dimarts, 29 de novembre de 2011

El futur de les antigues pessetes

Tinc un amic pessimista que creu que ha de tornar la pesseta. Això de l’euro, diu, ja s’ha vist que no va enlloc. N’està tan convençut que fins i tot ha començat a fer campanya. Ara, sempre que pot, en lloc de “les antigues pessetes” es refereix a “les futures pessetes”, a veure si algú li fa cas i es crea un nou moviment popular. “La Generalitat retallarà 40 milions d’euros a Televisió de Catalunya, que són ni més ni menys que 6.632 milions de les futures pessetes”, diu.

Encara que ho pugui semblar, el meu amic pessimista no és cap sòmines. La seva croada a favor de la pesseta es basa en dos arguments, un d’estètic i un de comercial. L’estètic és poc rigorós, s’ha de reconèixer, però té el seu què: li agradava més abans, quan havia de canviar pessetes per marcs, francs, dracmes, florins... I lires! En algun calaix de casa encara guarda milers de lires italianes que no va poder canviar i ara, pensa, si tornés la pesseta (i la lira), tot això que hi guanyaria. L’argument comercial té més pes. El meu amic pessimista viatja sovint per Europa i s’ha adonat que un euro és un euro a tot arreu, però no sempre val el mateix. Quan va a Alemanya, per exemple, o a França, s’ha fixat que els cafès, la fruita o els lloguers dels pisos tenen un preu semblant al d’aquí, a vegades fins i tot una mica més baix, més ajustat al mercat. En canvi, quan agafa confiança amb algú i li pregunta quan guanya, resulta que el sou mitjà és força més alt. És a dir, treballant les mateixes hores, a final de mes els queden més diners per gastar o estalviar.

Abans el meu amic no era tan pessimista, s’hi ha anat tornant amb el temps. Quan defensa el retorn de la pesseta, els ulls li brillen de nostàlgia i recorda el dia (funest, segons ell) en què es va fer el canvi a l’euro. En plena eufòria europeista, els preus es van arrodonir a l’alça. Així, d’un dia per l’altre, un viatge en taxi que habitualment li costava 500 pessetes (tres euros) va convertir-se en cinc euros, que són 632 de les futures pessetes. En canvi, els sous no es van arrodonir de cap manera.

El meu amic pessimista no té estudis d’economia i parla per parlar. A vegades té un dubte: si tornés la pesseta, ¿ens canviarien els euros a 166, com fa deu anys? ¿O potser ara ja valdrien menys? Sigui com sigui, no deixaria de ser pessimista —això  ja no ho canvia ningú—, però com a mínim semblaria que té més diners al compte corrent. És una altra manera de viure enganyats, diu.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de novembre del 2011.

dilluns, 28 de novembre de 2011

L'alegria que queda

Com va escriure aquell gran sociòleg austríac, la família és un arxiu de records que passen de pares a fills, no per raons sentimentals sinó pràctiques: alguna cosa s’ha d’explicar a l’hora de dinar (només els monjos més estrictes són capaços de menjar bledes en silenci).

Una de les històries familiars felices que m’ha arribat la van viure els meus pares el 1975. Tornaven d’un sopar ensopit i van parar a la festa major de Cardedeu, on actuava La Trinca. Els van escoltar des de fora l’envelat, amb aquell esperit estalviador tan nostre: per què pagar entrada si entre la xurreria i la barraca d’El Niño Cocodrilo se sent prou bé? No feia gaire que divuit regidors de Barcelona havien votat en contra de destinar 50 milions de pessetes a classes de català i aquella nit La Trinca va cantar 18 jutges, una cançó que proposava aixecar un monument als regidors ballant a pèl una sardana.

Amb els anys, sempre que els venia al cap els pares s’enriolaven així tot d’una, a la cuina, a la sala d’estar, mentre s’afaitaven –ell, no els dos-. I quan passaven per Cardedeu es posaven de bon humor. Tot gràcies a La Trinca, perquè –les coses com siguin- la carretera de Cardedeu no és especialment divertida.

Enric Gomà, Ara, dilluns 28 de novembre del 2011.

diumenge, 27 de novembre de 2011

20 articles sobre el #20NLV a La Vanguardia

Màrius Serra

3/11
 Wiki Wiki

Quan algú aterra a l’aeroport internacional de Honolulu (un lloc ideal des del qual seuir la campanya electoral que comença aquesta nit, a la vora de Pearl Harbor, el primer vehicle amb el que topa el viatger és un bus llançadora amb un rètol familiar: Wiki-wiki. Wiki és un vocable de la llengua hawaiana que significa de pressa. Wiki podria ser la paraula clau d’aquesta campanya electoral. Poques vegades hem viscut unes eleccions generals de tan baixa incertesa (en el resultat). Que passin de pressa, deuen pensar al PP,  vencedors a totes les enquestes. Que arribi  ràpidament el 21-N, pensen també al PSOE, vençuts d’avançada. Wiki-wiki, que rima amb crisi. 


Enciclopedisme avant la léttre
La qüestió és que, abans de la pistoletada de sortida que inaugurarà la primera campanya electoral en democràcia sense l’amenaça terrorista, les Eleccions Generals  2011 ja figuren a les enciclopèdies. Bé, pel cap baix ja tenen entrada a la Wikipedia, i no només en un idioma sinó en deu, les quatre llengües oficials de l’Estat i sis més: anglès, alemany, francès, italià, japonès i holandès. En teoria, les deu entrades haurien de dir el mateix, però no és el cas. A mitja tarda del dimarts 2 la versió en castellà llança un triple advertiment: a) és una entrada referida a un procés electoral futur, b) diversos redactors (wikipedistes, en el seu argot) hi estan treballant i c) hi ha discussions sobre l’exactitud d’alguna informació (en concret sobre el candidat de Coalición Canaria-Nueva Canarias).


Avantatges de l’europeisme
Les Generals del 2004 van suposar una ruptura amb l’era predigital. Es va parlar molt del Passa-ho a través de sms i de l’accés immediat a la premsa europea. Avui els sms són preanacronismes que porten el mateix camí del telègraf i la premsa professional ja no és l’únic intermediari amb la realitat. Les turbulències de la informació en temps real arriben a l’enciclopedisme digital. La mateixa Wikipedia que va donar per mort a Dani Martín després del truc televisiu de la guillotina mostra ara diverses cares segons la versió lingüística que consultem. Wikipedia en castellà destaca amb foto els candidats Rubalcaba, Rajoy, Lara, Duran, Erkoreka, Díez i Bosch. El mateix passa amb la versió en euskera. Però en la versió catalana actua el fet diferencial. Només es destaquen sis rostres, numerats segons l’aritmètica parlamentària, però cau el candidat Bosch i el de Duran Lleida és considerat el quart partitj, per darrere de Cayo Lara. En anglès i italià només apareixen destacats amb foto Rubalcaba i Rajoy, mentre que en alemany els acompanya el rostre de Lara. Les altres llengües donen la informació però no destaquen cap candidat. Potser demà la situació haurà canviat tant que hi apareixerà Papandreu i tot. Tot passa molt wiki... i les enciclopèdies ja no són el que eren.


#programaPP
Una de les primeres etiquetes electorals al Twitter. Como sempre, cóctel de debat, discussions i gracietes, la salsa de qualsevol  campanya electoral. @juanludepaolis (1814): “El programa del PP habla muy en general. Es muy Generalísimo”






4/11

Embeveu-me

Al web oficial de Rubalcaba descobreixo l'ús digital del verb embeure (absorbir, amarar-se, concentrar-se). La terra pot embeure l'aigua i tu et pots embeure en la pròpia suor o bé en la contemplació. Els homes de Rubalcaba n'estenen l'ús al món digital. En arribar a rubalcaba.es, el sofert navegant pot fer tres coses amb el video del candidat: descarregar-se'l, embeure-se'l o buscar el link. La segona implica incrustar-lo al blog. Allò que en anglès en diuen embed (enterrar). Una troballa, perquè d'embed a embebed només hi ha dues lletres. Bé.
 

L'arabisme #ojalá. Llàstima que embeure també vol dir encongir. Com les peces de roba que s'encongeixen quan les rentem, perquè s'embeuen d'aigua. Aquest sentit plana sobre l'operació de la plataforma #ojalá. Com ja és sabut, els artistes de la cella ara donen suport públic al candidat de Izquierda Unida (per Astúries) Gaspar Llamazares. No consta que cap d'ells hi voti, i per això ho diuen en condicional (si jo visqués...) però queda clar que els zapatartistes no votaran Rubalcaba. Sabina, Millás, Ríos, Sacristán, Medicutti, Grandes i d'altres cellaires no donen suport al PSOE. El contraatac, la iniciativa Ojalá,  congrega pocs noms coneguts: Mayor Zaragoza, Díaz Yanes, Álvaro de Luna... L'etiqueta de Twitter #ojalá té més missatges aliens a la campanya que no pas de suport. I els de temàtica política són desesperançats: @LuisSordo (514) “#ojalá esto no fuera verdad. Récord histórico del paro en octubre: subió en 134.182 personas”. Fins i tot els militants són de to pessimista, com  @pecasval (350): “El PP de Madrid lanza un panel de instrucciones para dinamizar a sus fieles durante la campaña (link) #Ojalá no lo celebren”. El to caricatuitaire també hi és. @MigueloDeXerez (329) escriu: "#desmentidos Rbcb desmiente q: la legalización d bildu y amaiur, y el escoger un arabismo como #ojalá para su plataforma sea en pago del 11M".



Inspiració televisiva. Els socialistes catalans també confien en les virtuts del verb embeure. El video que volen embegut per blog, face i tweet és el  “Retrat d'una candidata” de Carme Chacón. Sembla una versió laica de El convidat que Albert Om va dedicar a la mare  Forcades. També hi surten només dones que parlen d'esforç, superació i creences. Les diferències són el cameo del nen (més breu que amb Gerard  Quintana) i que el convidat és l'home invisible. Ni burxa, ni somriu. No se'ls pot acusar de plagi, doncs. Com tampoc es pot acusar Rajoy de plagiar Españoles por el mundo (aquell homenatge tan sentit als Afers exteriors de Calçada) en el seu video impagable “Rajoyistas por el mundo” que figura al web oficial rajoy.es. Com era d'esperar, tots parlen bé del candidat des de punts del món com Madrid, Ávila, Murcia, Lleida (en català subtitulat) o Barcelona (en català i en castellà). És una llàstima que no ofereixin l'opció d'embeure-se'l. Deuen tenir por que encongeixi.



5/11
La petita pantalla


Vaig a l'Apps Store i demano què tenen de les eleccions del 20-N. Rajoy i Rubalcaba apareixen, sol·lícits, a la llista d'ofertes amb sengles aplicacions gratuïtes. Només faltaria que fessin pagar! És un bon moment per recordar que el primer polític peninsular (Portugal inclòs) que va tenir una aplicació al magatzem d’Apple va ser Raimon Obiols. Fa nou mesos, abans del soroll electoral de les municipals de maig. L'aplicació obiolista donava accés al compte de Twitter @robiols (1.517) i al blog NdB (Notes de Brussel·les) que Obiols alimenta des de 2007 amb entrades tan apassionants com “Per un nou cicle del socialisme i de les esquerres de Catalunya”. Després d'Obiols molts polítics s'hi han aplicat, però aquesta és la primera campanya electoral amb candidats iPhone i Android. La nova petita pantalla ja és la del mòbil. Després hi ha la mitjana, de les tauletes, i la de la tele ja no és ni pantalla, sinó monitor. El primer que demanen les Apps de Rajoy (59 Ratings) i Rubalcaba (31) és “enviar notificacions Push”. Vostès mateixos, però recordin que un no a temps és una victòria.

 
Rajoy contigo. Un cop a can Rajoy, un botó de l'aplicació t'informa que el candidat està amb tu. També en això es nota que va sobrat, perquè capgira el plantejament del rival. El candidat socialista t'implora que estiguis @conRubalcaba (50.761). El popular no. Rajoy diu que és ell que està amb tu i t'ofereix sis maneres de demostrar-t'ho: Twitter, Facebook, YouTube, Flickr, Google+ i Linkedin. Des que ahir va començar la campanya el compte  @marianorajoy (79.202) es nodreix de respostes a  ciutadans,  retuits de missatges del @PPCatalunya (3.843) i un sol RT aliè a @jordievole (286.570) que publicita un particular cara a cara al Salvados de demà diumenge. Els altres botons són més convencionals: Actualidad, Agenda i Recorriendo España. 


SOS de Rubalcaba. A la primera pantalla de l'App de Rblcb apareix una petició d'idees per millorar-la (“háznoslo saber a iphone@rubalcaba.es”) i acaba amb l'eslògan peleón. Sembla pensada pels acòlits de Lakoff, encara. De cinc botons possibles n'hi ha tres que són verbs en infinitiu: Escuchar, Hacer i Explicar. Els altres dos són substantius: Home (no, no és en català, vol dir el mateix que a la botiga Zara Home del passeig de Gràcia) i Candidato. Per escoltar, l'equip de Rblcb entén obrir comptes a Facebook i a Twitter, val a dir que amb molts més RT de ciutadans que Rajoy. El verb fer remet al programa electoral i el verb explicar acull les notes de premsa i la repercussió mediàtica. Sobta que la informació detallada estigui en blanc en tres camps: sentimental, laboral i acadèmic. Només a la informació pública hi especifica “Socialista (PSOE)” i a la personal remet als webs. Per cert, si goglegen Rblcb descobriran que també és el nom d'un mexicà de 52 anys que busca parella al web llatí mejoramor.com. Aquest Rblcb sí que omple tota la fitxa (Raza: hispana. Religión: Católica, la practico moderado).










6/11
D'evolucions

Surto a passejar pel barri. Els rastres de la campanya electoral són escassos. De fet, la majoria de plafons de fusta que l'Ajuntament posa a disposició de les candidatures continuen verges. Al passeig de Maragall, una combinació de pluja, cola deficient i escamots rivals han desenganxat unes desenes de cartells. Tots vermells, d'aquests en els quals els socialistes catalans no esmenten la seva candidata sinó Catalunya, Rubalcaba i Rajoy. Arrugats com roselles caigudes als peus de les planxes de fusta, semblen recordar-nos l'arribada de la tardor. En un pirulí, entre anuncis de concerts, el cartell de CiU reivindica el concert econòmic. Segons com miris la ce trencada, “La nostra força” es llegeix “La nostra forca”. Com canten els Antònia Font des de molt abans que Papandreu irrumpís en campanya, “som a ses portes de l'infern per tu i tenc plans de futur”


.
El retorn de FacebookUn esdeveniment a Facebook actiu com a mínim des del 3 de novembre (Sophie Bossenec, Barcelona) i replicat per diversos col·lectius d'indignats (per exemple, Badia 15-M), convida a retornar la propaganda electoral del 20N. Amb el títol “Devolución de propaganda electoral” proposa  escriure RECHAZADA o DEVUELTA al dors i dipositar-la en qualsevol bústia, per tal que la carta sigui retornada al remitent. El procediment, previst per Correus, és gratuït. Una mesura simbòlica simple que ja ha rebut milers d'adhesions però la utilitat de la qual també suscita enceses controvèrsies. Des de qui ho considera una idea genial fins a qui diu que és una ximpleria que només farà que els carters vagin més carregats. A mi em sembla una barreja de Bartleby, l'escrivent, Assaig sobre la lucidesa i El coronel no tiene quien le escriba. El debat també deriva cap a l’abstencionisme indiscriminat. Després de deixar clar que només cal tornar les paperetes que cadascú vulgui refusar s’insisteix en la importància de ratllar el nom perquè la carta no ens torni a arribar. M’imagino un bucle amb el sobre del PP. Serà així  la propera legislatura?

Devolucionisme. En política, la devolució és un concepte relacionat amb la descentralització dels Estats, entre el jacobinisme francès i el federalisme alemany. És a dir, un autonomisme a l'espanyola. Però el terme devolucionisme també designa un moviment en pro del domini públic que pretén l'eliminació total del temps d'explotació de patents, copyrights, drets d'autor i altres formes de propietat intel·lectual. Vista la minva evident de cartells electorals, no fóra gaire estrany que les retallades també afectessin les bustiades, i que d'ara endavant les candidatures electorals reduissin cada cop més la correspondència postal amb els seus votants potencials, per centrar-se en altres vies de comunicació. Aquesta incipient devolució de propaganda, doncs, quedaria estroncada i Melville, Saramago i García Márquez no compartirien, encara, domini públic el 21-N.




7/11
Revivals


A l'espera del cara a cara campovidàlic d'aquesta nit, els comentaris electorals a la xarxa se centren en la reaparició, dissabte a Sevilla, del duet socialista més celebrat. G & G, transformats en Felipe i Alfonso per encimbellar el company Alfredo, van sacsejar les xarxes socials des de la nostàlgia analògica. Hi ha molts Alfonsoguerres i Felipegonzáleces a Twitter, però els G & G de debò són analògics. Tot i això, la contundència de l'un i les sibil·lines insinuacions sobre ETA de l'altre van suscitar tant d'interès a Twitter que els assessors rubalcabistes es van excitar amb la demoscòpia dels 140 caracters. Van escriure al compte @conRubalcaba (52.470): “Que #AndaluciaconRbCb y AlfonsoGuerra hayan sido TT mundial esta mañana refleja que la marea roja ha comenzado. Ánimo. Dos días para el debate". La paraula rellevant no és marea, sinó ánimo, ara mateix la seva necessitat més peremptòria. També s'han empescat l’etiqueta emocional #espíritu2hermanas en el seu lògic intent d'encomanar moral a les pobres tropes abans de l'enquesta final del 20N.


Efectes secundaris. Tanta nostàlgia pot provocar lumbàlgia (o prostatàlgia) i el pèndol dels comentaris també recorre la zona fosca. La popular Cristina Cifuentes tuiteja alegrement des de @ccifuentes (15.417): “Ayer en #DosHermanas el PSOE sacó a escena a las Juventudes Socialistas: Felipe González, Alfonso Guerra, Griñán y Rubalcaba #sumatealcambio”. Un marejol de tuits relaciona el duet G & G amb sèries televisives. El més concís, aquest de @Jordisebastia (119): “Felipe González y Alfonso Guerra = #Cuentame”. D'altres es dediquen als discos sol·licitats i demanen que  Rubalcaba també convidi altres figures del felipisme: Almunia, Solchaga, Corcuera, Barrionuevo, Boyer... Si la cosa continua així, aviat reapareixerà el gran Fernando Morán i Twitter s'inundarà d'aquells acudits intercanviables dels vuitanta, agrupats a l'etiqueta #chistesdemoran. Els recorden? Felipe González convida uns quants ministres a banyar-se a la piscina del seu xalet i els diu que és màgica, perquè l'aigua es converteix en el que demanis. Felipe s'enfila al trampolí, diu la paraula xampany i abans de llançar-s'hi, l'aigua ja s'ha convertit en xampany. Alfonso Guerra segueix el líder. Un cop dalt del trampolí rumia una estona i crida amb força whisky!, just abans de fer el salt de l'àngel i banyar-se en malta. Quan li toca al ministre d'exteriors Morán, puja somrient al trampolí , però rellisca i crida meeerda! abans de caure a la fètida piscina.


La calculadora catalana. Si la candidatura popular fa servir el verb sumar i la de @CiUDuran2011 (3.260) multiplica. Diuen que el #PacteFiscal suposa 2.256 euros per habitant i animen a fer càlculs. El diputat Jordi Jané fa els deures de camí al míting i tuiteja: “Arribant a #Tortosa (34.473 hab) on el pacte fiscal suposaria 77.771.088 euros”. L’ús del condicional el fa sembar un acudit del Morán




8/11
Sol i ombra


Tinc 48 anys i mai no m'he fotut cap sol-y-sombra.Tampoc no n'he vist demanar gaires. La barreja de conyac (ombra) i anís (sol) que la Wikipedia considera “muy popular en España” em resulta exòtica. Com que no sóc  abstemi, dedueixo que deu ser una qüestió generacional. Divendres, Jonathan Blitzer escrivia al New York Times sobre la pèrdua de qualitat de la democràcia espanyola. Comparava l'edat dels actuals candidats, 60 i 56, amb els presidents quarantins que els precediren i conversava amb Javier Cercas i Santos Julià sobre la desil·lusió dels electors. Hi ha una sensació de blanc i negre, accentuada pel mal color econòmic. Molts electors es debaten entre la llosa del determinisme i la rebequeria de l'autoexclusió. Potser per això el cara a cara ha provocat a la xarxa molts missatges que es queixen del blanc i negre, dos colors que es defineixen per contrast. Tuits mafaldistes com el de @oscarmateos1 (264): “Ayer @jordievole dando cuerda al bipartidismo, hoy @tve1 invisibilizando otras opciones pol. Simplemente, no es justo. #elfuturopresidente”.

Els altres. I tanmateix, si el sol (anís) és Rajoy i l'ombra (conyac) Rubalcaba, l'arc de Sant Martí parlamentari confia  més en la reculada de l'ombra que no pas en un hipotètic eclipsi de sol. El bipartidisme avança, però a les Corts  en veurem de tots colors si el resultat és tan clar com sembla. Desactivada, per inútil, l'apel·lació al vot útil, les bancades poden acollir més opcions encara. Les clàssiques (CiU, PNB, CC, ERC, BNG) i d'altres. La irrupció de la coalició abertzale Amaiur sembla el fet més destacat, però també l'augment puntual d'IU (amb Iniciativa), UPyD o la possible entrada d'Equo de la mà de l'onada valencianista de Compromís.

Web per a indecisos. L'era digital cada cop ofereix més vies per afinar en la decisió del vot conscient sense haver de recórrer a la lectura dels feixucs programes electorals ni empassar-se la propaganda. Al web elecciones.es ofereixen una il·lusió de racionalisme basat en la resposta a quinze qüestions (Sí, No, NS/NC) especialment escollides per a cada comunitat autònoma i la tria final de tres com a prioritàries. Decideixo fer un experiment: responc que sí a tot i trio sempre com a prioritàries les tres primeres. Aquest criteri, a Catalunya, em porta a votar per ERC. Ho repeteixo a Euskadi i em surt que votaria per Amaiur. Al País Valencià, per Compromís. A Madrid, un empat entre Equo i IU. A Canàries, un empat entre Equo i Coalición Canaria. A Navarra, un triple empat entre Amaiur, Equo i IU. Total, que amb un sí com a única resposta, els partits majoritaris deixarien de ser-ho i tots els candidats que anit van seguir el cara a cara amb cara de pomes agres seurien a les millors bancades. Queda clar que el primer pacte entre Rajoy i Rubalcaba serà la reforma de la llei electoral perquè els resultats que ens surten al web  elecciones.es




9/11
Futbolítics

Vaig trigar  anys a comprendre com era que el dia del meu aniversari (1 de maig) sempre feien futbol per la tele. Durant el franquisme (aquell període històric immediatament anterior al debat de l'altra nit) el dia del Treball sempre retransmetien un partit de futbol. Era una maniobra de distracció, esclar, perquè en aquella època la gent sortia a manifestar-se pels carrers amb qualsevol excusa  i la festa de sant Josep Obrer (amb O majúscula de PSOE) n'era una de molt potent. Ara ha canviat molt. Llevat de la idea d'Espanya i altres petits detalls sense importància, la vida ha fet un gir copernicà. Les manifestacions més masives són les futbolístiques (i alguna de la Conferència Episcopal). Tothom viu pendent del futbol. Tant que quan hi ha una aturada a la lliga com la d'aquest cap de setmana han d'empescar-se maniobres de distracció per combatre la desídia general. Una campanya electoral, per exemple. Potser algú creu que exagero?


PP: pròpia porta. Duran Lleida va llançat. Si no és PER naps és PER cols. O per gols. A Mollerussa parla de Piqué. D'entrada, crec que s'ha encomanat de l'esperit Vintage amb què els socialistes encaren la campanya, però no parla pas de Josep Piqué sinó de Gerard. Es refereix al partit de San Mamés: “el Piqué es va marcar un gol en pròpia porta, és a dir en p. p.” i sentencia “votar el PP és marcar-nos un gol en pròpia porta”. A les 22 hores de la jornada de reflexió, el  19 de novembre, el defensa madridista Pepe tindrà una ocasió immillorable de corroborar les paraules de Duran Lleida. A Mestalla, davant del València d'Unai Emery (UE).


Messi. A la Pobla de Segur, després de les obligades referències a Carles Puyol, el candidat d'ERC Alfred Bosch diu que aniran a Madrid a marcar gols perquè “nosaltres som el Leo Messi de la política catalana, encara que ens fiquin el dit a l'ull”, tot rematant (mai millor dit): “no és la mida la que importa, sinó la punteria”.

Mourinho. La primera al·lusió oftalmològica de la campanya se la va apuntar José Zaragoza el primer dia, quan va comparar les declaracions de Duran sobre el PER andalús amb la ditada de Mourinho. “El paper de provocador se l'ha quedat el Duran, que és el Mou de la política catalana -va dir Zaragoza-, i a nosaltres ens queda un altre paper, ens queda el paper de Guardiola”. A les 20 hores de la jornada de reflexió, el 19 de novembre, Guardiola seurà a la banqueta del Camp Nou per enfrontar-se al següent rival: el Real Zaragoza.

Reial Madrid. Durant el debat de dilluns Rubalcaba va parlar de les coses que farà Rajoy en temps futur, en comptes d'usar el condicional, com pertocava. Alguns analistes hi han volgut veure la verbalització de la seva derrota. No calia filar tan prim. “Es más fácil que el Madrid le gane al Barça que remontar a Rajoy”, va declarar RbCb. El 20N no hi ha partit.



10/11
AritmÈtica

La xarxa és un termòmetre sobreescalfat per la facilitat del tuit. Fer clic és un gest íntim i valuós, però també requereix un esforç ínfim i un compromís gairebé nul. Tot i així, encara som sensibles a l'ampul·lositat verbal dels dits Trending Topics (mundials, se sol afegir), com si imaginéssim un focus visible des dels cinc continents que il·lumina l'etiqueta en qüestió. Tot i que cada cop és menys noticiable arribar a ser TT, la ressaca del debat del dilluns n'ha generat diversos de remarcables. Algunes etiquetes favorables als de dins, d'altres contràries i una d'ambigua.


Dins. Més enllà de les obvietats militants de cada bàndol (#ganarajoy i #ganarubalcaba), l'endemà del debat els favorables a Rubalcaba van fer prosperar una etiqueta que contravé les normes de l'eficàcia comunicativa i ocupa 34 dels 140 caracters disponibles en un tuit: #rajoynorespondea-Alfredonoseesconde. Rere aquest dispendi lletrat els rubalcabistes afegeixen les preguntes que Rajoy va deixar sense respondre. En el moment d'escriure aquestes ratlles els rajoyistes no han entrat en la disputa per demostrar qui la sap més llarga.


Fora. Ja fa dies que circulen etiquetes contràries als  partits majoritaris: #noelsvotis #votaaotros #Rubarajoy #talparacual...


Vaivé. Dimarts va irrompre amb força l'etiqueta #aritmÈtica vinculada al blog aritmetica20n.wordpress.com, d'inspiració 15M. Proposen trencar el bipartidisme votant la tercera o quarta força de cada circumscripció. Inclouen CiU al costat dels dos proscrits (una herència del #noelsvotis), però curiosament no pas el PNB (ni IU ni UPyD). La llista de suggeriments aritmÈtics varia segons la província: Equo, IU, Amaiur, ERC, ICV, CHA, BNG, UPyD, Compromís, PNB... Anuncien per avui dijous la introducció de canvis en el sistema de càlcul, força criticat. La iniciativa, del tot inèdita, no deixa indiferent ningú. Els favorables aplaudeixen la sacsejada transversal que pot implicar. Els contraris critiquen la instrumentalització del vot i alerten sobre els efectes secundaris. Molts comentaris troben bé la idea però els sobra alguna de les forces suggerides. L'un troba que UPyD és massa de dretes, l'altre que IU també és dels de dins i d'altres es posen les mans al cap quan  l'ètica de l'aritmètica els proposa votar Amaiur

Oxímoron. L'aritmètica parlamentària sempre ha tingut mala fama. Les majories fan servir l'anomenat corró i els gats vells afluixen fins que els surten els números. Els promotors d'aquesta ètica aritmètica s'acosten a l'espai polític dels partits de Champions i proposen substituir-los per partits d'Europe League. Volen desprestigiar la partitocràcia amb més partitocràcia. Fent-la trivial. Singularitzant la pluralitat. Renuncien a oposar-s'hi a través de l’abstenció, el vot nul o el vot en blanc. 



11/11
Ciència, culpa i caritat

Els videos electorals del PSC no passen mai desapercebuts. No sempre queda clara la seva rendibilitat electoral, però tenen la virtut de marcar tendència en qüestions de to. En les últimes eleccions al Parlament de Catalunya van difondre el video d'una votant socialista que arribava a l'orgasme en dipositar el seu vot a l'urna. Malgrat la seva trasbalsadora innocència, el ressò d'aquella petita mort electoral va ultrapassar fronteres. També va marcar un to picardiós de videos virals que després pretendria reproduir la fugaç candidata Montserrat Nebrera. Sense fortuna.


Ciència. Després del plàcid videoreportatge de la candidata Chacón, el segon video electoral del PSC ha suposat un terratrèmol que ha acabat amb la seva retirada. Per denunciar les retallades (del govern Mas) el video mostrava un maniquí en tres situacions: a casa d'una persona gran, en una aula i al costat del llit d'un moribund just en el moment que uns senyals acústics en marcaven el traspàs. “Les retallades tenen conseqüències”, sil·labejava una veu masculina. La irrupció de la Parca en campanya ha provocat més turbulències del que seria capaç de suscitar el més salvatge dels orgasmes. Abans de la seva retirada, ahir a mig matí, la xarxa bullia de missatges reprovatoris. El Col·legi de Metges expressava la seva indignació i molts votants socialistes consideraven que el seu partit havia travessat una línia vermella. Està clar que la mort és un tabú més potent que el sexe. I una mort al llit d'un hospital és més tabú que una mort violenta en acció de guerra o en accident de moto.

Culpa. El video socialista explorava i explotava aquest joc de pilota tan judeocristià anomenat culpa. Tots hem de morir, però la vinculació tan directa entre causa (retallades) i efecte (mort) recordava la tremenda novel·la Nèmesi, en la qual Philip Roth mostra la sordidesa de la culpa en plena epidèmia de la pòlio. És obvi que la por (al contagi) canvia l'actitud de les persones i avui en dia la por circula per tots els carrers de la nostra societat. Ningú no sap de quin mal hem de morir. L'única resposta al “Què farem?” és el clàssic “Mala cara quan morirem”. Mon àvia sempre hi afegia “però no la veurem”.

Caritat. L'any 1897 un jove Picasso en període de formació va pintar a Barcelona l'obra més reproduïda a les consultes mèdiques: Ciència i caritat. Ara fa un any el Museu Picasso va organitzar una exposició temporal basada en l'estudi d'aquesta obra, reflex naturalista d'una època en la qual la gent es moria a casa, envoltada pels seus. Sembla que el model de la persona malalta que va pintar Picasso era un captaire. Segurament el model de l'espot ara retirat és un actor. Contraposar les dues imatges de la mort provoca vertigen. Les separa el segle XX. Abans i després de la societat de benestar.




 12/11
11 + 1

La dificultat evident de definir a què es dedica exactament un enigmista va fer que ahir hagués d'atendre unes quantes preguntes relatives al dia 11/11/11, entre altres emissores a RAC1, que en el dia dels sis uns estava legitimada a celebrar el seu eslògan del “tots som u” igual com la ONCE celebrava el seu sol·licitadíssim  sorteig. La fascinació de la simetria és un fet merament estètic, però cada cop que es produeix una d'aquestes coincidències constatem que molta gent té la necessitat de creure en les connexions numerològiques. D'aquí que sempre acabin sorgint.


Soraya. La número 2 del PP Soraya Sáenz de Santamaría va tenir ahir el seu primer fill, Iván. El feliç esdeveniment es va produir de matinada, però ja del 11/11/11, la qual cosa va provocat que els dos TT del dia fossin Soraya Sáenz de Santamaría i Feliz 11/11/11. Milers de tuits van relacionar els dos temes en clau sardònica. Un de suau: @IsabelaTortlini (1983): “El bebé de Soraya Sáenz de Santamaría se llama iV.A.N.= Valor Actual Neto: medida de los excesos o pérdidas en los flujos de caja”. Es dóna la circumstància que Soraya va anunciar el seu embaràs just després de les eleccions municipals de maig i ara el part s'ha avançat uns dies, perquè la previsió mèdica era que nasqués pels volts del 20N.

#adeuapm. Molts dels comentaris dedicats a la número 2 del PP comparteixen el to fricatiu (de friqui) amb els que va suscitar l'equip del programa de TV3 APM? en demanar frases del seu repertori per saludar la (fallida) fi del món ahir 11/11/11. Frases del tot aplicables al context de crisi econòmica i política que envolta aquesta campanya: “Ho haveu vist, eh? Ho haveu vist?”, “Se va a ver un follón que no sabe ni ni...adóóónde sa metío!!”, “Uuuuh que me dejao las gafas del serca”, “el fin del mundo en Pekín y en Pokón” o “a robar carteras, que los zombis nos van a comer (blurblrubrbluru)”.

#11segonscompromis. Un to fricatiu que no distaria gaire del que mereix la resolució de la Junta Electoral valenciana que ha dictaminat, com a resposta a un recurs del PSPV, el repartiment del temps en el debat que en teoria ha d'emetre Canal 9 entre les quatre forces parlamentàries valencianes. En cadascun dels quatre blocs temàtics, Esquerra Unida disposarà de 27 segons i l'emergent força valencianista Compromís exactament 11. Onze segons! El súmmum de la paranoia electoral del cronòmetre. Com que Joan Baldoví, número u de Compromís-Q per la circumscripció de València, no es veu amb cor d'anara Canal 9  disfressat d'Usain Bolt, la seva coalició electoral ha traslladat als seus electors la pregunta “Què li diries a PP i PSOE en 11 segons?”, ha habilitat la pàgina web www.somcomtu.com/debat per acollir totes les aportacions i reprodueix les respostes de la ciutadania per les diverses xarxes socials.


13/11
Eleccions xaparres

Una de les imatges clàssiques de campanya són les solapes dels militants que llueixen xapes amb la cara del candidat, la sigla del partit o alguna imatge capaç de transmetre una idea de pertinença. També hi ha les enganxines, les banderetes, els globus i altres galindaines del màrqueting electoral, però les xapes semblen més personals. N’hi ha de moltes mides, des de les que requereixen una aproximació indissimulable per poder-les desxifrar fins les que tenen un diàmetre considerable i es veuen d’una hora lluny, a l’estil de les empreses de Pes-Ideal.

Xapes de perfil. A les xarxes socials ara gairebé tothom firma amb la cara, com si fos candidat d’alguna cosa. Hi ha gent que canvia sovint la foto del perfil i d’altres que hi posen un símbol. De vegades les corporacions o els partits polítics pretenen passar bou per bèstia grossa. Creen usuaris més o menys personalitzats i hi posen el seu logo com a imatge del perfil. De tant en tant sorgeix una iniciativa que, en nom d’una causa més o menys noble, tenyeix un munt de perfils amb banderes (l’espanyola, l’estelada), escuts (del Barça, del Madrid) o emblemes (l’escola catalana, els discapacitats). Últimament s’imposa la xapa digital, que transforma la foto del perfil en una solapa i l’enriqueix amb l’emblema desitjat sense haver-lo de substituir. Les campanyes electorals són el moment ideal perquè els xapistes escampin el seu influx.

Xapats a la moderna. Fa poc es va presentar JoSócAquí, una aplicació de mòbil (Android o iPhone) que mostra a l’usuari una llista amb els 20 catalans (registrats) que té més a prop i a quina distància es troben. També els pot situar al mapa i enviar-los missatges. Des de la seva creació, 18347 usuaris se l’han descarregada (gratuïtament). Ara ja 18348. Durant la campanya electoral, JoSócAquí els ofereix la possibilitat de mostrar les seves preferències polítiques amb les xapes dels partits catalans parlamentaris, el vot en blanc i d’altres xapes dissenyades “en clau d’humor”. Connecto l’aplicació des de casa. Els 20 usuaris més propers estan realment a prop, situats en els carrers del voltant, tots a menys de 500 metres del meu iPhone. La usuària més propera es defineix com “una catalana nascuda a Eivissa” i llueix una xapa que no permet esbrinar el sentit del seu vot: “Que Déu ens agafi confessats”. Els altres 19 de moment tampoc no reprodueixen cap sigla a la xapa. Dominen dos models abstencionistes: la tassa de vàter amb el vot i el 20NO. També tinc veïns que llueixen a la xapa digital missatges més animals com ara “que ve el llop”, “Eleccions? Me’n vaig als toros” o el cap d’un gos amb xapes del PP, PSOE, CiU i IU al collaret. Només un dels meus 20 veïns registrats al JoSócAquí llueix un missatge en positiu, la xapa genèrica de la bandera catalana amb un neutral “que guanyi Catalunya”. Quines eleccions tan xaparres! 


14/11
Cante



Totes les campanyes electorals tenen la seva banda sonora. En la memòria col·lectiva queden l’Habla pueblo habla (dels Vino Nuevo), Mocedades, Santi Vendrell i el Fem i farem pujolista, el cant de la civada socialista i tantes altres melodies que han intentat incrustar-nos al cervell. En aquesta campanya no dominava cap música fins que n’han començat a sonar pertot. D’entrada, Lluís Llach cedeix els drets de la seva cançó “Que tinguem sort” per a la campanya del candidat republicà Alfred Bosch. Llach és un proveïdor acreditat d’himnes. Tant que L’Estaca va ser himne sindicalista a Polònia i és l’himne de l’USAP de Perpinyà. He sentit Perpinyà? Carod Rovira no va cantar a Anoeta, però va ser l’únic representant de l’independentisme català a l’acte central de la coalició abertzale Amaiur. El record de l’acte d’Anoeta de 2004, en el qual l’ara empresonat Arnaldo Otegi va establir una línia que set anys més tard sembla haver arribat a bon port, es completa amb un anagrama profundament oracular d’Anoeta: No a Eta.

Cantó canta. No és debades que la primera persona de singular del verb cantar en valencià faci cante. Entre els candidats valencians la banda sonora està tenint un protagonisme inesperat. D’una banda, el candidat per UPyD a València, l’actor Toni Cantó, fa honor al seu cognom i es marca un rap de campanya. Cantat i recitat, tal com demana el gènere, en un videoclip multitudinari. El rap té un ritme sincopat, titlla els governants d’ineficients i cars i conté versos tan sumament complexos com ara “el corazón de la política bombea tan mal que sacrifican la herida por coser un capital”. Digne d’una anàlisi de text. Una de les qüestions destacades del programa rapejat d’UPyD és la seva coherència. Al minut i 37 segons de rap, Cantó ataca per segona vegada el vers “No votes en contra, solo vota por los cambios”. Acte seguit, concretament al minut i 43 segons, sentim “Contra los nacionalismos cada voto cuenta”. Al costat de Cantó (Ha cantat) els sofistes eren una colla d’aficionats. 

Esclaves de Vuitton. El PP valencià també va celebrar el dissabte el Día de la Familia. Alberto Fabra, Rita Barberà i el candidat Esteban González Pons van acabar cantant amb entusiasme l’himne de Facebook: “yo quiero tener un millón de amigos”. Abans, però, el cor de mares del Colegio Esclavas del Sagrado Corazón de Jesús van interpretar una versió modificada del “Somos novios” d’Armando Manzanero. La lletra sorprèn pel seu desvergonyiment: "Somos madres, mantenemos nuestra casa limpia y pura, como todos, trabajamos sin desdén, no hay duda alguna, choferesas, enfermeras, cocineras y modistas, pedagogas, cantantes y hasta artistas, cuentacuentos, albañil y economista. Somos madres. Alguna cana en nuestra sien se nos asoma y lloramos cuando un hijo ya mayor nos abandona, nos engaña recibir alguna flor y un achuchón, pero más nos gusta un bolso de Vuitton, sin hacer más comentarios. Somos madres, somos madres, somos madres". Mareta meua!



15/11
#rimontiamo


L’etiqueta #rimontiamo (remuntem) triomfa a Twitter després de la dimissió de Berlusconi en suport a la figura de Mario Monti. Monti, a qui ara també anomenen Super Mario, ha estat sempre molt reticent a traspassar la frontera que separa els tècnics (els tecnòcrates) dels polítics de primera línia. Itàlia és la pàtria de l’enigmística moderna i els italians són molt amants del joc verbal. Quan l’any 2001 Mario Monti va rebutjar de ser ministre d’Afers Estrangers, va córrer per Itàlia el dilema que planteja una segona lectura del seu nom: Mari o Monti (mars o muntanyes), entenent que els polítics són més de platja i els tecnòcrates, discrets, es refugien a la muntanya. L’any 2004 Monti va tornar a triar la part muntanyenca del seu nom i rebutjà de dirigir el ministeri d’Economia. Ara que Itàlia està amb l’aigua al coll Mario es llança al mar, els italians confien en que els ajudi a pujar a les muntanyes i tuitegen #rimontiamo.

Rubalcaba. L’equip de campanya de Rubalcaba s’aferra a la idea de remuntar. Les dades que divulguen (una distància de “només” 8,9 punts) estan molt lluny de totes les enquestes publicades el diumenge pels diaris. Però permeten que Felipe González les compari amb les dels sondeigs de 1996 (l’any de la seva dolça derrota) una setmana abans de les eleccions. González es va quedar a un punt llarg d’Aznar i sosté que per completar la remuntada “me faltó un telediario”. L’expressió forma part del llenguatge col·loquial, però també denota un concepte molt particular de la llibertat de premsa. Les hosts socialistes repeteixen la consigna que conté variacions de la paraula màgica #rimontiamo. A mig matí els navarresos @PSNPSOE (1.194) fan un tuit de manual: “Empezamos a notar los nervios del @PPopular. La remontada es más que posible. !!Movilízate!! #peleaporloquequieres”. Fins i tot es creen perfils de Twitter dedicats a la remuntada, però ara per ara sense gaires seguidors.

L’efecte alcoià. Llegeixo un apunt sensacional al blog de campanya del periodista de La Vanguardia Felip Vivanco: “Chiquito de la Junqueras (ha nacido un humorista)”. Vivancos explica que el president d’ERC va captar l’atenció dels mil cent assistents al míting del Palau de Congressos amb una història de to humorístic. Una llarga narració basada en un partit de futbol de l’equip de Sant Vicenç dels Horts amb “quatre expulsats, suspensió de partit i amb més moral que l’Alcoià perdent 0-2 a casa i contra el líder a falta de 15 minuts per al final”. Vivancos diu que el símil futbolístic va servir perquè Junqueras animés els seus sobre la possibilitat de la remuntada en clau independentista, però no explica contra qui jugava el Sant Vicenç dels Horts ni, sobretot, com va acabar el partit: suspès? 3-2? Tal com estan les coses, són molts els partits quan hauran d’anar a fer el míting final de campanya a Alcoi, a amarar-se de la llegendària moral remuntadora de l’Alcoià.



16/11
Sesquipartidisme

Des d’avui ja no es poden publicar enquestes, de manera que pren sentit ple aquell clixé tan formidable de “l’única enquesta fiable són els resultats electorals”. Per als equips de campanya és un descans. Ja no s’han d’esforçar a relativitzar l’èxit previst (PP) ni a maquillar el fracàs previsible (PSOE). En el cas català, un inèdit trio (per no dir tripartit) PSC-CiU-PP lluita pel paper protagonista acompanyats per un parell d’actors secundaris ICV-ERC. Però en d’altres indrets es preveuen canvis de repartiment.

Diputat disputat. El sondeig de l’Institut Balear d’Estudis Socials (IBES) deixa oberta l’entrada al Congrés a la coalició formada pel Partit Socialista de Mallorca, Iniciativa-Verds Equo i Entesa per Mallorca, agrupats sota l’etiqueta www.pensadiferent.cat. L’enquesta assegura 5 diputats al PP, 2 al PSIB-PSOE i deixa el darrer en disputa entre el sisè candidat popular i el primer del mallorquinisme d’esquerra. Per entrar en el ball, han de seduir 9.000 votants en cinc dies. Com que seria la primera vegada que el mallorquinisme tingués representació parlamentària, el candidat Miquel Ensenyat s’ha llançat a pescar vots, tot lamentant la negativa de populars i socialistes a acceptar cap debat a tres: “no volen debatre amb nosaltres perquè saben que tenim possibilitats real d’aconseguir el diputat”.

Canal 9. Finalment el consell d’administració de RTVV ha reconsiderat el repartiment de temps per als debats a quatre que en teoria s’han de celebrar a la ràdio i televisió públiques. Al final el PP tindrà 19 minuts, el PSPV-PSOE 16 y tant Esquerra Unida del País Valencià com Compromís-Q 13 minuts. Això implica intervencions de més de dos minuts per bloc, ben allunyades dels 11 i 27 segons que inicialment havien adjudicat a la tercera i quarta forces valencianes.

Sesquipartidisme. Les enquestes publicades fins ahir reflecteixen la recuperació de les forces polítiques minoritàries, que pujarien dels actuals 27 diputats (2008) fins a 43, sense arribar a les quotes dels anys setanta o vuitanta, durant els quals gairebé sempre superaven els 60 diputats. Però aquesta revifalla no és a costa dels dos grans partits, sinó d’un de sol. Per això, un bon terme per denominar la nova composició del Congrés espanyol seria a través del prefix llatí sesqui- (un i mig). Les paraules molt llargues eren denominades sesquipedalia verba (paraules d’un peu i mig de llargada) i en català sesqui- perviu gràcies al seu ús científic. Especialment en termes químics, però també en adjectius de definició tan inquietant com sesquiàlter: “que és en valor, respecte a un altre, com un i mig a un o com tres a dos”. El PP, doncs, va camí de ser un partit sesquiàlter del PSOE i la nova legislatura pot transformar el bipartidisme en sesquipartidisme.



17/11
En públic citat

Vaig als cinemes Heron City a veure La guerra de los botones (un nou exemple del relat edulcorat sobre la resistència al nazisme que s’han construït els francesos), i abans de la pel·lícula de Christophe Barratier sento per pantalla un “Mariano, l’has d’agafar!” que em deixa glaçat. És un anunci del Seat León, emès en català. De fet, l’únic producte audiovisual que sentiré en la meva llengua en tota la tarda. Com que escriure cada dia sobre les eleccions m’està esbiaixant la percepció del món, de seguida hi veig en Rajoy, rere el Mariano aquest. Però faig cas omís a l’eslògan de Coscubiela i, per tant, callo i m’empasso la pel·li de Barratier. Tres hores després, ja a casa, la curiositat em fa buscar la campanya a la xarxa i confirmo les meves sospites. M’havia passat del tot desapercebuda, però ja fa nou setmanes que els de can Seat s’adrecen a dos possibles conductors de Seat León que es diuen Mariano i Alfredo. En castellà la campanya fa “Mariano / Alfredo, deberías probarlo” i fins i tot ha suscitat una rèplica irònica de l’equip electoral de Gaspar Llamazares (candidat d’Izquierda Unida per Astúries) que reacciona davant l’augment del nombre d’aturats: “¡Mariano, deberías probarlo! Y tú Alfredo, también deberías probarlo. Deberíais probar lo que es no tener empleo y tener una hipoteca antes de hablar de economía”.

Ganivetades. Fins ara, només m’havia cridat l’atenció l’espot de La Sirena en el qual l’empresa catalana fa una promoció de ganivets. Segur que l’han vist. Dos actors caracteritzats de Rajoy i Rubalcaba es troben en una d’aquestes botigues de congelats, se saluden pel nom, es marquen una clàssica abraçada de polític i al final descobrim que duen sengles ganivets clavats a l’esquena. Més enllà de la facècia, no deixa de ser inquietant que es tracti d’una empresa de congelats, justament, ara que l’economia va com va.

Tecnòcrates. La constatació que el món de la publicitat juga amb l’actualitat política em fa mirar tots els anuncis amb uns altres ulls. Des de fa tres dies un nou espot de Gas Natural Fenosa s’ha afegit al del drama de l’aigua calenta. Aquest és una peça llarga (una versió de la qual arriba a un minut) que s’inspira en una altra pel·li de nens: El sexto sentido. Però aquí, en comptes de veure morts, el nen que el protagonitza veu tècnics per tot arreu. “De vegades veig tècnics” diu, versionant la frase que va popularitzar el petit Cole de la pel·li. La idea és que hi ha tècnics de Gas Natural Fenosa que resolen totes les incidències, però una mirada esbiaixada com la meva no pot deixar de pensar en el futur govern Rajoy ple de tecnòcrates que alguns anuncien, a la manera de Grècia i Itàlia. I, vés per on, em ve al cap en Laureano López Rodó. 


 18/11
Absències

El tractament informatiu de les candidatures genera unes rutines en format d’entrevistes i reportatges. Només hi solen accedir les opcions amb representació parlamentària. És un criteri sovint impugnat pels extraparlamentaris, però que respon a la lògica innegable del statu quo. Una lògica que encareix la irrupció de noves forces i transforma en drama la desaparició d’alguna d’existent. En aquestes eleccions generals, a Catalunya les opcions que compleixen el requisit previ són cinc. Un número que s’ajusta prou a l’agenda de l’última setmana per tal que els candidats puguin passar per tots els fòrums, de dilluns a divendres, abans que aquesta mitjanit acabi la campanya i entrem en el silent reialme del verb reflexionar. Els escollits acostumen a compaginar amb flexibilitat forçada les invitacions que els cursen els mitjans de comunicació Ad maiorem X gloriam (substituiu X pel nom de cada candidat). Carme Chacon, tanmateix, se n’ha saltat algunes al·legant motius d’agenda relatius al seu càrrec ministerial. La més cridanera de les seves absències serà la d’aquest vespre al debat moderat per Josep Cuní a 8TV (si a última hora no s’ho repensa), però fins ara ja s’havia saltat unes quantes cites ateses pels seus quatre rivals: en institucions com la Cambra de Comerç de Barcelona o en d’altres mitjans (públics i privats) com Catalunya Informació o El Punt Avui. Més enllà de les sorprenents declaracions sobre la impossibilitat de “desdoblar-se com la Nacional II”, n’hi ha unes altres que potser expliquen tant d’absentisme: “A veure qui s’atreveix a dir que una dona catalana no pot liderar el PSOE”. Aquesta és una altra campanya.

Muntanyes. El titular de l’entrevista que Lluís Amiguet li feia ahir a l’actual líder Alfredo Rubalcaba també era cridaner: “Tal com està la política, sembla que és millor dedicar-se a l’alpinisme”. No perquè sorprengui que un polític de llarg recorregut constati la pèrdua de prestigi de la política, sinó per l’alternativa que proposa. L’alpinisme implica esforç, però també evasió. I els Alps han estat en el passat una via d’escapament per a polítics socialistes del nivell de Rubalcaba, com Solana o Almunia. Queda clar que aquestes eleccions se li estan fent una muntanya.

Llacunes. Qui molt xerra, molt s’erra, de manera que en campanya és lògic que proliferin les espifiades. L’última perla és la del secretari de Castella i Lleó, el socialista Óscar López. Dimecres va dir que donaria tres arguments de pes per votar el diumenge. “Uno tiene que ver —va aixecar un dit— con las pensiones, otro —en va aixecar un altre— tiene que ver con el subsidio, las ayudas por desempleo y otro tiene que ver... ahora no me acuerdo del tercero” I aquí es va quedar clavat, amb el tercer dit enlaire. Molts blogs s’han afanyat a comparar-lo amb dos làpsus més sagnants dels candidats republicans als Estats Units. Però el 2 de 3 de López pot quedar en no res segons l’ X de 25 que obtingui Chacon.




19/11
De reflexions



La reflexió és, primer de tot, un fenomen físic que es produeix quan un raig de llum topa amb una superfície polida. Admetent que hi hagi un mínim de llum a les paperetes que demà trobarem al col·legi electoral, una explicació científica del procés electoral es podria concentrar en aquest canvi de trajectòria. El reflex del doll de llum abocat durant la campanya ha d'il·luminar el futur immediat. Esclar que la superfície poblada de candidats cada cop és menys polida. Potser per això hi ha tants ciutadans refractaris a la votació. Un tuit d'exemple de Guillermo Zapata @casiopeaexpres (1.040): "#mivotoesmio, mi soberanía es de Bankia. Mi deuda, del BBVA, mis elecciones racionales del Santander. Mi proyección internacional del BCE". El mirall encara no és trencat, però cada cop resulta més difícil mirar-s'hi. En surten més especulacions que no pas reflexos. Hi ha un efecte que els científics coneixen amb un nom fascinant: reflexió interna total. Fins on sóc capaç d'entendre-ho, es dóna quan la llum es mou d'un mitjà a un altre que té un índex de refracció menor. Potser serviria per explicar el grau de fidelitat que mostren els votants del PP o de l'esquerra abertzale, per posar dos exemples antipòdics, però no n'estic segur.


Traslacions. Les meves seguretats són més geomètriques que no pas filosòfiques. En geometria, la reflexió està associada a la imatge especular. És, doncs, un procés intel·ligible que consisteix en traslladar tots els punts d'una figura en una altra posició, equidistant d'una recta. Aquest és el model electoral teòric que després ni la física ni la metafísica no ens ajuden gaire a confirmar en el món real. Però és la convenció sobre la qual es fonamenta la democràcia. Sense aquest model teòric res no té sentit. Qüestionar-ne la validesa és tan absurd com elevar-lo a dogma, que és el que fan els que ara mateix recorden que Berlusconi va ser escollit a les urnes i Mario Monti no. No es pot aïllar el model de les conseqüències que se'n deriven. Rajoy sap que Papandreu va guanyar unes eleccions amb majoria absoluta.


Plutarc del Triomf. Els editors d'Adesiara han tingut l'encert de distribuir durant aquesta campanya un volum amb dos textos de Plutarc: Consells sobre política i A un governant incompetent. Plutarc reflexiona a cau d'orella de Rajoy: "Convé mostrar-se líder, però ahora complaure els que realment manen". I després descriu el que serà el pa de cada dia durant els propers mesos: "Quan el poble es malfia d'alguna mesura veritablement important i saludable, convé que no tots els polítics es mostrin del mateix parer, com si hi hagués hagut un acord previ, sinó que dos o tres amics haurien de parlar serenament en contra, i després canviar d'opinió com si haguessin estat convençuts. D'aquesta manera, arrosseguen el poble, perquè sembla que es deixen guiar pel que realment convé". Que els reflexos de les especulacions no ens malmenin el vot.  

 

20/11

Sopa de lletres

A la primeria de transició, la gran oferta d’opcions electorals  va suscitar l’ús del terme sopa de lletres i també un col·leccionisme que mai no va adoptar cap nom, però que bé podríem anomenar paperetafília. Conec gent que avui encara ho farà: anirà al seu col·legi electoral i agafarà una papereta de cadascuna de les opcions presentades. La meva parafília electoral és elaborar anagrames amb els noms dels candidats. Havia destinat dedicar l’article d’avui a fer-ho abans de topar amb un blog de política que ho fa. Es de “De bat a bat” i té un subtítol que remet a Lakoff: “No pensis en un elefant”. Els seus anagrames (i alguns que hi afegeixo) seran una bona lectura per suportar els tòpics d’avui (participació, manca d’incidents, anècdotes) abans aquest vespre no comencin a rajar els resultats.

Partits. Amb les lletres de PARTIDO POPULAR es poden formar pocs missatges, i potser el millor és PIRADO ULTRA POP. PSOE fa POSE però les lletres de PARTIDO SOCIALISTA donen, ehem, LA DOSIS PATRIÓTICA y amb UNIÓN, PROGRESO Y DEMOCRACIA el bloguer lakoffià troba ROSA, DOMINGUERA PROYECCIÓN. En canvi, el blog en qüestió no es fa ressò dels partits d’obediència catalana, de manera que ho completarem. Amb les lletres de CONVERGÈNCIA I UNIÓ em surt VE INCONGRUÈNCIA, OI?. Amb les d’ESQUERRA REPUBLICANA surt PESQUEU BIRRA ENCARA. I amb les d’INICIATIVA VERDS la prometedora DIVERTIA: VICIA’NS.

Candidats. Pel que fa als candidats, el blog anagramista en publica molts, d’un interès força variable. De MARIANO RAJOY extreu ARROJO IMÁN YA, amb les lletres complicades de PÉREZ RUBALCABA forma REBALBUCEAR PAZ. De DURAN I LLEIDA extreu un notable DRUIDA LINEAL. No es veu gaire capaç d’extreure anagrames de Cayo Lara o Rosa Díez, de manera que els allarga. Fa CAYO LARA MOYA i li surt LACAYO A MAYOR. I també amb MARÍA ROSA DÍEZ fa MISERIA ROZADA. Com que bandeja els altres candidats catalans, decideixo posar-m’hi. ALFRED BOSCH té unes lletres quasi impossibles de combinar, però en canvi és l’únic candidat heterogramàtic (que no repeteix cap lletra: ABCDEFHLORS) i, a banda d’aquests FHLORS. també tragina les tres lletres de la seva sigla (ERC). Cap altre candidat ho aconsegueix. A JOAN COSCUBIELA, que tampoc resulta un nom fàcil de combinar, li falta la V de Verds per tenir ICV, però en canvi permet formar un esplèndid missatge que podrien signar els serveis d’intel·ligència americans: JA NO EL BUSCO (CIA). Finalment, la protagonista de les últimes hores de campanya per la seva espantada al debat de 8TV, CARME CHACON, forma un anagrama premonitori: ME CHOCARÁN, C (on C és la inicial de Cuní, esclar). 

21/11
Tic tac, retallada va

Les primeres retallades d’aquesta complicada legislatura les vam notar ahir a l’hora d’anar a votar. L’ús de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) ha permès una notable reducció de despesa en el procés electoral. D’entrada, es van instal·lar 2000 meses MAE (Mesa Administrada Electrònicament) per facilitar la gestió de les dades del votant. Aquí l’únic estalvi és de temps. El mateix succeeix amb la transmissió de dades a través de PDA, que en aquests comicis ja cobria el 86% del cens electoral. Garanteixen la fluïdesa i la fiabilitat, però no estalvien diners. I a partir d’avui mateix, l’estalvi de recursos serà l’obsessió de Rajoy per esquivar l’efecte Papandreu.

Papereta retallada. La primera retallada ha estat la de la papereta salmó del Senat. Per primera vegada ha deixat de ser un llençol ingovernable de mida A3. A totes les circumscripcions s’ha fet servir un full de mida A4. A Barcelona, amb només 10 candidatures, ni tan sols ha calgut imprimir-lo a doble cara. L’oportuna supressió dels suplents permetia incrementar les candidatures per columna, però al capdavall l’oferta de candidats també s’ha reduït de manera dràstica. Tots aquests ajustos tipogràfics afegeixen llenya al foc d’un debat pendent sobre l’Administració. La continuïtat de les Diputacions ja ha entrat en els debats programàtics entre PP i PSOE. Però també el Senat està en qüestió, fins al punt que durant la campanya ha circulat per la xarxa una petició explícita d’abstenció circumscrita al Senat. Caldrà comparar-ne l’índex de participació amb el del Congrés. Seria irònic que la reducció del full salmó tingués un correlat en vots.

Retallada en paperetes. L’estalvi més quantificable d’aquesta jornada electoral ha estat en paperetes. Per primera vegada el Ministeri de l’Interior ha distribuït una aplicació informàtica que permet la impressió de paperetes sobre la marxa. Tots els Ajuntaments de més de 150.000 habitants, les Direccions Insulars i les Juntes Electorals disposaven d’aquesta aplicació per si calia reimprimir paperetes d’una opció determinada. Fins ara, el tiratge era estratosfèric perquè partia de la idea extravagant que tot el cens electoral aniria a votar i que, ja posats, votaria en massa qualsevol partit. De resultes d’aquesta previsió hiperbòlica més del 90% de les paperetes impreses quedaven als col·legis electorals com novel·les no venudes d’un presumpte best-seller fallit. I després calia trinxar-les. La llàstima és que l’edició segons demanda no es traslladi a d’altres àmbits  del gran circ electoral. Quan començaran a retallar les campanyes?

Primera retallada. Avui s’obren les apostes sobre el primer anunci de la legislatura. Deu faltar un mes per a la presa de posessió del nou govern. Fa gairebé 8 anys Zapatero va retirar les tropes d’Afganistan. Quina serà la primera mesura de Rajoy? 











22/11
Els vuitanta

No és cap xifra de diputats. Són els anys vuitanta que tornen. Tot va començar al míting de Sevilla, amb Felipe González i Alfonso Guerra donant suport al company Alfredo i ha acabat amb Rajoy taral·lejant una cançó de Blondie que diu “The tide is high”. Una marea blava, s’entén. Com cantava Leo Sayer, això és “More than I can say”. A la campanya socialista (espanyola) només li han faltat els acudits de Morán per completar el revival. Als mítings catalans sonaven els Pimpinela i hi sortia Madonna Chacón cantant “Like a virgin” al costat d’un maniquí. La cosa ha acabat fatal. Els Ultravox ja ho van cantar abans que ella: “Dancing with tears in my eyes”. Els més obvis pretenien que Duran toqués la bateria per interpretar “Wild boys” dels Duran Duran, però al final el nou ídol de CiU s’ha decantat per Billy Idol i el seu “Sweet sixteen”. Fins i tot els convergents menys unionistes l’aplaudeixen. A la seu del PPC, aquestes sigles que només surten amb C a les cites electorals, els Fernández i la Sánchez no sabien si decantar-se pel “Don’t worry be happy” de Bobby McFerrin o per “With or without you” dels U2. A Iniciativa Joan Coscubiela ha entonat “Everything I own” de Boy George i Alfred Bosch ha celebrat el tercer escó d’Esquerra amb el “All Night Long (All Night)” de Lionel Richie.

Gir lampedusià. El pacte constitucional es va establir a partir d’una paronímia: “antes roja que rota”. 35 anys després, som a la casella de sortida. La Gàl·lia és romana, ergo blava, llevat de dos focus irreductibles anomenats Euskadi i Catalunya, amb els seus nuclis durs i les seves zones d’irradiació, com Navarra o el País Valencià, més o menys polítiques, però culturalment actives. El PP és la UCD preautonòmica i Ynestrillas dóna suport a UPyD. Enterrada qualsevol vel·leïtat federal, quin futur li espera a l’Estat de les autonomies? El mapa electoral és revelador. Només hi ha dues excepcions.

L’efecte Laplace. Per més que pugui semblar que som allà mateix, hi ha moltes diferències amb els anys vuitanta. La primera és Eta. La segona, Europa. Per més crisi que hi hagi, no és el mateix ser extracomunitari que pertànyer a l’espai Schengen. La tercera, l’exèrcit. Per més que alguns dramaturgs o periodistes reclamin de tant en tant els tancs, el brou que va menar al 23F no forma part del menú. La quarta és  la informació. Les vies d’accés canvien a un ritme trepidant i ningú no pot aspirar a impermeabilitzar-les.

Sesquipartidisme. La constatació principal és que el bipartidisme queda tocat. Els escons no PP-PSOE passen de 27 a 54. Fins i tot l’alternança està en qüestió. Quan socialistes com Bono s’abraçaven amb populars tothom hi veia una mostra de bipartidisme ben entès. Però ha irromput el prefix sesqui- (un i mig). Si només ens fixem en els dos partits més votats, ja no veiem bipartidisme per enlloc, sinó sesquipartidisme.


















Entradas populares

Compartir