Bon Passat-festes!

Avui comença un període de durada indeterminada però que ja comença a tenir nom: passat festes. Fins i tot ho podríem lexicalitzar: desitjar-nos un “Bon Passat-festes”, queixar-nos amb un “Quin Passat-festes més atrafegat que veig a venir!”, fer dentetes els amics amb un insofrible “Doncs jo m'agafo les vacances per Passat-festes i me'n vaig a la Patagònia, que allà és estiu”... Avui ens començaran a ploure tota mena de compromisos ajornats que vam programar per passat festes, sense adonar-nos gaire de l'embolic en el qual ens ficàvem. Compromisos variats que, en alguns casos, s'acumularan a la llarga llista de bons propòsits més o menys explícits que ens ronden pel cap cada Cap d'any. Confesso que enguany no en tinc cap, de bon propòsit. Cap ni un. Deu ser que l'any dotze m'ha vacunat contra aquesta modalitat d'adotzenament moral del qual viuen gimnasos, dietistes, acadèmies d'idiomes i organitzadors de cursets. Res. No em penso proposar res de concret, aquest any dotze. En canvi, de compromisos adquirits per passat festes en vaig ple. Textos de circumstàncies, petites feines, dinars ajornats, analítiques, metges, trobades amb amics (de fer un cafè, de fer una cervesa, d'esmorzar, dinar o sopar, de copes), correus pendents de respondre... Pur post festum</CF>, tot just comencem i ja fem tard.

L'excepció que confirma la regla és Albert Bosch, que s'ha guanyat un Passat-festes de primera després de sirgar moltíssim. Aquest empresari i aventurer de Sant Joan de les Abadesses va arribar a casa ahir diumenge després de culminar amb èxit una de les travessies més dures i mítiques de la terra: 66 dies i 1200 quilòmetres arrossegant un trineu per l'Antàrtida fins arribar al Pol Sud. Segons vam saber el dimecres, Bosch va fer un veritable esprint en solitari (64 quilòmetres i 3 hores de son en les últimes 48) per arribar al paral·lel 90 a temps per un transport aeri programat. Bosch té molta experiència en aventures de gran calat, però es va haver de sobreposar a la lesió del seu company Carles Gel i a una tempesta de tretze dies per aconseguir el seu objectiu sense cap tipus d'assistència ni energia externa. Arrossegar un trineu carregat amb més de 130 quilos deu hores diàries durant 66 dies sí que és esquí de fons! La proesa del ripollès coincideix en el temps amb el centenari del descobriment del Pol Sud. El noruec Roald Amundsen hi va arribar el 14 de desembre de 1911 i el anglès Robert Falcon Scott un mes després, el 17 de gener de 1912. La Royal Geographic Society inaugura la setmana entrant a Londres una exposició sobre l'expedició de Scott, que va morir en el viatge de tornada, el 29 de març. Javier Cacho acaba de publicar Amundsen-Scott: duelo en la Antártida (Fórcola), un llibre apassionant que relata els dos periples vitals utilitzant la tècnica del contrapunt. Scott, que va perdre la cursa i la vida, en surt reforçat gràcies als textos del seu diari. Sobretot els que va adreçar als seus familiars i amics quan, reclòs a la tenda, ja sabia que no sobreviuria. La seva carta al seu amic Sir James Matthew Barrie (el creador de Peter Pan) o la carta oberta adreçada als seus conciutadans contenen passatges molt emocionants. De fet, tots els escolars britànics van llegir-la.

En cent anys la vida s'ha accelerat moltíssim, fins arribar al que ara en diem temps real. Quatre dies després de culminar la seva proesa Albert Bosch és a casa gaudint d'un merescut Passat-festes. Un segle enrere va haver de passar tot un trimestre fins que, el 8 de març de 1912, el món es va despertar amb la notícia del descobriment del Pol Sud. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 9 de gener de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma