dijous, 30 de juny de 2011

Catxet?

Acaba de sortir un nou volum de la col·lecció “La ciutat del Born, Barcelona 1700”, editada per l’Ajuntament de Barcelona. Si establim un paral·lelisme amb la triple distància que Occident ha fixat per parlar d’Orient, la memòria històrica que permet la recuperació del recinte del Born seria Mitjana, essent la Pròxima la del segle XX i la Llunyana la de l’època de Ramon Llull. Aquest sisè volum va de Llengua i literatura i una de les aportacions més interessants és la llarga llista de paraules catalanes que no consten a cap diccionari, recuperades per l’historiador Albert Garcia Espuche gràcies a la literatura notarial. Moltes provenen dels arts i oficis. Eines de sabater com l’arrencatatxes o la brunyeta, o eines d’argenter com el tambalet o la bavera. Em crida l’atenció el catxet (joia). Garcia Espuche extreu “un catxet d’or” d’un inventari de Miquel Riber (1676). Per un d’aquells atzars lingüístics els diccionaris terminològics del Termcat inclouen el gal·licisme caixet (del francès cachet) per designar la “cotització d’un artista en el mercat de contractació”. Si l’artista fes música de tres segles enrere potser ens ompliria de joia i el seu caixet seria un catxet d’or. 

Màrius Serra. Avui. Dijous, 30 de juny de 2011 

Les vaques volen

Fins fa uns anys, l'adjectiu boja solia aplicar-se més al substantiu cabra que no pas a vaca. Tot va canviar quan la crisi del clembuterol va associar les vaques a la bogeria i ens va empènyer al consum de tota mena de carns alternativa. Recordo amb nostàlgia carnívora aquelles cartes farcides de plats fets amb carn de cangur, estruç, poltre, ós... Tot aquell sidral carnal es va acabar. Els immigrants iberoamericans són un nínxol prou important de mercat perquè les nostres places tornin a tenir parades de menuts i la bogeria ha refet lligams per retornar al patrimoni caprí. La vedella mostra, doncs, la seva tendresa habitual, llevat de casos especials com el del ciclista Contador, a qui una enigmàtica mitjana de vedella té encara sota sospita. Les vaques, doncs, remuguen dòcilment per les pastures obsequiant-nos amb les seves mirades bovines a l'espera que els buidem les mamelles o els clavem queixalada. En general són unes bèsties que cauen bé fins i tot entre els vegetarians. Però de vegades cauen de molt amunt. És el cas de la notícia, aparentment increïble, que va suscitar en la prodigiosa ment del director argentí Sebastián Borensztein la seva última pel·lícula, la recomanable Un cuento chino. Uns lladres de vaques se n'enduen un parell en una avioneta i se'ls obre la porta del darrere. La vaca cau i destrossa una barca pesquera. Borensztein, que al final de la pel·lícula mostra un noticiari rus que es fa ressò de l'increïble accident, força l'anècdota per recrear tot un món de ficció interessantíssim que ens trasllada a Buenos Aires. Allà, un esquerp ferreter (Ricardo Darín) acaba acollint un depistat immigrant xinès (Huang Sheng Huang) que no parla ni un borrall d'espanyol i que, seons la lògica impecable del guió, ha estat víctima de la vaca voladora. La història va molt més enllà de l'anècdota i pren una volada tràgica notable, però la tragèdia del ferreter esquerp es veu contrapuntada còmicament per la seva obsessió malaltissa per retallar notícies absurdes dels diaris, com ara la de la vaca voladora xinesa. És una col·lecció que el periodista català Toni Dalmau exerceix diàriament des de fa dècades a les diverses versions del seu Absurd Diari (ara en web i blog). El 9 de setembre de 2003, per exemple, Dalmau recollia un altre incident aeroboví a Devon. Derrick i Patricia Cogan estaven aparcats amb la seva caravana a la pedrera abandonada de Berrynbarbor i els va caure al damunt una vaca. La bèstia va relliscar pel penyasegat, va volar uns deu metres d'altura i va impactar. 

L'asseguradora en va haver de fer un informe detallat per explicar-ho.
M'agradaria llegir la lletra menuda de la pòlissa d'assegurança de la vaca Bruna, procedent de l'Alt Urgell. El dissenyador Gerard Moliné la va portar la setmana passada a la galeria Art & Design del carrer Almogàvers de Barcelona per inaugurar la seva exposició Naturalment. Thinking Nature. La Bruna no es va limitar a fer de vaca-objecte, a l'estil de la Cow Parade, sinó que Moliné li va posar a l'abast uns quants blocs de sal perquè els llepés fins convertir-los en peces artístiques. L'exposició es pot veure fins al 16 de juliol i suscita unes quantes preguntes sobre els límits de l'art. Moliné, que també exposa testos amb llavors que amaguen un missatge secret o deixa que les orenetes literalment es caguin en els seus llenços, diu que fa de mediador. Troba qüestionable posar-se a fer escultures inspirades en la natura i assegura que quan la mateixa natura ja ho fa tot ell només n'és el detonant. La vaca Bruna va fer la feina llepadora el 22 de juny i se'n va tornar volant cap a l'Alt Urgell. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 30 de juny de 2011

dimecres, 29 de juny de 2011

Mirant a la llunyania

Una ullada, avui dia, a les traduccions de literatura escandinava ens faria pensar que noruecs, danesos i suecs només es dediquen a les novel·les policíaques. Resulta, però, que més enllà de larssons i lackbergs, en aquells mateixos escenaris gelats i tèrbols, de planures blanques, pobles silenciosos, fiords imponents i postes de sol lletoses, hi poden viure una altra mena de personatges que donen peu a una literatura més reflexiva i quieta, on la violència és, si de cas, moral i mastegada pel pas dels anys, per la llunyania del món. Per Petterson (Oslo, 1952) és un dels pocs autors que han traspassat la cortina que imposen les febres editorials i s’ha convertit en un dels noms més reconeguts del panorama europeu actual. Cap a Sibèria (que va veure la llum el 1996) és la tercera novella seva que es tradueix entre nosaltres i sens dubte ajudarà a completar les altres dues: Salir a robar caballos (Bruguera, 2007) i Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2011, en castellà a Mondadori), també molt recomanables.

Cap a Sibèria és una novel·la preciosa i que està tocada d’una sensació de pèrdua imminent, una mena d’abandó que plana sobre els personatges i els revesteix d’una fragilitat aparent, Potser per això la lectura se t’endú i et fa còmplice de seguida. La narradora d’aquesta història –que el mateix Petterson ha identificat en part amb la seva mare– és una noia que viu en un poble de Jutlàndia, a la costa nord de Dinamarca, amb els seus pares i el seu germà. Som als anys trenta del segle passat. El pare fa mobles, però el negoci no rutlla i s’endeuta per obrir una lleteria, i la mare és una devota religiosa que canta himnes i toca el piano. L’aridesa que aquest entorn projecta en la noia només la pot amorosir la complicitat que estableix amb el seu germà Jesper, que és tres anys més gran que ella. De caràcter somiós i rebel, Jesper se sent atret per les idees comunistes i un dia vol fugir cap al Marroc. Per la noia, en canvi, el punt de fuga tira cap a Sibèria, «un cel obert, fred i clar, on fos fàcil respirar, i fàcil mirar a la llunyania».

La relació entre els germans –un tret distintiu de les obres de Petterson– vertebra la novel·la en tres parts diferenciades. A la primera es reviu un territori mític, fet de tavernes, establies, vaixells que salpen i cabanes ocultes, llocs que marquen el pas de la infantesa a l’adolescència, l’arribada de les expectatives i les primeres decepcions. A la segona part, aquest món fet de dubtes es veu interromput per la certesa funesta de la invasió dels nazis a Dinamarca i l’entrada en guerra. Les perspectives canvien. Jesper s’amaga i finalment pot marxar a l’estranger. A la tercera part retrobem la narradora que també ha fugit, però no pas cap a Sibèria, sinó a les grans ciutats: Copenhaguen, Estocolm, Oslo. La guerra es va acabar. Ara té 23 anys, viu sense ganes i el retrobament amb el seu germà Jesper, que li escriu cartes des del Marroc, és una possibilitat per desencallar-ho tot, gairebé tan fàcil de formular i difícil d’acomplir com instal·lar-se un bon dia a Sibèria.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de juny del 2011. Ressenya de la novel·la Cap a Sibèria, de Per Petterson. Club Editor, 2011. Trad.: Anne-Lise Cloetta i Coral Romà.

Entre el Bingo Don Pelayo i el Billares

Als anys 20 i 30, els butlletins de notícies de Ràdio Barcelona es titulaven La paraula i quan dos amics s’ensopegaven pel carrer es deien: “Daixò, parlem una altra hora, que ara me n’anava a casa a sentir La paraula”. El món arribava a casa narrat a l’instant: des de la sala d’estar, amb batí i una copeta d’Aromes del Tibidabo, els oients seguien la guerra d’Abissínia, el crac de la borsa de Nova York i les últimes notícies sobre els amors de la Mistinguett. A través de la ràdio, la globalització, nascuda amb la premsa escrita del s. XIX, desplegava les ales: quan la notícia quotidiana, propera, local –una anècdota, un rumor, uns comentaris irritats sobre l’Ajuntament, que és com la pol·lució nocturna de l’opinió- va deixar pas a la notícia global, la radiada, remota i aliena a les nostres vides.

A l’altre extrem, els dimecres Jordi Puntí ens dóna consells i orientacions a partir del –seu- dia a dia, a El balcó de Ràdio Barcelona: l’exposició de Brangulí al CCCB, el Museu de la Patata de Munic, a quin local de Barcelona s’hi està més fresc. Als anys 30, Valentí Castanys recomanava el Cinema Catalunya. Ara Puntí aconsella els bingos.

Enric Gomà, Ara, 29 de juny del 2011.

dimarts, 28 de juny de 2011

Executius, Funcionaris, Violents

Executius. El 1975 el periodista anglès Anthony Sampson va publicar The seven sisters, el primer llibre que va remarcar el fet, nou aleshores, que les empreses dites multinacionals ja gaudien de força més poder que els governs estatals. Una percepció ara tan estesa, que milions d'europeus ni es molesten a votar, perquè sospiten que la classe política sencera no és res més que el braç executiu d'unes entitats comercials i financeres d'àmbit global, immunes a qualsevol influència democràtica.

Funcionaris. A Catalunya, entre les pressions supranacionals d'aquesta mena hi ha, a més, les de l'estat castellà, cosa que fa que de vegades sembli que la feina de la Generalitat consisteix tan sols a donar el vistiplau a unes decisions fetes, totes, fora del país. Per tant, quan aquest beneplàcit afecta el benestar dels ciutadans d'una manera greu, és lògic que aquests critiquin els que l'han donat. Un lector de l'Avui va insinuar fa poc que els assetjadors del Parlament eren anticatalans: al contrari, van demostrar així que prenien aquesta institució ben seriosament: més, potser, que alguns dels mateixos diputats.

Violents. No va ser pas agradable veure com aquests van ser empesos i escopits, perquè al cap i a la fi són uns ciutadans més (per bé que la resta de ciutadans els hàgim atorgat certs poders). Per la mateixa regla de tres, va ser encara més degradable veure com, fa dues setmanes, uns altres ciutadans van ser atonyinats amb porres en una plaça pública: un acte de violència diguem-ne autèntica que el senyor Puig, entestat a demanar comptes als autors de les empentes esmentades, es va oblidar de condemnar. En fi, vista la sensació creixent arreu de Catalunya que les paraules parlamentarisme i democràcia ja no són sinònimes, només deu ser una qüestió de temps abans que aparegui una versió nostrada del Millor Partit islandès: un partit polític antipolític que ha guanyat les eleccions municipals a Reykjavík. Fa poc a The Guardian, el seu cap, el còmic anarquista Jón Gnarr, va criticar “tota aquella gent arrogant i estreta de mires”: una referència directa als polítics locals, que tindria vigència en molts altres llocs. Avui dia els islandesos –segons una enquesta recent– consideren que Gnarr és “el polític més honorable del país”. Molt honorable, es podria afegir, en comparació amb segons qui.

Matthew Tree, Avui, 26/06/2011

El comiat de Pairolí

El diumenge 29 de maig Miquel Pairolí es va acomiadar de l'articulisme igual com tots ens n'acomiadarem algun dia. L'article de comiat va sortir als diaris El Punt i Avui amb un títol prou explícit (“Teló”), tanca una dècada de secció dominical intitulada “L'Escaire” i està escrit amb l'estil filharmònic que caracteritza la literatura de Pairolí. Fil perquè totes les giragonses reflexives que es permet mai no et fan perdre el fil del que explica, i harmònic perquè la rica profunditat de la seva prosa sempre defuig l'estirabot que d'altres articulistes de vegades utilitzem de tangent. De fet, l'última columna de Pairolí és una veritable definició de la seva concepció de la pràctica columnística, comparada amb l'elaboració d'un bon arròs i exposada d'una manera molt clara. Només en arribar a les tres últimes frases de l'article ens és revelat el perquè del títol teatral que l'encapçala: “A partir d'aquests criteris, entesos com un principi deontològic, és a dir, com un deure moral i professional, hem escrit aquesta columna que ara abaixa el teló. Era aquesta la recepta de l'arròs. Tant de bo els hagi estat de gust”. Un comiat discret, doncs, sense estridències ni gesticulacions, en sintonia amb un autor de llarg recorregut com Pairolí. Tan discret que demà farà un mes que va sortir publicat i la majoria dels seus lectors fidels no vam comprendre l'abast del seu comiat (en el meu cas, fa tot just quatre dies he sabut que no es tracta d'un comiat provisional). Tan discret que només va suscitar el comentari d'un lector a l'edició digital (Xavier Marcó Masferrer, de Santa Coloma de Farners), que em plau reproduir perquè expressa a la perfecció el que molts dels seus lectors sentim ara mateix: “Un plaer llegir-lo tots aquests anys, senyor Pairolí. Moltes gràcies per compartir amb els lectors la seva visió del món i per fer-ho sense estridències, amb reflexions serenes i profundes. Trobaré a faltar llegir el seu Escaire, un dels millors moments del dia". 
 
Miquel Pairolí, fill de Quart, va debutar l'any 1990 amb un dietari (Paisatge amb flames) i la tardor passada en va publicar un altre de sensacional: Octubre (A Contravent, 2010). No es pot parlar de la literatura catalana del jo sense tenir en compte Pairolí. Entre aquests dos dietaris ha publicat quinze llibres que inclouen novel·la, teatre, articles i també assaigs sobre Josep Pla o Giuseppe Tomasi di Lampedusa. La recepta de l'arròs amb què ha volgut abaixar el teló inclou quatre ingredients que també serveixen per valorar tota la seva obra: sentit crític, reflexió, memòria i voluntat d'estil. De fet, Pairolí escriu “una mica de voluntat d'estil” però es permet definir-ho d'una manera prou autoal·lusiva: “que vol dir escriure els mots amb ordre i ambició de claredat”. Escriure, ordre, ambició, claredat. Vet aquí quatre simples paraules que enclouen una visió del món que de vegades ha estat titllada de conservadora pels mateixos que no toleren l'exercici dels altres tres ingredients: sentit crític, reflexió i memòria. Pairolí també les defineix al seu article de comiat. Diu que “són tres bèsties negres per als poders que ara ens governen i que ens volen dòcils, emotius i oblidadissos”. El millor homenatge que es pot retre a un escriptor és llegir-lo. Fem-ho ara mateix amb Pairolí i fem que ho sàpiga. Fem-ho defugint la docilitat, encara que ateses les circumstàncies ens costi no ser emotius, però sobretot esforcem-nos per no ser oblidadissos. Mentre escric sento la veu de Pau Debon dels Antònia Font que  canta un dels somnis de Joan Miquel Oliver a Lamparetes: "som a ses portes de l'infern per tu i tinc plans de futur". 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 28 de juny de 2011

El vot del senyor Guix

Maria Elisa Casanova i Elena Turelló són conegudes (potser fins i tot amigues del Facebook) i residents a Barcelona. Les dues es dediquen a la política, i totes dues aspiraven a dedicar-s'hi més encara després de les últimes eleccions municipals. Maria Elisa anava de número 9 a la llista del PP i Elena de 15 a la de CiU. Ara, sense haver fet res d'especial per posar-se sota els focus, protagonitzen un enfrontament rocambolesc que un Delibes català podria titular El disputat vot del senyor Guix. Turelló i Casanova, o Casanova i Turelló, han estat anunciades com a guanyadores de la mateixa plaça de regidora al consistori que finalment es constituïrà aquest divendres a Barcelona. En el moment d'escriure aquestes ratlles Turelló torna a amarrar la regidoria (la  15 de CiU) després d'una llufa judicial notable en la línia de confondre Dyc i Dídac, però el PP ha tornat a recórrer per veure si pot recuperar algun dels vots nuls que es van desanul·lar i reanul·lar (companys d'edició, em sap greu, però el nostre sistema judicial m'aboca a la neologia). Total, que mentre al Parlament català comença a circular el neologisme Pepevergència, al nou Ajuntament postsocialista CiU i PP compten guixades. El vaivé entre Turelló i Casanova es complementa a Girona amb l'insòlit episodi de la exregidora d'ERC Palmada (sic) que ha perdut la seva representació per un sol vot perquè algú va introduir una estampeta de monsenyor Escrivà de Balaguer al sobre electoral. L'únic que puc afegir és que pagaria per entrevistar aquest votant.
 
Són nuls tots els  vots formalment irregulars que no permeten esbrinar inequívocament la voluntat de l'elector o bé susciten dubtes raonables sobre quina era. La casuística és àmplia i finalment cada mesa electoral té la responsabilitat de decidir si anul·la o no un vot, però les paperetes es conserven i per això es pot recórrer i tornar a recórrer. El ministeri de l'Interior, per exemple, estableix que “no serà nul el vot emès en una papereta en la qual l'única irregularitat sigui que aparegui senyalat el nom d'algun dels candidats”. Mentre que si queden esborrats, ratllats, canviats d'ordre o comentats amb qualsevol mena de missatge en principi haurien de ser anul·lats. Enlloc no es diu res sobre estampetes de sants. Més enllà dels tecnicismes jurídics que atorguen tota mena de prefixos al verb anul·lar, els episodis Turelló-Casanova i Escrivà-Palmada introdueixen un nou element d'anàlisi que matisa la doctrina de l'abstencionisme actiu. Des del pensament crític sovint es lloa el vot en blanc tot contraposant-lo a l'abstenció (no vot) i al vot nul (voluntari), considerat un estirabot antisistema del tot inútil. Inútil? Doncs déu n'hi do les conseqüències d'aquesta inutilitat! És clar que el vot en blanc es comptabilitza com una opció crítica alternativa més articulada, en la línia de la novel·la de Jose Saramago Assaig sobre la lucidesa que planteja uns comicis en els quals guanya el vot en blanc. De fet, en aquestes últimes eleccions marcades per les protestes dels indignats contra la partitocràcia, es tornava a presentar en diversos municipis la llista d'Escons en Blanc (EB) que es proposava traslladar el vot en blanc latent als consistoris per deixar butaques buides. EB ha obtingut dos regidors al municipi empordanès de Foixà i aquests, d'acord amb el seu programa, no han pres possessió de les dues cadires que els pertocaven. Dues poltrones buides que contrasten vivament amb les que buscaven el PP i ERC amb els recursos que han retardat la constitució dels ajuntaments de Barcelona i Girona.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 27 de juny de 2011

dilluns, 27 de juny de 2011

Espais privats, espais públics

Si no hi ha hagut sorpreses d’última hora, aquesta nit els indignats deuen haver desmuntat el campament de la plaça de Catalunya. Com acostuma a passar quan una acampada arriba al final, juntament amb les tendes s’empaqueten també una colla de vivències i emocions: aquella pedra que quan dormies se’t clavava a l’os de la cua, el tuf de coliflor bullida de la tenda vegetariana o el company que roncava i amb els roncs tarallejava una cançó de Maná... Però també les converses de matinada per arreglar el món, les rialles en el moment de triar un lema contra Felip Puig, un tatuatge commemoratiu o, per què no, la descoberta de l’alvocat com a gran aliat de les amanides.

A partir d’avui, quan l’atzar ens obligui a passar per la plaça de Catalunya, serà estrany retrobar-hi els coloms nafrats i els turistes que els atipen de veces, els venedors de globus, els immigrants illegals i els sense sostre que dormen en un banc de pedra. Serà estrany tot i saber que, des de fa anys, ells són els únics que sovintegen la plaça. Al llarg de les últimes setmanes, amb l’acampada, es va obrir un debat sobre els límits de l’espai públic i l’espai privat. Una de les crítiques que rebien els indignats és que s’havien apropiat una plaça i l’havien convertit en un territori particular, tot i que ells el reivindicaven com a àgora per al diàleg. La confusió entre espai públic i privat és una cosa molt actual, sobretot a les grans ciutats, on els pisos són cada cop més petits i els parcs esdevenen espais de pas controlat.

En el fons, els que governen prefereixen les places buides perquè no són tan molestes. Que cadascú s’estigui a casa seva, simbolitzant la idea del benestar. El problema d’aquesta exaltació de l’espai privat és que hi ha gent que confon els límits. Tots coneixem aquell paio que entra en un bar, demana un cubata i deixa anar quatre cretinades en veu alta, com si fos al menjador de casa i nosaltres fóssim el cunyat esporuguit. O aquella caixera de supermercat que, mentre va cobrant, ens ignora i parla amb l’altra caixera de la separació amorosa de David Bisbal. En aquesta línia, les eleccions municipals ens han deixat uns quants alcaldes, com el de Mollet, que sembla que confonguin el seu càrrec públic amb una empresa particular. De sobte se senten els amos, diuen faré això i faré això altre (en singular). Són tan imprescindibles que la primera decisió que prenen, és clar, és apujar-se el sou.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 de juny del 2011.

La caritat ben entesa

Si no els sap greu, responc a un interrogant del periodista Iu Forn expressat en aquesta mateixa columna que ens sosté, com una cariàtide, sobre el sentit, la conveniència i el gruix epidèrmic de les galtes facials d’Angelina Jolie a l’hora de visitar camps de refugiats magribins a l’illa de Lampedusa. Els convido que facin una prova: intercanviïn Angelina Jolie per Diana de Gal·les, també molt entestada a alleujar refugiats, malalts, vells, esguerrats i nens sense joguines, i avaluaran el grau de comèdia d’aquest acte, tan teatral, en la línia de Tablado de marionetas para educación de príncipes de Valle-Inclán. Quan un actor, cantant, monarca o príncep visita un hospital, ningú no compta amb el parer dels malalts. Per a algú estirat en una màrfega en un centre mèdic del Congo, amb la cama gangrenada, potser la seva màxima il·lusió no és conversar dos minuts amb la reina Beatriu dels Països Baixos (a mi em faria por que li caigués el barret damunt la ferida i se m’infectés encara més). La reina Beatriu, que és la sobirana més adinerada d’Europa, podria fer un donatiu anònim, sense faramalla: una simple transacció bancària. Que la mà esquerra no sàpiga què fa la ma dreta no és ben bé una invitació evangèlica a portar una doble comptabilitat, encara que molts empresaris ho hagin interpretat així.

Totes aquestes visites caritatives, benèfiques i solidàries s’haurien de suprimir dels informatius per humiliants, vergonyoses i promocionals. Quan apareix una notícia d’aquesta estofa en un Telediario 1, per uns moments em despisto i crec que ha començat el capítol d’Amar en tiempos revueltos i mirem una seqüència en què la Señora de Meirás, Carmen Polo de Franco, visita un hospital envoltada de les dames de la Creu Roja. Hi tenia una gran tirada, l’esposa del dictador sembla que estava plena de bons sentiments. Això és el que venien a dir els informatius de l’època.

Enric Gomà, Ara, dilluns 27 de juny del 2011.

diumenge, 26 de juny de 2011

Greixando?


A Banyoles em parlen de greixandos. Mentre amago la panxa, convençut que es refereixen a la meva massa corporal, veig que en busquen a la vora de l’estany. El terme no consta al DIEC, però l’Alcover-Moll sí que el recull, tot atorgant-li dues acepcions complementàries. D’una banda el defineix com jo em temia (“algú molt gras”), l’associa a l’espanyol gordinflón i n’ofereix un augmentatiu més feridor: greixandàs. Fot-li! Però també, en una segona accepció circumscrita a Banyoles, diu que un greixando és un “cap-gros, granota petita”, tot afegint-hi, com sol fer, la traducció a l’espanyol: renacuajo. Alguns gripaus (del gènere Bufo) fabriquen una substància al·lucinògena de gran potència anomenada bufotenina, un alcaloide derivat de la serotonina que ens pot provocar al·lucinacions durant una hora. Potser això explica que el gripau tingui tants noms: sàput, calàpet, galàput... Fins i tot el tòtil és una mena de gripau, l’anomenat gripau llevadora, i d’aquí l’expressió de ser una mica tòtila. Encara no m’he tret el greixando banyolí del cap que vaig a La Bisbal d’Empordà i em diuen que allà dels capgrossos en diuen papibous. Papibou greixando, quin gran nom per a un grup de rap!

Màrius Serra. Avui. Dijous, 23 de juny de 2011

Escenes en escena

David Bisbal es va posar a plorar a Múrcia durant un concert benèfic pels afectats del terratrèmol de Llorca i el públic el va aplaudir amb fervor. El cantant dels rínxols d'or va haver d'interrompre una cançó, però les seves  llàgrimes no eren per les víctimes del desastre sísmic, com podríem haver pensat els que no seguim la premsa del cor, sinó per la seva recent separació d'Elena Tablada, parella i mare d’un pobre bebè amb nom de pronom (Ella). Gairebé a la mateixa hora, Amy Winehouse interrompia diverses cançons del seu concert a Belgrad perquè portava una bufa que hauria rebentat tots els alcoholímetres. La Winehouse perdia el fil del teleprompter, caminava amb estabilitat dubtosa i veia l'escenari molt més ample del que era. Cada cop que desapareixia d'escena el públic serbi també s'enfervoria, però era un fervor diferent, no pas centrat en la misericòrdia sinó en una misèria que els italians qualificarien de porca. La proliferació de càmeres ens ha permès veure imatges de totes dues escenes als mitjans digitals. Són dues situacions angunioses, però la seva consideració social és oposada. A Múrcia aplaudeixen i se'n compadeixen. A Belgrad xiulen i es compadeixen d'haver pagat quaranta euros per un espectacle tan lamentable.
Tots hem vist alguna escena en escena. Errors causats per l'emoció o l'embriaguesa. Els primers arrenquen sentides ovacions, com la que el Camp Nou va oferir a la guitarrista Laura Americh en aquell mític concert de Lluís Llach en què va errar el punteig de “Laura”. Els segons provoquen una barreja de vergonya aliena i indignació. Els que hem adorat Adrià Puntí ens hi hem trobat més d'una vegada i de dues. El cas d'Amy Winehouse, ara, es magnifica perquè tothom en pot veure imatges captades pel públic. La percepció social depén del gremi de l'afectat. Dalt d'un escenari les coses prenen una altra dimensió que, per exemple, en un plató. Encara recordo quan la periodista Anna Lafau va haver de donar, per sorpresa, la notícia de la mort de l'escriptor Valerià Pujol en un noticiari nocturn. L'escriptor havia estat professor de la periodista i ella es va desmuntar en llegir el teleprompter. La recepció del seu error professional va despertar un cert debat que contrastava amb la unanimitat amb què tothom havia tractat Laura Aymerich. Recordo un argument inquietant que venia a sostenir que un periodista havia de ser com un metge o un policia, impertorbables davant del dolor mentre exercien l'ofici. En canvi l'escriptor Fernando Arrabal va protagonitzar un pet memorable al plató d'una tertúlia nocturna que conduïa Sánchez Dragó i la seva anada d'olla va ser celebrada com una excentricitat de l'artista. L'endemà Arrabal va difondre una nota de disculpa que era tot un poema. Deia que prenia una medicació i que la barreja amb uns glopets d'alcohol l'havia indisposat. Té lògica que a un escriptor se'l jutgi d'una manera diferent que a una intèrpret, perquè en l'un compta el text escrit, que és el resultat d'una actuació prèvia, mentre que un cantant només n'exerceix quan canta. En qüestions d'alcoholímetre, el cantant  seria el conductor que ha de bufar i l'escriptor un mer copilot.

Però les llàgrimes són tota una altra cosa. La majoria de ploraners públics no són, últimament, cantants sinó esportistes que es retiren o canvien d'equip. Preparem-nos, en les properes setmanes, per a uns quants comiats sonats. Potser l'única possibilitat perquè no plorin com en Bisbal és que prenguin exemple d'Amy Winehouse i surtin mamats a escena. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 23 de juny de 2011

Ovidi en paper cuixé

Adesiara, una editorial que s'ha imposat fer-nos llegir textos clàssics ara i adés, acaba de publicar l'Ars amatoria d'Ovidi en llatí i en la traducció catalana de Jaume Juan Castelló. Podria semblar una notícia adreçada a un públic educat de gustos exquisits, si no fos que la lectura sempre es fa amb ulls contemporanis. No en tenim d'altres. I en aquest cas, l'Ars amatoria d'Ovidi és un text que no només no ha perdut vigència sinó que ens sona i ens ressona molt familiar. D'entrada, els seus editors ja ens adverteixen que han decidit trencar amb la tradició que ens el feia conèixer com l'Art d'estimar perquè consideren que aquesta és una “traducció parcial i inexacta per tal que els romans no solien estimar sinó que enamoraven, seduïen i anaven per feina”. Per això la traducció de Jaume Juan porta per títol L'art d'enamorar. Un títol que la lectura del text d'Ovidi revalida amb contundència. Presentats en tres llibres, els consells abasten tots els camps d'interès i en general són d'una gran modernitat. “Els homes som més vanitosos que infidels”, afirma. Ovidi analitza tots els territoris de la seducció, començant per la cura del cos. Les reflexions que hi trobem podrien estar en una revista de paper cuixé amb només quatre retocs. Naturalment, quan Ovidi repassa els millors territoris per tirar la canya no hi surten les bugaderies ni els locutoris ni els portals de discoteca en els quals la gent d'avui practica aquesta barreja de fumar i flirtejar que han batejat com smirting, però parla de llocs molt semblants: “Fins i tot els fòrums (¿qui ho podria creure?) són llocs adients per a l'amor, i més d'un cop en un fòrum sorollós ha sorgit la flama”. El públic del Sònar en pot donar fe.
 
Sigui on sigui, la manera d'entrar és fonamental. Ovidi estableix que l'actitud és la primera arma de seducció massiva: “En primer lloc, fica't al cap la idea que totes, absolutament totes, són preses assequibles”. Tanta autoestima dibuixa uns límits amplis i imprecisos que poden menar a una borratxera insostenible, presagi del desastre absolut. Però Ovidi no és mel·liflu i, enfrontat a la necessitat de l'autocontrol, sentencia: “Pel que fa a la mesura fins on és prudent de beure, t'ho dic ara mateix: fins on el cap i les cames et responguin”. Més clar, l'aigua, que fa la vista clara. Després venen els matisos, les estratègies i els detallets. La iniciativa, en l'època d'Ovidi, és exclusivament masculina, però les possibilitats de vessar-la també. Hi llegim: “Decideix-te, sense por de fer el ridícul, a lloar-li les faccions i els cabells, els ditets arrodonits i el peu petitó”. Queda clar que són consells discrets, que desembocaran segles després en els versos dels poetes de l'amor cortès i, molt més ençà, en les balades d'amor dels grups de rock, amb una petita ampliació dels membres del cos que cal lloar i un ajustament de les seves mides. El “peu petitó”, avui que tantes adolescents calcen més d'un quaranta, és una floreta tan errònia com caducada. Ara bé, també trobem advertiments sobre què no cal fer. En una secció en la qual es glossen els avantatges de la dona madura, Ovidi adverteix: “Ni se't passi pel cap preguntar-li l'edat que té ni sota quin consolat va néixer”. I a les noies els diu: “Practica mil jocs: és poc elegant que una noia no sàpiga jugar. Sovint l'amor es desperta en el joc”. 

La lectura de l'Ars amatoria d'Ovidi revela que els redactors de revistes i suplements de paper cuixé (que una mica  sona com Coixet) fa anys que el plagien, tot afegint quatre anglicismes i termes bioquímics com ara  endorfina. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 21 de juny de 2011

Humor bonista

Dimecres, en un acte al Teatre Lliure, Tortell Poltrona feia una aferrissada defensa de l’humor per enfrontar-se a les vicissituds de la vida. Deia que un dia sense riure és un dia perdut i apel·lava al nen que tots portem dins. Naturalment, en Tortell parlava amb el nas vermell de pallasso posat, però jo ho faria extensiu a tots els altres nassos. A la vida tots som l’home dels nassos i, per tant, tots podem traginar la motxilla de l’humor. Després, Claret Papiol sortia amb una pissarra disfressat de catedràtic i analitzava a fons una presumpta fórmula matemàtica que explica el riure. Tothom reia. Igual com tres dies enrere, quan Paco Mir, Carles Sans i Joan Gràcia van acomiadar al Poliorama la tercera temporada de “Garrick”, l’últim espectacle de Tricicle que pivota sobre les virtuts terapèutiques de l’humor. I que fa pixar de riure. L’endemà dijous, en un programa tan seriós com “Banda ampla” debatien sobre els límits de l’humor. Manel Lucas i Toni Soler, pares de productes televisius tan innovadors i reeixits com “Polònia” o “Crackòvia”, deixaven clar que (gairebé) tot pot ser objecte d’un tractament humorístic. Els límits que justifiquen el gairebé són difusos i no depenen tant del què com del com. I del qui. La vis còmica és un do. En canvi, la construcció d’un gag és un gènere narratiu que millora amb l’esforç dels guionistes. L’humor és, per tant, una arma carregada de futur, però també és molt fràgil. Tots experimentem sobtats canvis d’humor. I tots, també, hem experimentat el desassossec terrible que causa un acudit fallit. L’humorista experimenta d’una manera molt clara l’èxit o el fracàs de la seva proposta. Si la gent riu, se’n surt. Si la gent no riu malgrat els seus desesperats intents d’aconseguir-ho, el seu fracàs és devastador. No hi ha, doncs, humor intel·ligent ni humor ximple. Ni humor català, anglès o italià. Ni humor groc o humor verd o humor negre. Només hi ha bon humor i mal humor, o humor bo i humor dolent que utilitza tècniques diverses, apel·la a referents diversos i s’expressa en llengües diverses. Quan se’n surt, provoca l’erecció neuronal que precedeix el riure. Quan no se’n surt, provoca desafecció.
Estant en plena síndrome Bergson (lectors joves, busqueu-lo al Google: Bergson, Henri-Louis) topo amb un seguit de videos humorístics que no m’acaben de fer riure i, potser per això, em fan pensar en la presumpta utilitat de l’humor. Són videos institucionals amb ganes de no semblar-ho, la qual cosa encara els fa més terriblement institucionals. Videos enrotllats que formen part d’una campanya viral amb un contingut social que aplaudeixo sense cap reserva: desmuntar els tòpics que circulen sobre la immigració. En diuen Xarxa BCN i Antirumors. Cada fitxer del YouTube conté aquesta inscripció: “Ciència, rumors i cintes de vídeo desmunta en clau d'humor els principals tòpics i rumors sobre diversitat cultural”. Hi apareixen dos actors mutants (els doctors Joan Anti i Jordi Rumors, ai, ai) que estrafan un aspecte que un avi associaria a Jerry Lewis i el seu net al Flipy. Després de mirar a càmera amb unes ulleres comprades a El Rincón del Bromista, reprodueixen una esceneta guionitzada per desembocar en una dada que ens permeti dir, per exemple: “noooo, ho veus com els immigrants no tenen avantatges a l’hora d’obrir més hores el seu negoci!”. És un humor previsible, al servei d’una idea noble, ben pensada i benpensant. Humor bonista, no pas bon humor. Ni tenen vis còmica ni els aguantaria un bis. Busquin-los a la xarxa. Potser sóc jo que tinc el dia girat. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 20 de juny de 2011

Caminar és molt sa

L'activitat física és molt saludable. Poc o molt, cada edat té les seves activitats físiques associades. Per això quan al teu voltant tothom es posa no pas a córrer sinó a caminar vol dir que s'ha acabat la joventut. Sobretot si els metges et recomanen que caminis, amb aquell somriure burleta de qui no te'n creu gaire capaç. “Vostè camini, senyor Serra, i es trobarà millor”, m'he sentit a dir. I a la malfiança patològica per l'esforç físic s'hi afegeix la recança de sentir-te dir senyor. Malament rai, quan un metge jove et diu senyor! Total, que per naps o per cols, em plouen les ofertes de caminades. Cada mes m'hi conviden entitats del meu barri com el Foment Hortenc o els Lluïsos. Solen ser rutes raonables, pensades per estirar les cames durant el matí d'un diumenge i arribar a temps per fer un bon àpat dominical. Tot molt civilitzat. Ja fa mesos que valoro la possibilitat d'anar-hi algun dia, però no m'acabo d'animar. Això podria canviar aquest dissabte, perquè he rebut una convocatòria molt interessant per anar fent boca. Es tracta de caminar pels Pirineus, passant per l'Aneto, el Cadí, les Valls d'Ordesa, el Canigó... Tot en un matí, amb un parell de pebrots. La convocatòria és d'un amic artista, l'Albert Gusi, els projectes del qual sempre em resulten molt suggerents. Aquest cop ha organitzat una insòlita ruta pirinenca: GR Pirineus a la ciutat de Barcelona. El punt de trobada d’aquest dissabte a les 10 del matí (una hora prudent) és la plaça Mossèn Jacint Verdaguer i l'itinerari és prou exigent, però abastable, perquè passa per tot de carrers barcelonins el nom dels quals té a veure amb la vida i l'obra de Verdaguer. La ruta fa el cim passant per tots els cims pirinencs que figuren al nomenclàtor barceloní: l'Aneto, Bessiberri, el Cadí, Beret, les Valls d'Ordesa i, just per sobre del Parc del Turó de la Peira, el carrer del Canigó, que em cau ben a prop de casa. De la ruta exaltada dels excursionistes urbans l'artista Gusi n'ha publicat un catàleg extraordinari en forma de mapa de l'editorial Alpina. L'obra original s'exposa a la Galeria Fidel Balaguer de Barcelona, una de les que formen l'ecosistema artístic del carrer Consell de Cent. Gusi ho exposa amb les imatges d'un projecte en el qual fa anys que treballa: una Geografia Cultural Catalana que mostra creadors de cognom natural (Riera, Torrent, Plana) fotografiats en un accident geogràfic que no correspon al seu cognom sinó al d'un altre creador. Aquest desplaçament accidental provoca una entropia encadenada que desordena els fils que uneixen natura i cultura. Ara es pot veure la sèrie completa per primera vegada amb 35 personatges retratats en plena desubicació.
Els intrèpids ciutadans que participin en l'excursió pirinenca d'aquest dissabte podran obtenir un exemplar del mapa d'Alpina. El tiratge és digne dels libres d'art (75), però l'artista ha anunciat que premiarà amb un exemplar d'aquest mapa sorprenent els trenta primers excursionistes que arribin a la cita. Gusi sol treballar treient textos de context. Aquesta tendència s'intensifica en un dels seus treballs més despullats, unes narracions topogràfiques formades per topònims trets de context i presentats impresos en un full en blanc. “Vallbona de les Monges / Verges”, per exemple. O bé “Tremp i Sort/ (Espot)/ Els Encantats”. O encara “Estany de Malniu/ Cap de la Gallina Pelada/ Pla de la Vacamorta/ Balma de l'Ovella Morta/ Torrent dels Escanyagats/ Serra del Boumort/ Cim del Matagalls/ Pic de l'Infern/ Clot de l'Home Mort”. Una excursió ideal per als amants de la natura, i de les bèsties que l'habiten.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 16 de juny de 2011

Els Reis de la Saragata

Mai no permetria que, a la consulta, el meu endocrinòleg em rebés amb una carota de l’ànec Donald posada. Li demanaria que se la tragués immediatament, amb un punt d’indignació. Si l’endocrinòleg persistís a dur-la posada, en sortir de la consulta m’encaminaria cap a un bar per cruspir-me un plat de morro i orella regat amb un got de vi negre de la Terra Alta. Als meus ulls, els seus consells dietètics haurien perdut tot valor i crèdit, no perquè la carota fos de l’ànec Donald, que és un dels meus herois, sinó per la incoveniència evident de dur una màscara mentre em condemna a una dieta baixa en greixos.

A la manifestació indignada de diumenge, milers de ciutadans vam reivindicar millores polítiques i socials a tocar d’uns individus que anaven amb una carota d’un home somrient, amb una barbeta molt pronunciada, mostatxo i masclet. Primer no sabia si representava el rostre d’un mosqueter –dubtava entre Aramis i Porthos- o bé la faç del Rector de Vallfogona, quan un amic em va explicar que és una carota que apareix a V de Vendetta, un còmic dels anys 80 escrit per Alan Moore i dibuixat per David Lloyd sobre un emmascarat que, després d’una hipotètica III Guerra Mundial, combat l’estat dictatorial d’Anglaterra perpetrant actes terroristes. Un d’ells, fer saltar pels aires el Palau de Westminster. M’agradaria saber si també incendia la Tate, amb tots els Gainsboroughs dins. O assassina cap Beatle.

Una organització il·legal, Anonymous, s’ha apropiat d’aquesta carota, com els etarras es van decantar pels passamuntanyes i van provocar l’abandó general d’aquesta peça de roba tan útil a l’hivern. Anonymous combat l’estat i el poder mitjantçant atacs informàtics, està format per furoners experts (també dits hackers: el català és tan entretingut!) que col·lapsen webs de l’administració, bancs, empreses. Com una mena de club esportiu i social dirigit per Lisbeth Salander, una noia que, si fos per mi, la posava a treballar en una ferreteria per fer-ne una dona de bé.

Tornem, després d’aquesta marrada, a la manifestació dels indignats de diumenge. Per què ens hem de manifestar amb uns individus que duen una carota posada? Al meu entendre, només devalua les reivindicacions. Amb tantes carotes, més que una manifestació política semblava més aviat Tintín i els Pícaros.

Enric Gomà, Ara, Sant Joan del 2011.

dissabte, 25 de juny de 2011

Zizek, la musa marxista

La notícia (o més aviat el rumor) va saltar aquesta setmana i es va quedar flotant al núvol de teletips fins que algú va gosar despenjar-la. Dilluns, el diari sensacionalista New York Post va publicar un article en què afirmava que la cantant Lady Gaga i el filòsof Slavoj Zizek eren «amics». L’estupor va córrer com la pólvora: ¿com era possible trobar les paraules Zizek i Gaga en una mateixa frase? La informació no sortia ni a la secció de cultura ni a la d’espectacles, sinó a la pàgina sis, la de xafarderies. De sobte, les cometes d’«amics» tenien un doble sentit i deixaven la cosa del Piqué i la Shakira en un festeig més que previsible.

Sempre cal llegir els articles fins al final, perquè la mateixa notícia ja recollia unes paraules de Zizek desmentint l’afer: «Sento moltíssim decebre-us, però tot això és fals», deia el filòsof, i recordava que l’única cosa que compartia amb Lady Gaga era el suport a una vaga d’estudiants a Londres. Sigui com sigui, el que resulta més atractiu d’aquestes falsedats és l’embolcall: al darrere hi ha la idea que, en l’star system del pensament actual, Zizek és tan famós, seguit i ben pagat com Lady Gaga. I també li tenen mania, és clar. De fet, el Post citava un bloc del mateix Zizek com a font de la notícia, però resulta que també és fals i està escrit per un col·lectiu anarquista que combat les seves idees neomarxistes. Fins i tot li atribuïen una interpretació (creïble) del vestit de carn de Lady Gaga : «Un vincle a l’imaginari opressiu del patriarcat entre la carn i el cos femení, l’animalitat i allò femení».

El més graciós, però, és que un cop publicada al New York Post la notícia es converteix en una paròdia perfecta –un fake postmodern– del periodisme del cor. Començant pel titular –«Musa marxista es fa amic de Gaga»– i continuant pel text, que oferia perles com aquesta: «Lady Gaga ha iniciat una forta amistat amb el misteriós marxista Slavoj Zizek, més conegut com el filòsof més de moda del món». O aquesta altra, en què es definia Zizek com «un teòric postmodern, barbut, de 62 anys i col·lega de Julian Assange». Pura jet-set de conspiració marxista. Tal com escrivia un comentarista de llengua viperina: «Que gelós que es deu haver posat Bernard-Henri Lévi!».

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de juny del 2011. 

dimecres, 22 de juny de 2011

Sospites, temences i recels

No repeteixin que els indignats no reivindiquen res sinó que només expressen un malestar, com si fossin nadons bavallosos. Cliquin acampada.bcn, busquin el document Primeres mesures per a una vida digna, amb data del 12 de juny, i hi llegiran la llista de reivindicacions dels indignats (o irritats, o encetats). N’hi ha un munt que em semblen correctes, d’algunes en discrepo i -això és peiximinuti- em diverteix aquesta mania de fer servir l’adjectiu plural en femení: “No anem lentes, anem molt lluny”. Sembla que estiguem en un espectacle de Pavlovsky.

Arran de la sospita d’Arcadi Oliveres abocada a El matí de Catalunya Ràdio que alguns atacs violents durant el setge indignat a la Ciutadella els va fer o instigar la policia (deixa la frase escapçada però és el que se’n dedueix): com que és un home molt estimat i valorat a l’ala esquerra, amb devocions semblants a les del Santet del Poblenou, tot ha quedat en disculpes, cartes de suport, adhesions enceses i crides a la calma. Millor així, no estic a favor de les execucions públiques. Encara que tanta comprensió acrítica cap a una relliscada notable no deixa de sorprendre.

Enric Gomà, Ara, dimecres 22 de juny del 2011.

dimarts, 21 de juny de 2011

Gervais, Sheen, Albiol

Gervais. El mes de gener d'aquest any, el còmic Ricky Gervais va presentar el lliurament dels premis Globus d'Or a Los Angeles amb un acudit que s'ha fet famós: “Hola i benvinguts, serà una nit de farra i de consum desproporcionat d'alcohol... allò que Charlie Sheen en diu «esmorzar»'.

Sheen. El consum d'estupefaents i alcohol per part de Sheen és tan notori que un mes després de l'acudit de Gervais va concedir una sèrie d'entrevistes – Youtube n'és ple– en què afirmava que ja no prenia res, per bé que la seva manera erràtica d'expressar-se –en el programa Good Morning, America, per exemple, va dir: “El meu cervell... no és d'aquest reialme terrestre”– fa que no sembli curat del tot.

Albiol. Xavier García Albiol no té, que se sàpiga, cap problema amb les drogues, però sí amb la seva imatge, sent com és l'únic polític amb vel·leïtats racistes –o criptoracistes, per ser precisos– que ha obtingut un càrrec important a Catalunya. El 2007 va fer campanya a Badalona amb un vídeo titulat Siete minutos, un intent de deshumanització dels veïns d'origen marroquí que si s'hagués estrenat fa vuit dècades hauria guanyat fàcilment un dels premis atorgats cada any, aleshores, pel Reichspropagandaleitung regit per doctor Paul Joseph Goebbels. El mes d'abril d'aquest any, García Albiol es va concentrar en la població romanesa de la seva ciutat, i va afirmar que els “amargaria” la vida si “no s'hi adaptaven”. És més, també va afirmar que els gitanos romanesos cometien un 25 per cent dels delictes a Badalona, un índex sospitosament rodó (alhora que ens va assegurar: “no assenyalo ningú pel fet de ser estranger”). L'entrevista que va sortir en aquest diari dimarts passat, però, revela que ara que ha aconseguit el que volia –l'alcaldia de la tercera urbs de Catalunya– està fent mans i mànigues per convèncer tothom que és un home moderat, tot i que sense penedir-se de les coses objectivament perilloses que ha fet en el passat. Exactament com el Charlie Sheen. Amb la diferència que mentre que Sheen s'excita com un nen hiperactiu quan parla –segurament a causa dels estimulants que ha anat prenent durant tants anys– García Albiol fa la impressió d'haver acabat d'ingerir una quantitat ingent de diazepam. Com que –ja ho hem dit– no es droga pas, hem de suposar que aquest tarannà diguem-ne poc despert és del tot natural.

Matthew Tree, Avui, 19/06/2011

dilluns, 20 de juny de 2011

Paisatge després de la batalla

¿Els fets de la Ciutadella, diu? ¡Suquem-hi pa! Ja han passat cinc dies d’ençà que «els quatre violents de sempre», camuflats entre la massa, van insultar i agredir uns quants diputats. Ja ha quedat clar que tots, o gairebé tots, tenim el nostre pedigrí democràtic. Ara es poden perfilar unes quantes reaccions amb perspectiva. La primera és constatar que han dominat les generalitzacions, i que com sempre afavoreixen la visió conservadora. Tot i que diversos portaveus dels indignats van córrer a dir que ells defensaven la via pacífica i que la «violència minoritària» no els representava, el Govern no ha deixat passar l’oportunitat per desprestigiar el col·lectiu. En les declaracions oficials es buscava la identificació entre bons (ells, els polítics) i dolents (els indignats o, com diuen alguns, «els antipolítics»).

Uns quants columnistes i tertulians els van ajudar a fer córrer el missatge. Aquest és un grup molt divers. Hi ha els que viuen com nobles arruïnats entre les ruïnes de la seva intel·ligència. Hi ha els altres, aquells que als anys 60 van confondre la revolució amb un viatge lisèrgic i ara, enganxats a l’iPhone, s’enrabien perquè se senten en fora de joc. Després hi ha els que de bon principi estaven en contra dels indignats, i que ara treuen pit i renyen els manifestants –així, en clau col·lectiva– amb la condescendència d’un capellà des de la trona. Llavors els surt aquell paternalisme adotzenat del «¿ho veus?, ja t’ho deia, jo».

Aquesta va ser, precisament, l’actitud del conseller d’Interior Felip Puig. Quan sortia del Parlament, amb un somriure d’orella a orella, deia: «Segurament sóc l’únic que va entendre el que va passar el 27 de maig». Que bocamoll. Després el seu repertori de milhomes es va fer encara més insidiós: «Hi ha hagut massa simpatia intellectual amb els indignats», va arribar a dir. L’antídot era una entrevista amb la sociòloga Marina Subirats, premi Catalunya 2010, que proposava una idea més valenta. Deia: «A vegades les formes del Parlament també són violentes. Perquè canviar les normes del joc a través de la llei òmnibus és una altra forma de violència».

Senyors del Govern, facin una mica d’autocrítica i desenvolupin aquesta idea, que és gratis. Aquests dies la seva actitud ha estat gremial i impermeable a la realitat. Res no passa perquè sí. Tot està connectat. Tot es transforma. És el segon principi de la termodinàmica. Uns en diuen desobediència civil, i uns altres, la marimorena.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 de juny del 2011.

Quan el paó fa la roda

Dissabte vaig celebrar el Día E o Día del Español endreçant els armaris de la cuina. Entusiasmat per l’impuls, l’extensió i la riquesa d’aquest idioma, vaig exclamar “¡Viva el español!” quan vaig trobar per atzar un ratllador de pastanaga que havia perdut.

El vespre anterior van fer un debat sobre El futuro del español, a La 2: Carmen Caffarel, directora de l’Instituto Cervantes; Alberto Oliart, president de RTVE; Benjamín Prado, novel·lista i uns quants més, moderats per la periodista María Casado. Com que sóc un apassionat fervorós dels idiomes, dels diccionaris i de les beceroles, vaig renunciar a reveure Armageddon i vaig dedicar els meus cinc sentits a l’avenir d’aquest gran idioma: aspira a convertir-se en la segona lingua franca del món, després de l’anglès, i a fe que és una pretensió admirable. Quan coincideixin una família noruega i una de iemenita a la barana de les catarates del Niàgara, abans de res es preguntaran circumspectes: “Perdonin, si els trepitgem, ¿en què ens comunicarem, en la primera lingua franca o en la segona?”.

Però la que em va tocar la vena cava superior és la corresponsal de TVE a la Xina quan ens va repetir, i aquí vaig obrir una llauna de navalles del Delta per celebrar-ho, que l’espanyol està de moda a la Xina. Aquesta és una sonsònia, matraca, murga o rotllo de pianola que ens van repetint des dels anys 80 per alliçonar-nos que l’únic idioma important de debò a Espanya és el seu, que exigeix un pressupost exorbitant destinat a l’Instituto Cervantes. Segons ens van assabentar, els xinesos l’aprenen per raons econòmiques (m’imagino que per fer negocis amb Alemanya, per controlar les inversions a l’Àfrica, etc.) però també, va remarcar la corresponsal, per l’atracció que els desperten el futbol, el flamenc i els toros. A classe, als estudiants xinesos els deuen fer recitar “la española cuando besa es que besa de verdad”.

Enric Gomà, Ara, dilluns 20 de juny del 2011.

dissabte, 18 de juny de 2011

Després de les inundacions

L’octubre del 2006, quan la sèrie Los Soprano encarava l’última temporada, vaig assistir a Nova York a una xerrada pública amb el seu creador, David Chase. Durant més d’una hora, un entrevistador va provar de treure-li uns quants detalls sobre el procés de creació, les seves relacions amb la màfia italiana o la influència de Martin Scorsese. Lacònic, Chase va deixar caure un parell d’anècdotes sobre el rodatge, va elogiar els seus guionistes i va celebrar la llibertat creativa que li donava la cadena HBO. Quan va ser el torn del públic, algú va preguntar a Chase què pensava de The Wire, sèrie creada per David Simon, també a HBO. Chase va forçar un somriure paternal i va dir a mitja veu: «No està malament, aquests nois no ho fan gens malament».

Aquell dia l’entrevistador també va preguntar a Chase quins plans tenia per després de Los Soprano. La seva resposta va anar més o menys així: «M’agradaria escriure i dirigir cine, trobar una productora que em deixi controlar tot el procés... No serà fàcil». Han passat cinc anys i avui Chase continua batallant amb la seva pel·lícula. Es veu que es dirà Twylight Zones, se centrarà en una banda de rock de Nova Jersey als anys 60 i James Gandolfini serà un dels protagonistes.

L’altre dia vaig pensar en Chase després de veure un capítol de la primera temporada de Treme, sèrie que acaba de sortir en DVD. ¿Què més es pot fer després de Los Soprano? ¿I què més es pot fer després de The Wire? És probable que la resposta de David Simon fos trobar noves històries i comprometre-s’hi. Treme és el seu nou projecte i se situa a Nova Orleans, quatre mesos després que l’huracà Katrina arrasés la ciutat i arribessin les inundacions. La història es fixa en diversos personatges —un músic de jazz sense sort, una cuinera, un locutor de ràdio— i, per mitjà de les seves vides, ens trasllada un retrat crític de la ciutat i el país. És una ficció, però no estem lluny del documental: la sèrie es va filmar a Nova Orleans de debò, amb actors de la zona i amb una presència constant de la música, un dels trets d’identitat de la ciutat (Treme és el seu barri més musical). Simon ve del periodisme. El registre documental ja es percebia en l’enfocament que tenia The Wire respecte de la ciutat de Baltimore. Amb Treme, aquell noi que «no ho fa gens malament» segueix confiant en el poder de la tele ben feta.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de juny del 2011.

divendres, 17 de juny de 2011

Grans esperances dipositades en l'alcalde Trias

Senyor alcalde de la molt il·lustre ciutat de Barcelona (només li falten catorze dies per rebre el faixí, la vara i tot el kit alcalde de Barcelona, amb tant equipament no s’entén com l’empresa Madelman no va crear el màdelman alcalde de Barcelona), vull informar-lo que jo sóc partidari de deixar les golondrines tal com estan. No hi introduïria millores. Potser una capa de pintura blava en alguna barana, potser que l’acordeonista toqués Mi bello Candanchú (el conec, l’hi demanaré). Només això. Allò que ja està bé, no cal tocar-ho gaire.

Com que és una carta oberta, senyor alcalde, aclareixo als lectors d’altres latituds que, segons el diccionari de la Real Academia Española, una golondrina és “en Barcelona y otros puertos, barca pequeña de motor para viajeros”. Ni és petita ni està pensada exactament per a viatgers, sinó que són grans barcasses, molt amples, amb butaques a l’aire lliure, on es passegen més que viatgen turistes, famílies endiumenjades, curiosos, solitaris i pixa-reixes. S’anomenen així perquè des del 1888 l’empresa que les ha gestionat porta per nom Las Golondrinas Tampoc no sabria dir en quins altres ciutats portuàries es fa servir aquest nom. Una vegada em van indicar que a Vilanova i la Geltrú. M’ho va dir un individu durant el Carnestoltes. No ho veig clar, costa creure’s algú disfressat d’abella Maia.

Igual que les golondrines, el Parc Cervantes el deixaria tal com està. Al carrer Muntaner no hi posaria rotondes. A la xurreria Marisa no hi introduïria canvis notables. Ni tampoc, i aquí és on volia arribar, senyor alcalde, als molt barcelonins Encants Vells. Segons el pla de reforma de la plaça de les Glòries, el 2012 els Encants desapareixeran tal com ara els coneixem. Sembla que els traslladaran a un edifici modern. Quin contrasentit, un edifici nou per allotjar els Encants Vells. Segons en mans de quin arquitecte caigui el projecte, és capaç de col·locar-hi columnes d’inspiració grega, escalinates i palmeres. Serà com anar a comprar velcros, botons i cremalleres usades al segle IV abans de Crist.

Però el pitjor de tot, senyor alcalde, és que, segons llegeixo en un diari, el mercat ambulant i nòmada desapareixerà. En el cas que s’inspirin en la remodelació de les parades d’ocells de la Rambla, aquests nous Encants Vells els ompliran de negocis de gelats, coques de vidre i ceràmica d’artesania. Potser per dissimular hi posaran unes quantes capses de sabates amb cargols rovellats. El nom indicat serà Centre Comercial Els Encants Vells o, més en la línia dels temps actuals, Los Encantes –com Las Arenas-. Amb multisaless de cinema, pizzeries, botigues de roba i un Museu del Rock amb la guitarra de Lou Reed del dia que es va injectar heroïna dalt de l’escenari (qualsevol guitarra servirà). Si el Museu del Rock no es considera convenient perquè ja n’hi ha un a Las Arenas, s’hi podria dur El Museu de l’Electrodomèstic, ara a Godella, propietat d’Andreu Alfaro. Com que són aparells antics i fets servir, encaixaria molt bé amb l’esperit del lloc.

Només vostè, senyor alcalde, ho pot impedir. Deixi els Encants Vells tal com estan. Firmat: Enric Gomà i 57.689 signatures més.

Enric Gomà, Ara, divendres 17 de juny del 2011.

dijous, 16 de juny de 2011

Poca Broma


Twitter ha estat central en la percepció dels incidents del Parlament. Alguns diputats com @annasimó (2.562), @Albert_Rivera (6.163) o @marinageli (3.151) han compartit des del primer moment les seves dificultats per accedir-hi i després han respost desenes de missatges al·lusius. També el conseller @lluisrecoder (7.069) tuitejava de bon matí la seva experiència: “He tingut una ‘conversa’ amb un grup d'indignats" dels que no volen que entrem al Parlament, Déu meu, quina intolerància, visca la democràcia!”.

#parlamentcamp era la nova etiqueta que aglutinava els missatges dels implicats en el moviment dels indignats. Fins a les deu del matí la majoria de missatges són favorables. S’hi comenta la xerrada d’Arcadi Oliveres i es donen consignes estratègiques. Algunes de clares, com la del grup @DELOREANDANZ (6.491): “Ante todo mucha calma. Cero disturbios. #parlamentcamp”. D’altres una mica més bèl·liques, com la de @democraciareal (85.565): “Mossos van a intentar una maniobra de distracción. Es importante mantener las posiciones en todas las puertas, sobre todo en 2 #parlamentcamp #aturemelparlament”.

#joambelparlament sorgeix amb força per contrarestar-les. Molts tuits es limiten a difondre la nova etiqueta, que esdevé Trending Topic. N’hi ha que la relacionen amb una #majoriasilenciosa com l’al·ludida pel president Mas. També apareix la #ninicràcia com una ironia per oposició a democràcia, però aquesta genera més debat, amb missatges duals com ara el de @gerardgibert (138): “Sempre en contra de l'antidemòcrata. Però si estigués a l'atur i sense diners ja veuriem q és el q faria jo #ninicracia #usfelicitoindignats”.

#aixino és l’etiqueta que s’imposa tan aviat com comencen a circular les primeres notícies del bloqueig violent. La imatge de la creu guixada a la jaqueta de @montserrat_tura (6.820) és la més comentada. La mateixa Tura respon ponderadament desenes d’adhesions, com ara al periodista “@peremas (2.511) té un simbolisme perillos. Ha estat un grup. Hi ha altres manifestants q tenien actitud respectuosa. #aixino”. A les dotze del migdia el compte de Twitter del @DalaiLama (1.893.377) tuiteja un missatge que després serà molt retuitejat: “Non violence is a sign of strength; violence is a sign of desperation and weakness”. Alguns dels missatges són desesperançats, com el de @elisabethiborra (47): #aixino Nos utilizan los políticos, ahora nos utilizan los okupas para hacer lo de siempre en nuestro nombre. No nos representan unos ni otros”.

#indignaNts és una altra de les noves etiquetes de la jornada. Són innombrables els tuits que declaren la seva indignació contra els indignats violents, tot i la coincidència del terme en anglès. Alguns defensors del #15j hi oposen acusacions d’infiltrats. Circula com un llamp a l’Yfrog una foto de deu paios arrecerats en l’entrada d’un pàrking que fan fila d’anar disfressats de joves enrotllats en una festa d’exalumnes. Arcadi Oliveres es desmarca del bloqueig en una compareixença però recorda episodis de rebentamanifestacions pagats per la policia. I cada cop circulen més tuits amb fotos i videos de presumptes infiltrats. L’acusació provoca missatges crítics com el de @angelfmarin (1.832): “De nada sirve lloriquear que hay infiltrados entre manifestantes si la gente en vez de reprenderles les sigue y hace lo mismo. #aixino”. I també alguna broma, però més aviat poques, del tipus @sergio_aloud (506): “No seais bromistas, los mossos infiltrados tampoco llevaban la identificación puesta! #15mSINviolentos #15j #aixino”. Per un dia a Twitter impera un insòlit to de #pocabroma. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 16 de juny de 2011. 

Encalar?


Fa dos articles parlàvem de dues maneres d’anomenar la clàssica entremaliadura infantil de penjar una pilota al terrat de cal veí. Els banyolins fan servir el verb esperxar. Els vendrellencs fan anar catxar, un verb que curiosament a Ponent és sinònim de cardar. L’article va provocar dues pilotes verbals ben penjades a l’àrea lingüística. Un lector de Tremp assegura que de penjar pilotes en diu embarcar. Tenint en compte que els trempolins són gent de terra endins, no costa gaire imaginar que l’al·lusió a la barca és una manera de dir que l’han penjada molt lluny. Des d’Alcoi em remeten a l’utilíssim llibre Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig. I concretament a l’entrada del verb encalar, equivalent a penjar o esperxar o catxar o embarcar. Només cal llegir-ne un dels exemples d’ús per adonar-se’n: “Ara sí que l’has feta bona, has encalat la pilota dalt de la teulada de la fàbrica. Ara vorem qui és el valent que la baixa”. Reig també recull dues frases fetes procedents de l’argot de la pilota valenciana que atenyen el llenguatge figurat_ “Val i ratlla i la pilota encalada” o “A dos de val i la pilota encalada”. S’usen en situacions de gran indecisió general. Com ara. 

Màrius Serra. Avui. Dijous, 16 de juny de 2011

Després de la pluja

La pluja és molt més que una “precipitació de gotes d'aigua, provinent de la condensació del vapor d'aigua de l'atmosfera”. És un fet extraordinari que forma part de les nostres vides ordinàries d'una manera directament proporcional a la pluviometria del lloc on vivim. Hi ha gent que s'encaparra cada cop que es posa a ploure, d'altres que no porten mai paraigua perquè no suporten haver de traginar-lo i encara d'altres que ballen sota la pluja, de pura felicitat. Recordo haver visitat una muntanya a Hawaii que ostenta el rècord mundial de pluviometria mitjana. Ho explicaven amb orgull però em van fer pensar en aquell company de primària, Rossellò diria que es deia, que quan queien quatre gotes no venia mai a classe. La pluja és l'excusa ideal perquè els esperits dèbils deixin de fer alguna cosa. Sobretot si calia fer-la a l'aire lliure, és clar. Quants concerts, balls, barbacoes, xeflis, excursions o assemblees d'acampats no s'hauran suspès per culpa de la pluja? Abans d'ahir, diumenge, els amants del motor se'n van fer tips, de veure ploure. De bon matí, al circuit britànic de Silverstone les curses del Mundial de motociclisme semblaven regates. L'aigua queia a raig i feia naufragar les llanxes ràpides de Marc Màrquez, Pol Espargaró o Maverick Viñales. Era un avís. El veritable diluvi vindria a mitja tarda, a l'altra banda de l'Atlàntic, durant el Gran Premi de Fórmula I del Canadà. Ja deuen haver llegit els diversos avatars automobilístics de la cursa a les cròniques que se'n van publicar ahir. Victòria de Button, Vettel segon, accident d'Alonso i Alguersuari fent punts per primera vegada. Tot això està molt bé, però la majoria de cronistes liquida amb una simple frase la part més vistosa de la cursa: la interrupció de dues hores a causa d'un aiguat de por que va inundar el circuit Gilles Villeneuve de Montreal. Doncs bé, la circumstància històrica és que aquest aiguat que ocupa una línia a les cròniques va ser retransmès massivament arreu del món. Dues hores llargues de xàfec intens, d'una bellesa inqüestionable, que va mantenir els directius de totes les cadenes del món al caire de l'atac de nervis durant minuts i minuts. Cada canal va prendre les seves decisions, però en general van mantenir un senyal pel qual paguen un dineral a l'espera de la decisió de reprendre o anul·lar la cursa, amb els seus experts de motor garlant sota la pluja. 
 
Va ser un gran moment televisiu. La retransmissió d'un fenomen natural tan quotidià com un xàfec. No es retransmeten els efectes de fenomens letals com huracans, ciclons, tsunamis, erupcions volcàniques o terratrèmols? Doncs ja tocava veure un aiguat en prime time. De vegades sembla que la televisió només és capaç d’innovar per casualitat. A casa vam quedar fascinats per les imatges pluvials. Vaig recordar aquella festa d'aniversari de l'editorial Anagrama que es va celebrar a la Ciutadella sota d'un tran tendal martellejat per la pluja. Em consta que aquella nit les ànimes i els cossos es van sentir més a prop. Quan vaig començar a publicar a finals dels vuitanta el meu editor Miquel Alzueta sostenia que ell no anava mai al teatre perquè no li agradaven les històries que passen en llocs on no hi plou ni hi pot ploure. Potser per desmentir-lo, a primers dels noranta Sergi Belbel va estrenar Després de la pluja, una obra de neguitejats oficinistes que fumen en la qual no hi faltava una precipitació en tota la regla. Des d'aleshores he vist ploure sota cobert diverses vegades. Només els cal anar al CosmoCaixa i visitar el bosc submergit. No s'equivoquin: mai no és tard si vol ploure. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 14 de juny de 2011

dimecres, 15 de juny de 2011

La cançó de l'estiu tot l'any

“Persevera, per severa, per se vera” és una llatinada que vol dir “Persevera a través de les dificultats per fortes que siguin”. Això ens han dit i repetit durant generacions: a l’estudiant de Cervera, al pagès dels Horts de Sant Bertran, al guerriller de Vic que escampava per terra, amb mà mestra, budells de soldats napoleònics. Per això la facilitat ens desperta una aversió congènita, com si fos indigna i immerescuda. És el que vaig experimentar sentint un reportatge sobre la cançó de l’estiu, a El matí de Catalunya, conduït per Francesc Soler. Han de saber que Yo quiero bailar, cantada per Sonia i Selena, el compositor la va compondre en una tarda. I una cançó de Los Búhos dedicada a Messi també la van fer en una sola tarda i després va tenir un èxit enorme, amb milers de descàrregues (un terme que em fa pensar en els electroxocs). I el seu compositor declarava expert: “De vegades la cosa més tonta pot ser millor”. Hem d’arraconar la vella idea de l’esforç i confiar, per damunt de tot, en l’espontaneïtat, la simpatia, el bon rotllo i el cop de sort. Com el del sainet vuitcentista El barber que ha tret en la rifa dels porcs.

Enric Gomà, Ara, dimecres 15 de juny del 2011.

dilluns, 13 de juny de 2011

Partícules, Gats, Lectors

Partícules. Segons l'últim número de la revista Scientific American, ara hi ha proves que
la mecànica quàntica, tan imprevisible, no és aplicable només a les partícules subatòmiques sinó també –com sospitaven molts científics des de fa anys– al nostre univers visible de cada dia.

Gats. L'exemple que se sol utilitzar per explicar aquesta paradoxa és un experiment hipotètic inventat pel físic austríac Erwin Schrödinger el 1935. Va preguntar què passaria si es posés un gat dins d'una capsa tancada juntament amb una substància radioactiva i un flascó de verí que només s'obriria si aquella substància es desintegrés. Com que la teoria quàntica diu que una partícula radioactiva pot ser alhora desintegrada i no desintegrada, el gat pot ser simultàniament viu i mort; però nosaltres no som capaços de copsar aquest estat ambigu i invisible, ja que en el moment d'obrir la capsa el nostre punt de vista determina si l'animal és o bé una cosa o bé l'altra.

Lectors. No cal ser Niels Bohr per veure-hi un cert paral·lelisme amb l'escriptura: al cap i a la fi, els processos que es posen en marxa a l'hora de crear un text són comparables –en el sentit que són paradoxals, difícils de detectar i sovint impossibles d'entendre a primera vista– als de l'univers quàntic. Ara bé, el text acabat –una novel·la, posem per cas– és més aviat com el nostre món quotidià, en el sentit que sembla que consisteixi en uns ingredients perfectament discernibles: un argument, uns personatges, una estructura... Els crítics a sou –i jo també he estat culpable de fer-ne– solen jutjar aquest text acabat com si fos o bé dolent (o sigui, mort) o bé bo (o sigui, viu), sense tenir en compte que, sent com és el producte d'un procés tan complicat com ocult, pot ser com el gat de Schrödinger, a la vegada viu i mort, és a dir, bo i dolent: que sembli una cosa o l'altra depèn tan sols del punt de vista, del tot subjectiu, del lector. Avançar-se a aquest punt de vista –què fan els crítics, si no?– és, per tant, una interferència objectivament innecessària. Ara bé, no voldria criticar la feina dels crítics: això significaria, també, interferir-hi. Prefereixo deixar-los ni vius ni morts, tancats a les capses que són els suplements literaris –els seus llimbs quàntics particulars– tot evitant de llegir ni que sigui una sola paraula del que escriuen.

Matthew Tree, Avui,12/06/2011

El disputat vot de monsenyor Escrivá

De totes les anècdotes que van deixar les últimes eleccions municipals, una de les més curioses es va produir a l’ajuntament de Girona. Sembla un gag d’Els Joglars (de quan Els Joglars jugaven a casa). Va anar així: el diumenge aquell, un gironí va anar a votar i, junt amb la butlleta d’Esquerra Republicana, va ficar dins el sobre una estampeta de sant Josemaría Escrivá de Balaguer. El vot era objectivament nul, però ERC va demanar que la Junta Electoral el considerés vàlid. Per provar-ho no s’hi perd res, devien pensar. La qüestió és que dies després la Junta va confirmar que el vot corromput per monsenyor Escrivà era nul, esclar, i per culpa seva ERC no va obtenir representació al consistori municipal.

En el fons, a Esquerra no li va venir d’aquest vot concret, sinó dels milers de votants que no els van escollir, però explicada així la història sembla més capciosa i fatal. Ara mateix a Girona hi ha algú que gaudeix en secret de la popularitat del seu vot. Només aquesta persona ho sap. Com que es deu morir de ganes d’explicar-ho, seria bo que el votant emmascarat sortís a la llum i ens digués per què ho va fer. Si era un gest desesperat o irònic. Si obrava amb fe o amb mala fe. Com a votant d’Esquerra, ¿esperava un miracle de monsenyor o més aviat volia dir que això no ho arregla ni l’Opus amb els seus llargs tentacles?

En la mateixa petició a la Junta Electoral, ERC va aconseguir que li comptessin com a bons dos vots que abans també s’havien considerat nuls. Eren de dos ciutadans que, junt amb la butlleta, hi havien afegit propaganda del mateix partit. L’error, va dictaminar la Junta, és benigne perquè reforça el vot. La mateixa situació es va viure en altres collegis electorals, amb altres partits. A mi tot això em sorprèn, perquè, ¿no havíem quedat que a dins del sobre només hi pot haver la papereta? O tot o res, senyors. ¿Qui ho diu que, per al votant de Girona, la invocació de l’Obra no reforçava també el vot a Esquerra? El món està ple de gent estrambòtica i la província de Girona encara més.

Els camins de les idees polítiques són inescrutables. Tinc un amic que, quan hi ha eleccions, sempre fica dins el sobre un bitllet de cinc euros. Al vespre, durant el recompte de vots, es fa un tip de riure imaginant-se què faran amb els diners els de la mesa electoral. Si se’ls repartiran, els rifaran o els donaran a la Junta Electoral. Pensant-hi bé, potser s’haurien de fer servir per engegar el Museu del Vot Nul. Així riuríem tots.
 
Jordi Puntí, El Periódico, 13 de juny del 2011. 

Detectius catalans

Els narradors catalans dels anys setanta es van esforçar a conrear tots els gèneres nar-ratius d'una manera programàtica. De fet, els que formaven part del col·lectiu Ofèlia Dracs en van fer un objectiu. Dels seus afanys potser el que va portar més cua va ser el de la novel·la negra. Atesa la popularitat del gènere detectivesc, molts narradors s'hi van aplicar i durant els anys vuitanta el barri català dels personatges de ficció es va poblar de detectius nostrats més o menys originals. El Lluís Arquer de Jaume Fuster, anostrament del Lew Archer de Ross Macdonald, va protagonitzar unes claus de vidre que van arribar a tenir vida televisiva encarnades per l'actor Damià Barbany. Però també van aparèixer detectius creats amb desinències mallorquines, com la Lònia Guiu de Maria Antònia Oliver o el Celso Mosqueiro d'Antoni Serra. O valencianes, com el popularíssim comissari Butxana de Ferran Torrent, que de tant en tant encara treu el cap en alguna de les seves últimes novel·les. En registre juvenil, Joaquim Carbó es va empescar el Felip Marlot (no cal dir que inspirat en Philip Marlowe) i la parella Andreu Martín i Jaume Ribera van parir el llegidíssim Flanagan. Després de la tempesta va venir la calma, com sol passar en les modes lectores, i durant els noranta el gènere detectivesc va anar plegant veles (i col·leccions) fins arribar a un dels dos extrems en la trajectòria del pèndol. És difícil assegurar que ara mateix som just a l'altre, però és evident que aquests últims anys de larssonisme exacerbat han repercutit en la salut editorial del gènere. La nova embranzida de la novel·la negra ha enxampat els pares d'aquells detectius mig retirats, dedicats a d'altres projectes literaris o prematurament desapareguts, com  l'enyorat Jaume Fuster. Andreu Martin és l'indiscutible continuador de la tradició novel·lística negrecriminal catalana, fins al punt que quan Carme Riera recentment ha fet una incursió en el gènere (Natura quasi morta) s'ha acollit al seu consell i padrinatge. També hi ha autors consolidats com Teresa Solana o Marc Pastor i uns quants debuts prometedors. 
 
Prefereixo mil vegades una bona novel·la negra que no pas una d'aquestes novel·les històriques que omplen el passat de misteris i conspiracions. I hi ha dos detectius catalans als quals procuro no deixar de petja: el Max Riera de Xavier Moret i el Miquel Camiller, àlies Camil, de Pau Vidal. Del segon, una mena de detectiu filòleg, ja n'espero el segon lliurament anunciat per aquesta tardor, després d’ Aigua bruta. Del primer, el hippy de la plaça Reial, acaba de sortir-ne l'última: Tramuntana (Empúries). Moret s'endú el seu Max Riera a l'Empordà i el sotmet a la pressió de l'encàrrec editorial. Li encarreguen una novel·la negra justament, perquè “de tant en tant, es posa de moda i tothom en duu una sota el braç; fins i tot els intel·lectuals més conspicus escriuen articles reivindicant-les”. En plenes vacances d'hamaca i porro, el Max topa amb un incendi, una prostituta romanesa morta, una rossa que el contracta com a investigador i uns quants negocis tèrbols de la burgesia local, de manera que en comptes d'escriure la novel·la, la protagonitza. Moret, que ja havia practicat el relat metaeditorial a L'impostor sentimental, se situa entre aquells autors mediterranis (Camilleri, Vázquez Montalbán, Markaris) que tracten l'argument com un vehicle per transitar una atmosfera. Totes les carreteres lliguen, però compta més el paisatge que travessen. Un paisatge moral, el del bellíssim Empordà, que trobem molt ben descrit des del Doscavalls atrotinat de Max Riera. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 13 de juny de 2011

Beceroles?

Aquesta tarda es fa a L’Auditori de Barcelona l’última representació de la Cantània d’enguany, un encert educatiu que fa dues dècades que funciona. Cada any l’organització encarrega a un escriptor la lletra d’una cantata i un músic en fa una peça d’una hora que treballaran durant tot un curs els grups de quart a sisè de primària que s’hi apuntin. Això ha volgut dir uns vint-i-cinc mil escolars, poca broma. Els mestres de música en són els principals artífexs, però també hi col·laboren altres docents perquè la Cantània inclou vestuari i coreografia. Enguany he tingut el privilegi de veure com un text meu era musicat de manera magnífica per Enric Palomar, treballat a les aules i, finalment, representat en diversos auditoris. La història que em vaig empescar reivindica la importància del llenguatge verbal entès com a font de plaer, però si me’n faig ressò aquí és pel títol: Beceroles. Les beceroles són els primers rudiments d’una ciència i, específicament, llibrets o cartells per aprendre les lletres de l’alfabet. És a dir, l’abecé. El seu origen és ben curiós: d’abecedari van passar a abeceroles i d’aquí, segons Coromines “per contracció mig-infantil”, a beceroles. 

Màrius Serra. Avui. Dijous, 9 de juny de 2011 

Òmnibus gratis?

Sempre m'ha fascinat una tradició desacomplexadament universal del catalanisme, feta amb la rauxa irresistible de les millors humorades pels coetanis de Serafí Pitarra. En una data tan llunyana com 1864 un d'aquells desaprensius egregis va publicar un estudi delirant sobre la importància de la llengua catalana, llavors menys prestigiosa que ara l'economia grega. L'estratègia va ser esplèndida. Es debatia aleshores abrandadament sobre quina era la llengua primigènia de la qual derivaven tots els altres idiomes d'arrel indoeuropea. I un tal Roch Binoba, pseudònim d'Albert Llanas, va encunyar un seguit de frases per demostrar amb precisió científica que el català és la mare de totes les llengües. Dites com “a les cinc tinc set i a les set tinc son” (de ressons xinesos) que en alguns casos han perviscut fins avui. Binoba (Llanas) les va publicar en un almanac humorístic que duia un títol televisivament premonitori (Lo Xanguet) i aconseguí un gran èxit d'audiència. Dotze anys més tard, Artur Cuyàs les va recollir, corregir i ampliar a molts quilòmetres de Catalunya. Concretament a Nova York, que l'octubre de 1877 ja feia oposicions per ser la capital del món. L'article de Cuyàs, publicat a la revista novaiorquesa en català La Llumanera de Nova York, prenia com a marc teòric la classificació de les llengües de l'alemany Heinrich Julius Klaproth, expert en llengües orientals i en filologia comparada. Cuyàs en reproduïa les diverses famílies i atorgava a cada idioma una frase catalana de fonètica afí per demostrar-ne l'origen català. Al pròleg, Cuyàs rebat les tesis llatina, grega, hebraica, siríaca, aràbiga, persa, caldea i sànscrita de la llengua primigènia i arriba a una conclusió extraordinària: “probablement lo catalá era la llengua que parlavan Noé y sa familia dins de l'Arca, y la portá á Espanya En Japet o Gafet, segons dihuen altres que s'deya”.
 
Del centenar de frases fonèticament promíscues que llançava Cuyàs en destaco una. La que pretén demostrar que fins i tot el llatí, contra tot pronòstic, prové del català i no a la inversa com sempre havíem pensat. Fa així: “Avis murris porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis, i l'àvia sua”. Aquests dies llegim pertot el terme òmnibus (“Vehicle públic o privat que té capacitat per a transportar més de nou viatgers, incloent-hi el conductor”, segons el DIEC) aplicat a una llei de (80) lleis amb la qual el Govern de la Generalitat simbolitza la dràstica retallada que ha dissenyat per fer front a la crisi. Són molts els flancs que envesteix l'òmnibus dels vuitanta per hora, però m'interessa destacar-ne un. L'àvia que sua és la ILC, la Institució de les Lletres Catalanes, una entitat nascuda en plena guerra civil per aplegar les activitats de la gent de lletres fidel a la República. D'aquella ILC dels Riba, Trabal, Murià, Rodoreda o Soldevila, tan central en el relat de l'exili, vam passar l'any 1987 a una entitat autònoma vinculada al Departament de Cultura. Aquesta ILC ha treballat amb eficàcia, afecte i rigor en circuits no gaire il·luminats pels focus mediàtics: biblioteques, rutes culturals, cases museu, recitals, conferències i certàmens culturals diversos. Arreu del Principat, i també més enllà, arreu on la literatura catalana és saludada amb un bon dia intel·ligible. Ara, l'òmnibus aquest dels vuitanta per hora pot atropellar l'àvia, prendre-li l'autonomia i condemnar-la a una dependència de l'administració digna de les cartes no reclamades de Bartleby. Malament rai si malbaratem l'herència i ens creiem, en nom de la modernitat, que “no es taquin ni es moquin ni es piquin ni pot haver-hi hagut mai vi en aquest got”. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 9 de juny de 2011

Mar o muntanya?

Sé que hi ha un helicòpter en algun lloc, però no sóc capaç de veure'l, de manera que pujo penosament, una mica coixet. Deu ser cosa de la gota. Miro enlaire per si ha de ploure, però no. Fa un dia radiant. Cap núvol no emmascara la puresa d'aquest cel de correu postal. Fins i tot em sembla que, allà dalt, sento una musiqueta de fons. Una d'aquelles que ben aviat no em podré treure del cap. De l'helicòpter, ni rastre, però estic gairebé segur que fa només una estona he baixat d'un tren. O era una autocaravana? La qüestió és que no paro de caminar. Ningú no em diu ni ase ni bèstia fins que un paio que podria ser alcalde em tira un davantal a la cara i tot s'accelera. Em vesteixo i em despullo d'esma, envoltat de noies maques. Una d’elles figura que s'ha fixat en mi, però ara mateix no sabria dir quina. Estic molt ocupat mirant a l'horitzó. Quines vistes! Només deixo de veure-les mentre em poso i em trec capes de roba dissemblant, assedegat. Per això bec, bec i bec. I xipollejo. Em foto la cervesa com si fos aigua, i viceversa. De sobte el líquid pren una importància cabdal en la meva vida. M'enverina i em fa sentir una estrella. Com qui no vol la cosa, a la que veig una acumulació d'aigua hi salto com un nen amb catiusques noves. Tant me fot si és dolça com salada, la qüestió és fer l'animal i esquitxar tothom. Caic a l'aigua vestit de nuvi i torno a la cuina, tot remullat, a pastar aliments que després seran consumits pels convidats a un banquet de noces molt estrany. Veig passar els cavalls riu amunt i, tot seguit, em sembla albirar un cavallet de mar que fa el mort al meu costat. De l'helicòpter, encara ni rastre, de manera que no em queda més remei que seguir pujant terra enllà, mar endins. Al meu voltant, tot són rialletes, copets i ballaruga. I això que encara no ha arribat l'estiu! El que no entenc és com poden remenar els malucs amb aquesta alegria al ritme somort d’aquest sòmines del Patrick Watson, que canta The Great Escape com si algú  l’amenacés de castrar-lo i encara li estigués mostrant la ganiveta a contrallum.
La gran escapada del Wilson fa que nuvis i testimonis ens llancem despullats al mar sense preguntar si hi ha meduses. Uns metres més enllà, un munt d'amics que s'han apuntat al curs del Bulli tan ricament (ehem) aplaudeixen el nostre salt. Ho poden fer gràcies als avenços tecnològics. Ens observen en un primer pla contrapicat que congela la vista frontal dels nostres cossos en pilota picada a la pantalla de l'ordinador portàtil que els congrega al voltant d'una taula del Bulli. L'Adrià no hi és perquè avui havia de fer el càtering d'un casament a la muntanya. El nostre salt és un gran salt, i constitueix un dels moments inoblidables del dia, només comparable a l'estriptís muntanyenc que fem dalt del cim quan ens arrenquem la roba artificial d'alpinista i sota emergeix la nostra pell natural de nuvis amb botes. La nostra padrina, que gairebé eclipsa la núvia amb la seva bellesa, va de verd però quan treu una garoina de l'aigua el vestit sembla de color carn. Brindem amb una copa de xerès que ens deixa uns bigotis llarguíssims que a la pantalla de l'ordinador portàtil ens creixen barbeta avall fins fer-nos semblar estàtues d'un Asclepi de final de curs als Escolapis. La música de Patrick Watson sona a la vora de cala Montjoi mentre Herman Dune s'apodera dels Pirineus, Isabel Coixet es casa amb Ferran Adrià i fugen per sempre en un helicòpter mentre els nous amos del Bulli, l'Albert i la Míriam, es foten dos ous ferrats per celebrar el preu que han pagat per comprar el restaurant. Com més alt, més pur. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 7 de juny de 2011

Ignorància selectiva

En general, la ignorància em sembla indefensable des de gairebé tots els punts de vista. Fa dècades, però, em van explicar un episodi que me la va fer mirar amb uns altres ulls. El protagonitzava en Lluís Comes i Arderiu, un excel·lent traductor vallesà de llibres i pel·lícules a qui tothom coneix (encara ara) com el Sagal. En aquella època el Sagal s'havia passat un any vivint com un hippy dalt d'una muntanyeta: la Mola. De dia treballava al bar que apaivaga la set i la fam dels intrèpids excursionistes i de nit traduïa amb una Olivetti Lettera, un munt de diccionaris i llum d'espelma, perquè dalt de la Mola no tenien electricitat. Així havia traduït al català una de les novel·les més llegides dels vuitanta: Wilt, de Tom Sharpe. Després la vida l'havia tornat a la plana i l'aparició de TV3 li havia obert un futur professional com a traductor audiovisual que mai no ha abandonat, tot i que també és el traductor d'autors literaris com Wilkie Collins o David Leavitt. Una nit el Sagal va anar de convidat a un sopar amb professionals de la tele. L'estrella invitada era la Margarida Minguillon, l'actriu que en aquells moments arrasava amb el seu paper de Rosa a la sèrie Poble Nou, al costat de l'enyorat Miquel Cors en el paper d'Antònio (en català malformat i malinformat Antoniu). En aquell sopar, l'únic dels comensals que no sabia que la Margarida era l'actriu més popular del moment era el Sagal. Tots els altres la tractaven amb un respecte reverencial. En canvi ell li va tirar la canya sense manies  i van congeniar. Quan alguns convidats el van felicitar, admirats pel seu atreviment davant d'un personatge tan popular, el Sagal va confessar que no sabia qui era aquella noia tan simpàtica amb qui havia flirtejat.
 
En la societat actual la informació manté una relació directa amb dos mots parònims: l'accés i l'excés. Tenim la capacitat d'accedir a un munt d'informació inimaginable, fins al punt que sovint ens ultrapassa per excés i ens impedeix comprendre res. És un empatx que ens empobreix des de l'opulència, tot transformant-nos en bulímics abúlics. Però aquest excés d'informació també ens impedeix mantenir-nos al marge de moltes coses que no ens interessen, tot transformant el desig d'ignorància selectiva en un acte heroic. I fallit. Dos exemples recents bastaran per capir l'abast d'aquesta ignorància tan heroica com impossible. El Cristian és un professional de la imatge especialitzat en el maneig d'una càmera situada al capdamunt d'un pal, coneguda en el mitjà com a pole. Treballa, entre d'altres, per a l'equip d'exteriors del programa de TV3 Divendres que condueix l'Espartac Peran. El Cristian està casat amb una periodista de Barça TV que respon amb escreix a l'ideari blaugrana del canal. És un company molt apreciat per tothom, però... és del Madrid. I molt merengue. Dilluns passat, a La Bisbal d'Empordà, em confessava que durant la final de la Champions va muntar-s'ho per no veure-la. Va anar a cobrir el Primavera Sound, es va tapar els ulls i des de llavors que intenta esquivar l'allau d'imatges i informacions que ha generat la brillant victòria del Barça a la final. Entenc que no hi estigui interessat (tu t'ho perds, Cristian), però em resulta impossible creure que ho hagi aconseguit sense taps a les orelles, antifaç i somnífers. A l'altra banda del mirall, a mi em passa el mateix amb l'accident d'Ortega Cano. Més enllà dels detalls luctuosos, l'allau d'informació sobre aquest torero em resulta inesquivable. Mai no m'hauria imaginat que, en nom del coneixement, arribaria a desitjar una certa quota d'ignorància selectiva. 

Màrius Serra. Dilluns, 6 de juny de 2011. La Vanguardia

Entradas populares

Compartir