dilluns, 31 d’octubre de 2011

¿Somien en català, els androides?

Aquest cap de setmana s’ha estrenat als cines la pel·lícula Eva, del director Kike Maíllo, una història de ciència-ficció sobre la relació entre els humans i els robots. Les opinions dels que ja l’han vist la fan llaminera: parlen d’uns efectes especials que són de primer nivell i un argument sobre el joc de les emocions. Pel que vaig veure en un tràiler televisiu, l’actor Lluís Homar hi interpreta un robot molt humanitzat, de gestos i paraules versemblants. Si ens posem perepunyetes, però, el seu detall més proper a la ciència-ficció és que és un robot que parla català.

Ja m’agradaria que en el futur fos així, i tant, i que els descendents de C3PO i R2D2 ens recitin La vaca cega quan els ho demanem, però el present ens diu que el català és una llengua més analògica que no digital. No és victimisme, és una realitat que afecta la gran majoria de llengües i ni tan sols el castellà, amb tota la seva força hispanoamericana, pot esperar un camí gaire planer. El dia que finalment parlin i expressin emocions a la vida real, la llengua mare dels robots serà l’anglès o el xinès, per raons purament comercials, i de fet cada dia hi ha més exemples d’aquest monopoli lingüístic.

És el cas de la nova joguina d’Apple, l’iPhone 4S, que aquests dies ha arribat a les botigues. La novetat d’aquest model es diu Siri, una mena de secretari que fa feines com ara apuntar dades a l’agenda, i que sap respondre en veu alta les preguntes del seu amo. I passa això que dèiem: tot i que ja es pot comprar aquí, el Siri de moment només respon en anglès, francès i alemany. Des d’Apple diuen que la versió en castellà estarà a punt el 2012, i mentrestant el català espera torn a la llarga cua de les llengües minoritàries.

De tota manera –digueu-me pessimista–, tampoc no cal esperar gaires lluïments quan per fi puguem triar la versió en català. Els exemples existents, com ara les veus que anuncien els trens a l’estació o que avisen dels revolts i trencalls en un GPS, solen oferir accents neutres i robòtics, que transparenten el castellà o directament l’anglès. La sensibilitat lingüística encara no ha arribat al món dels androides. Hi pensava l’altre dia, mentre un taxista em portava pels carrers de Castelldefels. Vam passar pel carrer de Plutó, dedicat al planeta més petit, i la veu del GPS va anunciar el «carrer de Pluto», com el gos esbojarrat de Mickey Mouse, i de sobte em vaig sentir a Disneylandia.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 d’octubre del 2011. 

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Els llimbs de les telesèries

Encara que es continuï veient com una batalla perduda, la lluita contra la pirateria de les telesèries a internet està buscant solucions. Les televisions i els distribuïdors de DVD espanyols han entès que no es pot maltractar l’espectador amb horaris impossibles. Cada vegada són menys els que toleren veure només un capítol per setmana, com en els temps de Los Poldark. Tampoc s’entén que surti amb un any de retard el pack d’una temporada de Mad men o Fringe, quan fins i tot l’últim mico de l’oficina ja se l’ha baixat de l’emule. Les tribus de seguidors més joves no tenen paciència ni diners, i a més es pensen que saben anglès, cosa que les enquestes sobre educació desmenteixen cada any.

Mentre l’streaming no arribi als televisors, un dels intents per tallar l’hemorràgia de descàrregues il·legals que han trobat a la Gran Bretanya és treure al mercat, com més aviat millor, el DVD corresponent. Un bon exemple és la sèrie Downton Abbey, escrita per Julian Fellowes i que reconstrueix la vida d’una família de classe alta a l’Anglaterra dels anys 20. La segona temporada s’acabarà d’aquí una setmana i l’endemà mateix ja es podrà comprar el DVD a Amazon.

Una altra solució, adoptada sobretot per Digital +, és escurçar l’espera entre l’emissió original i la versió per al públic espanyol. L’últim capítol de Perdidos va funcionar com a prova i ara passa amb sèries com Juego de tronos o Pan-am. Aquest mètode és àgil i funciona sobretot amb sèries noves, que estan en la primera temporada. No obstant, la pressa per estar al dia pot deixar als llimbs un munt de capítols que tots aquests anys ens han escatimat. Així, actualment ja es pot veure la quarta temporada de True blood, gairebé al mateix temps que als Estats Units, però alguns espectadors del vell ordre legal encara no havien arribat a veure la tercera. En el cas de True blood, tan sobrevalorada, no és que importi gaire, però ¿què passarà quan sigui el torn de perles com Boardwalk Empire o Dexter?

Jordi Puntí, El Periódico, 29 d’octubre del 2011.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

El país que mirava passar els trens

Ja em perdonaran Foment del Treball, Ciervat, Croem, Crea i Caeb, totes elles organitzacions patronals: tal com està el pati, val més estar-hi bé perquè no saps mai quan els hauràs de demanar feina. Ja em perdonaran els presidents Mas, Bauzá, Fabra i Valcárcel, les cambres de comerç i tots aquells que patien perquè el corredor ferroviari no passés per les sales dels Velázquez del Museu del Prado. No pretenc aigualir-los la festa ni tampoc, a alguns, el compte corrent.

Un cop perdonat, sense més entrebancs passo a felicitar El matí de Catalunya Ràdio per convidar el doctor Mateu Turró, catedràtic de transports de l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de la Universitat Politècnica de Catalunya. No és cap tertulià indocumentat ni cap castanyera desinformada. Enmig de l’esperança i el fanatisme generats per la concessió del Corredor Mediterrani, aclaparats per l’esclat d’alegria posterior, el doctor Turró ens va alertar que d’entre totes les obres previstes amb els 51.000 milions pressupostats, moltes infraestructures no són necessàries. Com és el tram entre Múrcia i Algesires. I tot seguit haig de demanar disculpes a tots els andalusos que cobren peonades, als que no les cobren i als jugadors del Sevilla FC.

Turró es va demanar quina serà la rendibilitat d’aquest corredor (també té mala idea): servirà per transportar cotxes de la SEAT, ferro vell i una mica de potassa cap a Europa. La seva conclusió és que no serà rendible. Els únics beneficiats seran els constructors –podrien cimentar tot Catalunya i també seria un bon negoci per a ells- i el port de Barcelona. Arribaran els vaixells a Barcelona, col·locaran els contenidors al tren i els catalans els veurem passar. Jo penso anar cada tarda a Valldoriolf per asseure’m en un marge i mirar els trens. Serà com quan tenia dos anys i m’abocava a la rasa del carrer Aragó.

Enric Gomà, Ara, dimecres 26 d'octubre del 2011.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

El futur de la Monumental sense toros

L’altre dia caminava per la Gran Via de Barcelona i, en passar per davant de la Monumental, un turista despistat em va preguntar si sabia on es compraven les entrades. Li vaig haver d’explicar que això dels toros, aquí, ja no es porta, sap?, aquí els toros han passat a millor vida, literalment. Llavors va assenyalar la plaça i em va fer la pregunta més lògica: i ara què en faran d’això? Li vaig respondre amb una altra pregunta: who knows?

És veritat, qui sap què passarà amb la Monumental. De moment ningú no ha badat boca. Els uns perquè no hi ha diners i els altres perquè encara tenen esperances que, si el PP torna a governar a Espanya, els toros entrin a les Corts per la porta gran. A més, hi ha hagut exemples anteriors que ens confirmen que amb aquesta mena d’edificis tot és possible. L’ONCE va comprar l’antic canòdrom de la plaça d’Espanya per fer-hi equipaments. Està previst que el canòdrom de la Meridiana sigui un centre d’art contemporani, tot i que les obres avancen a pas de tortuga, més que no de llebrer. Pel que fa a la plaça de toros de Las Arenas, la reconversió en centre comercial ha servit per exagerar encara més el seu perfil kitsch, carrincló, cursi o com en vulgueu dir.

De fet, el dilema que pesa ara mateix sobre la Monumental va en la mateixa línia: si podrà conservar-se tal com és en la memòria col·lectiva dels barcelonins —els Beatles hi van tocar el 1965!— o si a la llarga es convertirà en una rèmora kitsch. El cert és que ho té complicat. La parafernàlia dels toros, amb les banderillas, els cartells com a souvenirs, els quadres de toreros, manolas i olé, ha perpetuat durant els anys de decadència aquell tipisme que caracteritza allò que és kitsch.

Pot ser que Barcelona cregui en el disseny i la modernitat, però resulta que, també té una especial tolerància pel mal gust arquitectònic. És una cosa que li ve de l’herència franquista i de les ganes d’atreure el turisme. Així, una ruta del kitsch nostrat hauria d’incloure el restaurant Tres Molinos, a l’entrada de la Diagonal; una passejada pel Poble Espanyol; la façana del Teatre Nacional de Catalunya —obra de Ricardo Bofill— i totes les varietats del trencadís de Gaudí, que adornen molts bars de tapes, botigues de les Rambles i restaurants de cuina creativa. Pensant-hi bé, potser l’única manera de preservar l’essència de la Monumental seria convertir-lo en Museu del Kitsch. És una idea kitsch, ja ho sé.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 d’octubre del 2011.

dissabte, 22 d’octubre de 2011

L’art, l’iceberg

Com cada any per aquesta època, ArtReview, una de les quatre o cinc revistes de referència en l’art contemporani, ha publicat la llista “Power 100”. La seva intenció és recollir els cent noms més influents, o poderosos, del mercat de l’art actual, tot i que des de la mateixa revista ja avisen que no es tracta de cap competició, sinó que vol ser una guia “sobre les tendències generals, les xarxes i les forces que conformen l’escena artística”.

El primer lloc és per a l’artista xinès Ai Weiwei, una opció inesperada si tenim en compte que, en una dècada de llistes, només dues vegades les havia encapçalat un artista (totes dues va ser Damien Hirst). Ai Weiwei, que a l’abril d’aquest any va ser empresonat pel govern xinès, segons diuen per evadir impostos, i alliberat al cap de tres mesos després de pagar una fiança, és reconegut per l’activisme que comporten sempre les seves obres. El govern xinès ha reaccionat de seguida, queixant-se que l’elecció d’ArtReview es basava només en arguments polítics, cosa que certifica que els incomoda i que la revista l’ha encertat. És tot un símptoma, a més, que en aquesta època d’injustícies socials i d’un gran distanciament arreu entre governants i ciutadans, l’artista més influent sigui un agitador com Ai Weiwei.

La llista d’ArtReview ofereix mols més detalls per explorar. Gairebé no hi surten, per exemple, pensadors de l’art (Zizek és al lloc 65). Hi dominen els artistes alemanys i no hi ha ni un espanyol (no, ni tan sols Miquel Barceló). De fet, l’única espanyola que hi surt és la galerista Hega de Alvear. Al número dos de la llista hi ha Hans Ulrick Obrist & Julia Peyton-Jones, curadors d’art: després ve Glenn Lowry, director del MoMa de Nova York, i en quart lloc el galerista Larry Gagosian. Són noms, la majoria, poc coneguts per qui no es mogui en aquest entorn, i demostren que avui dia l’art contemporani, sobretot després de la revolució digital, és un gran iceberg en moviment i només en veiem flotar la part més comercial.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 d’octubre del 2011.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Turisme precultural

La indústria editorial està enreveixinada, qui la desenreveixinarà?, el desenreveixinador que la desenreveixini bon desenreveixinador serà. Des que les faules d'Isop han sortit en versió digital el llop del conte ja no fa riure els directius editorials. Ni a Frankfurt ni a can Planeta ni enlloc. S'ha acabat allò de fer veure que no passa res. S'han acabat les mirades de superioritat, com volent dir que el llibre és i serà un bastió inexpugnable. Ara en el món editorial la crisi és general i específica alhora, de manera que qualsevol iniciativa innovadora és benvinguda. Avui en tenim una d'espectacular. Aquest migdia se celebra una insòlita conferència de premsa (amb dinar posterior, perquè els periodistes assistents ho paeixin millor) al Monestir de Sant Benet (Sant Fruitós de Bages). La convoquen el grup editorial més important del llibre en català (el Grup 62) i Món Sant Benet (que és la manera més directa que trobo per anomenar el complex camí que aniria de la Fundació Caixa Manresa a l'Obra Social CatalunyaCaixa i d'aquí directament a l'Estat via FROB). El protagonista és Martí Gironell, el periodista de TV3 (Els matins) que l'any 2007 va iniciar una exitosa carrera com a autor de novel·la històrica amb El pont dels jueus, reblada després amb La venjança del bandoler (2008) i L'arqueòleg (2010), tots publicats per Columna. El motiu de la convocatòria no és, com seria lògic sospitar, la presentació d'una nova novel·la de Gironell ambientada en un marc tan incomparable, sinó anunciar que l'autor s'instal·larà al monestir durant un any per escriure la seva nova novel·la històrica! L'ordre del dia inclou, abans de l'àpat, la visita a “les estances de Martí Gironell a Món Sant Benet, amb possibilitat de fer fotografies i enregistrament de vídeo”. L'editorial, però, fa un oportú aclariment que tranquil·litzarà els teleespectadors matinals de TV3, encara estabornits per la marxa de Josep Cuní als vespres de 8TV: “L'escriptor de Besalú no es reclourà al Monestir i en sortirà per continuar treballant, però hi fixarà la residència i passarà llargues temporades en una antiga cel·la d'un monjo benedictí”. Els embussos matinals de les nostres carreteres, doncs, tindran un relator que haurà passat la nit fent vida monacal. 

 
O sigui que avui ens anuncien, en rigorosa primícia, que Gironell comença a escriure una novel·la pel sistema Stanislavski. El més calent potser és a l'aigüera però l'aigüera ja és a disposició de totes les càmeres que desitgin fotografiar-la. I val a dir que és una aigüera ben fotogènica. Fins ara era notícia que el turisme s'apropiés dels espais que apareixen a les obres literàries, del cementiri de Sinera espriuà a la ruta de la (sic) catedral del mar falconesca. Però Gironell i el Món Sant Benet van més enllà. O més ençà. En l'aferrissada pugna amb el temps que manté l'home modern, heus aquí un exemple preclar de culminació del moviment uniformement accelerat. Això d'avui és un viatge de retorn sense anada que mereixeria actualitzar La màquina del temps de H. G. Wells. Només un detall sembla haver escapat a l'organització. Haurien de preveure que, durant l'any que durarà l'experiència, les “estances de Gironell” també puguin ser visitades mentre l'escriptor hi treballa, en una reedició de l'estada que durant els vuitanta va fer l'actor Albert Vidal a la zona de simis del  zoo de Barcelona pel seu treball L'home urbà. ¿Que potser, en el cas d'haver-ne tingut l'ocasió, no hauríeu visitat Oscar Wilde a la presó de Reading mentre hi escrivia, inspiradament, la seva famosa Balada?

Màrius Serra. La Vanguardia, dijous 20 d'octubre

Parla per tu

L'any 1991 la professora argentina Nora Catelli va publicar un interessant estudi sobre l'escriptura del jo: El espacio autobiográfico (Lumen). Catelli hi repassava la casuística d'aquests escrits, contraposava teories, analitzava l'autobiografia de Gertrudis Gómez de Avellaneda i definia el gènere com l'exploració de l'altre a través del text. Quan, ara fa vint anys, Catelli escrivia el seu assaig, aquestes consideracions exploratòries semblaven circumscrites als éssers, més o menys lletrats, que decidien posar-se a escriure sobre la seva vida. Ningú, ni Steve Jobs en èxtasi budista, no era capaç d'imaginar que avui existiria un microespai autobiogràfic com la caixa Bio de Twitter, en la qual el sistema et convida a escriure “About yourself in fewer than 160 chars”. Aquesta massificació de l'espai autobiogràfic era llavors tan inimaginable com ho seria escriure una autobiografia pòstuma. Un oxímoron que potser també acabarem veient, tal com fa albirar la recomanable novel·la que Jordi Boixadós ha escrit des de la veu narradora d'un home que està en coma: Àngels a l'andana (Columna). 

 
La qüestió és que cada cop que un nou usuari s'incorpora a Twitter (i això ha passat milions de vegades en els últims anys) topa amb la petició d'autodefinir-se en un microespai autobiogràfic que després serà ben visible al seu perfil, just sota la fotografia. Què fa molta gent? El deixa en blanc. No ens ha d'estranyar, perquè els miralls sempre incomoden, i més si els hem de redactar. De fet, un bon percentatge de comptes de Twitter també deixen en blanc la fotografia. Però, entre els que escriuen alguna cosa, la casuística és notable i definitòria. Alguns adopten la solució targetera i hi posen la professió -Arquitectç, Regidor, Topògraf- amb algun estirabot de guionista: Mamífer, Pubilla en potència, Ducatista. D'altres complementen aquest perfil professional (de caire Linkedin, per entendre'ns) amb informació addicional que deriva cap a la vida personal: “Periodista, blocaire, apassionat per la comunicació política, escaquista i català” o “Correctora i traductora. I durant les estones lliures, defensora de (gairebé) totes les causes perdudes”. En aquesta evolució irromp el clàssic gerundi digital: “Politòloga decidint què vol ser de gran”. El món de les aficions conviu amb el de les creences: “Desubicada, maniàtica, malalta de música i del Barça!”. La militància (política, futbolística) no exclou el costumisme: “Criat amb Pelargon, i això marca molt”. Hi ha textos filosòfics -Sóc, que ja és molt, Anar fent-, autocrítics -Perfil? Baix, sempre, A dies caixer, altres banquer però sempre lladre i vividor-, fantasiosos -Argonauta, Sóc el guardià de les estrelles, viviu a matrix!- i punyents des del punt de vista identitari: “Sorprenentment català, àrab, culer i republicà, the dream of a skin” o “Sexe femení, aparença humil i ària”.
Cadascú l'enfila per allà on li sembla, i tothom explora l'altre com pot, per dir-ho amb Catelli, però hi ha textos més premeditats i d'altres que desprenen un aire d'urgència molt revelador. Els meus preferits són els que malden per completar com sigui la caixa de 160 caracters. Ahir mateix es va fer seguidora del meu compte de Twitter algú que es defineix en 159 caracters: “Imminent estudiant de Doctorat, feminista convençuda, amant de la música, la lectura, el Barça i la política... vaja, una persona molt normal, al cap i a la fi.” Normal? La normalitat és un concepte pervers que parteix de la imatge que projecta la superfície del mirall sobre el qual escrivim. Qui no ho és?

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts, 18 d'octubre de 2011

Nissaga de potser

L'Institut de Biologia Evolutiva (IBE) treballa en l'estudi genètic dels portadors de 50 cognoms, d'Adell a Vives, passant per Bosch, Cardona, Estruch, Guasch, Nadal, Soler, Vidal o, per a gran joia dels de casa, Serra i Roig. Dins una família, només volen analitzar un cromosoma Y per evitar la redundància a les dades. Com és sabut, de cromosoma Y només en tenim els homes i passa directament de pares a fills sense recombinar-se amb la informació genètica de la mare. La copa de xampany de l'alfabet (Gómez de la Serna dixit) és el més semblant al truculent honor familiar (dels Prizzi, dels Capuleto, dels Montesco, dels Rius, dels Millet...) que tanta inspiració ha proporcionat històricament a dramaturgs i narradors. El cromosoma Y d'un home és igual al dels seus germans, el seu pare, oncle, nebot o cosí primer, el seu avi patern, el seu besavi (per via bipaterna), el besavi (bipatern) del seu besavi (tetrapatern) i així, successivament, fins a Matusalem. Val a dir que no totes aquestes Y són iguals, perquè hi ha un tipus de variació que es va acumulant lentament tot formant el que anomenen haplogrups, de manera que la seva freqüència varia en poblacions diferents i aquest fet permet determinar-ne la població d'origen. Però també hi ha altres variants que muten molt de pressa i que arriben a ser particulars d'una família. Aquestes Y permeten determinar si dos individus, posem per cas Messi i Bojan, estan emparentats o no. 

 
El projecte de l'Institut de Biologia Evolutiva pretén esbrinar diverses incògnites gairebé shakespearianes: si els cognoms més freqüents (Ferrer, Vila) han estat fundats més vegades que els menys usuals (Balasch, Llach), si els orígens lingüísticament clars de certs cognoms (germànic, àrab, hebreu) es corresponen a la procedència geogràfica que indica la genètica o si els gentilicis (Alemany, Danés, Guasch) tenen cap correlació amb el topònim. Però potser la incògnita més formidable és la que verbalitzen així: “Amb quina freqüència cognom i cromosoma Y no s'hereten junts?”. Ai. La casuística és molt variada. Els fills adoptats i els canvis de cognom en serien les causes més confessables. Les inconfessables es concentren en la falsa paternitat, fruit de la popular especialitat olímpica del salt (de llit). Quin patriarca de la Y, per més recalcitrant que sigui, posaria la mà al foc per la continuïtat genètica de tota la seva nissaga? Serà interessant, però, comprovar en quins percentatges de relació cromosoma-cognom ens movem els Serra, per posar un exemple innocent.
Això sí, a l'estudi hi trobo a faltar un element cabdal. M'agradaria saber científicament quina relació genètica hi ha entre els portadors de cognoms relacionats amb l'activitat que practiquen. Ja ho saben, dir-se Gratacòs i fer de dermatòleg, o Campreciós i ocupar-se de la gespa d'un estadi de futbol. Sempre m'han fascinat aquesta mena d'insòlites relacions que cap crisi no aconsegueix retallar. De fet, l'agència de qualificació del risc financer que aquest estiu va rebaixar l'índex dels Estats Units es diu Standard & Poors (normals i pobres, podríem traduir). Pot semblar un sarcasme, però la companyia la va fundar el 1860 un senyor que es deia Poor, Henry Varnum Poor. Estaria genèticament predestinat? La setmana passada, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca va evitar, a Salt, el desnonament d'una altra família que ja estava a punt de quedar-se al carrer. Com creuen que es diu la portaveu d'aquest moviment ciutadà? Afuera, Marta Afuera. Un estudi genètic que demostrés la seva predestinació sí que seria la bomba. 

Màrius Serra. La Vanguardia, dilluns, 17 d'octubre de 2011

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Verbville, ciutat costanera

A la tarda tots els magazines de ràdio feliços s’assemblen mentre els desgraciats ho són cadascun a la seva manera. És el que va venir a dir Tolstoi, a grans trets. Mentre La tribu de Catalunya Ràdio combina entreteniment i bon humor, Versió RAC1 embolcalla sovint l’entreteniment amb grans dosis de mal humor (allò que en alguns cercles es coneix com a antipatia saludable). És aquesta la distància existent entre una rossa vitalista i simpàtica (Tatiana Sisquella) i un individu dominat per l’escepticisme, el sarcasme i l’amargor (Toni Clapés). Les meves preferències pel segon és un dels punts que tracto sovint amb el meu psiquiatre.

A La tribu els dimecres radien una secció inquietant que reclama a xiscles de pel·lícula de terror de sèrie B la nostra atenció: Verbville, de David Balaguer, que “ens transporta a una ciutat on viuen tots els verbs del diccionari, de la A a la Z”. Això de la ciutat dels verbs, així d’entrada, és més atractiu i sorprenent que l’eterna secció de dietètica, on sempre ens recomanen que mengem més fibra, un consell que, de tant sentir-lo, fa defecar. O la inefable secció de motor, o la de moda, o la de jardineria, que aboca els oients a aquest interrogant desesperat: “Em cal saber tant sobre la vida i els costums de les hortènsies?”.

A mig camí entre el diccionari de sinònims i els contes de Calders, Verbville no és la ràdio habitual, tan servil amb l’actualitat periodística, sinó que ens fa tenir esperances de conèixer algun dia el poblet perdut dels adverbis, la urbanització il·legal de les preposicions i el geriàtric enjardinat dels pronoms febles, en estat terminal, que ens supliquen impotents l’eutanàsia activa.

La lletra amb sang entra, és cert. No hi ha res com unes bones fuetades per aprendre els verbs irregulars. Però no cal recórrer a la violència podent sentir Verbville.

Enric Gomà, Ara, dimecres 19 d'octubre del 2011.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Local, global, social, demencial

Per si algú no tenia prou clar el sentit de la paraula global, aquest cap de setmana s’ha produït una lliçó pràctica que hauria de resoldre qualsevol dubte. Les manifestacions que dissabte van tenir lloc de manera més o menys simultània –en més de 950 ciutats i 80 països, diuen els que compten aquestes coses– són un exemple d’agitació planetària al carrer que no s’havia viscut mai abans. Caldria tornar a les concentracions d’aquell No a la guerra, del febrer del 2003, per trobar un antecedent, però aleshores les xarxes socials d’internet pràcticament no existien, vivíem instal·lats en la societat del benestar i una part dels ciutadans seguien les amenaces de Bush a l’Iraq com una pel·lícula de dissabte a la tarda.

De fet, no seria cap animalada veure les manifestacions del 2003 com un avís fracassat del que ha acabat passant. «Si aleshores els líders polítics ens haguessin fet més cas», podrien dir els que van sortir al carrer, «ara no caldria reclamar els nostres drets socials». La recessió econòmica a tot el món clava les seves arrels en la despesa militar dels Estats Units i els seus aliats, això se sap, i després s’expandeix a través del control interessat que els bancs fan dels diners dels ciutadans, sempre amb el consentiment dels polítics de torn. Si les protestes de dissabte es van propagar globalment, tot i adoptar a cada ciutat un estil propi, és perquè anteriorment hi havia hagut una indiferència global dels governs.

Dissabte, també, els països que integren el G-20 es van reunir a França per discutir qüestions financeres. Abans de cantar junts l’hora dels adéus, van demanar a les economies de la zona euro que s’espavilin per evitar «el contagi global de la crisi fiscal». És simptomàtic que just en aquests moments parlin de contagi global. Les paraules que escollim mai no són innocents, sempre ens representen. El contagi remet a la presència d’un altre, i trasllada la culpa.

Fa anys que els governs dominants han fixat un doble discurs davant dels fenòmens globals. Resulta que la globalització és el paradís quan es tracta de fer negocis a curt termini, però es converteix en un tabú quan vol dir inversió altruista. Ho veiem amb la fam als països subdesenvolupats o l’escalfament global, problemes que reclamen solucions compartides. Els científics no es cansen d’oferir propostes, però llavors els governs participen en aquelles cimeres tan cares, i amb tanta seguretat, i mai no serveixen de res.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 d’octubre del 2011.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Feliç ve de Félix

Avui fa vuit dies que va morir l’escriptor Félix Romeo. Tenia 43 anys i un futur ple de projectes. Aquesta setmana alguns amics seus han escrit sobre el privilegi de la seva amistat, generosa i apassionada, i una trajectòria literària de primer ordre. Va publicar tres obres de ficció tan singulars com imprescindibles –Dibujos animados, Discothèque, Amarillo– i centenars d’articles periodístics. En els records dels seus amics es notava, sense excepció, l’empremta de l’estima i l’admiració que ha deixat el Félix. Els elogis fúnebres són sempre una manera de retardar l’absència, o potser de perpetuar la seva presència per mitjà de les paraules...

Vaig conèixer personalment el Félix a l’enterrament d’un altre gran escriptor, Jesús Moncada. Havia vingut des de Saragossa amb uns quants autors i amics comuns. Aquell dia vam parlar de Moncada i la connexió fluvial –l’Ebre– entre la seva prosa i la dels autors aragonesos. El Félix havia estudiat a Barcelona i de tant en tant, mentre parlàvem, deixava anar una frase en català. En aquesta primera trobada em va sorprendre el seu ampli coneixement de la literatura catalana; aviat vaig comprendre que allò era ben natural: el Félix era un lector voraç i sensible, amb una curiositat inesgotable.

Sempre que vaig coincidir amb ell, a Barcelona, Madrid o Saragossa, en sopars d’amics o en trobades literàries, aquesta inquietud per les formes de la cultura es traduïa en una conversa calorosa i entusiasta. Recordo que una nit, a Madrid, Julián Rodríguez ens cantava les excel·lències d’una novel·la que acabava de publicar a la seva editorial Periférica: Perú, de l’escriptor nord-americà Gordon Lish. Al seu costat, el Félix el va interrompre per lloar-la encara amb més ganes que el mateix editor, que ja és dir. Aquesta energia seva es combinava amb una gran tendresa i –intueixo– l’ajudava a canalitzar la recerca de la felicitat: diria que el Félix era feliç quan els que l’envoltaven també ho eren. Per això la seva amistat era una festa.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 d’octubre del 2011.

divendres, 14 d’octubre de 2011

Monument, Tren, Vila

Monument. A finals dels setanta –quan em feia l'efecte que en topar amb Catalunya havia descobert, jo tot sol, una civilització oblidada des de feia segles–, una de les moltes coses que m'anaven sorprenent setmana sí i setmana també va ser que en un poble de la Plana de Vic una colla d'amics havien construït un monument a Picasso sense cap mena de suport institucional, tan sols perquè volien deixar constància de la seva admiració pel pintor. Em va sorprendre tant perquè a Anglaterra aquest tipus d'iniciativa voluntària hauria estat considerada més aviat una bogeria o, encara pitjor, una pèrdua de temps.

Tren. Amb el pas dels anys, m'ha semblat entendre que aquesta actitud do-it-yourself és una mena de tradició catalana (una altra!), una reacció, potser, a la displicència d'un govern central l'interès del qual per aquest racó d'Europa sempre ha estat més aviat discret, com si diguéssim. D'aquí, tal vegada, tantes i tantes activitats portades a terme al marge de l'estat, des del tren de Mataró de 1848, posem per cas, fins a les consultes sobre la independència del 2010, com si tothom hagués fet seu aquell lema de Salvat-Papasseit que va aparèixer en un munt d'adhesius durant la Transició: “Fem coses!”.

Vila. El cap de setmana passat vaig participar en una mostra més d'aquest voluntarisme persistent, portada, en aquest cas, a un extrem agradablement surrealista. Durant quatre anys seguits, un grup de gent encapçalat per l'Enric Bono Sandiumenge s'han entestat a convertir Bellprat –un poble de l'Anoia amb exactament nou habitants– en una vila del llibre a l'estil de Hay-on-Wye, al País de Gal·les, Redu, a Bèlgica, o Montereggio, a Itàlia. I a fe que ho estan aconseguint: hi havia centenars de persones que fullejaven llibres a més de mitja desena de parades. Jordi Pujol hi havia fet una conferència al dissabte. L'endemà, la Núria Ribó va moderar una taula rodona amb Rolando d'Alessandro –que ha tret un llibre (Si te'n vas, no tornis) sobre la seva fugida d'Itàlia a Catalunya– i jo mateix. Tot seguit, signaven la Roser Capdevila i el dibuixant Scaramuix, a més d'altres convidats, i els llibres, com aquell qui diu, volaven de les parades. L'any que ve toca la cinquena edició de la Vila del Llibre de Bellprat: editors, escriptors i lectors, apunteu-ho, si us plau, que no us en penedireu pas.

Matthew Tree, El Punt Avui, 16/10/2011

dijous, 13 d’octubre de 2011

Lleons domats

Els límits de l'humor són més misteriosos encara que els de la crítica. Tendim a creure'ns que en una societat democràtica es pot dir tot fins que ens disposem a dir-ho i, just quan certes paraules ja pugen per la gola, comencem a témer que potser no. També tendim a donar per garantit que ens podem riure de tot. I tampoc. Esclar que en aquest segon cas resulta més senzill de comprovar, perquè el grau de crítica suportable és difícil de mesurar. En canvi, resulta indiscutible que hi ha coses que ens fan riure i n'hi ha que no, per més bona voluntat que hi posem. Fa uns dies vaig riure com un vedell d'uns paios que esclataven en pedaços, víctimes dels explosius que ells mateixos pretenien detonar per fer la Jihad. És una pel·lícula britànica de 2010 que duu per títol Four Lions i que, després de triomfar al Regne Unit, acaba d'arribar a les pantalles d'aquest Regne tan desunit que ahir celebrava la Hispanitat amb el cornetí i la cabra. Four Lions és una comèdia, esclar, la primera pel·lícula del director Chris Morris. La protagonitzen cinc terroristes islàmics nascuts a la Gran Bretanya (un d'ells convers) que pretenen atemptar contra els seus compatriotes. Comença a Sheffield, hi ha una escapada delirant a un camp d'entrenament d'Al Qaeda al Pakistán i acaba a la marató de Londres. Morris ha declarat que la seva pel·lícula és una farsa. Té raó. També ha explicat que va enviar el guió a Moazzam Begg, un dels britànics detinguts a Guantánamo. Es veu que Begg no hi veu res que els musulmans britànics puguin trobar ofensiu. Vagin al cinema i ja em diran quin grau de tolerància atorguen al presoner Begg. Podria ser que no haguessin conegut mai abans ningú tan tolerant.

 
El projecte de Four Lions va passar per unes quantes vicissituds (ben comprensibles) abans de trobar qui la produís. Pagaria per escoltar les paraules que van pronunciar els directius de la BBC i Channel 4 per rebutjar-la. Després dels atemptats del 7 de juliol de 2005 a Londres anar pels despatxos amb un guió tan explosiu sota el braç devia semblar humor negre. Però no. La comèdia és lluminosa. Sobretot perquè aconsegueix el seu objectiu suprem (fer riure, i molt). A més, desprén un to positiu difícil de justificar amb l'argument a la mà i no deixa cap resta d'agror. El retrat del fanatisme que ens proposa ultrapassa la paròdia, s'instal·la en l'absurditat inherent a les pràctiques terroristes i resulta moralment inequívoca. Molt més inequívoca, per exemple, que el Torrente de seqüeles de Segura. L'estrena de Four Lions també serveix per adonar-nos de la distància sideral que separa, en termes de maduresa mediàtica, la societat britànica de l'espanyola. Resulta impensable una comèdia espanyola construïda sobre els atemptats de Madrid del 11 de març de 2004. Per no parlar d'ETA. No he vist encara (a Madrid) l'obra de teatre Burundanga, en la qual el gran Jordi Galceran té la valentia d'abordar la violència terrorista en clau de comèdia, però pel que me n'arriba el plantejament no és tan frontal ni salvatge com el de Four Lions. El que resulta francament sorprenent és l'absència d'escarafalls i escàndols a la Gran Bretanya per part dels guardians de l'ortodòxia islàmica. Experiències com la de Salman Rushdie o les caricatures de Mahoma publicades al diari danès Jyllands-Posten deuen haver ensenyat moltes coses als autors satírics. Una d'elles és la importància de mantenir l'innominable innominat. De Mahoma, ni piu. Potser per això cap dels personatges (Omar, Waj, Barry, Faisal i Hassan) no es diu Mohamed. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 13 d'octubre de 2011

Compte endavant!

Aquest diumenge era el dia 9 del mes 10 de l'any 11. Per això, a les 12 hores i 13 minuts del migdia una cinquantena de cantants de gòspel es van reunir a la sorra de la platja del Bogatell de Barcelona per fer-se fotos que serviran per promocionar el concert “Spirituals” de TGV Choir (The Gòspel Viu Choir) el 27 de novembre a la Sala Oriol Martorell de L'Auditori de Barcelona (gospelviu.net). Com que aquesta tardor vivim en un perpetu estiuet de Sant Miquel Martí, la platja era plena de banyistes. Els cantants anaven per la sorra descalços però vestits. De blanc. Normalment els dirigeix el gran Moisès Sala, conegut com el Mick Jaegger del gòspel, però aquest diumenge un home prim com Iggy Pop amb un megàfon a la mà i una càmera al coll dirigia els seus moviments enfilat dalt d'una grua. El muntatge, que va congregar al Bogatell un munt de curiosos civils (i algun d'uniformat), buscava diverses imatges zenitals. L'home enfilat a la grua era el fotògraf Jordi Ribó, a qui els de casa sempre deurem el miracle (també zenital) del foliscopi que ens va permetre veure córrer el nostre fill quiet, nascut amb paràlisi cerebral i condemnat a menar una vida estàtica. Ribó explora les fronteres que separen el moviment de la quietud amb tota mena d'estratègies. És un veritable as a l'hora de generar moviment al seu voltant i aleshores, quan l'agitació ateny el seu punt màxim, la fixa en instantànies colossals. Això és exactament el que va fer a la platja del Bogatell el 9/10/11 a partir de les 12:13. I no es va limitar a fotografiar la cinquantena de cantants vestits de blanc. Després de fixar-los a la sorra va tornar a treure el megàfon i va cridar que passessin els quiets. “Que passin els quiets”, va bramar Ribó. I llavors van saltar a l'arena una vintena de criatures pluridiscapacitades vestides de blau en braços de les seves mares o pares, els quals les van dipositar damunt dels cantants i es van fer fonedissos. Ribó va tornar a bramar l'enèsim compte enrere i retratà el grup de blancs incrementat amb les vint incorporacions blavenques. La sessió de fotos es va allargar amb diverses instantànies zenitals més que van incorporar, progressivament, amics, coneguts, saludats i pares que porten o hem portat els nostres fills a la Fundació Nexe (nexefundacio.org), l'únic centre especialitzat en nens pluridiscapacitats de zero a sis anys, una franja d’edat desatesa i vital.

 
El lema de Nexe, compartit amb molts altres centres dedicats a l'anomenada “educació especial”, és que tots som diferents i, per això, tots som especials. Gòspel Viu ja va participar en el primer concert del Mou-te pels Quiets (moutepelsquiets.cat) que vam organitzar l'any 2009 a l'Auditori i ara ha volgut que el seu concert d'aquest novembre serveixi per ajudar solidàriament la Fundació Nexe en uns moments ben delicats per a les entitats del Tercer Sector. Per això, les espectaculars fotos zenitals de Jordi Ribó hauran de servir per promoure el concert (econòmic i artístic). El model visual serà el del joc de les diferències que els lectors de La Vanguardia associem a Laplace. Entre les dues fotos dels inquiets cantants de Gòspel Viu (amb i sense nens quiets als braços) saltaran a la vista les (vint) joioses diferències que ens han de recordar una idea clau: que en aquesta societat tan complexa que ens hem procurat l’única possibilitat real d'acostar-nos al revolucionari ideal de la igualtat és assumir la diferència. I els excompanys de mon fill quiet, veritables campions del no-progressa-adequadament, són tan diferents que res del que els passi no ens pot ser igual. Aneu a l'Auditori. Ompliu-lo.

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 11 d'octubre de 2011

Reivindicar "L'Ignorància"

No s'enganyin. Aquest article no està pas dedicat als ínclits membres de Convivència Cívica Catalana, que malden per fer-nos confondre el civisme amb el cinisme. L'Ignorància és el títol d'un setmanari mallorquí que es va publicar a Palma entre 1879 i 1885, editat per la impremta de Pere Gelabert, amb el subtítol: “Revista Crónica: Orga y Xeremías d'una Societat de Mallorquins” i una promesa ben realista a portada: “Sonarà cada dissapte, si té vent à sa flauta”. Gràcies a la Universitat de les Illes Balears, la col·lecció completa figura a la xarxa. Això m'ha permès descobrir un fet notable. A partir de 1880, L'Ignorància inclou una impagable secció de passatemps lingüístics anomenada Porros-Fuyes (agafar el rave per les fulles és sinònim de tergiversar, però el porro?). En tot cas, hi apareixen Endevinayes, Semblanses, Geroglifichs, Cavilacions, Fugues de Consonants i, també, Triànguls i Quadrats de Paraules. És una secció interactiva, que engega amb els lectors que han endevinat els reptes de la setmana anterior i acaba amb un extraordinari “Ses solucions dissapte qui vé si som vius”. Me'n sento hereu, pels meus mots encreuats i pels enigmàrius i crucigramàrius radiofònics, esclar, però em fascina aquesta capacitat d'interacció a finals del segle XIX. Ho explica la xarxa social de proximitat i insularitat que traspua un setmanari que a Palma costava 2 cèntims i fora ciutat, 2 i mig. Doncs bé, sumit a L'Ignorància descobreixo un precedent dels mots encreuats més antic que tots els coneguts. Situem-nos: el primer crucigrama (word-cross) és una graella romboïdal que surt el 21 de desembre de 1913 al Suplement Dominical Fun del diari The New York World signada per l'anglès Arthur Wynne. 

 
Els italians, però, malden per reivindicar la figura de Giuseppe Airoldi, funcionari municipal i corresponsal de Il Corriere della Serra, a banda de musicòleg i adepte a l'elaboració d'enigmes. Airoldi va publicar un petit crucigrama 4x4 amb el títol Parole Incrociate el 14 de setembre de 1890 al Secolo Illustrato della Domenica editat a Milà per Edoardo Sonzogno (a la secció “Per passare il tempo”). Les solucions, reproduïdes al mateix número, fan Ripa-Oder-Sera-Amen en horitzontals i Rosa-Idem-Pere-Aran en verticals. Airoldi va morir el 13/12/13, just una setmana abans que Wynne publiqués el seu primer encreuat però com que la seva graella de 4x4 no té cap quadret negre mai no ha acabat de superar la consideració de predecessor. Doncs bé, el 17 de gener de 1880, deu anys abans del 4x4 d'Airoldi, L'Ignorància publica un Quadrat de Paraules 4x4, presentat amb puntets i signat per un tal Ney-Ney (que també consta entre els lectors que han resolt les endevinalles del número anterior). Hi llegim: “Ompli aquests pichs amb lletres que llegides verticalment y de través diguen: sa 1ª retxa, lo que té qualsevól persona; sa 2ª un fruyt; sa 3ª un nom de dóna, y sa 4ª molts qu' avuy fan festa”. La solució (Cara-Anís-Rita-Asas) és la mateixa en horitzontals i en verticals, fet que l'adscriu a la tradició dels quadrats màgics i el fa més arcaic que el de d'Airoldi. Però l'invent triomfa i els lectors se n'empesquen de nous. El 28 de febrer de 1880 ja en surt un de 5x5 (Cadaf-Amiga-Dibux-Agulla-Faxat) i després venen els Triànguls. Fins ara, els exemples peninsulars més antics que havia aconseguit documentar eren els jocs geomètrics que Sabino Arana va publicar en euskera el 20 de gener de 1895 a la revista Bizkaitarra. A partir d'ara caldrà que reivindiquem L'Ignorància (i el coneixement del català a les Illes Balears).

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 10 d'octubre de 2011

Casinos d'estalvi

De nen, vaig aprendre quins eren els fonaments d'això que ara tothom anomena “els mercats” amb un joc de taula que es deia El juego de la Bolsa. En la versió que jo jugava, podies comprar accions de quatre companyies: Volkswagen, Hoetch, KLM i British Petroleum. Un munt de tardes a Matadepera comprant i venent accions em devien vacunar contra els prejudicis que la generació de les meves germanes tenien contra la Borsa, considerada la catedral del capitalisme. Quan vaig tenir l'edat (i alguns recursos) em va interessar invertir-hi. Recordo que em vaig subscriure als informes setmanals d'una assessoria alemanya que analitzava els mercats i enviava unes gràfiques fascinants (anàlisi xartista, en deien) que pretenien predir el seu comportament futur. Les cotitzacions formaven mitja tassa i l'analista preveia que l'altra mitja es completaria en els propers mesos. Tu, després, inverties o no inverties. Eren els anys vuitanta, les coses anaven relativament bé i vaig fer algunes operacions prou lluïdes (en l'escala que es podia permetre un jove emprenedor de vint-i-tres anys). Un bon dia se'm va acudir comparar aquella activitat econòmica amb el joc de la ruleta. Vaig anar al casino de Sant Pere de Ribes i em vaig dedicar a observar els guanys (i pèrdues) dels jugadors habituals. El comportament humà davant de l'atzar sembla incomprensible, però explica la gènesi de les creences més íntimes i injustificables. Els homes volem domar l'atzar, controlar-lo com qui controla el seu destí. Per això li atorguem un sentit que no té. Sobta sentir com un jugador de ruleta protesta perquè el número que acaba de sortir no és el 32 quan just abans ha sortit el zero, “i tothom sap que després d'un zero surt el 32”. Si no hi heu jugat mai, pensareu que exagero, però aneu-hi un dia, compreu unes fitxes i comenceu a apostar. En pocs minuts us envairà el convenciment que després d'un número determinat el més segur és que surtin els seus veïns (a la ruleta) i els veïns del zero són el 26 i el 32. Si us descobriu emetent una amarga queixa perquè no ha sortit el veí en qüestió ja sabreu què vol dir adquirir una certesa, una creença, el misteri de la fe.

 
Establir una connexió directa entre el sistema financer i els jocs d'atzar era vist com una frivolitat fins fa quatre dies. Cap inversor seriós no voldria comparar-ne les primes de risc. El risc és major a la ruleta que al blackjack, esclar, però en principi parlem d'una altra lliga. De fet, la samarreta del Barça pot portar el logo d'un país no democràtic però no pas el d'una casa d'apostes, per bé que sigui del tot legal i que no aposti sobre cap activitat denigrant. Fins ara, a la difusa frontera que separa l'especulació financera i el joc d'atzar s'havia alçat un sòlid mur, però aquesta setmana el motorista Marc Márquez l'ha travessat per un túnel finançat a través de Catalunya Caixa. L'entitat de crèdit (sic) ha llançat el Dipòsit Marc Márquez, que ofereix un 2,93% TAE i un plus de 0,10% per cada cursa que guanyi el campió de Cervera en el campionat de Moto 2. Fins a un màxim del 4,53%, no fos cas que li entrés la febre Vettel i guanyés més de 14 curses seguides. És a dir, que els inversors aposten a veure augmentats els seus interessos segons els resultats d'una cursa. Potser encara no som al casino, però ja som a l'hipòdrom dels germans Marx. Catalunya Caixa (intervinguda per la funció pública en un 90%) obre la veda per dignificar els jocs d'atzar. Quan veurem el Dipòsit Leo Messi amb un plus de 0,01% per cada gol marcat? Acabarà lluint l'argentí el logo d'una casa d'apostes? O serà una Caixa d'Apostes?

Màrius Serra. La Vanguardia, dijous 6 d'octubre de 2011

dimecres, 12 d’octubre de 2011

El pensament automàtic

De vegades la realitat entrebanca els nostres ímpetus de denúncia en defensa de l’ètica recreativa del moment, que a grans trets és el políticament correcte, sempre seguit d’una corrua de consells assessors, columnistes aïrats, denunciadors perpetus, defensors del ciutadà, l’espectador, l’oient, el lector i la truita de ceba, tots ells càrrecs i ocupacions traduïbles en nòmines o estipendis, que és en part la seva raó de ser.

Aquí tothom s’exclama encara que els fets no s’ajustin del tot a la seva còlera. ¿Que, sembla, un jutge de Múrcia exculpa un home d’haver anomenat zorra la seva dona? En un dir Hannah Arendt ja ens hem esquinçat la camisa i la brusa (l’equivalent indumentari del tots i totes). A El suplement de Catalunya Ràdio, Cóppulo va reunir el jutge Vidal i l’advocadessa Varela per parlar-ne, amb una gran set de denúncia. Va arrencar amb unes declaracions indignades de Leire Pajín, que està molt entrenada en l’art de la indignació, conscient dels rèdits polítics que dóna.

Tot seguit Cóppulo va puntualitzar: “A més va dir literalment que la seva dona era una zorra”. Cóppulo té una idea un pèl vaga de què vol dir literal. Vidal, en canvi, es va prendre la molèstia de llegir la sentència: “L’home va dir al fill: Dile a tu madre que va a tener que ir como las zorras, mirando por la calle para adelante y para atrás, porque si no lo hace en cualquier momento la voy a matar”. No és un delicte d’ofenses, sinó d’amenaces de mort, que és molt més greu.

El pensament automàtic entranya riscos. Com la piulada de Raül Romeva celebrant les tres Premis Nobel de la Pau, una d’elles Ellen Johnson-Sirleaf, presidenta de Libèria: “Tres dones Nobel de la Pau: massa poques, encara... I massa homes senyors de la guerra”. Deuen ser els amics i coneguts de la senyora Johnson-Sirleaf, sospitosa de finançar la guerra de Libèria.

Enric Gomà, Ara, Dia de la Hispanitat del 2011.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Les esquerdes del relat

A les parets de casa hi van sortir unes esquerdes i fa uns quants dies un arquitecte va venir a mirar-se-les. L’esquerda més ampla comença al passadís, avança tot fent ziga-zagues per la paret, creua el sostre i va cap a una altra habitació. L’arquitecte es va enfilar en una escala i aleshores, assenyalant la fissura, va dir: «Aquí veiem que travessa el sostre i llavors el relat continua cap al dormitori». L’hi vaig fer repetir. ¿El relat, deia? «Sí, el relat, l’esquerda». És veritat que sovint molts relats acaben al dormitori, per bé o per mal, però això no era el que em sorprenia. En aquest cas la imatge em va fascinar perquè explica el sentit de la ficció: l’esquerda és l’accident que trenca la paret blanca i llisa, el conflicte que la fa visible, i d’aquesta manera és com es guanya l’aire de relat. Les novel·les es fixen sempre en allò que és una anomalia. La felicitat és un argument poc literari, el que ens atreu són les esquerdes a les vides de les altres persones.

Al cap d’uns quants dies, escoltant les notícies, em vaig trobar amb un altre ús del concepte de relat . Després de l’anunci de més retallades al sistema sanitari, el vicepresident del Col·legi de Metges de Barcelona se’n va queixar tot dient: «Els metges tenen la percepció que els seus sous s’han reduït en una mitjana d’un 15 %, sense que hi hagi un relat clar d’on som i cap on anem». Comentant la situació, el periodista Jordi Basté també remarcava a la ràdio: «La manca de relat evidentment el que ha fet és produir incertesa». En aquest cas, el relat era vist com una connexió amb la realitat, i no amb la ficció. Les retallades sanitàries resulten difícils d’entendre perquè el conseller Boi Ruiz no sap enquadrar-les en el context. Semblen una decisió precipitada i sense lògica.

Vivim temps difícils, en què moltes situacions resulten incomprensibles, i no seria estrany que això del relat fes fortuna i es convertís en un clixé que de sobte repeteixen tots els tertulians. No em sorprendria que, durant la propera campanya electoral, els polítics critiquin els seus rivals per la manca de relat. Que el Reial Madrid perdi un partit perquè els jugadors ja no es creuen el relat del seu entrenador Jose Mourinho . Que el turisme augmenti a Barcelona perquè la ciutat sap transmetre el seu relat... Fa tants anys que vivim instal·lats en la ficció del benestar econòmic, que ara l’única manera d’afrontar la crisi és veient-la com un relat –de terror, esclar.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 d’octubre del 2011.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Poesia clandestina

Era dijous a la una, hora bàltica. Bob Dylan, Kundera, Murakami, Philip Roth: els sospitosos habituals esperaven desperts la trucada de l’acadèmia sueca.  Llavors un senyor va anunciar que el guanyador del premi Nobel de Literatura era Tomas Tranströmer. El periodistes culturals de mig món van quedar en silenci. Un poeta. I suec. Un poeta suec. Escombren cap a casa. I a més el seu nom porta una dièresi. ¿Com es deu pronunciar? Els poetes sempre tenen noms difícils. Com Wislawa Szymborska, l’escriptora polonesa que va guanyar el Nobel el 1996, l’última vegada que l’honor va caure en un poeta. Al cap d’una estona, mentre els periodistes començaven a repassar els arxius a la recerca de detalls bibliogràfics sobre Tranströmer, l’acadèmia sueca penjava una enquesta a la seva pàgina web. “¿Heu llegit alguna vegada un poema de Tomas Tranströmer?”, deia la pregunta. A mitja tarda, quan jo ho vaig veure, el 87 % de respostes deien que no.

Jo vaig respondre que sí, que havia llegit poemes de TT, però en realitat feia trampa. Estava segur que n’havia llegit algun, anys enrere, en l’antologia de Poetes suecs del segle XX que va editar el traductor Lluís Solanes, però no en recordava cap detall, ni un vers. Ahir divendres, m’imagino, l’enquesta de l’acadèmia del Nobel devia fer un canvi radical, perquè tots els mitjans es van afanyar a publicar-ne algun fragment, i ben fet que van fer, només faltaria.

La realitat, però, és que fa anys que la poesia ha deixat de sortir als diaris per causes naturals. De fet, fins i tot ha deixat de vendre’s a moltes llibreries. No és que siguin mals temps per a la lírica, és que són temps de clandestinitat. Els poetes ja només surten als mitjans de comunicació quan els donen un premi molt important, els fan un homenatge o es moren en circumstàncies estranyes. Ho vam viure dies enrere amb l’assassinat terrible del poeta valencià Salvador Iborra.“Mor apunyalat un poeta”, reproduïen tots els titulars, i en aquest tractament, greu i majestuós, s’hi entreveia un deix de mala consciència.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 d’octubre del 2011.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Sagarra, el sospitós habitual

Més avall ja no puc caure. A partir d’avui, la ignomínia em cobrirà el rostre (avís a la Guàrdia Urbana de Lleida: no és un burca, és la ignomínia -ho aclareixo perquè no em multin-). El meu nom serà arrossegat pel fang. El crèdit escàs que em resta desapareixerà per sempre més. Al meu pas, els homes escopiran amb menyspreu i ràbia. Les dones evitaran la meva companyia (tampoc no notaré gaire la diferència). La meva mare se n’anirà a viure d’incògnit en una ciutat llunyana i adoptarà una altra identitat, com és la de prostituta gallega retirada. Per la seva banda, el meu fill de cinc anys s’avergonyirà de mi i a la sortida de l’escola simularà que no em coneix (agafarà de la mà un desconegut i s’allunyarà de l’escola fingint que és el seu pare, assumint a consciència el risc que sigui l’home dels caramels). Tot això perquè, ho admeto públicament i no me’n desdic, a mi m’agrada el teatre de Sagarra. No només una mica, sinó molt.

Han de saber que (sobre aquest punt hi ha un gran consens entre estudiosos, crítics i matalassers, que un consens més alt no es pot demanar) el teatre de Sagarra és anacrònic. No respon a la modernitat radical, extrema, que tots anhelem d’una obra literària. A la literarura se li exigeix una vigència total i absoluta, sense esquerdes. Quan no és així, el millor és cremar el llibre amb un encenedor i talls de formatge Kraft.

Ja ens ho va deixar clar Blanca Busquets a Lletres d’or, un espai de Catalunya Informació: “El Cafè de la Marina i L’hostal de la Glòria van ser obres del gust del gran públic dels anys 30, amb un punt lacrimogen i una fórmula d’èxit que Sagarra va haver de repetir i repetir”. Ja ho veuen, va haver de repetir. Sagarra les escrivia a contracor, tant d’èxit l’esgotava. Ell s’hauria estimat més escriure per a un públic molt reduït, selecte, que no plorés ni quan el trepitgen.

Enric Gomà, Ara, dimecres 5 d'octubre del 2011.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Darwinisme literari

Segur que ja en tenen notícia, però potser no han passat del titular escandalós: “un grup de micos virtuals reprodueix les obres de William Shakespeare”. No és un engany, però té el seu què dir-ho d'aquesta manera. Es tracta d'un projecte del programador  Jesse Anderson que només ha requerit l'ús del seu ordinador personal, el núvol i Amazon. Anderson ha creat un nombrós grup de ximpanzés virtuals (A milion amazonian monkeys, es diu el projecte) i afirma que aquests éssers digitals són capaços de reescriure les obres completes de Shakespeare. El primer text que van aconseguir completar va ser el poema A Lover's Complaint, però l'últim cop que ho he mirat al seu blog (que s'actualitza cada trenta minuts) ja han caigut obres majors com El Mercader de Venècia o El somni d'una nit d'estiu i la majoria de les altres  ultrapassen el 99%. De fet, el sistema (els micos) ja ha (havia) reescrit 3.696.320 caracters en total i només en falten (faltaven) 28 per completar els 3.696.348 caracters (sense espais) que ocupa l'obra completa. Com s'ho han fet els micos virtuals d'Anderson per emular al vell Will? Doncs teclejant a l'atzar sèries de nou caracters com ara huipaerss, ftxrrocli o sodomites. Els milers i milers de ximpanzés robotitzats ho fan constantment i el sistema analitza cada sèrie de nou lletres per comprovar si apareixen, seguides i en aquell mateix ordre, en qualsevol fragment de les obres de Shakespeare. Si no, desestima la sèrie. Si sí, la col·loca a lloc. I així va fent, amb aquella mena de paciència inhumana que només poden tenir les màquines. Perquè, preses de nou en nou, hi ha bilions de combinacions diferents de lletres. Això vol dir que per teclejar-les totes  cal un temps superior a l'edat de l'univers. D'aquí que els micos siguin virtuals i el seu tecleig robotitzat. 


 
Què demostrarà l'experiment d'Anderson quan, ben aviat, el completi? Doncs d'entrada poca cosa, em temo, més enllà d'il·lustrar la hipòtesi que l'any 1913 va llançar Émile Borel al seu llibre Mécanique Statistique et Irréversibilité, en el qual escrivia que era altament improbable que un milió de micos poguessin reproduir un llibre ja escrit per un humà, per més que es dediquessin a la mecanografia durant deu hores al dia. Improbable, deia, no pas impossible. La metàfora de Borel acostava els humans als micos per analogia, si ens atenim a aquella creença cabalística segons la qual tot està predeterminat (escrit) des del principi dels temps i l'espècie humana només malda per descobrir-ho dia a dia (llegiu Arcàdia, de Tom Stoppard). Però en realitat l'experiment té un aire antic, com de sala de dissecció del segle XIX, tota plena de forenses disposats a pesar els cadàvers abans i després del traspàs per descobrir quant pesa l'ànima. La reconstrucció per la via combinatòria d'un corpus literari (sigui de Shakespeare o sigui de qui pagui millor a través d'un Captcha com els  codis de seguretat que teclegem en molts llocs de la xarxa) només pot fascinar els ingenus. Tenien moltíssim més interès les Sextines cibernètiques amb les quals Joan Brossa va esvalotar el galliner poètic fa dècades. 


El senyor Anderson i els seus micos virtuals poden reescriure Shakespeare tantes vegades com vulguin, però ara per ara resulta més interessant llegir la redacció d'un nen petit o qualsevol article de diari. Fins que no siguin capaços de generar textos que provoquin en els lectors les idees, emocions, sorpreses, perplexitats, decepcions, tristeses i alegries que les obres completes de Shakespeare provoquen des de fa segles, no té cap sentit que els riguem les monades.

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 4 d'octubre de 2011

Prescrits i proscrits

Ahir van tancar les parades de la 60ª Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern que se celebra cada any al passeig de Gràcia de Barcelona. Han estat quinze dies de meravellosa desacceleració del trànsit pedestre. Resulta impossible no aturar-se a badar, tocar, ensumar, remenar o fins i tot comprar llibres antics. Potser en un futur no gaire llunyà totes les fires del llibre seran del llibre antic, atès que l'era digital s'imposa. Per als que, sense estar tancats a cap suport, serem sempre propaperistes, els plaers de la tripa i el llom no tenen parió. El dia de la inauguració d'aquesta esplèndida Fira, abans de llegir-los un pregó bibliofàgic, vaig poder repassar l'exposició de (gairebé) tots els cartells i em va tornar a cridar l'atenció el de Brossa, de disset anys enrere, que relacionava els parònims LLIBRE i LLIURE. També és remarcable el d'enguany, de Perico Pastor, en el qual un home que ens dóna l'esquena s'enfronta a uns prestatges plens de llibres en una disposició que recorda vagament La noia en la finestra de Dalí. Aquí el mar lluminós és de lloms i només cal tancar els ulls per imaginar nous paisatges. El tema pictòric de Pastor està en sintonia amb la foto de coberta de la novel·la del moment, Jo confesso de Jaume Cabré, en la qual un nen s'escarrassa per agafar un llibre dels prestatges alts d'una llibreria atapeïda de lloms. Fa l'efecte que en busca un que el fascina, justament, perquè l'han deixat fora del seu abast. 

 
Quan diem que la millor manera per promoure la lectura d'un llibre és prohibir-lo, ens disfressem de prescriptors benintencionats i irònics, però en poc temps dues obres de Gabriel García Márquez han viscut aquesta dialèctica entre proscripció i prescripció. D'una banda, el seu reportatge Noticia de un secuestro, escrit l’any 1996 en plena espiral de la violència narco a Colòmbia, és un fenomen a l'Iran des que ha trascendit que l'excandidat presidencial Mir-Hussein Mussavi compara el seu arrest domiciliari als captiveris dels segrestats pel traficant Pablo Escobar que es descriuen al llibre. Mussavi, apartat de la circulació des que es va enfrontar a Mahmud Ahmadinejad en les eleccions de 2009, va dir a les seves filles que si volien saber com és la seva vida des de llavors llegissin el llibre de García Márquez. La traducció iraniana s'ha exhaurit, l'editor no gosa reeditar-lo per por i parla obertament de prohibició. Però els lectors iranians el llegeixen per la xarxa, perquè molts blogs n'han penjat còpies digitals. La proscripció reforça la prescripció. L'altre llibre de García Márquez que excita les ànsies dels proscriptors és la novel·la Cien años de soledad. En aquest cas, l'amenaça és menys contundent, però igualment sòlida perquè al darrere no hi ha cap exèrcit terrenal però sí un de celestial. L'Esglèsia ortodoxa russa voldria prohibir-la, juntament amb la Lolita de Nabòkov, per raons morals. Concretament, l'arxipestre Vsévolod Txaplin fa la xarlotada de declarar que “idealitzen les passions pervertides (o depravades, tradueixen d’altres) que fan la gent infeliç”. ¿Només aquestes dues novel·les? Quin honor per als seus autors! Naturalment, les rèpliques han estat fulminants: les obres clàssiques de la literatura plenes de “passions pervertides que fan la gent infeliç”, inclosa la Bíblia, omplirien tots els prestatges de les llibreries que encaren l'home de Perico Pastor i el nen de Jo confesso junts. Friso per saber qui serà el primer de proposar la prohibició de, posem, Vuitanta-sis contes de Quim Monzó, un vademècum de les “passions pervertides que fan la gent infeliç”. Volem llibres prohibits catalans.

Màrius Serra. La Vanguardia, dilluns 3 d'octubre de 2011

Jugant a la Barceloneta


Pot sobtar que el patró d’un indret tan terrenal com la Barceloneta sigui un arcàngel (i concretament sant Miquel), però tothom que sovintegi aquest barri sap que passejar-hi, menjar-hi i beure-hi pot fer-nos tocar el cel. Avui és el dia dels arcàngels. Gabriels, Miquels i Rafaels fan festa grossa i, per retre homenatge al patró, a la Barceloneta engeguen una activitat lúdica d’abast insòlit: un gran concurs de dos mesos de durada que proposa vint-i-un jocs diferents des d’un portal el nom del qual reprodueix una frase molt popular a la Barceloneta: www.etslostia.cat. No, no hi falta cap hac. No sé pas si hi deu tenir a veure l’Ostia Antica romana, però es veu que els implicats sempre escriuen aquesta expressió digna d’un curs d’autoestima sense hac. Tothom que visiti el web s’adonarà de la magnitud del projecte, impulsat pel Pla de Barris amb la Biblioteca-La Fraternitat, i protagonitzat pel jovent del barri. L’expert Oriol Comas ho ha supervisat, però els veritables dissenyadors dels vint-i-un jocs han estat els joves. Ells han proposat, batejat i modelat la majoria de propostes que donen grans de sorra (punts) per a un rànquing general que generarà addictes. Per exemple, a “Jo he guardat fusta al moll” publicar un vídeo recitant un poema de Joan Salvat-Papasseit en algun racó de la Barceloneta fa guanyar 4.389 grans de sorra i els 49 videopoemes més votats per un jurat de persones del barri també guanyaran 799 grans més. Esclar que també s’hi pot jugar des de casa o a molts quilòmetres de la Barceloneta. Hi ha jocs d’estratègia i de coneixement, mots encreuats temàtics, problemes de lògica, minivideojocs, laberints... Hi ha jocs que només s’activaran un dia determinat, i d’altres que, fins i tot després de tancada la classificació, quedaran accessibles per sempre a la xarxa. I a banda dels videopoemes, també hi ha altres propostes basades en les aportacions dels jugadors, com fotos o microrelats. Sempre puntuables. El portal aprofita els recursos de Facebook, Youtube o Flyckr. 


Un dels jocs que més recorda el paisatge quotidià de la Barceloneta és l’anomenat “Roba estesa”, en el qual cal despenjar peces de roba. En pocs barris de la ciutat hi ha tanta roba estesa com a la Barceloneta. I només a la Barceloneta (i a Badalona) es juga un esport que l’etslostia transforma en joc d’ordinador: el “Ta-ka-tà”. Un joc de sorra que es juga per parelles en un camp de 14x16 metres i que consisteix en fer anar una bola de tennis d’una banda a l’altra picant-la amb la mà amb el palmell enlaire, sense esmaixar mai. Quan no tornes la bola els rivals guanyen un punt i la partida acaba als 40 (o 60). Per pantalla, les partides duren quatre minuts i poden donar 1899 grans de sorra per victòria, més 119 grans suplementaris per cada punt de diferència amb l’adversari. Entre els altres jocs paisatgístics, també destaquen “Les postals d’en Vicenç”, un joc d’intercanvi de postals que busca completar una col·lecció d’imatges del barri cedides pel fotògraf local Vicenç Forné, i l’anomenat “No et perdis”, un entramat de laberints basats en la atepeïda xarxa de carrers del barri, que cal recórrer de la forma més ràpida possible esquivant tota mena de desfilades dels cors i altres obstacles. Els cors de les festes de la Barceloneta són especialment animosos. Les vegades que els he vist en acció m’ha semblat que els devia patrocinar Duracel, perquè ballen d’una manera incansable. La temptació de jugar als vint-i-un jocs de letslostia és gran, però encara ho és més la de perdre’s pels carrers de la Barceloneta. 

Màrius Serra. La Vanguardia, dijous 29 de setembre de 2011

Els nous armaris


Un anunci clavat en un fanal dóna indicis sobre l’evolució dels estereotips que menen a noves formes d’hipocresia social. Situem d’entrada el fanal. És al carrer Roc Boronat de Barcelona, a tocar de la Torre Agbar. Concretament davant mateix de la porta principal d’un equipament universitari que els ideòlegs de la Universitat Pompeu Fabra han batejat amb un nom que es pot abreujar com CDC: Campus de la Comunicació. El rètol en qüestió és de mida A4, adherit circularment al perímetre cilíndric de la tija del fanal. El seu contingut és un clàssic universitari, sobretot en aquesta època d’inici de curs: “Buscamos compañera de piso”. Fa un quart de segle, a l’edifici històric de la UB se’n penjaven molts d’idèntica temàtica als suros interiors, però potser ara els suros han perdut pistonada i els compartidors de pis prefereixen els aparadors cilíndrics. Cal encerclar el fanal per llegir el text complet de l’anunci: “Somos 2 chicas estudiantes de 20 años y buscamos una chica o un chico gay para compartir piso exterior situado a 3 minutos del metro Bac de Roda (L2) completamente amueblado. Habitación con balcón. Contacto: 67402XXXX”. Per l’encapçalament del seu anunci queda clar que les dues noietes busquen una companya, però després decideixen obrir la porta als nois, sempre que siguin gais. No cal ser Sherlock Holmes per intuir que aquestes noies deuen ser sensibles al clixé que pinta els nois gais com a éssers més nets i endreçats que els seus congèneres heterosexuals. Potser també pretenen evitar la dolça temptació de les escaramusses sexuals amb un company de pis o aspiren a tenir un tema en comú amb ell (els nois). 
Però tampoc resulta gaire forassenyat llegir aquest anunci com una invitació a exercir la hipocresia. Perquè, ¿quines proves deuen haver pensat les dues amfitriones de Bac de Roda per comprovar la tendència sexual dels aspirants a conviure amb elles? ¿Els faran un examen de referents culturals? ¿Els posaran música d’Abba o de Núria Feliu? ¿Els faran cantar “I did in my way”? Si s’atenen al mateix clixé que les deu fer creure que tots els gais són nets i polits és d’esperar que en tinguin prou amb l’aspecte. Qualsevol noi heterosexual que trobi interessant una habitació amb balcó en un pis exterior moblat a tres minuts del metro Bac de Roda pot pensar que no li costarà gaire fer-se passar per gai davant de dues noietes de vint anys. La situació és tan evident que sembla el punt de partida d’un episodi televisiu que pretengui basar la tensió en la possibilitat que alguna circumstància inesperada faci sortir el nou hoste de l’armari i les seves companyes de pis descobreixin enrojolades la seva heterosexualitat. Just al contrari del que passa a Itàlia amb la desena de polítics rellevants de centre-dreta que protagonitzen el primer cas d’outing (o sortida forçosa de l’armari) transalpí, després d’haver votat en contra d’una llei que castigaria els actes de discriminació contra els homosexuals. L’organització Equality Italia, que defensa dels drets dels gais al país de Berlusconi, va revelar el divendres a listaouting.wordpress.com una llista de deu polítics que serien gais ocults, entre els quals hi ha un ministre, el president de la regió més important del país i la mà dreta del president. Tenint en compte que a Itàlia sovintegen les agressions homòfobes i que, gràcies a gent com ells, cap llei no els empara, potser a algun dels deu li abellirà venir a passar una temporadeta a Bac de Roda en companyia de dues noietes que, per la seva amplitud de mires, podrien perfectament ser filles seves. 

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 27 de setembre de 2011

Pregons innovadors

Joaquim Maria Puyal va encetar les Festes de la Mercè amb un pregó extraordinari al Saló de Cent. Les festes majors poden començar per acció o per reflexió. La primera és més informal, directa i sorollosa. L'exemple més nítid és el txupinazo, l'esclat del qual és l'interruptor que activa la festa. La segona és el pregó: un text escrit expressament per a ser llegit en veu alta que s'encarrega a algun personatge que els organitzadors de la festa consideren prou rellevant. En el cas de Barcelona, hem sentit pregoners de tots els orígens i professions, des de l'alcalde de Sarajevo Tarik Kupusovic (1995) al cardiòleg Valentí Fuster (2002), passant per l'oceanògrafa Josefa Castellví (2007) o el músic Yehudi Menuhin (1997). Hi predominen els escriptors, la qual cosa sembla raonable atès que es tracta de construir un text. Set dels onze pregoners que han precedit l'autor d'aicnàlubmA ho són: Maruja Torres, Robert Hughes, José Antonio Marina, Fàtima Mernissi, Carlos Ruiz Zafón, Rosa Regàs i Elvira Lindo. Ara fa un lustre, la tria de la mare de Manolito Gafotas va provocar una encesa polèmica. Es qüestionava el grau de relació de la pregonera amb Barcelona. Jordi Hereu acabava de rellevar Joan Clos i es vivia un cert estira-i-arronsa entre l'esquerra caviar i l'esquerra espetec. El pregó de la Lindo va ser de tràmit, però l'equip de govern en devia prendre bona nota perquè des de llavors tots els pregoners (de l'era Hereu) van ser barcelonins: Josefa Castellví, Jaume Sisa, Montserrat Carulla i la seva filla Vicky Peña, Joan Margarit i ara (era Trias), Joaquim Maria Puyal.
Més enllà dels continguts de cada pregó, resulta remarcable analitzar les diverses estratègies retòriques seguides per abordar un dels gèneres literaris més difícils i traïdors. Traïdor perquè el pregoner s'enfronta d'entrada a una paradoxa colossal: l'objectiu final d'un pregó de festa major és convidar els ciutadans que l'escolten a la seva pròpia festa. Per aconseguir-ho de debò, el pregoner primer ha de guanyar-se el paper d’amfitrió. No n'hi ha prou amb ser l'escollit pel poder. Cal fer una aproximació personal a l'univers compartit pels festejadors (Barcelona, en aquest cas) a la manera d'un tramvia que incorpori passatge cap a la seva destinació, que és l'inici de la festa major. Puyal ho va fer el dijous amb absoluta eficàcia en un reblert Saló de Cent (i de Mil) que es projectava a milers de llars a través de la transmissió de Barcelona TV. El comunicador va bastir el seu discurs amb sintaxi radiofònica, com pertocava, i el seu ús de l'àudio (sons i cançons) va fondre tradició i modernitat, tot fent èmfasi en la profunditat històrica del mitjà radiofònic i del format triat. El tomb per la vida de Joaquim Maria Puyal i Ortiga, català i poliglot des de la salutació en rus fins al comiat en àrab, amazic, urdú, xinès, anglès i espanyol, confirma que els pregons de la Mercè són a l'avantguarda del gènere. Si Puyal ha incorporat els talls d'àudio al seu pregó, els seus predecessors no es van estar d'obrir altres vies. L'any passat el poeta Joan Margarit, després de despenjar-se amb una inesperada declaració independentista, va recitar poemes. En fa dos, les actrius Montserrat Carulla i Vicky Peña van incorporar el diàleg (intergeneracional) i l'any 2008 el gran Sisa també va fer (com Puyal) ús de cançons intercalades en el seu pregó, però en el seu cas cantant-les ell mateix a cappella. El pregó de la Mercè és un camí d'innovació obert a nous llenguatges. Llàstima que Carme Ruscalleda sigui de Sant Pol, Miquel Barceló de Felanitx i Maria Lapiedra de Les Borges Blanques.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 26 de setembre de 2011

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Gyppos

At the time of writing, the English press is bursting at the seams with articles about the imminent eviction of 86 Gypsy families from Dale Farm, a piece of land the latter have lived on – and owned - for a decade, in Basildon, just north of Southend-on-Sea. Basildon Council and the government have calculated the eviction will cost 18 million quid: quite a lot of money to move people off their own property. In the UK, there are about 300,000 Gypsies who live in caravans and move around the country as they please, using purchased sites or pieces of common land as long-term bases. If the Dale Farm eviction goes ahead – and by the time you read this, it almost certainly will have – it will mark (or already has marked) the beginning of the end of the peripatetic lifestyle of Britain's Gypsies, who are already finding public water taps blocked up and common land sealed off wherever they go. An old story: the Roma have always been given short shrift by their more static fellow Europeans, be it in the form of racist stereotyping or even outright murder (the Nazis and their allies shot and gassed about 200,000 of them – the figure is from Anglo-Gypsy researcher Ian Hancock - in the 1940s). In Catalonia, they were shunned and despised for centuries, until in recent decades many paios started to appreciate the Gypsy contribution to Catalonia's cultural heritage. The poet Enric Casassas dedicated his 'Plaça Raspall' collection (1998) to the Gypsies of Barcelona's Gràcia district, whose council also dedicated a square to them – the Plaça del Poble Romaní – not long after. The musician Peret, one of the founders of the rumba catalana, has frequently reminded his interviewers that he is a Catalan-speaking Gypsy from a 200 year old community, much the same age as the one in Lleida, which now enjoys practically guidebook status. The mainly Gypsy district of Sant Jaume in Perpignan is regarded by many as a Catalan bastion (having resisted the cultural encroachment of the French ever since Northern Catalonia was annexed by Louis XIV back in 1659). Indeed, so groovy have Gypsies now become in the Catalan popular imagination, that the cryptoracist Mayor of Badalona, Xavier García Albiol, felt it necessary to insist that his recent anti-Gypsy smear campaign was aimed only at Romanian nationals, not the local gitanos. The Mayor of Basildon has no such qualms: the Gypsies whose way of life he wishes to destroy are not only living on their own land but – if their passports mean anything at all - in their own country.

Matthew Tree, Catalonia Today,octubre de 2011.

Fe, Creença, Llei

Fe. El mes d'agost de l'any que ve, s'escollirà el candidat republicà definitiu per a les eleccions presidencials als Estats Units. Pel que es veu, hi ha moltes possibilitats que el candidat triat sigui una persona que –per dir-ho suaument– no toca del tot de peus a terra.

Creença. Entre els favorits, per exemple, hi ha Mitt Romney, el qual –com a mormó creient– segueix al peu de la lletra els preceptes d'un text suposadament escrit (en un idioma desconegut anomenat egipci reformat) en dues plaques d'or enterrades per uns indis americans (descendents, segons els mormons, d'uns emigrants israelites que van poblar l'Amèrica del Nord al 600 a.C.) en un turó i descobertes el 1837 per un tal Joseph Smith, el fundador del mormonisme –un home que, per cert, tenia antecedents penals per estafa– que en va fer la traducció a l'anglès. Un altre dels candidats favorits és Rick Perry, un entusiasta de les armes de foc que nega l'existència del canvi climàtic, que vol que el creacionisme formi part del currículum científic a les escoles públiques de tot el país i que ha donat el vistiplau a l'execució de més de 230 reus des que ostenta el càrrec de governador de Texas.

Llei. Tant Romney com Perry, però, semblen logicistes exemplars si se'ls compara amb Michelle Bachmann –popularíssima en els sectors més conservadors del partit– que (segons un reportatge recent a The New Yorker) és una simpatitzant de l'anomenat dominionisme, un moviment format per uns cristians literalistes que volen que la llei de l'Antic Testament –que recomana la pena de mort per a homosexuals i adúlters– sigui vigent arreu dels Estats Units. Bachmann ha fundat una escola privada, New Heights, en què es prohibeixen pel·lícules com Aladdin per ser massa “paganes”. Vol que els deu manaments es pengin a totes les escoles, creu que els Beatles havien estat manipulats pels comunistes i que els esclaus afroamericans del passat tenien una relació harmoniosa i cristiana amb els seus amos blancs. És com si els equivalents nord-americans de José María Aznar, el cardenal Rouco Varela, Pío Moya i Sandro Rey s'haguessin fos, tots quatre, en el cos d'una dona que podria ser la comandanta en cap de la nació més poderosa del planeta (encara). Si ho aconsegueix, aleshores sí que haurem d'aprendre a resar. A qui sigui.

Matthew Tree, El Punt Avui, 02/10/2011

El discurs i les orelles que l’escolten

El dia que va ser nomenat primer ministre de Gran Bretanya, l’any 1940, en plena guerra mundial, Winston Churchill va fer aquell discurs tan celebrat en què deia: «Només puc oferir sang, esforç, llàgrimes i suor». Després la història popular, que sol ser capritxosa, va convertir-ho en un còctel més impactant –sang, suor i llàgrimes!– i el pobre esforç va quedar oblidat per sempre més. Vaig tornar a pensar en l’anècdota dies enrere. Potser perquè vivim temps difícils, dues veus que admiro i escolto amb interès van aprofitar una tribuna pública per dirigir-se als catalans i apel·lar a l’èpica del treball i l’esforç.

Al final del seu discurs al Parlament, en rebre la Medalla d’Or, Pep Guardiola va dir aquelles paraules que ja s’han fet famoses: «Si ens llevem ben d’hora, i no hi ha retrets ni excuses, i ens posem a pencar, som un país imparable». Dies després, en el pregó de la Mercè (que ahir regalava aquest diari), Joaquim Maria Puyal va llançar un missatge semblant: «Ens calen líders de debò. Que tinguin el valor de l’autenticitat, que treballin, que s’exigeixin, s’esforcin i estiguin convençuts d’allò que ens diuen». Cal dir que en tots dos casos l’exhortació estava matisada pel discurs. Guardiola també va referir-se al talent i va remarcar que no se sentia exemple de res. Puyal va mostrar sovint un esperit crític respecte de la ciutat de Barcelona, una nostàlgia pels llocs i els costums que la «falsa modernitat» s’ha carregat.

El missatge d’un i altre volia ser engrescador, es dirigia als presents com a individus, però em temo que molta gent l’ha interpretat essencialment en clau col·lectiva, i això ja és més discutible. El recurs de l’esforç col·lectiu em fa pensar en les galeres, amb una pila d’esclaus remant en la mateixa direcció i un vigilant que els va motivant a cops de fuet: «Un, dos! Un, dos! Vinga, esforceu-vos més!». Si no volem ser tan anacrònics, l’esforç col·lectiu també forma part de la psicologia que s’ensenya als màsters d’empresarials: l’empresa on treballes és plantejada com una gran família, que has de defensar i que et fa sentir orgullós. I qui diu l’empresa, diu l’economia, el país sencer. Mentre escoltaven Guardiola i Puyal , els nostres polítics somreien complaguts, els queia la bava. Acostumats a traspassar la responsabilitat al ciutadà, ¿ho van entendre que el discurs també els incumbia, que sobretot anava per ells?

Jordi Puntí, El Periódico, 3 d’octubre del 2011. 

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Però Sagarra continua viu

Aquests dies ha fet 50 anys de la mort de Josep Maria de Sagarra i, aprofitant el número rodó, els mitjans han recordat el seu perfil d’home orquestra de les lletres. Ho tocava tot, poesia, teatre, novel·la, periodisme, traducció i, a més, coneixia com pocs l’entramat social i cultural del país. Gaudia d’una dimensió popular que avui dia no té comparació: agradava als pagesos i als empresaris, a les minyones i als capellans, a les senyores que berenaven al carrer Petritxol i als amics franquistes de l’alcalde Porcioles. El dia que va morir, el teatre Romea va suspendre la funció en senyal de dol. Les floristes de la Rambla van dur a la vetlla un gran ram de roses vermelles.

És curiós, quan penso en l’enterrament de Sagarra se m’hi barreja el de Verdaguer, el juny del 1902. Potser perquè d’aquest últim n’hi ha unes fotos increïbles –plovia a bots i barrals, un mar de paraigües col·lapsava les Rambles– i perquè el mateix Sagarra en va parlar a El meu Verdaguer, un llibret que és un acte de justícia a favor del mossèn. Sagarra explica amb ulls de nen la impressió que li va fer el seguici fúnebre i ho rebla així: «Tot pertanyia més aviat al clima delirant que produeixen només la poesia i el somni». M’imagino que, anys després, la seva mort devia deixar un efecte semblant.

Aquests dies, també, Joan de Sagarra s’ha queixat que el Teatre Nacional no programi una obra del seu pare tot coincidint amb l’aniversari. Probablement té raó, tot i que jo trobo que Sagarra s’ha guanyat la dimensió de clàssic universal per altres camins. El seu teatre té un interès literari, de geni lingüístic, igual que les seves traduccions de Shakespeare, però el Sagarra més viu es troba en la poesia –ho vam comprovar amb Lluís Soler recitant El comte Arnau – i sobretot en la seva prosa. Jo trio el Sagarra articulista de L’aperitiu o de L’ànima de les coses, la segona meitat de les seves Memòries o el novel·lista que el 1932 publica Vida privada, un retrat de quan Barcelona era la ciutat més imprevisible. En aquesta nostra època de literatura fugaç, és un miracle que les llibreries mantinguin al seu fons els llibres de Sagarra, ben vius i accessibles, esperant nous lectors.

Jordi Puntí, El Periódico, 1 d’octubre del 2011.

Entradas populares

Compartir