dimarts, 31 de gener de 2012

El guionista i l'endeví

A la novel·la del futbol destaquen dos personatges: el guionista i l'endeví. No són herois, perquè en comptes de viure les aventures les preveuen. Vam conèixer el guionista el primer any de Guardiola, quan el Barça començava a meravellar. El seu gir més brillant va ser el gol d'Iniesta a Stamford Bridge, predecessor del que donaria el Mundial de Sudàfrica a la selecció espanyola. Se'n va arribar a parlar molt, del guionista. De primer com una figura hipotètica: “ni el més esbojarrat dels guionistes ho hauria gosat imaginar”. Aviat, vam començar a familiaritzar-nos amb els seus cops amagats. Del magí del presumpte guionista va sortir la repetició de la connexió Xavi-Puyol (2-6 del Bernabéu i semifinal de Sudàfrica) o l'insòlit rècord golejador que va fer créixer Pedrito. De mica en mica el guionista va quedar relegat a un segon terme, eclipsat per les formidables actuacions dels esportistes, igual com els passa als seus homònims de Hollywood, valorats només pels cinèfils. El gran públic es queda amb les cares que omplen la pantalla i s'obliden de qui ho ha somiat tot. Fa poc el guionista ha tingut aparicions estel·lars, i no només el blaugrana. També el món perico té el seu guionista, capaç d'estirar el suspens fins a extrems cardíacs. El guionista de l'Espanyol ha somiat uns quants gols salvadors, com aquell famós d'en Coro, alguns tamudazos anticulers i molts vaivens emocionals, com les finals de Copa (victòria) i UEFA (derrota) de 2006. En poc temps, el valuós gol d'Álvaro en el derby, que completava una bona actuació de l'Espanyol, ha quedat eclipsat per la rocambolesca eliminatòria amb el Mirandès, amb tres gols en tres minuts bojos a l'anada i el fatídic gol en temps de descompte que desactivava la remuntada d'ensomni.
L'altre protagonista de la novel·la del futbol és l'endeví. Aquest és el paper de l'entrenador, ja sigui Pochettino, Mourinho o Guardiola. Pep Guardiola  el broda. Caldria revisar les seves rodes de premsa prèvies als partits per calcular el percentatge d'encert. Abans de la tornada de Copa amb el Madrid, cent per cent. Ja sembla aquell home calb de la loteria, perquè la seva embafosa pedagogia preventiva després es compleix. Mourinho, en canvi, exerceix d'endeví a posteriori, quan diu, insinua o escenifica que ell ja sabia que els àrbitres li anirien en contra. Pochettino practica una endevinació preventiva més propera a la de Guardiola. Cap dels dos no pronostiquen derrotes, però l'argentí falla més que el català. Vila-Matas s'ha empescat un títol agosarat per a un dels llibres més literaris que s’han publicat  sobre aquest Barça: Quan no perdíem mai. Mai, en l'era Guardiola, vol dir tres vegades. Perquè perdre de debò només ha perdut tres cops: la final de la Copa del Rei que enguany ja no podrà revalidar el Madrid, l'eliminatòria de Champions contra l'Inter que va suscitar l'interès definitiu de Florentino per Mourinho i l'eliminatòria de Copa contra aquell Sevilla rocós. Tres derrotes davant tretze títols de setze. Un guió d'Oscar.

És clar que ara ja no només hi ha un guionista, sinó tot un departament sencer contractat per transformar el nucli del relat en un dipòsit de valors morals. D'una prodigiosa successió de fets esportius hem passat a un relat al·legòric, projectat pels intel·lectuals més influents del moment, que no són els que treballen per a l'administració sinó per al Banc Sabadell o Estrella Dorada. En aquest context l'antagonisme de Mourinho no ha d'arribar al Parlament europeu si no volem que l’endeví  començi a endevinar derrotes. It's only football (but I like it, like it, yes I do).

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 30 de gener de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir