Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2011

¿Somien en català, els androides?

Imatge
Aquest cap de setmana s’ha estrenat als cines la pel·lícula Eva, del director Kike Maíllo, una història de ciència-ficció sobre la relació entre els humans i els robots. Les opinions dels que ja l’han vist la fan llaminera: parlen d’uns efectes especials que són de primer nivell i un argument sobre el joc de les emocions. Pel que vaig veure en un tràiler televisiu, l’actor Lluís Homar hi interpreta un robot molt humanitzat, de gestos i paraules versemblants. Si ens posem perepunyetes, però, el seu detall més proper a la ciència-ficció és que és un robot que parla català.

Ja m’agradaria que en el futur fos així, i tant, i que els descendents de C3PO i R2D2 ens recitin La vaca cega quan els ho demanem, però el present ens diu que el català és una llengua més analògica que no digital. No és victimisme, és una realitat que afecta la gran majoria de llengües i ni tan sols el castellà, amb tota la seva força hispanoamericana, pot esperar un camí gaire planer. El dia que finalment parlin i ex…

Els llimbs de les telesèries

Encara que es continuï veient com una batalla perduda, la lluita contra la pirateria de les telesèries a internet està buscant solucions. Les televisions i els distribuïdors de DVD espanyols han entès que no es pot maltractar l’espectador amb horaris impossibles. Cada vegada són menys els que toleren veure només un capítol per setmana, com en els temps de Los Poldark. Tampoc s’entén que surti amb un any de retard el pack d’una temporada de Mad men o Fringe, quan fins i tot l’últim mico de l’oficina ja se l’ha baixat de l’emule. Les tribus de seguidors més joves no tenen paciència ni diners, i a més es pensen que saben anglès, cosa que les enquestes sobre educació desmenteixen cada any.

Mentre l’streaming no arribi als televisors, un dels intents per tallar l’hemorràgia de descàrregues il·legals que han trobat a la Gran Bretanya és treure al mercat, com més aviat millor, el DVD corresponent. Un bon exemple és la sèrie Downton Abbey, escrita per Julian Fellowes i que reconstrueix la vida…

El país que mirava passar els trens

Ja em perdonaran Foment del Treball, Ciervat, Croem, Crea i Caeb, totes elles organitzacions patronals: tal com està el pati, val més estar-hi bé perquè no saps mai quan els hauràs de demanar feina. Ja em perdonaran els presidents Mas, Bauzá, Fabra i Valcárcel, les cambres de comerç i tots aquells que patien perquè el corredor ferroviari no passés per les sales dels Velázquez del Museu del Prado. No pretenc aigualir-los la festa ni tampoc, a alguns, el compte corrent.

Un cop perdonat, sense més entrebancs passo a felicitar El matí de Catalunya Ràdio per convidar el doctor Mateu Turró, catedràtic de transports de l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de la Universitat Politècnica de Catalunya. No és cap tertulià indocumentat ni cap castanyera desinformada. Enmig de l’esperança i el fanatisme generats per la concessió del Corredor Mediterrani, aclaparats per l’esclat d’alegria posterior, el doctor Turró ens va alertar que d’entre totes les obres previstes amb els 51.000 milions…

El futur de la Monumental sense toros

Imatge
L’altre dia caminava per la Gran Via de Barcelona i, en passar per davant de la Monumental, un turista despistat em va preguntar si sabia on es compraven les entrades. Li vaig haver d’explicar que això dels toros, aquí, ja no es porta, sap?, aquí els toros han passat a millor vida, literalment. Llavors va assenyalar la plaça i em va fer la pregunta més lògica: i ara què en faran d’això? Li vaig respondre amb una altra pregunta: who knows?

És veritat, qui sap què passarà amb la Monumental. De moment ningú no ha badat boca. Els uns perquè no hi ha diners i els altres perquè encara tenen esperances que, si el PP torna a governar a Espanya, els toros entrin a les Corts per la porta gran. A més, hi ha hagut exemples anteriors que ens confirmen que amb aquesta mena d’edificis tot és possible. L’ONCE va comprar l’antic canòdrom de la plaça d’Espanya per fer-hi equipaments. Està previst que el canòdrom de la Meridiana sigui un centre d’art contemporani, tot i que les obres avancen a pas de tor…

L’art, l’iceberg

Com cada any per aquesta època, ArtReview, una de les quatre o cinc revistes de referència en l’art contemporani, ha publicat la llista “Power 100”. La seva intenció és recollir els cent noms més influents, o poderosos, del mercat de l’art actual, tot i que des de la mateixa revista ja avisen que no es tracta de cap competició, sinó que vol ser una guia “sobre les tendències generals, les xarxes i les forces que conformen l’escena artística”.

El primer lloc és per a l’artista xinès Ai Weiwei, una opció inesperada si tenim en compte que, en una dècada de llistes, només dues vegades les havia encapçalat un artista (totes dues va ser Damien Hirst). Ai Weiwei, que a l’abril d’aquest any va ser empresonat pel govern xinès, segons diuen per evadir impostos, i alliberat al cap de tres mesos després de pagar una fiança, és reconegut per l’activisme que comporten sempre les seves obres. El govern xinès ha reaccionat de seguida, queixant-se que l’elecció d’ArtReview es basava només en arguments …

Turisme precultural

La indústria editorial està enreveixinada, qui la desenreveixinarà?, el desenreveixinador que la desenreveixini bon desenreveixinador serà. Des que les faules d'Isop han sortit en versió digital el llop del conte ja no fa riure els directius editorials. Ni a Frankfurt ni a can Planeta ni enlloc. S'ha acabat allò de fer veure que no passa res. S'han acabat les mirades de superioritat, com volent dir que el llibre és i serà un bastió inexpugnable. Ara en el món editorial la crisi és general i específica alhora, de manera que qualsevol iniciativa innovadora és benvinguda. Avui en tenim una d'espectacular. Aquest migdia se celebra una insòlita conferència de premsa (amb dinar posterior, perquè els periodistes assistents ho paeixin millor) al Monestir de Sant Benet (Sant Fruitós de Bages). La convoquen el grup editorial més important del llibre en català (el Grup 62) i Món Sant Benet (que és la manera més directa que trobo per anomenar el complex camí que aniria de la Funda…

Parla per tu

L'any 1991 la professora argentina Nora Catelli va publicar un interessant estudi sobre l'escriptura del jo: El espacio autobiográfico (Lumen). Catelli hi repassava la casuística d'aquests escrits, contraposava teories, analitzava l'autobiografia de Gertrudis Gómez de Avellaneda i definia el gènere com l'exploració de l'altre a través del text. Quan, ara fa vint anys, Catelli escrivia el seu assaig, aquestes consideracions exploratòries semblaven circumscrites als éssers, més o menys lletrats, que decidien posar-se a escriure sobre la seva vida. Ningú, ni Steve Jobs en èxtasi budista, no era capaç d'imaginar que avui existiria un microespai autobiogràfic com la caixa Bio de Twitter, en la qual el sistema et convida a escriure “About yourself in fewer than 160 chars”. Aquesta massificació de l'espai autobiogràfic era llavors tan inimaginable com ho seria escriure una autobiografia pòstuma. Un oxímoron que potser també acabarem veient, tal com fa albirar …

Nissaga de potser

L'Institut de Biologia Evolutiva (IBE) treballa en l'estudi genètic dels portadors de 50 cognoms, d'Adell a Vives, passant per Bosch, Cardona, Estruch, Guasch, Nadal, Soler, Vidal o, per a gran joia dels de casa, Serra i Roig. Dins una família, només volen analitzar un cromosoma Y per evitar la redundància a les dades. Com és sabut, de cromosoma Y només en tenim els homes i passa directament de pares a fills sense recombinar-se amb la informació genètica de la mare. La copa de xampany de l'alfabet (Gómez de la Serna dixit) és el més semblant al truculent honor familiar (dels Prizzi, dels Capuleto, dels Montesco, dels Rius, dels Millet...) que tanta inspiració ha proporcionat històricament a dramaturgs i narradors. El cromosoma Y d'un home és igual al dels seus germans, el seu pare, oncle, nebot o cosí primer, el seu avi patern, el seu besavi (per via bipaterna), el besavi (bipatern) del seu besavi (tetrapatern) i així, successivament, fins a Matusalem. Val a dir qu…

Verbville, ciutat costanera

A la tarda tots els magazines de ràdio feliços s’assemblen mentre els desgraciats ho són cadascun a la seva manera. És el que va venir a dir Tolstoi, a grans trets. Mentre La tribu de Catalunya Ràdio combina entreteniment i bon humor, Versió RAC1 embolcalla sovint l’entreteniment amb grans dosis de mal humor (allò que en alguns cercles es coneix com a antipatia saludable). És aquesta la distància existent entre una rossa vitalista i simpàtica (Tatiana Sisquella) i un individu dominat per l’escepticisme, el sarcasme i l’amargor (Toni Clapés). Les meves preferències pel segon és un dels punts que tracto sovint amb el meu psiquiatre.

A La tribu els dimecres radien una secció inquietant que reclama a xiscles de pel·lícula de terror de sèrie B la nostra atenció: Verbville, de David Balaguer, que “ens transporta a una ciutat on viuen tots els verbs del diccionari, de la A a la Z”. Això de la ciutat dels verbs, així d’entrada, és més atractiu i sorprenent que l’eterna secció de dietètica, on …

Local, global, social, demencial

Per si algú no tenia prou clar el sentit de la paraula global, aquest cap de setmana s’ha produït una lliçó pràctica que hauria de resoldre qualsevol dubte. Les manifestacions que dissabte van tenir lloc de manera més o menys simultània –en més de 950 ciutats i 80 països, diuen els que compten aquestes coses– són un exemple d’agitació planetària al carrer que no s’havia viscut mai abans. Caldria tornar a les concentracions d’aquell No a la guerra, del febrer del 2003, per trobar un antecedent, però aleshores les xarxes socials d’internet pràcticament no existien, vivíem instal·lats en la societat del benestar i una part dels ciutadans seguien les amenaces de Bush a l’Iraq com una pel·lícula de dissabte a la tarda.

De fet, no seria cap animalada veure les manifestacions del 2003 com un avís fracassat del que ha acabat passant. «Si aleshores els líders polítics ens haguessin fet més cas», podrien dir els que van sortir al carrer, «ara no caldria reclamar els nostres drets socials». La re…

Feliç ve de Félix

Imatge
Avui fa vuit dies que va morir l’escriptor Félix Romeo. Tenia 43 anys i un futur ple de projectes. Aquesta setmana alguns amics seus han escrit sobre el privilegi de la seva amistat, generosa i apassionada, i una trajectòria literària de primer ordre. Va publicar tres obres de ficció tan singulars com imprescindibles –Dibujos animados, Discothèque, Amarillo– i centenars d’articles periodístics. En els records dels seus amics es notava, sense excepció, l’empremta de l’estima i l’admiració que ha deixat el Félix. Els elogis fúnebres són sempre una manera de retardar l’absència, o potser de perpetuar la seva presència per mitjà de les paraules...

Vaig conèixer personalment el Félix a l’enterrament d’un altre gran escriptor, Jesús Moncada. Havia vingut des de Saragossa amb uns quants autors i amics comuns. Aquell dia vam parlar de Moncada i la connexió fluvial –l’Ebre– entre la seva prosa i la dels autors aragonesos. El Félix havia estudiat a Barcelona i de tant en tant, mentre parlàve…

Monument, Tren, Vila

Monument. A finals dels setanta –quan em feia l'efecte que en topar amb Catalunya havia descobert, jo tot sol, una civilització oblidada des de feia segles–, una de les moltes coses que m'anaven sorprenent setmana sí i setmana també va ser que en un poble de la Plana de Vic una colla d'amics havien construït un monument a Picasso sense cap mena de suport institucional, tan sols perquè volien deixar constància de la seva admiració pel pintor. Em va sorprendre tant perquè a Anglaterra aquest tipus d'iniciativa voluntària hauria estat considerada més aviat una bogeria o, encara pitjor, una pèrdua de temps.

Tren. Amb el pas dels anys, m'ha semblat entendre que aquesta actitud do-it-yourself és una mena de tradició catalana (una altra!), una reacció, potser, a la displicència d'un govern central l'interès del qual per aquest racó d'Europa sempre ha estat més aviat discret, com si diguéssim. D'aquí, tal vegada, tantes i tantes activitats portades a terme a…

Lleons domats

Els límits de l'humor són més misteriosos encara que els de la crítica. Tendim a creure'ns que en una societat democràtica es pot dir tot fins que ens disposem a dir-ho i, just quan certes paraules ja pugen per la gola, comencem a témer que potser no. També tendim a donar per garantit que ens podem riure de tot. I tampoc. Esclar que en aquest segon cas resulta més senzill de comprovar, perquè el grau de crítica suportable és difícil de mesurar. En canvi, resulta indiscutible que hi ha coses que ens fan riure i n'hi ha que no, per més bona voluntat que hi posem. Fa uns dies vaig riure com un vedell d'uns paios que esclataven en pedaços, víctimes dels explosius que ells mateixos pretenien detonar per fer la Jihad. És una pel·lícula britànica de 2010 que duu per títol Four Lions i que, després de triomfar al Regne Unit, acaba d'arribar a les pantalles d'aquest Regne tan desunit que ahir celebrava la Hispanitat amb el cornetí i la cabra. Four Lions és una comèdia, …

Compte endavant!

Aquest diumenge era el dia 9 del mes 10 de l'any 11. Per això, a les 12 hores i 13 minuts del migdia una cinquantena de cantants de gòspel es van reunir a la sorra de la platja del Bogatell de Barcelona per fer-se fotos que serviran per promocionar el concert “Spirituals” de TGV Choir (The Gòspel Viu Choir) el 27 de novembre a la Sala Oriol Martorell de L'Auditori de Barcelona (gospelviu.net). Com que aquesta tardor vivim en un perpetu estiuet de Sant Miquel Martí, la platja era plena de banyistes. Els cantants anaven per la sorra descalços però vestits. De blanc. Normalment els dirigeix el gran Moisès Sala, conegut com el Mick Jaegger del gòspel, però aquest diumenge un home prim com Iggy Pop amb un megàfon a la mà i una càmera al coll dirigia els seus moviments enfilat dalt d'una grua. El muntatge, que va congregar al Bogatell un munt de curiosos civils (i algun d'uniformat), buscava diverses imatges zenitals. L'home enfilat a la grua era el fotògraf Jordi Ribó, …

Reivindicar "L'Ignorància"

No s'enganyin. Aquest article no està pas dedicat als ínclits membres de Convivència Cívica Catalana, que malden per fer-nos confondre el civisme amb el cinisme. L'Ignorànciaés el títol d'un setmanari mallorquí que es va publicar a Palma entre 1879 i 1885, editat per la impremta de Pere Gelabert, amb el subtítol: “Revista Crónica: Orga y Xeremías d'una Societat de Mallorquins” i una promesa ben realista a portada: “Sonarà cada dissapte, si té vent à sa flauta”. Gràcies a la Universitat de les Illes Balears, la col·lecció completa figura a la xarxa. Això m'ha permès descobrir un fet notable. A partir de 1880, L'Ignorància inclou una impagable secció de passatemps lingüístics anomenada Porros-Fuyes (agafar el rave per les fulles és sinònim de tergiversar, però el porro?). En tot cas, hi apareixen Endevinayes, Semblanses, Geroglifichs, Cavilacions, Fugues de Consonants i, també, Triànguls i Quadrats de Paraules. És una secció interactiva, que engega amb els lector…

Casinos d'estalvi

De nen, vaig aprendre quins eren els fonaments d'això que ara tothom anomena “els mercats” amb un joc de taula que es deia El juego de la Bolsa. En la versió que jo jugava, podies comprar accions de quatre companyies: Volkswagen, Hoetch, KLM i British Petroleum. Un munt de tardes a Matadepera comprant i venent accions em devien vacunar contra els prejudicis que la generació de les meves germanes tenien contra la Borsa, considerada la catedral del capitalisme. Quan vaig tenir l'edat (i alguns recursos) em va interessar invertir-hi. Recordo que em vaig subscriure als informes setmanals d'una assessoria alemanya que analitzava els mercats i enviava unes gràfiques fascinants (anàlisi xartista, en deien) que pretenien predir el seu comportament futur. Les cotitzacions formaven mitja tassa i l'analista preveia que l'altra mitja es completaria en els propers mesos. Tu, després, inverties o no inverties. Eren els anys vuitanta, les coses anaven relativament bé i vaig fer a…

El pensament automàtic

De vegades la realitat entrebanca els nostres ímpetus de denúncia en defensa de l’ètica recreativa del moment, que a grans trets és el políticament correcte, sempre seguit d’una corrua de consells assessors, columnistes aïrats, denunciadors perpetus, defensors del ciutadà, l’espectador, l’oient, el lector i la truita de ceba, tots ells càrrecs i ocupacions traduïbles en nòmines o estipendis, que és en part la seva raó de ser.

Aquí tothom s’exclama encara que els fets no s’ajustin del tot a la seva còlera. ¿Que, sembla, un jutge de Múrcia exculpa un home d’haver anomenat zorra la seva dona? En un dir Hannah Arendt ja ens hem esquinçat la camisa i la brusa (l’equivalent indumentari del tots i totes). A El suplement de Catalunya Ràdio, Cóppulo va reunir el jutge Vidal i l’advocadessa Varela per parlar-ne, amb una gran set de denúncia. Va arrencar amb unes declaracions indignades de Leire Pajín, que està molt entrenada en l’art de la indignació, conscient dels rèdits polítics que dóna.

Tot …

Les esquerdes del relat

A les parets de casa hi van sortir unes esquerdes i fa uns quants dies un arquitecte va venir a mirar-se-les. L’esquerda més ampla comença al passadís, avança tot fent ziga-zagues per la paret, creua el sostre i va cap a una altra habitació. L’arquitecte es va enfilar en una escala i aleshores, assenyalant la fissura, va dir: «Aquí veiem que travessa el sostre i llavors el relat continua cap al dormitori». L’hi vaig fer repetir. ¿El relat, deia? «Sí, el relat, l’esquerda». És veritat que sovint molts relats acaben al dormitori, per bé o per mal, però això no era el que em sorprenia. En aquest cas la imatge em va fascinar perquè explica el sentit de la ficció: l’esquerda és l’accident que trenca la paret blanca i llisa, el conflicte que la fa visible, i d’aquesta manera és com es guanya l’aire de relat. Les novel·les es fixen sempre en allò que és una anomalia. La felicitat és un argument poc literari, el que ens atreu són les esquerdes a les vides de les altres persones.

Al cap d’uns q…

Poesia clandestina

Era dijous a la una, hora bàltica. Bob Dylan, Kundera, Murakami, Philip Roth: els sospitosos habituals esperaven desperts la trucada de l’acadèmia sueca. Llavors un senyor va anunciar que el guanyador del premi Nobel de Literatura era Tomas Tranströmer. El periodistes culturals de mig món van quedar en silenci. Un poeta. I suec. Un poeta suec. Escombren cap a casa. I a més el seu nom porta una dièresi. ¿Com es deu pronunciar? Els poetes sempre tenen noms difícils. Com Wislawa Szymborska, l’escriptora polonesa que va guanyar el Nobel el 1996, l’última vegada que l’honor va caure en un poeta. Al cap d’una estona, mentre els periodistes començaven a repassar els arxius a la recerca de detalls bibliogràfics sobre Tranströmer, l’acadèmia sueca penjava una enquesta a la seva pàgina web. “¿Heu llegit alguna vegada un poema de Tomas Tranströmer?”, deia la pregunta. A mitja tarda, quan jo ho vaig veure, el 87 % de respostes deien que no.

Jo vaig respondre que sí, que havia llegit poemes de TT, …

Sagarra, el sospitós habitual

Més avall ja no puc caure. A partir d’avui, la ignomínia em cobrirà el rostre (avís a la Guàrdia Urbana de Lleida: no és un burca, és la ignomínia -ho aclareixo perquè no em multin-). El meu nom serà arrossegat pel fang. El crèdit escàs que em resta desapareixerà per sempre més. Al meu pas, els homes escopiran amb menyspreu i ràbia. Les dones evitaran la meva companyia (tampoc no notaré gaire la diferència). La meva mare se n’anirà a viure d’incògnit en una ciutat llunyana i adoptarà una altra identitat, com és la de prostituta gallega retirada. Per la seva banda, el meu fill de cinc anys s’avergonyirà de mi i a la sortida de l’escola simularà que no em coneix (agafarà de la mà un desconegut i s’allunyarà de l’escola fingint que és el seu pare, assumint a consciència el risc que sigui l’home dels caramels). Tot això perquè, ho admeto públicament i no me’n desdic, a mi m’agrada el teatre de Sagarra. No només una mica, sinó molt.

Han de saber que (sobre aquest punt hi ha un gran consens …

Darwinisme literari

Segur que ja en tenen notícia, però potser no han passat del titular escandalós: “un grup de micos virtuals reprodueix les obres de William Shakespeare”. No és un engany, però té el seu què dir-ho d'aquesta manera. Es tracta d'un projecte del programadorJesse Anderson que només ha requerit l'ús del seu ordinador personal, el núvol i Amazon. Anderson ha creat un nombrós grup de ximpanzés virtuals (A milion amazonian monkeys, es diu el projecte) i afirma que aquests éssers digitals són capaços de reescriure les obres completes de Shakespeare. El primer text que van aconseguir completar va ser el poema A Lover's Complaint, però l'últim cop que ho he mirat al seu blog (que s'actualitza cada trenta minuts) ja han caigut obres majors com El Mercader de Venècia o El somni d'una nit d'estiu i la majoria de les altresultrapassen el 99%. De fet, el sistema (els micos) ja ha (havia) reescrit 3.696.320 caracters en total i només en falten (faltaven) 28 per completa…

Prescrits i proscrits

Ahir van tancar les parades de la 60ª Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern que se celebra cada any al passeig de Gràcia de Barcelona. Han estat quinze dies de meravellosa desacceleració del trànsit pedestre. Resulta impossible no aturar-se a badar, tocar, ensumar, remenar o fins i tot comprar llibres antics. Potser en un futur no gaire llunyà totes les fires del llibre seran del llibre antic, atès que l'era digital s'imposa. Per als que, sense estar tancats a cap suport, serem sempre propaperistes, els plaers de la tripa i el llom no tenen parió. El dia de la inauguració d'aquesta esplèndida Fira, abans de llegir-los un pregó bibliofàgic, vaig poder repassar l'exposició de (gairebé) tots els cartells i em va tornar a cridar l'atenció el de Brossa, de disset anys enrere, que relacionava els parònims LLIBRE i LLIURE. També és remarcable el d'enguany, de Perico Pastor, en el qual un home que ens dóna l'esquena s'enfronta a uns prestatges plens de ll…

Jugant a la Barceloneta

Pot sobtar que el patró d’un indret tan terrenal com la Barceloneta sigui un arcàngel (i concretament sant Miquel), però tothom que sovintegi aquest barri sap que passejar-hi, menjar-hi i beure-hi pot fer-nos tocar el cel. Avui és el dia dels arcàngels. Gabriels, Miquels i Rafaels fan festa grossa i, per retre homenatge al patró, a la Barceloneta engeguen una activitat lúdica d’abast insòlit: un gran concurs de dos mesos de durada que proposa vint-i-un jocs diferents des d’un portal el nom del qual reprodueix una frase molt popular a la Barceloneta: www.etslostia.cat. No, no hi falta cap hac. No sé pas si hi deu tenir a veure l’Ostia Antica romana, però es veu que els implicats sempre escriuen aquesta expressió digna d’un curs d’autoestima sense hac. Tothom que visiti el web s’adonarà de la magnitud del projecte, impulsat pel Pla de Barris amb la Biblioteca-La Fraternitat, i protagonitzat pel jovent del barri. L’expert Oriol Comas ho ha supervisat, però els veritables dissenyadors del…

Els nous armaris

Un anunci clavat en un fanal dóna indicis sobre l’evolució dels estereotips que menen a noves formes d’hipocresia social. Situem d’entrada el fanal. És al carrer Roc Boronat de Barcelona, a tocar de la Torre Agbar. Concretament davant mateix de la porta principal d’un equipament universitari que els ideòlegs de la Universitat Pompeu Fabra han batejat amb un nom que es pot abreujar com CDC: Campus de la Comunicació. El rètol en qüestió és de mida A4, adherit circularment al perímetre cilíndric de la tija del fanal. El seu contingut és un clàssic universitari, sobretot en aquesta època d’inici de curs: “Buscamos compañera de piso”. Fa un quart de segle, a l’edifici històric de la UB se’n penjaven molts d’idèntica temàtica als suros interiors, però potser ara els suros han perdut pistonada i els compartidors de pis prefereixen els aparadors cilíndrics. Cal encerclar el fanal per llegir el text complet de l’anunci: “Somos 2 chicas estudiantes de 20 años y buscamos una chica o un chico gay…

Pregons innovadors

Joaquim Maria Puyal va encetar les Festes de la Mercè amb un pregó extraordinari al Saló de Cent. Les festes majors poden començar per acció o per reflexió. La primera és més informal, directa i sorollosa. L'exemple més nítid és el txupinazo, l'esclat del qual és l'interruptor que activa la festa. La segona és el pregó: un text escrit expressament per a ser llegit en veu alta que s'encarrega a algun personatge que els organitzadors de la festa consideren prou rellevant. En el cas de Barcelona, hem sentit pregoners de tots els orígens i professions, des de l'alcalde de Sarajevo Tarik Kupusovic (1995) al cardiòleg Valentí Fuster (2002), passant per l'oceanògrafa Josefa Castellví (2007) o el músic Yehudi Menuhin (1997). Hi predominen els escriptors, la qual cosa sembla raonable atès que es tracta de construir un text. Set dels onze pregoners que han precedit l'autor d'aicnàlubmA ho són: Maruja Torres, Robert Hughes, José Antonio Marina, Fàtima Mernissi, Ca…

Gyppos

At the time of writing, the English press is bursting at the seams with articles about the imminent eviction of 86 Gypsy families from Dale Farm, a piece of land the latter have lived on – and owned - for a decade, in Basildon, just north of Southend-on-Sea. Basildon Council and the government have calculated the eviction will cost 18 million quid: quite a lot of money to move people off their own property. In the UK, there are about 300,000 Gypsies who live in caravans and move around the country as they please, using purchased sites or pieces of common land as long-term bases. If the Dale Farm eviction goes ahead – and by the time you read this, it almost certainly will have – it will mark (or already has marked) the beginning of the end of the peripatetic lifestyle of Britain's Gypsies, who are already finding public water taps blocked up and common land sealed off wherever they go. An old story: the Roma have always been given short shrift by their more static fellow Europeans…

Fe, Creença, Llei

Fe. El mes d'agost de l'any que ve, s'escollirà el candidat republicà definitiu per a les eleccions presidencials als Estats Units. Pel que es veu, hi ha moltes possibilitats que el candidat triat sigui una persona que –per dir-ho suaument– no toca del tot de peus a terra.

Creença. Entre els favorits, per exemple, hi ha Mitt Romney, el qual –com a mormó creient– segueix al peu de la lletra els preceptes d'un text suposadament escrit (en un idioma desconegut anomenat egipci reformat) en dues plaques d'or enterrades per uns indis americans (descendents, segons els mormons, d'uns emigrants israelites que van poblar l'Amèrica del Nord al 600 a.C.) en un turó i descobertes el 1837 per un tal Joseph Smith, el fundador del mormonisme –un home que, per cert, tenia antecedents penals per estafa– que en va fer la traducció a l'anglès. Un altre dels candidats favorits és Rick Perry, un entusiasta de les armes de foc que nega l'existència del canvi climàtic, que…

El discurs i les orelles que l’escolten

El dia que va ser nomenat primer ministre de Gran Bretanya, l’any 1940, en plena guerra mundial, Winston Churchill va fer aquell discurs tan celebrat en què deia: «Només puc oferir sang, esforç, llàgrimes i suor». Després la història popular, que sol ser capritxosa, va convertir-ho en un còctel més impactant –sang, suor i llàgrimes!– i el pobre esforç va quedar oblidat per sempre més. Vaig tornar a pensar en l’anècdota dies enrere. Potser perquè vivim temps difícils, dues veus que admiro i escolto amb interès van aprofitar una tribuna pública per dirigir-se als catalans i apel·lar a l’èpica del treball i l’esforç.

Al final del seu discurs al Parlament, en rebre la Medalla d’Or, Pep Guardiola va dir aquelles paraules que ja s’han fet famoses: «Si ens llevem ben d’hora, i no hi ha retrets ni excuses, i ens posem a pencar, som un país imparable». Dies després, en el pregó de la Mercè (que ahir regalava aquest diari), Joaquim Maria Puyal va llançar un missatge semblant: «Ens calen líders d…

Però Sagarra continua viu

Imatge
Aquests dies ha fet 50 anys de la mort de Josep Maria de Sagarra i, aprofitant el número rodó, els mitjans han recordat el seu perfil d’home orquestra de les lletres. Ho tocava tot, poesia, teatre, novel·la, periodisme, traducció i, a més, coneixia com pocs l’entramat social i cultural del país. Gaudia d’una dimensió popular que avui dia no té comparació: agradava als pagesos i als empresaris, a les minyones i als capellans, a les senyores que berenaven al carrer Petritxol i als amics franquistes de l’alcalde Porcioles. El dia que va morir, el teatre Romea va suspendre la funció en senyal de dol. Les floristes de la Rambla van dur a la vetlla un gran ram de roses vermelles.

És curiós, quan penso en l’enterrament de Sagarra se m’hi barreja el de Verdaguer, el juny del 1902. Potser perquè d’aquest últim n’hi ha unes fotos increïbles –plovia a bots i barrals, un mar de paraigües col·lapsava les Rambles– i perquè el mateix Sagarra en va parlar a El meu Verdaguer, un llibret que és un ac…