Endrapar la catifa

Un dels llibres que mereixen figurar a la carta als reis d'enguany és HHhH del debutant francès Laurent Binet (Edicions de 1984), una novel·la notable que es proposa explicar la història del nazi Reinhard Heydrich, mort en atemptat a Praga quan hi exercia de màxima autoritat del Tercer Reich. Heydrich, un ari de manual admirat per Hitler, va ser l'autor intel·lectual de l'anomenada Solució Final per acabar amb el poble jueu. De fet, les quatre hacs del títol triat per Binet responen a una frase popular entre els SS: Himmlers Hirn heiBt Heydrich (el cervell de Himmler es diu Heydrich). Binet explica els fets que desemboquen en l'atemptat, però alhora ens fa partícips de les contradiccions de la narrativa històrica, que sovint supleix allò que no coneix amb la ficció, en un exercici d'honestedat novel·lística notable. Entre les indagacions que acompanyen la narració dels fets n'hi ha una de caire lingüístic que crida molt l'atenció. Es tracta d'un dels malnoms que rebia Hitler: Teppichfresser (endrapador de catifes). Binet situa l'episodi que l'origina en la crisi dels Sudets, quan el Führer s'enfurismava només sentir parlar dels txecs i perdia el control. S'explica que l'havien vist tirar-se per terra i començar a rosegar les vores de la catifa. D'aquí el sobrenom de Teppichfresser que ha perviscut. Binet també recull la possibilitat que l'expressió menjar-se la catifa fos una frase figurada alemanya, comparable a la francesa manger son chapeau, que no indica pas que ningú es cruspeixi un barret sinó senzillament que es desdiu d'alguna cosa, tot fent marxa enrere. Aquesta tesi  passaria per un error de comprensió per part dels corresponsals estrangers, que haurien entès l'expressió en sentit literal i li encolomaren el costum a Hitler. Binet, però, assegura en una nota a peu de pàgina que s'ha documentat i enlloc no ha trobat cap rastre d'aquesta expressió idiomàtica, de manera que deixa oberta la porta a la inquietant acció rosegadora del Führer amorrat a les vores de la catifa. En català existeix el substantiu rosegaaltars per designar algú que es passa el dia a l'església. En castellà se muerde el polvo però no trobo documentat cap altre compost de menjar que el comecocos, un terme prou hitlerià que el DRAE defineix com “Persona que enajena o convence a alguien”. 

D'un criminal com Hitler en pots esperar qualsevol comportament, però no seria gens estrany que la formació del malnom fos una prova d'enginy figuratiu en boca d'algun opositor. Sovint entenem la catifa com a símbol de poder estès sota els peus dels poderosos, de manera que llançar-se a rosegar-la adquireix un cert valor metafòric. Alguna cosa semblant a dir que un rei s'hagués d'empassar la seva corona, per exemple. I pel que fa als corresponsals que entenen l'expressió d'una manera literal, entra dins dels malentesos lingüístics que formen tot un gènere fascinant amb múltiples conseqüències. Una de les quals, per exemple, transforma Moisès en banyut. Han vist mai les banyes que llueix Moisès a la gran estàtua que li dedicà Miquel Àngel? Doncs tot prové d'una mala traducció de l'Èxode (34, versicles 29, 30 i 35). Allà on havia de dir que Moisès va baixar del Sinaí amb el front resplendent, sant Jeroni va traduir a la Vulgata que duia banyes al front. En hebreu les paraules resplendor i banyes comparteixen consonants, i només es diferencien quan s'hi apliquen els signes vocàlics. Llavors resplendor sona karan i banyes keren. I d'aquí les espectaculars banyes que el pobre Moisès llueix a moltes estàtues. 

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 3 de gener de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma