Els inèdits de Salinger

Divendres vinent, 27 de gener, farà dos anys de la mort de l’escriptor J.D. Salinger, i encara no hi ha novetats. Com els seus lectors recordaran, va deixar de publicar el 1965, es va aïllar del món i va iniciar-se la llegenda. Mentre els adolescents de mig món llegien El vigilant en el camp de sègol i se sentien com Holden Caulfield, Salinger es feia ric, eliminava la seva foto dels llibres i es convertia en un misteri literari. Amb els anys i el silenci, gran part d’aquest misteri que l’envoltava es va perpetuar en una intriga: ¿continuava escrivint? La llegenda deia que sí, esclar, per descomptat. El problema era que caldria esperar fins a la seva mort per poder llegir, amb sort, l’obra inèdita.

En aquests dos anys, tanmateix, no ha passat res. Cap moviment per part dels seus marmessors, cap detall de les seves últimes voluntats. Per una carta feta pública, se sap que el 1992 un incendi va destruir part de casa seva, però no el despatx on guardava els manuscrits. Com a mínim, doncs, sabem que hi havia manuscrits. Aquests dies el seu biògraf Kenneth Slawenski ha publicat a la revista digital Salon un article titulat ¿En què treballava J.D. Salinger?. Era un text prudent, que no responia la pregunta i confirmava que continua el misteri.

Però potser tot és més senzill. Quan Salinger va deixar de publicar, feia anys que escrivia sobre els destins de la família Glass. Les narracions funcionaven com vasos comunicants per explicar la vida de Seymour, el primogènit suïcida, i dels seus germans Franny, Zooey, Buddy... Jo estic convençut que Salinger no va deixar mai de fer créixer aquest món paral·lel, i el dubte és si estem davant un experiment metaliterari o bé havia agafat el camí de la bogeria, confonent realitat i ficció. És el que sembla indicar  Haptworth 16, 1924 , el seu últim conte publicat. Es tracta d’una llarga carta que Seymour Glass, als set anys, envia als seus pares des d’un campament d’estiu. És un text excessiu, de 80 pàgines, i s’hi confirma la identificació total entre el Salinger real i el Buddy Glass de ficció. Un dia, pronostica Seymour al conte, Buddy serà escriptor. Després sabem que Buddy va escriure una novel·la que es diu El vigilant en el camp de sègol. Tot quadra. Salinger vivia aïllat, però amb la companyia de la seva família fictícia, els Glass. Potser escriure com si fos Buddy era la seva manera de viure.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de gener del 2012.
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma