Economia marítima

El capità del Costa Concordia, Francesco Schettino, té molts números per passar a la posteritat amb nom i cognom per culpa de la seva nefasta actuació en el naufragi del creuer. Com més coses en sabem, pitjor. Poca gent recorda els noms dels capitans d'altres vaixells naufragats. Ni en el cas del del Titanic. Quanta gent hi associaríem Edward John Smith? Doncs en va ser el primer (i únic) capità i hi va morir aquella nit fatídica de la qual el proper 15 d'abril farà cent anys. El nom que sol passar a la història és el de la nau sinistrada. Mon oncle Francisco tenia al seu enyorat Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú un plafó enorme amb un mapamundi acupunturat. Cada agulla era un naufragi cèlebre. Des del Titanic (1912) al Prestige (2002), passant pel Lusitània (1915), el Baleares (1937), el Bismarck (1941), l'Andrea Doria (1956), el General Belgrano (1982), el Rainbow Warrior (1985) o el Kursk (2000), entre molts d'altres. La passió d'en Roig Toqués pel mar era llegendària i el naufragi sempre li va semblar la representació màxima de la dissort. La mort. El filòsof Rafael Argullol, que de jove va sovintejar el museu, sovint comenta que un dels moments que recorda amb més intensitat d'aquelles visites és la part en la qual mon oncle explicava el plafó dels naufragis. A banda del mapamundi acupunturat, també mostrava documentació sobre el naufragi d'un vaixell de finals del segle XIX davant mateix de la costa vilanovina i n'explicava les històries amb una implicació commovedora, com si haguessin acabat de passar. Així ho vivia i així ho sabia transmetre. 
 
Aquests dies que el mar és present a totes les portades el trobo molt a faltar. Sempre que passava alguna cosa semblant comentàvem la jugada per telèfon i estic segur que aquest cop mon oncle estaria escandalitzat pel comportament del capità Schettino. I no només per la seva negligència intolerable de mal navegant sinó, sobretot, per haver abandonat el vaixell abans d'hora, sabent que més de quatre mil persones, que aviat és dit, hi podien deixar la pell. Però estic convençut que mon oncle també estaria orgullós de les reaccions positives que trascendeixen de la gent de mar. Per descomptat de les conductes heroiques, però també de les ordres clares emeses des de Capitania del Port de Livorno que hem pogut escoltar en alguns enregistraments, i de les contundents opinions de les autoritats competents sobre la conducta del capità. Naturalment, desitjo que Schettino tingui un judici just, però la sensació general és que pagarà per la seva fatuïtat, inèpcia i negligència.

Doncs bé, a part de trobar a faltar mon oncle, també trobo a faltar que tot aquest discurs de la responsabilitat que apliquem a la gent de mar s'apliqui a la gent de terra. No em diran que la majoria de coses que s'estan dient del capità Schettino no es podrien dir també dels dirigents i directors generals d'un munt de bancs, caixes, administracions públiques i empreses privades que han fet fallida en aquests últims tres anys, tot deixant enfonsats en la misèria un munt de ciutadans. Com és que tots aquests directius nefastos no només no han estat jutjats i empresonats sinó que en la majoria dels casos han estat generosament indemnitzats o fins i tot ascendits? Els responsables polítics dels desastres econòmics només han estat jutjats a Islàndia. Potser perquè està envoltada d’aigua i hi regeix la llei del mar? Caldrà fotre a mar el sistema financer per fer-lo surar? Potser si fem qe s’embarquin quedarà clar qui són els veritables responsables de cada nou naufragi econòmic.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 19 de gener de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma