dimecres, 31 d’agost de 2011

Una jornada de física atòmica

Algun dia, els científics que estudien les lleis de la fissió nuclear haurien d’anar a Vilafranca del Penedès per la diada castellera de Sant Fèlix. Les temperatures que s’aconsegueixen a la plaça de la Vila, a la una de la tarda d’un 30 d’agost, quan la colla local comença a carregar el primer castell, segur que aclaririen més d’un misteri de la física atòmica. S’hi barregen, a més, dos tipus de calor: la xafogor meteorològica, que és notable i uns quants privilegiats combaten posant-se a l’ombra dels arbres i les cases, i alhora l’escalfor humana, que encara és més incontrolable i assoleix un punt de combustió emotiva just quan l’enxaneta carrega el castell.

Ahir, durant més de quatre hores, vam comprovar-ho de nou quan les taques verdes, vermelles, rosades i morades de les colles castelleres escalfaven per torns la plaça. Jo vaig seguir la jornada des d’un racó, després d’haver fet tres moviments essencials: comprar una ampolla d’aigua gelada, calçar-me una gorra i posar-me al costat d’algú que hi entengui. Aquest detall és important, perquè la tradició castellera ha sigut i és sobretot oral. Cal buscar aquells homes carregats d’espatlles, que un dia van fer de cariàtides als terços, que demanen silenci quan sonen les gralles i de sobte el món es torna seriós.

Ahir jo vaig triar el meu savi perquè, quan passava pel seu costat, vaig sentir que deia a un amic seu: “Fa 15 anys, com a mínim, que em poso sempre en aquest racó. Hi passa un airet que s’agraeix”. Després, al llarg de la jornada, el meu savi em va anar ensenyant coses. Quan els castellers començaven a muntar els fonaments d’un castell, el seu amic li preguntava: “¿Què serà això?”, i llavors ell pronosticava el què. No es va equivocar mai. Quan un castell començava a ballar d’un cantó, encara que fos molt breument, ell deia: “Malo...”, i el castell acabava fent llenya. Quan “els verds” de Vilafranca van descarregar el quatre de nou amb folre i agulla, se li va humitejar la mirada i li va sortir l’orgull vilafranquí: “Els nostres no saben fer castells petits. Som com el Barça”.

La referència al Barça també la compartien els aficionats joves, que tenen altres maneres de seguir la cosa. Cada vegada que una enxaneta coronava el castell, fos de la colla que fos, a prop meu un noi s’esgargamellava cridant “Baaarça!”. En la mà oberta cap al cel hi sabia veure una referència al 5-0 contra el Vila-real. En el mateix instant de tensió, una colla de noies alçaven totes el seu mòbil i feien una foto del castell. “Ara mateix la penjo a Facebook”, deia una, i les altres la imitaven. Més enllà, un jove explicava tot allò a uns turistes: “The human towers are very popular... The next one will be a four of nine with..., with folre!”.

L’únic inconvenient dels castells és que les esperes entre un intent i l’altre són molt llargues. Per matar l’estona, tothom té una història castellera per explicar. Vet aquí la meva. He passat molts estius de la meva vida a la Bisbal del Penedès, “la millor plaça castellera sense colla pròpia”. Cada 15 d’agost al migdia, per la Festa Major, anava a veure els castells. La Vella i la Jove de Valls, els de Vilafranca, els Xiquets de Tarragona, els Nens del Vendrell... Els he vist a tots. Me’ls mirava des de la distància, patint i amb pell de gallina, però com que sóc alt, gros i terrandòs, ells també em veiem a mi. “Xeic, vine a fer pinya!”, em cridava sovint algun casteller suat, amb el rostre congestionat i uns bíceps a punt d’esclatar. M’afalagaven. La meva esquena ampla els devia semblar un tobogan per lliscar avall; les meves espatlles, un amortidor. Una vegada vaig acceptar i em vaig afegir a la pinya. En aquella època jo jugava a rugbi i vaig pensar que no seria tan diferent de ficar-te en una melé. “Mans enlaire! Acota el cap!”, em cridava algú a tocar d’orella. Un peu adolescent em va fer pessigolles cinc segons, però jo no podia riure... El castell es va descarregar i vaig sortir a la superfície amarat i desorientat. Algú em va picar l’esquena amistosament. Ahir, mentre veia com s’alçaven tots aquells castells de gamma extra, vaig pensar de nou en els meus tres minuts de glòria fugissera. Tot un detall de Sant Fèlix.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 d’agost del 2011.


dilluns, 29 d’agost de 2011

Ciclistes tocatimbres

Un diumenge que Santiago Rusiñol va sortir a fer un tomb amb bicicleta per carretera, es va anar trobant a cada plaça principal dels pobles que travessava una gentada que li entrebancava el pas. A cada poble celebraven els Jocs Florals: els jurats donaven englantines i els premiats llegien els seus poemes davant d’una concurrència atapeïda. Tip d’haver de baixar del vehicle a cada moment, Rusiñol va exclamar: “Aviat amb tants poetes no es podrà anar amb bicicleta!”.

Avui dia Rusiñol n’hauria tingut prou amb anar tocant el timbre amb insistència perquè els vianants s’apartessin. És el que fan molts ciclistes: circulen per una vorera o un carrer només per a vianants i, proveïts d’una pebrotera esponerosa mereixedora de guanyar un concurs agrícola, van tocant el timbre perquè els que van a peu s’apartin. Com si fossin la reina d’Egipte obrint-se pas pel carrer Petritxol precedida per corns, cítares i xeremies.

Els vianants s’aparten a l’instant, una reacció mecànica que deu provenir –és una hipòtesi- de quan els nostres avantpassats deixaven pas al viàtic, el combregar dels malalts. Aquests gestos ancestrals, esborrats pel temps i la desmemòria, se’ns queden gravats en alguna baula del nostre codi genètic. Ja alguns genetistes apunten que la manera com saquen alguns jugadors de tennis autòctons enllaça directament amb com empunyaven la llança els soldats catalans a la batalla de Lepant.

Crec que ens hauríem de rebel·lar contra aquest abús dels ciclistes. No dic que els introduïm el timbre de la bicicleta pel recte perquè aquesta violència només engendraria violència i una visita a l’uròleg, però no seria mala idea donar-los un empenta discreta cap a un cantó, sense que se n’adonessin, i fer-los perdre l’equilibri.

Enric Gomà, Ara, 13 d'agost del 2011.

Divagació dominical

Ahir al matí volia veure què passava als Estats Units amb l’huracà Irene i vaig fer zàping per les cadenes d’informació per satèl·lit: CNN, Fox, BBC, NBC... A totes hi sortien periodistes amb un impermeable cridaner, informant sota la pluja i el vent intensos, explicant que l’huracà s’acostava a Nova York. Tot seguit vèiem imatges dels carrers deserts, de les destrosses que l’ Irene ja havia fet en altres estats. A la cadena Fox, bastió patriòtic dels republicans, forçaven més el dramatisme, com si l’huracà també fos culpa d’ Obama. Davant un mapa, una noia del temps repetia la consigna de quedar-se a casa. Aleshores la locutora li va preguntar: “¿I la gent que vulgui anar a missa? ¿Pot sortir?”. La meteoròloga es va quedar muda.

Al moment vaig pensar en Michele Bachmann. Al seu estat, Minnesota, no patien per l’huracà i segur que havia anat a missa a resar pel seu país. ¿Que qui és Michele Bachmann ? Doncs la representant republicana, cofundadora del Tea Party, que té molts números per enfrontar-se a Obama en les pròximes eleccions. Oblideu-vos de Sarah Palin. Aquesta dona passeja la seva ignorància encara amb més convenciment, i defensa una política basada en les ensenyances de la Bíblia i en contra de l’humanisme renaixentista, la Il·lustració, l’avortament i Darwin. Tot d’una tacada. «La teoria de l’evolució encara no ha sigut provada», diu des del seu fonamentalisme cristià, i es queda tan ampla.

¿Qui podria ser l’equivalent de Michele Bachmann a Espanya?, vaig dir-me després. Les ideologies viatgen malament... No és el mateix ser dels verds a Alemanya que a Grècia, ni els conservadors funcionen igual a Itàlia que a la Gran Bretanya. La prova n’és el Parlament Europeu, on el puzle de les ideologies s’encaixa amb calçador. És impossible, doncs, trobar un símil per a Michele Bachmann ... Però calla, no sé què m’hi jugo que un dia, sí, aviat, escoltarem com Esperanza Aguirre en fa una lloança. Al cap i a la fi les ha escollit el mateix Déu.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 d’agost del 2011.

divendres, 26 d’agost de 2011

Picasso a la cuina

Sincerament, no sóc gens partidari del paisatgisme gastronòmic. Al meus ulls, és una sofisticació innecessària dels restaurants que només ens degrada i ens humilia com a ciutadans, em sembla més aviat propi de nous rics, especuladors, assassins a sou i prostitutes de luxe. Agafem un plat de pèsols saltats amb cansalada: sisplau, no cal que els pèsols i la cansalada estiguin disposats graciosament reproduint un dels quadres de Joan Miró que més m’agraden, les Constel·lacions, els 23 guaixos pintats entre el 1940 i el 1942 a Varengeville-sur-Mer, Normandia.

Allò més indicat per conservar tots plegats la serenitat d’esperit, un cert sentit pràctic i aquella naturalitat elemental que contribueix a fer-nos la vida més amable, seria abocar els pèsols de la paella al plat, amb l’auxili d’una escumadora o una cullera de fusta –de boix millor que de pi-. Tal com cauen els pèsols, així es serveixen.

Per això em contraria que en tants i tants restaurants els plats arribin a taula decorats amb aquella filigrana artística, tan historiada, de reducció de vinagre de Mòdena o de Pedro Ximénez. No només en amanides –que tampoc no cal-, sinó en plats de carn, peix, arròs. Vindrà un dia que ens serviran el sorbet de llimona amb reducció de vinagre de Mòdena. Coses així em fan dubtar de l’amor de Déu.

Durant segles no ha calgut cap reducció de vinagre de Mòdena per decorar una llonza de porc. De fet, la sola idea de decorar una llonza és repugnant, pròpia d’una societat decadent i erràtica. En l’actualitat, després que el cambrer ha pres nota de la comanda, se li ha d’indicar: “Si no li fa res, el capipota no me’l decorin gaire. Jo mateix ja em faré unes decoracions espectaculars amb boletes de molla de pa i grans de pebre”.

Enric Gomà, Ara, 12 d'agost del 2011.

dijous, 25 d’agost de 2011

Com es llegeix un diccionari

Com que mantinc el costum de llegir diccionaris sencers, de vegades algú em pregunta com s’ha de llegir un diccionari i jo responc decidit: “Per ordre alfabètic”. Qualsevol altra temptativa seria temerària i estaria abocada al fracàs. Vaig conèixer un individu que va començar a llegir el Diccionari Fabra per la ema. Ho va deixar córrer, li faltava informació de la primera meitat. No dominava prou els antecedents: l’àbac, l’abadia, l’abellerol.

Quan et poses a llegir diccionaris, no és senzill aturar-se. Arriba un dia que n’agafes un de llegit i el comences de nou, amb esperances renovades, buscant l’emoció d’altres temps. Com en el matrimoni, segons m’han dit. D’entre els principals en català i en castellà, tinc pendent el Tesoro de la lengua castellana o española de Sebastián de Covarrubias (1611), una llacuna que els meus interlocutors perceben de seguida quan enraono en espanyol. Tot i que dissimulen, no deixen de pensar: “Sin lugar a dudas que este catalán no ha leído el Covarrubias”. Al setembre m’hi poso, miraré de trobar temps. Si entrés a la presó el llegiria seguit, sense entrebancs, però no hi ha manera que em detinguin.

Com es llegeix un diccionari? L’obres i ataques la lletra a. “Con solo abrir la boca y arrojar el aliento se pronuncia claramente y sin equivocación alguna”, segons el diccionari d’Esteve, Belvitges i Juglà (1803). “Es pronuncia amb sols obrir la boca i despedir l’alè, i açò amb tanta facilitat que fins los muts la pronuncien clara i distintament”, diu el Diccionari Labèrnia (1839). “Es pronuncia obrint la boca i deixant sortir llibre la respiració sonora, sense moure la llengua ni los llavis ni les dents”, aclareix el Diccionari Quintilingüe (1839). Un cop superada la a, tot ve de baixada.

Enric Gomà, Ara, 11 d'agost del 2011.

dimarts, 23 d’agost de 2011

Notícies de Bernat Xinxola

Ha arribat l’hora de reivindicar l’honor, el coratge i l’abrandament republicà de Bernat Xinxola, sobre el qual s’han abocat moltes inexactituds infamants, fruit de la rivalitat política més acarnissada. Com tants catalans, vostès només el coneixen per l’aforisme que fa: “En Bernat Xinxola / que es tira pets a la cassola”. Sent estrictes, accepto que no és un pensament gaire profund, encara que ha alegrat els dies de molts infants catalans. Entre els dos i els quatre anys la mainada està convençuda que aquesta és la culminació de la literatura catalana. Després tot els decep, tot els fatiga. Per això els índexs de lectura són tan baixos.

També es diu d’algú que és informal, poca-solta, baliga-balaga: “En Tal (o en Qual) és un Bernat Xinxola”, donant per implícita l’expulsió nauseabunda de gasos corporals en un atuell de cuina, que és la part més dégoûtant de la sentència. Al llarg de la vida m’ha encuriosit saber si Xinxola estava inspirat en un cas real, més aviat no gaire gloriós, de la història de Catalunya o bé havia sorgit de l’esperit del poble, el Volksgeist herderià, que alguna gent confon amb el Volkswagen.

Aquí van algunes dades sobre Xinxola, que m’afanyo a compartir: fuster de professió, Xinxola va defensar Barcelona com a membre la Junta Popular Directiva contra el setge d’Espartero, presidida per Joan Manuel Carsí i constituïda per menestrals (un sastre, un mistaire, etc.) el novembre de 1842. Com que Xinxola s’exaltava amb facilitat i li agradava aixecar el colze (o bé és una falsa acusació), els moderats, els reaccionaris i els grimpadors addictes a la corona espanyola el van convertir en la riota de la ciutat per desacreditar la revolta i les idees republicanes. Ara una cosa així seria impensable.

Enric Gomà, Ara, 10 d'agost del 2011.

dilluns, 22 d’agost de 2011

Ofertes i saldos culturals

Un dels elogis que s’acostuma a fer d’una ciutat és que compta amb una gran oferta cultural. Sobretot es diu de Nova York, de Londres i de Berlín, mai de Roma o de Marsella. Això ens indica quina idea més pintoresca tenim de la cultura, feta d’exposicions solemnes i musicals de pacotilla (ni a còpia d’absenta encara no he aconseguit oblidar Els Miserables). Als anys vuitanta, un oncle meu repetia sovint que així com a El Molino hi anaven els pagesos catalans, al Folies Bergère hi anaven els pagesos europeus (dit amb el respecte màxim per tots els associats de la Unió de Pagesos; espero que m’hagin entès). Des de llavors que m’he mirat Europa com un continent essencialment pagès i tota aquesta oferta cultural tan enlluernadora com una manera com una altra de rasurar agricultors.

Els que viatgen compulsius a ciutats amb una gran –més ben dit gegantina, colossal, ciclòpia- oferta cultural ens estan dient, si no cantant, xiulant o tocant la gaita, que amb la de Barcelona s’han de mocar amb mitja màniga (quan a mi me’n sobra ben bé la meitat). Després t’assabentes que encara no han anat a veure l’exposició de Brangulí del CCCB. Però se’ls ha d’entendre, Brangulí és cultura local mentre que Bavietsky és universal: són impressionants les fotografies fetes per Bavietsky de les naus de la Casa de la Caritat de Leipzig. Per norma general els pelegrins devots a les ciutats amb gran oferta cultural estan molt interessats en la cultura centreuropea, en la Praga de Kafka i la Trieste de Magris. Els dóna per aquí, com a d’altres els dóna pel patchwork.

Quan tornen, comparteixen generosos amb tothom que ensopeguen la cosa aquesta de l’oferta cultural. En un sopar, ja fa anys, em van acabar explicant Cats. No es van estalviar cap marrameu.

Enric Gomà, 9 d'agost del 2011.

El senyoriu del Madrid

Dues notícies que s’han produït aquest cap de setmana han confirmat l’estiu de crisi que viu Espanya. En temps difícils, la fe sempre és un valor en alça, per això milers de joves s’han congregat a les planures de Madrid per saludar el Papa i resar durant hores a Nostra Senyora de la Insolació. Mentrestant, els futbolistes professionals feien vaga. Els futbolistes, sí. Potser ha estat pensant en ells que el govern de Zapatero ha anunciat una rebaixa de l’IVA en la compra d’habitatge...

Sense lliga de futbol, la gent ha continuat analitzant els fets de Mourinho i el seu dit curiós, i jo m’hi afegeixo, va. Aquests dies, per criticar les accions vils de Marcelo, Pepe i Mourinho s’ha dit i repetit que el Reial Madrid és un club senyor, i que aquestes baixeses embruten la imatge distingida de la institució. Jo diria que això és una il·lusió i prou. Si repasso la història del Madrid, no trobo que sobresurti com un club amb senyoriu, sinó que sempre l’ha dominat una altra mena de sentiment, més castís, altiu i prepotent. No em sorprèn, per exemple, que l’altre dia els seus jugadors no felicitessin el Barça ni es quedessin al lliurament de la Copa. Han passat molts anys, però a vegades sembla com si encara sentissin la superioritat que els procurava el franquisme...

És veritat que hi ha hagut jugadors com Butragueño, Valdano, Raúl o el mateix Casillas (fins que Mourinho el va abduir cap al costat fosc) que van saber transmetre una imatge prudent i no per això menys arrelada en el madridisme. Però si hi penso durant dos minuts en blaugrana, la balança s’inclina amb força cap a noms com Juanito, Stielike, Camacho, Hierro, Michel, Roberto Carlos o Guti, que sempre tenien un insult de més, un colze per deixar anar, un crit per atemorir els àrbitres. Mourinho és una baula més d’aquesta cadena. Florentino Pérez, que és un president molt tradicional, ja ho sabia quan el va fitxar.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 d’agost del 2011.
 

diumenge, 21 d’agost de 2011

Una mirada més alta

Des de l’aparició de les rotondes viàries, s’han multiplicat tot de bromes cruels i desdenys sobre l’obra d’uns artistes escarrassats que, en algun punt o un altre de la xarxa de carreteres, han convertit l’illot circular de la rotonda en un recés de delicadesa i sensibilitat.

Si col·loquessin un gran mòbil de Calder en una rotonda, tothom en faria befa obertament. També s’aixecaria una gran barrila al voltant d’El Profeta de Gargallo i, és ben trist, els borratxos del poble s’hi pixarien. Com es pixen a l’obra de Chillida de la plaça del Rei de Barcelona, que cada nit els illetrats confonen amb un urinari a l’aire lliure, error molt greu perquè Talps V, que aquest és el títol de l’escultura, ret homenatge als arcs de mig punt medievals que l’envolten i juga amb l’entorn a força de volums, matèria i textura. Em faig creus de com hauria reaccionat la púrria davant de l’Homenatge a Picasso de Tàpies en una rotonda qualsevol. De Núvol i cadira, que corona la Fundació Tàpies, de seguida n’haurien dit El Fregall o L’Escarola, només amb la intenció malsana d’escarnir-la, perquè no s’haurien adonat que la cadira fa referència a una actitud meditativa, de pensament i contemplació estètica. El més probable és que l’escultura Boc encapironat de Miquel Barceló rebés gargalls i escopinades (escopir des del cotxe a l’escultura de la rotonda és el més habitual).

Mentre els escultors de rotonda lluiten per expressar-se plàsticament, només obtenen la incomprensió del ramat. Com ha estat sempre en la història de l’art. Els grans pintors francesos del segle XIX van haver d’exposar al Saló dels Refusats. Per rescabalar els nostres escultors de tanta ignomínia odiosa, potser una solució seria apostar per un Saló d’Escultures de Rotonda.

Enric Gomà, Ara, 8 d'agost del 2011.

divendres, 19 d’agost de 2011

Dotze són dotze

Quan en una obra de teatre hi ha més actors dalt de l’escenari que espectadors a la sala, és costum suspendre la funció, em va comentar l’actor Lleó Fontova en un dinar a l’Hotel Oriente, mentre es prenia una copeta d’Anís del Tigre. No s’han de malbaratar ni l’energia ni el talent. En el mateix sentit, el bisbe de Solsona ha suggerit als capellans diocesans que suspenguin les misses que no arribin a dotze fidels. Si no aconsegueixen aquest número tan apostòlic, val més suprimir-les. Tot es deu a la falta de vocacions –els estudiants es decanten més per ciències de la comunicació-.

Vull creure que la supressió d’aquestes misses no té lloc moments abans de començar. Vegin la situació: sis parroquians devots repartits pels bancs de l’església, disposats a complir amb el precepte dominical, mentre el rector espia des de la sagristia esperant que arribin els sis que falten. Passen deu, dotze minuts i no hi entra ningú més (els turistes no compten). Decebut, el rector ha de sortir a l’altar i demanar que se’n vagin a casa. Acte seguit, els sis parroquians es plantegen anar a buscar sis feligresos més per tot el poble i conduir-los a l’església amb la promesa de la vida eterna. Ara bé, intentin vostès dur a missa sis joves que juguen a futbolí en un bar. No és gens senzill, sobretot si no han acabat la partida.

 
Segur que és una decisió encertada, però hi ha una qüestió que no deixa de voltar-me pel cap: Jesucrist hauria suspès el Sant Sopar si no haguessin arribat a dotze apòstols? Que a taula no hi fossin els dotze, no és tan impensable. Segons una tradició armènia, Judes Tadeu no destacava per la seva puntualitat. I alguns biblistes sospiten que Jaume, fill de Zebedeu, aquell vespre ja havia fet un berenar sopar.

Enric Gomà, Ara, 7 d'agost del 2011.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Tota prudència és poca

L’Academia de Cine de España (n’escurço el nom, que és com una sarsuela) va decidir fa poc impedir, per estatuts, que els menors de 16 anys poguessin optar a cap premi Goya. A l’edició passada Marina Comas i Francesc Colomer van guanyar respectivament els Goya a la millor actriu i actor revelació, per Pa negre. Són menors de 16 anys i amb els nous estatuts a la mà (o oberts damunt la taula) l’any vinent no l’haurien pogut guanyar.

El director de l’Academia va explicar que la voluntat és protegir el menor: “Que un nen guanyi un Goya el pot afectar profundament en el seu desenvolupament posterior”. Queda aclarit. Més d’un i de dos hauria suposat que s’havien doblegat a les pressions dels actors per reduir la competència en els Goya, ferits i enrabiats perquè dos nanos havien guanyat un premi que ells ambicionaven. S’ha de tenir l’ànima molt negra per imaginar una cosa així.

L’actor Juan José Ballesta va guanyar el 2000 el premi al millor actor revelació, amb 13 anys, per El Bola. Em demano si va baixar gaire en el rendiment escolar. En gimnàstica no ho crec, perquè un Goya pesa un testicle, més que un Oscar, que és un premi per a nyicris i per a Oprah Winfrey.

Aplaudeixo la decisió i, si no els fa res, proposo que el Goya al millor guió –i el Gaudí- no es concedeixi a guionistes més joves de 30 anys. Els ho dic de debò, molts no estan preparats psicològicament per rebre un Goya o un Gaudí. Bona part d’ells –i els conec bé- són inestables, neguitosos, erràtics, volubles. Als que quequegen, el premi els podria accentuar aquest tret. N’hi ha un en concret que no gira rodó, dit així suaument, i rebre el premi li seria fatal. El fet que jo sigui un guionista ja d’edat provecta no hi té res a veure. El dubte m’ofendria.

Enric Gomà, Ara, 6 d'agost del 2011.

dilluns, 15 d’agost de 2011

Dues vocacions

Des de petit petit, Pol Pardal i Passerell (és un nom fals per preservar-li la intimitat) havia fluctuat entre dues vocacions: la d’actor i la d’agent de l’ordre. Això d’actor li venia de col·legi. Com que deia molt bé el vers de Nadal, els seus pares el van apuntar al grup de teatre. De seguida li va agradar l’escenari, aquell joc de ser o no ser. Quant a l’afició policial, el seu avi i el seu pare eren guàrdies urbans i, per tant, ho duia escrit als gens amb tinta blava. A més a més, allò de fer complir la llei també era molt teatral: s’identificava amb Mortadel·lo i les seves mil disfresses, mai no es perdia cap pel·lícula de Peter Sellers fent d’inspector Clouseau.

Les dues vocacions van lluitar tota l’adolescència i, quan va ser l’hora de triar una carrera, va matricular-se a l’Institut del Teatre, qui sap si amb un punt de rebel·lió familiar. A casa seva van tenir un disgust. Un cop llicenciat, va malviure una temporada fent d’actor secundari. Ara es portava el teatre gestual, i ell era més de declamar, de jugar amb la seva veuarra. Com que se sentia incomplet –i no arribava a final de mes– un dia es va treure les oposicions per a guàrdia urbà de Barcelona. A casa seva van tenir una gran alegria. Gràcies a les influències de l’avi i del pare, aviat li van donar feines agraïdes, com ara fer de reforç al Camp Nou durant els partits del Barça.

Aquest estiu, finalment, en Pol ha pogut combinar les seves dues vocacions. L’han destinat a les platges de Barcelona, com a guàrdia urbà secret, d’incògnit. Amb les seves actuacions pot atrapar els venedors ambulants i les massatgistes xineses sense títol que molesten els banyistes. Està pletòric: un dia fa de macarra rus, l’endemà és un italià que vol lligar, l’altre va de francès malcarat. Avui s’ha comprat un barret mexicà i demà patrullarà com si fos un anglès borratxo. Segur que atraparà aquell pakistanès que els ven cervesa calenta i al final sempre els acaba esquivant.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 d’agost del 2011.
 

diumenge, 14 d’agost de 2011

Últimes tendències animalistes

A les festes de Sant Antoni, a Fornells, estava jo bevent cervesa Es Molí de Foc –excel·lent- i admirant el jaleo, la tradició aquesta menorquina consistent en fer que els cavalls rampants caminin uns metres sobre les potes del darrere, quan una turista holandesa va sentenciar darrere meu, reticent: “Els cavalls pateixen”. A l’instant, com si se m’aparegués davant dels ulls, vaig veure com arribava un agutzil portant un burofax amb la prohibició del jaleo per part, ni més ni menys, del Consell d’Europa, per eradicar aquesta tradició que ens ha arribat des del segle XIV. Ara a vostès els deu semblar impossible: si la Unió Europea ho intentés, els menorquins es revoltarien indignats i fundarien el grup terrorista Jaleo Armat, que com a nom de banda terrorista no està malament del tot. Els costa de creure, realment. Però només cal asseure’s i esperar –un consell: no cal que prenguin cap coixí.

Als Països Baixos s’hi debat una proposta de llei atiada per la ultradreta que busca prohibir les degollacions rituals dels musulmans i els jueus, perquè després de tallar el coll als animals els deixen que es dessagnin. En una casa de pagès de Palou sovint veig com els moros compren pollastres, se’ls enduen en un camp ras i els maten segons aquest mètode tradicional: els animals aletegen amb el cap penjant cap a una cantó, es revolten contra el seu destí tràgic i acaben abandonant el segle resignats. El seu patiment no em treu la son, com no els l’ha tret a tots aquells que maten i han matat animals amb l’objectiu, ben noble, d’encabir-los en una una cassola, envoltats de patates, naps, cebes i pastanagues. Per si de cas, aquesta nit em cruspiré un ànec amb peres, no fos cas que prohibissin aquest plat per maltractaments a les peres.

Enric Gomà, Ara, 5 d'agost del 2011.

dijous, 11 d’agost de 2011

Allò que no diu 'Solo Moto'

Arriba un dia en què els teus ídols et deceben dolorosament, en què t’adones que aquells titans amb nervis d’acer que admires, veloços com cavalls alats, també temen, recelen, titubegen i es resisteixen a encarar nous reptes tan immensos com els dotze treballs d’Hèrcules i el més grandiós encara, el tretzè, la fundació de Barcelona i l’Orxateria Donat del Portal de l’Àngel.

Em costa acceptar que aquests herois de la velocitat extrema, autèntics gegants de la celeritat i la promptitud, com són els pilots Jorge Lorenzo i Casey Stoner, renunciïn a córrer aquest 2 d’octubre el Gran Premi del Japó de motociclisme. La raó és que aquest Gran Premi (constato que els entesos en aquest esport en diuen GP) se celebra a un circuit japonès, Motegi, situat a menys de 100 kms. de la central nuclear de Fukushima. Ni Lorenzo ni Stoner no volen veure’s exposats a l’impacte de la radiació nuclear, tan danyosa per als teixits humans, animals i vegetals. Sembla que Lorenzo va començar a vacil·lar després de veure el documental Chernóbil. 25 años después, que el va impressionar molt. Ell ja s’hi veia, corrent a tot gas entre munts de residus nuclears. I va declarar: “És possible que per tres dies no passi res, però tornar a Espanya pensant en el que et pot passar no és agradable”.

Mirat des d’un altre angle, la proximitat de Fukushima podria tenir els seus efectes positius. D’entrada, la carrera guanyaria en velocitat, només pel desig impetuós d’acabar-la com més aviat millor. I als boxs, els mecànics treballarien més de pressa per refugiar-se de nou en una sala desnuclearitzada. Per evitar riscos, encabat no caldria que els guanyadors pugessin a un pòdium entre dues rosses disfressades d’apicultors ni que els ruixessin amb xampany contaminat.

Enric Gomà, Ara, 4 d'agost del 2011.

dimecres, 10 d’agost de 2011

Pressió arterial disparada

Sovint, a la ràdio o als diaris, algú adverteix sever i aspre que la crisi actual i per tant les retallades en sanitat i educació, són responsabilitat de tothom, no només dels banquers i els especuladors immobiliaris. Potser pretén que abaixem els ulls i demanem perdó, entre sanglots desesperats. Aconseguir que ens sentim culpables, tota la població alhora, no sé gaire on ens conduirà. Al segle XIX aixecaríem un gran temple expiatori, com el Sacré-Coeur de París o el seu homòleg del Tibidabo. En el present ens sortiria més a compte construir entre tots, com els amish quan alcen un graner, el tram Mollet-Montmeló del TGV. Jo m’ofereixo a col·locar dues o tres felipes.

Molts catalans hem pres durant anys Co-diován 80 mg, 28 comprimits, un medicament que contribueix a contenir la pressió arterial: val 23 euros amb 78 cèntims. Fa unes setmanes la farmacèutica va consultar l’ordinador –disposo de recepta electrònica- i em va comentar que la Generalitat me l’havia canviat –és automàtic- pel seu genèric corresponent, Valsartán/hidroclorotiazida 80 mg, 28 comprimits: val 11 euros amb 65 cèntims.

Forçada per la penúria, els últims mesos la Generalitat ha accelerat el canvi de medicaments de marca a genèrics. Li vaig preguntar a la farmacèutica per què no s’havia fet abans, durant els dos mandats de governs d’esquerres i els anteriors, i la noia va envermellir: “Aquí hi ha sucat tothom”. Es referia a les empreses farmacèutiques i els metges que en reben favors. Com van aconseguir que la Generalitat no canviés abans els medicaments de marca pels genèrics és un enigma que deixo sobre la taula, mentre em prenen la pressió arterial, perquè diria que l’estupor, la irritació i la nàusea m’han fet pujar la mínima.

Enric Gomà, Ara, 3 d'agost del 2011.

dimarts, 9 d’agost de 2011

Prejudicis ambulants

Ningú no sap gaire què és viatjar. Per això tants viatges es converteixen en un còctel extenuant de neguits i decepcions. N’hi ha que es vanten que, quan són de viatge, no veuen cap monument mentre que d’altres defugen els més convencionals: “Vaig estar a París i no vaig veure la Torre Eiffel”. Devia caminar amb els ulls embenats.

També existeix una raça de viatgers que es neguen heroicament a entrar a un museu. A ells no els crida l’art burgès i convencional, com Reynolds, Delacroix, Turner: s’estimen més mastegar un entrepà de paté dolent en un banc públic. Només varien d’opinió si s’hi exposa algun pot de sopa de tomàquet pintat per Andy Warhol. Potser les generacions més joves desconeixen l’obra i el pensament d’aquest artista. No saben la sort que tenen.

Hi ha els que es resisteixen a entrar a cap església per raons ideològiques, sobretot si viatgen amb criatures, amb l’ànim pedagògic de no donar mal exemple; tant és que l’altar el presideixi un retaule barroc esplèndid o que Tiepolo pintés un enganyalull a la cúpula (un trompe-l’oeil, un trampantojo). Potser si estiguessin obertes de nit s’hi acostarien discrets i hi entrarien de resquitllada, com si anessin a un peep-show.

Després hi ha els que menyspreen Europa, la consideren massa semblant, propera, occidental. Al seu entendre, els europeus estan pervertits pels diners, la banalitat, la vida molla i l’aigua corrent (en canvi són els primers a defensar l’estat del benestar). Per a ells l’únic viatge imaginable és a un altre continent, es burlen dels que visiten Carcassona –el viatge més llarg de Gaudí en tota la seva vida, l’any 1878-. Anar a les Franqueses del Vallès els sembla una fotesa. Passejar cap al tard per la teva ciutat, un acte digne de compassió.

Enric Gomà, Ara, 2 d'agost del 2011.

dilluns, 8 d’agost de 2011

Ni agost ni res

Barcelona, a l’agost, ja no és un luxe. Ni tan sols és una ganga. Que ho sàpiguen tots els barcelonins que han marxat de vacances, per si volen sentir-se privilegiats. Abans, fins fa tres o quatre anys, els que ens quedàvem a la ciutat teníem una mena de decàleg del bon agost que recitàvem eufòrics. Dèiem: es pot aparcar a tot arreu, no hi ha cues als cinemes, els bars no tenen uns horaris tan estrictes, pots regular l’aire condicionat de la feina al teu gust, etcètera. Tot plegat es resumia en un secret que no revelàvem a ningú: quan Barcelona es buida de gent, és possible ser una altra persona i fins i tot moltes altres persones. De fet, la ciutat t’hi obligava. De sobte no hi havia rutines. Les vacances dels altres et feien canviar els costums, moure’t per altres carrers, descobrir cafès nous que resistien amb orgull, inventar-te passatemps desconeguts.

Ara tot això ja és història. La crisi ha obligat molta gent a quedar-se i ja no hi ha cap diferència. Ara Barcelona és el mateix lloc previsible de la resta de l’any, una ciutat presumida, displicent i sense sang. L’únic canvi és que hi arriben encara més turistes que abans, zombis amb xancletes que com a mínim gasten. Així la gent no es relaxa, no s’oblida de qui és o què fa habitualment. Cada dia es lleven com si algú els hagués de passar llista. L’altre dia, per exemple, un transportista que portava una furgoneta em va maleir els ossos com si estiguéssim en ple mes de novembre, i tot perquè jo volia aparcar en una zona de càrrega i descàrrega. Més tard, al vespre, un taxista em va clavar un moc perquè vaig confondre els carrers de València i de Mallorca, i això que aquell home no escoltava la COPE. Aquest agost hi ha una mala llet còsmica. ¿Qui és l’amo d’aquesta expressió? ¿Joan Brossa, potser? Ja no ho recordo, però en tot cas hi ha una mala llet còsmica i, segons totes les notícies, de moment no desapareixerà.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 d’agost del 2011.
 

diumenge, 7 d’agost de 2011

A grans mals, pitjors remeis

Un dels grans entreteniments que conec –i no sóc l’únic, només han de llegir alguns articles- és convertir-me, breument, en conseller de Cultura amateur. És una mica com el teatre d’aficionats tot i que, en comptes d’actuar en una sala parroquial, et converteixes en conseller de Cultura durant una estona, havent sopat, a casa teva, amb tota comoditat. Imaginàriament, t’entrevistes amb el director del Macba i us plantegeu per què no hi va gairebé ningú, presideixes l’estrena del Grec i t’avorreixes estoicament, amonestes els membres del CoNCA amb fredor frigorífica.

Exercint de conseller de Cultura amateur, he mirat de resoldre dos enigmes: per què a l’agost es tanca la Filmoteca i per què aquest mes gairebé no hi ha teatre a Barcelona. Sobre la suspensió agostenca del teatre, entenia que és per falta de públic i per això vaig idear una solució que, la ignorància és atrevida, vaig jutjar encertada: a l’agost s’havien de muntar obres destinades a la població turística, que hi acudirien a corrua feta, famílies senceres, colles d’amics, comiats de solters (aquests veurien Tot esperant Godot: ben borratxo i amb unes grans mamelles de plàstic potser passa millor).

Ha estat llegint aquests dies Manifiesto de David Mamet, un assaig sobre teatre editat a Seix Barral, que m’he adonat de la meva candidesa: “El turista va al teatre, en gran mesura, com jo vaig anar a Londres a veure les Joies de la Corona. Cap londinenc adult no aniria a veure les Joies de la Corona, com cap novaiorquès adult aniria a veure Mamma mia!, perquè fer-ho seria incórrer en allò culturalment repugnant i el faria passar per un turista o per un tanoca”. Només faltaria que, a Barcelona, els turistes fessin amb el teatre el que han fet amb la ciutat.

Enric Gomà, Ara, 1 d'agost del 2011.

dissabte, 6 d’agost de 2011

Glòria a sant Ambròs

A Milà, oeixo una missa de rite ambrosià, una litúrgia provinent del segle IV, dels temps del bisbe milanès sant Ambròs que descansa –és un dir- a la cripta de la catedral dins d’una urna de vidre, entre sant Gervasi i sant Protasi. Als tres se’ls veu molt desmillorats. No hi fa res que jeguin sobre coixins de seda, a la manera de Madame de Récamier: no acaben d’estar còmodes, relaxats. La mort és el que té, que t’esguerra el dia.

Per sant Ambròs, hi tinc, més que devoció, una forta simpatia, que és un sentiment més amable. Sembla que es va inventar la troballa dels cossos de sant Gervasi i sant Protasi en unes excavacions cap a l’any 386 i els va dedicar la catedral que construïa per atreure les multituds, un reclam turístic de primer ordre davant del qual em trec el tricorn. El Fòrum de les Cultures hauria pres un altre caire si entre els fonaments de la gran placa solar s’hagués trobat un sant encarcarat amb una mitra ratada. Encara que algunes cultures hi haurien fet mala cara.

No sols l’admiro per la invenció dels sants Gervasi i Protasi –antigament, invenció volia dir descobriment d’una cosa oculta-, sinó pel que anota sant Agustí a les Confessions: “Sed cum legebat, oculi ducebantur per paginas et cor intellectum rimabatur, uox autem et lingua quiescebant”. Que, a grans trets, vol dir que llegia en silenci.

Sant Agustí no s’ho sabia acabar: per què no llegia en veu alta, com tothom? A l’època, a la que badaves algú et llegia una encíclica i no sempre eren divertides. Potser perquè ningú no l’importunés amb preguntes llaunes: “L’Esperit Sant també prové del Fill? Quina estola em poso?”. O per preservar la veu, ja que el bisbe sovint estava afònic? Ara sabem que ho feia per plaer: el plaer de llegir en silenci.

Enric Gomà, Ara, 31 de juliol del 2011.  

divendres, 5 d’agost de 2011

El costat fosc, entrant a la dreta

Diria que la cosa va començar el 1977, amb l’estrena de La guerra de les galàxies. L’altre dia, a plaça, vaig sentir dues dones que enraonaven sobre els tràngols de la vida i l’una li va aconsellar a l’altra: “Ai, Pepeta, no et deixis endur pel costat fosc!”. No vaig poder parar l’orella perquè em tocava la tanda i, com bé saben, la bacallaneria és una ciència exacta. Després de rumiar-hi una mica, sospito que deixar-se endur pel costat fosc seria, per a aquelles dones, estomacar el marit amb un manat de porros (que és just el que comprava la senyora, a la parada del costat). Abans del 1977 això del costat fosc no es deia, crec. Potser el concepte existia en algun àmbit del coneixement: la psicoanàlisi, l’astronomia, la lampisteria. Durant molt temps vaig tenir a la tauleta de nit una lot que tenia un gran costat fosc: no s’encenia de cap de les maneres.

Ara a tot arreu apareixen, com bolets, especialistes en el costat fosc. En un sopar, en una reunió, en una partida de dòmino, tot d’una algú revela als altres que tots tenim un costat fosc, que lluita amb el costat lluminós. D’entrada no saps si t’està dient que has d’anar a Biosca i Botey a comprar-te un llum de peu halogen més potent. Però no, el costat fosc és dins teu. Tampoc no em ve de nou, sovint m’imagino les meves vísceres -el fetge, el cor- en una tenebra densa i angoixant. Pero no, el costat fosc és a l’ànima: és el mal. Pel que he arribat a entendre, es veu que Macbeth i la seva dona tenien un costat fosc. També el rei Leopold II de Bèlgica. El mateix Hitler tenia un costat fosc que no se’l saltava un gitano. El cas és que, sembla, tots en tenim un: la beneta Teresa Forcades, el doctor Broggi, Bruce Springsteen, que m’ha caigut de la peanya. No guanyem per disgustos.

Enric Gomà, Ara, 30 de juliol del 2011.

dijous, 4 d’agost de 2011

La vegueria de Gloucestershire

Als autobusos barcelonins, la Diputació de Càceres hi fa promoció dels encants regionals per atraure forasters: en promouen el paisatge, la història, la gastronomia, etc. És curiós, mai les seves dones, que serien un bon esquer turístic: “Vine a conèixer la dona extremenya en tot el seu esplendor”. Potser aquells solters alemanys, granats i una mica rebullits, que acostumen a viatjar cada any a Cuba es decantarien pel Teatre Romà de Mèrida.

En un angle, hi han escrit: “Provincia de Cáceres. County of Cáceres”. La traducció de provincia seria province, una paraula que, segons m’aclareix Matthew Tree, tots els anglesos entenen prou bé. Que la Gran Bretanya i els Estats Units es divideixin en counties, comtats, no implica que no sàpiguen que molts altres països es divideixin en províncies. Com la mateixa Extremadura, que es parteix en dues províncies: Càceres i l’altra. Per tant, haver escrit County of Cáceres comporta un gran tacte cap als angloparlants, per facilitar-los la comprensió. Els mateixos publicistes, a Suïssa, haurien escrit -en alemany, francès, italià o rètic-: “Cantó de Càceres”. I el mateix anunci en un autobús de la Unió d’Emirats Àrabs, potser el més proper a província hauria estat “Emirat de Càceres”.

Seguint aquest corrent acostatiu –acostant cultures, països, mandangues-, els periodistes catalans, quan parlin dels Estats Units, podrien dir ministre d’Economia, en comptes de la traducció directa de secretari del Tresor, que només despista –quin tresor? El de Rackham el Roig?-. I ministressa d’Afers Exteriors a Hillary Clinton, que és el que és, en comptes de secretària d’Estat. Ara hi ha un percentatge important d’espectadors catalans que pensen que Clinton li porta els cafès, molt carregats, a Obama.

Enric Gomà, Ara, 29 de juliol del 2011.

dimecres, 3 d’agost de 2011

L'art que ve de bona mena

En moments de gran trasbals moral, quan constato que la societa occidental naufraga en el relativisme, busco guia i orientació en algun passatge d’una obra magna, per bé que breu, composta per Pau Milà i Fontanals, professor a Llotja i germà, com deuen haver sospitat si tenen bon ull per als cognoms, de Manuel Mila i Fontanals. Estètica infantil. Poble sens art, any sense primavera és un assaig sobre estètica pensat per a la mainada encara que curull de grans ensenyances per a qualsevulla edat, que va sortir a la llum el 1878, imprès a Barcelona per Narciso Ramírez y Cía, per iniciativa d’uns amics (Rigalt, Roig i Caba) que el van editar sense el consentiment de l’autor. Qui sap si amb mala fe.

Milà i Fontanals hi desgrana els preceptes més elevats de l’art mitjançant uns rodolins d’aparença simple, tot i que de molt suc i encara més bruc: “L’art que és d’un bell verdader / és un estímul pel bé”. “Qui no té cap ideal / pot ser un home moral?”. “Quan la moral desapareix, / l’art tot seguit descendeix”. “Quan les arts nobles se’n van / vénen buffos i cancans”. Uns versos que sempre m’arriben endins són aquests: “Buonarroti, Rafael i Vinci són / tres artistes primers, cap d’ells segon”. Queden una mica com la davantera del Barça.

El moment culminant d’Estètica infantil és quan Don Pau, en un rampell genial, s’adreça als ateus, els encara amb el seu materialisme descarnat i els repta: “Matèria i força cega, no hi ha més Déu. / Inspireu-vos, artistes, si podeu”, que és com dir “Apa, valent, ara tu tot sol”. Més enllà de les seves creences pietoses, amb Don Pau s’hi arrengleren tots aquells autors actuals per als quals el cinema i la literatura tenen una missió moral de denúncia i reivindicació. Tan lloable.

Enric Gomà, Ara, 28 de juliol del 2011.

dimarts, 2 d’agost de 2011

Tu pots, Julieta

A El matí de Catalunya Ràdio a l’estiu, en una entrevista de Francesc Soler a la cantant mexicana Julieta Venegas, la noia comenta que acaba de tenir una criatura. Des d’aquí li dono la més sincera enhorabona.

Venegas canta i toca l’acordeó, cosa que d’entrada me la fa molt propera, perquè em recorda una de les meves cantants preferides, María Jesús Grados, més coneguda com María Jesús y su acordeón, que vostès només deuen conèixer per un tema quan compta en el seu haver 38 elapés, amb grans èxits d’ahir, d’avui i de sempre. María Jesús –com li diem els seus admiradors, ella és una dona senzilla i no ens ho retreu- ara és regidora de l’àrea de Tercera Edat, Dona i Urbanitzacions pel Partit Popular a la Nucia, un poble a tocar de Benidorm, on cada dia actua a la cafeteria Arenas (ho anoto aquí per si algú s’hi anima). A Venegas, com a María Jesús, també li preocupa la situació de la dona i per això és Ambaixadora Cultural de Bona Voluntat pel Consell de Ministres de la Dona de Centreamèrica. Sort que és de bona voluntat, amb mala voluntat no sabem de què seria capaç.

El periodista li pregunta com s’adapta una cantant d’èxit als deures de la maternitat i ella respon: “Doncs igual que qualsevol, més que res t’ho normalitza tot d’alguna manera, per a mi tot es fa molt més, saps?, com tocant de peus a terra tota l’estona, sempre ha sigut així i ara m’ho fa més encara, perquè no et pots fer la interessant mentre canvies bolquers”. I riu. Entre tots l’hauríem d’animar, aquesta noia. Després d’escoltar l’entrevista, penso que per a ella canviar bolquers no ha de suposar cap entrebanc seriós. Es podria fer la interessant –gràcies a la seva espontaneïtat enganxifosa que pretén passar per natural- en una evacuació per fuita nuclear.

Enric Gomà, Ara, 27 de juliol del 2011.

Mau, Mau, Pau

Mau. Poc abans que un psicòpata nòrdic matés uns 75 noruecs amb vista a crear una Europa blanca i cristiana, va sortir una petita notícia que, potser inevitablement, ha passat força desapercebuda. És aquesta: quatre antics rebels dels Mau Mau kenyans tenen llum verd per demandar el govern britànic per les atrocitats que va cometre al seu país als anys cinquanta.

Mau. El 1948, uns 30.000 terratinents anglesos van expropiar 32.000 km² del millor terreny agrícola de Kenya i en van traslladar els 1.250.000 habitants originals, majoritàriament de l'ètnia kikuiu, a unes reserves reduïdes (5.200 km²). El 1951, uns grups armats de kikuius, anomenats Mau Mau, es van rebel·lar contra el govern colonial. Tot seguit els britànics van muntar uns “camps de filtratge”, pels quals van fer passar uns 150.000 kenyans; entre els mètodes d'interrogació hi havia descàrregues elèctriques, foc i cremades amb cigarrets; ampolles trencades, serps i navalles van ser inserides als rectes i vagines dels detinguts, i les execucions extrajudicials –a boca de canó– hi eren freqüents. Els detinguts sospitosos de pertànyer als Mau Mau van ser penjats o bé enviats a uns camps de treball, en els quals molts van morir de malnutrició, de tuberculosi o de les pallisses, que hi eren rutinàries.

Pau. En acabada la guerra, el 1959, es va calcular que els Mau Mau havien matat 200 soldats britànics, 32 colons blancs i 1.800 africans lleials als britànics (sense incloure-hi un sergent sàdic anomenat Idi Amin), i els anglesos, uns 50.000 kenyans. La rebel·lió va tenir ressò mundial (fins hi havia un grup d'antifranquistes catalans dits els Mau-Mau). Ara bé, per raons diguem-ne cosmètiques, les noves autoritats de la Kenya independent van minimitzar
el paper dels rebels en la lluita anticolonial (a la novel·la autobiogràfica La pàtria aliena, de M.G. Vassanji, hi ha una descripció magnífica d'uns veterans Mau Mau que es manifesten per aconseguir una micade reconeixement oficial). Avui, quatre Mau Mau octogenaris ens han recordat que fa mig segle sí que eren prou importants perquè l'imperi britànic hagués de construir tot un gulag tropical per eliminar-los. L'avi de Barack Obama, per cert, va haver-hi de passar sis mesos. Potser és per això que, fa dos anys, el president dels EUA va fer treure un bust de Winston Churchill de la Casa Blanca i el va tornar a Londres...

Matthew Tree, El Punt Avui, 31/07/2011

dilluns, 1 d’agost de 2011

És car perquè pagues la marca

Ara fa unes quantes setmanes, la història de la falsificació va viure un episodi extraordinari que va fer la volta al món. A la ciutat de Kunming, a la Xina, s’hi van descobrir tres botigues falses de la cadena informàtica Apple. Els iPhones i els ordinadors Mac que s’hi venien eren imitacions, esclar, així com el mobiliari de la botiga, la il·luminació o els uniformes que portaven els venedors, els quals, per fer-ho encara més autèntic, no sabien que tot era fals. Només els va delatar un petit gran error: a la façana, sota la poma mossegada de la marca que tothom identifica, hi van afegir dues paraules que habitualment no hi són: Apple Store. La pífia vindria a ser com falsificar un bitllet de 50 euros, cuidant tots els detalls microscòpics del dibuix, i a l’hora d’imprimir-lo posar-hi 55 euros.

Pocs dies després la policia va tancar aquestes botigues, però era únicament un gest per a la galeria: el negoci de les falsificacions mou milers de milions a la Xina i les autoritats estan acostumades a fer l’orni. Jo mateix ho vaig poder comprovar durant un viatge a Xangai. Al centre de la ciutat hi ha un gran basar que està dedicat només a les imitacions. Aquest basar té tres nivells: a peu de carrer hi ha falsificacions barates que són gairebé una broma, com les vambes Mike o els rellotges Bolex. Dins el mercat ja hi ha imitacions de qualitat de bosses, colònies, polos, bolígrafs, mòbils, sabatilles, tot el que vulgueu i de marca. Hi ha encara un tercer nivell, en unes cambres secretes que queden amagades, on les imitacions són cares i fetes amb tanta cura que fins i tot la bossa, l’embolcall i la factura estan falsificades perquè tot sembli de debò.

Ara, amb les botigues de la cadena informàtica Apple, s’ha arribat a un quart nivell: s’imita fins i tot l’entorn perquè el client pugui disfrutar també de la sensació elitista, de l’estat d’ànim del que gasta diners. ¿Què vindrà després? ¿Sabran falsificar un carrer sencer, com ara la plaça Vendôme de París o la Cinquena avinguda de Nova York amb el seu Tiffany’s? De mà d’obra no els en falta.

Jordi Puntí, El Periódico, 1 d’agost del 2011.

Als seus peus

L’altra nit tornava de Sabadell amb els Ferrocarrils Catalans –l’Elèctric, per entendre’ns- i em concentrava en el pont del peu, molt pronunciat, d’una noia que havia col·locat els peus nus a la butaca del davant. Deu fer uns deu anys, a Buenos Aires, em vaig comprar una revista fetitixista sobre peus, tota ella il·lustrada amb unes fotos esplèndides de peus, turmells i alguns tous de la cama. Ara no me la compraria, en tinc prou d’anar en un tren de rodalia. Cada dia més viatgers es descalcen, estiren les cames i posen els peus damunt dels seients, com si esperessin la visita immediata del podòleg. No sé si és un costum que els immigrants ens han aportat o bé que s’estan integrant amb entusiasme. En qualsevol cas la cohesió social és admirable.

Al meu vagó, uns nois es van asseure a terra perquè sí; uns altres xisclaven com garrins quan els degollen; n’hi havia un d’aires patibularis que duia un iPod i obligava tothom a sentir a tot drap els grans èxits dels mítics Fluorescents Days; un altre brut i sense afaitar escopia a terra de tant en tant (i no en una escopidora portàtil, com manen els cànons).

Les estacions s’anaven succeint mansament: Sant Quirze, Bellaterra, Volpelleres. Tot d’una, a través dels altaveus, el conductor va demanar amb un to apagat i melancòlic: “A ver, por favor, el caballero que se ha quitado la camiseta, ¿sería tan amable de ponérsela? Gracias”.

Anar per Barcelona sense samarreta està multat amb sancions de 120 a 500 euros. Quin gran error, la política de sancions: valdria més seduir, convèncer, engrescar (com tants polítics i opinadors demanen en comptes de les multes lingüístiques). Que el guàrdia s’acostés a aquell turista sense samarreta i li preguntés jovial: “No troba que s’ha girat fresca?”.

Enric Gomà, Ara, 26 de juliol del 2011.

Entradas populares

Compartir