dissabte, 31 de desembre de 2011

Llistes, oblits

Aquests dies he pensat més d’un cop en Georges Perec. A ell, que li agradaven tant les llistes, el segle XXI li hauria semblat un paradís, sobretot en aquesta època de l’any. D’ençà de l’aparició d’internet, les llistes dels millors de l’any han proliferat de manera obsessiva. Els webs de difusió cultural i les xarxes socials les han convertit en una proposta de debat que obeeix sobretot a dues necessitats: van bé per ordenar i simplificar l’excés d’informació, i funcionen com a declaració de principis, especialment si són llistes personals.

Aquesta setmana també he estat pendent de les llistes que ha publicat El Periódico. Són la mena de jocs que m’agraden perquè sempre em descobreixen alguna cosa que m’havia passat per alt. Les retallo i les guardo d’un any per l’altre. He de confessar, tanmateix, que també m’agraden per una altra raó més particular: em fan sentir el privilegi de no haver d’estar a l’última en tot. Repasso els millors de l’any en cada art i penso en el que encara no he llegit, no he escoltat o no he vist d’anys anteriors.

Per tot plegat, ara no em puc estar de triar unes quantes coses que recordaré d’aquest any. El 2011 serà l’any en què vaig empassar-me les quatre temporades de la sèrie Breaking Bad: quina emoció creixent! Serà també l’any en què vaig escoltar per primer cop cançons de Destroyer, Pony Bravo o Mariana Aydar, entre d’altres, i vaig recuperar Lloyd Cole. L’any en què vaig riure amb El hombre de al lado, la pel·lícula dels argentins Cohn i Duprat, i amb el documental Public speaking, de Martin Scorsese, sobre l’opinadora Fran Lebowitz. Serà l’any en què Jonathan Franzen va publicar un gran article sobre Robinson Crusoe i David Foster Wallace. L’any en què vaig llegir una altra gran novel·la de Per Petterson (Cap a Sibèria) i van captivar-me els dietaris de Susan Sontag i Max Frisch. L’any en què va morir el meu amic Félix Romeo i, per fer-lo viure de nou, vaig rellegir els seus llibres: Discothèque, per exemple, que de sobte era una novel·la tan estranya com el mateix any de 2011.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 de desembre del 2011.


divendres, 30 de desembre de 2011

Jo, Xita

La mort recent de la mona Xita —o, més ben dit, d’un dels ximpanzès que havia fet el paper de Xita— m’ha fet pensar en un article de fa tres anys, sobre la seva autobiografia. Vet aquí.

El mercat de la no-ficció ha crescut en l’última dècada d’una manera increïble. Molt sovint es tracta de llibres de temporada, d’escassa qualitat, que aprofiten un fenomen televisiu o social. Però al mateix temps neixen algunes idees brillants. El mercat anglosaxó, amb tots els seus excessos, és el que més es presta als experiments. La setmana passada, a Londres, vaig visitar la London Review Bookshop, una llibreria poc donada a les modes editorials. A la taula de novetats de no-ficció, em vaig fixar en una coberta curiosa: una foto d’un ximpanzé amb la boca oberta, es podria dir que somrient. A sobre, el títol: Me Cheetah. An Autobiography. Vaig buscar el nom de l’autor i lògicament no el vaig trobar. Vaig mirar els crèdits, però tampoc em van ajudar: al costat de la C del copyright, un sol nom: Cheetah. Si era una autobiografia, em vaig dir, l’autor ha de ser per descomptat Xita –la cèlebre Xita de Tarzan–. Ple de curiositat, em vaig asseure en una butaca a llegir.

Les solapes del llibre em van donar més informació. Johnny Weismuller, l’actor que representava Tarzan dels micos, va morir el 1984. Maureen O’Sullivan, o Jane, va morir el 1998. Però resulta que el ximpanzé Xita continua viu. Té 77 anys i està retirat a Califòrnia. Vet aquí una idea meravellosa. Escrites en primera persona, la mona Xita explica les seves memòries del Hollywood daurat dels anys 40. La cita que encapçala el llibre ens dóna el to. Són unes paraules de Marlene Dietrich: «Una estrella de cine no és exactament un ésser humà». L’estil de Xita és el d’aquells actors fanfarrons que s’ho han begut tot, divinitzats per la immortalitat del cine i que es refereixen als amics pel nom: Dick, Dean, Johnny, Lupe. També és el testimoni dels excessos inhumans (el capítol 8, per exemple, apareix suprimit per «raons legals») i una mica tristos de l’actor de segona fila, i funciona perquè Xita sap ser irònica amb ella mateixa.

La idea de donar la paraula a un animal no és nova. En el món dels primats, Toni Sala va donar veu a Floquet de Neu al seu Goril·la Blanc, i ara mateix recordo dues novel·les amb gossos que parlaven: Timbuctú, de Paul Auster, i Una vida de gos, de Peter Mayle. El que és realment nou, i divertit, és que les memòries de Xita es reconeguin com a obra de no-ficció.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 d’octubre del 2008.

dimecres, 28 de desembre de 2011

El paper de la primera dama

Importada dels Estats Units, com tants altres prodigis i meravelles (el raspall de dents, el hula-hoop, l’evasió fiscal a les illes Caiman), la figura de la primera dama s’ha imposat amb tots els honors. L’esposa del president de la Generalitat s’ha fet un lloc principal en els nostres cors i les ràdios, com ahir El món a RAC1, periòdicament ens acosten a la vida quotidiana del president a través del seu mig cítric. Ara sabem que durant el dia gairebé no es veuen perquè tenen moltes activitats (ella s’ha il·lusionat a fer moltes coses) però que a la nit intenten dur una vida familiar normal (suposo que sopar amb safates davant del televisor i tacar la tapisseria –entenent aquests dues activitats com a simultànies i complementàries, per separat prenen un altre caire-).

En aquest món polític emotiu i sentimental en què vivim, la primera dama (sigui la que sigui) ens aporta aquelles dosis entranyables de vida domèstica, intimitat i caliu, imprescindibles per copsar el cantó humà del president –l’inhumà ja el coneixem per altres conductes-. Molts enyorem les mítiques entrevistes de la malaguanyada (en el sentit de difunta) Odette Pinto a Marta Ferrusola dels anys 90. Abans, Pinto anunciava als oients que els visitaria “la Senyora” (pronunciat en un to a mig camí de l’anunci de l’aparició imminent de la Mare de Déu del Roser i una notícia del No-Do sobre el Pazo de Meirás –sàpiguen els més joves que és una finca gallega-).

Com que es tracta d’una figura de gran utilitat i encert, és inexcusable l’oblit (sexista, i aquí la sang se’m revolta) dels primers cavallers (improviso el terme), com ara el marit il·lustre de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, al qual inexplicablement no conviden mai a cap ràdio. Només ell ens pot revelar com es troba la seva senyora i si a la nit intenten portar una vida familiar normal o què.

Enric Gomà, Ara, dimecres 28 de desembre del 2011.


dimarts, 27 de desembre de 2011

Els somnis dels altres

El divan de Freud
Entre els recursos literaris de què disposa un narrador, n’hi ha un que sovinteja i tanmateix, al meu entendre, sol comportar més problemes que avantatges. Em refereixo a les descripcions de somnis. Precisament pel seu caràcter eteri i poc subjecte a la versemblança, que fa de pont entre la realitat i l’inconscient, molts novel·listes confien en la narració d’un somni per fixar el temperament d’un personatge, per despertar-li dubtes morals o fins i tot per fer avançar l’acció que després el condicionarà. En la tradició clàssica, els somnis eren oracles que determinaven la voluntat del protagonista: Enees somia que Hèctor li aconsella que fugi de Troia. Segles després, aquest recurs fructifica en una línia que esborra les fronteres entre somni i realitat per explorar els límits de la percepció; Nerval va començar Aurélia (subtitulada “el somni de la vida”) amb aquesta frase: “El somni és una segona vida”.

Els lectors de Nabokov saben que Sigmund Freud és una de les seves bèsties negres. En més d’un pròleg s’hi refereix com al “bruixot de Viena” i al llibre de records Parla, memòria es burla de la seva fama tot referint-s’hi com a “Sigismond Lejoyeux, un aeronauta local” que infla “un enorme globus de color crema”. Segons explica el seu biògraf, Brian Boyd, Nabokov no tenia cap aversió per la psicologia, però no li agradaven les teories de Freud perquè les veia com un intent de reduir la individualitat a una llista de fórmules. Boyd ho explica així: “[Nabokov] creu en les circumstàncies imprevisibles per les quals existim, que no es poden deduir de cap generalització i, malgrat tot, s’ajusten a l’harmonia misteriosa i singular de cada ésser”. A primera vista, un somni forma part d’aquestes circumstàncies imprevisibles de cadascú, però les associacions inevitables que provoca després, quan esdevé narració (al servei de la psicoanàlisi), tendeixen a reduir l’horitzó, a provocar associacions fàcils, i donen la raó a Nabokov, com a mínim en el territori de la literatura.

La inclusió d’un somni en un relat mai no hauria de ser innocent, ni gratuïta. En la narrativa realista, però, el somni no és una segona vida, tal com volia Nerval, sinó que es descriu com un simulacre d’existència dins de la primera vida, una porta que vol obrir-se al no-res, i a més seguint les convencions del realisme. El problema és que gairebé mai ho aconsegueix: el somni narrat sovint resulta massa versemblant, massa estranyament lògic dins el context de la narració o, encara pitjor, massa premonitori. Vegem-ne un exemple: Quinn, el protagonista de La ciutat de vidre, de Paul Auster, busca un assassí i es perd en un laberint de senyals que, creu, la ciutat li va posant al davant. Com més detalls analitza, més perdut es troba, i la narració dels fets tradueix molt bé aquesta confusió mental. Així i tot, el narrador decideix que ha d’acabar un capítol amb aquestes paraules que no aporten res: “En el somni que va tenir —i que després oblidaria es trobava a l’abocador del poble de la seva infància, furgant enmig d’una muntanya d’escombraries” (el parèntesi  “després oblidaria”, a més, reforça absurdament la gratuïtat del somni).

Encara que no ens ho sembli, a la vida real la descripció amb paraules d’un somni ja és un reflex pàl·lid del somni de debò. Provem de capturar-lo abans no s’esvaeixi i connectem escenes per buscar-hi un sentit que s’entengui. En literatura, els somnis haurien de tenir un component més atzarós. El narrador podria deixar un espai en blanc en el text, per exemple, i que cadascú s’hi imaginés un somni propi sorgit tal vegada de la lectura mateixa, i sense que calgués verbalitzar-lo.

“Explica un somni i perdràs un lector”, va escriure Henry James. Potser el principal problema és que en el fons no volem conèixer els somnis dels altres, ni tan sols a la vida real. Els somnis vénen d’un lloc desconegut, inassolible per als altres, i transporten codis indesxifrables. Potser són una càrrega, els somnis dels altres, i no ens correspon perquè ens resulta impenetrable. Així és com ho explicava l’escriptora Joan Didion en una entrevista a The Paris Review: “Sovint volem explicar als altres el nostre somni, el nostre malson. Doncs bé, ningú vol escoltar els somnis dels altres, ja siguin bons o dolents: ningú vol anar pel món amb allò. L’escriptor sempre està entabanant el lector perquè escolti el seu somni”.

Jordi Puntí, L’Avenç, desembre del 2011.

dissabte, 24 de desembre de 2011

Glissando?

 Glissando és un grup musical barceloní que ha anat fent via amb propostes de gran qualitat interpretades per la veu vellutada de Laia Vaqué. Ara celebra els seus deu anys d’activitat amb un disc magnífic de versions que es diu “Ermites, cançons i com somiar en meteorits roses”. Jo els vaig descobrir amb “Surplus”, un disc del 2003 que contenia perles dalinianes com ara “Colet a Nova Caledònia”. En llenguatge musical glissando, normalment en el plural italià glissandi, designa un desplaçament de to. O bé continu, en el pas d’una nota a una altra, com en aquelles steel guitars de so hawaiià, bé en un desplaçament accelerat que forma una escala cromàtica, de mig to en mig to. Els instruments de corda sense trasts, com el violí o el contrabaix, són els més adequats per a la pràctica dels glissandi, però les guitarres elèctriques permeten fer-ne tot estirant les cordes en plena execució. També alguns instruments de vent sense vàlvules el permeten. Mon avi tocava el trombó de vares en una jazz band vilanovina que es deia els Lucky Boys. En conservo unes quantes fotos en sèpia en les quals s’intueix el fascinant moviment del trombonista. Però fins que no vaig descobrir els Glissando no vaig saber que mon avi feia glissandi.


Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 22 de desembre de 2011

Cobrir-se de glòria

Cada cop que intento explicar la naturalesa mutant del llenguatge em venen al cap un munt d'exemples tecnològics. Resulta senzill comprovar el canvi semàntic sofert per paraules com ara mòbil, servidor o single. Abans un mòbil era l'andròmina musical que entreté els nadons al bressol (o la motivació per delinquir o fins i tot una obra d'art com les de Calder). Avui és una d'aquestes navalles suïsses que duem a la butxaca per tenir, alhora, telèfon, càmera fotogràfica, filmadora, gravadora, màquina d'escriure, brúixola, altímetre i tantes altres coses innominades. Ni smartphone ni punyetes. En diem mòbil. El terme servidor, tan proper a la servilitat, encara ha quedat més desbordat per la terminologia empresarial. I d'aquell clixé isoacrònim SSS (su seguro servidor), tan popular al costat del SEUO (salvo error u omisión</CF>) hem passat a demanar un servidor segur per no quedar-nos sense correu electrònic. El cas del single és oposat. Tot i que encara s'editen discos en vinil, el concepte del disc senzill (per oposició al Long Play de llarga durada, els mítics elapés) ha deixat pas a l'ús del terme anglès single per designar els solters. Això sí, amb un cert poder adquisitiu, que si no són concos i no hi ha déu que els vulgui. La llista de mutacions semàntiques provocades pels canvis tecnològics seria interminable: ratolins, finestres, icones, acrònims mutants com PC... I no només són paraules aïllades. També hi ha un munt d'expressions que circulen foraviades pels pedregars de les novetats. La nostra parla va plena d'anacronismes tan deliciosos com pagar per la baixada de bandera (quan els taxímetres ja només porten botons), estirar de la cadena (quan la majoria de vàters tenen palanca o botonet) o sentir que la fatiga ens fon els ploms (mentre que a casa només ens salta el diferencial). La tecnologia, però, no és l'únic accelerador de partícules semàntiques. Tots els altres àmbits del llenguatge estan subjectes a aquesta deriva dels sentits. 

Fins i tot els més impensats. Aquests dies hem escoltat pertot les blanques veus dels escolans de Montserrat acompanyant Josep Capdevila (és a dir, Sergio Dalma) en el tema central de la Marató de TV3: “Em dónes força”. Doncs bé, en un àmbit aparentment tan immutable com el montserratí el llenguatge verbal no deté la seva deriva, ni que sigui a la velocitat d'una llengua de glacera. Fa unes setmanes, arran de la visita del programa “Divendres” a Montserrat, el pare Bernabé Dalmau em va explicar el cas de la tercera lectura de la Vetlla Pasqual, relativa a l'episodi de la separació de les aigües. Fins fa pocs anys el preceptiu càntic de Moisès (Èxode, 15) feia “Cantem al Senyor, que s'ha cobert de glòria...” I, esclar, l'ús irònic de l'expressió cobrir-se de glòria n'ha decantat tant el sentit que ja és clarament negativa. Per entendre'ns, si ara algú diu que Mourinho s'ha cobert de glòria no vol dir pas que hagi guanyat cap títol, sinó que ha quedat ben retratat. Per això, amb bon criteri, els biblistes que vetllen pel sentit de les paraules de les Escriptures han canviat la versió catalana i ara el cant comença així: “Canto al Senyor, per la seva gran victòria...” la qual cosa ja allunya totalment el vers dels dominis de l'entrenador portuguès que abans esmentava, a tall d'exemple innocent. El pare Dalmau també recordava el sentit adherit que prenia en ple franquisme un fragment del Cant d'Isaïes. Concretament quan Josep d'Arimatea compra el llençol per embolicar el cos de Jesús. Els monjos de Montserrat cantaven el text amb veu ferma: “Per damunt de les nacions, el Senyor alçarà una senyera...” 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 22 de desembre de 2011

L'assassí era l'escriptor

De prejudicis tots n'anem plens, entre altres coses perquè tenim opinions sobre coses que coneixem parcialment. L'única manera de combatre les malvestats del fanatisme és posar en qüestió les nostres opinions més consolidades, encara que després de sotmetre-les a revisió tantes vegades com calgui acabem refermant-nos en la seva defensa. Els prejudicis individuals poden tenir moltes causes i una de les més flagrants és la generalització de fets particulars. Això és el que succeeix cada cop que analitzem un crim, per exemple, per mirar d'escatir si és el símptoma d'alguna malaltia social que pot afectar-nos a tots. Les conclusions a les quals arribem tenen molts números per transformar-se en les llavors de saludables prejudicis futurs. Passar del particular al general és inevitable. Tots generalitzem perquè ens ajuda a pensar el món com un tot. Els casos particulars ens provoquen un cert vertigen i per això busquem la manera de combatre'l amb generalitzacions que actuin d'ibuprofens i paracetamols. Centrem-nos en l'assassinat de Mor Diop i Samb Modou, que són els noms dels dos venedors ambulants senegalesos morts a trets fa una setmana a Florència. És un d'aquells casos, cada cop més comuns a Europa, que abans només vèiem reflectits als telefilms nord-americans. En poc temps, països com Noruega, Bèlgica o ara Itàlia han viscut massacres similars. En aquest cas l'assassí es va suïcidar en un aparcament subterrani després de matar dues persones i ferir-ne tres més. Es deia Gianluca Casseri i era un escriptor d'idees ultradretanes que havia publicat quatre obres: una novel·la, dos assajos i un llibre de no ficció. Els seus escrits permeten reconstruir-ne la ideologia amb un cert rigor. En llegeixo ressenyes en alguns blogs. Sul problema d'una Tradizione Europea (2010) és, potser, el més clar: un assaig breu sobre les arrels d'Europa en línia amb les idees del pensador feixista Julius Evola. Casseri ens vol fills del paganisme indoeuropeu, lluny del binomi que conformen el Cristianisme i la Il·lustració. L'altre assaig Dracula, il guerriero di Wotan (2000) explora el mite nòrdic a partir de lectures d'Eliade o Jung; la novel·la La chiave del caos (2010) transcorre en dos escenaris: la Viena de la Segona Guerra Mundial i la Praga del segle XVI; finalment, I protocolli del savio di Alessandria (2011) pretén rebatre la versió que Umberto Eco defensa sobre els protocols dels savis ancians de Sió a la seva novel·la Il Cimitero di Praga (2010). Queda clar que aquest és un cas atípic en el qual els investigadors disposaran d'un context amplíssim per establir el mòbil i el perfil psicològic de l'assassí. Pàgines i pàgines escrites per les mateixes mans que dispararen.

Què el va empènyer a cometre els crims? A Itàlia el debat enfronta els que ho consideren el cas aïllat d'un boig i els que l'anomenen el Breivik italià, en al·lusió a l'ultradretà noruec que va matar 77 persones el passat juliol. Els mitjans berlusconians trien l'opció A, sempre menys compromesa. Els d'esquerres parlen d'un clima general de xenofòbia i es decanten per l'opció B. Casseri militava al centre cultural ultradretà Casa Pound, dedicat al poeta Ezra Pound. Són tots els ultres assassins en potència? La història del segle XX ens demostra que els defensors de les idees feixistes de Julius Evola sempre es reserven el dret d'admissió al seu relat i no respecten  la vida dels éssers diferents als quals bandegen. I el mateix passa amb els ultres d’esquerra, tal com han demostrat els estalinistes. Lamentablement, ni l'estudi ni la lectura ni la cultura no garanteixen la immunitat al fanatisme.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 20 de desembre de 2011

Volta al món i torna-hi

Aquest vespre es presenta un llibre sobre el centenari de la Volta ciclista a Catalunya. L'acte se celebra al Saló de Plens del Consell Municipal de Sants-Montjuïc, atesa la vinculació de la Unió Esportiva Sants a la Volta. El llibre duu un títol inequívoc Volta a Catalunya 1911-2011. Un segle d'esport i país (Cossetània) i l'autor és l'escriptor Rafael Vallbona, algú que no només vibra amb el ciclisme des del sofà sinó que el practica. En aquests últims anys, Vallbona s'ha dedicat a pedalar i fer-ne crònica, alhora que escrivia sobre les rutes més mítiques del Tour de França (De Donostia a Portbou, 2002) o del Giro d'Itàlia (Volta a les Dolomites i als Alps italians, 2007). Ara es concentra en una de les curses més antigues del món, només superada aquí per la Volta a Tarragona (1908). El Tour és de 1903, el Giro de 1909 i la primera Vuelta a España no es va celebrar fins a 1935. Per això el centenari de la Volta és un bon moment per mirar enrere i endavant, tal com fan els ciclistes cada cop que van escapats. El futur del ciclisme està enterbolit pel dopatge, però la seva èpica continua intacta i la seva plasticitat audiovisual l'ha projectat com un dels grans espectacles. El Tour n'és el cim i el repte actual és demostrar que hi ha vida més enllà del Tour. El món del ciclisme és modest i sacrificat. Les curses d'un dia mantenen un lligam amb les tradicions festives i les de tres setmanes han teixit un gènere que crida l'atenció dels espectadors. En l'entremig, les curses d'una setmana, com la Volta, malden per trobar el seu lloc. Poc o molt, tothom ha après a llegir relats que entrellacen esprints col·lectius i grans duels individuals contra el rellotge, l'alta muntanya i els repetjons, els escapats i els que van a roda, les desinflades històriques, els atacs inesperats, les caigudes i els grupets de consol que s'autoajuden per no arribar fora de control.
El ciclisme, gràcies a l'escriptura d'autors tot terreny com Vallbona o el periodista Xavier G. Luque, de narradors com Javier García Sánchez (autor de la celebrada novel·la El Alpe d'Huez) o l'oralitat de comentaristes tan ben informats com el periodista Carlos De Andrés o l'exciclista Perico Delgado, ha generat un llenguatge prou ric per relatar el munt de detalls que conflueixen en una cursa ciclista i la transformen en un esdeveniment capaç d'integrar apassionants accions esportives en un paisatge sovint poc conegut. El futur de les voltes ciclistes passa per les carreteres secundàries, les rutes menys conegudes i els indrets menys massificats. La famosa serp multicolor és un format ideal per posar el focus en la diversitat, tot evitant les vies ràpides, les rotondes horripilants i les grans superfícies que tendeixen a igualar-ho tot. Durant la República, mon pare va córrer la Volta a Catalunya dues vegades, sempre com a gregari del gran Marià Cañardo. Si no em va engalipar, un cop fins i tot va aconseguir acabar-la. De petit la seguíem junts amb passió, però els nostres favorits (en absència d'Eddy Merckx sempre anàvem amb l'equip Kas) mai no guanyaven. Recordo amb especial frustració la victòria de l'italià Franco Bitossi sobre Paco Galdós. L'any següent va guanyar Luis Ocaña, però nosaltres anàvem amb Txomin Perurena. Era l'època de noms com Gimondi, Thévenet, Zoetemelk o Roger de Vlaeminck. Al final, quan jo tenia deu anys, Perurena va aconseguir guanyar i vam anar-lo a veure. Mon pare em va enfundar un maillot groc del Kas i, després de molta espera, el gran Txomin Perurena em va firmar un autògraf al pit. Potser és l'única vegada que he pogut experimentar el que sent una groupie.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 19 de desembre de 2011

dimecres, 21 de desembre de 2011

El nostre deure i la nostra salvació

Que agradable travessar els parcs caminant només pel plaer d’amonestar els nens que hi juguen. Renyar-los perquè juguen a pilota o perquè no hi juguen, perquè fan xivarri o guarden silenci, perquè diuen paraulotes o fan servir eufemismes antiquats (aquell nen de vuit anys que exclama “Refumets! Fa un fred del caraina!”). Llegir la cartilla a algú és molt reconfortant i arribes a casa de més bon humor, més descansat. Si l’has escridassat, encara millor. Arribar a les mans està reservat només a uns quants afortunats.

Com l’altre dia Miquel Àngel Fraile, secretari general de la Confederació del Comerç, que ens va cantar les quaranta a l’informatiu El primer cafè de Ràdio Estel: “Hi ha un 82 % de ciutadans catalans que no han perdut la seva capacitat de compra d’una manera significativa i en canvi s’estan comportant amb una prudència que no és acceptable”. Fins ara tenia entès que comprar més o menys depenia de la llibertat individual de cadascú (anant bé, esclar), però m’equivocava: estalviar, no gastar perquè sí, portar una certa mesura en les despeses (i per tant defugir l’ostentació estúpida i el luxe sarnós), ha esdevingut inacceptable. Ja ho vaig sospitar el dia que a RAC1 el president Montilla ens va recomanar que ens canviéssim el cotxe per contribuir a l’economia. I, això ja és meu, la taula de surf, la cafetera exprés i l’ou de fusta del costurer. El moment exigeix heroismes i molts es comporten com uns covards menyspreables.

Però això s’ha d’acabar. Aviat els comerciants de vins ens increparan amb despit: “Pelacanyes, hauries de comprar més caixes de xampany!”. I les mestresses de les merceries reptaran les clientes: “Fes més punt de creu, gandula!”. En aquest ambient d’incentiu del consum tan exigent, encara s’hi afegiran les prostitutes –una activitat comercial, també-: “Com? Només un francès? Quin rata!”.

Enric Gomà, Ara, dimecres 21 de desembre del 2011.

dimarts, 20 de desembre de 2011

T’estimo un ou, xurri, cari!

Algun cop he vist una sèrie policíaca que fan a Antena 3 i es diu Miénteme. El protagonista és un psicòleg especialitzat en el llenguatge corporal —una mena de Sebastià Serrano, perquè ens entenguem— que soluciona els casos més complicats fixant-se sobretot en els gestos subtils i ganyotes que fan els detinguts durant l’interrogatori. Quan algú menteix, aixeca la cella dreta o se li eriça el pèl del clatell. Coses així. No sé si aquesta mena d’experts existeixen a la vida real, però l’altre dia pensava que el de la sèrie, si més no, hauria xalat de valent durant el judici del cas Gürtel.

Començant per la intervenció de l’expresident Francisco Camps , és clar. Quan entrava a la seu del Tribunal, rebut per amics i diputats del PP, lluïa un somriure confiat i el cap ben alt. En canvi, un cop l’interrogaven, el rostre se li havia tornat taciturn, sobretot quan declarava la seva innocència: «Sóc absolutament innocent», deia, i de sobte el que grinyolava era aquest adverbi, absolutament, com si li calgués fixar una inseguretat.

Les intervencions de Pablo Crespo i Francisco Correa van tenir encara menys glamur: anaven sense corbata, estaven més prims i espantats, i gairebé no van parlar. Pel que fa a Ricardo Costa , va negar que fos amic de Correa, però després va haver d’escoltar una gravació entre tots dos en què li deia amistosament «cabró». M’hauria agradat saber com el detectiu psicòleg interpretava el seu rostre greu i el detall de portar al canell un rellotge digital de plàstic.

De tota manera, qui més atrauria el detectiu psicòleg és Álvaro Pérez , més conegut com «el Bigotes», nebot d’ Andrés Pajares i, segons diuen, ell mateix un actor de recursos. Es va presentar al judici amb els cabells més llargs i amb una barba espessa que elimina l’efecte del bigoti que l’ha fet famós. Quina pena, quin error de càlcul, ara que ja tenia el personatge ben definit! És com si Groucho Marx o Charlot se l’haguessin afaitat al cim de les seves carreres. Hauria sigut més teatral i convincent si l’acusat hagués conservat el bigoti tal com era, ben pentinat, però no amb les puntes amunt, com un Dalí, sinó mirant avall en un gest de tristesa. Llavors, mentre escoltava la gravació de la policia en què Camps li deia allò de «te quiero un huevo» i «amiguito del alma», just la nit de Nadal del 2008, l’acusat s’hauria tocat les puntes del bigoti. Segur que el jurat ho hauria entès com un gest de confiança, absolutament innocent. Però ara potser ja és massa tard.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de desembre del 2011.

dilluns, 19 de desembre de 2011

Harry, Mosley, Burley

Harry.
El primer cas va ser el del príncep Enric: el 2005, va anar a una festa disfressat de sturmtruppe amb un braçal que portava una esvàstica ben vistosa. Al príncep, la seva entremaliadura devia continuar fent-li gràcia després d'haver-se convertit en un escàndol nacional, atès que –tot i que faltaven pocs dies per al Dia de Commemoració de l'Holocaust– no va demanar disculpes personalment, sinó a través d'un lacai de la casa reial.
Mosley.
El segon cas va ser el de Max Mosley, president de la Federació Internacional d'Automobilisme, que, el 2008, va organitzar una orgia sadomasoquista de temàtica nazi amb cinc prostitutes alemanyes (feien veure que gaudien dels plaers del dolor voluntari en un camp de concentració). Potser l'havia influït el record de son pare, Oswald, el fundador de la Unió Feixista Britànica que, el 1936, va celebrar les seves segones núpcies a la casa de Joseph Goebbels (Hitler va ser el convidat d'honor).
Burley.
El tercer cas ha sortit a la premsa anglesa aquesta mateixa setmana: el diputat Aidan Burley, considerat un de les joves promeses del Partit Conservador i amb un càrrec important al Ministeri de Transports, va assistir a un comiat de solter a Savoia, França, l'11 de desembre passat i no va protestar gens quan els convidats –amics seus tots ells– hi van fer diversos brindis al Tercer Reich i van acabar cridant, tots plegats: “Himmler! Himmler!” i “Eichmann! Eichmann!” (El solter que estaven acomiadant, un comptable llicenciat a la Universitat d'Oxford, portava un uniforme complet de les SS). Sembla que és força habitual, doncs, entre certs cercles de la classe alta anglesa, considerar que alguns dels criminals de guerra més notoris del segle XX no són sinó uns personatges hilarants amb què es pot fer tota mena de bromes pesades. No deu ser casualitat que aquesta mena de gent solen ser també uns euròfobs empedreïts, com aquells que han pressionat el primer ministre, David Cameron, perquè veti la UE (cosa que va fer el mateix dia que els amics del seu diputat xisclaven noms de nazis en un bar francès). La Gran Bretanya –Sarkozy ho ha deixat ben clar– és pràcticament non grata ara a Europa. I no pas, segurament, tan sols per raons econòmiques: al cap i a la fi, quin país membre de la UE veuria de bon ull un establishment britànic que inclou admiradors impunes dels instigadors de la Segona Guerra Mundial?

Matthew Tree, El Punt Avui, 19/12/2011

Joia, Gaudi, Tortura

Joia.
S'acosta Nadal i, un cop més, els centres comercials s'omplen de gom a gom i, en plena crisi, de compradors frisosos; un cop més, als sopars i les festes d'empresa, els assalariats que normalment no beuen o que ho fan amb una moderació modèlica, es posen a mamar com si fossin mariners de permís; i, un cop més, arreu se sent la mateixa frase –recitada com si d'un parenostre es tractés– a fi i efecte que Nadal, en el fons, és només per als nens (sent-ne el subtext una cosa com ara: Nadal és un pal com una catedral però que val la pena passar per aquest calvari anyal perquè la canalla en pugui gaudir com cal).
Gaudi.
I perquè en gaudeixi al màxim, la quitxalla, li regalem joguines. Els nens, en la seva innocència, no saben d'on vénen aquestes joguines ni hi pensen gaire. Segurament, els astoraria o fins i tot els pertorbaria força si poguessin llegir un reportatge il·luminador sobre la provinença de les joguines en qüestió que acaba de sortir al diari dominical The Observer.
Tortura.
A la fàbrica Hung Hing, a la ciutat xinesa de Xenzen, per exemple, es fan joguines per a Disney, Lego i moltes altres marques. Els operaris –les famílies dels quals sovint viuen tan lluny que només es veuen un cop l'any– cobren 153 euros al mes (pagats habitualment amb un mes de retard) i durant les festes nadalenques són obligats a fer fins a 140 hores extres mensuals (cosa que els apuja el sou fins a 279 euros) i treballen des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre, sis dies a la setmana amb màquines perilloses i sense protecció i han d'estar callats tota l'estona i si van al lavabo sense permís han de pagar una multa de 6 euros i dormen en lliteres en dormitoris col·lectius en què no hi ha aigua corrent a partir de les 10 de la nit. És a dir, algunes –moltes– de les joguines que omplen les cares de la nostra prole d'una joia tan inefable com fugissera han estat fetes per persones mortes de son que ni tan sols poden anar de ventre quan els dóna la gana, que viuen en una espècie de camp de concentració en què no guanyen prou diners ni per regalar les mateixes joguines que fabriquen als propis nens. Pel que fa als nostres, millor, potser, que no els expliquem tot això, si més no fins que descobreixin que els Reis no són els pares, sinó uns treballadors esclaus xinesos. Bones festes!

Matthew Tree, El Punt Avui, 11/12/2011

Boira, Clarianes, Llum

Boira.
Joschka Fischer, l'exministre d'Afers Estrangers d'Alemanya, té el costum de fer fúting al barri berlinès de Grunewald i a principis de novembre, mentre corria a través de la boira tardoral, va tenir una epifania política en què va veure, de cop i volta, un futur viable per a Europa. Segons la setmanal alemanya Der Spiegel, Fischer proposa una Federació Europea autèntica, en què el continent seria dotat d'un cos polític format per representants de tots els parlaments de tots els països que, junts, podrien prendre decisions que els afectessin a tots. Una mena d'Estats Units d'Europa, si es vol. Sempre segons Fischer, ha arribat l'hora d'unificar-nos de debò i de fer fora totes aquelles institucions europees que clarament no funcionen com cal: no és per res, diu, que la salvació de l'euro depèn de les xerrades darrere portes tancades de Merkel i Sarkozy, i no pas, en absolut, del Parlament ni del Consell ni de la Comissió europeus; una prova en podria ser que Barroso, el president d'aquest últim, s'ha tornat fantasmalment borrós.
Clarianes.
Ara bé, si el pla de Fischer tira endavant, caldria que els països europeus anòmals, o sigui, sense representació pròpia (repetim la lletania: Flandes, Escòcia, Catalunya i Euskadi), s'espavilessin si volen participar-hi. La primera a fer-ho, segurament, serà Escòcia: el referèndum que permetrà que els escocesos votin a favor d'un país independent (o com a mínim l'equivalent escocès del règim foral) tindrà lloc abans del 2015 (això és ‘inevitable', segons el diari londinenc The Guardian).
Llum.
La crisi actual –que està posant en qüestió tantes coses abans donades per descomptat, ‘Espanya' inclosa– podria ben bé ser el moment que aquells catalans que desitgin la independència (o, si més no, un concert econòmic que soni bé) deixessin d'anar amb seny de bèstia vella i comencessin a actuar més aviat amb rauxa de bèstia arraconada. És cert que, a poc a poc, els europeus comencen a assabentar-se d'on som al mapa: per exemple, actualment el mateix Guardian ofereix als seus lectors unes vacances a ‘the historic principality of Catalonia' que es troba, diu, al ‘racó nord-est de la península ibèrica' i ‘s'estén fins a l'antic comtat del Rosselló'. Encara no saben, però, ni la meitat de la pel·lícula. No dec ser l'únic que pensa que ara sí que ens toca estrenar-la sencera.

Matthew Tree, El Punt Avui, 04/12/2011

Emergency Ward 13


In the last four months I have spent more time that I would have wished sitting in London's St Thomas' Hospital and Barcelona's Hospital Sant Pau (the former because my mother is not at all well, and the second, for my own health). In both I have had oodles of opportunities to watch the nurses, doctors and orderlies going about their respective businesses and upon seeing their professionalism in the face of often exasperating situations and their patience in the face of even more exasperating patients, I found myself filling up with unadulterated admiration for them all. Both St Thomas' and Sant Pau – like all other public hospitals - are wincing from the financial pinch put on them, in this case, by the governments of Britain and Catalonia. In St Thomas', the nurses are being shunted from ward to ward in an impossible attempt to make up for an omnipresent staff shortage; and Sant Pau, whose funding couldn't have been more slashed if they'd put a Hollywood pirate on the job, has now been draped by its staff in so many furious protest banners it looks like a scrubbed version of the Plaça Catalunya when the Indignant Ones were still permitted to roost there. In short, how can it be that the hospitals, of all institutions, are getting it in the neck? If governments need to reduce public spending, let them start by retiring all those glum functionaries whose only real function seems to be telling us they can't help us because we haven't brought the right documents; let there be cutbacks on official vehicles, police accessories, tourist offices, roadworks... Let culture itself be cut, if needs be, if only those responsible would keep their scissor-laden hands off the hospitals, those irreplaceable places that usher most of us into this life and usher most of us out of it, once their admirable doctors and nurses can do no more for our health. So go on, you miserly, shilly-shallying hams who apparently represent us in Westminster and the Plaça Sant Jaume, get into the Christmas spirit for once, and surprise us pleasantly. Just this once.

Matthew Tree, Catalonia Today, desembre de 2011

Poder, Simpatia, Eleccions

Poder.
El 1998, el sociòleg nord-americà Dacher Keltner va fer un experiment ja famós amb alguns dels seus estudiants de la Universitat de Berkeley, en què investigava els efectes del poder sobre les persones que en gaudien. Va demanar als membres d'un club estudiantil que inventessin sobrenoms divertits per als seus companys; va resultar que els estudiants que tenien posicions de poder dins la jerarquia del club s'empescaven noms despectius i humiliants per als socis ordinaris, mentre que aquests, per contrast, es limitaven a inventar-ne de graciosos però no pas ofensius per a tots els membres, incloent-hi els poderosos. Una prova més, sembla, que el vell adagi de l'historiador britànic John Dalberg-Acton –“el poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament” (1887)– continua sent vigent.
Simpatia.
Ara bé, uns experiments portats a terme el mes d'agost d'aquest any a la Universitat de Toronto han demostrat que potser no ho és tant, atès que van descobrir que si una persona empàtica i altruista accedeix a una posició de poder actuarà d'una manera altruista i empàtica en benefici de tots els seus súbdits. Un dels participants en l'experiment ho resumeix així: “Si el poderós és simpàtic, farà servir el seu poder d'una manera simpàtica.”
Eleccions.
Quina llàstima, doncs, que els ciutadans gairebé mai no votem per candidats simpàtics, i encara menys altruistes. Ans al contrari, sovint votem per polítics arrogants i autoritaris que són incapaços d'entendre les inquietuds de bona part dels habitants dels estats que regeixen, com s'ha demostrat any rere any a estat rere estat (l'espanyol inclòs, com acabem de veure). La raó per això, tal com demostra un altre experiment que es va fer el 2009 a la Universitat de Stanford, és que els polítics –sent com solen ser narcisistes (la Universitat d'Amsterdam, per cert, està a punt de publicar els resultats d'una investigació que ho comprova)– són experts a donar una impressió de confiança, fermesa i empatia, sense tenir cap d'aquestes característiques de debò. És a dir, cada cop que votem, solem fer-ho atrets no per la fusta, sinó el vernís, com si diguéssim. Havent dit això, sí que existeixen polítics simpàtics que realment volen estar al servei dels qui els voten. A Catalunya, en conec un en concret. Sí, es tracta d'una endevinalla.

Matthew Tree, El Punt Avui, 27/11/2011

Cremades, Assassinats, Proves

Cremades.
A finals de l'any passat, segons la revista mèdicaEndoscopy, una dona de 47 anys va ingressar en una clínica nord-americana amb un “dolor rectal intens”. Se li va tractar amb els medicaments corresponents i al cap d'una setmana llarga de defecacions martiritzadores, va poder tornar a la vida normal. La dona s'havia administrat un ènema de cafè, un remei per a fetges “bruts” recomanat, sempre segons Endoscopy, per cada vegada més metges de medicina alternativa, que, pel que es veu, no expliquen pas als seus pacients que cal esperar fins que el cafè es refredi, perquè si s'aboquen una tassa fumejant de Nespresso a l'anus, se'l cremaran. Casos com el de la dona esmentada són proves fefaents, això sí, de la fe immensa que tanta gent té en la medicina dita natural.
Assassinats.
Una fe que l'octubre passat, tal com va informar aquest diari, va tenir conseqüències mortals per a un nen italià de tres anys. Entestats a fer servir només remeis homeopàtics, Marcello i Giovanna Monsellato van permetre que el seu fill morís d'una pneumònia bronquial. L'última cosa que li van donar abans de trucar a una ambulància va ser una tassa de te de fonoll, que encara devia estar paint mentre s'acostava la Parca. (Només cal posar les paraules death i homeopathy a Google per descobrir que cada any, arreu del món, hi ha desenes de nens que moren perquè els seus progenitors es neguen a tractar-los amb fàrmacs convencionals.)
Proves.
Fa massa temps que l'homeopatia i altres fraus mèdics gaudeixen d'una impunitat extraordinària, a Catalunya i arreu. Vinga detenir africans que venen bosses de marca falses, però ningú, que jo sàpiga, ha estat arrestat per vendre píndoles de sucre –a preus desorbitats– com a medicines. Una enganyifa exposada amb un entusiasme deliciós a l'última novel·la de la Teresa Solana, L'hora zen, que culmina amb l'assassinat del director d'un centre de medicina natural. Entre els molts punts d'inflexió de la trama, s'hi ha colat força informació sobre la pseudociència en general i l'homeopatia en particular. Una lectura molt recomanada, sobretot a aquells lectors que o bé persisteixen a péixer els seus fills amb medicaments lliures d'ingredients actius, o bé encara no han entès, posem per cas, que el cafè s'ha de prendre exclusivament per la via oral.

Matthew Tree, El Punt Avui, 13/11/2011

Entradas populares

Compartir