i Coderch, doncs, comptem amb dos experts que, sentint-los, es corrobora una vegada més aquella sentència popular: “Vivim a l’encant”. S’interrompen irritats, es desautoritzen a crits, es ridiculitzen amb retrets, rialletes i esbufecs. Si l’un exclama “jo no vaig dir aquesta data!” (vol dir dada), l’altre replica “està tot gravat!”. Un argument en defensa de l’energia nuclear és que “encara ara, Fukushima no ha matat a ningú”. No s’explica per què han evacuat els japonesos que vivien a primera línia de la central de Fukushima, amb unes vistes esplèndides a la fumerola. Quan el senyor Tahull admet la gravetat de la fuita i ens aclareix que “no em vull amagar sota l’ou”, em pregunto si aquest ou no és una manera col·loquial, entre els experts, d’anomenar els refugis nuclears.

Enric Gomà, Ara, dimecres 30 de març del 2011.

dilluns, 28 de març de 2011

El complot dels centres comercials

Ha sorgit un nou centre comercial a Barcelona. Aquest cop a la plaça de toros de les Arenes. Tots el coneixem perquè durant uns quants anys, en passar-hi per davant, algú deia: “Han aixecat la plaça no sé quants metres del terra. És una obra d’enginyeria”. I era veritat. Els arquitectes han conservat la façana original i després han omplert l’interior amb botigues de marca, cines, cafès i moltes sorpreses emocionants. Vista des de l’aire, ara la plaça de toros sembla un ovni, i segurament això vol ser una metàfora dels nostres temps.

Al llarg del cap de setmana, una gentada s’ha acostat a les Arenes per passejar, fer el xafarder i pujar i baixar a les escales mecàniques, que és una cosa que agrada molt al barceloní. L’edifici té una terrassa circular al capdamunt i es veu que val un imperi. Un altre al·licient per visitar el nou centre comercial és que la seva història permet fer jocs de paraules. Més d’un, quan marxi, dirà que ha donat la vuelta al ruedo. O sortirà carregat de bosses i dient que ha completat una bona “faena”. Per cert, ¿a veure quants anuncis trauran partit d’aquesta mena de jocs? Vet aquí, olé, el futur de l’argot torero a Catalunya.

He de confessar que jo encara no m’he acostat a les Arenes. És que a vegades tinc aquest malson: entro en una cafeteria del centre Barcelona Glòries, faig un caffe latte molt aromàtic i, quan surto, resulta que sóc en un altre local idèntic al Triangle. Els mateixos mobles, la mateixa gent. Desorientat, em fico en una botiga d’electrònica, o de roba esportiva, i quan en surto de nou sóc a Diagonal Mar. Així, a través dels laberints secrets dels centres comercials, salto de La Maquinista a l’Illa, de l’Illa a l’Heron City, o al Maremàgnum, i no puc sortir mai més als carrers de Barcelona.

Si no em desperto, l’única solució és convocar el record de Jane Jacobs perquè m’ajudi. Jane Jacobs és la meva heroïna. Aquesta senyora de Nova York, que va morir el 2006, era una urbanista i activista social. Amb la seva lluita va aconseguir frenar molts canvis urbanístics que haurien eliminat barris sencers del Manhattan històric per convertir-los en terra de ningú. Jane Jacobs també va escriure un llibre important que es deia Mort i vida de les grans ciutats americanes. Hi explicava que els quioscos i les botigues de la cantonada són essencials per mantenir la cohesió de barri, el sentit de la vida urbana, la conversa amb els veïns. No cal dir res més. Dos i dos són quatre.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de març del 2011.

Les glòries catalanes d'ahir, d'avui i de sempre

Coneixíem Ermessenda de Carcassona de quan li van dedicar un dels tretze programes d’El favorit, el 2005 a TV3. Va aparèixer amb l’onze titular i l’entrenador d’una hipotètica selecció catalana de futbol de tots els temps, només masculina: Jaume I, Francesc Macià, Pau Claris, Serrallonga, Roderic de Borja, etc. Col·locada al mig, la comtessa Ermessenda em recorda una mica Teresa Rivero, la presidenta del Rayo Vallecano: sola, desafiant i enfrontada a una gernació d’homes en aquest món violent i tenebrós que és l’edat mitjana i la lliga espanyola de futbol (de vegades costa distingir-les). Tot i així, si se’m permet l’ucronia, sospito que amb Ermessenda el Rayo Vallecano hauria guanyat més partits.

A Ermessenda l’han venut com la catalana més poderosa de tots els temps. Sincerament, és un poder que ens queda una mica de l’any de la reina vella, mai més ben dit. Pel mateix preu, també haurien pogut reivindicar Gal·la Placídia –catalana d’adopció, es va integrar a la nostra terra i va aprendre el baix llatí peculiar del lloc-. A El matí de Catalunya Ràdio, Fuentes va demanar als tertulians quina és la catalana més poderosa i cap no va saber respondre; només es van sentir embuts, vaguetats, estossecs. Fins i tot algú va fer muntanya amunt. Per posar-me a prova, em vaig fer la mateixa pregunta i vaig començar a escurar-me la gola i a rumiar en va. Només em sortien Marta Ferrussola, Agustina Saragossa (que és la d’Aragó) i María Luz Morales, la directora de La Vanguardia durant la Guerra Civil (una dona que hauria pogut comptar-se entre els homenots de Pla).

Per últim, sense treure-li mèrits a la venerable comtessa, em sembla que també s’haurien de fer ficcions sobre polítics i empresaris contemporanis, els equivalents actuals a Ermessenda, amb una òptica complexa. Per a vides de sants ja tenim la Llegenda Àuria i el molt aconsellable Dicionário dos milagres d’Eça de Queirós.

Enric Gomà, Ara, dilluns 28 de març de 2011.

Imperis, Joves, Acabats

Imperis. Vaig passar unes quantes hores de l'última estada a Londres enganxat a l'equivalent anglès del Canal 3/24: va ser el dia mateix que es van començar els bombardeigs sobre els tancs i les instal·lacions militars del cap ja nominal del govern libi. Aquesta operació l'estan portant a terme tot un grapat de països, però qualsevol teleespectador del BBC News Channel hauria tingut la impressió que els únics que realment hi actuaven, a Líbia, eren les forces armades de sa Majestat. Així mateix, els de la BBC no deixaven d'intercalar uns informes dels reporters que havien instal·lat als afores de totes i cadascuna de les bases de la RAF involucrades en les operacions –tot i que feia hores que els bombarders se n'havien enlairat i no hi havia sinó pistes buides– amb unes entrevistes amb diversos militars de l'Estat Major de l'Exèrcit que explicaven, amb certa condescendència, que els atacs britànics havien anat com una seda. Els aliats estrangers no hi sortien ni per fer un cameo.

Joves. Tot plegat donava la sensació que la Gran Bretanya, dècades després del col·lapse del seu imperi, encara es creu l'únic poder mundial del qual val la pena parlar. Però en apagar el televisor i sortir al carrer, em va sorprendre (durant uns segons) que el mateix govern britànic –malgrat ser tan aparentment omnipotent– no hagués estat capaç de satisfer les necessitats bàsiques de les quantitats impressionants de captaires joves que avui dia malviuen arreu de la capital. Feia anys, quan em vaig veure obligat a passar una nit en un hostal de l'Exèrcit de la Salvació, era l'únic sense-llar que tenia menys de 40 anys. I ara, a Londres, els carrers van plens de nois i noies de vint-i-tants anys, esmaperduts i sovint –i em sembla lògic– beguts.

Acabats. Ara que hi penso, quan la Gran Bretanya havia arribat al seu apogeu imperial, a l'últim quart del segle XIX, també hi havia un contrast considerable entre les caríssimes operacions militars a ultramar i la pobresa visible de la població autòctona. Ben mirat, des que tinc ús de memòria, Anglaterra sempre ha tingut una quota inexplicablement alta de desemparats, perduts tots en un estat que fa l'orni alhora que no es deixa perdre cap oportunitat per mostrar que a nivell internacional encara talla el bacallà. Vet aquí la base, potser, del tan comentat humor anglès.

Matthew Tree, Avui, 27/03/2011

dissabte, 26 de març de 2011

Actualitat de Houdini

Tothom que, dijous passat, va utilitzar el buscador de Google per bussejar a internet –és a dir, mig món– es devia trobar amb tota una sorpresa visual. En lloc de les habituals lletres de colors, el portal mostrava al frontispici un homenatge a Harry Houdini. Per si algú no el va veure, el dibuix imitava un pòster de les actuacions del gran escapista: de fons la paraula google en lletres de l’època i al davant la imatge més habitual de Houdini, amb jaqué, amb mirada desafiadora i emmanillat per una cadena amb un candau que acabava d’obrir. Vaig indagar una mica i resulta que celebraven el 137è aniversari del naixement de Houdini. La idea reflecteix molt bé el caràcter únic de l’il·lusionista: el 137 no és una xifra gens rodona, però és un número primer i mereix tota la meva admiració.

¿Per què ens segueix fascinant Houdini? Va morir el 1926, d’una peritonitis, encara que el cine va preferir un final més llegendari: Tony Houdini Curtis moria al fallar-li un truc. Després d’ell hi ha hagut milers d’il·lusionistes que n’han seguit la petja amb més mitjans, però sempre recordem a Houdini com el primer. Aquests dies el Museu Jueu de Nova York posarà fi a una exposició d’homenatge al mag que vaig visitar fa uns mesos. Hi vaig poder contemplar ginys originals de l’il·lusionista, com una camisa de força, cadenes i candaus o una «cambra de tortura xinesa amb aigua». El recorregut estava pautat per fotos i filmacions dels seus números d’escapisme (es troben a Youtube).

Aquestes imatges ens parlen de la immensa popularitat de Houdini al seu temps. El seu nom es va convertir aviat en una icona de l’època i sovint ha estat un recurs per donar veracitat històrica a aquells anys. L’escriptor E.L. Doctorow el va reclutar com un dels personatges principals per a la seva grandiosa novel·la Ragtime. Una altra prova de la seva influència és el gran nombre d’imitadors i rivals que li van sortir: Boudini, Oudini, Darring, Pitroff, Bernardi… A la telesèrie Boardwalk Empire, per exemple, apareix un Hardini de pacotilla que actua a Atlantic City i s’anuncia com «el germà de Houdini». A més, com totes les llegendes, Houdini s’ha acabat transformant en un estat d’ànim. Potser no ens en adonem, però en aquesta època de control social, de càmeres que ens espien, invoquem la seva presència com un talismà, un exemple a seguir. Tots volem escapar-nos d’alguna cosa.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de març del 2011.

Soldado, Mata

La zaga actual del Real Madrid hubiera inquietaría a Manuel Vázquez Montalbán. El azar quiere que su personaje literario más emblemático sea, hoy, merengue: Pepe, Carvalho. Pero esa no es la única asociación sorprendente. La nueva posición de Zapatero ante la guerra, Libia mediante, queda verbalizada en la delantera del Valencia. Allí conviven dos jugadores cuyas camisetas, pertinentemente alineadas, forman un mensaje obvio: Soldado, Mata. Las alineaciones futbolísticas pueden deparar asociaciones inesperadas. Mi padre solía recitar un once estratégicamente formado con jugadores de los años cincuenta, en plena época del gran Helenio Herrera: Vicente; Ponte, Braga, Verde; Re, Mena; Velázquez, Pintó, Losco, Jones, Del Sol. De mi época, en los ochenta, recuerdo una delantera del Real Murcia que parecía alineada por un dietista: Aquino, Comas, Cordero. Con esos mimbres lancé  principios de mes un reto verbívoro en la red y la lluvia de aportaciones ha sobrepasado cualquier expectativa. Más de un centenar de aparejamientos. Por ejemplo, Patxi Puñal (Osasuna) forma con José Antonio Guardado (Depor) el tándem Puñal Guardado, una pareja mucho más tranquilizadora que cuando completa un terrorífico trío castrador  junto a Diego Castro (Sporting) y Arouna Koné (Sevilla): Castro Koné Puñal. Raúl Tamudo (Real Sociedad) se asocia en silencio con el madridista Sami Khedira y se pregunta: Tamudo ¿Khedira?. Abdoulay Konko (Sevilla) se une a Lassana Diarra (Real Madrid) para formar una pareja tan refrescante como pegadiza: Konko-Lass. Para acabarlo de rematar, si Lass se rúne con José Manuel Pinto (Barça), Javier Paredes (Zaragoza) y Miguel De las Cuevas (Sporting) la suma de camisetas da una frase digna de la cultura hip hop: Pinto-Lass-Paredes-De las Cuevas. Un trío interesante para los aficionados al ajedrez lo compondrían Casillas-Torres-Reina (Real Madrid, Chelsea y Liverpool). Y, ya puestos a reinar, el portero del Liverpool puede asociarse con Asier Del Horno (Levante) para piropear a la hija del cocinero, igual como Vicente Del Bosque se asilvestra junto a Paco Flores. 
 
Si saltamos al palco de autoridades y unimos a don Rodrigo Rato con David Villa (Barça) obtendremos una nueva versión del famoso Villa-Rato. Pero las asociaciones más transgresoras remiten al tabaco y a la escatología.  Frédéric Kanouté (Sevilla) y Ángel Di Maria (Real Madrid) levanta una nube dopante que debería investigar la Cope: Kanouté-Di Maria. Y no hace falta tener olfato de perfumólogo para darse cuenta del potencial escatológico de Shinji Kagawa (Borussia Dormundt), Elano Blumer (Galatasaray) y Kaká (Real Madrid). Sin duda, la defensa más dura la formaría un trío imposible: Piqué, Hierro, Pulido. Y el entrenador más triste ante las lesiones  sería Pochettino cuando debe afrontar un partido sin Chica ni Pareja. Entre todas las aportaciones de los lectores verbívoros, la alineación más cercana a un microrelato la componen Hedwiges Maduro (Valencia), Ernesto Galán (Espanyol), David Silva (Manchester United), Javier Chica (Espanyol) y José Sosa (Nápoles). Juntos forman este argumento: Maduro Galán Silva Chica Sosa. El fútbol está muy bien, pero el deportista más sorprendente de todos es el campeón de esgrima español José Luis Abajo, que llegó a obtener una medalla de bronce en los Juegos Olímpicos de Pequín. Él solo se basta y sobra para vencer a todos los futbolistas citados, porque en su camiseta, junto a los colores patrios, podemos leer  un paradójico Abajo España. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 24 de març de 2011

divendres, 25 de març de 2011

Excessos de confiança

Mentre esmorzo calmós a la galeria assolellada, degustant uns borregos de Cardedeu deliciosos que suco en un tassó de llet titil·lant, amb els diaris desplegats damunt la taula braser, medito sobre la Bíblia (he observat que els grans articulistes narren sovint el seu esmorzar i vull estar-hi a l’alçada). No sobre la Bíblia en vers de l’igualadí Josep M. Carulla, que va traduir en rodolins castellans el Gènesi, l’Èxode, Tobies i Judit, dels quals n’extrec aquests versos imperibles, “Jeroboam, potente / engendró a Eliécer alegremente”. O “Vivió Jacob en tiendas / y evitaba sencillo las contiendas”. Sobre el passatge del plat de llenties entre Jacob i Esaú, “el hermano rendido, / le dijo con agrado: / el manjar rojo dame que has guisado”. I encara: “Con traje de tertulia / salió Judit del pueblo de Betulia”.

Malgrat que res m’agradaria tant com enaltir l’art de Carulla, els meus pensaments s’encaminen cap a la Bíblia Interconfessional (vàlida per a totes les esglésies cristianes principals) que l’equip de traductors dirigits per mossèn Armand Puig va traduir i publicar el 1993, tot i que no pas en vers. N’acaba de sortir una nova edició, més popular, amb il·lustracions de Perico Pastor, pel preu mòdic de deu euros (queda patent que qui no salva l’ànima és perquè no vol). De la traducció, excel·lent i molt a l’abast, només em sap greu aquest mal costum que s’estén dia a dia entre nosaltres, pels carrers, els bars, els comerços i que ha acabat arribant al Llibre de Job: el tuteig indiscriminat. No m’acostumo a tractar Déu de tu, temo que se m’apareixerà un esbarzer incandescent envoltat d’àngels, trons i potestats i una veu fonda i severa em retraurà: “Que potser hem menjat del mateix plat?”. Com a L’home que fou dijous, quan Diumenge pregunta enigmàtic: “Podeu beure de la copa on jo bec?”.

És evident que Déu i jo, com es deia abans, no som del mateix braç. Per això cal mantenir un decòrum en el tracte, una distància, una deferència. Si em trobés Déu a la sala d’espera de l’estomatòleg –allò que entaules conversa sobre la xafogor, el govern, les centrals nuclears- per res del món gosaria tutejar-lo. Doncs encara menys en la Bíblia. Quanta raó tenia, una senyora de la Garriga que vaig conèixer quan es lamentava desolada: “Al final tots serem iguals”.

Enric Gomà, Ara, divendres 25 de març del 2011.

dimecres, 23 de març de 2011

Un pas endavant en la lluita

Per la glòria de Joan Gamper i d’Edelmira Calvetó, la primera sòcia del FC Barcelona, del 1913! Convidar només dones a la llotja del Camp Nou va ser una iniciativa minsa i ridícula, per massa tímida; el que hauria sigut de debò reivindicatiu del paper de la dona és omplir de dones tot l’estadi, 99.354 espectadores animant, entonant l’himne, llançant els sostens a la gespa –hi ha un instant entre “una bandera ens agermana” i “blaugrana al vent” especialment idoni per fer volar aquesta peça íntima com una fona, amb una pedra dins d’una de les cassoletes, encara que obrint els dits a l’últim moment i deixant anar els sostens amb força (he practicat a casa)-.

Seria un repte semblant al que es plantegen cada setmana a El suplement de Catalunya Ràdio quan omplen l’estudi amb trenta-tres dones –la princesa Letícia, Carme Chacón, Isabel Coixet, etc.- per entrevistar un convidat. Ja que quadrar les agendes és complicat, les imiten les actrius Sílvia Abril, Mireia Portas i Agnès Busquets, del Polònia. Fingeixen, cert, però és per una bona causa. També, si calgués, al Camp Nou els socis masculins es podrien transvestir per fer realitat aquest somni.

Enric Gomà, Ara, dimecres 23 de març del 2011.

dimarts, 22 de març de 2011

Datisme?

Segur que heu conegut algun orador aficionat a les tirallongues de qualificatius redundants, innecessaris, superflus, àdhuc accessoris, inútils o sobrers. Gent que es vanta de no repetir mai la mateixa paraula en una intervenció, sobretot si es tracta d’un terme important del discurs. Algú que, posats a parlar sobre casa seva, és capaç de dir-ne residència o habitatge, llar, domicili o immoble per tal de no mostrar la feblesa d’una prosa tan poc florida que no es pot estar de repetir un mot tres o quatre cops (o vegades) en una sola rèplica. Aquesta dèria per la diversitat lingüística té un (sol) nom: datisme (al DIEC: Manera de parlar acumulant els sinònims). Doncs bé, ara per ara el datista (que és com potser hauríem d’anomenar el joiós practicant del datisme) és un parlant en perill d’extinció. Malauradament. Per bé que l’acumulació de sinònims pot transformar el discurs en quelcom avorrit, enfadós, insuportable, molest, pesat i àdhuc tediós, el practicant del datisme ha de ser considerat un exemple únic de riquesa verbal en una societat que tendeix a la pèrdua escandalosa dels sinònims. Sense sinònims no hi ha matisos. I sense matisos la conversa mor.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 17 de març de 2011 

Exitància?

L’afer de Piqué i Shakira demostra que l’èxit és un concepte d’èxit. Si trobeu algú que el veneri comprendreu que l’èxit sovint és veneri, en el sentit “que es transmet a través de l’acte sexual”. Però l’excitació de l’èxit ha contaminat la nostra manera de referir-nos-hi. Darrerament, circula un barbarisme que fa tossir: l’inexistent adjectiu exitós. Anem tan frisosos per tastar-lo que pertot trobem gent exitosa que suplanta els triomfadors d’abans. La contaminació del castellà, aquí, es barreja amb un ús cada cop més estès del successful anglès, quan el català ofereix una solució genuïna prou eficaç que, incomprensiblement, encara no figura al DIEC: d’èxit. Una cantant d’èxit, un jugador d’èxit, una història d’èxit... Es veu que l’èxit, en català, es manté aliè a l’encant de l’adjectivació. Les llistes d’èxits són sempre comptables, no fos cas que ens descomptéssim. Això sí, existeix l’exitància, que pot semblar un audímetre (o aplaudímetre) ideal per mesurar el ganxo d’una parella com Piqué i Shakira, però que es limita a establir el “quocient entre la intensitat de la radiació emesa per un element infinitament petit d’una superfície emissora i l’àrea d’aquest element”.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 10 de març de 2011 

Publicidad agresiva

Uno de los tópicos inversores más socorridos es el que relaciona el dinero con el tocho. Es decir, la idea de invertir en propiedades como la mejor alternativa para el buen ahorrador. Con los años, nos lo hemos creído, pero la crisis casca lo suyo y, por hache (de hipoteca) o por be (de bache), las entidades bancarias cada vez tienen una cartera de inmuebles de segunda mano que sus clientes no han podido seguir pagando. O sea, que ahora muchas de ellas tienen servicios de promoción inmobiliaria. Es el caso de Servihabitat, cuyo subtítulo aclara la filiación: “Serveis Immobiliaris de la Caixa”. Estos días ha lanzado una promoción impactante protagonizada por una joven saltarina vestida de azul, con unos tejanos y un canesú (o similar). Ofrecen viviendas desde 50.000 euros (por si alguien no se ha incorporado aún al siglo XXI, equivalen a menos de diez kilos, que era como denominábamos antaño a los millones de pesetas). La cuota mínima es de 190 euros al mes (al 2,5% TAE) e incluso, como en toda oferta que se precie, el piso puede salir gratis, aunque no explican cómo. La oferta es hasta el 31 de mayo y hay pisos disponibles en siete provincias: Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Ciudad Real, Madrid y Toledo. Dos son los elementos de esta promoción que me producen una cierta desconfianza. Por un lado, la rubia saltarina del anuncio tiene las dos rodillas ostensiblemente flexionadas, como indicando que ni toca ni piensa tocar de pies en el suelo. Pero es la otra cuestión la que más me inquieta. La campaña se nos presenta bajo un eslógan correcto que funciona para atraer las miradas sobre el verdadero objetivo: “No et desPIStis”. Es un toque de atención suave, porque si te despistas se te pasará el plazo y te quedarás sin, pero lo que debe haber destacado su autor en las interminables reuniones con los directivos de Servihabitat son esas tres letras estratégicamente elevadas a la dignidad de las mayúsculas: PIS. De eso se trata. De vender pisos. 
 
Hasta aquí, nada que decir. Pero claro, estas campañas suelen tener versión en castellano, más aún cuando su ámbito territorial incluye Ciudad Real, Madrid y Toledo. Como no podía ser de otro modo, la joven saltadora de los tejanos y el canesú ofrece las mismas condiciones que en catalán. De hecho, su pose es la misma y el grafismo de la oferta también. Sólo cambia una cosa, aunque muy visible. Al traducir el “No et desPIStis” los publicitarios de Servihabitat han decidido mantener el juego de resaltar en mayúsculas las letras de lo que venden y se les ha ido la olla. No se les ha ocurrido otra que ofrecer “El PISOtón”, lo que sin duda mantiene el juego verbal pero transmite un tono más agresivo. ¿Considera Servihabitat que en Madrid conviene hacerse notar con mayor contundencia? Hojeo el María Moliner e imagino al inventor de eslóganes completamente despistado tras haber decidido resaltar el PIS catalán. Puedo verle fruncir el ceño mientras lee, escéptico, las entradas que se suceden tras piso. Primero pisón (una maza), luego pisondera (un pájaro), pisonear (una forma poco usada que equivale a apisonar), pisote (un mamífero americano), pisotear (más bien peyorativo), pisoteo (que no llega ni a zapateado) y, finalmente, el pisotón elegido. Tal vez ni exploró pisos en otras posiciones, como un ePISOdio que le ofrecería soluciones más neutras. Me pregunto qué les debe parecer la campaña del pisotón a los anteriores propietarios de los pisos, que en su día se despistaron con la hipoteca y notaron como desde la entidad les pegaban un pisotón.  

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 22 de març de 2011

 

El nuevo orden

Estos días se celebra el décimo aniversario de Viquipèdia, la versión catalana de la Wikipedia. La enciclopedia más consultada en internet nació el 15 de enero de 2001, creada por Jimmy Wales y Larry Sanger, inspirada en el adjetivo hawaiano wiki wiki (rápido). Los primeros artículos fueron redactados en inglés hasta que el 16 de marzo de 2001, se fundó la Viquipèdia y se publicó el primero en catalán. De modo que el catalán fue la segunda lengua que desembarcó en el universo wiki, que hoy ya cuenta con versiones activas en más de 230 idiomas. En su décimo aniversario Wikipedia da acceso a más de 15 millones de artículos, de los cuales 3 millones y medio redactados en inglés. Le siguen los artículos en alemán (1,2 millones), francés (1 millón), polaco (787 mil) e italiano (783). El español es la séptima lengua (738 mil artículos) y el catalán la decimotercera (312 mil). Las celebraciones por el décimo aniversario de Viquipèdia incluyen actos en todo el dominio lingüístico de la lengua catalana auspiciadas por la Fundación Wikipedia. Por ejemplo, el sábado se celebraron talleres para aprender a editar entradas wiki y actos diversos en Andorra, Barcelona, Cornellà, Ciutadella de Menorca, Palma de Mallorca o Perpinyà, hoy se da una sesión en la Universitat Politècnica de València y mañana se celebrarán unas jornadas Glam-Wiki en el Museu Picasso de Barcelona. En el documento (en formato wiki, naturalmente) que han elaborado para dar cuenta de estas actividades, los organizadores definen su trabajo mediante diez palabras clave. Son, en orden inverso al presentado: Utopia, Aniversari, Treball col·laboratiu, Wiki, Coneixement lliure, Enciclopèdia, Escriptura, Viquipèdia, Català, Àbac. Las nueve primeras son tan evidentes que no requieren justificación alguna. En cambio la última, que ellos presentan en primer lugar, es más sorprendente. Un àbac (ábaco) es un curioso instrumento de madera y alambre que se utilizaba para practicar el cálculo aritmético (o, en una variante más popular, como marcador en el juego del billar). La presencia de esta entrada entre las palabras clave que definen la Viquipèdia se justifica por motivos históricos. Esa fue, y no otra, la primera entrada que se elaboró el 16 de marzo de 2001. Por algún lugar tenían que comenzar, claro, de modo que se acogieron al orden alfabético. Busco en la Gran vieja Enciclopèdia Catalana que corre por casa y veo que àbac tiene una veintena de entradas delante, pero todas de topónimos o antropónimos con doble a: Aachen (nombre alemán de Aquisgrán) Aafjes, Bertus (escritor neerlandés); Aaiún, El (Sahara); Aalto, Alvar (arquitecto finlandés); Aare (río suizo)... Cierto que existe el ababol (una de las muchas formas de denominar a las amapolas en catalán), pero el mecanismo del ábaco debió fascinar más al redactor de esa primera entrada. 
 
No crean que éste sea un detalle menor. Hasta hace cuatro días, la puerta de entrada al vertiginoso mundo enciclopedista era la A, el Álef, que presidía el orden alfabético. Por eso el primer redactor de la Viquipèdia eligió àbac, para empezar la casa por los cimientos. Sin embargo, la era digital ha cambiado radicalmente el acceso a la información. Los buscadores, con sus afinados mecanismos de aproximación, han decapitado al gran soberano de la Ilustración, Álef, el Primero, gran señor del orden alfabético. El nuevo orden anda sobrado de desórdenes, pero está inscrito en un paradigma distinto. En la próxima mutación enciclopedista, la primera entrada no empezará por A de ábaco. Tal vez empiece por B de Borges o por T de Tlön.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 22 de març de 2011

Ética y dietética

Seguro que este domingo se correrán muchas maratones en todo el mundo. Todos los fines de semana sucede que los émulos de Forrest Gump se agencian un dorsal y echan a correr. Pero pocas veces una empresa no patrocinadora estará tan pendiente de una maratón como este domingo en Los Ángeles. La empresa en cuestión es McDonald’s. El motivo de su interés, un experimentado corredor de Chicago llamado Joe D’Amico que hasta ahora ya ha completado diversas maratones con tiempos más que aceptables. Pero, según leo en el Chicago Sun-Times, D’Amico ha decidido seguir una preparación nutritiva muy singular para afrontar la maratón de este domingo. Durante los treinta días anteriores a la carrera se está nutriendo exclusivamente con productos McDonalds, de los que se declara gran amante. Es decir, que el amigo D’Amico vive estas semanas de Angus Deluxe Burgers (no le gustan los Big Macs ni pide raciones extra de patatas), McNuggets, McDoubles, Quarter Pounders y otras delicias del menú habitual de McDonalds, tal vez con la vana esperanza de asociar la comida rápida a la rapidez de sus piernas. El caso ha despertado el interés de los medios de comunicación, para los que Joe D’Amico es, ya, McRunner, algo así como McCorredor. Como es natural un blog oficial del maratoniano (mcrunner.com) explica sus diversas motivaciones. Más allá de sus consideraciones gastronómicas, destaca la recaudación de fondos para la Fundación Ronald McDonald, que ofrece casas para las familias de niños hospitalizados, algo que nunca se me ocurriría criticar. McRunner asegura que actúa por propia iniciativa y recalca que en ningún caso puede hablarse de una acción promocional encubierta. Hasta que el pánico nuclear por la tragedia japonesa no lo ha invadido todo, el caso de McRunner generaba unos debates sobre dietética más espectaculares que los suscitados por el documental “Super Size Me” en 2004, para el que el cineasta Morgan Spurlock llegó a engordar más de diez kilos (en productos McDonalds). En este caso, no se trata de denunciar nada, sino todo lo contrario. McRunner es un claro defensor de McDonalds, prosigue sus entrenamientos con seriedad de maratoniano y no se excede en las raciones que se zampa. Simplemente limita su dieta a los alimentos de cocina rápida para tratar de desmentir que hamburguesería rime con porquería.
La publicidad todo lo contamina, pero los cantos de pureza de Joe D’Amico tienen una gran credibilidad. En realidad, su estrambótico plan dietético es una arma de doble filo. Si McRunner iguala sus marcas el valor nutricional de la dieta McDonalds será minimizado ante la mesura con la que aparentemente actúa el atleta. Pero si su rendimiento desciende en picado McDonalds recibirá un varapalo como causante del percance. Y si, por uno de aquellos azares de la termodinámica, este domingo McRunner sale como una moto y bate sus registros de un modo espectacular, siempre habrá alguien que filtre una sospecha de dopaje. Por ejemplo desde alguna emisora de radio, aunque luego se vea forzado a desmentirlo como hizo el periodista Juan Antonio Alcalá con sus no-veladas acusaciones contra los jugadores del Barça. O sea, que en la empresa de la hamburguesa seguirán la maratón de Los Angeles con el McCorazón en un puño, a la espera del comportamiento de ese gentil cliente que les acaba de meter en un berenjenal de cuidado. Con clientes así, ¿quién quiere enemigos que te vayan acusando de dopaje por ahí? Ya tarda algún deportista catalán a participar en una competición de primera tras treinta días desayunando, comiendo y cenando en un Pans & Company.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 17 de març de 2011

Los dos Japones

La tragedia que se acaba de producir en el Japón centra el foco en diversos aspectos de la sociedad nipona. Sucede que los desastres atraen a los medios de comunicación y, más allá de los aspectos concretos de cada percance, proyectan una imagen del país que luego perdurará durante años. Bastaría preguntar, en pública encuesta, qué opinión nos merecen Haití o Chile, por poner dos ejemplos dispares proyectados en los últimos tiempos al escaparate mediático por sendas desgracias sísmicas, similares aunque de consecuencias muy distintas. En el caso del Japón, más allá del papel del tsunami y, sobre todo, de la amenaza nuclear, destaca la importancia de la planificación. La experiencia acumulada por un historial de primera magnitud en la escala de Richter ha llevado a los nipones a desarrollar una prevención urbanística que es invocada cada vez que algún otro país no tan preparado sufre un seísmo. Esta vez, sin embargo, el desastre natural es tan extraordinario que las informaciones nos llegan cargadas de consideraciones morales. La presunta ausencia de escenas de pánico, pillaje u otros daños colaterales tiñe las crónicas que leemos, escuchamos y vemos desde Japón. Hagan la prueba. Busquen qué adjetivos predominan estos días en las inmediaciones del sintagma “pueblo japonés” y lo verán. La prensa mundial adjudica a los ciudadanos japoneses calificativos como: disciplinados, educados, ejemplares, estoicos, honestos, laboriosos, ordenados, perseverantes, preparados, serios, trabajadores... Incluso parece trascender que el nerviosismo de los primeros días es patrimonio de los europeos que viven en las islas japonesas, que se plantean abandonarlas. En cambio, cuando las consecuencias no habían ni empezado a ser evaluadas ya se oían voces apelando al famoso espíritu reconstructor nipón, a su perseverancia y su laboriosidad que, a largo plazo, podrían transformar la crítica situación actual (o recrítica, puesto que se trata de una crisis sobre otra crisis económica) en una oportunidad de futuro, como sucedió tras la derrota en la Segunda Guerra Mundial. Está claro que aún vivimos bajo el influjo del último gran conflicto bélico. También el futuro de la Unión Europea parece recaer sobre los hombros de otro país perdedor, el llamado milagro alemán.

Conviene señalar que esos mismos cronistas que llenan sus columnas con palabras elogiosas hacia el pueblo nipón, escribían hace sólo cuatro días que era una sociedad enferma. ¿Cuántos reportajes no se han publicado en los últimos años sobre aspectos presuntamente enfermizos de la sociedad japonesa? Más allá de exportaciones niponas como los karaokes, los robots u otras japonecedades (Borges dixit) tecnológicas, estos últimos tiempos hemos aprendido el significado de palabras tan terribles como hikikomori, esos adolescentes que viven atrincherados en su habitación, conectados a internet. La prensa occidental se solaza a menudo con reportajes sobre hoteles de dimensiones ínfimas, con habitaciones literalmente encajonadas, sobre hijos únicos que actúan como reyezuelos o sobre máquinas expendedoras de los objetos más inverosímiles, como bragas usadas. La descripción de los aspectos más llamativos de la sociedad urbana japonesa, ultratecnificada y ultracompetitiva, suelen venir acompañados de juicios apresurados que rezuman superioridad moral, similares a los que, décadas atrás, recibía la sociedad norteamericana. Pues bien, esos mismos plumillas que se reían de los nipones son los que ahora les adjudican una entereza ejemplar ante la tragedia. ¿En qué quedamos?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 15 de març de 2011

Obiols, el Joven

Raimon Obiols, cuyo apellido comparte cuatro letras con el de los Holbein, ha mutado en pocos días de Holbein el Viejo a Holbein el Joven. Obiols debe este rejuvenecimiento repentino a otro jovenzuelo llamado Steve Jobs. Porque resulta que el ex líder del PSC (y antagonista, siempre derrotado, de Pujol) acaba de saltar a la pequeña historia de la tecnología como el primer político español con aplicación propia en la tienda Apple. Es decir, que si usted va por la vida en compañía de un iPhone ya puede buscar en el almacén Apple (a través del móvil o bien desde su ordenador a través de iTunes) el nombre de Raimon Obiols y descargarse gratuitamente la aplicación del veterano político catalán. En pocos segundos tendrá en su pantalla un icono con el logo bicolor “ndB” y el nombre del eurodiputado. Una aplicación que le dará acceso, básicamente, al blog sobre la actualidad política “Notes de Brussel·les” que Obiols alimenta desde 2007 con entradas tan apasionantes como “Mediterrani: vers la democràcia”, “Per un nou cicle del socialisme i de les esquerres de Catalunya” o “Pensar el futur”. Es decir, que la novedad no procede de los contenidos sino del acceso distinto a los ya existentes. Como en todas las aplicaciones para iPhone, hay diversas opciones a pie de pantalla. En este caso las versiones del blog en catalán o castellano y la cuenta de Twitter @robiols. Además, al bajarse la aplicación, tendrá que asentir a la petición de geolocalizarse para poder recibir información sobre cosas que sucedan cerca del lugar donde esté en cada momento. Una petición inquietante que pronto dejará de parecérnoslo, aunque no de serlo. Los dispositivos con los que transitamos permiten que nos tengan permanentemente localizados en el mapa y algunas líneas de actuación tecnológicas apuestan por un sutil bombardeo de propuestas cercanas, “donde estés y a la hora que estés”. No sé para qué querrá Obiols (o su equipo) saber por dónde pululan sus seguidores, más allá de convocarlos a un acto electoral, pero no deja de ser lógico que los emisores de mensajes deseen atesorar el máximo de información sobre sus receptores.

El valor de haber sido el primero en hacer algo es directamente proporcional a la cantidad de gente que lo hace después. Por eso, la noticia de esta semana sobre la acción pionera de Obiols puede acabar en mera anécdota, pero también puede devenir un hito. Puede que, en poco tiempo, un buen número de políticos de todos los niveles decidan encargar su propia aplicación. Puede incluso ser que estas aplicaciones triunfen como formato básico de relación con los contenidos. De hecho, los applets de iPhone o las aplicaciones para Android ya suscitan millones de descargas (redes sociales, juegos de todo tipo, diarios, radios, teles, tiras cómicas, trucos de magia, reconocedores de canciones o de imágenes, y un sinfín de opciones más). Muchas son gratuitas y las que no lo son funcionan por micropago. Imaginémonos por un momento que la iniciativa de Obiols es seguida por políticos de los distintos partidos y que el creciente contacto a través del móvil con sus representantes aumenta la fidelidad de los seguidores hacia la figura del político, más allá de las siglas. Tal vez, al mirar atrás, alguien valore el inicio de esta nueva vía de contacto electoral como el primer paso dado hacia un nuevo funcionamiento electoral, para bien (listas abiertas) y para mal (personalismo acusado). Estén atentos a sus pequeñas pantallas. Si uno de los primeros en imitar a Obiols se llama Joan Laporta es que la cosa va por ahí.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 14 de març de 2011

Calenta, Freda, Tèbia

Calenta. Johannes van Dam és el crític gastronòmic més conegut d'Holanda, tant, que la gent l'assenyala pel carrer com si fos un escriptor famós o fins i tot un xef de renom. La setmana passada, va visitar un restaurant català a Amsterdam (La Taverna, a Saenredamstraat 37) i en va fer una ressenya en què –tot elogiant la botifarra, l'esqueixada i les postres que s'hi serveixen– no s'està de remarcar que els dos propietaris s'autodefineixen com a catalans i punt. Tot seguit, es dedica a blasmar la ignorància de segons quins altres crítics que han passat per La Taverna, alguns dels quals, pel que es veu, han afirmat que, tot i estimar molt la cuina espanyola, troben que la d'aquest restaurant no és pas del seu gust. Van Dam exclama: “Tontos! Catalunya no és pas Espanya, si més no pel que fa a la llengua i la cuina”. Tot seguit explica que si ho sap, això, és perquè va viure tres anys a Catalunya (“a la banda francesa”), època en què visitava Barcelona sovint.

Freda. Mentrestant, a Londres, el dia 10 d'aquest mes, Jesús Carrillo, el director de programes culturals del Museo Reina Sofía, va fer una conferència a l'Instituto Cervantes local sobre La construcción del arte contemporáneo español, tot aprofitant per queixar-se de la manera en què l'art català sempre ha “fet ombra” a l'art espanyol, tot insistint que per explicar aquest s'ha de parlar sobretot de l'art “no-català” fins al punt de “reescriure la història”, si calgués. La pintora catalana Eva Bosch, resident a Londres, estava entre el públic i li va semblar que la ponència traspuava una catalanofòbia repugnant, a ella que – dit sigui de passada– sempre ha cregut que les etiquetes nacionals són més aviat poc rellevants a l'hora de parlar de l'art diguem-ne modern.

Tèbia. En fi: d'una banda, dos catalans que porten un petit restaurant de qualitat donen peu a un article gairebé proindependentista a la premsa holandesa; i de l'altra, a Londres, un ponent de prestigi intenta arraconar l'art català contemporani per poder defensar el concepte d'un art purament “espanyol”. Es tracta, al cap i a la fi, de dues peces més que s'han mogut durant el joc d'escacs internacional, irregular, imprevisible i si fa no fa invisible que tant condiciona l'anomenada projecció exterior de Catalunya, tan fràgil com –diuen– imprescindible, potser, de cara al futur.

Matthew Tree, Avui, 20/03/2011

dilluns, 21 de març de 2011

Preparats per a la vida moderna

Des de crítics egregis, per no dir eqüestres, de televisió (i que aquest modest comentarista admira, respecta i venera) a amics meus, tots van celebrar que la sèrie Sherlock, de la BBC, situés l’acció en l’actualitat, en comptes del segle XIX original. A mi em sap greu, es perd l’artesania investigadora de Holmes, la ingenuïtat, l’estranyesa, el misteri. Sherlock Holmes deixa de viure al Museu Marès i ara corre entre mobles d’Habitat.

Els canvis d’època no em commouen gaire: ambientar Rigoletto en el món dels gàngsters, Ricard III en una dictadura caribenya, Les amistats perilloses en un hipermercat Mercadona; en fi, pitjor seria clavar-se un tornavís a l’engonal. El que m’irrita és l’argument que així s’acosta l’obra antiga a l’espectador actual (que és un tanoca diplomat si necessita veure Casa de nines situada en un concert d’AC/DC). Seria també el cas de Sherlock: tothom en destaca (i n’alaba) l’ús de les noves tecnologies per part del detectiu, com un gran què. Quin elogi més galdós. Si aquesta és una raó clau per actualitzar-lo, ja veig com s’acosta pel camí una adaptació d’Un tramvia anomenat desig amb Kowalski tuitejant com un energumen, borratxo i tombant el portàtil per terra, i Blanche DuBois xatejant amb la reina d’Anglaterra. Pensant-hi bé, l’única nova tecnologia present a l’obra de Tennessee Williams vindria a ser la catenària del tramvia i tampoc no és gaire nova, que diguem. Per tant caldria donar carnassa: Kowalski consultant el Facebook, entrant al Twitter, enviant correus electrònics i fent fotocòpies per les dues cares. Ara, si els espectadors ansien tant veure noves tecnologies, fòtils, mandangues, que deixin de banda Williams, Conan Doyle, Shakespeare i Chrétien de Troyes (espero no veure El cavaller de la carreta actualitzat, amb la carreta substituïda per un iPhone). Si tant delit en tenen, val més que se’n vagin a fer un tomb pel Sonimag.

Enric Gomà, Ara, dilluns 21 de març del 2011.

Ja t’aprovarà o suspendrà la vida

Vaig tenir un professor, a la universitat, que el primer dia de classe va dir-nos: «Des d’ara mateix teniu el curs aprovat. Sapigueu que jo no us examinaré. Veniu aquí a aprendre. Ja us aprovarà o suspendrà la vida». Llavors va deixar vagar la vista per l’aula i nosaltres, els alumnes, vam sentir un calfred de responsabilitat. Aquests dies, llegint sobre això del currículum falsejat de Joana Ortega, he recordat aquell discurs que semblava tret d’El club dels poetes morts...

L’embolic té el seu què. Es veu que el full de mèrits de la vicepresidenta del Govern i consellera de Governació deia que era «llicenciada en Psicologia», però ara s’ha sabut que no és veritat: li faltaven dues assignatures de res per acabar la carrera. La relliscada s’ha corregit amb un eufemisme i una cortina de fum. L’eufemisme és que ara al currículum de Joana Ortega hi diu «formada en Psicologia». A més, en una nota al seu bloc ha demanat disculpes per aquest «error involuntari». «Al meu curriculum vitae », explica, «s’hi va transcriure, erròniament, que jo era llicenciada en Psicologia». La fórmula impersonal «s’hi va transcriure» com si el culpable fos l’Esperit Sant beu de la tradició literària d’aquell «s’han comès errors», que va popularitzar George Bush.

La cortina de fum l’ha encès i atiat Josep Antoni Duran Lleida , que considera que l’error és una minúcia i que els informatius de TV-3 l’han exagerat maliciosament. Com el meu vell professor, el líder d’Unió s’apunta a l’escola de la vida i deia en una entrevista: «A Ortega no l’hem triat per ser psicòloga. No està entre els millors pel seu currículum sinó per tota una trajectòria política».

En moments així penso que la política catalana és un parc temàtic, una realitat parallela amb unes normes pròpies. Una mena de Port Aventura on les mentides queden impunes i, si de cas, els errors s’esbandeixen amb un «tu ja m’entens». Per això no passa res si Duran i Lleida fa el paper de bocamoll i acusa «un notari» de corrupció, tu ja m’entens. I tampoc si després Alfons López Tena es dóna per alludit i, fent el paper de milhomes, acusa «el secretari general d’un partit polític», tu ja m’entens, de premiar «amb càrrecs públics les seves amants i examants» i de finançar «la seva vida sexual variada i extensa», tu ja m’entens. No passa res perquè ningú anirà més enllà. Tot és un teatre, on la vida no suspèn ningú perquè està més maquillada que els actors del Polònia, que ja és dir.
 
Jordi Puntí, El Periódico, 21 de març del 2011. 

dissabte, 19 de març de 2011

I, a més, la granota mor

Tots ho hem sentit alguna vegada: «L’humor…, l’humor és una cosa molt seriosa». Aquesta frase de Churchill és el primer recurs de molts humoristes quan algú els demana que descriguin en què consisteix la seva feina. Jo més m’estimo les paraules de l’escriptor E. B. White , potser més enginyoses: «Analitzar l’humor és com disseccionar una granota: interessa a poca gent i, a més, la granota mor en l’intent». En els últims dies he recordat algunes vegades la granota de White , perquè he estat llegint un llibre-dissecció. Es tracta d’Una risa nueva (editorial Nausícaä), un experiment de diversos autors que ha reunit Jordi Costa i que porta com a subtítol Posthumor, parodias y otras mutaciones de la comedia.

Cal dir, d’entrada, que aquest és un llibre tan divertit com rigorós, tan graciós com seriós. Jordi Costa escriu una introducció que ja val per tot el volum. La idea, entenem, és analitzar el futur del cine d’humor a partir del concepte Nova Comèdia. Costa ha detectat tres models que han esgotat la seva modernitat i que han de veure’s com a motors de reinvenció per al futur. Es tracta de Woody Allen i l’humor autocrític jueu; Jacques Tati i l’humor gestual que tendeix a l’abstracció; Monty Python i l’humor en totes les seves formes. Aquests referents apareixen en l’obra de noms com Ricky Gervais, Will Ferrell, Sarah Silverman, Larry David, Tina Fey o Muchachada Nui, entre molts altres.

Una vegada fixats els fonaments, els textos que integren el volum exploren diferents camins del posthumor. D’aquesta manera, entre altres, Miqui Otero fa recompte del gènere de paròdies tipus Aterriza como puedas. Venga Monjas fixa la tradició televisiva de Saturday Night Live a partir d’una de les seves estrelles, Bill Murray. Carlos Losilla ressegueix la deriva elegíaca de les comèdies juvenils als Estats Units. Señor Ausente traça el futur de l’humor europeu i Alvy Singer busca l’herència de Monty Python… S’hi inclouen les tires còmiques de diversos dibuixants, tot un exemple de mutació de l’assaig humorístic. El conjunt funciona com un gran catàleg de la comèdia actual que ens descobreix uns quants humoristes. En l’època de Youtube i les imitacions grotesques en un garatge mal il·luminat, s’agraeix aquesta dissecció a fons. A més a més, en aquest cas la granota ha sobreviscut.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de març del 2011.

divendres, 18 de març de 2011

En defensa dels furóncols

Sortia jo de comprar un sac de quitrà al Servei Estació quan vaig sentir un puny que m’estrenyia el cor –és una metàfora, no és que entrés en contacte intercultural amb un antic militar serbi membre d’una banda de delinqüents (el mestissatge exigeix grans sacrificis)-. A Windsor, una botiga de roba de la barcelonina rambla Catalunya, hi havien penjat un cartell que proclamava: “Precios especiales por derribo de marquesina”. Cert, n’havien arrencat mitja marquesina, amb un punt de violència. Potser el capatàs va cridar “A baix la puta marquesina!”.

De nen a casa em mudaven gairebé com un petit cantaire de Viena, en el meu cas guerxo i expulsat del cor per gestos deshonestos, amb jaquetons mariners i jerseis blancs de coll de cigne procedents d’una botiga de nom impossible, El Dique Flotante, que en la meva innocència creia que es tractava d’un títol nobiliari, com ara el duc de Salisbury. D’un aire semblant a aquesta i força a prop hi havia Windsor, amb aquella marquesina daurada espectacular. Sempre m’hi fixava. Des de llavors que em paro a mirar les marquesines i les fusteries exteriors de les botigues, a la ciutat li donen caràcter, varietat, alegria i tot sovint aquell toc de mal gust que ens fa la vida més amable.

Amb el seu encert proverbial, l’Ajuntament va dictar unes ordenances per recuperar les façanes originals de les cases i va decidir arrencar-ne tots els ornaments externs. Ja van fer desaparèixer l’aixeta gegantina del carrer de la Mare de Déu del Pilar, conegut com el carrer de l’Aixeta, van destruir l’enrajolat pop-art d’una tintoreria del carrer València amb Llúria, no sé si es conserva el rètol de la Peluquería Guapetón. El que ni és modernista ni decimonònic, com els aparadors sortints dels colmados, va avall. A penes es conserva res dels anys 40, com serien el Saló Rosa, l’Antigua Casa López de brodats o els aparadors de l’Editorial Sintes (inoblidable el seu Hay dinero y salud en la cebolla). Qualsevol dia arrencaran els ornaments d’El Marco de Oro i els pollastres a l’ast de Los Caracoles per recuperar la façana uniforme i ensopida. Tot el que desentona, se’l tracta com un furóncol i s’extirpa. Acabaran enderrocant les agulles neogòtiques de la catedral perquè desmereixen la façana original, que, en confiança, no valia res. Com tantes façanes de l’Eixample.

Enric Gomà, Ara, divendres 18 de març del 2011.  

dimecres, 16 de març de 2011

Mentre dormíem (en sis minuts)

En sis minuts uns lladres van robar en una òptica i una botiga de telefonia mòbil d’un hipermercat de Figueres. En sis minuts un home d’origen coreà de 38 anys es va menjar 65 ous durs (hi va haver d’afegir 40 segons, sembla que als últims els faltava sal). En sis minuts el vídeo Malta Express ensenya els atractius de l’illa de Malta. En sis minuts deu alumnes del col·legi Ikastola Astileku van resoldre 40 cubs de Rubik (els van caldre 44 segons de més, n’hi havia un que no girava bé). En sis minuts s’evacuen els passatgers de la L9 del metro de Barcelona en cas d’alarma. En sis minuts cada hora s’ha reduït el temps màxim destinat a la publicitat en les ràdios públiques catalanes. Així, les ràdios privades veuen recompensats els seus esforços titànics per avançar en aquest projecte grandiós de deixar Catalunya Ràdio amb les mateixes mides i proporcions exactes de Ràdio 4, per facilitar la tasca a l’escultor que els ha d’esculpir unes estàtues de bronze al·legòriques, destinades a un panteó esplèndid de marbre i granit amb una inscripció gravada amb or: “Aquí jauen dues ràdios públiques catalanes. Descansin en pau”.

Enric Gomà, Ara, dimecres 16 de març del 2011.

dilluns, 14 de març de 2011

Festes, Revoltes, Guerres

Festes. Dilluns passat a La Vanguardia, Màrius Serra va comentar el fenomen interessant de les megaestrelles nord-americanes que han actuat, per unes remuneracions gens negligibles, a les festes de Cap d'Any dels fills del coronel Gaddafi. Per exemple, per un breu espectacle poc espectacular fet el 2009, la Beyoncé –de la qual no es pot pas dir que tingui problemes per arribar a finals de mes– va cobrar 2 milions de dòlars. Ara que Gaddafi père està delmant els propis súbdits a pler, a Beyoncé i companyia els ha faltat temps per llançar els honoraris tacadets de sang a la primera ONG que alci la mà.

Revoltes. Ben mirat, les revoltes àrabs actuals han fet que tots els occidentals hàgim quedat amb un pam de nas. Els primers dos règims enderrocats, els de Tunísia i Egipte, van tenir el suport a ultrança dels nostres governs, que ja no saben cap a on mirar: una actitud hipòcrita que l'esquerra europea no ha trigat a assenyalar. Però, i la hipocresia de l'esquerra, amb Gaddafi? El 1972, quan aquest va lloar l'Exèrcit Roig Japonès per haver crivellat 26 passatgers a l'aeroport de Tel Aviv; quan va donar diners al moviment Setembre Negre (que va cometre la matança d'atletes israelians a Munic, el mateix any); quan va celebrar l'assassinat de 19 persones, incloent-hi un nen, als aeroports de Roma i Viena el 1985 (comeses pel grup Abu Nidal als taulells d'El-Al) els diguem-ne esquerranosos de tot Europa el van aplaudir amb ganes i en algun cas, com el del Revolutionary Workers' Party a Anglaterra –el diari del qual va ser finançat íntegrament per Gaddafi–, hi van establir uns lligams estrets.

Guerres. Però als rebels libis, com als seus homòlegs tunisians i egipcis, ja no els interessa gaire, pel que es veu, la vella cançó de l'esquerra europea segons la qual la culpa de tots els mals dels àrabs són els ianquis i els jueus; al contrari, han decidit que la culpa principal és dels propis líders. Bingo. Potser és simptomàtic dels nous vents que bufen que el vídeo més vist a You Tube als països àrabs (Gaddafi Rap) és l'obra d'un jove israelià. Els seus fans deuen haver conclòs que no és el mateix un israelià que l'Estat d'Israel. Que no es pot confondre un ciutadà amb el seu govern. De fet, fa setmanes que un munt d'àrabs joves han arriscat –o estan arriscant– les pròpies vides, per demostrar precisament això.

Matthew Tree, Avui, 13/03/2011

Japó, tremolors, estupor

Divendres al vespre vaig sortir a passejar. Devia ser casualitat, però en menys d’una hora, i en llocs diferents, vaig veure tres coloms morts. No eren coloms esclafats per un cotxe, una pasterada fastigosa de plomes i sang, sinó que estaven de panxa enlaire i amb les ales plegades. Era tan estrany que em van fer pensar en els ocells que fa unes setmanes, a Estats Units, queien del cel, desorientats per no se sap què. ¿I si els coloms havien mort per efecte del terratrèmol? Massa lluny, esclar, massa improbable. Al llarg del dia havia passat unes quantes hores davant del televisor, mirant les novetats del tsunami del Japó. Com molta gent, vaig contemplar al·lucinat la força destructora de l’aigua, l’onada gegant que arrossegava cotxes, barcos, cases, arbres, i ho convertia tot en una torrentada negra.

Dissabte va ploure tot el dia. Les notícies parlaven dels morts al Japó, una xifra que no parava de créixer. Jo mirava per la finestra i veia els carrers deserts de Barcelona, el cel fosc, la pluja persistent. Era ingenu pensar-ho així, però de cop el món tenia un aire apocalíptic, com de Blade Runner. Els mitjans explicaven que el Japó és un país molt preparat contra els terratrèmols i ens ensenyaven gràfics sobre la prodigiosa construcció dels edificis. Amb un 8,9 de magnitud, ¿què ens hauria passat a nosaltres? En qualsevol altre país, hauria sigut molt pitjor. Llavors a mig matí va esclatar un dels reactors de la central nuclear. Un científic deia que no havíem de patir: si el fum era blanc, es tractava d’una explosió d’hidrogen i prou. El govern japonès, però, admetia que hi havia una petita fuga radioactiva.

Un cop més, el terratrèmol i el tsunami han posat en evidencia els límits de la capacitat humana. A vegades amb els avenços tècnics no n’hi ha prou, i estem fets de pors i recels. En casos així, les companyies d’assegurances s’acullen a un terme legal que els allibera de responsabilitats. Els nord-americans en diuen “act of God” [acte de Déu] i aquí s’utilitza “força major”, que com a mínim no ens fa sentir a mercè del Totpoderós. Ahir, diumenge, va sortir el sol i vam veure més imatges de devastació. L’abans i el després. Un segon reactor nuclear, deien, amenaçava d’esclatar. Mentrestant, Putin a Rússia i Merkel a Alemanya ordenaven que es revisés la seguretat de les seves centrals nuclears. No és que esperin un terratrèmol immediat, només era perquè els ciutadans estiguin tranquils. Aquí, ni això.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de març del 2011.


Amb la mirada posada en Europa

Per rebre amb tots els honors Santiago Segura i Paquirrín (també conegut com Kiko Rivera), de promoció de Torrente 4, al plató de DEC (l’antic Dónde estás corazón d’Antena 3) van instal·lar una barra americana amb una cambrera rossa vestida de cuiro, mentre una gogó morena demostrava infatigable que no patia d’osteocondritis de maluc. Segura i Paquirrín es van asseure en uns tamborets alts de la barra, junt amb Jaime Cantizano, el presentador, i col·laboradors com Jesús Mariñas o Chelo García-Cortés els entrevistaven des d’unes butaques baixes, com si fossin en un local nocturn. Al cap de poc van anunciar que d’un moment a l’altre entraria María Patiño, la pitjor enemiga de la mare de Paquirrín, Isabel Pantoja (dur-hi la pitjor enemiga, quina bona idea). Vaig anul·lar tots els meus compromisos, vaig desconnectar el mòbil (ara ja en sé, els primers dies el posava dins d’un tou de mantes) i vaig optar per quedar-me a casa.

Mentre em distreia amb l’entrevista de DEC (admeto que m’entretinc amb qualsevol cosa, a l’escola m’ho passava bé amb aquells documentals dels anys 50 en blanc i negre sobre la verema francesa), anava pensant que tot aquell festival d’enginy i imaginació desbordada, en català ara com ara no és possible. A l’assaig Aicnàlubma, Puyal reclama que al país li falta una televisió privada potent en català (entesos), mentre que exigeix una actitud responsable, cívica, constructiva, a les privades. Això és voler-ho tot, la dona borratxa i el vi, al bot. Si mai sorgís una privada forta en català, s’afegiria mansa a la vulgaritat i la xaroneria de les privades actuals, de les espanyoles i de moltes cadenes italianes, franceses, neerlandeses, etc. A l’hipotètic A cor què vols, cor què desitges (el xou estrella de la futura privada en català), també ens anunciarien que “Tot seguit entrarà el pitjor enemic de Pilar Rahola” (és només un exemple). Llavors serem més europeus.

Enric Gomà, Ara, dilluns 14 de març del 2011.

dissabte, 12 de març de 2011

Ser todo orejas

El martes las orejas de Van Persie transformaron el Camp Nou en ruedo y luego al colegiado suizo Massimo Busacca le silbaron las suyas durante la rueda de prensa de Arsène Wenger. Está claro que los conflictos europeos del Barça pasan por el conducto auditivo. Ya sea al escuchar pitidos que no son (el brasileño Santin del Copenhague el día que Pinto le detuvo silbando) o al no escuchar los que sí son (Van Persie anteayer). Los únicos entrenadores que se embroncan con el Barça lo hacen de oído, poniendo el foco en las orejas. La otra noche, durante el partido, un adolescente lleno de piercings dejó su oreja izquierda a la altura de mis ojos. Llevaba diversos pendientes. Tardé en darme cuenta que uno, que parecía de color carne, era en realidad su cuello visto por el hueco del pendiente. El tejido había cedido a la rigidez de la joya y se había dilatado dejando a la vista un círculo hueco de pequeño diámetro. Recuerdo que di un respingo y me llevé una mano a mi oreja perforada. Abro comillas y me adentro en la comidilla autobiográfica durante medio párrafo para intentar demostrar que no tengo prejuicios contra los pendientes: "Me agujereé la oreja izquierda a los 37 años por despecho y coquetería. Acababa de nacer mi hijo en la misma clínica en la que había nacido su hermana cuatro años atrás. Ella había sido lobularmente perforada sin ni siquiera consultárnoslo. En cambio él no lo fue. Empezó el plácido puerperio y nadie vino a agujerearle nada. A los tres días volvimos a casa y tuve uno de esos arrebatos irracionales que todos tenemos alguna vez. Visité a mi farmacéutica de cabecera, que por aquel entonces no podía ni sospechar la de medicinas que debería venderme en la década siguiente, y le pedí que me perforase la oreja. El cartílago tarda casi un año en cicatrizar, pero nunca me supuró y desde entonces llevo siempre un pendiente en la oreja izquierda". Fin de la comidilla.


O sea, que no tengo nada pendiente con quien luce un ídem, pero me preocupa la proliferación de los llamados pendientes dilatadores. Porque lo del chico que me enseñó a mirar a través de sus orejas no es nada. ¿Se han dado cuenta de la cantidad de orejones perforados que penden por ahí? Por lo visto, la gracia del pendiente de dilatación es que estira el lóbulo hasta permitir colocar otro de mayor diámetro. Y así crece la cosa, de agujero en agujero, hasta llegar a extremos tan grotescos como las quejas de Wenger. Tecleen "info pendiente dilatador" en Google Images y verán, como veo yo mientras escribo esto, a un chavalote con una gorra rosa ilustrada al estilo garriri (incluso diría que luce un Cobi) y una lata de coca-cola light de tamaño estándar perforando el lóbulo dilatadísimo de su orejón. La lata aparece en horizontal, en plan tuneladora, circundada por una tira de carne enrojecida que pertenece a la, ejem, oreja del chavalote. Ya sé que es una cuestión cultural, que Thor Heyerdahl localizó a la tribu de los orejas largas en la isla de Pascua y que algunos pueblos africanos se dedican a deformar el labio inferior  hasta convertirlo en algo similar a un pico de  pato. Pero las deformaciones autoinfligidas son una  tortura similar a los cilicios, flagelos y otros castigos corporales que la mayoría de los creyentes ha dejado atrás. Tiene guasa que ahora  se deformen las pellas hasta transformar los lóbulos en monóculos colgantes. La patética rueda de prensa de Arsène Wenger demuestra que ser rival del Barça es, hoy, un ejercicio de castigo autoinfligido. Y es que, bien mirado, el juego que propone Guardiola comparte método con los pendientes dilatadores.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 10 de març de 2011.

El catàleg de Joan Todó

El llibre és físicament petit. La coberta, d’un color groc pàl·lid i amb un rivet negre, destaca per la sobrietat. El títol és estrany i curiós —A butxacades— i el nom de l’autor surt en lletres discretes: Joan Todó. En lloc del segell editorial hi ha dibuixat un nen-home, de mirada inquietant, que té un aire de personatge de Daniel Clowes. Enmig de l’allau de novetats de sant Jordi, us caldrà una orientació d’explorador per trobar aquest recull de contes a les llibreries, però l’esforç tindrà recompensa. Per si necessiteu més dades: l’editorial és Labreu.

A butxacades recull 12 narracions tan diverses que fan pensar en un catàleg d’intencions narratives. I és que la cosa té trampa: Joan Todó ens diu que aquestes històries van sorgir tres o quatre anys enrere i després han gaudit del privilegi de la lectura i la reescriptura. Van néixer motivades per la revista literària digital Paper de Vidre, que demanava textos sobre “l’obra d’art”, “la memòria” o “l’escola”, entre d’altres. Aquest pes de l’encàrrec es nota i no es nota. La diversitat és evident, però alhora tots els textos estan tocats per un mateix alè narratiu. En podem dir mirada, si voleu, o estil. Consisteix a buscar sempre el registre adequat, amb un vocabulari al servei de la narració, ric però no embafador —com els pastissets de Tortosa—. Todó és de la Sénia, al Montsià, i quan els personatges ho reclamen els presta el català d’aquella terra i un to humorístic.

Ara, com que tots els contes del llibre m’agraden, en triaré només un per mostra. Es diu “El carnús i l’aigua jove” i potser retira a un poema de Baudelaire. Uns nois tornen amb cotxe d’una nit de festa. Comença a clarejar el dia. La carretera té molts revolts. El narrador treu el cap per la finestra i vomita. El record se li’n va cap a la discoteca, fa una estona. Estava lligant amb una noia, però ha preferit emborratxar-se amb els amics. Ara s’aturen al costat d’una riu i els altres es banyen. Ell no, ell passeja riu amunt i pensa en la noia. De cop es fixa en un gos mort que té mig cos dins l’aigua, i el narrador escriu: “Les aigües llepen un moment el carnús, aixecant algunes mosques, removent el pelam sense llustre, i després segueixen cap avall, cap a les veus dels altres, tatuades per mil reflexos tremolosos”. Joan Todó, ja es veu, té tinta per estona.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de març del 2011.


divendres, 11 de març de 2011

Articles de luxe

Quan estudiava, una professora guapa i entusiasta ens va explicar: “El metro va ser el mitjà de transport preferit pels surrealistes”. Des de llavors que compro la T-10 amb més respecte. Me la miro i hi entreveig el suprasensible. Que només em quedin sis viatges deu incloure algun missatge procedent de l’irreal. Al vagó, sempre hi ha algú que s’assembla a un Giacometti. Aixeco els ulls i llegeixo els noms de les estacions com si fossin títols de Magritte. Ja ho va escriure Kavafis a Viatge a Ítaca, el que t’enriqueix és el viatge mateix, més que arribar al teu destí, sovint decebedor, inhòspit i amb carteristes. Sàvies i encertades paraules, les de Kavafis, i això que ell no va anar mai en metro a la plaça Urquinaona.

Ja fa uns mesos, viatjant en metro, llegia les estacions de la línia vermella quan em vaig adonar que, al plafó informatiu, hi havia un adhesiu amb el nom nou d’una estació: La Sagrera. Abans es deia Sagrera. Hi havien afegit l’article perquè la futura estació del TGV durà el nom de La Sagrera, com l’estació de trens de rodalia es diu La Sagrera-Meridiana (inaugurada no fa gaire, han aconseguit des del primer dia el grau exacte de sordidesa habitual, amb parets grises i desangelades, només hi falta la pudor de zotal).

En un bloc d’aquest diari, Mobilitat a Catalunya, vaig trobar un escrit sobre la qüestió: “L’estació de metro va canviar de nom, amb la inclusió capriciosament imperiosa de l’article, passant de Sagrera a La Sagrera: a algú li deuria passar pel cap que aquesta mesura de calat en millorava la identificació. Ara, ja posats, sobta que no ho hagin fet amb altres estacions, com Torrassa, Poble Sec, Penitents o Bogatell”. Capriciosament seria si es digués Na Sagrera, Sa Sagrera o bé, en un exercici de transsexualisme radical, El Sagrera. I esclar que els noms de les estacions de metro caldria que fossin La Torrassa, El Poble Sec, Els Penitents i El Bogatell. Al costat de Les Corts tant tenim Clot i Poblenou com les noves estacions El Carmel i El Coll-La Teixonera (dos articles! Van tirar la casa per la finestra). Amb aquest maremàgnum, l’única explicació possible és que van escriure els noms mitjançant l’escriptura automàtica –que, a grans trets, és anar-li fotent amb la punta del peu sense mirar-s’hi gaire-, tan apreciada pels surrealistes.

Enric Gomà, Ara, divendres 11 de març del 2011.

dimecres, 9 de març de 2011

Polítics imitadors, una professió de futur

Així com si res, Toni Soler, que volta per les ràdios celebrant els cinc anys de Polònia, va comentar a El matí de Catalunya Ràdio que els convergents enraonen d’una manera molt semblant –i intercanviable, això ja és de collita pròpia-. Li dono la raó. A casa hi ha vespres que tinc la televisió encesa sense jo mirar-la, per allò de la companyia, és gairebé com conviure amb una iguana parlant (en són capaces, tot i que es va deixar córrer perquè quan n’aprenien defensaven opinions racistes, xenòfobes i retrògrades en matèria artística –la idea aquella que un Miró el pot pintar un nen-). Quan tot d’un plegat sento una veu familiar i em pregunto, intrigat, si és Artur Mas o Francesc Homs: els dos gasten la mateixa cantarella, les pauses, les falques, la fraseologia. No només Homs, sinó que forces polítics convergents tendeixen a parlar com Mas, no sé si per emmirallament o osmosi. En els anys que exercia de conseller en cap, Mas semblava un replicant sònic del president Pujol (Toni Albà l’imitava a TV3 com un robot, una imitació que es va perdre en la nit dels temps). Tot això ho escric amb il·lusió, amb bon to. En positiu.


Enric Gomà, Ara, dimecres 9 de març del 2011.  

dimarts, 8 de març de 2011

Silba Silva

Lorenzo Silva es un novelista muy leído. En ambos sentidos, pero por el público general sobre todo desde que el año 2000 obtuvo el premio Nadal con la novela El alquimista impaciente. En esta obra ya aparecían (y no por vez primera) una pareja de la Guardia Civil que, con el paso de los años (y de los libros) han adquirido una cierta notoriedad: el sargento Bevilacqua y la (desde hace pocas novelas) cabo Virginia Chamorro. Más allá de sus virtudes literarias, Silva se ha caracterizado siempre por facilitar la relación con sus lectores. Cuando la red era casi un coto vedado de programadores él ya tenía su página web, simple y eficaz, en la que facilitaba información y contacto. La semana pasada Silva fue noticia por una acción tan simple, lógica y razonable como inquietante para el sector: decidió, de acuerdo con sus editores de Destino, facilitar el acceso a las versiones digitales de todas sus obras. Eso, en la práctica, quiere decir que una veintena de títulos (entre novelas, cuentos y ensayos literarios) de Silva están, desde hace una semana, a la venta en formato epub a precios realmente competitivos y sin ningún código DRM anticopia. Precios en apabullante sintonía con los costes reales de la transmisión del libro digital. Por ejemplo, las seis novelas de Bevilacqua a 14,99 euros, o bien el ensayo El misterio y la voz (sobre Chandler, Proust y Kafka) a 3,99 euros. Al presentar la iniciativa, que ha cosechado un éxito notable en sólo una semana, Silva se dirige a sus potenciales compradores con unas palabras que rezuman sentido común: "Os pido que miréis los precios. Los de cada libro y el precio al que, quien quiera, puede llevárselo todo: veinte años de trabajo, un par de cientos de horas de lectura. Y el que sostenga que le parece caro, por favor que me diga comparado con qué". Y sobre la opción de venderlos sin ese código de seguridad DRM que pretende impedir (aunque en realidad sólo lo dificulta) el paso del texto de un dispositivo a otro, Silva también lo tiene claro: "Ah, y no hay DRM. Yo respeto a mis lectores, y más a los que tienen la decencia de pasarse por caja". Por un precio módico, las obras de Silva pueden ser leídas en todo tipo de lectores electrónicos, incluyendo obviamente el iPad y otras tabletas. La editorial Destino apoya la decisión de uno de sus autores más prolíficos, aunque de momento lo trata como un caso especial. El gremio entero mira de reojo el caso, a ver qué sucede. Y otros autores de su mismo peso comercial incluso deben haber contabilizado los centímetros cuadrados de papel en prensa, la cantidad de menciones en la red, los minutos de radio e incluso la cobertura televisiva que la razonable iniciativa de Lorenzo Silva ha conseguido en tan sólo una semana.

Que sea razonable no quiere decir que marque el camino a seguir de un modo definitivo, pero como mínimo permite extraer algunas conclusiones. La principal es que los editores no necesariamente liderarán las iniciativas más estimulantes en el terreno digital de juego. Y dos derivadas de este sorprendente hecho serían: a) que todos los grandes discursos sobre la seguridad del dispositivo anticopia DRM eran meras patrañas y b) que la política de precios seguida hasta ahora en el libro electrónico es un error clamoroso (no puede ser que un libro de 25 euros cueste "sólo" 22 en versión electrónica). No hay soluciones mágicas, pero el éxito de Silva se basa en el sentido común de su actitud, secundada por sus editores, sin necesidad ni de lanzarse al monte ni de romper ninguna baraja. Suena el silbato y empieza un nuevo partido.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 8 de març de 2011

dilluns, 7 de març de 2011

Missing Items

It never ceases to amaze how here (and anywhere else, for that matter) certain news items – no matter how remarkable - just never make it into the mainstream media. Recently two long-running news stories of this type are about to reach the term of their natural lives in Catalonia, that is to say, both will soon be resolved one way or the other by court cases. News item one is known by the few who have heard of it as the Jona affair: on October 13th of 2006, a young Barcelonan man, Jonathan 'Jona' Ivorra, was arrested in his own home by a squad of balacavaed Mossos d'Esquadra and accused of damage to public property and violent behaviour towards police officers during a recent neighbourhood demonstration against property speculation in the city's Ciutat Vella district. At the station, he was stripped naked and verbally abused. In 2008, the preliminary hearing came up and even his own lawyers found the judge's demands hard to swallow: 8 years in prison and a 3000 euro fine. By the time you read this, the trial to determine whether he will be sent down for nearly a decade will have taken place (on the 1st of March). Item two is the Auditori cafeteria scandal: last July, the Laie bookstore/cafeteria chain purchased the franchise of the Auditori concert hall cafeteria, vowing to respect the previous owner's contract with the workers there. However, on returning to work at the end of August, these same workers found that nine of them had been laid off, and that the rest had had their salaries cut significantly. Since September 1st, come rain, shine or snow, the workers, eighteen in all, have picketed every day, seven days a week, outside the cafeteria (now staffed by illegally employed workers on verbal contracts). Both the extraordinary case of Jonathan Ivorra, subject for years to the psychological pressure of possible long-term imprisonment, and that of the sacked Auditori workers, who have been protesting daily, and highly visibly, for the last six months, have been ignored by every single mainstream Catalan news publication. Until now.

Matthew Tree, Catalonia Today, març de 2011

Camp, Xais, Bel

Camp. Me'n recordo bé, de l'estació de Camp de Tarragona: el blau suau del sostre majestuós, el petit exèrcit d'empleats tan uniformats com atents, i la luxosa cafeteria, farcida d'uns ficus exòtics que fan goig. Em va sorprendre, doncs, que les dues vegades en què he fet servir aquesta estació idíl·lica, era l'únic passatger.

Xais. M'ha sorprès encara més que a la Renfe, tot i que s'ha vist amb cor de construir l'equivalent ferroviari del Palau de l'Òpera de Sydney a l'Alt Camp, ni li ha passat pel cap de posar una nova capa de pintura a la sauna gris-groguenca que és l'estació de Passeig de Gràcia o la claveguera sobredimensionada que és la de Clot-Aragó, per esmentar dues estacions catalanes en les quals, lluny de ser l'únic viatger, sempre he estat envoltat de ramats sencers d'altres usuaris.

Bel. Ara que he llegit l'assaig recent Espanya, capital París, de l'economista Germà Bel, la meva sorpresa ha acabat com el rosari de l'aurora. Es veu que la funció principal de l'AVE –el tren que passa cada dia per Camp de Tarragona sense que ningú se n'adoni– no és millorar la mobilitat dels ciutadans sinó connectar Madrid amb totes les capitals de província, seguint un model ferroviari radial plasmat l'any 1855, que té els seus orígens en els camins reials construïts el 1720. És a dir, en comptes de seguir les rutes més comercialment viables, les línies de l'AVE no són res més, en el fons, que una metàfora metàl·lica de la unitat de l'Estat espanyol. (Fins i tot la línia més usada –Barcelona-Madrid– hauria de tenir 4 milions de passatgers més cada any, per no patir el dèficit que pateix). És per això que aquest TGV de nom identitari –que ens ha costat 30.000 milions d'euros fins a la data (el doble de les inversions en aeroports durant l'última dècada)– té unes pèrdues anuals de 400 milions, que els contribuents (i a Catalunya, sabem prou bé què vol dir contribuir) hem de sufragar al bell mig d'una de les pitjors crisis econòmiques de l'última centúria, mentre les línies que fem servir cada dia, deixats de la mà de l'Adif, s'avarien setmana rere setmana. Fa anys que corre aquella broma que diu que valdria la pena aconseguir la independència tan sols per poder desfer-nos de la Renfe. Per als lectors del senyor Bel, si més no, no es tracta de cap broma, sinó d'una necessitat de primer ordre.

Matthew Tree, Avui, 06/03/2011

Plan de retorno

Mientras Libia está inmersa en un baño de sangre, se ha divulgado una lista de artistas que actuaron ante Muamar el Gadafi o sus secuaces: Mariah Carey, Beyoncé, Usher, 50 Cents, Bon Jovi, Lionel Richie, Nelly Furtado... Las actuaciones son recientes (siglo XXI), en escenarios diversos (Libia e Italia) y comparten caché. Gadafi es tan igualitarista que pagaba siempre un millón de dólares. Algunos aludidos han reaccionado a la filtración de un modo que podría resumirse alterando un mito cinematográfico: tira el dinero y corre. Beyoncé, por ejemplo, declaró que estaba arrepentidísima de haber actuado en 2009 ante Muatassim al Gadafi, hijo del dictador. Beyoncé asegura que pecó de ingenua. Por eso, a principios de 2010 lo donó a las víctimas del terremoto de Haití, en una operación confirmada por la Fundación Clinton-Bush-Haití. Mariah Carey también admitió su ingenuidad al aceptar su bolo, pero evitó hablar de la pasta. El lunes pasado la canadiense Nelly Furtado se descolgó en su cuenta de Twitter @NellyFurtado, que cuando escribo este runrún tiene 1.899.135 seguidores, con un anuncio que causó sensación. Traduzco su tweet (estandarizando la grafía): "En 2007, recibí un millón de dólares del clan Gadafi para actuar en un show de 45 minutos en un hotel en Italia. Voy a donarlos". Como era de esperar, la lluvia de ofertas para recibir tal donación ha alcanzado una intensidad tropical.
Para contextualizar el anuncio benéfico de la Furtado (cuyo apellido luso apela al séptimo mandamiento) es interesante leer en su cuenta de Twitter el mensaje anterior que emitió el mismo lunes 28: "Debo confesar que hay una o dos noches cada año en las que desearía tener televisión por cable". Un estudio sobre la programación que se podía captar la noche del lunes en Toronto, donde reside la cantante, nos daría la clave para comprender su filantrópica decisión. Furtado, que participó como actriz en un episodio de CSI Las Vegas, tal vez tuiteó esos dos mensajes sucesivos bajo el influjo de algún noticiario sobre la situación libia. Ya veremos en qué acaba el segundo (porque, la verdad, que contrate la televisión por cable me trae sin cuidado). 

Por ahora, la intérprete del hit "All Good Things (Come to and End)" está recibiendo más ofertas que Shakira. Y es que mucha gente tiene ideas muy particulares sobre cómo invertir un millón de dólares procedentes de Libia. Desde los clásicos casos particulares dramáticos (mi hija necesita un trasplante y...) hasta causas colectivas más o menos concretas (dónalos al pueblo árabe/ kurdo/ tibetano), pasando por peticiones más extravagantes (dáselos a Jose Mourinho para que combata las injusticias contra su persona). Mi petición favorita, por lo sincera, es la que le manda un tal Jonas Mashigo: "dámelos a mí, seguro que nos cambia la vida". Mi única duda es saber a quién incluye el pronombre "nos" del mensaje, porque si el bueno de Jonas aspirase a incluir a la propia Nelly, tendría toda mi admiración. Hace unos meses el gobierno español puso en marcha un Plan de Retorno Voluntario para los inmigrantes que desearan volver a sus países de origen. La comunidad internacional debería promover un plan similar para acoger las donaciones de todos los artistas, empresarios y políticos que, durante las últimas décadas, se han enriquecido en sus tratos con Gadafi (o regímenes similares) y ahora están tan tan tan arrepentidos que desean devolver el dinero, recibir un justificante que acredite su bondad y apuntarse a la televisión por cable para no salir de casa durante una temporadita. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 7 de març de 2011

El violinista que feia de barber

Tinc aquest costum: sempre que passo uns quants dies a l’estranger, busco una barberia i em faig tallar els cabells. M’agrada ficar-me en la rutina d’algú altre i, mentre fa anar les tisores, poder copsar un tros de realitat que m’és desconeguda. Més d’un cop n’he sortit amb un tallat de cabells absurd, però els barbers solen ser bons conversadors i l’experiència sempre paga la pena. Ho explico perquè fa un parell d’anys vaig anar al barber a Nova York. El local era d’un italià. A la porta hi havia un rètol dient que allà s’hi havia filmat un episodi de la sèrie Els Soprano i això em va fer decidir. A dins em va rebre l’amo, un senyor de veu ronca que es deia Rocco, però qui em va tallar els cabells i em va afaitar va ser un altre barber. Era alt, prim i tenia els braços llargs. Vam posar-nos a parlar i vaig preguntar-li d’on era. Pel seu accent semblava que fos de l’Est d’Europa. Llavors em va explicar que era armeni. Havia arribat a Nova York feia dues dècades, fugint d’algun conflicte bèl·lic. Al seu país era violinista d’orquestra. Un cop a Estats Units, aviat va entendre que hauria de renunciar a la seva vocació musical, si volia sobreviure, i es va posar a tallar cabells. Vaig pensar que feia anar la navalla amb tanta cura com si fos l’arquet del violí.

Aquests dies, veient les cues de refugiats a la frontera entre Líbia i Tunísia, he recordat el barber violinista. També m’han fet pensar en un altre cas semblant. Temps enrere vaig anar a Manchester i, sortint de l’aeroport, vaig agafar un taxi. Vaig donar una direcció al taxista i, per posar-li més fàcil, li vaig dir que era l’adreça de l’Instituto Cervantes. “Oh, Cervantes!”, va exclamar aleshores, i em va dir que per ell el Quixot era una de les millors novel·les. Durant el trajecte vaig saber que havia fugit de l’Iran durant la guerra amb Iraq. Era professor ajudant de Literatura a la universitat de Teheran. Havia estudiat els estructuralistes francesos i era un devot de Roland Barthes. Un cop a Gran Bretanya, tot aquest bagatge només li havia servit per portar un taxi.

Sovint emigrar vol dir posar el comptador a zero, trasplantar-se en una altra terra però havent perdut moltes conquestes personals. No cal viatjar per adonar-se’n. Estic segur que a prop nostre hi ha algun paleta amb un diploma universitari, una caixera de supermercat que li agrada escoltar Mozart. Només que no ho sabem. Una mena de vergonya aliena els impedeix explicar-ho.

Jordi Puntí, El Periódico, 7 de març del 2011.

Sigues tu mateix i trenca-ho tot

Hermano mayor, de Cuatro: el presentador García Aguado es trasllada a una casa on viu un jove confús i caòtic, per no dir imbècil –la forma actual- o imbecil –la forma arcaica i afrancesada, ideal per insultar algú en un ball de disfresses divuitesques, ho consigno aquí perquè estem en Carnestoltes-. El jove acarallotat maltracta els pares cada dia de la vida, tant els feiners com les festes de guardar, i García Aguado es marca el repte de retornar-lo a la civilització occidental. El presentador arriba a la casa, saluda els pares i aquests li participen que el nen els pega, els escridassa, els rebot contra terra i els trepitja la cara (aviso que el nen ha complert l’edat legal per poder votar un partit progressista, si ho desitja). Mentre desgranen patiments, ens ensenyen unes imatges d’alguna animalada que, en el passat, el nen va cometre, com és esbotzar d’una coça el plafó d’una porta. Sempre és una acte ostrogòtic –ja seria hora que deixessin de pagar-la els vàndals-, mai és arrencar amb fúria el full del calendari.

Com és que aquestes imatges del passat tenen la mateixa qualitat que les del present? Doncs perquè les ha gravat el mateix càmera d’Hermano mayor. No deu haver conviscut setmanes amb ells per capturar l’instant, suposo, sinó que han demanat al nen que repeteixi la barrabassada, per gravar-la. I això és el que més m’agrada d’Hermano mayor: el nen tornant a esbotzar una porta –repetint una acció del passat- perquè els espectadors ho vegin, interpretant-se a ell mateix. Qui sap si els d’Hermano mayor –amb García Aguado al capdavant- no instiguen el nen a eixordar i empentar els pares davant la càmera.

Enllestida la gravació, García Aguado s’hi manté en contacte a través de Tuenti –són tan útils, les xarxes socials-. I també els dóna el seu correu electrònic, perquè l’avisin si de cas tinguessin la idea d’apallissar els pares. Potser per anar-ho a gravar ràpidament.

Enric Gomà, Ara, dilluns 7 de març del 2011.

Entradas populares

Compartir