diumenge, 31 de juliol de 2011

El bandit cívic i responsable

Ara mateix m’hauria de morir ennuegat perquè em disposo a infringir una norma que segueixo: explicaré l’argument d’una pel·lícula (o d’una novel·la, tant és) a lectors que l’ignoren. Tota regla té excepcions: a hores d’ara, no és gaire greu revelar que Anna Karenina sucumbeix enfrontada a la xarxa ferroviària russa. Tot i així em disgusta fer-ne plat. Els que ho desconeixen, val més que es llegeixin la novel·la –o que es comprin el videojoc.

Blackthorn (Sin destino) és un western crepuscular que narra els últims anys de Butch Cassidy, un lladre de trens i bancs nord-americà que va morir en un tiroteig a Bolívia el 1908. La pel·lícula parteix de la idea que Cassidy no va morir llavors, sinó que es va escapar, es va amagar a la selva, en una cabana i es dedicar a la cria de cavalls i, entre euga i euga, a fer-se una índia.

El 1927, Cassidy coneix un madrileny fugitiu, Eduardo Apodaca, i primer li salva la vida i fan amistat. I ara, amb dolor del meu cor i arítmies agudes, revelaré un gir argumental: Cassidy descobreix que els perseguidors d’Apodaca no són els esbirros de l’amo d’una mina de plata (un explotador vil i abjecte), sinó que el busquen els miners, uns indígenes estafats per Apodaca que eren els propietaris autèntics de la mina, després d’un plet amb l’amo. Llavors Cassisdy no pot contenir la seva indignació i es gira contra el seu amic.

Això és, han dotat de consciència social un bandit per acostar-lo, tot fent entrar el clau per la cabota, a l’espectador actual. Acabaran convertint Joana Calamitat en una sufragista abrandada, Jesse James en protector dels animals i Billy el Nen en un lluitador incansable contra la pedofília, després d’haver patit abusos per part dels germans Dalton.

Enric Gomà, Ara, 25 de juliol del 2011.

dissabte, 30 de juliol de 2011

A propòsit del mite

Sempre que la mort estronca una carrera lluminosa i amb més futur que passat, com en el cas d’ Amy Winehouse, el dolor s’acaba acceptant a través de la fixació del mite, la imatge eterna que ja no canviarà. Així, aquests dies hem vist àlbums de fotos de la cantant, hem tornat a escoltar les seves cançons i els crítics han exalçat el seu segon i últim disc, Back to black (2006). Una vegada més, s’ha recordat la sorprenent connexió de la seva música amb el soul americà de la dècada dels 60: caram, una dona blanca, anglesa i d’origen jueu, que revisava els clàssics i actualitzava els ritmes de la Motown.

Entre tanta mitomania, potser s’ha remarcat poc que el caràcter trencador de Back to black es deu en part a Mark Ronson, productor del disc junt amb Salaam Remi. Ronson feia temps que donava voltes a aquell so i en Amy Winehouse hi va trobar la veu ideal, ferma i a vegades aspra. El seu disc revivia el soul de la Motown, sí, però amb ganes d’innovar. En el fons, en la seva tradició també hi havia el northern soul anglès, una baula que l’unia a la música mod dels 80, sobretot pel que fa a l’actitud de la cantant. Una cançó perfecta com Addicted, per exemple, amb la seva atmosfera de club un diumenge a la tarda, resumeix molt bé aquelles aliances secretes.

El que és realment curiós és que al cap d’un any, en ple èxit d’ Amy, Ronson va produir dos intents més que exploraven variants d’aquest so: les cantants Estelle i Adele. Recordo haver sentit per primera vegada la cançó Right as rain, d’ Adele, i haver pensat que era una bona imitació, enganxosa, però molt menys descarada. Ara, en la mort d’ Amy Winehouse, coincideix que Adele és número u a tot el món amb el seu segon disc. Té 21 anys i una imatge amable, sense tatuatges ni paparazzis que li vagin al darrere. Com va escriure el crític Sasha Frere-Jones al New Yorker, la carrera d’ Adele serà llarga perquè agrada a «les mares de família, de mitjana edat, que no saben com piratejar música i entren en un Starbucks quan volen comprar el seu disc».

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de juliol del 2011. 

divendres, 29 de juliol de 2011

La gosadia de Panenka

Demà les seleccions de futbol d’Uruguai i Paraguai jugaran la final de la Copa Amèrica. Serà això que els  periodistes en diuen «una final inèdita». Al principi tots apostàvem que el campió estaria entre les eternes Argentina i Brasil, però també el futbol ens subjecta perquè precisament no és com l’esperàvem. Aquest element imprevisible, quan es barreja amb la memòria del joc i les nostres ganes de mitificar-lo a través de jugadors i equips, converteix el futbol en un assumpte molt literari. Això és el que fa Panenka, una nova i excel·lent revista de periodisme futbolístic que es compra a través d’internet (www.panenka.org).

Panenka és un títol molt encertat perquè reflecteix una actitud davant del futbol. Era la final de l’Eurocopa entre Alemanya i Txecoslovàquia, de l’any 1976. El txec Panenka havia de xutar el penal decisiu. Ho va fer pel centre, de forma mansa i arriscada, però va ser gol i Panenka va passar a la història de l’esport per aquella acció tan creativa com suïcida. Un penal dadà. Després Panenka no va guanyar mai més res. Aquestes històries marginals, els equips amb malastrugança, els futbolistes anecdòtics, rodamons o rebels atrauen els periodistes que escriuen a la revista Panenka. Tal com diuen ells mateixos en el seu manifest: «Ens apassiona la capacitat del futbol per transportar-nos a altres països i a altres èpoques».

La curiositat futbolística es percep i agraeix en aquest número zero de la publicació, molt acurat en el disseny. En el seu ampli contingut podem llegir entrevistes amb el mateix Panenka (quin bigoti), Materazzi o Marc Crosas. També hi ha articles sobre el Cosmos de Nova York, les revelacions de Wikileaks i el futbol als països àrabs, i fins i tot un preciós reportatge fotogràfic sobre els camps de futbol argentins. Potser hi sobra alguna broma
sobre els pentinats dels jugadors, molt infantil, però s’agraeix la mirada sentimental i apassionada que recorre la majoria d’articles. ¡Llarga vida a Panenka i el seu atreviment!

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de juliol del 2011.

dimarts, 26 de juliol de 2011

I Francisco Camps va baixar del burro

Al final Francisco Camps va baixar del burro i el dimecres va dimitir com a president de la Generalitat Valenciana. Mentre pronunciava el seu últim discurs al pati gòtic de Palau, perpètuament bronzejat i amb aquella cara de faraó a punt d’entrar a la piràmide, em va fer pensar en el seu menyspreu constant per la cultura catalana. Si Camps hagués llegit Bernat Metge, o només algun passatge dialèctic del Tirant, ara tal vegada les paraules li haurien sortit més autèntiques, o com a mínim menys carregades d’egocentrisme polític. Potser hauria pogut explicar millor que ell no ha dimitit, sinó que l’han dimitit, perquè tothom sap que a València aquest verb no es conjuga en primera persona, ni en broma. Un amic meu té una teoria plausible: els polítics valencians paguen els seus errors i reben l’escarni públic a les Falles. Quan cremen els seus ninots, les seves caricatures, es com si dimitissin davant del poble que els observa. L’endemà, amb la fumassa i les cendres, reneixen.

De tota manera, els arguments de Camps no són nous i demostren un cop més que a Espanya els polítics no saben dimitir. Ni els de dretes ni els d’esquerres. No tenen aquella disposició necessària per fer el mutis i sortir d’escena amb dignitat. No, el polític espanyol dimiteix per despit, amb abrivament, cridant amb una èpica de Mio Cid. No és un suïcidi discret, sinó que demana al company que li aguanti l’espasa i se la clava amb escàndol, com si fos un assassinat. Camps ha parlat de sacrifici personal; Rajoy diu que ha actuat amb grandesa. No hi ha en les seves paraules ni una engruna de penediment, ni tan sols de culpa. Això passa perquè a Espanya la dimissió és una arma electoral sense pólvora, sobretot per marcar territori. Tots recordem la cantarella d’Aznar: “Váyase, señor González”, que va funcionar per esgotament. El polític espanyol no dimiteix mai perquè un cop escollit es creu etern, imprescindible. No sé si això, també, és un signe de democràcia massa tendra o és genètic.

Per tot plegat, mentre escoltava les excuses de Camps, vaig pensar també en Mònica Oltra, la diputada de la Coalició Compromís. D’ençà que va esclatar el cas Gürtel, la seva veu ha sonat amb força al Parlament valencià, cantant-les clares davant uns diputats del PP que sovint la tractaven amb un paternalisme masclista o simplement la insultaven. La caiguda de Camps, ara, s’ha de comptar també com una victòria d’Oltra i el seu partit, un motiu per confiar en les paraules i en la política.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de juliol del 2011.














Curar, Capar, Normalitzar

Curar. Fa una setmana, el canal nord-americà ABC News va demostrar que el propietari d'una clínica psiquiàtrica a Minneapolis volia convertir els seus pacients gais en heterosexuals, tot advertint-los que Déu desitjava que els homes fossin atrets per les dones (“als seus pits, per exemple”, va dir en una sessió filmada clandestinament). Val a dir que si el reportatge va tenir força ressò, també va ser perquè el metge en qüestió és el marit de Michele Bachmann, que l'any que ve serà candidata a la presidència dels Estats Units.

Capar. Fa dos anys, l'aleshores primer ministre britànic, Gordon Brown, va demanar disculpes públicament pel càstig que el matemàtic Alan Turing havia rebut a mans de les autoritats: el 1952, la policia va obligar aquest home gai –que va desxifrar els codis secrets dels nazis i així mateix va facilitar, i molt, la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial– a sotmetre's a la castració química; dos anys més tard es va suïcidar. Ser gai continuaria sent prohibit per llei a Anglaterra fins al 1967 (i, ja que hi som, a l'estat dit espanyol, fins al 1979). L'homosexualitat encara és il·legal en 81 països diferents, gairebé sempre per raons religioses. Com és que hi ha gent que continua creient que cal transformar gais i lesbianes en heterosexuals, a través de tractaments o càstigs? Què hi volen guanyar? Es pensen, potser, que Proust hauria escrit millor si hagués tingut xicota? Que Miquel Àngel hauria pintat millor? Que els papes Sixt IV, Benet IX o Juli III haurien resat millor?

Normalitzar. De nen, jo ja estava acostumat a la idea que dos homes podrien formar parella, gràcies a algunes amistats gais dels pares. El primer casament al qual els meus nens van assistir era entre dos amics meus. És obvi que, perquè una cosa sigui normal, només cal que formi una part visible de la vida quotidiana. Per tant, s'agraeix que una empresa catalana acabi de treure el primer videojoc amb un heroi que perd oli. Supergay té 32 nivells diferents i el protagonista, acabat de sortir de l'armari, es defensa dels enemics amb un raig de l'arc de Sant Martí. Tant de bo que aquest joc tingui èxit amb els adolescents, molts dels quals solen fer gala d'una intolerància ferotge –que no té res a envejar a la de segons quins bisbes i imams– envers un 8%, aproximadament, de la població humana.

Matthew Tree, Avui, 24/07/2011

dijous, 21 de juliol de 2011

Suïcidi exemplar

El president Salvador Allende es va suïcidar. Així ho van afirmar el dimarts la senadora socialista Isabel Allende, filla de l’expresident, i el jutge Mario Carroza després de dos mesos d’investigació. Carroza ha treballat per establir les causes de la mort del president durant el cop d’estat de l’onze de setembre de 1973. Es tractava de resoldre la controvèrsia entre les diverses versions de la seva mort. L’oficial establia que havia estat un magnicidi, és a dir, que Allende havia mort assassinat pels seguidors de Pinochet. Una segona versió sostenia que el president s’havia suïcidat amb el fusell d’assalt AK-47 que li havia regalat Fidel Castro l’any 1971. I encara n’han circulat d’altres. Fa uns mesos el periodista Camilo Taufic va qualificar la mort d’Allende de suïcidi assistit. Segons Taufic, Allende es va voler suïcidar amb un tret de pistola però va fallar, de manera que el president va quedar malferit i un dels escortes del GAP (Grupo de Amigos Personales) el va rematar amb un tret de gràcia. Les conclusions presentades el dimarts pel jutge Carroza i la filla d’Allende desmenteixen aquesta tesi. El director del Servicio Médico Legal, Patricio Bustos, també confirma la tesi del suïcidi. La investigació ha remogut el passat, com no podia ser altrament. Fa pocs dies el jutge Carroza va cridar a declarar l’excomandant en cap de la FACH (Fuerza Aérea Chilena), general Fernando Matthei, per aprofundir en la investigació sobre els pilots que van bombardejar el Palacio de la Moneda. Tot plegat, el relat dels fets del 73 conflueix en les 500 pàgines de l’informe que va presentar el dimarts una emocionada Isabel Allende.
Val la pena detenir-se en aquesta emoció, provinent de la restitució de la memòria. Paradoxalment, els suïcides han estat sempre mal considerats a les comunitats d’arrel judeocristiana, fins al punt de ser enterrats fora dels recintes sagrats. El suïcida és vist com un escapista que no és prou valent per afrontar la realitat i tira pel dret, usurpant la potestat divina de decidir el moment de la mort dels éssers vius. I tanmateix, en el cas del president Allende, la restitució de la memòria i la dignitat d’un personatge de la seva rellevància va associada al suïcidi entès com un acte de resistència suprema que privar l’enemic del poder de matar-te, en una lògica gens aliena al lema revolución o muerte. L’honorabilitat de l’Allende suïcida, en el context del setge militar, és més a prop d’una sensibilitat oriental com la que justificava l’harakiri entre els japonesos. Poques vegades llegim als diaris occidentals la paraula suïcidi associada a la mort d’algú, a menys que sigui la d’un terrorista suïcida, un kamikaze d’infanteria carregat d’explosius que s’immola per una causa i mor matant. Entre nosaltres el suïcidi és un tabú per raons històriques i contemporànies. Sobre les primeres ja han escrit força els antropòlegs. Les segones en són una conseqüència de caire més prosaic: a la lletra menuda de les pòlisses d’assegurança de vida figura el suïcidi com una causa que eximeix la companyia de pagar la indemnització. En cas de dubte sobre les causes d’una mort, publicar en lletres de motlle la paraula suïcidi com una mera especulació pot perjudicar la família del difunt d’una manera lamentable. Per això molts suïcidis queden sepultats sota la denominació de morts accidentals o altres eufemismes. No és el cas del president Allende. Queda clar que la suspensió de llibertats d’una dictadura talla de soca-rel qualsevol assegurança de vida, tot esborrant-ne les clàusules d’una tacada.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 28 de juliol de 2011

Lectures prescrites

Penguin Books fa un experiment que hauria d'interessar els nostres editors literaris més inquiets. Serà l'enèsim intent d'innovar en el llançament d'una novel·la, però ha despertat l'interès de molts analistes del món editorial. Els editors consideren que els diaris, immersos en les seves crisis d’índole diversa, cada cop donen menys espai a les ressenyes de llibres, de manera que volen trobar vies alternatives d’arribar al públic lector. Per fer-ho, han triat Gods Without Me, l'última novel·la de l'escriptor britànic d'origen caixmir Hari Kunzru, un autor traduït a vint llengües. Aquesta és la cinquena obra de Kunzru, que va començar a publicar a la revista Wired UK i potser per això centra molts dels seus relats, propers a la ciència ficció, en el món digital. Fa uns anys Alfaguara va traduir al castellà la novel·la Transmission amb el títol Leila.exe. A Penguin deuen haver considerat que el seu perfil és idoni per fer-lo servir de conillet d'índies i vet aquí que ara mateix molts editors de tot el món estan pendents del resultat d'aquest experiment promocional. La novel·la no arribarà a les llibreries britàniques fins al dia 4 d'agost, però des de la setmana passada Penguin ha posat en marxa una campanya per buscar lectors influents que puguin recomanar-la als seus cercles d'amistats a través de les xarxes socials.
Per posar fil a l'agulla, l'editorial del pingüí s'ha associat amb PeerIndex, una empresa que dissenya   algoritmes per identificar els personatges influents en els temes més diversos a través de paràmetres mesurables a les xarxes socials. A Twitter, per exemple, el grau d'influència es calcula aritmèticament a còpia de seguidors, @mencions i retuits. En el cas de la novel·la de Kunzru, atenent la seva temàtica, els temes analitzats per PeerIndex són vuit: filosofia, ciència, política, música, activisme, Índia, Amèrica i ciència ficció. Els lectors triats a través d'aquesta metodologia reben la invitació de visitar una pàgina web i allà els ofereixen un exemplar gratuït del llibre, amb la possibilitat induïda de recomanar-lo a amics, coneguts i saludats. El mateix Kunzru ha declarat que “la recomanació literària d'un amic en qui confio és per a mi molt més important que qualsevol campanya de premsa”. La nota de premsa, ehem, en la qual llegeixo aquestes declaracions també n'inclou unes altres: “Crec que els periodistes professionals (per més bons que siguin) no han de ser els únics conductes a través dels quals jo tingui notícia de llibres o de qualsevol altra cosa”. Més enllà de recomanar Kunzru que de tant en tant visiti llocs anomenats llibreries o biblioteques, no puc estar-hi més d'acord. Però em sembla una mica sopadallesc que ara presentin la recomanació literària entre amics com una gran novetat. Si miro els prestatges de la meva biblioteca veig molts llibres que vaig llegir perquè me'ls va recomanar algun amic, conegut o saludat no periodista, ni que fos de passada. Potser algú hauria d'avisar alguns gurus de la comunicació que les xarxes socials existeixen des que existeix la societat.

La iniciativa de Penguin només innova en el mètode de detecció d'aquests prescriptors influents que els han de fer la feina de promoció que abans confiaven als mitjans de comunicació. Serà interessant conèixer la conclusió a la qual arriben. De moment, hi veig dos punts febles. El primer, que pretenen decidir si és un bon mètode o no amb uns resultats obtinguts en poques setmanes i amb un sol llibre. El segon és que, malgrat la seva gran professió de fe digital, només distribueixen la novel·la en versió impresa. 

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 19 de juliol de 2011

Nempimania vintage

Llegeixo en diversos mitjans una d'aquelles paraules noves d'origen japonès que demostren, d'una manera lenta però constant, la penetració cultural nipona. Neologismes adoptats per tothom com karaoke, hikikomori o sudoku, que van succeir una primera tongada de manlleus que podríem exemplificar amb geisha, kamikaze i samurai. Les paraules són signes del temps. El trio més antic traspua èpica. El més nou, trivialitat. Per això, en assabentar-me de la nempimania he corregut a veure què vol dir. D'entrada, salta a la vista que és una paraula híbrida, digna de l'univers transversal que Haruki Murakami ha bastit amb les seves obres. Nempimania és una paraula composta amb una primera part oriental i una segona occidental. Nempi és una contracció de la paraula que podríem transcriure en alfabet llatí com nenryoshohiryo (economia de benzina), mentre que mania és un terme molt usat en patologies diverses: cleptomania, dipsomania, megalomania, melomania, monomania, nimfomania, piromania, toxicomania... Prové del grec i designa la bogeria. Amb aquests precedents, no ens ha d'estranyar que la nempimania sigui definida com l'obsessió malaltissa per aconseguir estalviar el màxim de combustible quan es condueix un automòbil híbrid. Llegeixo que els campions de la nempimania són els propietaris de Toyota Prius i altres models d'automòbil que funcionen amb una barreja de combustible fòssil i electricitat. L'altre dia vaig conèixer un nempimaníac conspicu, que fins i tot havia triomfat en una cursa en la qual guanyava qui corria la major distància possible amb un mínim de combustible, com en aquelles competicions entre fumadors de pipa que guanya qui la fa durar més amb el mateix tabac. Els trucs són diversos: evitar les accelerades, calcular els semàfors per no haver de frenar, conduir descalç per tenir més tacte o la maniobra coneguda amb l’anglicisme pulse & glide, que consisteix en agafar embranzida (pulse) i després aprofitar la inèrcia amb el motor tècnicament apagat (glide), com una bici en baixada.

 
Tanta obsessió per l'estalvi no pot ser bona, per més crítica que sigui la situació econòmica actual. És clar que aquest cop els japonesos tampoc no han inventat res. Recordo que  mon pare, durant la crisi del petroli de primers del setanta, practicava una mena de pulse & glide d'estar per casa amb el seu Seat 1430. Després d'anys de comerciar amb carbó, en aquella època feia de viatjant de calç i ciment. Sempre que podia, jo l'acompanyava a visitar clients i llavors ell m'explicava que la vida estava molt cara i que calia estalviar benzina. Per això, cada cop que passàvem per una benzinera treia una llibreteta de la guantera i hi anotava els quilòmetres que dúiem, els litres que posàvem i els diners que ens costaven. Amb aquelles dades i diverses regles de tres, mon pare calculava el consum de benzina per cada cent quilòmetres. Jjo sempre li demanava que per què cent i no vuitanta i ell em deia que els justos van al cel. Al final, maquillava les dades escandaloses que li sortien dient que havia anat molt per ciutat o molt per autopista, que eren les dues variables que incitaven més al consum: anar a poc a poc o molt de pressa. Mon pare va abandonar la seva tècnica innominada de pulse & glide el dia que el fre se li va sobrecarregar de tant circular amb el motor apagat per les Costes de Garraf i vam estar a punt de fotre'ns daltabaix. Allà es va acabar l'estalvi i la, ara sé com dir-ne, incipient nempimania del pare. Recordo com va rematar l'assumpte: “de vegades, fill meu, comprar barat et pot sortir molt car”.

Màrius Serra. La Vanguardia, dilluns 18 de juliol de 2011

Contra-rellamp?


Joaquim Ventalló va aportar una dosi massiva d’indignació a la lexicografia catalana transformant un munt de mots contundents en insults per a la traducció catalana dels àlbums de Tintin. Gràcies a Ventalló, el capità Haddock ha passat llampat a la nostra història. Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! és ara el títol del ventall d’insults que Ventalló imaginà. Acontravent n’edita la llista completa, inclosos els insults descartats, tal com la conservà la seva filla Eulàlia Ventalló. L’edició inclou textos de Salvador Garcia-Arbós, August Rafanell i Pau Vinyes que contextualitzen d’una manera esplèndida un llistat sorprenent i heteròclit, que comença molt a prop del nom de l’editorial (A prendre vent) i acaba amb un sonor xitxarel·lo escarransit. Una lectura en veu alta de la llista insultívola demostra que Ventalló té molt en compte la fonètica. Nyèbits de catracòlics del mal rellamp!!! va prenent gruix mentre ho sentim. Aquest és el gran secret de l’alquímia ventallosca: que els mots semblin gruixuts. És així, justament, com prenen gruix: esgarrapacristos, miriàpode, sòmines de l’estratosfera, centrosimètric, mastegatatxes, tastapellofes, necròfag... Bon estiu. 

Avui. Dijous, 14 de juliol de 2011

Dispareu al crucigramista


Abans de sortir publicat, l'últim exemplar del setmanari britànic News of the World va ser escrutat amb lupa de corrector per dos periodistes de confiança de la directora Rebekah Brooks. Què hi buscaven? Pulles contra la direcció. Com que la plantilla queda a l'atur per les habilitats espiadores de Brooks i altres primers espases de l'imperi Murdoch, la directora temia que algun redactor ressentit li colés una revenja en forma de missatge ocult amb aquell esperit que en castellà relaciona convents i excrements. Ja ho veuen, Malpensa no és només el nom d'un aeroport italià, i si et dediques a punxar telèfons per aconseguir exclusives, el més probable és que (mal)pensis que al teu voltant tothom es dedica a encriptar missatges crítics. Amb la seva mañfiança la mà dreta de Murdoch demostrava tenir un bon coneixement de la tradició periodística britànica. Per exemple, el dia de Reis de 2001 el Daily Express va publicar un article breu sobre l'agricultura lliure de productes químics de només catorze insípides frases. El signava Stephen Pollard i era la seva última col·laboració al diari que tot just acabava de comprar l'empresari Richard Desmond. Pollard se n'anava al The Times i va voler deixar un missatge de comiat. L'endemà mateix The Independent mostrava que les catorze inicials de les catorze frases de l'articlet formaven en acròstic una frase inequívoca que no caldrà traduir: “Fuck you Desmond”. La directora de l'època (que es deia, ni més ni menys que Rosie Boycott!), se'n va rentar les mans (tampoc no va durar gaire amb Desmond) i Pollard es va donar el gran gust de meravellar-se per la casualitat: “és curiós quines coses poden passar quan pitges les tecles d'una manera determinada”, va escriure. Amb precedents com aquests, és lògic que Brooks anés amb peus de plom. Ja m'imagino els seus dos lleials col·laboradors revisant del dret i del revés totes les inicials de totes les frases de tots els articles d'aquest històric últim exemplar de News of the World

I val a dir que la seva pentinada va ser conscienciosa fins a la pàgina 47, la dels mots encreuats en doble versió: fàcil (quickie) i difícil (cryptic). A les verticals del fàcil sortia un brook (rierol) que els hauria pogut alertar. Sense ser del tot explícites, moltes definicions poden aplicar-se al conflicte de les escoltes telefòniques que ha provocat el tancament del setmanari dirigit per Brooks: stink (pudor), catastrophe (catàstrofe), criminal enterprise (empresa criminal), mix in prison (barrejar-se a la presó), will fear new security measure (tindran por de la nova mesura de seguretat), string of recordings (cadena d'enregistraments) o woman stares wildly at calamity (dona que mira la desgràcia d'una manera salvatge). I també algunes de les solucions fan ferum de revenja: deplored (deplorada), stench (ferum), disaster (desastre), menace (amenaça), desist (cessar), tart (pastís o bagassa)... És evident que, llegides amb ulleres injurioses, tantes paraules negatives no poden ser una casualitat, però les combinacions de les graelles són fruit de l'atzar. Glups. Sento un petit atac de pànic i reviso els mots encreuats que estic avançant per fer vacances a l'agost, a la recerca de paraules habituals a les graelles amb les quals caldrà anar amb molt de compte, no fos cas que algú intentés treure conclusions precipitades. Deprés del cas dels mots encreuats del News of the World, a veure qui és el guapo que posa el nom del seu director a la graella, ara. Què faig a partir d'ara quan em surtin paraules tan freqüents als meus mots encreuats com antic, juliana, barbeta, magí o camps?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 14 de juliol de 2011

Tots som Flecha

Diumenge, els amants del ciclisme vam indignar-nos veient el Tour de França. L'etapa havia començat amb un reguitzell de caigudes que semblaven provocades per un trencalòs, la temible au carronyaire de nom premonitori, atès que Aleksandre Vinokúrov es va trencar el cap del fèmur, David Zabriskie el canell, Jurgen van den Broeck l'omòplat i Amets Txurruca la clavícula. El ciclisme és un esport de risc i els corredors uns éssers intrèpids que deixen la pell a les pujades i arrisquen a les baixades. A l'últim tram de l'etapa un nou accident va provocar una onada d'indignació popular com la que, en temps del virginià Charles Lynch, va portar les masses a inventar el linxament. Tothom ho ha pogut veure repetit per Twitter, bar i diari: un cotxe de la tele francesa que avançava el grup d'escapats atropella d'una manera esperpèntica el ciclista català Juan Antonio Flecha i aquest, de retop, arrossega l'holandès Johnny Hoogerland. Miraculosament, el trencalòs no sobrevolava la carretera  i l'única cosa que es van trencar els dos atropellats va ser el mallot. Hoogerland i Flecha van reprendre l'etapa i van aconseguir arribar a la meta de Saint Flour, ensangonats i masegats. Els atropelladors han estat expulsats del Tour, els atropellats premiats d'una manera destacada amb la combativitat i l'episodi deplorat per tothom. Per bé que les seqüeles siguin menors, la impotència que deuen sentir Flecha i Hoogerland és més amarga que la d'altres accidentats. La seva desgràcia té causes del tot alienes als seus actes. Mirem d'imaginar-nos-ho. 
 
Tenim un conductor cretí que no veu un arbre i fa un cop de volant per esquivar-lo. Condueix un vehicle de l'empresa Euro Media, subcontractada per la televisió francesa per garantir la cobertura tècnica de la complexa retransmissió televisiva del Tour. No és el primer cop que això passa. La setmana passada ja van expulsar una moto de la premsa gràfica perquè va provocar la caiguda del danès Sörensen, tot i que allò no va ser tan flagrant perquè la moto va relliscar a la carretera mullada. En el cas que ens ocupa el vehicle culpable de l'accident actua amb una prepotència que no resulta gaire difícil d'associar al mitjà que representa. El poder de le tele és molt gran i, tot sovint, s'expressa atropellant tothom per imposar la seva llei. I no parlo d'Aída Nízar a Supervivientes. Només cal analitzar els horaris del futbol per adonar-se que el mitjà televisiu sap atropellar. En el cas d'un esport sense recintes tancats com el ciclisme en línia, la tele no només retransmet sinó que configura la mateixa essència de la cursa, tot projectant les marques comercials que la fan possible i el territori que l'acull. El Tour és un colossal videoreportatge de França des de l'aire. Cap ministeri de Turisme de cap país del món no tindria prou calés per pagar-lo. 

Quan el cotxe de la televisió francesa envesteix els pobres ciclistes, aquests experimenten una doble fragilitat contradictòria: la individual davant del cretí que fa el cop de volant i la social davant el mitjà que paga al cretí. La integritat física dels ciclistes corre perill per culpa dels cotxes que faciliten una retransmissió sense la qual no podrien competir. Tots som Flecha perquè tots vivim en una societat més complexa que la caravana del Tour. Tots som Flecha perquè, en certa mesura, tots compartim aquesta doble fragilitat tan contradictòria: els mateixos mecanismes que ens asseguren el benestar ens poden atropellar en qualsevol moment. Tots som Flecha perquè, malgrat la nostra fragilitat, tornem a agafar la bicicleta. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 12 de juliol de 2011

Fill, sóc bankera

Aquest divendres farà dos mesos que va començar el moviment del 15M, conegut com el dels indignats. Ahir va fer un any de la gran manifestació independentista del 11-J que va omplir els carrers de catalans indignats amb la sentència de l'Estatut. Són dues onades d'indignació de caire divers, tot i les convergències. L'efecte aniversari ha multiplicat els debats sobre les conseqüències de l'11-J. El balanç va per barris. Si, per exemple, ens aturéssim davant d'un quiosc podríem arribar a la conclusió que la mobilització ha fet augmentar la presència del català. Si, per contra, ens dediquéssim a analitzar el nou mapa polític, veuríem que l'espai independentista (en sentit literal) o sobiranista (en figurat) ha adoptat un aire gaudinià. Ara hi predomina el trencadís. Tot i la victòria de CiU, la unitat del carrer s'ha transformat en diversitat a l'urna. Pel que fa a la segona onada d'indignació, encara és d'hora per debatre'n les conseqüències polítiques, tot i els moviments que s'albiren. Aviat ens inundaran amb debats, suplements i llibres sobre el tema. De moment, quan tot just s'acaben de desmantellar els campaments i encara no fa ni dos mesos de les primeres protestes a la plaça del Sol, dues són les traces més visibles a les pàgines dels diaris.

La primera és la investigació judicial sobre el presumpte frau de l'SGAE. És un cas complex, però queda clar que la lluita contra la llei Sinde va articular un moviment clau a l'hora d'explicar la protesta (sobretot a Sol) i d'aquella lluita surten aquestes denúncies. La segona té presència als mitjans de comunicació a través del dolorós mètode del pagament. S'han adonat de la proliferació d'anuncis protagonitzats per éssers anònims que aviat es faran banker o bankera? Per exemple, el d'una mestra: “Els nens li diuen la senyo. No saben que aviat es farà Bankera”. Sí, bankera, així amb ca d'okupa rastaflàutic. És una campanya delirant per col·locar accions d'una entitat financera anomenada Bankia que reuneix set caixes d'estalvis que s'han caracteritzat per la seva eficiència comptable, ehem, capitanejades per Caja Madrid i Bancaja. Els cervellets de Bankia han arribat a la sàvia conclusió que ara mateix la professió de banquer té un gran prestigi social. I, perquè no els diguin que no són sensibles a les reivindicacions de la gent, hi destaquen la K amb el color verd (esperança) corporatiu. Això sí, et volen fer banker però et cobren dos euros al mes de manteniment del compte si el teu saldo està per sota dels 2000 euros, en la línia del capitalisme ètic, aquell extraordinari concepte creat per Sarkozy la tardor de 2008, quan la crisi començava a treure la poteta a tot el món llevat de la Moncloa. Sarkozy predicava “la fi del laissez-faire i una refundació del capitalisme sobre bases ètiques”.

La campanya del “fes-te Bankera” mereixeria un premi Pessoa, que encara no existeix però caldrà crear-lo amb urgència per premiar la publicitat més torera. Fernando Pessoa va escriure O banqueiro anarquista set anys abans del crack econòmic del 29. En l'obra del portuguès un vell anarquista argumenta, amb una lògica aclaparadora no exempta de paradoxes, que l'única possibilitat que li queda de mantenir la seva militància àcrata és fer-se banquer. Els de Bankia deuen pensar el mateix. Els pobres empleats de banca ho agrairan. En conec uns quants que, des de fa uns mesos, dissimulen quan els seus fills petits els demanen per algun treball escolar que de què treballa el pare o la mare. N'hi ha un que fins i tot es plantejava de dir-li que feia de pianista en un bordell.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 11 de juliol de 2011

dilluns, 18 de juliol de 2011

Notícies, Escàndols, Món

Notícies. El diari anglès News of the World ha hagut de plegar, poc després d'haver-se convertit ell mateix en una notícia mundial, per haver fet escoltes il·legals en els telèfons de familiars de soldats morts a l'Afganistan i de la bústia de veu d'una nena assassinada. Ara bé, abans que el comprés el magnat australià Rupert Murdoch, el 1969, aquest diari havia estat una font d'informació força fidedigna: quan va esclatar l'afer Profumo, per exemple –John Profumo era un ministre de Defensa britànic que compartia una prostituta amb un oficial de la marina soviètica– molta gent llegia el NoW per assaborir tots els detalls d'aquest escàndol (que els altres diaris, més respectuosos, aleshores, amb la classe política, preferien no divulgar).

Escàndols. A partir de 1969, però, el diari esmentat es va convertir en un tabloide britànic de dretes, en què un patriotisme delirant es barrejava amb una obsessió per la vida sexual de persones cèlebres (la revista satírica Private Eye solia anomenar el NoW “The news of the screws”: –notícies dels claus–). Junts, aquest diari i The Sun, també controlat per Murdoch, han format un tàndem que ha trencat totes les barreres del mal gust (durant la guerra de les Malvines, quan es va enfonsar un vaixell argentí, amb la pèrdua de desenes de vides, el titular de The Sun va ser: “Ja us hem fotut!”) i de l'estultícia (el còmic popular Jasper Carrott es burlava dels lectors de The Sun al seu xou televisiu amb acudits com ara: “Com pots aconseguir que un lector de The Sun es cremi l'orella? Truca-li mentre planxa la roba”).

Món. Ara bé, no vaig copsar l'esperit autèntic d'aquests tabloides del tot fins que vaig veure uns quants dels seus empleats fent fotos d'una model disfressada de Pare Noel, al centre de Londres. Van obligar la noia a posar-se de cap per avall. En el moment que la força de la gravetat va fer que els mugrons li sortissin a la llum del dia, tots els fotògrafs van amollar uns forts grunys quasicanins, com si haguessin perdut la parla.Justament, els diaris per als quals treballaven, no han fet res més que grunyir com gossos durant dècades: irreflexivament, grollerament, agressivament. Al NoW, doncs, bon vent i barca nova. I esperem que The Sun també es pongui com més aviat millor: segur que Francesc Trabal hauria entès que som molts homes que no plorarem pas.

Matthew Tree, Avui, 17/07/2011

Pallussos nacionals

Després d’examinar l’informe Televisió i Societat a Catalunya (Primer semestre del 2011), pressento que s’estan perdent els esquetxos humorístics de Little Britain, que en català s’hauria de titular Petita Bretanya, de la cadena 3XL. Una vegada més no s’han dignat a adaptar el títol. Això és com The Wire: gairebé tots els espectadors que conec han mirat Bajo escucha (el títol de la versió espanyola de The Wire) però sempre que citen la sèrie diuen The Wire. Queda més enrotllat. Com Lost, es veu que Perdidos o Perduts no s’entén prou bé: algú podria creure que s’al·ludeix a l’Oficina d’Objectes Perduts. Fa unes dècades es va muntar un concurs per trobar el títol en català de Some Like it Hot, que a Espanya es va titular Con faldas y a la loco i a l’Argentina i Mèxic, Una Eva i dos Adanes. Va guanyar el títol Ningú no és perfecte. Quina pèrdua de temps més miserable: en català l’haurien pogut titular Some Like it Hot i a tothom li hauria semblat fantàstic.

Com he dit, són uns esquetxos humorístics excepcionalment corrosius sobre la societat britànica. No deixen pedre sobre pedra, és emocionant tot aquell allau de vulgaritat, estupidesa i cursileria present a totes les classes socials britàniques. Aquí ens burlem dels polítics: són uns caps d’esquila molt agraïts, ells mateixos aporten gags sensacionals, crec que forma part del seu sou com a diputats o consellers. Però no està clar que ens agradés burlar-nos de nosaltres mateixos, dels pallussos d’aquí: els independentistes tanoques, els paquistanesos antipàtics, els indignats pollosos, els carteristes magribins, els empleats del Memorial Democràtic, els espectadors de Telecinco, els lectors de La Vanguardia. Fins i tot la junta d’Òmnium Cultural quedaria una mica més flamenca.

Enric Gomà, Ara, dilluns 18 de juliol del 2011.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Grandesa i tabarra dels idiomes

Que caiguin torres d’alta tensió sobre aquells que no pensin que saber idiomes t’obre la porta a altres cultures i per tant comporta una gran riquesa. Com més, millor. Si algú s’atrevís a matisar-ho, l’acusarien a l’acte de xenòfob, un dels pitjors pecats contemporanis (els nostres avis vivien més tranquils). Quan, a títol individual, una certa xenofòbia protectora, una selecció acurada d’allò que t’ofereixen les altres cultures, no és sobrera del tot. No cal que ens comportem com si fóssim la Unesco. Descansem una mica, llegim Chesterton encara que no sigui prou divers.

Només val la pena invertir dies i dies en aprendre un idioma si vius o visites sovint la societat que el parla o bé si compta amb una cultura escrita rica i atractiva. O per amor, això és obvi (o obi), perquè per amor estudiaríem termodinàmica. En canvi saber idiomes per pura passió gramatical està reservat només a uns pocs esperits selectes i una mica alats (o alelats, segons com). Al revés del que corre, el saber ocupa lloc i, sobretot, temps, massa temps. A alguns suïcides de la Torre Eiffel els va empènyer a tirar-se aquella desesperació profunda que provoquen els verbs irregulars francesos.

“Som rics, parlem llengües”, la divisa de Linguàrium, un espai de quatre minuts de Linguamón a La 2 sobre el multilingüisme a Catalunya, el capgiraria: “Parlem llengües, som rics”, en consonància amb el que diu Salabatu Abubakar, un ghanès de 33 anys que viu a Osona, “Vaig aprendre català per les necessitats de treball”. Hi poden pujar de peus i fer-hi la figuereta amb una sola mà mentre amb l’altra toquen l’acordió: aquest és l’elogi més gran, la virtut més alta d’un idioma. Més que una novel·la de cavalleries del segle XV polsegosa que no llegeix gairebé ningú.

Enric Gomà, Ara, dilluns 11 de juliol del 2011.

dimarts, 12 de juliol de 2011

Sorprès, Astorat, Esbaleït

Sorprès. La setmana passada vaig visitar Euskadi per primera vegada en 30 anys, i en vaig tornar amb els tòpics habituals sobre aquest país (que havia adquirit, mentrestant, a Catalunya) fets miques. Vaig descobrir, entre altres coses, que l'eusquera no es parlava només als pobles petits, com se m'havia dit: al contrari, no havia fet ni dos glops de cervesa en una terrassa qualsevol de Donostia, que em vaig adonar que a la taula de la dreta s'hi parlava eusquera i a la taula de l'esquerra, també. De fet, l'únic client que feia les comandes en castellà era jo mateix.

Astorat. A més a més –també a Donostia–, tots els establiments públics i privats tenien els rètols en la llengua més antiga d'Europa, juntament amb l'espanyol. Només calia passejar-se una estona per aprendre desenes dels mots que l'avi del senyor Mayor Oreja va prohibir que la seva família digués: jatetxea, hondartza, ogia, gaur, mesedez...(restaurant, platja, pa, avui, sisplau...). Quan vaig anar a l'oficina de turisme, fins i tot em van regalar –en assabentar-se que era de Barcelona– un petit diccionari basc amb traduccions al català.

Esbalaït. L'escriptor irlandès Paddy Woodsworth, a The Basque Country (2007), explica que ETA es va fundar com a reacció a una percebuda amenaça existencial al poble basc, l'única solució a la qual havia de ser una insurrecció armada: una posició aleshores –1959– compartida per bona part dels seus coetanis. El gran canvi recent és que –sent l'univers basc més viu que mai– ara ni tan sols els bascos més radicals hi creuen, en aquest plantejament, i el rebuig a la violència s'ha generalitzat arreu. Per això, que Donostia serà la capital cultural d'Europa d'aquí a tres anys, als donostiarrak els sembla un motiu legítim d'orgull, siguin o no votants del partit majoritari al consistori. A la premsa conservadora espanyola, en canvi, el fet que Bildu serà l'organitzador principal d'aquesta efemèride, la convertirà en una celebració del terrorisme: “Kultura borroka”, en paraules de La Razón. Potser rebre tanta canya mediàtica basada en la més absoluta ignorància dels països insultats acabarà fent que bascos i catalans realment tinguem quelcom en comú. Certament, a Donostia, hi havia força adhesius a la venda en què es podia llegir “Euskal Herria i Catalunya, junts en el mateix camí”. D'ara endavant, per què no?

Matthew Tree, Avui, 10/07/2011

divendres, 8 de juliol de 2011

El Catarellès i la carta de Catarella

En aquest article del 13 de gener de 2005 trobareu les bases teòriques del Catarellès, un idiolecte del sicilià basat en el pleonasme, els falsos derivats i la nyapologia que només els Recatalans, conciutadans de Joan Pich i Pon i Joan Clos, podem entendre en tota la seva magnitud.

I aquí sota teniu la carta que ahir ens va enviar l'aimat agent Catarella:



Estimbats amics i llectors,
El cominsari no ha pogut venir. Li hauria agradat, però el senyor enn comandant li ha encarcarat una feina urgentíssima d’urgent, i ja sabeu, com a bons actors  d’en Caramelli que sou, que al senyor en comandant no se li diu mai ni que sí ni que no. En Mimí va dir “mi, mi!”, vull dir que va dir que ja vindria ell, si feia falta (i jo no sé per quin sou de set ho va dir, si feia falta, perquè si falta és que no hi és, no sé si m’entenc), però el menstre Montalbano va contextualitzar que nanai de ni parlar-ne, que lo que ell volia, i quan deia ell es referia no a la seva persona d’ell mateix en tercera sinó a la primera d’en Mimí en primerenca, que és ell en qüestió... Doncs que el que volia era guillar amb l’editriu de can Seixanta (dos), i si no doncs amb la traductriu que ho passa tot del sicilià al catalià, però que ja s’ho podia treure del pap, perquè a més la traductriu és un traductu-tio, pelut i a punt de casar, o sigui que no es podia casar més.
Total, que al final de l’acabament he dicidit de venir jo personalment en persona, que a més sóc l’únic de tota la cominsaria que sabia veritablement del cert on para Barcelona i el bar de l’Òdrom, a portar-vos el massatge del senyor Caramelli, que és massa vell i atritonat per anar pel món i els encontorns, i a sobre fuma i vinga tossar i estosseguir que si no vegila quansevol dia se n’anirà al conyet… ui, perdó, volia dir… Bueno, tant sigual, que diu que digui que l’enhorabona pels 25 ells, o sigui pels 25 caramells de llibres, però que ell ja en porta 50 o sigui que si no correu us guanyarà.
I parlant de Correu, sort de fortuna que aquests tres exemples exemplificats i autofotografiats [els ensenya], que seran per prèmit no els va agafar el cominsari que deseguinda sofà seu... sofà... seu... tot. I és per això que aquest paper del que jo ara llegeixo personalment en persona aquestes expressions ambsense aturador no s’ha volgut separar ni un moment de rellotge dels tres llibres de prèmit que aquests de can seixanta-nou repartirant tot seguit entre els noranta-sis recatalans que han vingut a veure el Caramelli i s’hauran de conformar amb les meves caramelles.

Firmat: agent Cantarella


P.D. 1: Visca l’informatisme!, que si no hagués fet el concurset, ara rai que pla que nanai.

Refirmat: agent Cantarella, que torno a ser jo de mi mateix en primera persona

P.D. 2: Alerta i compte amb el tradictor, que per mi que s’inventa coses que jo no parlo així ni molt més.

Reafirmat:
Pau Vidal i Màrius Serra. 
Festa dels 25 títols de Camilleri al Bar Velòdrom
Dijous, 7 de juliol de 2011

Culleretes?

Fa dues setmanes, en divulgar els noms que rebien els gripaus al Pla de l’Estany i a l’Empordà, vaig aventurar una hipòtesi psicodèlica sobre aquesta diversitat. Les denominacions que acabava de descobrir eren greixando (Banyoles) i papibou (La Bisbal). La hipòtesi psicodèlica era que aital varietat de noms té un origen químic. Molts gripaus (del gènere Bufo) fabriquen una substància al·lucinògena de gran potència anomenada bufotenina, i aquest alcaloide derivat de la serotonina ens pot provocar fortes al·lucinacions. Doncs bé, va ser sortir l’article i començar a rebre per twitter, mail i aire denominacions tan diverses com al·lucinants. Començo a creure que és el mateix fenòmen que passa amb les roselles (també al·lucinògenes), que tenen un munt de denominacions: roelles, ababols, peperepeps, pipiripips, quiquiriquics, gallarets, puputs, paparoles, badabadocs... Si la rosella provoca al·lucinacions en el regne vegetal, el rei de l’animal és el gripau: sàput, calàpet, galàpet, galàput, esglàput, escalàput, cabeçut... I la cosa ja els ve de petits, perquè de les cries, a banda de capgrossos i papibous, els diuen capsdebou, calabotins, calaputins, cullerots, culleretes... 

Màrius Serra. Avui. Dijous, 7 de juliol de 2011 

Malsonància ad hoc

A l’estiu abunden els concerts i els recitals poètics. Sense anar més lluny, el gran Josep Pedrals ha organitzat un cicle a Ripoll amb poetes Exquisits. Doncs bé, entre les lectures d’Enric Casasses (avui), Andreu Subirats (la setmana entrant) i d’altres com Dolors Miquel o Núria Martínez Vernis cada dijous durant tot l’estiu, s’hi podria colar un espontani que recités de cap a peus l’inventari de renecs que Joaquim Ventalló es a empescar ara fa mig segle per catalanitzar la indignada boca del capità Haddock. Acontravent n’acaba de publicar la llista completa, inclosos els descartats, conservada per la seva filla Eulàlia, que quan Ventalló traduïa Tintin dirigia el parvulari de l’escola Aula. El títol del llibre és un enfilall que va fer fortuna en boca de Haddock: Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! L’aposta de Ventalló, en un moment en què no hi havia disponible gairebé cap lectura infantil en català, va tenir un gran impacte. La llista no només conté paraules directament ofensives, com imbècil o pallús, sinó expressions que es fan gruixudes per acumulació, com ara “esquitx de mico filós desdentegat i tísic”, “besnét de corb pudent i sense plomes”, “quixot de barraca de fira” o “trepa d’extravagants cuits amb sutge d’antracita”. El to ve donat pels personatges d’Hergé, però el ventall de mots ventallosos és fruit d’un consciènciós treball fonètic per mirar de reproduir l’enuig. La seva publicació, més enllà del valor documental, ens permet veure d’una manera clara un fenomen tan difícil de valorar com les derives semàntiques que l’ús provoca en les paraules, sobretot quan explorem el delicat territori de la malsonància. El que avui vexa potser demà farà riure. O viceversa. La meva àvia Paula (1896-1981) vivia horroritzada amb el seu nom perquè en aquella època “ser una paula” era sinònim de ser una bleda, i per això quan va emigrar de Vilanova a Noubarris es va fer dir Paulina. Tampoc els nois que es deien Pau no se’n vantaven gaire, perquè pau era sinònim de babau. Què dirien avui a can Gasol?
La llista de Ventalló conté mots ofensius que amb els anys han estat considerats prou bons per encapçalar projectes creatius, com Papus o Víbora (les revistes), Barrufet (la traducció d’Albert Jané pels Schtroumpfs és posterior a la de Ventalló), Esparver (la col·lecció de llibres juvenils), Macaco (el cantant), Troglodita (el grup que acompanyava el Loquillo) o Bocamoll (el concurs televisiu). Però també n’hi ha uns quants que han canviat de grau insultívol per qüestions de la correcció política, com ara Espanyolet (de fet Son Espanyolet és un barri mallorquí), Pallasso (la perseverança de Tortell Poltrona l’ha retirat del mercat insultívol), Terrorista (en aquells moments Eta encara no havia començat la cursa criminal assassinant Melitón Manzanas) o Xinot. I d’altres que, llegits avui, resulten detonants: Arquitectes, Especialista o Vegetarià! Naturalment, aquí Ventalló és irònic, perquè també inclou a la seva llista d’insults Bibliòfil i és ben probable que un lletraferit com ell fos un amant dels llibres. Entre els moltíssims mots compostos (Escanyagossos, Menjamistos, Espantagarses) em quedo amb Llamàntol, un renec deliciós que prové de la fusió dels mots grecs corresponents al llop i la pantera (lykopánther), segurament per l’aspecte ferotge del crustaci. I entre les parelles (Cavernícola arnat, Cataplasma encantat, Enze baladrer), en destaca una de gran actualitat econòmica: Europeu escarransit. Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! és un regal ideal per a Mourinho.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 7 de juliol de 2011

Après entre reixes

El divendres va fer vint-i-un anys justos que vaig publicar els primers mots encreuats a La Vanguardia. El meu veí de pàgina Fortuny, autor del crucigrama en castellà, en porta 1456 més que jo, la qual cosa vol dir que ja passa del quart de segle. Són molts anys de cargolar paraules, entrellaçar-les, definir-les i amagar l’ou. Molts anys de fer rumiar la gent i incitar-los a guixar el diari. Anys i panys d’aprendre un munt de coses. En el meu cas, l’aprenentatge de la meva llengua ha passat per tots aquests anys de reixes, després que mai no en rebés ni un sol minut de classe. La lectura constant, diccionaris inclosos, és el millor mètode per apamar qualsevol llengua. Però el millor aprenentatge és el que adquirim a partir dels errors que cometem. Dos dies abans del meu particular aniversari crucigramista vaig tenir el plaer de conèixer l’oceanògrafa i biòloga marina Josefina Castellví. L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú li acabava de concedir el II Premi Roig Toqués per la seva tasca en favor del mar. Castellví va treballar 42 anys al mar, deu dels quals en expedicions a l’Antàrtida. El seu parlament va ser un exemple extraordinari de passió i mesura, ciència i emoció. Ens va convèncer que el mar ens és un gran desconegut. A la sortida vaig tenir una doble satisfacció. D’una banda, vaig saber que la il·lustre biòloga resol cada dia els meus mots encreuats. Però també em va dir una cosa molt més útil per a la meva formació: vaig saber que fa dues dècades que defineixo malament la feina de les puntaires, atès que les acostumo a associar al verb cosir. “Les puntaires no cosim”, em va alliçonar Josefina Castellví, bona coneixedora del tema. “Fem puntes de coixí”. El desconeixement de l’ofici no eximeix el crucigramista de la correcta definició, de manera que li vaig prometre que d’ara endavant les meves puntaires mai més no serien confoses amb cosidores. El més fascinant del llenguatge verbal (i del coneixement en general) és que mai no l’arribes a abastar tot. Sempre hi ha camí per córrer.
Hi ha vegades, però, que la pràctica crucigramista comporta giragonses que van més enllà. Recordo quan un capità de vaixell em va abordar per saber com era que m’entestava a definir el verb orsar “navegar per l’oceanografia del tedi”. Després de fer-me una descripció detalladíssima de la maniobra de navegació que tècnicament designa el verb orsar va quedar una mica fotut quan li vaig replicar que “l’oceanografia del tedi” al·ludia a l’obra homònima d’Eugeni D’Ors, al qual associava amb el verb orsar sense cap altre fonament que la proximitat verbal. L’enginy verbal, de vegades, navega per les procel·loses aigües de l’engany. Encara recordo la primera definició de mots encreuats que se’m va acudir, anys abans de començar a publicar-ne a La Vanguardia. Era en un bar, esperant una mossa, i acabava de dibuixar una graella en blanc en una pàgina pautada d’un bloc d’espiral Miquelrius. En aquell moment la primera paraula que havia d’anar a horitzontals 1 em semblava cabdal per a l’èxit de la graella, de manera que en vaig descartar una vintena abans de veure-la entrar per la porta, mitja hora tard. Ella va mirar la graella buida, va somriure i em va fer un petó al bec, allò que avui en diuen un piquito (bequet?). Era el primer cop que ho feia, de manera que se’m va posar cara de peix bullit, o com a mínim això és el que em va dir. “Fas cara de peix bullit”. I jo vaig pensar, “el peix més amorós, de 5 lletres”. I va ser així com vaig pescar el meu primer besuc per col·locar-lo entre les reixes d’uns mots encreuats.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 5 de juliol de 2011

dijous, 7 de juliol de 2011

Drinking In

I was raised to regard pubs as a perk of adulthood almost on a par with sex, banned as I was from them until a teenager. When I finally crossed the threshold of one of these chapels of quaffing, alcohol was revered by me as an endlessly repeatable treat for grown-ups, in which I could now indulge to my head's content: a degree of indulgence which - if English press reports are anything to go by – is as nationally widespread as Marmite. However, I assumed the 2003 Licensing Act – which allows accompanied children to enter pubs at any time – would make having a drink with the kids as normal as finding excuses not to help them with their homework. London, June, 2011: my kids and I are thirsty. On entering the first pub, we are told they will only be tolerated at the tables outside, of which there are exactly two, both over-occupied. At the second pub, we are told they will only be allowed in if they eat a hot meal. At the third – it is now half past six – we are told they are banned after 6pm. Finally, I take them to a pub with several free tables, leave them sitting quietly at one, and go inside and order. As the drinks appear on the bar, a woman rushes in, eyes manic, voice raised: 'Excuse me!' I suspect she could be a patient from a nearby mental hospital I once attended, until I remembered it was killed by cuts, yonks ago. 'No children allowed after seven!' shrills the manageress, for it is she. 'But they're sitting outside', I say. 'They're not allowed outside either!' As the drinks have been paid for, however, she gives her consent to their undelayed consumption. As we gulp them down, a hopelessly sloshed couple passes our table, screaming fuck you at each other. They didn't have any trouble being served in pubs, from the look of it, either inside or outside, before or after 7 or any other hour out of the 24 available. Meanwhile, the manageress keeps a beady eye on the speed of my children's swallowing. Furious, I tell them how lucky they are not to have been born in a country which persists in hanging on, despite the letter of its own law, to a tradition so imbecilic it makes you tearfully grateful to be living in a place - such as Catalonia – whose bars welcome bipeds both great and small with open arms.

Matthew Tree, Catalonia Today, juliol/agost de 2011.

Aixoplucs, Zombis, Catalans

Aixoplucs. Als anys cinquanta i seixanta, als Estats Units els va agafar la dèria de construir refugis nuclears a tort i a dret: només a Nova York, n'hi havia 230.000. Arreu del país, a més, es construïen refugis particulars d'una utilitat més que dubtosa: un número de la revista Popular Science del 1961 explicava que se'n podia construir un amb caixes de cervesa. A Europa, d'altra banda, el govern suís va decretar, el 1968, que cada casa nova havia de tenir un refugi nuclear incorporat. Avui en dia, però, aquests caus s'han convertit en cellers i gimnasos: tant a Suïssa com als EUA, pel que es veu, el mercat de refugis ja no és el que era.

Zombis. A Catalunya, però, hi ha senyals que està a l'alça. Com que una guerra nuclear ja sembla força improbable a Europa, les amenaces percebudes són d'una altra mena. Al bell poble de Cànoves i Samalús, al Vallès Oriental, per exemple, un tal Dani està construint –amb tota serietat– un búnquer que, diu, pot resistir l'atac d'uns 2.000 zombis. Porta incorporat un tros de terreny per cultivar mongetes o tomàquets i un aspersor d'amoníac per dissoldre els
ulls dels morts vivents. Per a més informació: bunkerantizombi.com.

Catalans. Hi ha una quarantena de webs i blocs que parlen de l'amenaça zombi mundial i les mesures preventives possibles, incloent-hi un escàner anti-zombi per a l'Iphone, amb el qual pots comprovar si algú és un cadàver ambulant o no (Xavier García Albiol?). A Caldes de Montbui, ahir mateix, es va fer un simulacre airsoft d'un atac zombi. Potser tot plegat és un efecte secundari de la novel·la L'any de la plaga, de Marc Pastor, en què uns catalans es veuen desbordats per zombis alhora que expliquen la seva situació fent referències a les pel·lícules i sèries que tracten el tema. Vist des de l'altra banda de la frontera, és clar, l'amenaça és una altra: a la secció d'insults al bloc d'en Dani hi ha comentaris del tipus “zombies catalanes, si te muerden aprendes catalán”. Com a resposta es podria doblar la sèrie ja mítica The Walking Dead a l'idioma de Verdaguer i esbombar-la per internet. Segur que espantaria qualsevol persona de l'Espanya monolingüe que ja no sap distingir entre la ficció i la realitat i per a la qual l'única cosa pitjor que un zombi és un que tingui la temeritat d'entreobrir els llavis podrits per grunyir “bon dia”.

Matthew Tree, Avui, 03/07/2011

dilluns, 4 de juliol de 2011

El càmping elèctric

Com es pensen els concursos és un enigma que vaig aclarir els dies que vaig treballar a No te olvides el cepillo de dientes, a Antena 3. D’entrada, l’equip s’assembla molt a una comissió de festes i activitats d’un càmping: cal muntar una competició de Miss Samarreta Mullada, un torneig de voleibol de platja, una gimcana amb proves absurdes com imitar Jim Carrey a Dos ximples molt ximples. Per un moment, les vides dels concursants i dels espectadors es converteixen en un simple joc, un allau trepidant de sorpreses tretes d’un parc d’atraccions, entrebancs i reptes sense solta, xiscles i caigudes contínues, com en una pel·lícula de Max Linder (els xiscles no se senten però hi són). S’aparca el pensament racional, la contenció, l’educació dels salesians, i tothom es comporta com si estigués fent un lúping del Dragon Khan, disfressats d’ós Iogui i Bubú. La partida només és entreteniment, no se li ha de demanar gaire més que a una sopa de lletres o a un cub de Rubik.

Per tant, discrepo d’una lectora –suposo- d’aquest diari que signa Laiatana i que escriu sobre La partida, en un comentari a una columna de la meva consòcia Mònica Planas: “És el típic concurs de Tele5...”. No és el primer cop que ho sento: “Això no fa per a nosaltres, els catalans no som així”. Entre tots ens hem anat convencent d’una idea molt enrarida de la societat catalana: com si fóssim un creuament, a la manera de les mules, entre mestres d’escola i directors de caixa d’estalvis. Així ens va el ball: excloem tot de ciutadans que només pretenen divertir-se, sense pretextos culturals de cap mena. Com quan cantes en un karaoke: no fas cap aportació de pes a la història de la música –de fet, molta gent pagaria perquè deixessis de cantar-, però no és aquest el teu primer objectiu.

Enric Gomà, Ara, dilluns 4 de juliol del 2011.

Emma Zunz a Manhattan

Com era d’esperar, el cas de Dominique Strauss-Khan evoluciona cap a un territori menys desfavorable per a l’acusat. De moment, l’home ja ha quedat alliberat de reclusió i polsereta ominosa. És a dir, que podrà fer vida de Millet, sense sortir dels Estats Units. Si ara jo em posés sentenciós i afirmés que la justícia sempre acaba afavorint els poderosos cometria un error de caire adverbial. Sempr eno. Això només passa gairebé sempre. Però que ningú no s’esquinci cap camisa d’Armani. Solaçar-nos en una presumpta connivència dels jutges no porta enlloc. No estem parlant de corrupció sinó de recursos. La justícia estatunidenca és un dels pilars del sistema que regeix el país d’Obama i el seu pes moral equival al de la monarquia britànica o el partit comunista xinès, per posar dos exemples innocents. Però això no treu que el ciutadà que pugui pagar els millors advocats tingui a les mans un seguit d’instruments preciosos per aconseguir que la balança de la justícia caigui de la seva banda. I això mitjançant el simple mètode narratiu d’explicar la realitat de la manera més convenient. És a dir, el vell somni de dominar la realitat que compartim reis, governants, revolucionaris, opinadors, publicitaris, arquitectes, novel·listes i altres especímens de la fauna humana. Els senyors Benjamin Brafman i William W. Taylor III, advocats defensors de Dominique Strauss-Kahn, han aconseguit invertir la tendència que, fora de França, condemnava el seu defensat abans del judici. Ho han fet a còpia d’investigacions i habilitats comunicatives, més que no pas pròpiament jurídiques, però el resultat d’un mes i mig de feina ben pagada és que l’opinió pública comença a donar crèdit a la tesi conspiracionista. Vist que el contacte sexual sembla innegable, l’estratègia ha estat centrar-se en les intencions, que sempre són interpretables. De moment, el relat d’un trempat (en el sentit d’eixerit) senyor Ramon empaitant la criada ha quedat matisat per una ombra de sospita que presentaria l’assistenta com una noia de costums relaxats perfectament informada sobre el punt feble del senyor poderós.
Fins al proper 18 de juliol el judici no es reprendrà, però de moment Strauss-Kahn podrà retallar una mica de despesa. A banda dels 6 milions de dòlars (1 de fiança i 5 d’aval), la broma del confinament li estava costant 250.000 dòlars al mes, unes xifres que són d’upa, tot i que potser en el mercat futbolístic desmereixerien una mica. Al famós conte de Borges Emma Zunz practica el sexe consentit amb un mariner desconegut i acusa de violació un empresari. Els avenços de la ciència forense canvien una mica l’argument en el cas de Manhattan, però la capacitat dels cotitzadíssims advocats per acostar-se al relat de Borges és innegable. Amb l’agreujant que en aquesta versió la dona que denuncia haver estat violada no actuaria per revenja (que és un esport de risc social que molts confonen amb la justícia) sinó per mer interès econòmic, tal com es desprén del confús relat dels telèfons diversos i els ingressos en compte. Total, que el judici va camí de convertir-se en un nou cas OJ Simpson i la pressió que caurà sobre la treballadora guineana es comptarà per bars (entenen un bar com una mesura de pressió equivalent a 100.000 pascals). Si hi ha hagut cap mena de conspiració contra la bragueta calenta de Strauss-Kahn els seus promotors ja n’han tret prou suc: el gran home ha quedat fora del FMI i de la cursa presidencial francesa. La llei del pèndol fa témer que la justícia en pes es desplomi ara sobre la presumpta víctima. Pobra Emma Zunz de Manhattan!

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 4 de juliol de 2011

dissabte, 2 de juliol de 2011

L’estrèpit d’un tret

Avui fa 50 anys que es va suïcidar Ernest Hemingway. L’escriptor José Antonio Garriga Vela es va referir a aquell instant en l’inici de la seva esplèndida novel·la Pacífico: « El día 2 de julio de 1961, mientras mi hermano y yo hacíamos la primera comunión, Ernest Hemingway se disparaba un tiro en la boca. (…) Los cartuchos le habían reventado la cabeza. Nosotros recibíamos a Dios con la boca abierta y él se introducía el frío acero de la escopeta de caza hasta el paladar. Luego cerramos los ojos y vimos el cielo. No sé lo que vería Hemingway». Quina manera tan contundent de començar una novel·la. És com si la referència a Hemingway l’ajudés a arrencar el motor de la prosa i a agafar ritme.

Hemingway es va suïcidar un 2 de juliol, que té la peculiaritat de ser el dia central de l’any, com una frontissa. Un 2 de juliol, també, va morir un dels autors que més el van influenciar: Anton Txékhov , mestre del relat curt. Era el 2 de juliol de 1904 segons el calendari julià, utilitzat a Rússia. Txékhov va morir de tuberculosi en un balneari d’Alemanya, durant una onada de calor. Raymond Carver, un altre escriptor afí al seu estil i al de Hemingway, va fabular sobre aquells últims dies en un conte fascinant, Tres roses grogues. En les seves últimes hores, va escriure Carver, Txékhov delirava. Es va prendre una copa de xampany amb la seva dona, l’actriu Olga Knipper, i després va morir. Al cap d’una estona, dissimuladament, un cambrer va recollir de terra el tap de suro del xampany, un objecte intrús en l’escena.

Anys després, el 2 de juliol de 1977, un altre escriptor rus va morir lluny de la seva pàtria. Vladimir Nabokov va morir a Montreux, Suïssa, d’una bronquitis aguda. Va morir al llit, envoltat de la família, i el seu fill Dmitri va descriure el seu últim sospir amb un aire literari que hauria agradat a Nabokov i tot: «Va ser un triple gemec, de to descendent». Com una salva de benvinguda, des del fons del calendari potser li va arribar l’estrèpit imprevist d’un tret d’escopeta, d’un tap de xampany.

Jordi Puntí, El Periodico, 2 de juliol del 2011.

divendres, 1 de juliol de 2011

No pot estimar la nació qui no estima la província

Per un fort sentit de modèstia i discreció molt arrelats, els catalans no ens vanagloriem gaire del nostre analfabetisme, encara que, és de justícia reconeixe-ho, va adquirint unes proporcions notables, un caràcter i un aire propis, a més a més d’una desimboltura juvenil que li atorga un toc d’elegància amable. Als ulls de les regions espanyoles i dels països d’Europa, Catalunya no passa per gaudir d’un analfabetisme gaire lluït, ric en la seva diversitat i amb una gran projecció de futur, sinó que és considerada més aviat, en aquest aspecte, dins una mitjania grisa, apagada, sense aspiracions serioses a conquerir posicions rellevants. Mai en cap tribuna internacional ni congrés ni reunió els catalans no som assenyalats com uns especímens gaire analfabets, quan en un sentit estricte, amb dades a la mà, no ens hauríem de quedar tan enrere. Cal que entre tots plegats reforcem la nostra autoestima pel que fa a l’analfabetisme: seria contraproduent que Catalunya guanyés posicions en aquest àmbit sense tindre’n plena consciència.

Aquest toc d’alerta sobre els valors de l’analfabetisme més genuí enllaça amb les dades sobre comprensió lectora entre els estudiants. Però també una comprensió auditiva deficient entre certs sectors de la població no ens hauria de deixar indiferents. Fa molts anys que freqüento llibreries, sobretot de Barcelona i del Vallès, i he observat una reacció molt estesa entre els dependents quan els clients els demanen un llibre concret. En el millor dels casos, esclar: també hi ha clients que demanen una novel·la d’amor, amb rituals satànics i descripcions de la pesca de la tonyina. Però quan el client coneix el títol de l’obra, la conversa fa més o menys com segueix: “Sisplau, que tenen El món no se’n surt, de Tony Judt?”. A l’acte, el llibreter –dependent o amo, tant li fa- pregunta perspicaç: “En català o en castellà?”. No és prou que el client s’expressi en un idioma determinat ni que el títol demanat sigui en aquest mateix idioma. Palplantat darrere el taulell, el llibreter sent dins seu que ho ha d’aclarir per saber on ha de dirigir els seus passos. I jo, en aquells moments, l’admiro en secret, perquè ha copsat el caràcter profund del país. Però quan l’escena em commou de debò és quan el client respon decidit: “En castellà”.

Enric Gomà, Ara, 1 de juliol del 2011.  

Entradas populares

Compartir