dijous, 29 de setembre de 2011

Gassol, Puig, Desconeguts

Gassol. A Palafrugell, fa 11 dies, va haver-hi una xerrada en què va participar la Montserrat Llambias, la filla de Constantí Llambias, que juntament amb Roc Boronat va muntar la primera loteria per a cecs el 1934: el Sindicat de Cecs de Catalunya (més endavant va ser suprimida per Franco, que va apropiar-se l'invent per tal de fundar l'ONCE a Burgos, el 1938). Quan es va tocar el tema de l'abisme actual entre la classe política catalana i els mateixos catalans, la Montserrat va explicar que a l'època de la República la classe política no existia com a tal: hi havia unes persones que es dedicaven a la política durant una temporada i després tornaven als seus oficis habituals. Va citar el cas de Ventura Gassol, conseller de Cultura a la Generalitat entre 1936 i 1939, que es va negar a cobrar els honoraris que acompanyaven el càrrec, que ocupava per convicció personal. Aquesta manca de professionalitat deu explicar per què molta gent d'aleshores sentia respecte per certs polítics. Així mateix –Josep Termes ho va dir al Josep M. Espinàs en una entrevista reemesa fa poc– quan Macià passava pels barris obrers de Barcelona, fins els de la CNT l'aplaudien.

Puig. Si és difícil imaginar, posem per cas, en Ferran Mascarell fent la seva feina de franc o els obrers catalans actuals picant de mans en veure aparèixer l'Artur Mas, sembla del tot impossible que un polític es doni a conèixer a través d'unes memòries brutalment honestes, però el 1934 això és exactament el que va fer Joan Puig i Ferreter –diputat per ERC al Parlament– a Camins de França. Hi descriu la seva malaltia mental, l'abús sexual que va patir a l'escola, les seves relacions amistoses amb prostitutes i delinqüents, i com, a França, havia pidolat i robat per sobreviure... Quin polític català seria tan càndid, ara? La pregunta, senyors, és retòrica.

Desconeguts. Potser l'abisme entre nosaltres i els nostres polítics es deu precisament al fet que, en el fons, no sabem qui són. Segurament perquè a l'hora de comunicar-se amb nosaltres no fan res més que recórrer al second guessing (si algú sap com es diu en català, que m'ho digui, si us plau): és a dir, intenten endevinar què volem sentir i tot seguit ho diuen amb l'esperança que ens hagin llegit els pensaments correctament. Deu ser per això que quan discursegen, és com si sentíssim ploure.

Matthew Tree, El Punt Avui, 25/09/2011

dimecres, 28 de setembre de 2011

Irreductibles, imbatibles

Del pregó de Puyal de les festes de la Mercè, tothom n’ha dit glòries. Durant anys Puyal s’ha guanyat l’estima dels catalans per les locucions de ràdio i pels espais de televisió –no hi compto els llepes habituals, que s’erigeixen en deixebles i portants del pas de processó de Sant Joaquim Maria Puyal; enaltir-lo ha derivat en una mena de canibalisme professional, un intent d’apropiar-se de les seves virtuts mitjançant el ditirambe-.

Després de llegir el pregó –consistent, amè, didàctic-, només un punt m’ha grinyolat: “La força de la unió del poble és irreductible. [...] Si els catalans anem junts, som imbatibles”. Pensament que enllaça amb el de Guardiola, dit a la concessió de la Medalla d’Or del Parlament: “Si ens aixequem ben d’hora i ens posem a pencar, som un país imparable”. Irreductibles, imbatibles, imparables: sembla que estiguem llegint Las aventuras de Conan El Bárbaro.

Quan algú, davant nostre, arrenca a cantar Asturias, patria querida, no és el moment de posar-li taps: “No creguis, tampoc Astúries no és tan estimada, hi ha molt mite”. Val més que coregem, taral·legem o saltem a peu coix sense reticències. Però ara que el ritme cardíac ens ha retornat a les seixanta pulsacions per minut, traslladem aquest pensament a un altre país, per veure’n el què: “Si els belgues anem junts, som imbatibles”. Què volen que els digui, en tinc dubtes seriosos. Com si són xipriotes, papús o de Tamarit de Llitera. Potser és que l’èpica sols em convenç a l’Odissea i a L’Atlàntida –una magnífica guilladura mineral-.

Tant Puyal com Guardiola ho van dir de cor, mentre que entre els polítics pesen més altres vísceres i glàndules. Aviat començarà una campanya electoral on s’esgargamellaran amb proclames semblants, tan vàcues com engrescadores i emotives. Que no ens deixem prendre per calets també és feina de cadascú.

Enric Gomà, Ara, dimecres 28 de setembre del 2011.

L’amor en temps de l’äppärät

Tres autors sobresurten avui dia en la narrativa humorística dels Estats Units: George Saunders, Sam Lipsyte i Gary Shteyngart. Amb objectius diferents, tots tres es caracteritzen per un agut sentit de l’oralitat, que es tradueix en una llengua brillant, exigent i trencadora, i una atenció a les estratègies narratives del monòleg de stand-up comedy. I després, per descomptat, un coneixement de la tradició satírica de la seva literatura: de Mark Twain a Joseph Heller, de James Thurber a John Updike...

En el cas de Shteyngart (Leningrad, 1972), el seu origen rus –els seus pares van emigrar a Nova York quan tenia 7 anys– l’acosta també a aquell humor melancòlic que comporta la ingestió de vodka per raons sentimentals. Els seus protagonistes provenen d’aquest medi, són fills d’emigrants, i resulten cada vegada més convincents. En aquest sentit, Una súper triste historia de amor verdadero s’ha de considerar com el millor llibre de Shteyngart fins ara, un equilibri perfecte entre l’espontaneïtat descuidada d’El manual del debutante ruso i les peripècies una mica forçades d’Absurdistán.

El primer gran encert d’Una súper triste... és l’estructura. La novel·la narra la creixent història d’amor entre Lenny Abramov, un home tristoi d’avançada edat, i Eunice Park, una noia de 24 anys, adolescent perpètua. Cada capítol va alternant els diaris d’ell i els missatges i xats d’ella. El contrast entre aquestes dues formes d’escriptura accentua les diferències generacionals i és, en mans de Shteyngart, un festival de recursos literaris. Al costat del to digressiu i pessimista dels dietaris, llegim els missatges escrits en un argot ple d’abreviacions i ostentació sexual. Lenny fa una cosa tan antiquada com llegir un llibre de Txékhov. Eunice viu en un món d’imatges, on parlar és un acte tan superflu que fins i tot es coneix amb un verb més tècnic: verbalitzar. Lenny és un comercial que ven plans d’immortalitat a gent rica. Coneix Eunice durant una estada a Roma i s’acaben enrotllant. L’amor està «fora de lloc», li diu ella, però l’endemà ell experimenta «la triple sensació d’estar content, solitari i necessitat, tot a la vegada». S’ha enamorat.

La novel·la ens situa en un futur més o menys immediat i apocalíptic. El decorat de fons són uns Estats Units que estan en decadència, a un pas de la fallida econòmica, governats pel Partit Bipartit i que estan en guerra amb Veneçuela. En aquests dies tothom té un äppärät, un superminiordenador que transmet per satèl·lit la informació personal de tothom, fins al detall més nimi. La intimitat, doncs, ha desaparegut i les relacions es basen en l’exhibició superficial: l’última moda a Itàlia són uns sostenidors que deixen a l’aire els mugrons.

La història d’amor entre Lenny i Eunice es va desplegant a poc a poc i, gràcies a les reticències familiars, és com una regressió a les formes de l’amor tradicional, a una tensió humana que la tecnologia i les aparences havien eliminat. Shteyngart dissimula, però a través de la seva mirada còmica i tendra es qüestiona el futur de l’amor verdader. El final de la història és supertrist, sí, però no ens hem de desesperar: al cap i a la fi descobrim que Lenny, «el viejales» en paraules de la noia, no té ni 40 anys. Hi ha esperança.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de setembre del 2011.

Ressenya de la novel·la Una súper triste historia de amor verdadero, de Gary Shteyngart (Duomo Ediciones).
 

dilluns, 26 de setembre de 2011

Això de la tardor barcelonina

A vegades, quan tasten un vi negre, els sommeliers i els bevedors pedants deixen anar que té unes «notes de tardor». Ja sé que es refereixen a aquell gust com de bosc, com de fulles reblanides i terra remenada quan fa unes hores que ha plogut, però jo, digueu-me tòtil, no sempre hi sé apreciar la presència de la tardor. Més enllà dels llocs comuns que tothom reconeix, tan efectius com posar de fons el concert de Vivaldi corresponent, els que vivim a ciutat hem de recórrer a altres indicis per comprendre el que la natura ens amaga. L’asfalt i la vida vertical juguen en contra de les estacions, les fan més uniformes, i molts anys les fulles dels plàtans comencen a caure a mitjan agost.

Anys enrere em guiava per la coincidència d’uns quants senyals. Sabia que arribava la tardor perquè Woody Allen estrenava una nova pel·lícula, Van Morrison treia un nou disc (sempre millor que l’anterior), arribaven els bolets al mercat i el Barça perdia algun partit contra un equip petit. Ara, en canvi, Woody Allen és tan productiu que les seves pel·lícules s’estrenen a la primavera i Van Morrison, que acaba de fer 66 anys, ha decidit que no té cap pressa. Ara hi ha gols de Messi tot l’any i el Barça no té rival, però els rovellons van tan escassos que es venen a un euro la peça.

Si vols saber en quin temps vius, al final sempre has d’aprendre a destriar les pistes que et dóna la ciutat. Un bon dia els aparadors de les botigues de roba ja exposen jerseis de llana, encara que el carter del barri dugui l’uniforme d’estiu. L’endemà et trobes en una retenció de trànsit inesperada perquè de cop i volta, a mitja tarda, tots els pares i les mares van a buscar els nens a l’escola. Un altre dia plou una mica i ja saps que han arribat les festes de la Mercè. Al carrer els turistes es passegen amb els seus anoracs de colors cridaners i, per les olors que pugen del celobert, descobreixes que la veïna fa bullir el primer caldo de la temporada.

Potser l’error de tot plegat és veure la tardor com una cosa massa romàntica o massa tètrica. La rebotiga de l’estiu o l’avantsala de l’hivern. Potser la gràcia de la tardor a ciutat és que ens instal·larà novament en la vida normal, si és que això existeix. Farà més fred, algú tindrà reuma, passaran les eleccions generals, es posaran de moda un acudit, una telesèrie, un restaurant. I una nit, passejant per Gràcia, et trobaràs en Flowers que et vendrà un dels seus calendaris per al 2012, nen.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de setembre del 2011.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Convidat Monzó

Anys enrere em vaig comprar una lupa, la típica lupa de Sherlock Holmes, amb la intenció de fer el xafarder. Sovint, quan els diaris entrevisten un escriptor, li fan una foto posant a la seva biblioteca. La lupa em permetia acostar-me als llibres que hi havia als prestatges que sortien a la foto, destriar alguns títols, veure com els ordenava l’autor en qüestió. Més endavant vaig adonar-me que encara era més divertit espiar la biblioteca dels famosos del cor a les revistes com Lecturas o Diez Minutos: « Pitita Ridruejo ens convida a casa seva», «Julio Iglesias ens obre les portes de la seva mansió a Miami». Tots aquells volums de pell, la inevitable enciclopèdia Espasa...

Ara fa temps que he abandonat la lupa. És molt millor internet, on les imatges tenen més definició. Aquesta setmana, per exemple, gràcies a la web de TV-3, vaig xafardejar a la biblioteca de Quim Monzó. Dilluns va començar la nova temporada d’El convidat, el programa d’Albert Om. En el primer episodi passava un cap de setmana a casa de Monzó. Estava molt bé, perquè la trobada semblava molt normal, però dins els límits del que el Monzó entén per normalitat. Coneixíem la seva família, el vèiem treballar amb dos ordinadors i ens parlava de les seves obsessions, però alhora estava en guàrdia contra tot el que fa tuf de clixé. S’horroritzava, per exemple, de la gent que diu «fer sexe».

Al llarg del cap de setmana, la càmera atrapava Albert Om remenant a la biblioteca, ordenada alfabèticament. Com que Monzó acostuma a recomanar bons llibres –ell em va descobrir Coover, Manganelli o Tony Earley –, m’hi vaig fixar. L’ Albert Om fullejava Respiración artificial, de Ricardo Piglia. Després, estirat al sofà, Monzó llegia Up in the Old Hotel  un esplèndid recull d’articles del periodista Joseph Mitchell, l’autor del conegut El secreto de Joe Gould. Al cap d’una estona Monzó s’adormia amb el llibre a la cara. Goso assegurar que no era per efecte de la prosa de Mitchell, més aviat semblava la migdiada d’un faune després d’haver menjat com un rei.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de setembre del 2011.

Res no és evitern

Mon àvia Paula no va assistir a l'inici de les obres de la Sagrada Família per només una dècada. Va néixer l'any 1891, just quan Gaudí començava les obres de la façana del Naixement. D'una manera discreta però obstinada, la seva vida va transcórrer en paral·lel al temple expiatori. Sempre que pujava a Barcelona (des de Vilanova i la Geltrú) l'anava a visitar i quan, ja gairebé septuagenària, es va instal·lar amb els meus pares a Noubarris, aquest seguiment es va fer més constant. Durant la meva infància recordo que sovint es queixava, compungida, que no viuria prou per veure-la acabada. Val a dir que era una certesa ben fonamentada, perquè l'aspecte del temple als anys setanta era el d'una obra sòlidament inacabada. De fet, les “obres de la Sagrada Família” van entrar al llenguatge popular dels barcelonins com un sinònim d'un complex concepte teològic: l'evieternitat. Una cosa eviterna és, segons el DIEC, una cosa “Que ha tingut principi, però no tindrà fi”. Com els àngels o les ànimes racionals. Interessant des del punt de vista metafísic però difícil d'exemplificar en el món físic. Les obres de la Sagrada Família servien per aclarir-ho. Només al·ludir-les tothom entenia què volia dir evitern. 
 
Però abans d'ahir el president de la Junta Constructora Joan Rigol va posar data final a les obres. Rigol, que va aprofitar la compareixença per anunciar que deixa el càrrec, va parlar d'un termini relativament breu per a la retirada definitiva de les grues: entre quinze i disset anys. L'horitzó de 2026 permetria lligar el final de les obres amb el centenari de la mort de Gaudí. No sembla gaire forassenyat, ateses les dades que va facilitar Rigol: l'any 2010 van visitar el temple 2.316.721 persones i enguany s'espera que passin per caixa més de tres milions d'ànimes, la qual cosa implicaria un augment del 38%. En l'actual conjuntura econòmica, poques obres (ni públiques ni privades) semblen tenir el futur tan assegurat com les de la Sagrada Família. Els únics que estan desesperats són els atabalats veïns de la zona, que ja no saben com conviure amb aquesta allau incessant de visitants que els tematitza la vida.
La pregunta sorgeix d'una manera natural. Després de més d'un segle de lenta progressió, què farem els barcelonins el dia que s'acabin les obres de la Sagrada Família? No és una qüestió banal. Acostumats com estem a l'evieternitat, i descartat el desastre apocalíptic del túnel de l'AVE, ara hem d'adaptar-nos per a la fi de l'obra inacabada per antonomàsia. Per més que tinguem la pretensió de mirar cap a una altra banda, alguna cosa molt substancial haurà canviat a la nostra ciutat. I no només al perfil, del qual desapareixeran aquestes crosses en forma de grues que han aguantat la criatura gaudiniana durant més d'un segle. Canviarà també una d'aquelles coses intangibles però que influeixen decisivament en la manera de relacionar-nos amb el paisatge. Com quan 'any 1994 es va inaugurar l'Eurotúnel que uneix Calais amb Folkestone i la Gran Bretanya, en certa mesura, va deixar de ser una illa per transformar-se en una banyera amb desguàs. Els britànics mai no han superat aquesta connexió i el seu euroescepticisme s'ha accentuat.

En el nostre cas, a partir de l’any 2026 Barcelona deixarà de ser una ciutat eviterna i li arribarà l'hora de la veritat. Què accentuarà en el caràcter barceloní el final de les obres de la Sagrada Família? Ara que el president Mas  parla de “transició naional”,¿substituirem l'horitzó tan proper del 2014 pel més allunyat del 2026? En tot cas, serà un moment capital.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 22 de setembre de 2011

Cal tatuar-se per amor?

Mentre Berlusconi fa surf per les onades del seu declivi i Bossi busca una passarel·la per abandonar el vaixell, la fascinant societat italiana viu pendent de l'ós Baloo. Poc es podia imaginar Rudyard Kipling que el seu gai plantígrad de El llibre de la selva tindria una posteritat tan agitada. Els de la meva generació sempre l'associarem a una campanya publicitària intensiva que pretenia fomentar el consum de plàtan canari: “cada día uno, por lo menos”. Els italians d'ara, en canvi, associen l'ós a una parella d'esvelts nedadors que acaben de partir peres. Es tracta de la gran Federica Pellegrini i el que semblava destinat a ser el pare dels seus fills, Luca Marin. Federica és la primera nedadora italiana que ha obtingut una medalla d'or olímpica. Això va passar a Pequín 2008 en l'especialitat de 200 metres lliures. Ja posseeix quatre títols mundials i també és l'única nedadora italiana (i de les poques europees) que ha batut un rècord mundial en més d'una especialitat: és l'actual plusmarquista mundial en 200 i 400 metres lliures. Els italians hi tenen dipositades moltes esperances de cara als Jocs Olímpics de Londres 2012 i, de fet, ja és considerada una de les esportistes italianes més importants de la història. El currículum de Luca Marin és més modest, però també compta amb algunes medalles en campionats europeus en la seva especialitat de 400 metres estils. A la final olímpica de Pequín va obtenir un meritori cinquè lloc. La història d'amor entre els dos nedadors ha estat molt seguida per la premsa del cor italiana. Marin, conegut amb el sobrenom de Balù per raons que se m'escapen, va deixar la nedadora francesa Laure Manaudou per la Pellegrini i després han passejat el seu amor per Verona, pàtria de ficció de Romeu i Julieta. A més, encaixen en el lema heràldic de Cristiano Ronaldo: guapos, rics i bons nedadors. 
 
Federica, coautora del llibre Mamma, posso farmi il piercing?</CF> (2007), es va tatuar el sobrenom de Martin al turmell. Era el seu vuitè tatuatge i, ara que la història d'amor ha acabat, és matèria informativa de primer ordre. La notícia de la separació va trascendir quan el tatuador va declarar que Federica li havia demanat modificar el Balù tatuat al turmell. Aquesta filtració grafítica ha revolucionat l'interès dels mitjans per Federica. La campiona italiana ha hagut de desmentir per tele, blog i ràdio que pensi esborrar les quatre lletres del seu turmell. Aquest diumenge va escriure al seu blog: “non lo coprirò con altri nomi, ma cercherò di modificarlo con un significato ben preciso”. El mateix dia, entrevistada per Vittoria Cabello a Rai 2 en el debut d'un nou programa televisiu de títol contundent Quelli che il calciò (no se sap on, però el que és segur és que algú rebrà una coça) reiterà que “Io ho otto tatuaggi e otto resteranno. Magari, ci saranno delle modifiche”. Aquestes enigmàtiques modificacions han aixecat molta expectació a Itàlia. Només cal llegir els comentaris (moderats) dels fans al seu blog. Més enllà dels èxits esportius i del suport moral en moments de ruptura amorosa, molts seguidors mostren la seva curiositat per saber com modificarà Balù sense esborrar-lo ni faltar al respecte a Luca. Si la Pellegrini fos catalana podria afegir-hi lletres per formar paraules com ara baluard o embalum. En italià també pot formar baluardo o baluginare (pampalluguejar), però ara i aquí  goso a fer un pronòstic sobre què farà. Esborrarà o emmascararà la A per obtenir blu (“che ha un colore azzurro scuro e intenso”), el color de la selecció nacional italiana. Així ningú la criticarà. Ni el seu ex.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 20 de setembre de 2011

Palíndroms detonants

Aquest dissabte a la Biblioteca Central d'Igualada es va celebrar un acte singular: la inauguració del primer fons palindròmic que acull una institució. Es tracta de la vasta col·lecció de paraules i frases capicues en desenes de llengües que va recopilar durant dècades l'enyorat Ramon Giné, fill de Sarral i instal·lat a Vilallonga del Camp. Giné va transformar al Camp de Tarragona en la capital mundial de la palindromologia i seu del Club Palindròmic Internacional (CPI). Durant anys vaig assistir a les seves excepcionals calçotades palindròmiques amb un estol d'addictes a la simetria encapçalats pels dirigents del CPI Josep Maria Albaigès i Jesús Lladó. El fons Giné també conté paraules pentavocàliques i altres facècies verbívores divulgades a través del butlletí del CPI Semagames. Fa goig veure tot aquest material arxivat com sant Benet mana. Si rau a Igualada gràcies a Jesús Lladó, el successor de Giné al capdavant del pickwickià CPI juntament amb Pere Ruiz. El dissabte vam retre homenatge a l'esperit enjogassat d'aquest apassionat de les simetries ("Cita'm, Giné enigmàtic", li dedicà Lladó). Quan l'any capicua 1991 vaig publicar el meu primer llibre sobre joc verbal (un vetust Manual d'enigmística) Albaigès ja havia creat el butlletí Rever (1/6/87) que va tenir continuïtat a partir de 1989, quan Giné s'hi va incorporar i el transformà en el Semagames trimestral amb el català com a llengua vehicular i palíndroms en totes les llengües possibles. Arran de la publicació del Manual, Ignacio Martínez de Pisón i Josep Massot s'hi van posar en contacte i li dedicaren una pàgina aquí a La Vanguardia.

En aquell Manual de 1991 jo ja proposava dos exemples en català per substituir el “Senén té sis nens i set nenes” (que és l'exemple que figura a l'entrada palíndrom de la Gran Enciclopèdia Catalana): “Margarida dirà gram i Català a l'atac”. Això no vol pas dir que me'ls hagués inventat, esclar. Després del rebombori que ha causat l’ús del palíndrom Català a l'atac en l'única Diada capicua d'aquest mil·lenni (11/9/11) molta gent s'ho pensa. D'altres creuen que me n'he apropiat. D'entrada, cal dir que els palíndroms (breus) no s'inventen; es descobreixen. Un bon dia algú s'adona que Roma/Amor, Berga/Zagreb o Seul/Blues formen fascinants simetries. Després de divulgar el Català/a l'atac l'any 91 vaig rebre tres notes de gent que se n'atribuïa l'autoria. Tal com ja vaig fer constar a la primera edició del llibre Verbàlia (2000) l'al·lusió més antiga impresa que he descobert fins ara és en un llibre de l'arquitecte igualadí Carles Lladó i Badia, autor de diverses obres sobre la qüestió nacional. L'any 1986 Lladó va publicar un Català a l'atac il·lustrat al seu llibre Catalunya independent (El Llamp). En les últimes dècades, moltes de les conferències que he fet sobre ludolingüística duien per títol “Català a l'atac”. Així vaig titular l'Homilia Laica que vaig llegir a la Fira del Llibre d'Organyà el dissabte anterior, 3 de setembre, en homenatge al primer text en català: les Homilies.

Poc em podia imaginar que el dilluns 12 de setembre un ínclit fill de Ramiro reproduiria aquest palíndrom juganer a la portada de El Mundo acompanyant la crema de banderes per part d'encaputxats, tot relacionant en una mateixa frase copulativa el meu parlament del matí i les accions piròmanes de la tarda, en una mostra flagrant de rigor (informatiu) mortis. Un dels palíndroms que es va “inventar” Giné sembla expressament dedicat al senyor Ramírez: “Tira'm anís a la sina, marit”. Té dues Tes i cinc As, però no té cap E.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 19 de setembre de 2011

dijous, 22 de setembre de 2011

Maneres, Protocols, Estrelles

Maneres. Fa un parell de setmanes, Manel Fuentes va entrevistar el catedràtic Vicenç Navarro a Catalunya Ràdio i tots dos –fins a un cert punt– hi van acabar perdent les formes: a la primera pregunta, Navarro va demanar al Fuentes que li'n fes una altra de més interessant; i avall que fa baixada fins que es van acusar mútuament de ser mentiders, mal educats, i coses per l'estil.

Protocols. De totes maneres, la ràdio no deixa de ser un mitjà força informal; més aviat és a la televisió que aquestes sortides de to –les genuïnes, per contrast amb els exabruptes acuradament provocats dels reality shows– es converteixen en interessants de debò, sobretot perquè els programes en directe semblen regits per unes regles d'etiqueta quasi-victorianes (la supressió de paraules gruixudes, l'ús obsessiu de vostè...). Són moments en què el protocol se'n va en orris, i la gent es comporta com, bé, gent. A les televisions angleses n'hi ha hagut un munt, com quan la cantant Grace Jones es va posar a pegar al seu entrevistador perquè no li feia prou cas (1981); o quan (1991) l'actor Oliver Reed, begut, va besar l'assagista feminista Kate Millett amb les paraules “Fes-me un petonet, tetes grosses” (abans de marxar del plató, disculpant-se efusivament). A TV3 també n'hi ha hagut, de moments imprevisibles, notablement el 1992 quan Anna Lafau va anunciar la mort de l'escriptor Valerià Pujol, sense poder estroncar el doll de llàgrimes que li queia galtes avall (feia goig, per cert, veure un presentador de telenotícies comportar-se amb tanta sinceritat, sense fer aquella mena de cara llarga-però-no-gaire que sembla ser la norma professional).

Estrelles. Ara bé, res, que jo sàpiga, es pot comparar amb l'entrevista que el presentador britànic Jonathan Ross va fer a Tom Waits a la BBC, fa uns cinc anys. Cansat dels monosíl·labs grunyits amb què Waits havia contestat les preguntes fins aleshores, Ross li va etzibar: “Aviam si ara cantes quelcom, perquè cantes molt millor del que parles.” Waits, sobtadament despert, va exclamar amb una claredat exemplar: “Què m'acabes de dir?” De cop, Ross havia deixat de fer de periodista i Waits, de fer teatre, i s'havien convertit en dos homes enfurismadíssims l'un amb l'altre. La vida real. Als senyors Navarro i Fuentes, malauradament, els faltava un tros perquè arribessin a tant.

Matthew Tree, El Punt Avui, 18/09/2011

dimecres, 21 de setembre de 2011

Tres titelles de ràdio

El senyor Castanys, el senyor Bohigas, el senyor Marcel·lí: RAC1 cada dia recorda més el casino dels senyors de tantes ciutats i viles. Mentre que el senyor Castanys fa un informatiu humorístic a El món a RAC1, el senyor Bohigas comenta l’actualitat cultural a Versió RAC1 (és difícil estar-hi en desacord) i el senyor Marcel·lí intervé amb senderi també a Versió RAC1.

Tots ells són titelles de ràdio animats per guionistes que estrafan la veu i creen un personatge –el senyor Castanys és un joier jubilat, el senyor Bohigas porta un bar-, inspirats més o menys en el senyor Casamajor, darrere del qual s’emboscava Xavier Sardà a RNE i a la SER. Encara tenen uns antecedents més remots en el senyor Sistacs, una creació de Valentí Castanys –cap parentiu amb l’altre- per a Ràdio Associació durant els anys 30 –ara bé, Castanys no feia titelles per la ràdio, sinó que narrava els tràngols de la família Sistacs (representants d’aquella petita burgesia amant de l’ordre i el Cerebrino Mandri)-. I encara ens hauríem de remuntar al senyor Canons, que encarnava el prototip d’empresari torracollons (el rodolí no és casual) i que el 1925 va tenir un revista humorística amb el seu nom, El senyor Canons. I diria que tot plegat prové –la mala lletra és perquè el pols em trontolla d’emoció- del senyor Esteve de Rusiñol. Excusin si els he avorrit amb dades culturals; la cultura és molt pesada. Per això s’ensenya a la universitat, on algunes classes són autèntiques proves de resistència per a cosmonautes.

Als senyors Castanys, Bohigas i Marcel·lí els reuniria en una tertúlia de ràdio perquè bramessin contra l’impost del patrimoni, com ara s’estila entre els tertulians. No s’hi notaria una gran diferència: als tres senyors se’ls veuen els fils del titella de la mateixa manera que als tertulians se’ls veuen els fils dels partits i les fundacions.

Enric Gomà, Ara, dimecres 21 de setembre del 2011.

dilluns, 19 de setembre de 2011

Diu que ja som 7.000 milions

Segur que heu viscut la mateixa situació. Aneu amb cotxe per una autopista qualsevol i conduïu tranquil·lament, escoltant la ràdio. De sobte, no sabeu per què, la mirada es fixa en el comptaquilòmetres i en aquell precís instant, per atzar, hi veieu aparèixer el quilòmetre 77.777, o el 100.000, o qualsevol altre número capritxós. Llavors reduïu la velocitat per congelar el moment i potser mireu el paisatge, com si hagués de passar una cosa extraordinària, però al final sempre surt el quilòmetre següent i tot torna a ser normal.

Amb la mateixa casualitat rutinària, és probable que aquesta setmana el comptador de persones que hi ha al món arribi als 7.000 milions. S’ha d’anotar amb xifres per copsar millor la importància dels zeros: 7.000.000.000 de persones. Segons els càlculs de l’ONU està previst que s’arribi a la xifra aquest any, però molts demògrafs asseguren que això dels parts a escala global sempre s’avança i és probable que el nadó rodó neixi aquest dies. No ho sabrem mai, però fins i tot pot ser que avui mateix, ara, mentre vostè llegeix aquestes paraules, acabi d’esclafir el primer crit.

Tampoc no sabrem mai on haurà caigut el nadó afortunat, però els savis s’arrisquen i diuen que molt probablement haurà nascut a la Xina o a l’Índia, que per alguna cosa compten més de 1.000 milions d’habitants cadascú. Si tinguéssim les penques del ministre Fraga Iribarne durant el franquisme, que cada any escollia a l’atzar el «turista un milió» i l’utilitzava per promocionar el seu Spain is different, ara mateix ens inventaríem que «el nadó 7.000 milions» acaba de néixer a Guimerà, Vacarisses o Ripoll, i muntaríem un gran parc temàtic en honor seu. Seria nena, una nena molsudeta, amb un halo de bondat com el petit Buda, i la gent vindria de tot el món per admirar el seu somriure. Eduard Punset escriuria sobre la seva ànima i les nostres emocions i, com sempre, vendria molts llibres. Tindria un nom, esclar, però tothom la coneixeria com la nena 7.000. Quan ja fos una dona adulta, la nena 7.000 viatjaria fent conferències sobre el poder de les xifres. «Tots som un número influenciat constantment per milers de números», diria, i parlaria dels 5.000 milions de mòbils que hi ha al món, dels 22.000 nens que moren cada dia en condicions de pobresa, dels 27 milions d’esclaus que encara hi ha avui dia. Llavors, al voltant de l’any 2025, tal com està previst, naixerà el nadó 8.000 milions i per fi ella podrà descansar.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de setembre del 2011.

Pregó bibliofàgic, per Màrius Serra ( 60ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern )

Enregistrament amb la lectura del Pregó


La llengua fa salts mortals i per això mai no morirà. Tot sovint una mateixa frase passa de literal a figurat. No parlo de llenguatge poètic. La baixada de bandera que insisteixen a cobrar-nos els taxistes ja és, en l’era digital, llenguatge figurat. Que què és la baixada de bandera? Doncs allò que et cobra un taxista per no dur-te enlloc. Tu hi puges i pataplam, ja t’aplica la baixada de bandera. Que per què se’n diu així? Doncs perquè abans els taxímetres duien unes banderetes metàl·liques que deien libre, aquelles mateixes que van inspirar una mítica definició de mots encreuats d’en Tísner: alça la bandera en senyal de llibertat, que remetia no pas a revolucionari sinó a taxista, que en alçar la bandera informava que quedava lliure. Ara ja no n’hi ha cap, de bandera. Als taxímetres tot són botons. En canvi, la baixada de bandera es resisteix a desaparèixer del llenguatge. És a dir, que encara te la cobren. Ben aviat, anar al vàter i tirar de la cadena també serà un exemple de sentit figurat. Quan acabis, tira de la cadena, nen!, dirà l’avi. Quina cadena?, preguntarà el nen, que només trobarà botons o palanques. Per no parlar d’expressions com ara fondre els ploms (quins ploms?) o donar corda (quina corda?). A veure quan sentim algú que, un divendres, volent dir que se li fonen els ploms, ens diu “estic a punt que em salti el diferencial”, o bé una campanya de política lingüística que digui “carrega la bateria del català”.

Fa uns anys, vaig llegir que feien una Fira del Single a Montjuïc. Jo que encara conservo el plat del tocadiscos vaig pensar: calla, que encara et firaràs! Hi vaig anar tot il·lusionat i va resultar que no hi venien pas discos de 45 revolucions, d’aquells que coneixíem abans com a singles, sinó que era una Fira de Solters! Perquè els Singles d’ara, senyores i senyors, resulta que són solters! Això sí, solters amb un cert poder adquisitiu, perquè sinó, no passen de concos. A la Fira del Single hi venien apartaments de solter, rentaplats de solter, viatges en creuers especials per a solters de l’un o l’altre bàndol, suposo que amb intencions tennístiques, és a dir, per veure si els singles de tant en tant acabaven jugant algun partit de dobles. En fi, que hi havia de tot, llevat de discos de vinil! Un últim exemple, ja prehistòric, d’expressió que ha perdut els referents és allò que diem, dèiem, de la gent gran: la Pepeta ja fa catúfols. Que què? Catúfols! Els catúfols eren els receptacles que agafaven l’aigua a les sínies, i que anaven fent sorollets en rodar, xep xep xep, igual com una persona gran quan repapieja, que diem, o dèiem, que fa catúfols.

Tot això ho dic perquè, l’endemà mateix que el gegant Amazon s’hagi instal·lat al nostre mercat editorial, venir a fer el pregó de la 60ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern em fa pensar en un viatge en el temps. Però no em malinterpreteu. Tots els meravellosos llibres que estan a la venda en tots els expositors de la Fira tenen un passat, gloriós en alguns casos, i ens permeten viatjar-hi. Això ja ho tenim per descomptat. Però la idea perversa que em va assaltar quan preparava aquest pregó és que potser la màquina del temps que ens transporta a una Fira com aquesta no ens remet al passat, sinó al futur. I potser a un futur no gaire llunyà. Perquè no passaran gaires anys, potser alguna dècada, que totes les Fires del Llibre del nostre món seran Fires del Llibre Vell, mentre que les fires de les novetats editorials s’assemblaran més al Sonimag, amb dispositius lectors electrònics de diversos formats, prestacions i dissenys, mentre que només alguns editors exquisits continuaran editant sobre paper, ni que sigui per a col·leccionistes, entre els quals em comptaré, igual com ja passa ara amb el vinil, que encara es fabrica i fins i tot el pots adquirir sense haver de certificar abans que ets solter. I, creieu-me, no us ho dic pas com qui explica un malson. Ans al contrari. Veig un futur resplendent per al llibre vell. Més futur que no passat. Més Antic que no pas Vell.

A mi, que sóc de la cultura del paper però no em fa cap por l’era digital, venir a pregonar les excel·lències d’aquesta 60ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern m’ha portat a escriure, per acabar aquest pregó, un conte que explica la història d’un lector voraç com el que surt al fantàstic cartell del Perico Pastor. Un lector tan voraç que devora tots els textos que li cauen a les mans. Un lector tan voraç i veraç que ara mateix podria estar llegint el Pregó d’aquesta Fira. El nostre lector anònim no és ni bibliòman ni blibliòfil ni bibliòfug. És bibliòfag, perquè practica la bibliofàgia. Se’ls cruspeix, els llibres, com qui es fot un plat de mongetes amb pernil. El protagonista del nostre conte és un lletraferit salvatge que comença, de menut, llegint quaderns escolars i frases fetes amb guixos de colors a la pissarra. De mica en mica el seu apetit bibliobulímic el mena a cruspir-se tots els contes que hi ha a la biblioteca de la seva aula infantil. Quan ja els ha llegit demana canviar de classe, i així successivament fins que devora tots els llibres de l’escola (en català, castellà i anglès, perquè és una escola catalana on es practica el submarinisme, però també hi ha llibres en castellà i en anglès). Salta de cicle amb una rapidesa insòlita per poder continuar llegint. Després assalta l’institut. Allà aprèn a suspendre el temps vital per poder acabar-se tots els llibres que l’envolten.

La vida del nostre lector bibliòfag transcorre feliç. Llegeix a qualsevol lloc i en qualsevol posició. En un lavabo, en un menjador, al tren, en una sala d’espera, al carrer, al vestíbul dels hotels. Un dia entra en una llibreria del seu barri i ja no en surt fins a la setmana següent, quan ha llegit tots els volums de les prestatgeries. El llibreter obre i tanca normalment el seu negoci, però el lector voraç roman a l’interior, nit i dia, devorant els llibres que no paren d’arribar en paquets de volum creixent perquè s’acosta sant Jordi. Al final ho aconsegueix i en surt, satisfet, el dia de sant Joan. Mentre passeja topa amb una antiga companya de classe que el convida a casa. Mitja hora més tard el lector bibliòfag puja il·lusionat al pis de la seva vella amiga. No en sortirà fins set mesos després, el temps just que trigarà a cruspir-se tots els llibres que l’avi de la noia li ha deixat en herència. Seran set mesos inoblidables, en una biblioteca plena de clàssics universals. Llibres dels d’abans. Dels de tota la vida. La nit que tanca l’última pàgina del tercer volumet del Pickwick de Dickens traduït per Josep Carner i publicat per Proa l’any 1931 a 10,50 ptes per volum o 9 pessetes per als subscriptors, abandona el pis per sempre. Necessita nous horitzons.

El salt d’una prestatgeria a l’altra en què aviat es transforma la seva vida sentimental s’alenteix el dia que s’enamora d’una bibliotecària. Aquest cop trigarà set anys a devorar tots els llibres de la noia. Com que és una dona perspicaç, aviat sospita alguna cosa. Per si de cas, cada pocs dies porta alguns llibres que treu de la feina i els afegeix discretament a la prestatgeria. Això allarga la relació, però el lector bibliòfag no en té mai prou. Mai. El convidaríeu a instal·lar-se a la Biblioteca Nacional i no en sortiria fins que no s’ho hagués llegit tot. Absolutament tot. Ara fa poc que l’han trucat els del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, per tal d’encarregar-li el pregó de la 60ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern. Ha atès el telèfon mentre fullejava l’enèsim volum del Manual del librero hispanoamericano de Palau i Dulcet, que conté la Bibliografía general española e hispanoamericana desde la invención de la imprenta hasta nuest

dijous, 15 de setembre de 2011

Discurs 11 de setembre a la Ciutadella




(En els 100 anys de 
la Secció Filològica del IEC)


En català, el número cent sona com la tercera persona del verb sentir, de manera que els centenaris acostumen a ser de caire sentimental. El de la Secció Filològica del IEC ho és. Recordem-ne els seus primers membres: Alcover, Carner, Clascar, Fabra, Guimerà, Maragall i Segalà. Però una institució científica sap que el cor és només una vàlvula i que els sentiments també els regeix el cap. L’eminent lingüista britànic David Crystal, en una conferència a Barcelona, va dir que ell comprenia els catalans perquè era gal·lès. “L’anglès —afirmà— és la meva llengua del cap i el gal·lès la del cor”. Els presents vam aplaudir per cortesia, però estic segur que cap dels membres de la Secció Filològica no hi estava d’acord. Perquè el llegat lingüístic de Pompeu Fabra es fonamenta en la unió de cap i cor. L’any 69, Josep Pla va escriure un paràgraf que hauria de fer reflexionar tots els dirigents que ara mateix ens escolten: “Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, d’aquesta època, que, havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar”. Naturalment, l’any 69 el senyor Josep Guardiola encara no havia nascut, però quin va ser el propòsit de Fabra? Doncs el mateix que té la ja centenària Secció Filològica: fondre el cap i el cor a través de la paraula viva. Busquem un exemple de paraula ben viva: futbol. Prové de l’anglès football (paraula plana la segona síl·laba de la qual té una o oberta i llarga). Fabra en va proposar l’adaptació al català. Ara fa cent anys en podíem haver dit fútbol, com en castellà, però aleshores els parlants de català oriental tendiríem a pronunciar fútbul, igual com diem tèrbol. Hi havia una altra possibilitat: desplaçar l’accent a la segona síl·laba, com el portuguès futebol, i així la o es pronunciaria oberta en tots els dialectes, com en l’original anglès. La forma aguda del futbol ja sorgia espontània entre molts catalanoparlants futbolers. Fabra va parar orella i va influir perquè se n’aguditzés la pronúncia. Així, doncs, ara tenim futbol tothora i també en tots els àmbits del català, inclosos els amics valencians. Un encert estratègic, el cas del futbol. Anys després Badia i Margarit ens va fer veure que en català abans identifiquem una paraula pel timbre vocàlic que no pas per l’accent d’intensitat.

La connexió entre el cap i el cor em fa acabar aquesta glossa celebratòria del centenari de la Secció Filològica amb un record al doctor Joan Solà. L’any 87 Solà va proposar 11 conceptes que explicaven la reconstrucció del català com una llengua moderna, rica, de cultura, nacional, referencial, composicional, reflex de la parla, clara, lògica, autònoma i germana de les altres llengües d’Europa. En aquest solemne centenari, convé recordar unes paraules poc conegudes de Fabra que Solà sovint reivindicava: “Contràriament al que vostès podrien pensar de mi, he de manifestar-los que quan es tracta de l'ensenyament del llenguatge jo no sóc partidari d'una gran profundització en la gramàtica, perquè la cosa interessant és l'adquisició del llenguatge per part dels infants (...), l'adquisició de l'ús corrent de la llengua que s'anomena literària; per això es necessita gramàtica però no massa gramàtica”. D’això avui en diem immersió lingüistica. Necessitem que el cor i el cap siguin capaços de submergir-se alhora, junts, en la mateixa investigació, i no pas en dues línies. En aquest segon segle de Secció Filològica del IEC necessitem més immersió lingüística que mai per tenir un futur capicua, amb el cap i amb el cor. Només si vehiculem del dret i del revés el nom de la nostra llengua en traurem l’entrellat: CATALÀ A L’ATAC! Visca la llengua viva! I visca el submarinisme!


Màrius Serra. 11/9/11. Acte Institucional de la Diada Nacional celebrat al Parc de la Ciutadella de Barcelona.

L'escola del futur

La resposta de Mariano Rajoy a la sorollosa polèmica provocada per la interlocutòria sobre la immersió lingüística és impecable. El líder del PP fa servir un llenguatge clar i entenedor, en establir una premissa única: “el que és normal al carrer ho ha de ser a l'educació”. Rajoy només demana que totes les parts del conflicte facin un esforç per traslladar aquesta normalitat a les aules. Em fascina que, per fi, un polític amb possibilitats reals d'exercir el poder faci un esforç de claredat i síntesi. Reconec que no acostumo a coincidir gaire amb les seves opinions, però avui he d'admetre que m'ha fet obrir els ulls. Per dir-ho en la seva llengua, tiene toda la razón del mundo
 
Ja n'hi ha prou de voler posar límits a la realitat amb l'excusa de l'educació: “el que és normal al carrer ho ha de ser a l'educació”. Centrem-nos en els adolescents que aquesta setmana han trencat dotze setmanes d'abstinència educativa. Analitzem l'assignatura d'Educació Física, per exemple. Observem un grup de sis companyes de 4rt d'ESO i intentem establir què és normal per a elles en aquest àmbit del coneixement. Resulta que, extraescolarment, dues juguen a vòlei, una fa patinatge artístic, una altra natació i les altres dues només caminen de casa al metro i del metro a l'escola. El seu centre educatiu no té ni piscina ni pista de patinatge, i al poliesportiu només hi ha cistelles de bàsquet. M'informo sobre quina mena d'activitats els ofereix l'escola i esbrino que un dels procediments per avaluar-les és un Test de Resistència Cardiorespiratòria anomenat Course-Navette. Es tracta de córrer una distància, descansar, tornar-la a córrer, descansar una mica menys d’estona, tornar a la càrrega i reposar, cada cop amb menys temps de recuperació, i així successivament fins que la veu del professor o les cames de l'alumna diuen prou. Recorda una mica el famós mètode Estivill per fer dormir els nadons, però amb més esbufecs i corredisses,. He d'admetre que això no ho he vist fer mai al carrer, jo, i mira que m'hi fixo. Al carrer la gent salta, balla, juga a pilota, es fa la traveta, corre, sobretot si el persegueixen, i fa altres activitats físiques que ara no venen a tomb, però això de la Course-Navette no ho he vist en ma vida. És intolerable. Caldrà eliminar-ho del disseny curricular. 

Centrem-nos ara en les meves assignatures preferides: llengües i literatura. No voldria introduir cap (altre) motiu de discòrdia, però posats a reproduir a l'escola allò que al carrer és normal no em puc estar de constatar que pels carrers de les viles catalanes no només es parla català i castellà, sinó molts altres idiomes, igualment dignes de ser estudiats. I, per cert, se sent poc anglès. Caldrà introduir-hi desenes de llengües (maternes), reduir dràsticament les hores d'anglès, augmentar les de castellà, sí, sobretot en les diverses variants iberoamericanes, seseo inclòs, mi amol, i adaptar les classes de català a la fonètica, sintaxi i lèxic del català indescriptible que ara es parla al carrer. Pel que fa a les assignatures de literatura, caldrà canviar-les per assignatures de televisió, ràdio, internet i xarxes socials. Què és normal, avui, al carrer? Llegir? No pas. Les matemàtiques d'ESO s'haurien de limitar als sudokus. Ningú no fa arrels quadrades ni equacions, al carrer. Per què hem d'obligar les nostres pobres criatures a aprendre'n? Mariano Rajoy l'encerta de ple i ens dóna pistes sobre l'abast del seu model educatiu. Per fi algú amb les idees clares proposa una reforma a fons. El carrer a l'escola (i tots els del'escola al carrer). La reforma definitiva. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 15 de setembre de 2011 

Aixecar-se tard o d'hora

És la primera vegada que començo un article amb una cita de Josep Pla (i espero que sigui l'última): “Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, d'aquesta època, que, havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar”. És de la collita de cites planianes del 69. Dos anys després, a la bella vila de Santpedor, va néixer un noi que a hores d'ara gairebé encaixa en la definició. Si no l'únic (cal advertir que Pla era molt sentenciós i tendia al maximalisme), Josep Guardiola és un dels pocs catalans actuals que, “havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general, ho ha aconseguit d'una manera explícita i indiscutible”. Això ja no li treu ningú, per més incert que sigui el futur en el món del futbol. D'aquí que (gairebé) tothom aprovés la medalla d'or del Parlament que va rebre la setmana passada i que (gairebé) tothom aplaudís el seu esplèndid discurs. Va ser una peça rodona que va corroborar el que ja intuïm a les conferències de premsa: que Guardiola és un bon narrador. Ibrahimovic el va intentar atacar anomenant-lo filòsof en un d'aquells usos despectius que només ofenen els professionals del ram esmentat (pallasso, peixatera, carreter), però anava errat. El suec ha llegit poca filosofia, o potser ha llegit poc en general. L'especialitat de Guardiola és en la narrativa breu. Després del discurs, els vigilants del Museu del Barça ja deuen haver hagut d'improvisar una resposta per atendre les peticions de visitar el famós despatxet del soterrani (amb la seva catifa i el seu llumet) en el qual Guardiola malda per arribar a l'eureka bisetmanal, és a dir, trobar la manera de vèncer el següent adversari. En boca seva aquest espai, probablement tan convencional com molts altres despat-xos, es fa literari i, per tant, tothom el pot imaginar d'una manera diferent. 
 
Les paraules més citades del seu discurs han estat les que en componien la cloenda: “Si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora ben d'hora ben d'hora, i no hi ha retrets, no hi ha excuses, i ens posem a pencar, som un país imparable, creieu-me que som imparables”. A la botiga de souvenirs Look Now del carrer de Petritxol ja les mostren  estampades en un pòster quadribarrat, talment una cita de Pla. Si abans el narrador Guardiola ens remetia a la foscor del soterrani per buscar la fórmula màgica, ara apel·la a la claror de l'alba. En general, cadascú es lleva quan pot, no pas quan vol. Els horaris de treball, en el cas de tenir feina, són flexibles i cobreixen diversos trams del dia o de la nit. Conec molta gent que es lleva ben tard però que penca moltíssim. Treballadors de la nit, i no només en les diverses modalitats farandulaires, que ja arrosseguem una fama de noctàmbuls guanyada a pols. Moltes altres professions no encaixen en la cita de Guardiola: metges, infermeres, cambrers, vigilants, policies, taxistes, cuiners... Els mateixos polítics que l'escoltaven, de fet, sovint pleguen tard. Però Guardiola parla d'aixecar-se ben d'hora i tothom entén què vol dir. El relat li funciona encara que el lector faci torn de nit o sigui partidari de fer el ronso al llit. Guardiola sap que matinar és una activitat que relacionem amb el verb pencar, sap que en d'altres ciutats que no són Barcelona quan la gent queda a primera hora mai no és abans de les deu, sap que l'Homo Sapiens Catalanibus associa el treball a un despertador. Al Pep només li cal tocar el timbre perquè ens aixequem tots de cop. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 13 de setembre de 2011

L'esperit de Woodstock

Hi ha topònims molt connotats. Woodstock, per exemple. Fa flaire de pau, fum i amor (no saps per què? L'enhorabona. Vol dir que ets jove i avesat a la Wikipedia: doncs busca-ho, i compte amb la desambiguació, que no acabis a la pàgina de Snoopy). Per això, quan el divendres, abans d'anar cap al Palau Sant Jordi a escoltar els woodstockians Sopa de Cabra, vaig llegir que avui comença The Independent Woodstock Literary Festival, no vaig parar gaire esment en l'adjectiu literary i vaig assumir que s'hi tornaven a fer concerts. Però després, encuriosit per saber qui són els actuals Baez, Crosby, Santana, Stills, Cocker, Nash, Mitchell, Hendrix o Young, vaig llegir la notícia completa a The Independent i em vaig adonar del meu doble error. Perquè a) no és el Woodstock americà vora Nova York sinó el Woodstock britànic d'Oxfordshire i b) és un festival literari que se celebra des de fa tres anys. Així, mentre aquí celebrem la Setmana del Llibre en Català al Parc de la Ciutadella, a Bleinheim Palace fan un festival literari amb un programa igualment atapeït que reuneix, segons la crònica del diari organitzador, “biògrafs, poetes, historiadors, gourmets (o gourmands, no sé quin seria el millor equivalent  dels foodies), polítics, novel·listes, músics, viatgers, lingüistes i amants de la moda (fashionista)". Veig que la majoria de links patrocinats que acompanyen l'article semblen adreçats a expatriats a Espanya. “British Expat in Spain?”, per exemple, és el titular d'un d'aquests anuncis sobre com evitar pagar impostos a la Gran Bretanya, adreçats a un tipus de lectors de The Independent que accedeixen al seu diari preferit (també el meu, entre els britànics) per la xarxa. 
 
L'estalvi proposat passa per fixar la residència fora del Regne Unit (Espanya és l'opció de referència) i transferir els plans de pensions britànics a uns d'internacionals. El motiu per fer aquesta transferència és extraordinari: “per evitar perdre el 55% dels diners en el cas de mort”. Ah. El 55% és el tipus màxim que el fisc britànic aplica en el cas de successió i hi ha altres avantatges fiscals que el jubilat britànic pot gaudir en (retirada) vida, però l'argument principal de venda és que, un cop ben expatriat i degudament difunt, els hereus rebran el 100% del pla de pensions en comptes d'haver-se de conformar amb menys de la meitat (45%). Ofertes com aquesta expliquen i s'expliquen per la gran presència de jubilats britànics que resideixen a les zones turístiques del nostre país. Uns compatriotes de Tom Sharpe que omplen els succedanis de pub anglès que proliferen a la costa catalana per veure els partits de la Premiere League. Mentre segueixen les evolucions del Manchester United, el City, l'Arsenal o el Chelsea, consumeixen tota mena de líquids de procedència diversa, i això contribueix d'una manera clara al redreçament de l'economia catalana, però la seva gentil presència també contribueix a augmentar els índexs de criminalitat en el nostre país. I no pas perquè els britànics tinguin un comportament violent, a les seves vellúries, sinó perquè aitals incentius fiscals poden obnibilar  els seus descendents fins abocar-los al crim, no sempre perfecte, amb la clara finalitat de cobrar el 100% ofertat. D'això se'n diu incitació a la violència o, més literàriament, oferir un mòbil clar per a un crim. Potser en el futur les empreses que oferten aquestes “Free Tax Efficient Pensions Strategy” hauran de respondre les preguntes d'algun fiscal criminalista, però ara per ara potser ja faríem si haguessin de respondre per aquestes trampetes fiscals. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 12 de setembre de 2011

dimecres, 14 de setembre de 2011

A l'infern de dos en dos

Com que en aquest país no dimiteix ningú, de seguida es demana la dimissió. Dimecres corria de dit en dit el hashtag #fuentesdimissio per exigir el cessament, càstig de masmorra, picota o treballs forçats en una pedrera, que en el seu cas seria anar a Ràdio Campdevànol, del periodista Manel Fuentes, arran de la seva picabaralla amb Vicenç Navarro, catedràtic de ciència política i social, a El matí de Catalunya Ràdio. Encara com no van demanar que se suïcidés (el hashtag seria #fuentesficaelcapalforn).

Que Fuentes no va estar a l’alçada –amb la seva actitud arrogant, intimidatòria i aspra, impròpia no ja d’un periodista sinó d’un home educat-, ell mateix ho va reconèixer obertament quan l’endemà va demanar disculpes. Però sobre l’actitud de Vicenç Navarro no n’he sentit cap retret ni tampoc disculpa per part seva. També l’entrevistat ha de tenir bon to. A l’arrencada de l’entrevista, Fuentes li va preguntar si s’havia esperat més gent a la manifestació per demanar un referèndum sobre la reforma de la Constitució i tot d’una Navarro li va engegar: “Faci una pregunta més interessant, sisplau”. Per sortir del pas, un Fuentes perplex es va escurar la gola i va respondre: “Les preguntes les fan interessants les respostes dels convidats”, inspirant-se en la sentència de Wilde segons la qual no hi ha preguntes impertinents, sinó respostes impertinents. Cal valorar la serenitat de Fuentes, jo en el seu lloc li hauria penjat el telèfon –i ara estaria demanant disculpes de genolls, amb els braços en creu i amb una pila d’Indigneu-vos! de Stéphane Hessel a cada mà-. Després, ai, es va embolicar la troca.

Com hauria reaccionat qualsevol davant d’una sortida així? Com reaccionaria el mateix Navarro si, a l’aula, un estudiant –el típic estudiant neoliberal amb jaquetes virolades- li digués “Faci una classe més interessant, sisplau”?

Enric Gomà, Ara, dimecres 14 de setembre del 2011.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Nen, vés a jugar amb els teus amiguets

Ara fa 10 anys, enmig del trasbals pels atemptats de l’11-S, l’escriptora Susan Sontag va publicar un gran article. A més de lamentar, com feia tothom, les morts i el dolor a causa de «la monstruosa dosi de realitat», es qüestionava la reacció del president Bush, els polítics del seu país i les figures públiques de la televisió en les hores posteriors. «Les veus autoritzades per seguir els fets s’han unit en una campanya per infantilitzar el públic», deia Sontag, i després es queixava de l’ús que els polítics feien d’expressions com «atacs covards», «civilització», «món lliure» o «els Estats Units no tenen por» –una retòrica hipòcrita i destinada a disfressar la realitat–. L’article s’acabava amb un diagnòstic demolidor: «La política d’una democràcia, que implica desacord, que promou la sinceritat, ha estat substituïda per la psicoteràpia. Plorem tots junts, per descomptat. Però no siguem tots junts uns estúpids».

La paraula que sobresurt és psicoteràpia. Avui, una dècada més tard, fa la impressió que molts polítics s’han apuntat a això de la psicoteràpia. De sobte el discurs crític de Sontag és vàlid per a qualsevol situació de crisi: la política actual consisteix sobretot a calmar el ciutadà, a decidir per ell i tenir-lo distret. A infantilitzar-lo, vaja. L’exemple més clar és el president Zapatero, que es va passar molts mesos negant la crisi econòmica i després, quan ja la teníem a sobre, repetia que no passava res, que tot aniria bé.

En el fons, la sentència del TSJC que amenaça el català a les escoles sembla dissenyada des de Madrid amb les mateixes intencions. La cosa va així. El sistema judicial crea un conflicte a partir del no-res i la reacció dels polítics és posar-se a fer psicoteràpia. Tots diuen exactament el que el votant espera d’ells. Els uns es queixen en contra, els altres a favor. Més enllà de l’opinió de cadascú –jo trobo que la sentència és un exercici de cinisme–, de sobte el debat polític es trasllada de nou al territori simbòlic, aquell que apel·la a les essències pàtries. Així la posició dels partits se simplifica entre bons i dolents, superherois i malfactors. Tornem a un escenari sense matisos, perfecte per a la campanya electoral que s’acosta. ¡Catalunya versus Espanya! I mentrestant, de passada, a través del discurs simbòlic, ens distreuen i ens allunyen de la dosi de realitat quotidiana: l’atur, les retallades socials i altres bagatel·les per l’estil.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de setmebre del 2011. 

Nens, Inundacions, Hipòcrites

Nens. A casa meva mai no parlem en castellà; i mai vol dir mai. I no és pas perquè li tinguem mania, al castellà, no és pas perquè sabem, posem per cas, que el castellà no és sinó una llengua regional de la península Ibèrica imposada a Catalunya perquè la gent d'aquí –per manllevar les paraules d'un diari castrense que es van publicar el 1909– “parli espanyol, pensi en espanyol i es comporti com a espanyola, tant si ho vol com si no”. No. Si els únics idiomes parlats a casa meva són el català, l'anglès i l'holandès és perquè les circumstàncies ho han volgut i punt. Malgrat això i malgrat anar a una escola pública en què, naturalment, el català és la llengua vehicular, els meus fills ja tenen, als vuit anys, un domini més que acceptable del castellà. És més, diria que el parlen un xic millor que les llengües septentrionals dels seus pares.

Inundacions. I si això és així no és només perquè a l'escola ensenyen el castellà i l'ensenyen bé. És perquè fora de l'escola, a la televisió, als jocs informàtics, en les converses dels adolescents i en un munt d'altres llocs, existeix una immersió lingüística de facto en castellà. Catalunya –la Catalunya quotidiana, la que pul·lula fora de l'aula– ha estat immergida en castellà des de fa anys i panys: n'està amarada, n'està xopa, els xàfecs no paren i fins i tot així, hi ha qui desitja el diluvi final.

Hipòcrites. En part perquè vull que els meus fills creixin autènticament bilingües (de fet, en el seu cas concret, quadrilingües) i en part perquè prenc la defensa ostensible de la llibertat individual invocada per uns unionistes empedreïts disfressats de ciutadans del món i uns ultracastellanistes neguitosos disfressats de legalistes neutres –ja saben qui són– com un insult, una escopinada, a la meva intel·ligència (i posaria la mà al foc que no sóc l'únic) he estat mirant les opcions possibles per si de cas aquests polítics se'n surtin, amb la seva estratègia pseudojudicial. Em va donar una pista involuntària el senyor Rajoy, que no viu pas a Catalunya, quan va declamar, el dimarts passat: “Si ningú compleix la llei i les sentències, tenim un problema, que és que liquidem l'estat de dret.” Perfecte: liquidem-lo, doncs! L'estat, eh?, no pas el dret. El de decidir, vull dir, que, pel que es veu, s'ha convertit en l'únic que ens queda.

Matthew Tree, El Punt Avui, 11/09/2011

dissabte, 10 de setembre de 2011

L’humor, 10 anys després

L’octubre del 2001, tres setmanes després de l’atac terrorista a les Torres Bessones, el còmic  Gilbert Gottfried va participar en una trobada d’humoristes a Nova York. Eren temps complicats per a la professió: la societat americana estava paralitzada pel drama i regnava la sensació (absurda) que riure era fer un lleig a les víctimes i els seus familiars. Aquella nit, Gottfried va començar el seu monòleg amb un acudit arriscat: «Volia agafar un vol directe, però m’ha estat impossible. M’han dit que l’avió faria escala a l’Empire State Building». La broma va ser mal rebuda pel públic, que el va escridassar i va cridar: «¡És massa aviat!».

Els americans van tornar a riure al cap de poc temps, esclar, i el seu planter d’humoristes està més fi que mai, però fa l’efecte que al llarg d’aquesta dècada sempre ha sigut massa aviat. No coneixem els acudits que sortien en els nuclis de Bin Laden i Al-Qaida, i tampoc és que el fonamentalisme islàmic estigui gaire a favor del riure, que diguem. Pel que fa a Occident, a part d’alguns acudits negres que van circular per internet, l’11-S segueix sent un tema arriscat, per no dir tabú. Només els guionistes de South Park, els més iconoclastes, es van atrevir a fer ironia de la compassió per les víctimes.

Durant aquests anys, alguns mestres de la sàtira televisiva, com Jon Stewart i Conan O’Brian, s’han atipat de caricaturitzar el president George Bush i de riure’s de Bin Laden i l’islamisme recalcitrant, fins i tot han ironitzat sobre l’Iraq i les suposades armes de destrucció massiva. En canvi, els fets de les Torres Bessones segueixen intocables. Les raons s’han de buscar segurament en l’epidèmia del que és políticament correcte, que es refia de la por de la gent, però també com a símptoma d’una altra cosa: aquell dia es va alterar l’ordre mundial, que va portar guerres, que va portar deute públic, que va portar crisis econòmiques, que han deixat la classe mitjana en un estat d’estupefacció, que glaça el somriure.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 de setembre del 2011.

divendres, 9 de setembre de 2011

La panerola fa l'orni

L'argumentari dels qui advoquen per abolir la immersió lingüística en el sistema educatiu català bandeja sempre un detall cabdal: que totes les persones educades, fins ara, en aquest sistema han acabat sent usuaris competents de la llengua castellana però no tots han acabat assolint prou competència en la llengua catalana com per usar-la amb fluïdesa. Qualsevol anàlisi “despolititzada”, doncs, deduiria que cal reforçar l'ensenyament del català. Cal recordar als defensors a ultrança del bilingüisme que els únics catalans monolingües són els que no saben expressar-se en català. D'aquí al 20N, però, en sentirem de l'alçada del campanar de Sau, que viu feliçment immers en les aigües del pantà però que treu el nas en èpoques de sequera. L'última consigna que circula de boca en boca entre els defensors a ultrança del bilingüisme monolingüe és que la immersió lingüística és un tabú nacionalista. T'ho diuen amb aquella cantarella rondineta, mig esbufegant, com qui et confessa que la seva filla petita té un mal geni de por. De tabús nacionalistes en circulen a totes les nacions, esclar, i la catalana no n'és pas cap excepció, però el temps tot ho cura. Quan, els vuitanta, jo anava a la universitat, un tabú de l'alçada del campanar (de Sau) era dir que la Constitució del 78 era una enganyifa. En tot l'àmbit parlamentari català només Heribert Barrera ho defensava. I Xirinachs. Ara això ha canviat. Un altre tabú era la mera existència d'una classe obrera no immigrada. Novel·les com Pa negre d'Emili Teixidor o Olor de colònia de Sílvia Alcántara mai no s'haurien pogut escriure. La versió oficial era que tots els treballadors parlaven castellà, com els lladres, les putes i els indigents, perquè el català era una llengua estrictament burgesa.
 
Els acèrrims defensors del bilingüisme tenen aquest dilluns 12 una cita ineludible. L'endemà mateix de la Diada més immersionista, com que potser la manifestació del 12 no els serà avinent, poden anar al Casinet d'Hostafrancs, a les 19 hores, a un concert organitzat per l'Asociación Cultural Mexicano Catalana. En el marc de les activitats Barcelona Vive México s'hi organitza per primera vegada en tota la història un concert de ranxeres en català. Mai ningú no s'havia atrevit a trencar aquest tabú, encara. Dilluns 12 sonaran les millors ranxeres en català perquè els probes probilingüistes gaudeixen a cor què vols. Ja m'imagino Rivera i Camacho, abraçats, cantant “I tornar, tornar, tornar, als teus braços vull tornaaaar...” I després, saltant a la pista del Casinet, tot emocionats amb la versió catalana de La Cucaracha: “La panerola, la panerola, ja no pot ni caminar, perquè no té pas, perquè li falta, marihuana per fumar...”
De totes les ranxeres que els impulsors d'aquesta magnífica iniciativa han versionat en sobresurt una per la seva significació. Aquella en la qual “Una piedra en el camino, me enseñó que mi destino era rodar y rodar...” esdevé “Una pedra a la sendera, m'ensenyà que la drecera era rodar i rodar...” En un altre fragment, prou conegut, “Yo sé bien que estoy afuera, pero el día que yo me muera, sé que tendrás que llorar, llorar y llorar...” esdevé “Sé molt bé que tu et fas l'orni, però el dia en que jo em mori, bé que hauràs de plorar, plorar i plorar...” M'entusiasma el primer vers. Però el fragment definitiu és aquella coneguda estrofa en la qual es defineix el concepte de sobirania d'una manera prou curiosa: “Ja sigui amb diners o sense, faig el que tothom es pensa. El que jo dic és la llei, ni tinc castell ni reina, ni vull morir-me de feina, jo sóc el meu propi rei...”

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 8 de setembre de 2011

Esforç titànic

De tant en tant, rebo notes de premsa inquietants que em fan reflexionar sobre el futur del periodisme. N'hi ha de tots els àmbits informatius (esportiu, cultural, econòmic, polític, social, científic, institucional...) i sempre pretenen capturar la meva atenció en el seu benefici, com és natural. Però hi ha vegades que resulta una mica difícil capir l'abast exacte del seu benefici. És el cas de les notes que, de tard en tard, envia la Fundación Titanic per comunicar alguna notícia relativa al naufragi més famós de la història (abans de Zapatero). La titànica murga va començar l'abril de 2010, a dos anys vista del centenari de la topada del transatlàntic amb el refotut iceberg, per comunicar que Barcelona havia estat la ciutat elegida per celebrar els actes centrals del centenari. Després d'aquella entrada desconcertant, sobretot en un context en el que tan aviat es parlava de fer uns Jocs Olímpics d'hivern com de remodelar la Diagonal, els titànics han seguit emetent notícies relatives al vaixell d'una manera esporàdica. Però, ara que la data del 14 d'abril de 2012 s'acosta, sembla que n'intensifiquen la freqüència.
 
L'última que he rebut informa que han localitzat a Santander una “supervivent” del Titanic (les cometes són seves). Un titular d'impacte, certament, sobretot si tenim en compte que el naufragi es va produir fa 99 anys. Després, la lletra menuda ja s'encarrega de desfer el camí que va del llenguatge figurat al literal. La “supervivent” en qüestió, una dona càntabra anomenada Isabel García, farà cent anys el proper 15 d'abril. És a dir, que va néixer el 15 d'abril de 1912, i aquí els deixo amb una mostra de titànica creativitat entre cometes i en cursiva, tot alhora: “fecha en la que los supervivientes del Titanic volvieron a nacer”. Ah. Més avall expliquen que la Fundación Titanic intenta localitzar arreu del món persones que van néixer el dia del naufragi, amb aquesta giragonsa retòrica que els porta a associar-los als 705 supervivients del Titanic que van tornar a néixer la nit del 14 al 15 d'abril de 1912. La senyora càntabra que va néixer (per primera vegada) aquell dia resideix a Santander i és ja la tercera “supervivent” que localitzen, després de les senyores Carolina Monforte (Zamora) i Petra Machado (Veneçuela). La intenció dels organitzadors és reunir-les en una mateixa taula la nit del 14 d'abril de 2012 com a invitades d'honor del sopar commemoratiu del naufragi que van convocar ja fa un any i mig. Se'ns diu, també, que el menú d'aital commemoració serà una rèplica del que es va servir durant l'”últim sopar” (les cometes aquí són meves) a bord del Titanic, just abans que l'iceberg els esguerrés la travessia. Segur que serà un sopar de gala ple de batalletes al qual els organitzadors farien bé de convidar al titànic “supervivent” senyor Marcel·lí de la troupe del Versió RAC1 d'en Clapés, però trobo que anunciar la presència de tres senyores centenàries amb set mesos d'antelació és, com a mínim, agosarat.
La incertesa biològica que acompanya aquest sopar de nàufrags s'estén a la resta d'esdeveniments que ens separen del proper abril. D'aquí dos mesos i mig, el 19 de novembre, farà 9 anys d'un altre naufragi sonat: el del Prestige a la costa gallega. L'endemà, el ministre que en aquells moments va popularitzar la plastilina aspirarà amb moltes possibilitats d'èxit a assolir la presidència del govern espanyol en un data que no podrà defugir un cert grau de redundància històrica: el 20-N. Com tampoc no podrà fer-ho el sopar del Titanic, atès que el 14 d'abril es commemorarà la proclamació, a Èibar, de la Segona República. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 6 de setembre de 2011

El marge del catalanisme

Ahir diumenge la prestigiosa revista científica Nature Genetics (anava a escriure reputada fins que he entès com és que tothom escriu sempre prestigiosa) va publicar un article sobre genètica del càncer de còlon signat per uns quants investigadors catalans del departament d'Oncologia de l'Hospital Vall d'Hebron. Entre els noms dels autors, Josep Baselga, José Jiménez, Josep Tabernero... en sobresurt un que sembla un pseudònim de Jimmy Jump: el doctor Jordi Barretina. I no. Ja em discuparà el reputat (prestigiós) investigador català que el faci compartir paràgraf amb un saltabarrancs tan lamentable. Jordi Barretina no és cap pseudònim. És un científic català que treballa al Broad Institute de Cambridge, Massachusetts, i s'està fent un nom (i cognom) en el món de la investigació oncològica, igual com els seus companys catalans. La simple anècdota de dir-se Jordi Barretina el fa tan visible que potser haurà de demanar perdó, igual com es va veure obligat a fer Cesc Fàbregas després de passejar una estelada a l'estadi de Mònaco i rebre un munt d'amenaces de cavernícoles. Alguns lectors enraonats potser pensaran que exagero, però cada dia sembla més clar que la mera existència de catalans que n'exerceixin i triomfin provoca turbulències a Espanya. La casualitat fa coincidir aquesta rellevant publicació científica de Jordi Barretina et alii amb l'altercat produït en una de les jornades dels Jocs Mundials de Policies i Bombers que acaben avui a Nova York. Un video a Youtube permet valorar els fets en tota la seva extensió. Uns bombers catalans aconsegueixen carregar un castell i el coronen amb una bandera estelada. La majoria dels altres components de l'equip espanyol reaccionen a crits i insults vehiculats a través de dues salmòdies: un teatrasíl·lab, amb l'accent a la primera i la quarta, que estableix per la via genealògica el lligam dels catalans al·ludits amb una treballadora del sexe, i una expansió identitària amb triple estrambot anafòric que comença pel palíndrom yosoy i acaba amb el nom d'un club de futbol que opera entre els municipis de Cornellà i El Prat. L'abrandada reacció nacionalista d'una part (important) de la selecció espanyola de policies i bombers mostra d'una manera muscular el mateix que la classe política intel·lectualitza en l'acostament entre el PP i el PSOE. Una sintonia que, en paraules d'un polític moderat com Duran Lleida, trenca el pacte constitucional i fa albirar un xoc de trens.

El marge del catalanisme per evitar aquest xoc és exigu. Tornar a apel·lar al sentit de la responsabilitat remet a la pitjor versió de Sant Tornem-hi, que és un sant cornut que paga el beure tot agraint que el clatellot sembli un accident. Una de les notícies més tristes d'aquest estiu generós en notícies tristes va ser un accident lamentable. L'últim dissabte d'agost tres persones que caminaven pel marge d'una carretera van ser atropellades mortalment a Ordes (A Coruña) per un conductor dorment. Les víctimes portaven armilles reflectants i formaven part d'un grup familiar de set pelegrins que anava en romeria a uns trenta quilòmetres d'aquell punt fatídic. Un dels pelegrins difunts era camioner. Havia patit un accident temps enrere i, content per haver-lo superat, havia organitzat el pelegrinatge per celebrar-ho. Ara mateix el catalanisme camina pel marge d'una autopista de peatge en joliua romeria per celebrar, amb un Via Crucis laic, els 33 anys de l'accident superat el 6 de desembre de 1978. El veritable dilema és triar entre Sant Tornem-hi i Sanseacabó.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 5 de setembre de 2011

dimecres, 7 de setembre de 2011

Hooligans o desesperats?

Al final de la novel·la Barnaby Rudge, de Charles Dickens, hi ha una descripció alhora horripilant i fascinant dels anomenats “avalots de Gordon”: els disturbis civils més violents en tota la història de Londres (van tenir lloc el 1780). El detonant va ser una nova llei procatòlica, però en el fons les ganes de cremar i saquejar dels participants d'aquells disturbis no tenien unes causes tan diferents de les que han motivat els milers de participants que aquesta setmana han saquejat i cremat districtes sencers de Londres, Birmingham, Manchester, Gloucester, Leeds, Wolverhampton, Salford, Nottingham, Leicester, Bristol i Liverpool: la pobresa combinada –i aquesta és la clau (anglesa)– amb la impossibilitat social de sortir-ne, mai.

Vaig llegir Barnaby Rudge gràcies a la recomanació d'un amic que havia participat en els disturbis que van tenir lloc al barri londinenc de Brixton, el 1983; l'amic havia vist força semblances entre el que havia viscut i el que Dickens havia descrit 160 anys enrere. Per exemple, l'element ideològic. En el cas de Brixton, ser catòlic o protestant ja no tenia cap mena d'importància, evidentment, però ser blanc o negre, sí. Durant anys, la policia havia fet la vida impossible als afrocaribenys del barri –els homes joves, sobretot– tot aturant-los al carrer o detenint-los sota els auspicis de les lleis SUS, que permetien a la policia interrogar o arrestar qualsevol persona tan sols sospitosa de cometre un delicte en el futur.
Els disturbis que van esclatar quan van detenir un negre de més eren, doncs, en part, una queixa col·lectiva contra aquest racisme policíac. (Un racisme del tot assumit dins el cos: l'única vegada que em van detenir a mi, els policies em van posar en una furgoneta i camí de la comissaria, el conductor va comentar al seu company: “Veus el cotxe que tenim davant? El paio condueix molt malament” i el company va respondre: “Ha de ser un negrata”; no era pas cap broma o provocació sinó la constància d'un fet donat per descomptat: el conductor va fer que sí amb el cap: “És clar”).

Aquest racisme no ha canviat pas al llarg dels anys: un assistent social va declarar ahir mateix a The Guardian: “És prou normal veure policies que surten dels seus vehicles quan veuen algú que és negre i li etziben “puta” o “nigger”; ho he vist un munt de vegades”.

Si la pobresa i el racisme de les forces d'ordre públic no són pas exclusius a Anglaterra, de vegades sembla que els disturbis a gran escala sí que ho siguin, o gairebé: a partir de la segona meitat del segle passat, hi hagut ni més ni menys que 28 avalots grans. Així mateix, gairebé es podria considerar una mena de tradició nacional.

I el fet és que si Anglaterra té quelcom únic, és que continua sent un país estratificat en capes socials que semblen, o potser són, inamovibles. Un percentatge important dels que entren a les millors universitats –crec recordar que es tracta d'un 60%– provenen de les escoles privades, que representen tan sols el 7% de les escoles del país. Per als joves de classe obrera a l'atur, doncs, sempre ha estat difícil clissar un futur mínimament acceptable (i si ets negre, menys). Avui, amb les universitats fora de l'abast de tothom no acabalat a causa de les noves tarifes i amb la supressió dels EMA (una mena de minibeca d'uns 35€ setmanals pagats a estudiants de famílies pobres) i amb l'eliminació del 75% dels centres culturals per a joves, hi ha una situació ben bé insostenible, de tancament social, que ha creat una bona base de reclutament per a les bandes i màfies –algunes, molt violentes– que han participat activament en els disturbis recents.

Amb tot, caldria remarcar que no tots els amotinats han estat negres joves: també hi ha hagut blancs i asiàtics (en el sentit anglès de la paraula, que inclou gent de procedència indo-pakistanesa), de 10 a 50 anys. De vegades, la relació dels veïns i els que saquejaven ha estat més que ambigua. I dic veïns, perquè en la majoria dels casos, els saquejadors provenen del mateix barri que han intentat cremar i saquejar. Aquest va ser el cas de Tottenham, on diumenge uns saquejadors es van acostar a un veí, tot confonent-lo amb un policia de paisà. En sentir que era del barri, li van demanar de marxar de totes maneres, ja que no volien testimonis oculars; en el moment d'acomiadar-se'n, un d'ells li va encaixar la mà. “Tottenham – diu el testimoni, a The Guardian– és un bon barri, en el fons”.

Cada vegada que trepitjo el carrer, passen volant cotxes de policia, furgonetes farcides de policies, i de tant en tant el cotxe d'algun policia de secreta, amb la sirena a tota pastilla. Han d'acabar amb la violència, ningú no en dubta. Acabar amb les causes d'aquesta –algunes encastades en l'estructura social del país peculiar que és Anglaterra (fins a la data no hi hagut problemes a Escòcia ni al País de Gal·les)– són figues d'un altre paner.

Matthew Tree, El Punt Avui, 11/08/2011

Gray Zone

Last month, the star turn at the Edinburgh Festival was Scottish writer Alasdair Gray, prompting one (English) journalist to confess that Gray was 'perhaps still less read than he deserves to be south of the border'. That, Jimmy, is the understatement of the 30 years which have passed since the publication of the timeless novel that is 'Lanark' (and a dozen other novels, plays, and story and poetry collections). Mulling over this state of affairs with a Scottish friend, we agreed that if 'Lanark' had been written by an Englishman, it would by now be a household name on the five continents. Why? Probably because Gray, at a time when England thought Scotland a dull backwater, insisted on working in a Scottish context, writing fiction set in Scotland, with Scottish characters and Scottish references, which were occasionally aired only by Scottish radio and television. What's more, being a believer in Scottish independence, he refused to move to London and curry favour with the relevant top bananas. So the English publishing industry - which has acted as an international springboard for so many Scottish writers who have sprung up in the wake of 'Lanark' - has never really let their mentor make the even bigger splash he deserves. Even here in Catalonia, where so many English-language writers are translated as a matter of course, Gray doesn't even exist in Catalan, and the handful of his books which have been translated into Spanish, 'Lanark' included, have not made so much as a single critic's head turn. In other words, because Gray behaves as if he is from a different country, he is virtually ignored by the state to which that country belongs, which means that the publishing industries of other states, in their ignorance, ignore him too. A plight identical to that of many Catalan-language writers, notably that of Quim Monzó who, like Gray, booted the literature of his country clear across the millennium line, but has achieved less international recognition than many of his younger devotees. As the Bible sayeth, the first shall be last, and the last, first, especially if thou art a creative writer in a stateless nation.

Matthew Tree, Catalonia Today, setembre de 2011

Escocesos, Accents, Copes

Escocesos. Tot i haver passat un mes sencer a Londres, no m'he pogut treure Catalunya del cap, ja que arreu he vist coses que me l'han recordat, ni que fos tangencialment; per exemple, el diumenge passat el diari anglès The Observer va demanar l'opinió d'alguns dels escriptors més prestigiosos d'Escòcia sobre la independència del seu país i vet aquí que les respostes s'haurien pogut aplicar perfectament a la situació catalana. La novel·lista Janice Galloway, per exemple, va tocar el tema de la unitat suposadament intocable: “Mai no he cregut que Escòcia i Anglaterra hagin format un sol país, històricament sempre han estat diferents.” El dramaturg David Greig, el del suposat tribalisme: “No hi ha cap problema ètnic: hi ha molts anglesos residents a Escòcia que votarien la independència.” I la novel·lista conegudíssima A.L. Kennedy va resumir: “Com més ens decep el govern central, la independència se'ns torna cada cop més atractiva... Quan un espòs pateix per la separació i l'altre espòs està sospesant els avantatges del divorci, potser es tracta d'una relació ja acabada.”

Accents. Canviant de tema, la pel·lícula One Day –basada en el best seller (Un dia, ed. Columna, 2010) de David Nicholls– ha punxat inesperadament perquè l'actriu nord-americana Anne Hathaway no hi ha sabut imitar prou bé l'accent de Yorkshire (de classe obrera del nord d'Anglaterra, per entendre'ns) que és propi del seu personatge, cosa que fa que el film sigui del tot inversemblant per al públic britànic; diria que aquest té força raó; és més, sempre m'ha estranyat que el públic català no sigui tan primmirat (o, si es vol, punyeter): no dec ser l'únic –oi?– que no es va creure, posem per cas, ni l'adaptació televisiva de Les veus del Pamano (mancada d'accents pallaresos) ni les nombroses pel·lícules ubicades a Barcelona en què el mateix idioma català és irrealment absent...

Copes. Canviant de tema, un dels còctels que estan més de moda a Londres actualment és el Pimm's Royale, que no és ni més ni menys que Pimm's (un licor anglès tradicionalíssim) “with cava”. Des d'un pub a la ciutat on vaig néixer, doncs, deixo el portàtil de banda i alço una copa d'aquesta barreja tan inesperada com anglocatalana de begudes emblemàtiques per celebrar el fet que aviat tornaré a la meva ciutat adoptada. Per fi.

Matthew Tree, El Punt Avui, 04/09/2011

Aire, Enfants, Petons

Aire. Per raons familiars, la meva estada a Londres s'està allargant bastant, de manera que, en llegir la premsa anglesa, he començat a fixar-me en certes petites notícies locals de les quals normalment no faig gaire cas (potser perquè, com a ciutadà català, considero que ja no m'afecten). Aquesta setmana, per exemple, un tal Guy Thompson, àlies el Bandit, ha guanyat el campionat britànic d'air guitar, aquell esport que consisteix a fer veure que toques la guitarra tot i no tenir-ne: una mena de karaoke, si es vol, amb gestos en comptes de veus.

Enfants. L'última vegada que vaig veure algú que tocava air guitar va ser a la discoteca barcelonina Les Enfants Terribles, fa uns 20 anys. No tenia ni idea que encara hi havia persones –algunes, pares i mares de família– que es dedicaven a puntejar el buit com si les seves vides en depengessin en concursos ben seriosos, però vet aquí que fins i tot van pagar el campió Thompson, poc després d'haver guanyat el seu trofeu britànic (una caixa de guitarra transparent i sense cordes) perquè anés a Finlàndia a participar en el campionat mundial d'air guitar, que s'hi celebra cada any a la ciutat d'Oulu.

Petons. D'altra banda, es va celebrar el campionat català d'air guitar a Torelló, a Osona, a principi d'aquest mes; els organitzadors havien advertit –segurament perquè calia– que poden tenir punts negatius actituds com ensenyar el cul al públic, fer servir la cama com a guitarra, dir “Hola, Barcelona”.... Aquesta advertència a part, l'efemèride torellonenca sembla que és una còpia dels seus homòlegs internacionals. Però si de debò es volgués, es podria catalanitzar el concepte fàcilment, amb un campionat d'air cobla, per exemple, amb tot de persones que toquen flabiols i fiscorns inexistents. O bé un air Polònia –per què no?–, amb gent que imita segons quins personatges sense emetre cap so. O bé, un air Generalitat, en què certs polítics fan veure a través d'una sèrie de mims que no els comprometen per res, que fan tot el que poden perquè Catalunya tingui cada vegada més autogovern. De fet, es podria al·legar que hi ha polítics que no fan res més que això, amb la mateixa sinceritat postissa que gasten aquelles persones que en saludar-se es fan dos petons sense que els llavis toquin cap galta: allò que en anglès es diu un air kiss.

Matthew Tree, El Punt Avui, 28/08/2011

Errors, Malentesos, Encerts

Errors. Voldria donar les gràcies als lectors que van corregir certs errors de l'últim article (que anava dels avalots anglesos). És del tot cert que no pas totes les persones matades per la policia britànica amb armes de foc són negres: de les 45 víctimes que hi ha hagut entre 1993 i el 2011 també hi havia un grapat de blancs. (Ja que hi som: al contrari del que assevera un lector, el brasiler De Menezes no hauria comptat com a blanc –de pell– per la policia, que té un codi específic, IC2, per designar les persones de faccions llatines). També se'm va acusar d'ingenuïtat per defendre un suposat multiculturalisme..

Malentesos. Doncs no, perquè no sabria definir aquest mot ja abusadíssim amb una mínima precisió. En tot cas, els avalots recents no eren, en absolut, un problema multicultural. La majoria d'origen afrocaribeny que hi va prendre part era culturalment anglesa, un fet admès fins pel grup ultradretà més visible, l'English Defence League, que concentra tot el seu odi, ja criptoracista, en els anglesos musulmans, els quals, per cert, destacaven per la seva absència gairebé total en els avalots; al contrari: de les quatre víctimes mortals, tres eren musulmans (el dimecres dia 10, el pare d'un d'ells va fer una crida a la pau aplaudida –i respectada– arreu del país).

Encerts. Un país on ara hi ha un debat sobre els càstigs donats als amotinats detinguts (que inclouen una ambaixadora olímpica, la filla d'un milionari i un xef qualificat): el govern ha començat a privar-los dels subsidis de l'atur i de desallotjar les seves famílies –senceres– en cas que aquestes visquin en pisos de protecció oficial (una mesura que no s'aplica ni als pedòfils ni als assassins en sèrie). Aquesta no és pas la manera, afirma molta gent, d'evitar disturbis semblants en el futur. I això que les forces d'ordre públic de vegades són capaces d'encertar-la de ple: per exemple, a les ciutats costaneres –com ara Torquay–, com que el cap de setmana moltes noies s'emborratxen tant que cauen dels seus talons alts, la policia els regala espardenyes planes, de manera que puguin arribar a casa sanes i estàlvies. Una solució diguem-ne imaginativa. Tant de bo se'n trobés una altra per als problemes força més greus de criminalitat i classisme hermètic que encara porten cua al país sense estat que és Anglaterra.

Matthew Tree, El Punt Avui, 21/08/2011

Entradas populares

Compartir