dissabte, 30 d’abril de 2011

Robinsonades

Fa un parell de setmanes va arribar a les llibreries dels Estats Units The Pale King, l’esperada novel·la pòstuma del narrador David Foster Wallace. El seu suïcidi, el setembre del 2008, va afegir encara més expectació i un aire de llegenda a aquesta obra que el va ocupar durant més de 10 anys i que va deixar inacabada. Coincidint amb la novetat editorial, la revista New Yorker va publicar aquells mateixos dies un llarg article de Jonathan Franzen en què reviu la seva amistat amb Foster Wallace i es qüestiona alguns aspectes de la seva tasca com a novel·lista, en la línia dels assajos de l’excellent volum How to be alone.

El punt de partida de l’article de Franzen és un viatge recent a una petita illa de Xile, que es diu Alexander Selkirk, o Masafuera, per observar-hi una rara espècie d’ocells. L’illa està deshabitada la major part de l’any i es creu que, fa gairebé tres segles, va servir d’inspiració per a Daniel Defoe a l’hora de deixar desemparat el seu Robinson Crusoe. La immersió en la solitud insular li serveix a Franzen per recordar que Foster Wallace creia que «la ficció és la solució, la millor solució, al problema de la solitud existencial». Però després d’anys de lluitar amb la seva novel·la, «la seva esperança en la ficció es va esvair», apunta com una de les raons del suïcidi. Franzen aprofita la seva estada a l’illa per rellegir Robinson Crusoe i compara els destins del nàufrag i de Foster Wallace. «Robinson» escriu, «és capaç de sobreviure a la seva solitud per una qüestió de sort: fa les paus amb la seva condició perquè és una persona normal i corrent i la seva illa és concreta. David, que era un ésser extraordinari, i l’illa del qual era virtual, al final no tenia cap altra cosa que el seu jo interessant per sobreviure».

L’«individualisme radical» de Robinson Crusoe, en paraules de Franzen, aquella por a l’home des de l’home, és el que ha convertit el personatge en un referent modern. No hi ha gaires herois literaris que admetin tantes relectures. Michel Tournier ho va reescriure amb un altre punt de vista a Divendres, o els llimbs del Pacífic i, no fa gaire, Flavia Company juga amb el mite a L’illa de l’última veritat (Proa). J. M. Coetzee d’aquests exercicis en deia «robinsonades». Ho deia sense indici d’ironia: ell mateix va reescriure la història del nàufrag més famós a Foe, una novel·la extraordinària que també promou la ficció com a bàlsam existencial.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 d’abril del 2011.

divendres, 29 d’abril de 2011

Bífids i camaleònics

Per Sant Jordi em vaig estressar com mai, vaig perdre el perruquí i vaig donar-me a tots els diables de l’avern perquè no vaig trobar enlloc el llibre que buscava, Res de Carme Laforet. Em venia de gust llegir-lo en traducció catalana. Fa un temps que constato la pràctica de traduir els llibres en castellà d’autors catalans a aquest vernacle modest. Si dic Carme Laforet és perquè és possible que Laforet hagués seguit el patró de Jordi/Jorge Molist, que es tradueix el nom segons l’idioma en què publica el seu Prométeme que serás libre (en traducció catalana Promet-me que seràs lliure). Serà, doncs, Georges Molist en la traducció francesa, Giorgio Molist en la italiana, Iorgos Molist en la grega i Chorche Molist en l’aragonesa.

A banda de Molist, tenim des de Mar de foc de Chufo Lloréns (amb aquest accent entranyable) a Habitacions tancades de Care Santos, precedides de l’exitosa L’església del mar d’Ildefonso Falcones: totes elles són, ull a l’embarbussament, traduccions catalanes d’original castellans d’escriptors catalans. Gairebé sempre històriques i d’assumpte autòcton: la Barcelona modernista, la del segle XI, la dels supositoris Vilardell. Quan Hitler va escurar el socarrat d’una paella a Can Solé de la Barceloneta (en aquest instant cinc autors emprenen aquesta gran novel·la històrica).

A La Vanguardia, Màrius Serra es demanava si la seva no seria l’última generació d’escriptors per a la qual la llengua literària és important. Vaig entrar a la Viquipèdia per assegurar-me que Serra no fos un membre longeu de la generació de Salvador Espriu, pacient de la doctora Aslan i consumidor compulsiu d’Excelsium –l’elixir d’ou que frena l’envelliment i que prenen les elits catalanes (vist el panorama, prefereixo envellir amb les elits gallegues)-. No, és del 63. Dels 60 i els 70, i a les antípodes de Serra, conec molts escriptors que pregonen cofois i pagats que l’idioma en què escriuen els és indiferent, que el català i el castellà els són indistints i que escriuen la mateixa obra en tots dos idiomes –potser alhora, amb dos teclats d’ordinador- perquè el seu domini del català i el castellà és equiparable –i irrisori-. Que traduïrien l’obra d’Eduard Marquina així: A Flandes s’hi ha posat el sol. No perdem l’esperança, aviat aconseguirem convertir el català en un dialecte.

Enric Gomà, Ara, divendres 29 d'abril del 2011.

dijous, 28 d’abril de 2011

Peperepep?

Podria ser un crit de suport al gran Pep Guardiola, però és la denominació que reben les roselles a Tremp. Peperepep la flor i ruella la planta. La flor de les roselles (Papaver rhoeas) té una propietat màgica que probablement emana de la seva natura al·lucinògena: cadascú els diu com vol però provoca quequeig. A la Franja de Ponent, per exemple, en diuen ababols, un nom proper al castellà amapola que popularitzà Machín. Ababols encara dóna poc joc (només repeteix ba-bo), però en general els noms populars de la rosella són espectaculars, fins al punt que els podríem cantar. Més enllà de la guardiolesca via trempolina, a El Vendrell en diuen quequerequecs, a Girona quiquiriquics, a Besalú gallgallarets (o gallarets), a Manresa pipiripips, a Agramunt pupuruputs (o puputs) i a Calella de Palafrugell quicaracocs. Però el millor que he descobert, fins ara, del fascinant món de la rosella és que dues poblacions tan properes (i enfrontades) com Sabadell i Terrassa tenen en aquesta flor al·lucinògena un nou fet diferencial. A Sabadell en diuen badabadocs i a Terrassa paparoles. Si Machín hagués cantat en català, hauria fet lletres més variades: “paparooola, lindíssima ababoools...” 

Màrius Serra. Avui. Dijous, 28 d'abril de 2011 

La crisi en homofonies

El meu amic Alfons em truca per explicar-me com han acabat els seus neguits mèdics. Fa tres setmanes, les anàlisis de sang van començar a donar resultats alarmants, d’aquells que sobreïxen els límits del territori considerat saludable. El meu amic és espantadís de mena. Abans d’anar al metge ja havia mirat a internet totes les variables que tenia disparades, de manera que va visitar el seu doctor en un estat més aviat hipocondríac. El doctor va ser sever amb els seus hàbits alimentaris, li va receptar un seguit de medicaments i li va donar hora tres setmanes després. “Si no funciona operarem”. Quan m’ho va dir no vaig entendre de què l’haurien d’operar, perquè les substàncies que tenia en excés (l’àcid úric, per exemple) no són de les que s’arreglin passant pel quiròfan. Quatre píndoles i bondat a taula. Vaig intentar tranquil·litzar-lo explicant-li quatre sopars de duro i després me’n vaig oblidar del tot fins a la trucada d’avui. Per fortuna, ara me’n parla tranquil. Em diu que en tres setmanes s’ha posat a to i que tot va com una seda. “Així no t’han d’operar?”, li demano. Silenci. “Però de què t’havien d’operar?”, insisteixo. No sembla gaire predisposat a respondre, però al final en trec l’entrellat. Em diu que el seu metge mai no va tenir la més mínima intenció d’operar-lo. El malentès va venir perquè el doctor li va dir que primer prengués la medicació que li receptava i després “ho parem”, però ell va entendre “operem”. Me’n faig creus. Tres setmanes neguitejat per culpa d’una homofonia.
Naturalment, els verbívors amants dels jocs de paraules valorem l’homofonia en la seva justa mesura. El català en permet més que no pas el castellà. Així, un barceloní diu igual “supera”, “sopera” i “s’opera”, i “l’escabetx” sona com “les que veig”. Quevedo va escriure sobre una “batalla nabal” d’ortografia incerta que no passava al mar sinó en un napar, amb els naps com a projectils. Encara recordo un conte que va escriure Modest Prats (“Rigorosament literal”, es diu) en el qual un corrector enfollia perquè sentia les paraules i dubtava sobre la grafia amb què les havia de transcriure: ¿s’ho posa?, ¿s’oposa?, ¿suposa? Un fenomen idèntic al que ha neguitejar el meu amic Alfons durant tres setmanes, en confondre un “ho parem” per un “operem”. En ple debat sobre la crisi la dicotomia sanitària entre parar o operar em sembla especialment dramàtica. L’episodi em remet un dentista que donava les ordres d’una manera que a mi em semblava massa equívoca. Quan et tenia amb la boca oberta i plena d’instruments metàl·lics, et demanava que aspiressis durant una estona més o menys sostinguda fins que t’ordenava parar. Però el seu mètode era horrorós, perquè anava dient “aspira, aspira, aspira” fins que, de sobte, deia “espera”. No era gens estrany que el pobre pacient confongués “aspira” i “espera”, amb el consegüent destret. Lluny de les trifulgues sanitàries, hi ha un altre cas de proximitat fonètica que serveix per descriure la situació de xoc que viu l’economia catalana davant l’Espanya eviterna, a punt d’entrar en campanya electoral autonòmica. Imaginem-nos un aparcador vocacional, d’aquests que es posen al darrere d’un camió o bus i li indiquen fins on pot recular. En castellà, és habitual avisar dient “Dale, dale, dale”... fins que arriba el moment de frenar i l’aparcador crida “Vale!”. De dale a vale la castanya és imminent. Moltes comunitats autònomes espanyoles estan ara mateix en el “dale, dale”, camí d’un “vale” que l’endemà de les eleccions potser confondran amb un altre dale. O “ho parem” o “operem”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 28 d'abril de 2011

dimecres, 27 d’abril de 2011

Venda, Demanda, Desastre?

Venda. A finals del març passat, l'empresa HMV (la cadena de botigues de música i DVDs més gran de la Gran Bretanya) va anunciar que estava a punt de vendre Waterstone's (la cadena de llibreries més gran de la Gran Bretanya) a uns compradors que volen desmantellar aquesta xarxa de 303 tendes. Sense Waterstone's, al Regne Unit només es podran comprar llibres que no siguin d'ocasió als supermercats i les botigues on-line.

Demanda. A Catalunya, l'equivalent de Waterstone's són les llibreries de referència que un munt de llibreters dedicats han anat aixecant amb penes i treballs a pràcticament totes les ciutats i viles del país. No es tracta de cap cadena sinó de petites empreses individuals, de manera que no se'ls pot eliminar tots amb un sol cop de contrac-te. Tanmateix, en els últims anys, moltes llibreries catalanes s'han ofegat sota els embats de diverses crisis, incloent-hi l'actual. A Lleida, per exemple, de les 22 llibreries que hi havia fa 20 anys, en queden dues. A Sant Boi de Llobregat, de nou llibreries, en queden tres. A Premià de Mar, de les tres llibreries que hi havia, no en queda cap. I així successivament.

Desastre. Als Estats Units, aquest procés ha arribat fins al punt que hi ha ciutats amb desenes de milers de persones que no tenen ni una sola llibreria: tot es compra a internet. Al cap i a la fi –raonen molts lectors– per què anar a una llibreria si des de casa teva pots trobar absolutament qualsevol títol, fullejar-lo a pler, pagar-lo (a més a més, sol haver-hi descompte) i rebre'l l'endemà? Per això, Amazon s'ha convertit en el proveïdor principal de llibres als nord-americans (segons Foner Book Sales Statistics, 2010). I ara s'ha confirmat que, aquest any, Amazon obrirà una sucursal espanyola. Potser no cal, però, que els llibreters d'aquí es posin cap pedra al fetge: la directora d'Amazon España serà, segurament, Koro Castellano, un dels artífexs del web d'El Mundo. Si hem de fer cas del cas que aquest diari sol fer de la literatura en llengua catalana, es pot suposar que, d'aquesta, n'hi haurà una oferta ben minsa a la nova botiga virtual i que per llegir tant Pin i Soler com Marc Pastor haurem de continuar travessant els llindars de les excel·lents llibreries no-virtuals –de “totxos i morter”, que en diuen els nord-americans– que encara aguanten, fermes, al Principat.

Matthew Tree, Avui, 24/04/2011

Crowds, Books, Love

The patron saint of the country in which I live is Sant Jordi, his name adapted here to Catalan just as it has been to the respective tongues of the 11 other countries that have adopted this apparent dragon-slayer as their national mascot. In Catalonia, however, far from being an occasion for patriotic breast-beating – as still seems to be the case in England – April 23, at least since the 15th century, has been revered as the dia dels enamorats or lovers' day, on which the enamoured are supposed to give a blood-red rose to their beloveds.

Towards the end of the 1920s, Vicent Clavel, a Valencian resident of Barcelona, realising that Sant Jordi's deathday coincided with those of Cervantes and Shakespeare, decided to encourage people to give books as well as roses to their loved ones, an idea welcomed with open arms by his fellow publishers.

Since then, on Sant Jordi's day (even under Franco, when the open sale of Catalan language books was banned for 39 years), the citizens of Catalonia have flocked to the centres of their villages, towns and cities to get a rose and a book for their spouses, lovers, offspring or parents. In the capital (Barcelona), things never fail to reach a frenetic apogee, with the two main Ramblas and a fair slice of the Passeig de Gràcia stuffed to the gills with potential readers on the lookout for the latest titles and the writers who are signing them, while roses are hawked by dozens upon dozens of street vendors dotted among the bookstalls.

Writers are traditionally invited to kick off Sant Jordi's Day by assembling at the central Regina hotel for a collective breakfast followed by a mass photo shoot. I personally skip this occasion (which is rush-hour crowded; besides which, I never eat breakfast anyway) and head straight for my first allocated stand. (Publishers organise between six and eight separate signing sessions throughout the day per author).

These stands are of banqueting-hall length, with the writers squeezed together like wedding guests, that is to say, within elbowing distance. Which has the advantage, sometimes, of being placed next to an author you have long been wanting to meet, and the disadvantage, on occasion, of being obliged to cosy up with someone who belongs to a pretentious clique whose work you despise (and who, almost certainly, feels the same way about you). More rare – though it has happened to me more than twice – is the unsettling experience of finding yourself next to a Catalan media personality before whom hordes are queuing to obtain his TV spin-off while in front of your own pile of volumes, written without the cameras in mind, there stretches nothing but empty paving.

Throughout the day, the inevitable spectacle of strangers picking up your book, reading through the blurb, and then tossing it disdainfully back on the pile, is offset, thank the Lord, by the pleasantness (far more common) involved in meeting many chatty, previously unknown readers.

At the end of each hour, it is mandatory to leap up from your chair and half-sprint off to the next scheduled stand. Given that the signing sessions are chronologically sandwiched – so that the author signing from, say, four to five, is supposed to start his next signing from five to six, often at a stand several hundred yards away – writers have to barge red-faced and sweating through the crowds in an attempt to defy the rules that still govern time and space.

Sant Jordi's Day ends around twilight, which is when the booksellers start to wrap up the unsold produce then stand around smoking in exhausted gaggles, while the throngs quickly thin to next to nothing and discarded publishers' flyers lie scattered on the pavements' darkening shades of grey.

By nine o'clock, it is hard to believe that for the last 12 hours, hundreds of thousands of people have shifted their way along the boulevards of Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida and all the smaller towns in between: families and lovers and groups of friends eyeing covers, inspecting rose petals, exchanging books, exchanging roses, all of it, nominally at least, in the name of love: family love, couple love, erotic love. There is, indeed, nothing like Catalonia's dia dels enamorats anywhere else on this planet. Saint Valentine, eat your heart out.

Matthew Tree, The Guardian, 23/04/2011

Ara és l'hora d'estar alerta

Que estrany, retransmetre una corrida de toros per la ràdio. “Excepcional xiqüelina, amb quin aire Currito ha temptat la sort i ha manat en tot moment, fermesa de canell i serenitat en la faena, gallardia i aplom”. M’ha arribat que el vell Matías Prats –pare de l’actual- radiava corrides d’una manera mestra, a més a més del futbol, unes retransmissions que també em sorprenen: no t’ho acabes mai d’imaginar del tot, és com si locutessin el vol d’un estel. Des de casa miro de seguir la pilota i la perdo, se m’escapa. On és? Aquell, és Villa o és Keita?

Si es locuten el futbol i els toros, es pot locutar tot. El que Radio Exterior ens va oferir a Paisajes y sabores donaria lloc a una modalitat radiada de Caçadors de bolets: “Recogemos setas en la Sierra de Gredos”. Una idea rodona, sortir amb una unitat mòbil i anar locutant com algú (Loquillo estaria bé) busca bolets per un bosc, s’endinsa entre bardisses, s’esgarrinxa amb uns esbarzers, cau i s’enfanga, es redreça heroic, desafiant. I després els cuina a un hostal, tot narrat per Òscar Dalmau, la veu de Caçadors de bolets. Pels rovellons del Sant Sopar, què esperen els directius a decidir-se.

Enric Gomà, Ara, dimecres 27 d'abril del 2011.

dimarts, 26 d’abril de 2011

La llista de Sant Jordi

Sant Jordi mata el drac i també mata l’aranya, segons el vers de Joan Maragall que continua: “L’aranya que ell va matar/ tenia molt mala bava,/ terenyinava les flors/ i se’n xuclava la flaire,/ i el mes d’abril era trist/ i els nens i nenes ploraven”. Quan Maragall ho va escriure Sant Jordi encara no era la diada del llibre, de manera que no existien les llistes de supervendes que publiquen els diaris l’endemà. Enguany no han estat gaire discutides, i no seré pas jo qui les discuteixi. Ja ho deia el meu veí Kap en el seu acudit d’ahir: “Això de les llistes dels llibres més venuts és una qüestió molt espinosa...” Doncs això, l’enhorabona a l’Albert Espinosa, el Ramon Solsona, el Javier Marías i tots els autors llistats. Val a dir que, amb l’excusa de l’extensió de la Diada a tota la Setmana Santa, el divendres el gremi ja emetia la llista dels llibres que podrien ser els més venuts i, oh sorpresa!, no diferia gaire de la que va tornar a difondre l’endemà. Cada cop Sant Jordi s’assembla més a una campanya electoral, amb dues diferències: que no hi ha jornada de reflexió ni tampoc escrutini verificable. El sistema comercial del món del llibre, amb dipòsits, devolucions i tiratges acordió no permet conèixer amb certesa les xifres reals de venda de cap llibre. Imaginin-se, doncs, com va la cosa per sant Jordi, amb paradetes de tot tipus, no sempre informatitzades i subjectes a mil variables. Això no treu que els professionals de la demoscòpia puguin extreure conclusions fiables sobre les tendències del dia. Deu bastar amb unes bones projeccions dels resultats reals d’un grapat de punts de venda ben triats per fer-se’n una idea aproximada, igual com es fa a les jornades electorals. I, per tant, les llistes són les que són i només les discuteixen aquells (editors o autors) que no s’hi veuen ben representats. Dit això, m’agradaria recomanar-los el meu llibre d’aquest sant Jordi tan peculiar.
El vaig començar a llegir al metro, camí de l’esmorzar del Regina, i m’ha deixat glaçat. És un dels últims volums que Herralde ha publicat a la col·lecció Crónicas d’Anagrama: “Mein Kampf” Historia de un libro d’Antoine Vitkine. S’hi descriu l’horror nazi a partir d’un relat que podríem qualificar de biobibliogràfic, perquè narra el periple del llibre que Hitler va escriure a la presó de Landsberg l’any 1924. La història d’un llibre que no he llegit. Un llibre clau en la projecció de l’ideari polític més letal que ha concebut la humanitat en els últims segles, consumit amb avidesa per diverses generacions d’alemanys, traduït amb censures vàries a desenes de llengües. Un llibre que va batre tots els rècords de venda durant gairebé tres dècades, fins arribar als 14 milions d’exemplars, que va encapçalar totes les llistes, que apareix a totes les fotografies oficials de noces de l’època, sempre a les mans del nuvi. Un llibre venut, regalat i exhibit. Un llibre feixuc. Abstrús. Indeterminat. Però també un llibre que, a diferència d’altres textos “oficials” de dictadors, va ser molt llegit. Glossat i comentat als campaments de joventut, però també en editorials tan prestigioses com la francesa Albin Michel. Escrutat a fons per partidaris i detractors del nazisme. Extractat en tots els formats i longituds possibles. Censurat pel seu propi autor en exportar-lo Alemanya enfora, per emmascarar les perverses intencions bèl·liques (contra França) i exterminadores (dels jueus) que en aquella cel·la de Landsberg un mediocre va vomitar en set-centes pàgines que ja contenien tota la immundícia que va menar a l’Holocaust. Sant Jordi mata l’aranya.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 26 d'abril 2011

dilluns, 25 d’abril de 2011

Fer la mona

Avui arriba la Pasqua més tardana de les últimes dècades. I amb ella, la mona. Un dels grans reclams del gremi de pastissers. Ara fa dos mesos, a mitjan febrer, va saltar la notícia d’una insòlita operació de la Guàrdia Civil. Insòlita perquè els civils van intervenir més de dues mil mones de Pasqua a les demarcacions de Barcelona i Tarragona. I insòlita, també, perquè sobta que n’hi hagués tantes de fetes dos mesos abans del dia D, que és avui. D’això se’n diu planificació industrial. Segons van recollir diversos mitjans, els ex tricornis van decomissar 2066 mones de Pasqua i 943 motlles destinats a fer figures de personatges, reals i ficticis, però tots subjectes a drets d’explotació. L’equip dels decomissats ficticis presentava una alineació formada per Hello Kitty, Bob Esponja i personatges de Toy Story. En l’altre bàndol s’alineaven jugadors actuals del Futbol Club Barcelona, el Reial Madrid i el RCD Espanyol. La valoració de tot plegat va ser de 69.213 euros. La xocolata del lloro als universos Disney o LFP, però una pasta de por per a les finances dels pastissers confiscats. La base legal de l’operació era clara: les mones reproduïen imatges protegides per la Llei de Propietat Industrial sense haver cotitzat per fer-ho. Però per més clars que fossin els motius del decomís, ningú no va admetre haver cursat la denúncia. Ni Disney ni el Barça ni l’Espanyol ni el Madrid no van voler quedar malament. Ja se sap que en aquestes qüestions l’opinió pública sempre flagel·la amb delit els defensors dels drets d’autor. Així doncs, totes les veus que es van sentir foren de gent indignada per la intromissió de les forces de l’ordre en la dolça privacitat dels obradors. Alguns pastissers van admetre que potser els caldria pagar si hi posessin reproduccions de plàstic, però no pas quan ells mateixos feien les figures de xocolata, per més que usessin motlle. L’argumentari dels seus defensors va buscar paral·lelismes en d’altres camps creatius. En va trobar, per exemple, a les cançons. ¿Haurien de pagar els Antònia Font per esmentar Clint Eastwood al seu nou disc? Joan Manuel Serrat cita molts noms propis quan canta: Basora, César, Kubala, Moreno, Manchón... A la mítica “Conillet de vellut”: Snoopy, Nikon, Hassenblad, Elle, Vogue, Harpers Bazaar, Richard Avedon, can Castells, en Pomés... Cada cop que ha cobrat de la SGAE per la reproducció de les seves cançons ¿hauria hagut de repartir-ne la part proporcional als citats? ¿I Sisa hauria hagut de cotitzar per tots els herois de còmic que surten a “Qualsevol nit pot sortir el sol”?
La comparació és ociosa. Una pregunta més pertinent seria si un músic qualsevol hauria de pagar o no per incloure un fragment substancial d’una melodia aliena en una cançó seva. I tothom en sap la resposta. Quan les mones eren un ou de xocolata cap ocell no va reclamar-ne mai els drets. Però els pastissers van detectar que les modes televisives resultaven determinants a l’hora de vendre el seu producte tradicional. De manera que es van passar per les gònades la tradició dels ous de Pasqua i es van llançar en massa a transformar les mones en una il·lustració de la programació televisiva en format pessebre de xocolata. Alguns, conscients de la plusvàlua que els proporcionen els personatges populars, en paguen els drets. D’altres tiren pel dret, pirategen tot el que volen i quan els pillen van de víctimes. La veritable pregunta és: on va a parar la diferència de preu entre una mona tradicional i una altra amb Bob Esponja? Au, va, no ens toqueu els ous de Pasqua!

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 25 d'abril de 2011

El día del santo

En 1987 viví mi primer sant Jordi como autor. Mi editor me situó de pie tras una parada ramblera, a la altura de la Virreina, y el recuerdo más nítido que conservo es que mucha gente me pedía libros que no eran el mío. Me tomaban por librero, claro. Un cuarto de siglo más tarde encaro Sant Jordi con un cierto aire Vintage. Salgo a firmar libros (míos) que no son novedades estrictas sino reediciones o traducciones, y tal vez eso me impregna de una tranquilidad de espíritu que no es precisamente mayoritaria entre los autores que se agolpan en el fotodesayuno del hotel Regina. Somos pocos los que  desertamos de la foto más codeada del día, pero aún así estamos atentos a la feromona promocional. Esta Diada se presenta temporalmente incierta, por clima y calendario, aunque pronto se despeja la gran incógnita y pasamos de un posible “Signing in the rain” a un prometedor “Good signing, sunshine”.
       Tengo siete paradas por delante, comida mediante. La experiencia acumulada (son 21 santjordis a las espaldas, amigos) me permite relativizar tamaña maratón. A las once, en la parada de Proa, se me presentan los clásicos compradores early birds, capaces de madrugar para tener las mejores butacas. Una lectora de Sant Cugat compra un ejemplar de L’home del sac que me reedita Bromera y me pide que se lo dedique a su amiga Marta, muy amante de los anagramas. Salto, solícito, y le endilgo una dedicatoria que relaciona su nombre con diversos anagramas: Marta trama matar Marat. Me dice que ella es Marta (un clásico). Luego sonríe, enigmática, y saca del bolso un ejemplar de la primera edición que me editó Columna en 1990 y me muestra mi dedicatoria de aquel Sant Jordi. Casi que no me sorprende comprobar que hace dos décadas ya jugué con sus anagramas. La mañana prosigue en las paradas de Abacus, (junto a Pilar Rahola, una experiencia mística), y Casa del Llibre (junto a Sergi Pàmies, una experiencia terrenal).
       La comida con los amigos valencianos de Bromera en una terraza de la Rambla me recuerda aquel lejano Sant Jordi en el que comimos en L’Agut de Avinyó con Ferran Torrent y Ramon Barnils. Los años pasan, los lectores cambian, el sector se organiza y los miedos crecen. Pero la maravilla de una fiesta ciudadana con el libro como protagonista sigue siendo mágica. Para la tarde me he reservado la ruta más céntrica y pedestre: Bertrand, Fnac, Corteinglés y Can Jorba. Se trata de no andar más de lo necesario. Com dijo mi admirado Charly Rexach, correr es de cobardes. Mis firmas terminan a las ocho, por prescripción facultativa. El Barça-Osasuna es prioritario en este Sant Jordi santo.

Màrius Serra. La Vanguardia. Diumenge, 24 d'abril de 2011

¿Escritura o escriptura?

Hubo un tiempo en el que Manuel Vázquez Montalbán creyó sinceramente que pertenecía a la última generación de escritores catalanes que escribían en castellano. La historia ha demostrado que tal percepción carecía de fundamento. Décadas antes, toda una generación de escritores catalanes luchó con denuedo para no ser los últimos que escribían en catalán. Lo consiguieron, pero su percepción sí que tenía fundamento. Motivos de un peso aplastante, y la elección del adjetivo no es casual. Hoy en Catalunya, València y las islas Baleares cohabitan, aunque no convivan demasiado, escritores cuya lengua literaria es el catalán y escritores que desarrollan su obra en castellano. La mayoría de ellos son catalanohablantes. O capaces de expresarse oralmente en catalán. Entre los más jóvenes, el hecho que los ha decantado hacia una u otra lengua de escritura suele guardar relación más con la industria que con la política. Los momentos decisivos de cada cual son personales, intransferibles y tan variados como las personas, pero lo cierto es que en las últimas décadas la industria editorial catalana ha generado un hábitat más favorable para la escritura en castellano. Menos institucional. Más festivo y prestigioso en lo cultural (con mayor proyección en los medios). Con más dinero en lo comercial (basta comprobar que la dotación del Planeta tiene un cero más que la del Ramon Llull, también de Planeta). Las adscripciones culturales son libres pero no casuales. Los escritores podemos dialogar, traducción mediante, con todas las tradiciones lingüísticas del universo, pero nuestra voz queda determinada por la lengua en la que la expresamos. Y hoy, en ese país trozeado en el que Josep Pla decía Bon dia y le respondían Bon dia, se da la paradoja que la industria editorial traduce al catalán (y vende bien) libros escritos por autores catalanes que escriben en castellano y comentan en catalán sus libros traducidos, como si la lengua literaria fuese un pequeño detalle sin importancia. Tal vez la percepción que algunos podemos tener, seguramente sin fundamento alguno, es que pertenecemos a la última generación de escritores para quienes la lengua literaria es importante. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dissabte 23 d'abril de 2011 

Motejar?

Sant Jordi és, també, la diada dels mots. Ara fa vint-i-quatre anys que vaig viure el meu primer sant Jordi a la Rambla amb un bolígraf a la mà per intentar signar algun exemplar del meu primer llibre (de contes). Recordo que llavors escrivia L’home del sac, la primera novel·la, i l’experiència santjordiesca em va empènyer a situar un personatge a la Rambla (dels Mots, en vaig dir). El vaig fer vendre enigmes en una paradeta sense sospitar que jo mateix m’hi dedicaria professionalment. Quan escrivia L’home del sac volia aplicar el verb motejar a aquell personatge, però me’n vaig estar perquè em va semblar que hi pesava massa l’accepció despectiva (motejar és posar malnoms). Però ara tot sovint em sento dir que em motejaran. A la celebració dels 25 anys del Termcat i a la nit dels premis Ciutat d’Olot, per exemple. En tots dos casos el verb surt dels llavis del tècnic de so que controla el micròfon de corona que duc instal·lat, i el motejador se l’imagina escrit amb u perquè el deriva de la inscripció anglesa Mute. Mutejar? Quan emmudir és transitiu, vol dir que s’ha elidit un fonema i potser serviria, però la força del malnom motejat fa triar un mal nom com mutejat. 

Màrius Serra. Avui. Dijous, 21 d'abril de 2011 

Llegir entre reixes

La interacció és clau en l’era digital. Ara tots els mitjans busquen la participació dels lectors. D’aquí que alguns creatius publicitaris hagin descobert la sopa d’all (ells llegeixen all i hi veuen tothom) i proposin la interacció a tort i a dret com si fos la gran innovació. Doncs bé, els mots encreuats fa gairebé un segle que es dediquen a promoure la interacció amb els lectors. Poques seccions d’un diari són tan guixades, i encara que la lectura es faci per pantalla la incitació a l’escriptura es manté. Hi ha diversos nivells d’interacció. Aquest cap de setmana, per exemple, ha trascendit una història d’amor a les reixes d’uns mots encreuats. Corey Newman, un enamorat de 28 anys, feia mesos que volia demanar la seva xicota Marlowe Epstein que es casés amb ell i no trobava la manera. Un dia, en veure-la resoldre concentradíssima els mots encreuats domincials del Washington Post, se li va encendre la bombeta. En comptes de posar-se gelós del crucigramista va entrar en contacte amb el diari i li van suggerir que es confabulés amb el veterà enigmista Bob Klahn, responsable de la graella dominical a la secció Style.
 
Aquest cap de setmana va arribar l’hora de la veritat. Corey va preparar el terreny i Marlowe va seure al sofà a resoldre el crucigrama. D’entrada, va anar fent sense adonar-se que algunes definicions parlaven de declaracions o vestits nupcials. Potser li devia fer gràcia trobar respostes com Aiken (el nom de la seva vila natal a Carolina del Sud) o Corey (el causant de tot), però no va sospitar res fins que no va arribar al 37 d’horitzontals (els anglosaxons numeren cada mot dins de la graella): “Un personatge de la pel·lícula Shakespeare in Love”; resposta: Marlowe. Al costat mateix, el 39: “Guionista de Casablanca, Julius o Philip”. La resposta només podia portar als bessons Julius i Philip Epstein. Marlowe Epstein, doncs, va llegir el seu nom i cognom ocupant la vuitena fila de la graella 15x15 i va saltar del sofà en llegir la definició d’horitzontals 51, destinada a ocupar les 14 primeres caselles de la fila 12: “Paraules que acompanyen l’anell”. Resposta: “Will-you-marry-me” (et casaràs amb mi?). La resta de la història, abraçades incloses, la coneixem de primera mà perquè els espavilats del Post (confabulats amb Corey) van enregistrar-ho tot amb una càmera oculta i la difonen, en un reportatget ric en serotonina, que acosta els mots encreuats al fascinant món dels reality shows

La veritat és que, lluny d’emocionar-me, trobo un retrocés enorme que la secció de mots encreuats es faci servir per cursar peticions matrimonials. Els professionals de la matèria, com els pot confirmar el meu company de pàgina Fortuny, sempre hem estat requerits per amagar-hi missatges més secrets o clandestins. D’amor o de guerra. Si fins i tot el crucigramista de The Guardian va ser detingut durant la Segona Guerra Mundial perquè es pensaven que era un espia que passava informació als alemanys! On anirem a parar? A la premsa del cor? Si seguim així, encara ens demanaran que posem publicitat a les graelles. Bé, de fet, ja ho he intentat alguna vegada, amb un èxit desigual. En aquests 21 anys de mots encreuats, he rebut entrades de teatre per veure Joan Pera (fruita madura del teatre català), un paquet d’embotits Caus (perds la verticalitat davant d’una secallona boníssima de Puig-Reig) i una capsa de vins Raimat (veremat com un bon vi), però per més que poso Ferrari a les horitzontals i a les verticals, els de Maranello no piulen. Deuen estar massa ocupats apaivagant l’Alonso.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 21 d'abril de 2011

Tom i Jerry i una mosca vironera

Fa uns dies mirava Les aventures de Tom i Jerry, per allò que s’ha de retornar als clàssics, quan vaig advertir que a l’extrem dret i superior de la pantalla hi havia una mena de dibuix d’un cor, amb unes artèries grogues, vermelles i blaves que bategaven i s’entortolligaven i, amb el cor, desapareixien i reapareixien. El dibuixet no era altra cosa que el logotip del canal Súper 3, sobreposat als dibuixos de William Hanna i Joseph Barbera –d’origen sicilià, no ens fem il·lusions-, els creadors de Tom i Jerry i també dels Picapedra, l’ós Yogi, Scooby-Doo, la Formiga Atòmica. Molts pocs autors es poden enorgullir d’una aportació tan impressionant a la història de la humanitat. Així d’entrada només se m’acut Thomas Mann.

No considero aplaudible encastar un dibuix animat –el logotip animat del canal- damunt un altre dibuix animat, que és el que mirem. En argot professional, el logotip de la cadena que s’encasta en un angle es coneix amb el nom de mosca (és com un insecte posat sobre l’objectiu de la càmera). En el pretèrit i tendre món analògic –se’n recorden, d’aquells estius analògics a Palautordera?-, la mosca tenia un sentit clar: informar-te de quina cadena havies sintonitzat. Però ara, en aquest paradís digital terrestre que fruïm, cada vegada que canviem de canal apareix un requadre blau amb el nom de la cadena (a més de l’hora i la programació). Ja sabem quina cadena hem sintonitzat, no cal que mantinguin un logotip impertèrrit –o mòbil, en el pitjor dels escenaris, com diuen els cursis-. Per què hem de veure La paraula de Dreyer amb un dos o un trenta-tres encastats en un angle perpètuament? Per a mi, tant hi fa Dreyer com Li deien Trinidad, sempre és l’obra d’algú que cal veure tal com va ser concebuda (també els subtítols inserits en la imatge són una altra empastifada). Algun dia estaria bé que les cadenes traguessin el flit i el matamosques.

Enric Gomà, Ara, Dilluns de Pasqua del 2011.

Comprem or, paguem en efectiu

Segur que ho recordaran. La penúltima vegada que la crisi econòmica va escurar les nostres butxaques, a principis dels anys noranta, van aparèixer com bolets aquelles botigues que es deien Tot a Cent. L’èxit va ser instantani. Eren temps difícils i els nous comerços despertaven la il·lusió de comprar duros a quatre pessetes. Anys després, l’arribada de l’euro i la bonança econòmica van anar arraconant aquelles botigues. Moltes se les van quedar xinesos i avui dia són basars del tot i res, laberints plens de coses insòlites, eines, joguines que només tenen les instruccions en coreà i amb uns dependents quiets i silenciosos que et foten un ensurt quan els passes pel costat.

La crisi econòmica actual, més llarga i persistent, ha donat peu a una altra mena d’establiments, també amb un nom genèric: Comprem Or, es diuen. Ara la situació és més desesperada. Si el Tot a Cent et venia objectes barats a canvi de pocs diners, ara et donen pocs diners a canvi d’objectes més valuosos. “Comprem joies, monedes, rellotges, diamants”, diu el rètol d’una botiga, seguit de l’inevitable “paguem en efectiu”. Segons el setmanari L’Independent de Gràcia, fa tres anys al barri hi havia set comerços d’aquests tipus i ara n’hi ha 40. Esclar que el mateix diari explica que, només a Gràcia, cada mes es registren 36 desnonaments de pisos. Una cosa porta l’altra, suposo.

Tot i el rètol d’un groc cridaner, les botigues que compren or solen ser discretes i raconeres. S’assemblen a les administracions de loteria, però sense la parafernàlia dels números. Una porta de vidre translúcid, una finestreta i un senyor al darrere, educat i d’ungles netes, que sempre deu calcular a la baixa. L’altre dia vaig fer guàrdia durant una hora al davant d’una botiga Comprem Or, a veure qui hi entrava: ningú. Era al migdia i suposo que els clients busquen estones més reservats per dilapidar l’herència familiar. Cal una certa nocturnitat per vendre’s el canelobre i la coberteria, l’anell del marit ja mort (o no), la dent d’or del besavi, la col·lecció de monedes d’aquell oncle numismàtic i filatèlic que no sabia parlar de res més... Vet aquí una altra conseqüència fatal de la crisi actual: amb els objectes també es malbarata la memòria familiar, com en una novel·la de Balzac. Tot i que, pensant-ho bé, encara deu ser pitjor descobrir que en realitat el tresor només era quincalla, bagatel·les que els anys han carregat amb ficcions d’un passat gloriós.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 d’abril del 2011.

dimecres, 20 d’abril de 2011

Tres apunts sobre el nou partit del segle

1. La temporada perfecta. A la ment de l’aficionat hi ha un ideal platònic del futbol, que és guanyar-ho tot i a més jugant molt bé. Posats a demanar: tots els títols, tots els partits. Passa, no obstant, que la temporada perfecta no existeix, i no fa cap falta. El futbol no és una ciència exacta i massa imponderables el pertorben: lesions, estats d’ànim, decisions arbitrals, l’altura de la gespa i si està regada o no... Fa dues temporades, el Barça de Guardiola que va aconseguir sis títols es va acostar més que mai a aquesta perfecció. No obstant, l’aficionat és insaciable i sempre demana més: a la seva ment, la millor forma d’acostar-se a l’ideal és guanyar-ho tot i, a més, que sigui contra el Reial Madrid. Perquè l’èxit propi ha de significar també el fracàs del rival.

2.Un altre partit del segle. Encara que sembli un insult a la lògica, la idea que hi hagi quatre partits del segle en tan pocs dies és molt de la nostra època. Vivim en l’era de l’empatx. Les novelles de més èxit es llegeixen per trilogies, tetralogies o sagues llarguíssimes. Amb la televisió passa el mateix: ara comprem les sèries per temporades, en DVD, i ens les cruspim en un cap de setmana. ¿Qui pot veure un episodi de Los Soprano , només un, i quedar-se tan tranquil? L’atzar del calendari ha creat un efecte similar entre el Barça i el Madrid. El seu duel particular d’aquests dies pot veure’s per capítols –a curt termini, com una temporada– o com un episodi àlgid en una llarga saga futbolística que té més d’un segle de vida.

3.L’efecte Mourinho. Si tanquem el zoom i enfoquem només aquesta temporada, fa la impressió que Florentino Pérez va fitxar Mourinho per guanyar títols. Si l’obrim i agafem perspectiva, la idea sembla una altra: Mourinho va arribar sobretot per frenar l’èxit de l’equip de Guardiola . Des de la perspectiva barcelonista, doncs, Mourinho és un personatge episòdic. Avui és aquí, demà ja ho veurem. La seva motivació, com ha assenyalat Cruyff , és guanyar títols i no li cal jugar bé. Per sobre hi ha la destrucció de l’ideari rival. Les seves aparicions semblen escrites per un guionista maquiavèl·lic: el fi justifica els mitjans. Quan estava a Anglaterra per entrenar el Chelsea, Mourinho va dir en una entrevista: «En cinc anys no he jugat mai cap partit en què el meu equip tingués menys possessió de pilota que el contrari». Aquesta nit, per tercera vegada aquesta temporada, la seva afirmació anglesa deixarà de tenir sentit.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 d’abril del 2011.

La subhasta del peix literari

L’èxit del Dia del Llibre es deu a un cop de sort, ja que prové d’un decret d’Alfons XIII del 1926 instituint la Fiesta del Libro Español, que s’acompanyava d’aquest himne: "En himnos fervientes cantemos al Libro, / loor a Cervantes, ingenio español, / y por la alta cultura constantes velemos / y vibre en nuestra alma de España el honor." Havent-lo sentit, és meritori que a algú li quedés esma de comprar un llibre.

Aquests dies abans de Sant Jordi, a Catalunya Informació emeten reportatges sobre llibres d’Amis, Alcàntara, Mendoza, etc. També els apleguen per gèneres, com la novel·la negra i el gènere diferenciat –i, volent-ho o no, denigrant- dels best-sellers, on inclouen L’arqueòleg de Martí Gironell i L’any del Senyor d’Eloi Vila. Que no són novel·les normals i corrents? No són pas més venuts que Riña de gatos de Mendoza.

Els últims Sant Jordi alguns escriptors exigeixen que es facin llistes separades de llibres més venuts per distingir els escriptors autèntics (això es diu sense rubor) dels altres, els de best-sellers, els mediàtics, els cuiners, els esportistes, el faquir que publica les seves memòries, El clau per la cabota.

Enric Gomà, Ara, dimecres 20 d'abril del 2011.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Periodisme Tipp-Ex

La tetralogia que protagonitzen el Barça i el Madrid donarà per a un dossier de premsa quilomètric. I no només això. També se'n podria extreure un glossari, un western, una òpera bufa, un llibre d'aforismes, un rap, un reportatge de 360 minuts i tot de materials per fornir un màster d'interpretació periodística. Després del primer assalt, com era d'esperar, la premsa de Madrid ha posat èmfasi en unes coses i la de Barcelona en d'altres. L'opinió es genera a partir d'una selecció de dades, més o menys contrastables, que s'encreuen amb estats d'ànim, pressupòsits i militàncies. Amb aquests elements tan inflamables es pretén construir la ficció de l'objectivitat periodística. Això passa en tots els àmbits, però en la informació esportiva les coses són més directes, perquè la constatació d'haver acomplert l'objectiu és més simple. Hi ha un marcador numèric que assenyala els gols d'un partit o els punts d'un campionat. És a dir, si has guanyat o has perdut. Tota la resta hi està subordinat. Encara que sigui tan noble com tenir un estil de joc definit o tan innoble com buscar els tres peus al gat tothora. Per això és tan absurd escandalitzar-se per les opinions, percepcions o estats d'ànim del contrari, incloent el seu àmbit mediàtic d'influència, com fer-nos forts en l'objectivitat immaculada de les nostres opinions, percepcions o estats d'ànim. Per compensar tanta subjectivitat, la premsa destaca altres mirades de col·legues (presumptament) aliens a la rivalitat. I ho fa exercint la llibertat d'elecció entre centenars de titulars, de manera que la quota d'objectivitat també queda matisada pel seu punt de vista. Però últimament a Madrid l'ambient està tan enrarit que no estan per brocs ni per matisos. Ttiren pel dret.

El diari As torna a practicar el periodisme Tipp-Ex al seu recull de titulars internacionals sobre el partit, sobretitulat amb el "Orgoglio Real, Barça Fermato" (orgull Reial; Barça, frenat) de Sport Mediaset. L'As, en un intent de recuperar el senyoriu perdut, encapçala la ronda de reaccions forànies amb les dels diaris catalans Sport i El Mundo Deportivo, als quals n'afegeix tres d'italians, l'esmentat Sport Mediaset, la Gazzetta dello Sport ("Barça, pecado de presunción") i Tuttosport ("Cristiano responde a Messi, adiós a la Liga para Mourinho"), la BBC ("El Real Madrid logra un empate contra el Barcelona"), el portuguès Record ("Los genios marcan, pero ninguno ganó el duelo"), el brasiler Globoesporte ("Sabor a victoria") i dos d'argentins: Clarín ("El Barcelona lo tenía para ganar, aunque el empate también le vino bien") i Olé ("Te veo en el próximo"). És al text que desenvolupa el titular d'aquest últim on el diari As reincideix en el periodisme Tipp-Ex. Un estil informatiu singular que va assolir el cim a finals de febrer quan van esborrar "per error" un defensa bilbaí en una infografia per intentar demostrar que Alves havia marcat en fora de joc. Ara la cosa és més dissimulada. El text que As adjudica al rotatiu argentí Olé comença així: "Era un clásico parejo en Madrid, un penal de Messi adelantó al Barcelona y el Real lo empató con otro de Cristiano Ronaldo". Però, en realitat, l'edició del diari Olé, consultable per la xarxa, diu: "Era un clásico parejo en Madrid, un penal de Messi adelantó al Barcelona y el Real lo empató con otro que no fue de Cristiano Ronaldo". Aquest cop al diari As s'han limitat a aplicar el Tipp-Ex per esborrar tres paraules (que no fue) referides al penal d'Alves (un altre cop Alves) a Marcelo. Potser Alves té un contracte de publicitat subliminar dels productes de la casa Tipp-Ex.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 19 d'abril de 2011

Portada, Reportatge, Contra

Portada. Costaria negar que certes reaccions a la consulta barcelonina del dia 10 han estat, si més no, curioses. Per exemple, les d'El Periódico de Catalunya, un diari que, com el seu homòleg dretà –encara no bilingüe– sempre ha defensat la idea que aquesta consulta no té cap mena d'importància; deu ser perquè tothom entengués fins a quin punt la consulta esmentada fos tan poc important que dos dies abans els d'El Periódico van dedicar la portada sencera a una foto immensa d'uns voluntaris que recollien vots al carrer, recalcada pel titular disciplinari: “Així, no”.

Reportatge. D'altra banda, Giles Tremlett, del The Guardian londinenc –un periodista conegut aquí per la seva manca d'interès, per dir-ho suaument, envers tot el que sigui mínimament catalanocèntric– es va veure obligat a titular el seu article sobre el 10-A: “Gran estímul per a la independència”, que tot seguit va contradir tan bé com podia, dient que els independentistes són minoria, que els seus plantejaments són il·legals... i insinuant que, en tot cas, als catalans només els interessa la seva “prosperitat”.

Contra. Dilluns passat, tornant de la feina en bicicleta, la meva companya volia fer drecera a través del Parc de la Ciutadella, però les entrades havien estat obstruïdes per un desplegament massiu de la policia municipal; en preguntar a un dels agents què passava, aquest li va respondre que no ho sabia: una mentida dita amb la intenció lloable d'evitar que el populatxo barceloní pogués veure com els seus companys d'uniforme arrossegaven una colla de senyors de mitjana edat de l'acampada independentista que s'havia instal·lat davant del Parlament. Aquesta mostra de rebequeria poc edificant per part d'un alcalde dit progressista demostra fins a quin punt la independència –ara que el TC ha tancat les portes a qualsevol opció federalista, tan defensada pels conservadors d'Unió i els ecosocialistes d'IC– és una opció que va molt més enllà de les picabaralles tradicionals entre l'esquerra i la dreta, dels equivalents nord-americans de les quals Charles Bukowski solia dir, amb la seva precisió habitual: “Merda calenta o merda freda: és merda igualment”. Des del 13 de setembre del 2009, sembla que gairebé un milió de ciutadans catalans han deixat clar que volen caminar, si més no temporalment, per un camí lliure de tifes.

Matthew Tree, Avui, 17/04/2011

dilluns, 18 d’abril de 2011

Viure a Can Pixa

Alguns personatges de ficció van associats a una expressió que els singularitza. Sobretot si formen part d'un entorn paròdic, en el qual és important identificar ràpidament els autors de cada rèplica. Els imitadors saben que una part essencial de la seva feina és aïllar una expressió del seu imitat i reproduir-la com qui branda una clau que dóna accés al personatge. Fins que no apareix l'estilema, el ninot no sembla prou reconeixible. Va passar amb el Laporta primerenc, difícil d'imitar fins a la irrupció d'aquell vigorós "que n'aprenguin!", seguit després per estilemes menys falaguers: "al loro", "que no estamos tan mal", "no em toqui"... En el cas d'Artur Mas l'evolució és la inversa. Del "guapo!" petulant als actuals "en positiu" i "amb il·lusió", passant per l'electoralista "tot i que". En anglès, el personatge teatral de Mrs Malaprop (a The Rivals de Sheridan) dóna nom a les patinades verbals. Un gènere, el de la pífia, que avui fa fortuna en tot tipus de programes còmics de ràdio i televisió. Gràcies a Mrs. Malaprop els anglòfons anomenen malapropismes les piquiponades que feien pixar de riure els nostres besavis, coetanis de l'alcalde-làpsus Joan Pich i Pon. Tal com pinta la cosa, aviat haurem de començar a parlar de mohajordismes. Mohamed Jordi és una de les creacions més brillants dels Òscars (Andreu i Dalmau) al llorejat programa de RAC1 La competència. Català d'origen magrebí, milita en l'independentisme i explora sense complexos un territori molt sensible en el qual conflueixen la immigració, el nacionalisme i la religió. L'estilema que caracteritza Mohamed Jordi és escatològic. Acostuma a dir que, als catalans, "se'ns pixen a la boca". Pot semblar una manera grollera de dir-ho, però cada cop tenim més indicis per admetre-ho, ni que sigui des del punt de vista filològic.
Un bon amic ha rebut un correu electrònic en castellà de part d'una empresa fotogràfica europea de la qual és client: Fastlab. En el missatge destaca en un cos de lletra més gran un titular d'impacte: "Fastlab es ahora Pixum". Pixum és la paraula que feia anar mon àvia quan entrava en un lloc tancat i sentia ferum de pixats. Pixum. Molt pitjor que dir-ne orina o pipi. Continuo llegint i veig que el tal Pixum és un proveïdor de serveis de fotos en línia. El correu, destinat a tranquil·litzar els antics clients de Fastlab com el meu amic, assegura que totes les fotos emmagatzemades als comptes Fastlab ja han estat transferides a Pixum i que, per tant, trobaran els seus àlbums en línia a la secció "Mi Pixum" a pixum.es. Mi Pixum? Després s'embolica en ofertes i la retòrica del marqueting el porta fins a una mena de preguntes més freqüents entre les que en destaquen dues: "¿Puedo confiar en Pixum? ¿Es Pixum seguro? Aital acumulació urinària la signa, en nom de tot l'equip Pixum, una tal Yan Van Nerum, subtitulada amb el càrrec de Gerent Regional (tot i que no especifica l'àmbit de la seva regió, que potser és la regió lumbar). La irrupció estel·lar del píxel (contracció de picture element) a l'era digital ha transformat la frase figurada de Mohamed Jordi en literal. Ja fa anys que les pantalles del cinema es van omplir amb les cinc lletres (P, I, X, A, R) que formen el nom de la productora homònima del nostre verb urinari. Des de llavors, els mohajordismes s'han succeït, imparables, en l'àmbit tecnològic: la revista Pix, la gamma de telèfons de Nokia Pix, el Palm Pixi, el Nissan Pixo o el portal Pixmania.com. Ja només ens faltava els de Pixum per acabar-li donant la raó al Mohamed Jordi. Entonem un mea culpa: vivim a Can Pixa-i-rellisca. 

Màrius Serra. La Vanguardia. 18 d'abril de 2011

Mourinho i l’energia mental

No crec que s’hagi fet mai —ni es farà— cap estudi sobre la quantitat d’energia que ens fa gastar l’afició al futbol. No em refereixo a l’energia física de seure en un sofà, els ulls clavats a la tele, mossegant-te les ungles mentre el teu equip ataca i ataca i el rival només es defensa. Això rai. Jo penso en la quantitat d’energia mental —de neurones, si ho voleu dir més planerament— que al llarg de la vida sacrifiquem per culpa del futbol. La majoria d’aficionats no en tenen prou de seguir un partit i, al final, estar contents si han guanyat o alacaiguts si han perdut. No, aquells 90 minuts s’expandeixen per davant i per darrere, s’enllacen amb el partit següent i demanen una despesa d’energia mental que riu-te’n d’Einstein: ens cal analitzar les tàctiques, repassar els gols, estudiar la classificació, escoltar els entrenadors, pregar al déu que calgui perquè ens respectin les lesions...

El futbol viu sempre en un present fugaç, però si ens agrada és perquè alhora és un llarg exercici de memòria. Amb cada partit revivim la nostra infància, aquella lleugeresa de convertir-ho tot en un joc. Al mateix temps, però, la nostra dèria ens obliga a recordar un munt d’informacions inútils, i és per aquí que malgastem tanta energia. És normal recordar els nostres jugadors, noms que anys enrere ens van fer feliços, però ¿quina gràcia té, per exemple, que sent del Barça recordi un defensa del València que es deia Botubot? ¿O un davanter de l’Sporting que es deia Cundi? ¿Per què el meu cervell guarda noms com els de Caminero, Magdaleno o l’entrenador Maguregui?

Tot això ve a tomb del Madrid-Barça de dissabte. Em temo que el nom de l’àrbitre desastrós —Muñiz Fernández— em quedarà gravat com una mala cançó enganxosa, igual que a seu dia hi van quedar Losantos Omar, Brito Arceo, Urízar Azpitarte, Esquinas Torres... Quanta, quanta burla! De tota manera, si hi ha un nom al qual no vull dedicar més activitat cerebral, és el de Mourinho. La seva roda de premsa, el dissabte, va ser un exercici de cinisme que els periodistes madrilenys van seguir sense reaccionar. Queixant-se tota l’estona d’haver de jugar amb 10, com si l’expulsió d’Albiol i el penal no fossin justos, va evitar que li preguntessin sobre el seu plantejament defensiu i pobre, el seu joc d’equip modest, que no correspon a algú que aspira a guanyar tots els títols. Mourinho, el cínic, l’inventor de paranoies.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 d’abril del 2011.

En aquests dies de recolliment

Pertanyo a l’última generació que ha sentit “avui no és dia de tele” el Divendres i el Dissabte Sant. Mentre Nostre Senyor patia a la creu i expirava; mentre Jesús estava absent de la terra, tota ella coberta de tenebres i dolor –i sovint plovia i el pare ens explicava cada any que el Divendres Sant acostumava a ploure, un autèntic fenomen de meteorologia teològica (i els ateus es mullaven perquè eren cecs i durs de cor i a més a més no havien agafat el paraigua)-; mentre esperàvem la bona nova de la resurrecció de la carn, no hauria sigut gaire correcte que els nens miréssim un episodi de Flipper o Mi oso Ben. Costum, aquesta, que prové d’abans de l’aparició de la televisió, de quan es tancaven els cinemes durant la Setmana Santa, per respecte, i les grans estrenes tenien lloc la vigília de Diumenge de Pasqua (encara que teològicament no sabria com interpretar que l’estrena de Los caballeros las prefieren rubias coincidís amb el retorn del Redemptor).

Durant dècades vam llegir aquelles columnes de diari que ironitzaven sobre la programació televisiva tradicional de Setmana Santa, entre denúncies amargues d’una educació repressiva, que per sentit pràctic i per comoditat sempre es retreia a monges i capellans i mai als propis progenitors. Com una psalmòdia, molts columnistes d’esquerres es queixaven càustics que a la televisió només emetien pel·lícules de caire religiós, La túnica sagrada, Les sandàlies del pescador o Els deu manaments, buscant una complicitat automàtica i servil amb els lectors.

Uns altres temps. Ara la societat cada dia és més laica i el que més s’assembla a un Via Crucis són les cues a Port Aventura. Encara que mirant la programació dels divendres –Sálvame Deluxe, Dónde estás corazón, Hijos de papá-, aquest Divendres Sant em posaré a l’abast, per si de cas em cansés de tanta laïcitat, el devedé de La túnica sagrada.

Enric Gomà, Ara, dilluns 18 d'abril del 2011.

dissabte, 16 d’abril de 2011

Cita al Casablanca

Fa uns quants dies van tancar els cines Casablanca, que, com tothom sap, es trobaven als Jardinets de Gràcia, a Barcelona. Hi eren des de feia més de 30 anys i oferien una bona programació en versió original. Eren dues sales petites, gairebé íntimes, i els deutes han obligat els seus propietaris a anunciar el THE END (perdó per l’acudit dolent). Encara no se sap si el tancament serà definitiu, però per si de cas jo m’afanyo a escriure el típic article nostàlgic. Cada generació té els seus cinemes, aquells que la van guiar en l’educació sentimental, i quan vaig venir a Barcelona a estudiar el meu primer cine va ser el Casablanca. Fa uns quants anys, per exemple, van tancar el cine Texas de Gràcia, i més recentment l’epidèmia digital es va endur el Rex, a la Gran Via. Em va fer pena, però en tots dos casos vaig pensar que l’elogi fúnebre no em pertocava. Amb el Casablanca, sí.

Al Casablanca hi vaig descobrir les pel·lícules de llegir (subtítols), una cosa que als pobles industrials no existia. La meva estrena va ser Blood Simple (o Sang fàcil), la primera pel·lícula dels germans Coen, que em va obrir les portes a tot un món. Sortíem de la sessió i buscàvem un bar on repassar aquells jocs de càmera, les escenes tan divertides i alhora tan angunioses. Era la primera vegada que, amb l’entrada, em donaven un full amb informació sobre la pel·lícula perquè tinguessis més temes i opinions. Poc després vaig viure la mateixa sensació d’enlluernament amb una obra molt diferent: Choose Me (o Tria’m) d’Alan Rudolph. Érem estudiants, dels que es volen fer els enrotllats, i no haver-la vist et deixava en fora de joc.

No recordo quina va ser la meva darrera sessió als Casablanca. Potser la italiana Vacances de ferragosto, que em va agradar molt. La seva memòria s’afegirà a totes aquelles pel·lícules que avui em fan pensar en les sales desaparegudes. Perquè junt amb els Casablanca, els meus cines van ser el Capsa, on cada any feien la nova de Woody Allen i on vaig veure Beautiful Girls de Ted Demme (tres vegades). I l’Arcadia, al passatge del mateix nom, on Soderbergh em va captivar amb Sexe, mentides i cintes de vídeo. En aquest punt potser hauria de fer el rondinaire i repartir culpes. Que si internet i la pirateria, que si els Casablanca haurien d’haver canviat feia anys aquelles butaques tan estretes i incòmodes... Però no, ja he dit abans que aquest seria un article refotudament nostàlgic. Ara us deixo, que me’n vaig al cine.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 d’abril del 2011.

divendres, 15 d’abril de 2011

Dovlatov i la dobladora

Només he llegit dues obres de Sergei Dovlatov. Les que Labreu ha publicat en català. Una novel·la —La zona— que relata la vida en un camp de presoners soviètic i un recull de narracions —La maleta— que explica la història de les vuit peces de vestir (mitjons, botines, vestit, cinturó, jaqueta, camisa, barret i guants) que conté la maleta amb què un emigrant rus fuig de la Unió Soviètica. Dovlatov, amic de Brodsky, escriu sobre fets que coneix. En la novel·la perquè durant el servei militar va fer de vigilant en un camp de presoners. En els contes perquè ell mateix va emigrar a Nova York l’any 1979. La literatura de Dovlatov és punyent i el seu estil directe. De La maleta vaig subratllar-ne un fragment que retrata el país: “Fa dos-cents anys l’historiador Karamzín va visitar França. Els emigrats russos li van preguntar: —En quatre paraules, què passa al nostre país? Karamzín només en va necessitar dues: —Que roben —va respondre”. De fet, el primer llibre de Dovlatov va ser destruït pel KGB i només alguns relats van publicar-se a les revistes russes d’Occident. Això el va empènyer a l’exili. Instal·lat a Nova York, va coeditar un diari en rus alhora que publicava relats a The New Yorker. El reconeixement li va arribar als anys vuitanta i encara va publicar una dotzena de llibres abans de morir en 1990. Doncs bé, Dovlatov va escriure sempre amb una trava autoimposada que es perd a les traduccions. Va decidir que no inclouria mai dues paraules que compartissin inicial dins d’una mateixa frase. És a dir, qualsevol frase de la seva obra completa està sempre feta amb mots començats per una lletra diferent. Sembla que Dovlatov va respectar la trava sempre. I d’aquí que escrigui amb frases tan breus, per no repetir mai inicial. Curiosament després de traduïdes llisquen la mar de bé, tot i no conservar-ne la característica genètica. Els russòfils saben que la transliteració del ciríl·lic comporta que algunes lletres distintes conflueixin en una sola lletra d’arribada. Un rocambolesc episodi telefònic que acabo de viure em fa pensar  que la campanya electoral de les municipals serà molt ciríl·lica a Barcelona.
Aquest dimarts vaig publicar el rum-rum Tots som Assange. Hi transcrivia un curiós missatge que va deixar a la bústia de veu del meu mòbil algú que s’identificava com la cap de gabinet del primer tinent d’alcalde, tot i que admetia trucar-me en nom del PSC. L’únic interès de tot plegat era que el missatge no acabava després de l’adéu. En comptes de penjar, l’emissora de la trucada devia pitjar una altra tecla per error i la meva bústia va enregistrar una sucosa discussió amb algú que li deia “has de vegilar”. No va ser fins al mateix dimarts que vaig entendre el sentit de la conversa secreta que es van fer a sobre (de la meva bústia). Després de llegir el rum-rum Tots som Assange em va trucar, compungida, la veritable cap de gabinet del primer tinent d’alcalde (Nadia Quevedo) per assegurar-me que ella no havia estat. Llavors li vaig revelar el nom de qui es presentava amb el seu càrrec per telèfon (Dolors Besa), i vam lligar caps. Resulta que el seu doble havia estat la cap de gabinet de l’anterior primer tinent d’alcalde. Però encara ara, en posar-se la granota de la campanya electoral, fa servir el seu excàrrec “perquè això és lo que funciona, guapo” (Besa dixit). Que algú que treballa per a un partit suplanti a una companya que treballa per a un càrrec electe del mateix partit no fa sinó corroborar la confusió que, després de 32 anys de governar a Barcelona, té el PSC entre ciutat, govern i partit.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 14 d'abril de 2011

Gil Foix i Gal Dalí, dos homes i un destí

Perquè es facin una idea exacta de com va anar la cosa: en una butaca d’orelles de vellut blau marí, una mica gastat, llegia La vida excessiva de Salvador Dalí de Ian Gibson quan els meus ulls van ensopegar amb aquesta frase: “És possible que la prosperitat i decadència de Gal Dalí [avi patern de Salvador Dalí] inspirés en part una novel·la famosa, La febre d’or de Narcís Oller”. Em vaig alçar i vaig anar a beure un got d’aigua, per sufocar l’excitació extrema en què estava immers. En concret, aigua de Solán de Cabras.

A La febre d’or el personatge principal és Gil Foix, jugador de borsa, com Gal Dalí. Tots dos d’origen humil: Gil Foix, fuster i Gal Dalí tot apunta que mariner –o contrabandista, com tants cadaquesencs-. Tots dos s’enriqueixen amb l’eufòria financera de la Borsa de Barcelona del 1880-81 i accedeixen a la vida burgesa. Als dos els arrossega el daltabaix posterior de la borsa i ho perden tot. Arran de la ruïna, pateixen una malaltia mental, neurastènia en el cas de Gil Foix i paranoia en el de Gal Dalí. Tenen mania persecutòria, creuen que els espien i que tothom pretén robar-los.

Però com Ian Gibson –desconeixedor, diria, de la novel·la d’Oller- va intuir que Gil Foix estava inspirat en Gal Dalí? Potser l’hi devia comentar la cosina de Dalí, Montserrat Dalí, filla del doctor Rafael Dalí, únic germà del pare del pintor (el 1991-92 Gibson hi va mantenir converses). Per una carta d’Oller a Galdós, sabem que La febre d’or és un roman à clé, que ha de mirar-s’hi per desfigurar els retrats i evitar l’escàndol.

El 10 d’abril de 1886, Gal Dalí va sortir al balcó a mitjanit cridant “Lladres!”, hi van acudir serenos i vigilants i el van calmar. Aquella tarda havia fet el mateix, cridant com un posseït. Sis dies després –i el mateix dia que l’Ajuntament havia decidit tancar-lo en un manicomi, segons El Barcelonés-, Gal Dalí es va tirar per un celobert, des del tercer pis de la Rambla Catalunya 25 (numeració de llavors). Tot el barri en devia anar ple, les minyones sempre duen platets. I ara ve la dada que aporto: Narcís Oller vivia a la Rambla Catalunya 38 (actual 14), a poques cases de distància de Gal Dalí. I el 1886 Oller comença a escriure La febre d’or, que tenia projectada però no havia iniciat.

Després de tot això, em sembla que llegiré La febre d’or. Si Déu vol.

Enric Gomà, Ara, divendres 15 d'abril del 2011.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Com fer servir la clau Allen

Dilluns, en aquell magazine matinal que és El matí de Catalunya Ràdio, com el seu nom indica, Fuentes va entrevistar Joaquim Nadal, cap de l’oposició i portaveu del grup del PSC del Parlament. I Nadal es va queixar d’una entrevista anterior, telefònica, en què Fuentes havia estat molt dur amb ell. L’exconseller va rondinar perquè li va fer l’efecte que li havien faltat al respecte, posant en dubte la seva professionalitat, i va explicar que els seus amics –els amics nadalencs, per entendre’ns- li havien recomanat que mai no parlés per telèfon amb Manel Fuentes des de la plaça de la Catedral de Girona. La raó esgrimida? “Perquè et guanyarà sempre”. O es referien a les campanes catedralícies, que entrebanquen les converses telefòniques, o a la nosa d’esquivar els turistes que busquen l’Alhambra.

De tot plegat, el més insòlit és la idea que un entrevistador hagi de guanyar, perdre o quedar tants a tants amb un entrevistat. Diria que el periodista no ha d’entrevistar amb esperit de competició, sinó d’informació. I últimament sento entrevistes, en aquesta ràdio i en d’altres, que més que un interviu semblen una taula rodona.

Enric Gomà, Ara, dimecres 13 d'abril del 2011.

dimarts, 12 d’abril de 2011

Anglaterra, Itàlia, Catalunya

Anglaterra. Després del fracàs de les protestes més o menys massives a l'Europa dels anys seixanta, va venir la ràbia sovint assassina d'uns quants al llarg dels setanta: els GARI a França, el RAF a Alemanya o les BR a Itàlia, mentre que als estats espanyol i britànic ETA i l'IRA van augmentar l'abast de les seves operacions (dec pertànyer a l'última generació de londinencs que va aprendre a identificar amb facilitat el so dels explosius de gran potència). Com a resposta, els governs respectius van autoritzar els seus policies i jutges a actuar amb menys miraments, de manera que força persones innocents van ser empresonades, de vegades durant anys. La pel·lícula En el nom del pare, prou coneguda, es va basar en un cas d'aquests, i n'hi havia d'altres.

Itàlia. Com ara el de Rolando d'Alessandro, un membre de les joventuts del Partit Comunista italià, que, el 1973, va ser condemnat a 14 anys de presó per un assassinat que no havia comès en un judici en què no es presentava cap prova de la seva culpabilitat. Al cap d'un any i mig a la presó, el Rolando va fugir i –d'amagat i a l'aguait– va arribar a Catalunya, on va viure il·legalment durant dues dècades abans que prescrigués el seu “crim”. Dilluns passat, a Barcelona, va presentar Si te'n vas, no tornis, el llibre extraordinari en què ho explica, tot això, per primer cop.

Catalunya. Aquí, als anys setanta, moltes de les coses que avui en dia donem per descomptades –l'existència mateixa de la Generalitat, posem per cas– penjaven d'un fil en un clima polític tan complicat com sufocant: ho descriu Patrícia Gabancho a la seva crònica, fascinant i corprenedora, de la transició catalana (A la intempèrie) en què remarca el desgast personal que comportava ser una independentista de l'època i com de frustrant podia ser treballar amb segons quins polítics d'aleshores. Ben mirat, les consultes que tenen lloc avui mateix a diverses poblacions –entre altres, Barcelona– es podrien interpretar com una mena de resposta generacional a la pusil·lanimitat dels parlamentaris catalans dels setanta, els quals, més que negociar amb els espanyols, “van agafar allò que els donaven, com els gossos afamats que troben una mà caritativa” (Gabancho dixit). Pot ser que, a primera vista, la frase sembli exagerada. Un cop llegit el llibre, però, resulta ser més aviat discreta. Cortesa, fins i tot.

Matthew Tree, Avui, 10/04/2011

Tots som Assange

Reconnecto el mòbil i veig un missatge a la bústia de veu. D'un minut i dotze segons. Això és molt, per a un missatge de veu. Em preparo per entomar la verborrea d'algun amic, conegut, saludat o emprenedor amb ganes de vendre'm una moto. M'assec i sento una veu femenina, educada i agradable, que s'identifica: "Hola Màrius, mira, sóc la (diu el seu nom i cognom). Sóc la cap de gabinet del primer tinent d'alcalde i m'agradaria poguer parlar amb tu, mira si em pots fer un truc". Fa una pausa breu, allò que en alguns ambients teatrals en diuen pausinha, i reprén: "En aquests moments, per això, truco en nom del PSC, eh?". Una altra pau-sinha. "Si em pots fer un truc, t'ho agrairé. Gràcies, adéu". Això són 18 segons escassos. Sento un bip, però el missatge no s'atura. Es coneix que no ha pitjat el botó correcte, perquè ben aviat sento més bips, com si pitgés altres tecles del seu mòbil. L'enregistrament no s'interromp i constato que a l'Ajuntament admiren tant Julian Assange que l'imiten fins i tot sense voler. Després dels bips una veu masculina diu alguna cosa que acaba en "...no dir això del partit". Podria ser "faries bé de no dir això del partit", però no es distingeix gaire. La qüestió és que la veu femenina, molt més nítida perquè deu estar a tocar del telèfon, demana "Per què?". La resposta és intel·ligible: "Has de vegilar". Diu vegilar. Paro orella, sorprès d'escoltar aquest diàleg que han deixat enregistrat a la meva bústia, en involuntari homenatge a Assange. La veu femenina discrepa: "No, no he de vegilar, és que ho he de dir". I ara és la masculina qui demana "Per què?", encara en segon pla, però del tot audible. "Perquè això és lo que funciona, guapo", respon la femenina amb el volum que li dóna la proximitat. L'home no hi està d'acord. Mastega tres paraules que no entenc, seguides d'un clar "...la cap de gabinet del tinent d'alcalde actual", fent èmfasi en actual. La veu femenina puja un semitò: "I sabran que estic fent campanya i ja està, perquè el Carlos ja no hi és..." Sento un cert vertigen, però la veu s'accelera i omple els pocs segons de gravació que queden: "No et preocupis, doncs no ho faig, ja t'ho dic... Au, truca'l tu... i ja està". Es coneix que continua pitjant botons perquè els bips silencien algunes síl·labes. Fi de la gravació. 
 
Com poden apreciar, acabo de publicar la filtració més innòcua de la història del periodisme, però ho faig perquè m'interessa remarcar-ne dos aspectes. Un de tecnològic i un altre de polític. Les creixents prestacions dels nostres aparells fan que cada cop hi hagi més documents del gènere Wikileaks fruit de gravacions involuntàries (o no): l'àudio d'una càmera que enfocava cap a una altra banda, un micròfon obert... La meva bústia de veu pot semblar una variant rocambolesca d'aquest mercat gris, però l'evolució tecnològica apunta cap a un escenari de tall orwellià: un món en el qual tot és documentable, tot. L'aspecte polític d'aquest missatge innocu que conservo (i conservaré) a la bústia de veu del meu mòbil és vox populi. Durant els 23 anys de pujolisme, una de les crítiques més unànimes va ser que, de tan avesats a governar com estaven, els dirigents de CiU fonguessin i confonguessin país, govern i partit. A can PSC aquesta fusió confusionària té uns adalils privilegiats: els dirigents de la federació del PSC de Barcelona. Després de 32 anys d'encadenar alcaldes socialistes, aquests dirigents fonen i confonen ciutat, govern i partit. Només cal veure quina actitud tan lamentable ha tingut l'Ajuntament de Barcelona mirant d'entorpir (debades) la consulta de Barcelona Decideix.

La Vanguardia. Dimarts, 12 d'abril de 2011

dilluns, 11 d’abril de 2011

Justet Bieber

Justin Bieber ha recuperat el fenomen primaveral de les fans desmarxades. Ara feia temps que no vivíem una febrada d'aquesta magnitud dedicada a un nínxol de mercat tan determinat que el podríem definir amb un parell de paràmetres: gènere femení i quinze anys d'edat. Els reportatges a peu de Palau demostraven el grau d'excitació de les fans, la resignada complicitat d'algunes mares i pares que els acompanyaven (fins a la porta o més enllà) i l'acampanada alegria amb què algunes adolescents relataven les hores (o dies) de classe que s'havien saltat per anar al concert. A diferència dels seus predecessors, Bieber és un fenomen nascut a YouTube i congrega un públic que no compra discos. Però les turbulències que genera al seu voltant són idèntiques a les que es donaven A.I. (no ahir, sinó abans d'internet), la qual cosa demostra que l'estultícia és un fenomen transversal. La intensitat de l'atracció, capaç de congregar milers de jovenetes udolaires, també es manifesta en el pol oposat, perquè Justin Bieber repel·leix d'una manera tan visceral com atreu. Al dors de la pulsió, doncs, apareix la repulsió. Ni el fet d'enfundar-se la samarreta del Barça no l'amoroseix. Veure'l pilotejar al costat de Bojan només ha servit per adonar-se que el de Linyola, baixet com és, encara li treu un pam. Per anar bé Justin hauria d'haver quedat amb Dani Pedrosa. Conec de prop més d'una joveneta de quinze anys que simula una arcada cada cop que li parlen de Bieber. Però potser és perquè això les arrenglera al costat dels seus companys mascles. Quants fans masculins de Justin Bieber hi devia haver al Palau Sant Jordi? Aquests sí que tenien entrevista. A aquestes edats les adhesions i repulses són tan categòriques que no contemplen les possibilitats estratègiques. Després tot canvia. Els nois descobreixen que els convé anar a concerts de grups que no els fan el pes si volen tenir possibilitats de lligar. Esclar que aviat els convindrà també simular interès pel cinema iranià subtitulat, la dansa contemporània o les exposicions d'art africà. Quantes d'aquestes fans udolaires del Sant Jordi faran cua als cinemes Verdi d'aquí a tres o quatre anys? Quants dels pares resignats que estaven al concert fent d'espelma es faran fans de Bieber?
 
Quan jo era tan feliç i indocumentat com ho són ara els fans de Bieber, triomfava una vomitiva parella de germans que es feien dir Los Pecos. Eren madrilenys, l'un ros i l'altre morè. Recordo el dia que aquells zipizapes de veu mel·líflua i pantalons ajustats van venir al meu barri. Signaven discos al Yelmo, una macrobotiga que hi havia a la confluència dels passeigs de Borbó i Maragall. Jo llavors tocava els teclats en una banda de rock i odiàvem visceralment tot allò que no s'ajustava als nostres gustos, de manera que ens hi vam presentar amb ganes de gresca. Però les fans eren tan nombroses que no vam poder ni acostar-nos-hi. Dignament, vam retirar-nos a una plaça propera i vam maquinar venjances impossibles contra la nostra llista de vomitius, encapçalada per Los Pecos amb Pedro Marín, Iván i el Miguel Bosé de "Linda". La idea més brillant va ser fer una versió de la màquina de matar marcianets (el videojoc que llavors feia furor) amb les seves cares. Ara, mentre buscava informació sobre Justin Bieber, he descobert que el meu somni s'ha fet realitat tres dècades més tard. Goglegeu "Kill Justin Beaver" i podreu jugar a llançar-li coses mentre canta "Baby Baby" en un escenari. Hi ha cinc pantalles: primer ampolles, després ganivets, estrelles d'acer, pistola i bazuca. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 11 d'abril de 2011

Entrevista amb Paco Biosca, cap dels serveis mèdics del Xakhtar Donetsk

Paco Biosca: “L’afició del Xakhtar va a l’estadi com qui va a l’òpera”.

Paco Biosca (Lleida, 1954) prové d’una família de metges de Lleida. Va treballar a la Clínica Montserrat, fundada pel seu avi, abans de convertir-se en professor titular de l’INEF i en el traumatòleg de la Unió Esportiva Lleida. Des de fa sis temporades és el cap de serveis mèdics del Xakhtar Donetsk, sens dubte el club revelació de la Champions dels últims anys. Biosca rep l’Ara a la terrassa de l’hotel de concentració. Abans de començar l’entrevista, s’acosta a les taules veïnes amb una caixa de cigars havans i ofereix un puro a cadascun dels directius del Xakhtar, tots més joves que ell. Ben bé com si es trobés a casa i els col·legues fossin els seus hostes.

Com va passar d’un dia per l’altre de ser metge del Lleida a cap de serveis mèdics del Xakhtar?
Era President de la Societat Europea de Traumatologia de l’Esport, i com a tal constava a la web d’aquest organisme. Em van localitzar i ens vam entendre de seguida.

I tan bon punt va arribar, ara fa sis anys, el Xakhtar va començar l’ascensió meteòrica que l’ha convertit en un dels grans clubs del continent?
Pura coincidència austral, una punyetera casualitat. L’èxit del club és en gran part mèrit del president, Rinat Akhmetov, que ha convertit una institució que tot just ara compleix 75 anys, en un dels grans clubs d’Europa. Això ha estat possible gràcies al seu patrimoni, sí, perquè ell amb només 44 anys ja és propietari del club, però sobretot gràcies a les seves idees i a la capacitat de projectar i crear un entorn favorable a l’esport. No tot s’ha fet a base de talonari. Pensi que el fitxatge més car ha estat el del brasiler Williams, res de l’altre món comparat amb les clàusules que es paguen a Espanya o Itàlia. El Xakhtar té a Donestsk una escola de futbol, com la Masia de Can Barça, amb 200 alumnes. Akhmetov ha fet construir un estadi preciós, enmig d’un parc, amb estanys on conviuen ànecs i peixos, ple de zones verdes que has de travessar per accedir a l’estadi. És molt diferent arribar al partit, com passa a la majoria de ciutats d’Europa, amb ganes de cridar després d’haver-te donat cops de colze per sortir del metro, que trobar-te amb un entorn bucòlic que convida a la no-violència. L’afició del Xakhtar és incapaç d’insultar l’àrbitre, ni d’escridassar el rival. Va a l’estadi com qui va a l’òpera. És tan exemplar que a vegades fins i tot entre nosaltres diem en broma que ens agradaria que no fossin tan educats.

Xigrinski va tenir problemes per encaixar aquí. En canvi, vostè s’ha adaptat la mar de bé a Ucraïna.
El secret és no comparar el que tenies a casa amb el que et trobes allà. Comparar és ridícul. Has d’encarar-te a les coses amb una mirada nova. La primera vegada que vaig anar al cine amb la meva nòvia ucraïnesa i els seus fills vaig veure que no podia anar amb idees preconcebudes. Aquell dia, sortint del cine, em vaig adonar que no havia entès res. El film era en rus, sí, però jo m’havia pensat que estava ambientada a l’Amazones i en canvi era a la Sibèria. El personatge que jo prenia per bo resulta que era el dolent de la pel·lícula... Donetsk és un lloc fantàstic, m’hi trobo molt de gust i si no fos prohibit de tenir doble nacionalitat, em faria ucraïnià.

Com es veu Catalunya des d’Ucraïna?
Trobo que a Ucraïna la gent viu el present i a Catalunya encara es viu massa pensant en el futur o bé projectant-se des del passat, però sense a penes pensar en el present. L’estat ucraïnès és recent, i el Xakhtar és un club jove. Pensi que el director general té 35 anys! Tot plegat m’ajuda a viure el present.

Vostè és el metge de l’equip. Ja controla què han menjat avui els jugadors?
En un dia normal de concentració, fan un bufet lliure, poden menjar de tot, evitant els fregits. El mateix dia del partit, com avui, mengen arròs o espaguetis, pollastre a la planxa i fruita. Però pensi que avui dia qualsevol equip d’elit és global. Al nostre club tenim un armeni, un croata, jugadors brasilers, ucraïnesos... i per tant la dieta també ha de ser global. Per això tenim una dietista.

Xigrinski és dubte pel partit d’avui al Camp Nou. Vostè té l’última paraula? Dependrà del seu dictamen?
En absolut. En aquests casos mana sempre el jugador. No serveix de res que jo firmi l’alta d’en Xigrinski si després l’entrenador no el vol fer jugar o ell mateix no s’hi veu en cor. I a l’inrevés, jo podria desaconsellar que saltés al terreny de joc, però si en Lucescu el necessita i el mateix jugador es fa responsable del que li pugui passar, no puc pas impedir que jugui.

Diumenge a la nit, quan li vaig trucar per concertar aquesta entrevista, em va dir que era en una clínica de Barcelona amb un jugador. Que potser era amb Xigrinski, infiltrant-lo perquè pogués jugar avui contra el Barça? Pot dir-me el que vulgui, prometo que li enviaré l’entrevista abans de publicar-la.
Doncs sap que a Ucraïna les entrevistes es firmen? Vull dir que l’entrevistat sol tenir l’opció de llegir-les i rubricar-les amb la seva firma. I això no és vist com una limitació de la llibertat del periodista sinó com una garantia de qualitat. Ara, si em promet que no dirà res a ningú, li explicaré una cosa...

Bernat Puigtobella, Ara, 5 d’abril del 2011.

Carrer del goril·la Floquet de Neu

L’altre dia em vaig perdre pels carrers de Diagonal Mar, aquell barri en perpètua construcció. Venia de la platja i no recordava on havia aparcat el cotxe. Caminava entre edificis alts i palmeres, sentint com si fos a Miami, i tot d’una em vaig fixar en una mena de parc, silenciós i protegit per una reixa. Vaig mirar com es deia aquell lloc i vaig descobrir que eren els jardins de Jaime Gil de Biedma. Quina sorpresa. No sabia que l’ajuntament de Barcelona hagués dedicat un espai públic al poeta i tiet d’Esperanza Aguirre, per aquest ordre. Com que Gil de Biedma és un escriptor que m’agrada, vaig oblidar-me del cotxe i vaig entrar-hi a fer el xafarder. Els jardins, molt nous i cuidats, es reparteixen l’interior d’una illa d’edificis entre els carrers Espronceda i Lope de Vega. Tot queda entre poetes. Quan sortia per l’altre extrem del jardí, vaig adonar-me que la mateixa fórmula es repetia en les illes de cases següents. Tot seguit, doncs, vaig visitar els jardins de Joan Fuster, Carles Barral, Manuel Sacristán i Josep M. Sostres, per aquest ordre.

Dos poetes, dos filòsofs i un arquitecte. Encara que siguin uns jardins discrets i en una zona poc avinent, jo trobo que no es poden queixar, aquests cinc senyors. Avui dia ser el protagonista d’un espai públic és un privilegi que va molt buscat, sobretot en grans ciutats com Barcelona, on es tracen poques vies noves i hi ha molts deutes històrics per pagar. Només cal recordar el pobre Pere Calders, a qui van dedicar un passatge al barri de Sant Antoni, el seu barri, que no és ni passatge ni és res. Resulta, a més a més, que el nomenclàtor s’ha democratitzat i ara els mèrits es reparteixen entre la nostàlgia popular i la memòria transcendent. En els últims anys, per exemple, han sorgit iniciatives de ciutadans demanant un carrer per a Joan Capri, Pepe Rubianes o per al goril·la Floquet de Neu. Totes serien merescudíssimes.

A més de tot aquest desori, els funcionaris de torn tampoc no es trenquen el cap a l’hora de repartir els noms amb una certa lògica urbana. Els parcs de Diagonal Mar que vaig explorar l’altre dia en són un bon exemple. En lloc de posar junts els jardins de Jaime Gil de Biedma i Carles Barral, que eren amics de l’ànima i “companys de viatge”, algú va decidir separar-los tot posant-hi al mig a Joan Fuster, filòsof finíssim, però que hauria discutit millor de política i referèndums populars al costat de Manuel Sacristán. La posteritat ja no és el que era.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 d’abril del 2011.


Des d'una altra planta de l'hospital

No em semblaria raonable endinsar-me en digressions crítiques sobre la recepta del pastís de poma. O les novel·les de Harry Potter. O, i aquí és on anava, Polseres vermelles d’Albert Espinosa. De què serviria que els digués que el seu món adolescent em cau lluny, que em sembla estovassat i senzill, que em carreguen els bons sentiments i les solucions ingènues, les que proposen abraçar-se a desconeguts, distingir l’aura positiva i trobar el teu destí marcat a l’horitzó –sempre que no sigui l’estela d’un avió que ha escrit Colgate-? De res, perquè Polseres vermelles no l’han fet per a mi –un vell brut i malhumorat-, sinó per a una munió de nens i adolescents entusiastes. A Polseres vermelles han trobat un món juvenil –la colla, la sinceritat, l’amistat, la descoberta de l’amor, i a partir d’ara, suposo, les retallades sanitàries- que els sedueix perquè és el seu. Davant dels fenòmens –la telecinesi, la ubiqüitat, Rocío Jurado- t’has de treure el barret. Només seria una pèrdua de temps i ben pretensiós per part meva discrepar d’alguns aspectes de Como una ola (hum, no m’acaba de fer el pes això de “rumor de caracola”).

Al contrari d’Albert Espinosa, jo no conec cada any dotze perles, és a dir, dotze persones excepcionals que et canvien la vida (per a bé, s’entén, no pas el policia que et deté per tràfic de drogues, en aquest cas la perla ets tu quan el policia et diu: “Passaràs uns anys a l’ombra, perla”). Em conformo a conèixer algú que m’ajudi a desgravar algun concepte nou per a pagar menys a Hisenda. I això m’exclou de la sèrie. Polseres vermelles s’ha convertit en un fenomen juvenil tan gran que tant és el que en diguem els adults. La nostra òptica, a banda de la vista cansada –o potser per això-, no és prou vàlida. Als dotze anys, algú m’hagués criticat els àlbums de Les aventures de Gil Pupil·la i hagués trucat a la Guàrdia Urbana perquè se l’enduguessin.

Enric Gomà, Ara, dilluns 11 d'abril del 2011.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Un llibre amb auriculars

Aquesta setmana l’editorial Tusquets em va enviar el seu butlletí de novetats. Dins el sobre hi havia també un CD amb una antologia de cançons. La selecció es diu Love and Whispers i es defineix com “la banda sonora de les novel·les de John Connolly”. Tot i que mai no he llegit aquest autor, vaig escoltar-la i em va agradar. La selecció és curiosa i eclèctica, amb un aire irlandès, i conté cançons de Joan As Police Woman, Shack, Piano Magic o Spiritualized, entre d’altres. A la carpeta del disc, Connolly hi explica que escoltava les cançons mentre escrivia la seva darrera novel·la, Voces que susurran, que justament ara publica Tusquets. Són melodies, diu també l’autor, que li serveixen per situar l’atmosfera del llibre i que li anaven bé per recuperar el fil de la història quan es dispersava massa.

Connolly no és l’únic escriptor que es presta a aquesta mena de jocs. Cada cop és més habitual que els novel·listes donin una banda sonora als seus llibres. Acostumen a fer una llista de cançons que els van inspirar o que surten com a música de fons. Kiko Amat ofereix al final de les seves obres uns “agraïments sonors” (i sovint la seva selecció m’empeny a escoltar bandes que desconeixia). Al seu últim llibre, Todo lo que se llevó el diablo, Javier Pérez Andújar també fa una llista de les “disparatadas preferencias musicales” que ha freqüentat durant l’escriptura, i així sabem que Brahms i Bach han conviscut amb Bowie, The Korgis i —caram— Captain and Tenille. Un pas més enllà, Marc Pastor fins i tot ha creat un canal a Youtube amb una llista de totes les cançons i vídeos que tenen a veure amb la seva novel·la L’any de la plaga. Després els fa públics a Facebook, que és un altra via musical. Igual que ell, narradors com Joan Pons, Gerard Guix, Vicenç Pagès o Eduard Márquez solen penjar al seu perfil vídeos musicals que remeten a les seves novel·les. També és una forma de promoció.

Amb el llibre electrònic a l’aguait, aquests exemples es poden veure com intents d’ampliar el sentit de l’obra literària. Ens podem imaginar que ben aviat molts llibres duran incorporada la seva llista de cançons, amb un enllaç per escoltar-les a Spotify durant la lectura. És atractiu, per descomptat, però em pregunto si en algun cas no servirà també per emmascarar les intencions literàries del narrador. ¿Què passarà, per exemple, quan la música seleccionada desmereixi a la novel·la, en rebaixi la qualitat? ¿O a l’inrevés, quan la novel·la no faci justícia a una banda sonora formidable? El talent literari d’un autor no és una garantia dels seus gustos musicals. ¿Arribarà el dia en què, com passa al cine, dissimularem la nostra opinió dient que el millor de certa novel·la (fallida) és la seva banda sonora?

Jordi Puntí, El Periódico, 9 d’abril del 2011.

Entradas populares

Compartir