La paraula que comença per C

Hi ha una paraula que comença a ser maleïda entre la població, i aquesta paraula és crisi. Me’n vaig adonar l’altre dia. Mirava les notícies del canal 3/24 i feien un reportatge sobre la ruta del xató (sí, ja ho sé, ara fan rutes per a tot). Una especialista explicava l’origen d’aquesta salsa que es menja al Garraf i el Baix Penedès, i després ponderava els avantatges econòmics d’establir una ruta que atregui el turisme interior. També és una bona mesura, deia, contra la…, i aleshores va somriure i va fer: «No vull dir la paraula». A l’instant tots vam entendre que la paraula que no volia dir era crisi, i que si no la deia era perquè ja la sentim massa sovint, perquè sembla que porti malastrugança i perquè ens empeny a això que els economistes en diuen «pessimisme social».

Al principi, crisi era una paraula empestada només per a les esferes del poder. Zapatero va trigar una eternitat a reconèixer que Espanya estava en crisi. Rajoy la feia servir sovint als mítings de campanya, com una prova vergonyosa de l’etapa socialista, però després ha anat buscant eufemismes que siguin menys negatius. Al discurs d’investidura, per exemple, només la va utilitzar dues vegades. Ara, el següent pas és aconseguir que ja no la digui ni la població, que se n’oblidi, per això comença a circular la idea que cal ser positius i perdre la por a gastar. Posser sí que així es crea negoci i treball, però també és veritat que eliminant la paraula es dilueix la responsabilitat dels que ens han dut a la crisi. A més, si volien ser positius i generar optimisme econòmic, semblava més lògic abaixar els impostos, i no apujar-los.

La reacció de la noia del xató és el primer exemple de la moda que s’acosta. Ara cal veure quin serà l’eufemisme que triomfarà. Als Estats Units, la pandèmia del políticament correcte ha fet que es desenvolupés un sistema per dir i no dir les paraules que sonen malament i et poden comprometre. Si algú vol dir fuck, per exemple, paraula tan comuna com grollera, diu «the F word» i es queda tan ample (traduint-ho, «la paraula que comença per F»). Els altres pensen: «Ah, volia dir fuck», i ja està. Feta la llei, feta la trampa. El mateix passa amb «the N word» –en lloc de dir negre despectivament– i «the C word» –en lloc de mencionar el temible càncer–. Pensant-hi bé, ara que aquí sembla que el càncer ha deixat de ser una malaltia tabú, potser de la crisi la gent començarà a dir-ne «un mal lleig».

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de gener del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma