dimarts, 31 de maig de 2011

El partit que va canviar la manera de veure el futbol

Digueu-me capritxós, o injust, però a la meva llista mental dels Cinc Millors Partits Del Barça ja n’hi ha tres que corresponen a l’era Guardiola. No és dramàtic, perquè quan faci falta dedicaré unes quantes neurones més a ampliar la llista fins als 20 o els 50 Millors Partits Del Barça Que Jo He Viscut. Per incloure en el Top Five la final de dissabte, he hagut de deixar fora un monument de partit del dream team –no diré quin–, però és que la victòria davant el Manchester United podria significar, per moltes raons, un canvi de paradigma en el futbol mundial. O com a mínim això és el que jo intueixo (ja us he dit abans que podeu dir-me capritxós).

De moment, ahir vaig tornar a mirar el vídeo de la final, des del primer minut fins a l’últim, i va ser com rellegir un llibre que t’ha agradat molt, un clàssic. Una vegada coneixes el desenllaç, el que t’atrau són els detalls, l’estructura, el ritme, la forma com l’autor, els autors en aquest cas, han desenvolupat l’argument i li han donat un estil personal. Un exemple de detall: en la jugada prèvia al gran gol de Villa, Messi fa una jugada estratosfèrica que s’inicia amb un regat impossible a Nani. Bé, doncs Nani acaba de substituir Fabio i fa exactament 25 segons que és al camp. Encara no ha tocat la pilota i Messi el regateja com li dóna la gana.

No fa falta tornar a repassar tot el partit per comprendre que va ser sobretot un monument a la forma. El com per sobre del què, com li agrada dir a Guardiola. El joc desplegat pel Barça va respondre en tot moment a l’ideari futbolístic que coneixem. Fins i tot amb aquests 10 minuts d’ànsia inicial que van servir per realçar el contrast amb el domini aclaparador de la resta del partit. Sol dir-se que la memòria futbolística únicament reté els gols, els trofeus. Des de fa uns quants anys, el Barça està lluitant per canviar aquesta tendència i que es recordi, a més a més, un estat d’ànim, aquesta sensació de jugar per passar-s’ho bé, per recuperar l’essència del beautiful game, de buscar la bellesa pràctica.

La prova és que tots els diaris, especialment els britànics, s’han rendit a l’exhibició del Barça. «Un regal al món del futbol, gentilesa dels somiadors», deia un dels milers de titulars. Juntament amb l’admiració, la defensa d’un estil futbolístic també despertava la creativitat dels anglesos: «El Barcelona destrossa els seus rivals, però com a mínim és generós amb l’anestèsia», deia algú, mentre altres repartien els adjectius de tres en tres. Així és com finalitzava Richard Williams la seva crònica a The Guardian (tradueixo amb gran alegria): «La segona part del partit va ser més del mateix, amb el Barcelona provocant que el futbol del United semblés rudimentari, aproximatiu, agrícola. Un triomf de l’art, la paciència i la imaginació».

¿I ara, què?, es pregunta tothom. Tothom menys els barcelonistes. Els barcelonistes sabem que ara tot seguirà més o menys igual. Com a mínim mentre Guardiola segueixi ocupant la banqueta. Hem de suposar, per exemple, que Mourinho no abandonarà el seu paper de nèmesi blaugrana. Pel que fa a Ferguson, ja ha avisat que necessita tres anys més per completar el seu treball amb el Manchester United. Té diners i s’anuncia una renovació important. El que s’haurà de veure és si revisa també la seva forma de jugar i pren nota de l’escola blaugrana. Això seria un altre tipus de victòria. Per ara, els diaris anglesos anuncien l’interès del United pel croat Modric, un jugador de toc exquisit, bona visió de joc i semblança física amb Cruyff. Per alguna cosa es comença, ¿oi, Sir Alex?
 
Jordi Puntí, El Periódico, 31 de maig del 2011.

dilluns, 30 de maig de 2011

La nova clandestinitat literària


La clandestinitat ha estat un espai familiar per a la literatura catalana. Diverses raons prou explorades des de les pàgines de L’Avenç han fet que, en els últims segles, una bona part de la producció literària catalana hagi quedat en segon pla. Clandestina per inèdita o per mal distribuïda. Per ignorada, poc valorada o directament menystinguda, segons els casos i els moments. Mai com ara, però, s’havia donat una modalitat carnavalesca de clandestinitat basada en la mascarada lingüística, en la disfressa verbal, en el transvestisme oral. En aquest segle que acabem d’encetar hem assistit al naixement d’una manera molt subtil de bandejar la literatura catalana. Es tracta de fer-la passar a un segon pla tot invocant l’etiqueta que la designa. Abans d’explicar l’enigma voldria evocar un episodi recent que ho il·lustra amb la claredat que només trobem quan parlem amb noms i cognoms. 

Divendres 29 d’abril. A mitja tarda participo en la presentació de La Vanguardia en català al Palau de Congressos de Barcelona, un fet que ha permès que uns quants autors catalans tornem a escriure en català a la premsa. A la nit, tot explorant els límits de la ubiqüitat, aconsegueixo arribar a Mollerussa per intervenir en l’acte de lliurament del premi de novel·la breu que s’hi atorga des de fa vint-i-tres anys. En el sopar posterior converso amb el jove alcalde de Mollerussa Marc Solsona, format en Història i militant de CiU. La proximitat de sant Jordi projecta la meva curiositat cap a l’últim llibre que li ha caigut a les mans. L’alcalde m’explica que la seva dona li ha regalat per Sant Jordi una novel·la històrica. No me’n pot dir gran cosa, perquè encara no ha tingut temps de començar-la i no recorda el nom de l’autor. Però m’assegura que és d’un escriptor de literatura catalana. També diu que va sobre segur. Ja va llegir una altra obra del mateix autor i li va agradar. Quan pronuncia el títol —Et donaré la terra— hi caic. Es refereix a Chufo Lloréns (és l’autor qui insisteix en posar-se l’accent, brrr). Acaba de treure una altra novel·la en castellà que, en la traducció catalana, du per títol Mar de foc. La dada sorprèn molt l’alcalde. Ell creia que era una obra original i no pas traduïda. Hi hauria posat la mà al foc. Busco Lloréns (sic) a la Wikipedia per mostrar-li-ho i a la pantalleta de l’iPhone només apareixen entrades en espanyol i en txec.

En el rànquing dels llibres de Sant Jordi enguany hi havia molts casos semblants al Mar de foc de Chufo Lloréns. Començant pel llibre més venut en les dues llengües —Si tu em dius vine, ho deixo tot... però digue'm vine d’Albert Espinosa— i passant per altres aspirants a best-seller, com el Promet-me que seràs feliç de Jordi Molist. Són llibres escrits en castellà i publicats en les dues versions lingüístiques, com si fossin dues obres originals, provant d’evitar que la catalana es vegi com una traducció. En el cas de Molist fins i tot canvia el nom de portada. És Jorge Molist en la versió original espanyola i en totes les traduccions (a dues desenes de llengües) llevat de la catalana. A la coberta de la traducció al català ja no es diu Jorge sinó Jordi, Jordi Molist. Espinosa, Molist o Lloréns són autors (molt diferents) que parlen català. A les entrevistes amb mitjans catalans són percebuts com escriptors de literatura catalana, tot ocupant un espai que ocuparien autors catalanoescrivents. Una hipòtesi plausible seria pensar que, si aquesta confusió no es produís, aquest sant Jordi a l’alcalde de Mollerussa la dona li hauria regalat un altre llibre. Potser Les bodes del diable, una novel·la històrica de longitud i ambició similar que acaba de publicar el menorquí Pau Faner. Faner no ha figurat a les llistes de més venuts.

La qüestió no és pas de puresa ni de bons i dolents ni de si es pot o no escriure en les dues llengües amb la mateixa solvència. Aquesta és una decisió molt personal. La història de la literatura ens demostra que hi ha autors que canvien de llengua literària (Conrad, Nabòkov, Kundera, Beckett) però acostuma a ser un trajecte lineal sense gaire marxa enrere. En la nostra literatura el segle XX ha donat un munt d’autors literàriament bilingües en graus diversos: Josep Pla, Joan Perucho, Martí de Riquer, Pere Gimferrer, Terenci Moix... Alguns autors contemporanis (Lluís Maria Todó, Lolita Bosch) intenten escriure de forma ambidextra, amb un peu a cada banda del rierol. Totes les decisions personals dels creadors són respectables, sempre que no pretenguin incloure l’engany de fer passar bou per bèstia grossa, com és el cas d’algunes traduccions encobertes (de l’espanyol al català o viceversa) que s’han fet amb l’única intenció de guanyar algun premi literari sense contravenir-ne públicament les bases. El que té un cert interès és observar com la indústria editorial condiciona, amb les seves propostes, una decisió tan íntima i radical com l’elecció de la llengua literària.

Recordo, als anys vuitanta, un gran debat sobre la necessitat o no de traduir les obres originals castellanes al català. El detonant va ser el muntatge que el Teatre Lliure va fer de Neruda en català: Fulgor i mort de Joaquín Murrieta. Alguns dels autors que més ho van criticar són, dècades després, sistemàticament traduïts de l’espanyol al català, per a gran alegria dels seus comptes corrents. El cas dels Cent anys de solitud traduïts per Tísner va ser diferent, perquè era una petició del mateix Garcia Márquez. Algunes traduccions són actes d’amor i, com a tals, escapen a les lleis del mercat. Quants poetes no s’enamoren d’una obra i es posen a traduir-la per fer-ne una lectura més profunda? A més, és prou àmplia la tradició de traduccions d’obres literàries clàssiques castellanes com el Quixot (fins que els defensors de la tesi de Miquel Sirvent no demostrin el contrari, del castellà al català). D’uns anys ençà, però, les traduccions de llibres del castellà al català són negoci. Autores catalanes castellanoescrivents com Maruja Torres o Rosa Regàs venen força en català. Regàs, de fet, ni tan sols admet que les versions catalanes siguin traduccions i, per exemple, no va acreditar la traductora de Luna, lunera. Es va limitar a posar-la als agraïments, com si s’hagués limitat a resoldre-li quatre dubtes informàtics.

La traducció sistemàtica del castellà al català té les arrels a la literatura juvenil. Fenòmens editorials com el de Harry Potter arriben a les llibreries en la doble traducció al català i a l’espanyol, de manera que l’hàbit perdura quan algun autor local triomfa. És el cas de Ruiz Zafón, que va començar a publicar les novel·les juvenils ja simultàniament en les dues llengües i després ha repetit l’experiència en les seves novel·les per a adults, amb milers d’exemplars venuts de la traducció de Josep Pelfort de L’ombra del vent. En canvi, els intents de fer-ho amb altres autors literaris com Eduardo Mendoza, Enrique Vila-Matas o Javier Marías no acaba de quallar. El mateix Xavier Lloveras, traductor de La ciutat dels prodigis, no se sentia còmode amb l’encàrrec i els casos de Vila-Matas (El viatge vertical) o Marías (Totes les ànimes) editats per El Funambulista són encara més desconeguts. De tot això se’n pot deduir alguna cosa. Però abans de formular cap regla, en divulgaré l’excepció: Javier Cercas. Ponç Puigdevall va traduir Soldats de Salamina i, potser perquè es va vendre bé, aquest modus operandi ha tingut continuïtat en les dues obres següents de Cercas, tant a Tusquets (La velocitat de la llum, traduïda per Xavier Lloveras) com a Mondadori (Anatomia d’un instant, per Esther Roig).

La situació actual és nova. Mai fins ara la indústria editorial havia estat tan supeditada als mitjans de comunicació. Mai fins ara, com ho demostra l’exitosa aparició de La Vanguardia en català i ho corrobora el mapa del quiosc, la població catalanolectora havia abastat segments tan amplis. I, paral·lelament, mai fins ara la llengua havia aparegut com un petit detall sense importància, equiparable a un sistema operatiu. Windows o Mac? Iphone o Android? La vol en castellà o en català? Tot plegat amenitzat per la banda sonora de les emissores que lideren la ràdio i reforçat per un ecosistema televisiu que, tot i la seva dimensió modesta, sap vendre bé els seus productes. Mai, doncs, fins ara, el mercat cultural català havia estat tan ben preparat per projectar els seus productes, ni que sigui només a una part del seu territori (el Principat). Però això que és evident en els grups musicals i que s’albira en una indústria tan complexa com la cinematogràfica, no té una traslació al món literari. Més aviat sembla que si per a un escriptor la llengua literària no és intercanviable quedarà abocat a la clandestinitat. 

Màrius Serra. L'Avenç Juny 2011

Penses treure 155 euros?

Llegeixo al blog de Maruja Torres un missatge que ella es limita a redifondre. És una crida a una forma específica de protesta en nom de les reivindicacions dels indignats (feta abans que els atonyinessin d'una manera tan indigna com indignant). Una protesta en un format imaginatiu: durant tot el dia d'avui, dilluns 30 de maig, qui vulgui afegir-se a la protesta ha de retirar 155 euros del seu compte corrent. 155 per recordar la data d'inici de les acampades: 15/5. Avui perquè ja han passat 15 dies. Es tracta, doncs, d'una “retirada massiva de capital de les entitats bancàries” per fer palès el rebuig a les pràctiques que ens han portat fins aquí. Una d'aquelles accions simbòliques que sorgeixen en entorns de desobediència civil que practiquen la no violència. La proposta ha generat diverses reaccions. Molts la saluden amb entusiasme i afirmen que ho faran, però també n'hi ha que la critiquen. Un lector que afirma estar a favor del moviment 15M titlla la proposta d'absurda per quatre motius: 1) molta gent que dóna suport al 15M no es pot permetre treure 155 euros del compte, sobretot a final de mes; 2) la majoria de caixers automàtics no serveixen bitllets de 5, de manera que caldrà fer una bestreta de 150 o 160 i no constarà en una hipotètica estadística de moviments de 155; 3) si la proposta triomfés moltes sucursals es quedarien sense líquid i els veritables perjudicats serien els clients que tinguessin una urgència (un clàssic de les protestes sindicals) i 4) escriu literalment “para mucha gente, dinero en mano es dinero gastado” per dir que la majoria  s'ho gastaria en qüestions inútils. D'altres titllen la iniciativa de hoax (engany propagat per la xarxa) i ho associen a les campanyes d'intoxicació contra els indignats. I també hi ha missatges del tipus “a mi tant me fa qui ho proposi, em sembla una bona idea i amb això en tinc prou”. Deuen ser els mateixos (pocs, molt pocs) que van seguir aquella iniciativa de penjar al balcó els pantalons texans de cap per avall, amb les butxaques cap enfora, com a símbol de protesta. 
 
El fenomen de les acampades esbarriades té moltes arestes i admet moltes interpretacions, però ha tingut la virtut de fer èmfasi en la cartografia del sistema mitjançant la reveladora tècnica de l'autorretrat dels seus relators. Cadascú valora la partida segons la seva posició al tauler, amb poques excepcions. Els gremis també hi influeixen. Els sindicalistes no se sap on paren i els polítics només dialogaven durant la campanya. Entre la comunitat artística és de mal to estar en contra de les acampades i costa un niu trobar algú que les critiqui. El mateix passa entre els informadors. En canvi, entre els opinadors i cronistes amb signatura el percentatge s'inverteix. En aquests quinze dies tots plegats ens hem  dedicat a localitzar elements ridiculitzables en l'ampul·losa retòrica d'alguns acampats, detectar contradiccions, retuitejar bajanades indefensables o aïllar elements dissonants en una assemblea oberta. El cercle el tanquen els intel·lectuals, entre els quals predominen els violinistes de terrat que victoregen Hessel. Però la democràcia es basa en la gestió de majories i l'opinió pública que les conforma es constitueix per assaig (plaça Catalunya) i error (plaça de Sant Jaume). Si avui la gent tragués massivament 155 euros dels comptes el grau d'alerta de la classe dominant augmentaria. Però si el diumenge 22 la ciutat de Barcelona hagués votat massivament partits extraparlamentaris, com per exemple la Candidatura d'Unitat Popular, alguns canvis que es demanen ja es començarien a donar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 30 de maig de 2011

Els cops de porra no seran televisats

Divendres passat es va morir el poeta i músic Gil Scott-Heron. En una altra època, el 1971, aquest home va gravar una cançó que es va convertir en un himne: “La revolució no serà televisada”, deia la tonada, “la revolució serà en viu”. Llavors, gairebé a la mateixa hora que el món coneixia la seva mort, el conseller Felip Puig va tenir un rampell higienista i va enviar els Mossos d’Esquadra a la plaça de Catalunya. Com que em trobava lluny de Barcelona, vaig seguir els fets per terra, mar i internet. Gràcies a les imatges penjades a les xarxes socials, vaig viure-ho tot gairebé en temps real. Vaig entendre en què consistia la neteja de l’espai públic i no em vaig perdre detall dels abusos d’autoritat, de l’actitud cínica d’alguns mossos i del gec de bastonades que s’enduien els indignats.

Llavors, esclar, el conseller Puig va tenir un rampell democràtic i va comparèixer per donar la versió oficial. El primer que cal admetre és que Puig es va comportar com un autèntic conseller d’Interior. Res a envejar, per exemple, a un dels seus antecessors, Joan Saura. Tants anys de criticar-lo, de retreure-li inseguretats i falta de coratge per reconèixer els errors, i Puig va actuar amb la mateixa aparença granítica. Una de les coses que haurien d’aprendre els que manen a la Policia és que les seves explicacions i excuses continuen sent analògiques, però els cops de porra, a més de deixar nafra, són digitals. La revolució no serà televisada, però de moment, divendres, al davant de les porres, hi havia les càmeres i els mòbils, una animalada de píxels.

A la seva intervenció, Puig deia que hi havien anat només per garantir la neteja i la seguretat, que no pretenien desmantellar res, però les fotos mostraven uns treballadors que s’enduien els ordinadors. Puig també deia que els Mossos havien rebut pedres, cops i esprais. Però d’això, casualment, no n’hi ha imatges. Els Mossos no deuen portar mòbil. En canvi, el que vam veure era uns policies anònims que pegaven a la babalà, rabejant-s’hi, que estiraven dels cabells i arrossegaven la gent pacífica.

No sóc tan babau de creure’m totes les imatges que surten per internet. No tothom és calb ni tothom és pelut, ja ho sabem, i a més a més és veritat que la revolució no serà televisada. Però entre el que van veure els meus ulls i el panorama que va pintar Felip Puig amb aquella gravetat que infon ser conseller d’Interior, jo no tinc dubtes. Fins aquí encara hi arribo.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de maig del 2011.

Fita última del reportatge gràfic

Cada vegada que a TV3 retransmeten una competició de Fórmula 1 a l’hora de dinar, me’n vaig a veure el Telediario 1. L’altre diumenge celebraven el Gran Premi d’Espanya a Montmeló, que comporta un increment notable de la pol·lució acústica en aquell cantó del Vallès, mentre que a l’Estat Espanyol se celebraven unes eleccions, municipals i en alguns llocs d’àmbit autonòmic. A TV3 les eleccions van passar a un segon terme i el TN Migdia va començar a les quatre tocades: van donar més relleu a la Fórmula 1 que a unes eleccions que periodísticament parlant, dedueixo, no devien tenir gaire pes. Primer van passar els pilots, els boxs i el Ferrari en vinagre (és un eufemisme).

Tot just abans d’ahir, també pretenia veure el TN Migdia i a TV3 retransmetien el Gran Premi de Mònaco. Portem una mitjana molt regular: un Gran Premi per setmana. Si continuem així, al cap de l’any n’hauran retransmès 52, una xifra prou respectable. Aconseguir que tots els espectadors mirem la Fórmula 1 d’esme, derrotats i sense capacitat de reacció, s’alça com un objectiu grandiós que desperta l’admiració de tothom. Vaig canviar de canal i vaig esperar que comencés el Telediario 1, resignat. Allà ens van informar sobre la reunió del comitè federal del PSOE en què van proclamar Alfredo Pérez Rubalcaba candidat a les eleccions generals. De seguida em vaig adonar que les imatges del reportatge tenien una altra qualitat, més matisada i suggerent, els plans se succeïen serens i elegants, estaven més ben enquadrats. I a sota va aparèixer un rètol que deia: “Imatges realitzades pel PSOE”. Quin gran partit: ara s’ha convertit en càmera de televisió. Entenc que cap periodista no denunciï que els del PSOE els facin la feina perquè, és l’única raó que hi veig, estan enlluernats. El cor em diu –és un pressentiment, no pas la síndrome de Wolf-Parkinson-White- que l’any vinent guanyaran un premi Ondas.

Enric Gomà, Ara, dilluns 30 de maig del 2011.

dissabte, 28 de maig de 2011

Read All About It

When Catalan language news media were allowed to reappear in the 'Seventies, having been put on dictatorial hold for 39 years, they were often as dire as the (economic) straits they immediately found themselves in. On Spanish public television, for example, only the most local of news items were allowed to be given in Catalan (Spanish being obligatory for events in the wider world): I recall one newsreader who, after having informed his tiny audience about a spillage of eggs on some Catalan by-road, broke into live giggles. Print media were limited to the new AVUI newspaper, which had more teething troubles than a 1970s Vauxhall, and a plethora of current affairs magazines with a lifespan only slightly longer than a fruit fly's. On the cusp of the Eighties, things changed when TV3 – Catalan public television - came on the scene and into its own, as did a host of canton-based papers, such as El Punt and Regió 7. In 1995, the Catalan language Vilaweb became Spain's first electronic news site. The AVUI improved in fits and starts until it found itself being bought not just for being in Catalan but because it actually contained news (in 1996, it also became the first newspaper in Spain to go online). El Periódico, Catalonia's best-selling paper in Spanish, went bilingual in 1997, as did the popular Lleida newspaper, Segre. A new Catalan paper (Ara) appeared in 2010. TV3's current news bulletins garner larger audiences than those of its Spanish language rivals (as do the news services of the two main Catalan radio stations). More surprising, perhaps, has been the recent launch of a Catalan edition of La Vanguardia, not least because this unashamedly conservative paper earned a footnote in Catalan history when its Francoist editor, Luis Galinsoga, got so riled (in 1959) by what he thought was a Catalan mass in a Barcelona church (it was in Latin: he couldn't tell the difference) that he screamed: 'All Catalans are shite!", which led to a nationwide boycott, called off only when Galinsoga resigned in 1960. Be that as it may and to cut a long story short, the arrival of La Vanguardia in Catalan has added the finishing touch to what must be the most variegated gamut of news media available to Catalan speakers since before the Civil War. No more giggling over spilled eggs, then.

Matthew Tree, Catalonia Today, juny de 2011.

Anarquistes, Independentistes, Conservadors

Anarquistes. Fa anys, vaig presentar un anarquista escocès, que feia una visita a Barcelona, a un afiliat de la CNT, tot dient que es tractava “d'un amic d'Anglaterra”. L'escocès, que com a bon àcrata abominava de qualsevol cosa que traspués ni que fos el més mínim tuf de nacionalisme, en sentir la paraula Anglaterra –l'única paraula que devia entendre, ja que no en sabia ni un borrall, de català –em va escridassar: “I'm not English, I'm Scottish!”. Vet aquí, potser, la diferència entre els escocesos i molts catalans: aquells saben què són. És més: per a l'amic, ser escocès era un fet i punt, lliure de qualsevol implicació ideològica.

Independentistes. Des que el Partit Nacional Escocès va guanyar, fa poc, la majoria absoluta al Parlament del seu país, la premsa i els polítics probritànics no han deixat d'afirmar, amb un cofoisme postís, que això no significa pas que una majoria dels escocesos volen la secessió. Ara bé, el diari independentista Newsnet Scotland acaba de recalcar que les enquestes més recents demostren que una majoria d'escocesos sí que estan en contra de la Unió (de la Gran Bretanya) en la seva forma actual. Com a Catalunya, n'hi ha que volen marxar-ne del tot i n'hi ha que volen força més autonomia, però gairebé ningú no vol continuar menjant el pa constitucional de cada dia.

Conservadors. Si Newsnet Scotland és, fins a un cert punt, l'equivalent escocès de l'Avui, l'homòleg de La Vanguardia podria ser The Scotsman, amb la diferència que a aquest diari més aviat conservador li ha faltat temps per implicar-se a fons en el debat sobre la independència: el 17 de maig, per exemple, va dedicar un reportatge a la possibilitat que Escòcia tingui les pròpies forces armades. No deu ser casualitat, tampoc, que entre els catorze diputats britànics que –el 14 de juliol del 2010– van presentar una moció al Parlament de Londres a favor del dret de la Catalan nation a l'autodeterminació hi hagués una representació ben nodrida d'escocesos. Ja ho hem dit: els escocesos ho tenen clar. No és per res que ells van inventar l'adjectiu canny, que vol dir alhora “espavilat” i “ple de sentit comú”, un mot que no té cap equivalència exacta en català; de la mateixa manera que l'expressió fer la puta i la Ramoneta, posem per cas, no té cap equivalent escocès, ja que el concepte que il·lustra els és del tot aliè.

Matthew Tree, Avui, 22/05/2011

Gallines & Soul

Aquesta setmana, el músic Guillamino va penjar en el seu perfil de Facebook un vídeo impagable. A les imatges se’l veu versionant la cançó Let’s stay together, d’ Al Green, un dels pares de la música soul. Guillamino toca un baix fet amb una planxa de surf i canta amb sentiment. El resultat és allò que en diuen una adaptació personal, divertida, que segurament farà content el mateix Al Green, si un dia l’escolta. Allò que encara la fa més especial, però, és el decorat, l’entorn. L’actuació està filmada a l’aire lliure, en algun jardí feréstec, amb un carro al darrere i unes quantes gallines que piulen i corren esparverades d’aquí d’allà. De fons arriba la piuladissa dels ocells dalt dels pins i de tant en tant se sent un gall que fa els cors.

De versions de Let’s stay together n’hi ha un fotimer, això segur, i la majoria deuen ser més fidels a l’original, però la de Guillamino té la virtut d’assemblar-s’hi i alhora ser diferent. És un homenatge i alhora és irreverent. Jo diria que les versions o covers ens atreuen perquè enganyen el nostre cervell, i probablement el neuròleg Oliver Sacks ens ho podria explicar molt bé. La música es basa en la repetició, i la repetició és record. Les bones versions apellen al nostre record de la cançó original, a les condicions en què l’escoltàvem, però després el traeixen i el tornen a vestir des del present. Són i no són alhora, i aquesta és la gràcia. Les bandes d’homenatge –als Rolling Stones, als U2, a AC/DC– no m’interessen perquè el que busquen sempre és repetir l’original amb exactitud, fer-ne una còpia fins i tot en els gestos del líder. I les orquestres de festa major tampoc perquè solen fer el contrari: agafen els èxits i, ja poden ser Shakira o Coldplay, que els acaben uniformitzant tots amb les mateixes bases rítmiques i el mateix somriure de la cantant.

El vídeo de Guillamino també és una mostra del camp obert que significa Youtube. Amb una mica de paciència, s’hi poden trobar desenes de versions que no arribaran mai a les llistes d’èxits, però que tenen ànima. Gent amb una guitarra i un estil personal, que es graven al garatge de casa. Gent com Homeless Mustard, per exemple, un rodamón de veu castigada que fa versions acústiques de Radiohead o The Cure. Busqueu-lo, i segur que pel camí trobeu alguna altra perla.



Jordi Puntí, El Periódico, 28 de maig del 2011.

divendres, 27 de maig de 2011

Pernil ibèric amb mamaliga romanesa

Ja que convindrem tots que val més que els ciutadans no ens acabem tirant els semàfors pel cap, vaig celebrar els mals resultats del Partido Ibérico de los Rumanos a Agramunt, amb una llista feta sobretot a base de romanesos. És l’únic poble de Catalunya on es presentaven, no van arribar a fer llista ni a Guissona ni a Alfarràs. També concorrien a les eleccions a la madrilenya Villamanrique de Tajo, que d’entrada diries que és un d’aquells pobles on gasten Fairy per netejar la paella gegant de l’arrossada popular i els queda tan brillant i impol·luta que després els veïns hi fan la migdiada.

A Agramunt, el Pirum –el partit dels romanesos- ha obtingut 26 vots, sobre un cens electoral de 3.994 censats. El cap de llista, Daniel Dumitru, amo d’un bar agramuntí, es va comprometre a treballar per la integració dels romanesos en aquesta bonica població cèlebre per la solidesa extrema dels seus torrons. Però això ja conté un contrasentit: Dumitru pretenia que els romanesos s’integressin (idioma a banda, no es va dignar a posar el nom del partit en català) mentre que els animava que votessin un partit diferenciat, creat només per a ells. Com a signe clar i rotund d’integració, més que visitant amb insistència l’Espai Guinovart, més que declamant amb un megàfon l’obra poètica de Guillem Viladot, ¿no hauria sigut millor que els romanesos haguessin votat la guanyadora Acord d’Esquerra-Acord Municipal, avalada per ERC, o bé CiU, o PP, o PSC-PM? Això de PM suposo que són les sigles d’una cosa així com Partit o Plataforma Municipal i no les de Policia Militar –per exhibir el seu zel patriòtic, la ministra Chacón enviaria brigades de paracaigudistes sobre Agramunt si hi hagués algun espanyol ferit per contusions amb una barra de torró-.

Si en el futur sorgissin més partits d’immigrants (el Partido de los Chinos Catalanes, Agrupació Marroquina Poligàmia Lliure, Parbleu! Le Parti des Français –aquest ja seria insofrible, realment-), arrelessin i treguessin regidors, la xenofòbia que despertaria es podria veure des del terrat de casa. Per combatre aquest risc, durant la nit electoral TV3 fa aquell pla, cívic i responsable, d’un negre satisfet entre els convergents que celebren les victòries de CiU. Tot i que queda un pèl com el rei Baltasar a la cavalcada de Reis.

Enric Gomà, Ara, divendres 27 de maig del 2011.

dijous, 26 de maig de 2011

Menú del dissabte


Ja fa dies que circulen dècimes futbolístiques, en català i en castellà, per esperar la final de Champions d’aquest dissabte. La cosa va néixer per fer palès que el Madrid tampoc no podrà aspirar a la dècima copa europea aquesta temporada, i ha anat prosperant en cercles lletraferits de la culerada. En concret n’he llegit de sensacionals signades per autors com Jaume Subirana, Josep Maria Fonalleras, Xavier Renedo o l’escriptor madrileny afincat a Barcelona José Antonio Millán. El diàleg versificat ha anat agafant embranzida amb dècimes dedicades al club blanc com aquesta de Renedo: “Admiróse Florentino/ de la paciencia de Pep,/ de las patadas de Pep(e)/ y los porqués de Mourinho,/ y echó a llorar como un niño./ ‘¡Arte diabólica es!/ ¡Voy de revés en revés!’/ dijo frunciendo el pellejo/ ‘Mientras yo me despellejo,/ sólo una copa de res’”. Una dècima contestada per Subirana en la mateixa llengua florentina: “Preocupóse un portugués/ enfrentado al Barcelona/ de poner un gong y lona/ en vez de césped inglés/ para jugar del revés:/ ‘A quejarse como niños/ y zurrar como cabrones:/ Pepe lleva los galones’,/ diseñó el sabio Mourinho./ Y perdió con desaliño”. Millán, autor de magnífics llibres de divulgació lingüística, no vibra gens amb l’esport del futbol, de manera que la seva aportació decimal, després de felicitar els culers per ser a Wembley, es la dècima d’un agnòstic: “Admiróse un madrilé-/ ño de ver a todo el mun-/ do engolfado en el profún-/ do mundillo del balompié./ ‘Esto no hay quien lo remé-/ die’, dijo torciendo el bigó-/ te, ‘pues tocante a los baló-7 nes, igual da uno, dos o tré’”.

La dècima és un gènere que mereix trascendir els usos nadalencs, perquè té la mida justa per expressar opinions amb gràcia, igual com fa amb el seu sonet diari a l’Ara el poeta Josep Pedrals. Després de veure la nova samarreta del Barça, Fonalleras va produir una dècima d’opinió que s’afegeix a la controvèrsia: “Ens toca de de cop una fifa/ (no pas uefa sinó rifa)/ que malmet la nostra alegria./ Ens obliguen a fer el pallasso/ (ja ho dic d’entrada: jo en passo)/ amb el pijama de la tia/ que ens han encolomat la niki/ amb el reialme de Qatar./ Per què una muda tan friki?/ Com anirem dilluns al bar/ vestits amb aquesta piltrafa/ que glaça el cor i el cos embafa?”. L’episodi llauner de Sergio Ramos també ha protagonitzat diverses composicions, entre les quals sobresurt un sonet calderonià que Subirana serveix amb mestria: “Esta, que fuera pompa y alegría,/ hija del talonario y la patada,/ al fin de temporada ya era nada,/ durmiendo en brazos de la noche fría./ Copa real que al cielo desafía,/ iris listado de oro, azul y grana,/ será escarmiento de la vida humana:/ ¡cayó el trofeo al suelo antes de un día!/ A florecer las rosas madrugaron/ y para envejecerse florecieron:/ cuna y sepulcro en Ramos encontraron./ Tales los blancos y sus fortunas vieron:/ en un día nacieron y expiraron/ que pasados los siglos, horas fueron”. 

Els mancats d’inspiració poètica passem les llargues hores que ens separen del dissabte en quefers més prosaics i mundans. Per exemple, observant erupcions volcàniques mentre estudiem aquest menú d’un pressumpte “Restaurant Camp del Pep” que circula anònimament per la xarxa prometent-nos un àpat suculent en dos plats, postres i vins. De primer podem escollir entre Pebrots del PEDROn, CroKEITAs de marisc o MINIESTA de verdura. De segon només tenim dues opcions: XAVIolis a la Carbonara o Filet d’ALVEStruç amb salsa PIQUEnt. De postres, TiraMESSI o Fruits del BUSQUETS. Finalment, dues opcions a la bodega: VALDESpeñas i VILLArobles. Bon profit.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 26 de maig de 2011

És o no és cultura?

Ni #italianrevolution ni tuits en vinagre. A Roma estan indignats per la instal·lació d'una obra d'art: la mastodòntica estàtua de cinc metres inaugurada a la plaça del Cinquecento, a pocs metres de l'estació Termini. El dimecres 18 de maig Joan Pau II hauria fet 91 anys. Per commemorar-ho, es va descobrir una escultura en homenatge al Papa que passarà a la història pel seu ritme exprés de santificació. De moment, el primer de maig ja el van beatificar davant d'un milió de persones. L'estàtua en qüestió és de bronze. Sembla una garita per al sentinella d'Occident, perquè representa una capa enorme que podria donar aixopluc a un grup de refugiats tunisians, i està coronada per un cap desproporcionadament petit que ningú no associa a Joan Pau II. A primer cop d'ull, l'estàtua de l'escultor Oliviero Rainaldi mostra una estètica Mopu que la faria més adequada per presidir una àrea de descans a l'autopista o una rotonda perduda. De moment, les opinions són unànimes. Ni una ànima (ni en pena) no ha defensat públicament l'estàtua. Quan el dimecres passat l'alcalde de Roma Gianni Alemanno i el bisbe vicari Agostini Vallini van descobrir el petri patracol les cares dels assistents es van esblanqueir de sobte, i la blancor marmòria encara no ha desaparegut. Quaranta-vuit hores després el mateix Vaticà va criticar-la amb fermesa a través de L'Osservatore Romano. Les objeccions són estètiques, perquè l'estàtua, finançada per la Fundació Angelucci, no ha costat ni un ral al municipi. Tot i això, el malestar és tan generalitzat que l'alcalde de Roma ja ha mostrat el seu inequívoc nas de polític i ha recuperat una dita molt adequada per al seu càrrec: vox populi, vox Dei (la veu del poble és la veu de Déu). I després del llatinòrum, s'ha explicat en romanç: “Des d'aquest punt de vista no podem deixar de tenir en compte l'opinió pública, i si l'opinió pública es consolida a l'entorn d'una opinió negativa, ho haurem de tenir en compte” (text traduït no pas e l’italià sinó del burocratès, que és un nou dialecte italià perfectament codificat).
Aquesta nova visió de la crítica artística resulta molt interessant. Poques vegades una obra suscita una reacció tan unànime. De fet, tothom en renega, però els únics arguments que circulen són dos. 1) que l'estàtua és lletja (l'adjectiu italià més freqüent és orrenda, per horripilant) i 2) que no s'assembla al Papa Wojtila. Heus aquí un breu recull d'opinions: “el caparró aquest no s'assembla gens a Joan Pau II, jo hi veig Mussolini, i com poden posar-li a un Papa tan bondadós el cap d'un feixista?”; “és Mussolini amb sobrepès”; “jo més que Mussolini hi veig Pau VI amb hidrocefàlia”; “la cara s'assembla més a sir Winston Churchill”; “jo trobo que s'assembla a Zingaretti quan interpreta el comisssari Montalbano al serial de TV”... El joc de les semblances és interminable. I de franc. A mi em recorda Orson Welles. D'altres objeccions són més pragmàtiques. Una treballadora de la neteja al torn nocturn de l'estació, entrevistada quan sortia de treballar, sento que diu: “tard o d'hora, els sense sostre de l'estació hi dormiran i l'ompliran de llaunes de cervesa”. D'altres veus aventuren, amb la boca petita, coses que també podrien passar sota la capa protectora, i consideren vergonyós que la memòria del Papa polonès quedi tacada per culpa d'una estàtua. La veritat és que podria il·lustrar aquella cançó que l'Orquestra Mondragón dedicava a un home que repartia caramels enfundat en un abric gris. Si a Roma el prohibeixen, ¿quant trigarem a veure una obra horripilant de Rainaldi en una plaça de Barcelona?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 24 de maig de 2011

No faig altra cosa que pensar en tu

En una decisió com a mínim extravagant, els senyors de la UEFA van traslladar la final de la Champions al dissabte al vespre. El 2009, el Barça encara va guanyar la final de Roma en un dimecres de record inesborrable, però el partit de l’any passat, la victòria de l’Inter contra el Bayern, ja es va celebrar en dissabte. La intenció de la UEFA és convertir la final en la gran referència futbolística de la temporada, amb un ascendent urbi et orbe semblant al que pugui tenir la final del Mundial (sempre en diumenge). No dic que no m’agradi la idea, però aquests dies m’està provocant una desorientació incòmoda. El meu record de les grans victòries europees del Barça va associat als dimecres, dies laborables que un passava amb l’ai al cor esperant l’hora del partit, i després una celebració que es prolongava fins dijous i més enllà, comptant samarretes blaugrana al carrer, amb aquell somriure col·lectiu de quan vas al metro i tots són del Barça, o donant la tabarra a algun madridista al bar de la cantonada...

Ara, a més, la final de la Champions és l’últim partit de la temporada, la cirereta del pastís. Només dos equips privilegiats. Ja no queda res més per jugar, tot s’ha acabat per bé o per mal, els perdedors ja estan de vacances, fitxant reforços o acomiadant directors generals. S’entén, doncs, que els dies d’espera fins al xiulet inicial es facin eterns. Per això em queixo: amb la final que no arribarà fins dissabte, no hi ha manera que passin les hores. No faig altra cosa que pensar en tu, final de Champions! Els dubtes i supersticions que abans es concentraven de dilluns a dimecres ara s’expandeixen durant dies i dies. En realitat, des que vam guanyar el títol de Lliga fa ja dues setmanes... Sembla que hagi passat una eternitat, ¿no?

M’imagino que pels entrenadors Guardiola i Ferguson aquesta pausa és una benedicció, però per a mi és una tortura malaia. Cada detall que ens van oferint els protagonistes, cada notícia, comentari o dada objectiva alimenta la meva incertesa. Podria parlar-los ara de la confiança que tinc en el futbol que desplega el Barça i de com em reconforta que, en el fons, Cristiano Ronaldo ja no jugui al Manchester United, però m’adono que encara no he començat a pensar en el partit en si. De moment estic pendent del volcà islandès: ¿acabarem jugant sota una pluja de cendres? Potser seria una imatge massa apocalíptica, però segur que algun locutor argentí diria que la natura ha decidit celebrar la bellesa del futbol llançant confeti a l’aire...

També em distrec repassant alguns aspectes en aparença banals. El meu pensament discorre així: «Mmmm…, juguem a Londres, en territori britànic, i en dissabte, carai, són condicions ideals per al Manchester… Sí, però a una hora massa tardana per a ells, acostumats a jugar a mitja tarda...». El meu cap no para. Dimarts, per exemple, em vaig empassar l’última roda de premsa de Ferguson i vaig donar mil voltes a les seves paraules. Un dubte em portava a un altre. «¿Ens interessa que el seu principal referent sigui la final de fa dos anys a Roma? Ells deuen haver après de l’experiència d’haver hagut de ballar al so del Barça, però és que el Barça també ha millorat en conjunt... Una cosa és segura: després de la tempesta dialèctica i d’excuses mourinhistes a semifinals, el marc per a la final sembla d’entrada civilitzat i respectuós».

Ja ho veuen. Com un jubilat que visita les obres per passar el matí, aquests dies passejo per l’extraradi del futbol i distrec els meus pensaments. L’altre dia, per exemple, pensava en el nou Wembley, en si és el millor estadi per a una final, i llavors vaig recordar l’estadi perfecte. És al Brasil, no cal dir-ho, en plena selva amazònica. En diuen el Gran Zero. La línia que divideix el centre del camp coincideix amb l’equador, de forma que una part del camp es troba a l’hemisferi nord i l’altra, al sud. Ho explica el periodista Alex Bellos al seu llibre Futebol. The Brazilian Way of Life. Abans de començar el partit, quan fa el sorteig de camps, l’àrbitre pregunta a un dels capitans: «¿Quin hemisferi prefereixes?».

En fi, ¿quin dia és avui? ¿Dijous? Bé, ja queda menys perquè Wembley es converteixi per unes hores en el centre del món.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de maig del 2011.

dimecres, 25 de maig de 2011

Deconstruint el gueto

Fa uns anys, el còmic Chris Rock explicava aquest acudit a les seves actuacions: «Un s’adona que el món s’ha tornat boig quan resulta que el millor raper és blanc i el millor jugador de golf és negre», en referència a Eminem i Tiger Woods. La broma fins i tot és vàlida avui dia perquè a la societat americana els estereotips racials s’accepten com una norma de la convivència políticament correcta. Aquests clixés també funcionen en el món editorial i literari. Si un narrador no ens descriu el color de pell dels seus personatges, el lector es pensarà que són de raça blanca. En canvi, si l’escriptor és negre, creurà d’entrada que els personatges són negres. Són atribucions automàtiques que es veuen reforçades pel paper de les llibreries, que sovint separen la «literatura afroamericana» de la ficció en general, com un gènere igual que la literatura eròtica o la policíaca.

X, l’esplèndida novel·la de Percival Everett (Estats Units, 1956) burxa en aquests dilemes i els tracta des de la paròdia aguda. El protagonista, Thelonius Ellison, conegut per Monk, és un professor de literatura que forma part de la Societat d’Estudis del Nouveau Roman. Fill d’una família acomodada i llicenciat a Harvard, Monk és negre i ha publicat diverses novel·les experimentals, entre elles una reescriptura d’Els perses d’Èsquil, però els crítics li retreuen la seva falta de negritud i compromís. «No crec en la raça», és la seva resposta.

Monk du una vida solitària a Los Angeles, va a congressos literaris, es discuteix amb altres professors pel sentit d’una frase postmoderna. Mentre és a Washington, cuidant la seva mare, es veu aclaparat pels deutes i decideix escriure una novel·la amb pseudònim. Serà l’epítom de la negritud, es diu, una paròdia en tota regla dels tòpics de barri, amb mares cruels, nois drogoaddictes i amb xàndal i molt de sexe. (S’intueix que el model a imitar és Push, la cèlebre novel·la de Sapphire que fa un parell d’anys es va filmar amb el nom de Precious.) Com era previsible, els editors no capten la ironia i la publiquen com a exemple de literatura afroamericana. L’èxit és immediat i Monk es fa ric, però les seves conviccions quedaran en entredit...

El principal encant de X radica en la seva estranyesa i el seu gust pel desconcert. Everett escriu amb una llibertat absoluta, gairebé amb arrogància, i aconsegueix que X sigui una amalgama fascinant. La història és explicada a través de fragments breus que van component un relat i al seu torn desconstruint l’estigma del gueto negre. Llegim escenes de la vida familiar de Monk, de la seva infància a la casa de la platja, i els seus veïns podrien ser els Kennedy. La relació amb els seus germans és narrada amb una contenció crítica i una mala llet en la més pura tradició wasp, digna de Lorrie Moore, per exemple. S’intercalen també fragments d’una ponència sobre, intuïm, Roland Barthes, o diàlegs inventats entre artistes com Rothko i Resnais, Wilde i Joyce, i que resulten divertits. De sobte el ritme es talla sense avís perquè llegim uns capítols de la novel·la amb pseudònim. Encara que aquest basar literari tingui alts i baixos, la lectura no decau en cap moment perquè la mediatitza la figura entranyable de Monk.

Aquesta és la primera novel·la d’Everett que apareix a Espanya, en castellà, encara que la seva obra compta amb uns 20 títols de ficció. Entre ells el recent I am Not Sidney Poitier, on el protagonista es diu Not Sidney Poitier i s’assembla molt a l’actor. Esperem que Blackie Books els afegeixi al seu excel·lent catàleg. (Per cert, si voleu saber si Percival Everett és un autor negre o blanc, haureu de comprar el seu llibre.)

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de maig del 2011. Ressenya de la novel·la X, de Percival Everett. Trad. de Marta Alcaraz. Blackie Books. 358 pàgines. 21 €

Amb el temps i una canya, tot s'apanya

Mentre escric aquest piló, o columna escapçada, a fora fa bo i em pregunto per què no em vaig fer guardabosc –vull creure que els lectors no es pregunten el mateix-, desconec si les forces de l’ordre han evacuat els acampats de la barcelonina plaça Catalunya. Els tertulians de ràdio els han tractat amb commiseració mentre els locutors miraven de contrapesar tot aquest seny revellit, moderació extrema, suficiència irònica i cremor d’estómac. A l’acampada s’han sentit moltes clixés populistes i bajanades selectes: micro en mà, un exigia histèric disposar d’animals a la muntanya per caçar (es veu que cal resoldre l’escassedat de perdius). Però això no desmenteix que l’aspiració a una democràcia més justa, lògica i propera sigui lloable, legítima i, per aquí respira la ferida, urgent. El ja! i l’ara! no són senyals d’immaduresa, com va opinar Cardús a El matí de Catalunya Ràdio. És com quan et peten els ploms i exclames “Que vingui el lampista, ara mateix!”; saps que no viatjarà instantani per l’espai gràcies a la desintegració dels àtoms. Però no li acceptaràs que et digui que, si tot va bé, arribarà d’aquí a dues o tres legislatures.

Enric Gomà, Ara, dimecres 25 de maig del 2011.  

dilluns, 23 de maig de 2011

Manchester alternatiu

Cada cop que algú es vanta públicament de no fer política n'està fent. Encara que sigui a la manera del dictador Franco quan estrafeia aquella broma macabra del “haga como yo, joven, no se meta en política”. Una altra cosa és fer campanya per un partit o per un altre (Franco no podia perquè els va prohibir tots), però qualsevol pas que donem en l'esfera pública és sempre polític. I l'esfera pública comença al replà de la comunitat de veïns, s'estén per la plaça major, abasta el municipi, va pujant de nivell i al final tot es complica molt fins arribar al despatx oval d'Obama. L'esfera pública és, doncs, allargada i passa per molts indrets, entre els quals els estadis. Per això les relacions entre el futbol i la política són matèria controvertida que pot despertar (i desperta) enceses discussions. Per això el Barça és “més que un club”, el Celtic és l'equip dels catòlics, el Glasgow Rangers dels protestants i l'Athletic Club només admet jugadors bascos.
Ramon Usall ha guanyat  el premi d'assaig Josep Vallverdú amb un llibre que ara acaba de sortir >Futbol i llibertat (Pagès). Usall s'acull a l'aureola d'Invictus, l'adaptació cinematogràfica que Clint Eastwood va fer del llibre de John Carlin Playing the Enemy, que en català es va dir El factor humà (La Campana). Allà el rugbi era el mitjà ideal per cohesionar una societat dividida pel racisme. Aquí, sovintegen els casos en els quals els encontres de futbol porten adherències de tot tipus. L'àmplia panoràmica d'Usall parteix, també, del continent africà, tot repassant els diversos avatars de la lluita africana contra el colonialisme europeu vehiculats, justament, a través d'un esport anglès. Després apareixen les nacions europees sense Estat: Irlanda, Gal·les, Escòcia, Còrsega... Entre les moltes il·lustracions del llibre destaca una foto del president Companys a la llotja del camp de Les Corts, al costat del president del Barça Josep Sunyol, tots dos afusellats poc després pels franquistes. També en trobem una dels capitans dels dos equips bascos, el biscaí Iríbar i el guipuscoà Kortabarría, exhibint la ikurriña durant el derbi basc de la lliga 1976, quan la bandera  encara estava prohibida. Els dos altres grans apartats del llibre abasten, a) històries relacionades amb la lluita contra el feixisme i el racisme, i b) un catàleg menys específic d'episodis relacionats amb les llibertats democràtiques i la justícia social. Des d'equips obreristes fins al New York Ramblers, que és el primer club gai del món. 

Les últimes pàgines del documentadíssim assaig de Ramon Usall tenen un lligam amb l'actualitat més rabiosa. Parlen de Manchester. No pas del ManU amb el qual ens les haurem aquest dissabte sinó del FC United of Manchester, creat l'any 2005 per seguidors del ManU (Red Evils) que sentien un desacord profund amb la deriva del seu club des que el va comprar l'home de negocis nord-americà Malcolm Glazer. De primer van instigar a Old Trafford el crit “Hate Glazer, Love United!” i després van anar més enllà i fundaren el FC United (Red Rebels), que ja ha pujat tres cops de categoria i té el rècord d'assistència entre els equips semiprofessionals. El cas és excepcional i impensable entre nosaltres. Com si ara els múltiples culers detractors del patrocini de Qatar Foundation fundessin un Barça alternatiu. És clar que aquest patrocini el podria tombar una altra junta triada pels socis, mentre que a can ManU el senyor Glazer és l'amo i senyor. De tota manera, segur que aquest dissabte a Wembley la totalitat de seguidors del FC United aniran a favor del mateix equip que els del Reial Madrid. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 23 de maig de 2011

'Web Site Story', a les seves pantalles

Després del primer websodi –vol dir capítol, no ens deixem endur pel pànic- de Cubicles, m’ha vingut al cap el que em va explicar un escriptor begut en un bar de Sabadell durant els primers 90, un invent que segons ell revolucionaria les lletres: la novel·la-fax, un gènere innovador en què els lectors cada matí rebrien per fax el capítol breu d’una novel·la que l’escriptor hauria escrit el dia abans. L’únic atractiu que hi vaig detectar és que si et trobaves l’autor pel carrer i et preguntava si t’havia agradat tal o tal altre capítol, te’n podies rentar les mans dient que se t’havia acabat el paper del fax. Desconec si en va arribar a escriure cap, li vaig perdre la pista, i no bellugaré un dit per esbrinar-ho. Durant un temps, quan l’aparell xiulava per anunciar-me que m’arribava un fax, el cor em feia un bot.

Cubicles, de sis capítols d’uns cinc minuts, és la primera sèrie en català produïda, concebuda i emesa exclusivament per a la xarxa i d’això es veu que se’n diu una websèrie. Sense menysprear l’audàcia pionera, a mi les innovacions tècniques i els nous mitjans em cansen i em carreguen, sovint em semblen un zing-zing per a la població adulta (els nens ja estan abduïts). Un vespre que vaig penetrar en un cinema d’aquests de centre comercial nefand i vaig veure en 3D l’aparellament d’uns castors en un riu del Canadà, em van assaltar uns desitjos imperiosos de veure Una nit a l’òpera dels germans Marx en 2D (no hauria resistit Margaret Dumont en 3D).

Una mica és com, en el seu moment, les fracassades sèries per a telèfons mòbils o bé les penoses aventures interactives, aquelles que davant d’una disjuntiva t’animen il·lusionades “Tria la teva opció!” i no hi és mai, la meva opció: “Que morin tots del tifus”. Les websèries m’atraurien més si els albirés un futur que no estigués marcat, com ara, per una producció misèrrima i l’amateurisme voluntariós.

Enric Gomà, Ara, dilluns 23 de maig del 2011.

Hitler i les males influències

A Munic, a prop de la universitat, hi ha un cafè que es diu Schelling Salon. Va obrir les portes l’any 1872 i és un dels pocs edificis del barri que no va ser abatut per les bombes a la segona guerra mundial. Hi serveixen bona cervesa i menjar bavarès. Dissabte al migdia vaig anar-hi i l’atmosfera que s’hi respirava era més aviat emmusteïda, amb pocs clients. Dos homes jugaven a billar. Les finestres filtraven una llum polsosa. Feia olor de ceba. Potser és injust, però aquest aire decadent s’accentuava perquè jo sabia una cosa: sabia que Adolf Hitler va freqüentar el cafè a la seva època d’estudiant d’art, fa gairebé cent anys.

La repulsió que en tot moment provoca Hitler és molt forta i no cal dir que ben merescuda. Al llarg de la història, ningú ha encarnat el Mal d’una manera tan simbòlica i alhora tan concreta. Hi ha hagut altres genocides amb milions de morts al seu compte –Stalin, Mao, Pol Pot–, però cap amb la fama terrible de Hitler i del nazisme. Aquesta maldat rebrota de vegades en una fascinació malaltissa, i per això cal estar sempre alerta a tot el que faci pudor de neonazi, però alhora l’ha convertit en una mena de tabú. És un terreny poc apte per fer-ne broma, tot i que l’humor ha estat sempre un aliat per combatre el Mal (n’hi ha prou de recordar Charles Chaplin a El gran dictador).

Un exemple recent d’això que dic pot ser el director Lars von Trier, que va alterar la pau de Cannes tot declarant que «comprenia una miqueta Hitler» i després el van declarar persona non grata. Les seves paraules van ser desafortunades i maldestres, però jo he vist la roda de premsa i el context és important. No estem davant un cas com el de John Galliano o el de Bernie Ecclestone. Lars von Trier és un tímid disfuncional, un paio d’aquells que vol fer gràcia, i no en sap, i al final sempre es fica de peus a la galleda. Tots en coneixem algun. Ell mateix ha reconegut que va ser un estúpid parlant així, però el cert és que més d’un cop durant la seva intervenció va dir que estava fent broma, com demostren els riures d’alguns periodistes, i fins i tot va fer ironia sobre ell mateix: «D’acord, sóc un nazi..., i els nazis solem fer les coses a gran escala. Potser em podríeu persuadir de la solució final amb els periodistes...», va arribar a dir. ¿Algú s’ho pot prendre seriosament? El context, sisplau. La ironia és un bé massa preuat per ignorar-la així, davant l’atractiu d’una polèmica fàcil. El problema de Lars von Trier no és que sigui un nazi, sinó que viu en un món particular i està com una regadora. Per això fa les pel·lícules que fa i per això, precisament, el conviden a Cannes.
 
Jordi Puntí, El Periódico, 23 de maig del 2011.

dissabte, 21 de maig de 2011

El que passa ara mateix

A vegades hi ha casualitats que demanen un article. Ahir al matí em vaig asseure a escriure aquestes ratlles que ara llegiu. Abans de començar, tenia ganes de parlar del difícil que deu ser posar títol a unes memòries, però també m’havien cridat l’atenció les llàgrimes d’Iván de la Peña en el seu comiat com a futbolista —¡gràcies, Lo Pelat!—. Aleshores vaig posar una mica de música per aclarir-me. Vaig triar un disc que mai no falla —What’s going on, de Marvin Gaye— i aquella atmosfera de Motown suau anava molt bé amb el dia assolellat. Va passar l’estona i, sense adonar-me’n, vaig escoltar el disc sencer i no vaig escriure ni una ratlla: 35 minuts i 38 segons per a nou cançons perfectes. Aleshores em vaig preguntar quan havia sortit el disc, quin any, ho vaig buscar per internet i vet aquí la casualitat: What’s going on es va publicar el 21 de maig de 1971, és a dir, avui fa exactament 40 anys.

Es veu que Marvin Gaye va començar a gravar el disc uns quants mesos abans, quan el seu germà va tornar de la guerra del Vietnam, i va adoptar a totes les cançons el seu punt de vista estupefacte. Es la mirada deprimida i enfadada d’algú que no entén el que passa al món. La guerra, els desastres ecològics o les injustícies socials són els temes d’aquestes lletres que volen remoure la consciència de qui les escolta. La cançó What’s going onEl que passa, sense interrogant— va sortir primer com a single, el gener del 71, i ja va ser un gran èxit. És també la melodia que obre i tanca un àlbum on totes les cançons són memorables.

Una prova que What’s going on és un dels grans discos de la història és que la seva música ha sigut sempre una temptació per als amants de les versions. Algunes cançons s’han convertit en himnes, com la cèlebre Mercy, mercy me o també Save the children, que Marlena Shaw interpreta fabulosament. D’altres es veuen con invitacions per experimentar, com el Flyin’ high que els Digable Planets van refer amb tons de hip-hop i jazz, o Inner City Blues, que ha atret a gent com Gil Scott-Heron, Etta James o Sarah Vaughan. Avui fa 40 anys, algú va comprar What’s going on en una botiga de discos, el va escoltar per primer cop i va sentir que aquelles lletres li deien coses a cau d’orella i eren molt necessàries. Em fa por que res no hagi canviat.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de maig del 2011.

divendres, 20 de maig de 2011

Lamborghinis i Maseratis

Roda el món i torna al concessionari de cotxes El Born. Durant la legislatura anterior, als estudis de RAC1, vaig veure amb els meus propis ulls, no els de ningú altre, com el president Montilla arengava les masses i les incitava a canviar-se el cotxe per aixecar entre tots, a pes de braços, la indústria de l’automòbil (inclosa la de els seus complements, entre ells aquell gosset de cap oscil·lant que es col·loca al darrere).

Divendres, en un acte a Madrid amb el ministre Sebastián, el president Mas expressava un pensament calcat al de José Montilla: “Hi ha gent que en aquest país podria contribuir a la millora de l’economia comprant-se un cotxe o canviant-se’l”. Ho deia, va advertir, només per a aquells que s’ho puguin permetre, no pretenia que ningú tragués el pa de de la boca dels seus fills per firar-se un Audi. Ni haver de robar, assaltar camins i fer descarrilar furgons blindats per canviar-se el Peugeot o l’Honda. Per a aquest objectiu tan noble i convenient, l’allunatge és el mètode delictiu que reuneix més avantatges: estampes la furgoneta vella contra l’aparador d’una joieria, hi entres a robar i amb els diners guanyats amb la venda del botí te’n compres una de nova. Però mai no plou ni neva ni cauen plagues de llagostes i gripaus a gust de tothom: mentre que per un costat aixeques la indústria de l’automòbil, per l’altre ensorres una mica el ram de la joieria. I el president Mas seria capaç de demanar-nos que, sisplau, si hi arribàvem, tinguéssim a bé de comprar collarets de perles i braçalets de diamants.

Seguint per aquí, a la inauguració del Saló Nàutic el president de la Generalitat ens demanaria a tots els ciutadans que féssim un cop de cap i ens gastéssim els estalvis en un iot de dotze metres o en una vela nova molt resistent, de fabricació catalana –encara que no tinguéssim veler, tant és, la guardaríem ben plegada sota el llit-. A mi, que sóc vil i reconsagrat i fa quinze anys que condueixo el mateix Volkswagen Polo, el president Mas em suplica que em canviï el cotxe i jo, com si em digués Llúcia. Però d’Abidal, el futbolista del Barça, no m’ho esperava. Quina decepció. Després de superar un càncer de fetge, s’ha venut la col·lecció de cotxes, no per comprar-se’n de nous sinó per donar els diners als hospitals. Així no aixecarem Catalunya.

Enric Gomà, Ara, divendres 20 de maig del 2011. 

dijous, 19 de maig de 2011

Elogi dels pebrots

Les noves samarretes del Barça m'agraden, logos a banda, però l’encert de disseny més evident és la samarreta Nike dedicada a Wembley. Amb dos pebrots, l’un de blau i l’altre grana. Oficialment en diuen valors, però són dos pebrots ben identificables. Els jugadors fins i tot en van llançar a l’afició mentre feien la volta d’honor per celebrar la Lliga. En català, l’expressió “tenir pebrots” és una manera col·loquial d’al·ludir al valor. El DIEC la defineix de dues maneres subtilment distintes —“tenir coratge i tenir barra”— i reprodueix una frase d’exemple que, segons el to en el qual es pronuncïi, pot voler dir una cosa o l’altra: “Quins pebrots que teniu!” Per entendre’ns, si dediquem aquesta frase als jugadors del nostre equip estem afirmant el seu poder. Però també podríem dedicar-la als jugadors de l’equip rival, i llavors voldria dir que tenen molta barra, moltes penques. Aquest doble matís tan oposat fa dels pebrots una d’aquelles expressions idiosincràtiques que depenen del context en el qual són pronunciades. En català, un altre exemple és prou. Prou pot negar —“prou d’aquest color!— o afirmar —“prou que m’agrada!”— i també admet usos més graduals. Si un dia sortim del cinema, ens pregunten si la pel·lícula ens ha agradat i en realitat no ens ha acabat de fer el pes, sempre ens en podem sortir responent amb un lacònic prou que no compromet a res. Els pebrots són de la mateixa casta. Serveixen per qualificar l’excel·lència dels jugadors del Barça durant aquesta llarga i tortuosa temporada postmundialista. Però també serveixen per recordar les tracamanyes de tota mena que els han parat els rivals. Quins pebrots!
Totes aquestes consideracions sobre la riquesa semàntica de l’expressió escollida són la xocolata del lloro. El més intel·ligent de la tria és que la premsa de Madrid no sap com traduir-la. De pebrots també en tenen, és clar, però fer les coses “con dos pimientos” no vol dir res. Els pebrots, com tants altres aliments, ens van arribar d’Amèrica. En general, les seves denominacions en llengües europees —pepper, pebrot, paprika— provenen del mot llatí piper, però el castellà va fixar el focus en el pigment (que prové del verb pintar) i això va fer sortir els colors als seus pimientos. També han perviscut algunes denominacions ameríndies com ara chile i ají, però viuen aliens a la derivada gonadal de l’expressió catalana. Entre nosaltres, probablement la picantor dels pebrots va fer que incorporessin un sentit proper al coratge que la tradició atribueix a la virilitat. I d’aquí no devia costar gaire que passessin a engruixir l’àmplia col·lecció d’analogies hortícoles que designen els genitals, en aquest cas masculins, però també en trobem de femenins, per naps o per cols. L’ús català dels pebrots els situa en un registre col·loquial —l’acadèmia en diu vulgar— però en cap cas extrem. Tenir pebrots seria una expressió apta per a tots els públics que no desentonaria en una obra de final de curs de primària. De manera que els diaris esportius madrilenys, capaços de muntar un sidral pels cinc dits d’una mà estesa, no han trobat la manera d’enfrontar-se als nostres pebrots. Què podrien dir de la samarreta de Wembley, si no es limiten a descriure-la? Que equival a portar-hi dos ous, un de blanc i l’altre ros? Dos nassos? Resulta miraculós que una llengua com la nostra, colonitzada per tants calcs d’altres idiomes, sigui capaç d’exportar una expressió genuïna en un entorn de màxima exposició mediàtica. L’enhorabona al feliç creatiu que va anar a raure a la pebrotera i a tots els que han tingut els pebrots de jugar-hi.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 19 de maig de 2011

Curiositat i ciència pop

L’escriptor i periodista científic Xavier Duran acaba de publicar un llibre magnífic de títol impactant: Per què les lleones no els prefereixen rossos? (Columna). Un subtítol aclaridor no només sosté l’interès que desperta una pregunta així sinó que el multiplica: (i seixanta curiositats científiques més). En efecte, Duran fa divulgació científica a partir d’un grapat d’enigmes que destil·len, tots, el verí més interessant de la història de la humanitat. D’entrada, aclarim que les lleones prefereixen els mascles amb el pèl més fosc per raons genètiques. Els lleons que tenen la crinera fosca tenen uns nivells més elevats de l’hormona masculina i una millor nutrició. La testosterona els ajuda a mantenir més anys la capacitat reproductiva i els fills que engendren també viuen més. D’aquí l’interès instintiu de les lleones pels lleons morens. La curiositat és el motor del coneixement. Sense aquest impuls vital la humanitat encara menjaria fruita i verdura (potser carpaccio). La curiositat és una actitud. Les conseqüències d’exercir-la poden arribar a ser perilloses, però les conseqüències de no exercir-la són devastadores. Qualsevol descoberta parteix d’una pregunta formulada de manera més o menys explícita, i una de les principals virtuts d’un científic és saber fer les preguntes pertinents. Fa anys vaig tenir el plaer de traduir del castellà al català un llibre d’aforismes de Jorge Wagensberg que duia una pregunta clau al títol: Si la natura és la resposta, quina era la pregunta? (Tusquets). De vegades és més important saber trobar les preguntes que no pas les respostes, perquè en realitat les segones són conseqüència directa de les primeres.
Xavier Duran es (i ens) pregunta: Hi ha pops esquerrans? És una pregunta xocant. Més o menys, tothom sap que els pops tenen vuit tentacles. Què deu voler dir ser esquerrà per a un pop? Duran explica l’experiment que uns investigadors van fer amb un pop al Centre de la Vida Marina de Weymouth, a Anglaterra. Els científics van posar uns quants objectes a l’abast del pop i n’estudiaren la interacció. Objectes com una pilota, un pot de melmelada, peces de Lego o un cub de Rubik. La manipulació (no sé ben bé quina seria la paraula més escaient) a què el pop va sotmetre el cub va suscitar unes conclusions força interessants. No, el pop no va resoldre el trencaclosques, però els moviments a què el va sotmetre han estat determinants. Fins llavors es pensava que els pops feien servir la meitat dels seus tentacles per a manipular coses i l’altra meitat per propulsar-se. És a dir, es creia que tenien quatre cames i quatre braços. I no. El pop que manipulava el cub de Rubik ha permès concloure que els pops tenen dues cames i sis braços, per la qual cosa de seguida es va suscitar si hi havia pops esquerrans i pops dretans. Doncs no. Els estudis han demostrat que els pops són ambidextres (o hexadestres). Solen optar pels tentacles més propers a l’objecte que volen agafar. Però l’interès de l’estudi no és gens anecdòtic, perquè la lateralitat té implicacions cerebrals i sembla que va relacionada amb les capacitats lingüístiques. En el nostre cas, l’hemisferi esquerre del cervell controla la mà dreta i el llenguatge, mentre que l’hemisferi dret controla la mà esquerra i les emocions. Convé, doncs, tenir una certa mà esquerra i no riure’s pas d’uns investigadors capaços de llançar-li un cub de Rubik a un pop. En anglès dels pops en diuen octopus (vuit potes). Ara que s’ha sabut que només en tenen dues (i sis mans) potser li haurien de canviar el nom. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 17 de maig de 2011

Pallussos a la basca

La desafortunada votació de la setmana passada a Madrid ha deixat unes quantes ferides polítiques. Les interiors són tan poc originals que no mereixen cap comentari. Només el mareig provocat per les giragonses retòriques amb què Quim Nadal justifica el vot negatiu del PSC que trenca la unitat catalana un dia en el qual fins i tot el PP hi vota a favor. Més interessant resulta la picabaralla entre convergents i penebistes després que els bascos tornessin a votar en contra dels interessos catalans. L'intent de galeusquitzar Espanya s'ha demostrat encara més absurd que els esforços per catalanitzar-la. Cadascuna d'aquestes tres cultures no castellanocèntriques de l'Estat té una realitat molt poc homologable, més enllà del presumpte enemic comú. Galícia viu amb tebior la seva realitat nacional i el nervi de la llengua gallega s'esllangueix davant la relació irresolta amb el portuguès. Euskadi manté un to nacional irreductible mentre transita el vertiginós camí de deixar la sang enrere, conscient que la llengua no pot ser un element innegociable. I Catalunya, hipnotitzada des de fa dècades per l'èpica basca, desenvolupa un model de país radicalment diferent. I mentre les paraules no castellanes brollen de les goles que els nacionalistes espanyols anomenen nacionalistes, el dring dels calés es fon en un renou constant de rierol que ja forma part del paisatge. I els lluços catalans esdevenen peixos d'aigua dolça i hi neden feliços.
Vázquez Montalbán va escriure allò tan definitori del “contra Franco vivíamos mejor”. La relació entre bascos i catalans es fonamenta en una aliança de característiques molt similars, amb l'única variant que un dels dos vivia contra Franco d'una manera explosiva, que encara cueja, i l'altre se'l mirava com una noieta impressionada pel seu heroi. Les gairebé quatre dècades de postfranquisme han inclòs alguns desencontres notables entre catalans i bascos. Els més bèsties són els relacionats amb el terrorisme, és clar: la caserna de Vic, l’atemptat d’Hipercor, l'assassinat d'Ernest Lluch i tota la resta de salvatjades etarres en terres catalanes. Sempre, però, hi ha hagut prou serenor i distància per no confondre els salvatges amb el poble basc, a diferència del que ha passat en altres indrets. Només cal comparar els mis-satges que han emès durant tots aquests anys les associacions de víctimes del terrorisme per adonar-se de l'abisme que separava el to (i les conclusions) de l'espanyola i la catalana. D'altres desencontres han estat més trivials, però potser per això més generalitzables. Les lesions de Schuster i Maradona per sengles entrades del destraler Goikoetxea van tensar les relacions entre Barça i Athletic fins a extrems inaudits, dignes del Madrid de De Felipe (botxí de Bustillo), per no parlar de l'actualitat. Aquells desencontres ens van agafar desentrenats, i les relacions es van refer apel·lant als llaços històrics. La qüestió és que els polítics catalans han mirat sempre cap a Euskadi amb simpatia, però majoritàriament hi han trobat clatells, perquè els polítics bascos miren cap a una altra banda. En general, no els interessa gaire la Mediterrània, tal com han tornat a demostrar la setmana passada. Aquesta vegada els companys de tantes batalles “minoritàries” han gosat expressar el seu descontentament i la reacció basca ha estat fulminant. D'això se'n diu desamor aquí i a la Xina popular, i qui no sigui capaç d'entendre-ho en patirà les conseqüències. Això sí, els bascos ens tracten d'una manera molt similar a com els catalans tractem els valencians i balears que se senten catalanistes. És a dir, malament.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 16 de maig de 2011

Emprenedors orientals

Els negocis regentats per xinesos proliferen. Ja no són només restaurants i basars de tot a cent. Ara els veus regentant botigues de roba, sabateries o bars de tapes a la basca. De fet, a diferència d'altres col·lectius d'immigrants, la comunitat xinesa encara augmenta. Segons l'Idescat, a Catalunya s'ha multiplicat per deu en una dècada, de 4.461 l'any 2000 fins als 46.333 d'ara, dels quals una tercera part són autònoms. En total, hi ha 9.000 empreses regentades per xinesos als registres de la PIMEC i d'altres associacions empresarials, a banda de les submergides. Ara la seva visibilitat social és molt major que quan només els ubicàvem als restaurants amb la paraula Feliç al nom. Aquest cap de setmana un reportatge del servei d'informatius de TV3 reforçava la imatge d'emprenedors que s'han guanyat els nostres xinesos. També la de treballadors incansables. Hi sortia la primera benzinera regentada per xinesos i la dedicació era espectacular: una sola família cobria de les 6 del matí a les 12 de la nit durant 365 dies l'any! El propietari que els l'ha llogada declarava que “el seu concepte de preu-hora és diferent”. I aquestes jornades maratonianes van acompanyades d'una dràstica disminució de costos. El propietari d'un restaurant de menú deia que s'havia vist obligat a fer possibles uns preus impossibles. Ai.
La qüestió és que l'endemà mateix de veure el reportatge vaig topar amb un xinès que confirmava aquest esperit emprenedor. L'home s’havia situat  a la boca de metro de Virrei Amat que va a petar al passeig de Pi i Molist, repartint unes targetetes grogues a la gent que hi entrava o en sortia. Jo esperava algú, de manera que vaig fixar-me, com qui no vol la cosa, que era molt curós a l'hora de seleccionar els seus receptors i encara més a l'hora de repartir-los la propaganda. Només donava les targetetes als homes i sempre amb la mà més baixa del que, en principi, semblaria còmode. Em va cridar l'atenció, però potser no m'hi hauria fixat més si no hagués estat per un petit detall. Un home s'acostava al metro acompanyat de dues dones que feien tot l'efecte de ser la seva parella i la seva filla adolescent. El xinès, impassible, va observar com les dues dones començaven a baixar les escales i, just llavors, va estirar una mica la màniga de l'home, que anava més endarrerit, i li va acostar discretament una de les targetetes grogues, sense aixecar gaire la mà. L'home va mirar la targeteta i es va posar a riure. Després la va llençar al terra, però el xinès ja n'estava repartint més a uns estudiants. M'hi vaig acostar, encuriosit, i també me'n va donar una. Com era d'esperar, hi sortia una noia mig despullada, un número de telèfon mòbil i d'altres missatges inequívocs: "Oriental Paradise. 645-075-XXX. Trato exquisito. Total discreción. 24 Horas. Metro L5. CONGRÉS". Vaig recular escales amunt, amb l'excusa de parlar pel mòbil i em vaig disposar a espiar-lo. Del carrer estant vaig adonar-me que l'activitat repartidora transformava el xinès en candidat a emprenedor de l'any. En els cinc minuts que el vaig escodrinyar, no va deixar cap transeünt mascle sense targeteta. Cap ni un. Tant li feia que anés sol com acompanyat per una o més dones. Fins i tot en el cas d'un jove que sortia del metro  agafat de la xicota va aconseguir col·locar-li una targeteta a la mà lliure amb una discreció digna de millor objectiu. La majoria de receptors acompanyats miraven de reüll la targeta de l'Oriental Paradise i reien, però hi va haver un home calb, flanquejat per les que podien ser la dona i la sogra, que se la va guardar ràpidament a la butxaca. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 12 de maig de 2011

Problemes d'agenda

La majoria de cròniques del tennístic Sevilla-Madrid del dissabte tiraven de la rifeta de la Fira sevillana per explicar el desgavell dels andalusos. En efecte, la Feria de Abril 2011 havia començat el dimarts de la desfeta madrilenya a la semifinal de Champions a Barcelona i acabava l'endemà de la seva victòria pírrica a Sevilla. És a dir, que la ciutat de Sevilla ha celebrat la popular Feria de Abril del dimarts 3 al diumenge 8. De maig. Repeteixo: maig. Que una fira que s'anomena d'abril se celebri de manera íntegra el maig pot sorprendre. Lògicament, aquest anacronisme s'explica per les mateixes raons que propiciaven enguany la coincidència entre Sant Jordi i el Dissabte Sant. És a dir, que el calendari cristià fa molt variables les dates de celebració religiosa, del Dijous Gras (que pot oscil·lar entre el 29 de gener i el 4 de març) fins al Diumenge de Corpus (del 24 de maig al 27 de juny), passant pel Divendres Sant (del 20 de març al 23 d'abril) i el Dilluns de Pasqua Florida (del 23 de març al 26 d'abril). Naturalment, tot això afecta la celebració de la Feria de Abril, que depén de la Setmana Santa.
Però més interessant encara que escatir-ne les causes és explorar-ne les conseqüències. El llenguatge verbal és un ens polifacètic. Una de les cares el mostra com un sistema de signes perfectament codificat que es regeix per unes normes gramaticals determinades. Però en té d'altres. La seva perversa virtut de referir-se a una realitat canviant i imperfecta fa que sovint contradigui el dibuix de la quadrícula en la qual preteníem endogalar-lo. La deriva semàntica és la base dels millors calembours, fonamentats en el doble sentit, i també són notables els curtcircuits que propicia la capacitat autoreferencial del llenguatge. Una frase com "Aquesta frasse conté tres herrors" (sic) en pot provocar un si copsem que hi ha dos flagrants errors ortogràfics (frasse ha de ser frase i herrors, errors) i un tercer de semàntic (tres ha de ser dos). Fixem-nos-hi bé, però, i entrarem en un bucle: si el tercer error és que la frase només en conté dos, llavors existeix un tercer error, el tres ja no és erroni i la frase esdevé vertadera; però aleshores si el tres és correcte ja hi torna a haver només dos errors i la frase torna a ser falsa. En aquest bucle ens hi podríem passar anys i panys, fins que la Feria de Abril es tornés a celebrar un mes de  maig o decidissin abolir el calendari gregorià. 

El xoc entre religió i ciència és la causa principal d'anacronismes històrics. També en el cas de la Revolució d'Octubre de 1917. La presa del Palau d'Hivern es va iniciar el 25 d'octubre i això ha dut els exegetes de la revolució russa a batejar (sic) el naixement del comunisme amb aquest mes, tal com ho certifica la pel·lícula coetània d'Eisenstein: Octubre (1928). Però els fets es van produir el novembre. En aquella època Rússia encara feia anar el calendari julià, mentre que la resta d'Europa ja s'havia acollit a les reformes del Papa Gregori XIII que derivaren en el calendari que encara ara fem servir. El 25 d'octubre julià correspon al 7 de novembre del nostre calendari gregorià. Si la Revolució d'Octubre es va fer un novembre, no ens ha d'estranyar que ara la Feria de Abril se celebri el maig ni que la temporada vinent la lliga de futbol comenci l'agost. Potser aviat haurem d'abolir el calendari gregorià. Una possibilitat fóra recuperar el calendari revolucionari francès. Ara seríem en ple mes de Floreal (del llatí flos, flor), després vindria Pradal (del francès praire, prat) i abans de l’estiu gaudiríem del gloriós Messidor (del llatí messis, collita). Messi d’or.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 10 de maig de 2011

Turisme de visa

[CAPI4L]H[/CAPI4L]i ha preguntes ocioses que resulten verament odioses, com per exemple: quin llibre s'enduria vostè a una illa deserta? O bé: què faria vostè amb un milió d'euros? No m'entretindré a enumerar totes les preguntes d'aquesta mena que he entomat en els últims anys en entrevistes, sobretaules o converses esporàdiques. Que cadascú aguanti els seus xàfecs. M'interessa remarcar, però, una pregunta ociosa que em persegueix des de fa uns dies: “Màrius, quines 11 persones t'emportaries al Carib?” Hi afegeixo el meu nom perquè és així com em va arribar la primera vegada, a l'encapçalament d'un correu electrònic d'Unnim. Després he vist que és una campanya més general, que no només rebem els clients d'aquesta entitat de crèdit sinó que també es pot sentir en falques radiofòniques i anuncis de tot tipus. La selecció d'onze persones per endur-te-les al Carib forma part d'una de les moltes promocions que fan les entitats de crèdit. Aquesta pretén fomentar l'ús de la targeta de crèdit de cara a l'estiu. A partir d'una certa quantitat obtens una tovallola, però pel mer fet de carregar uns euros a la targeta de crèdit d'Unnim entres en un sorteig d'un viatge al Carib “per a tu i les onze persones que triïs”. És per això que et demanen quines onze persones t'enduries al Carib. Hi ha diversos elements d'aquesta promoció que em fascinen. Posats a mourinhejar una mica la seva pregunta me'n suscita dues: per què al Carib? i, sobretot, per què onze?
La primera és més fàcil de respondre. El Carib és l'illa deserta del tòpic. En pocs anys ha esdevingut un succedani cuixé de paradís amb palmeres, sorres blanques i platges blavoses en les quals els Curros del món somien xipollejar. En realitat, s'hi han construït tants hotels i complexos turístics que cal omplir-los com sigui. Per això les agències de viatges en van plenes, d'ofertes per anar al Carib, i d'aquí que les promocions d'altres sectors també hi vagin a raure. Però la realitat caribenya inclou la misèria d'Haití i els contrastos brutals entre els complexos turístics i la vida extramurs. Sovint els presumptes exploradors del Carib es limiten a mandrejar en un entorn que podria estar situat en qualsevol costa més o menys agradable i, com a molt, surten del recinte acomboiats per guies que els retornen a caseta sans i estalvis. Per imaginar-nos quin pa s'hi dona, només cal llegir l'oferta de l'hotel de cinc estrelles que figura com una imatge de postal a la promoció: “hi podràs practicar gratuïtament els teus esports favorits: aeròbic, tir al aire, tir amb arc, bàsquet, tours en bicicleta, vòlei platja, billars, boccia (sic,) catamarà, futbol, kayak, gimnàstica, gimnàstica aquàtica, scuba clínic, esnórkel, tennis taula, tennis i windsurf, així com la utilització de la sala de fitness”. És a dir, que t'hi avorriràs com una ostra o tornaràs fet un Iron Man. Tot molt saludable, com als fulletons de la SalouFest. El fascinant món dels esports que mai no hem practicat condueix directament a la segona pregunta: per què onze? Per què no set ni sis ni tretze? La culpa no deu ser pas del xa xa xa, sinó del futbol. Segur que el publicitari que s'ho ha inventat tenia al cap un onze titular i potser fins i tot va pensar en el client com si en fos el seleccionador. Però també m’aventuro a dir que no deu viatjar gaire pel seu compte. Perquè un viatge de plaer amb onze persones més té una dimensió industrial, de grup organitzat que va a passar uns dies en algun lloc en el qual no cal prendre cap decisió. Altrament, o bé el grup es desfà a mitges vacances o bé et penedeixes la resta de la teva vida d’haver-los triat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns 9 de maig de 2011

dimecres, 18 de maig de 2011

Bòsnia, Síria, Bahrein

Bòsnia. Cap al 1994, feia classes de conversa a no recordo quina empresa de l'Eixample barceloní, a l'època en què els serbis estaven bombardejant Sarajevo, violant desenes de milers de dones (i nenes) musulmanes i portant a terme diverses massacres de civils. Tots els estudiants van afirmar que aquesta guerra els feia vergonya: com es podia permetre que un exèrcit europeu cometés tantes barbaritats impunement durant tants anys? Una dècada després, l'analista Daniele Conversi, al seu llibre La desintegració de Iugoslàvia, va trobar la resposta: la guerra (i les atrocitats) duraven tant perquè els francesos i els britànics volien que els serbis –aliats tradicionals amb els quals compartien interessos– fossin la força hegemònica a la regió; que guanyessin.

Síria. L'ONG pro drets humans Avaaz (avaaz.org/es) acaba de publicar un vídeo fet per un afiliat seu que parla, de Damasc estant, d'uns sis-cents morts a mans de l'exèrcit sirià, de ciutats senceres bombardejades i de milers de persones detingudes i torturades (una pràctica habitual és arrencar-los les ungles abans de deixar-los anar). França –estat al qual li ha faltat temps per donar suport militar als rebels libis– ha estat sorprenentment moderat pel que fa al règim de Baixar al-Assad, que no té més miraments envers els propis súbdits que el mateix Gaddafi. Segons el canal France 24, l'ambaixador francès a Síria –un estat creat per França el 1918 i un aliat tradicional– ha insistit que la violència (de les forces governamentals) ha estat exagerada, i que, en el fons, a Síria no passa res. Per què ho diu, això? Segons una empresària francosiriana que ha parlat al mateix canal: “Si França tallés les seves relacions amb Síria, perdria unes inversions considerables”. Ah.

Bahrain. El govern anglès, que ha declarat aquesta setmana que enviarà militars per entrenar els rebels libis, s'ha descuidat de mencionar que fa uns mesos en va enviar alguns per entrenar l'exèrcit de Bahrain –un estat mig creat per la Gran Bretanya el 1820 i un aliat tradicional–, que ha estat torturant i matant els manifestants prodemocràcia en aquell país (hi ha hagut vint-i-quatre morts fins a la data) al més pur estil libi, del 4 de febrer ençà. En fi, si les protestes àrabs recents han estat del tot imprevisibles, les reaccions de segons qui no ho han estat pas. Com diem en anglès: plus ça change...

Matthew Tree, Avui, 15/05/2011

Cop de dial a la dreta

Amb un fort sentit del deure, escolto L’Alternativa de Cope Catalunya, el magazine matinal dels caps de setmana d’aquesta emissora que no enganya ningú. I és que un dels seus eslògans és “Cope, se le entiende todo” (a vegades valdria més viure en la ignorància).

L’Alternativa és indicada per un d’aquells dies en què vostès es lleven i se senten lleugerament de dretes, com una rampa somorta en una cama; a mig afaitar-se, citen en veu alta Ortega, Cambó i el poeta Cabanyes; mentre s’apliquen la loció Floïd Mentolado Vigoroso, alaben unes paraules de Mariano Rajoy; tot esperant l’ou dur, es posen a llegir els quatre toms de memòries de López Rodó; a mig desembolicar el pernil dolç, veuen María Dolores de Cospedal des d’una altra òptica –vestida de cuiro negre, i no precisament amb un davantal de sabater-. I, fugaçment, li donen la raó a Garcia Albiol sobre els immigrants, mentre unten una torrada amb Tulipán (la meva marca preferida, a l’escola resava perquè l’helicòpter de Tulipán aterrés al pati, just damunt del professor de gimnàstica, i ara –és només una fantasia- sobre el mateix Garcia Albiol).

Enric Gomà, Ara, dimecres 18 de maig del 2011.

Entradas populares

Compartir