Il·lusions d’un mico, un lladre i un poble

A hores d’ara ja ho sap tothom: l’últim personatge famós que s’ha mort l’any 2011 ha sigut la mona Chita, el ximpanzé que acompanyava Tarzan. En pocs dies van morir l’escriptor txec Václav Havel, el dictador nord-coreà Kim Jong-Il i després la mona Chita, i de sobte era com si la Mort ens expliqués la teoria de l’evolució, pas a pas, però fent marxa enrere. Les necrològiques de la Chita publicades als mitjans reconstruïen la seva vida de cine. En un article fins i tot hi apareixia una foto recent de l’animal, molt vellet, amb la barba canosa i els ulls humits, i tot plegat era una mica trist. Hi ha, a més, un detall que fa pensar: qui s’ha mort no és la Chita de pel·lícula, el personatge, sinó un dels últims micos que en va interpretar el paper. Perquè ens entenguem: és com si el dia que ens deixi Sean Connery, la notícia fos que s’ha mort James Bond.

Aquesta mena de confusions s’esdevenen perquè durant les festes de Nadal estem tous i som propensos al mite, especialment als mites de la nostra infantesa. Són dies en què tot es confabula per demostrar que viure és molt bonic, com en aquella pel·lícula de James Stewart que fan cada any, i n’hi ha molts que prefereixen el confort d’una mentida simpàtica. És una altra manera de seguir creient en els tres Reis d’Orient. El que no comptem és que sovint de la bondat a la tonteria només hi va un pas, un i prou.

L’actualitat ens ofereix cada dia algun exemple d’aquesta frontera tan prima, en què la realitat es confon amb la il·lusió. És el cas del lladre de l’Escala que, dies enrere, es va presentar davant els Mossos d’Esquadra com a culpable de set robatoris. Segons fonts policials, el delinqüent va explicar que es lliurava perquè a la presó menjaria calent, dormiria tou i «estaria més ben cuidat». ¿És un espavilat, el lladre, o un beneit? L’hi hauríem de preguntar d’aquí una temporada.

En la mateixa línia de preferir la condemna, hi ha la reacció del poble de Villar de Cañas, a la província de Conca. Divendres, quan el govern va comunicar-los que a partir d’ara serien el magatzem de residus radioactius d’Espanya, la majoria de veïns van sortir al carrer a celebrar-ho com si els hagués tocat la loteria. Santa innocència. Algú els ha fet creure que ara sortiran al mapamundi perquè tenen un cementiri nuclear. De moment, però, on sortiran és a la revista Der Spiegel , que descriu la seva alegria incomprensible amb aquella estupefacció tan alemanya de qui fa anys i anys que creu en l’ecologia.

Jordi Puntí, El Periódico,  2 de gener del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma