L'equip de l'any (bis)

El Futbol Club Barcelona és un referent internacional en tots els aspectes. Pel futbol que practica, per l'estructura de club que té i per la projecció que comparteix amb la ciutat de Barcelona. Ningú no sap quant durarà, però ara per ara els culers vivim una època estel·lar i de tant en tant ens pessiguem dissimuladament per certificar que no és un somni sinó una realitat d'ensomni. Cap equip no havia mantingut un idil·li tan intens amb el número 1, tot vencent i convencent alhora. Aquests dies, en els preceptius resums de l'any el joc del Barça torna a monopolitzar els elogis, Messi és considerat el millor esportista global i les xifres de l'equip de Guardiola són inqüestionables. La prova és que a Madrid no gosen ni anomenar-lo. La merengada abduïda pel verb obsedit de Mourinho -la mouringada, podríem dir-ne- ha transformat el Barça en tabú, l'innominable, l'Ablanatanalba, “el otro equipo”... En penso gaudir amb la intensitat que mereix mentre prego als déus de l'atzar que l'equip blanc no s'aparti de la línia que segueix durant molt de temps. Sí senyor, llarga vida a la mouringada!
 
Dit això, en aquesta recta final de 2011 cal fer l'esforç de fixar la mirada en altres realitats esportives. Perquè hi ha vida més enllà del FCB. Hi ha feina ben feta, talent i resultats esplèndids en moltes altres disciplines. Allunyem-nos, doncs, de la B omnipresent de Barcelona. Allunyem-nos, també, de la F omnipotent del futbol. Mantinguem, només, la C de club i canviem FCB per CNS. En la 15ª Festa de l'Esport Català que va organitzar l'UFEC la setmana passada molts premiats van quedar a l'ombra d'aquest Barça imperial que tanta felicitat subministra. Un d'ells és l'equip femení de waterpolo del Club Natació Sabadell, que va obtenir el guardó al Millor Equip Femení del 2011. La capitana Olga Doménech i l'entrenador Nani Guiu surten somrients a la foto al costat de celebritats com Víctor Valdés, Andrea Fuentes, Kilian Jornet o Maverick Viñales. Durant la temporada 2010-2011 les waterpolistes del CN Sabadell van guanyar els 5 títols que van disputar: la Copa Catalunya, la Lliga espanyola, la Copa de la Reina, la Supercopa d'Espanya i la Champions, una Copa d'Europa conquerida per primera vegada a la piscina de Can Llong de Sabadell després d'imposar-se en una emocionant Final Four culminada 13-8 davant l'Orizzonte de Catania. Les noies d'or, que és com ja se les coneix, entrenen matí i tarda malgrat la difícil professionalització de l'esport femení en general i del waterpolo en particular. El seu entrenador, Nani Guiu, té un discurs tan sòlid com el de Guardiola i sovint explica, amb la boca petita, que ha de suplir amb entrenaments el nul profit que extreuen de molts partits oficials, atès que la Divisió d'Honor espanyola té un nivell molt baix i es donen marcadors com ara 37-2, 17-1, 33-5 o 28-2 (resultats reals del Sabadell  l'última temporada). Guiu no es queixa, potser perquè és culer, però n'hi ha per llogar-hi cadires. L'esforç, la preparació i el quefer de les seves jugadores resisteix una comparació directa amb els futbolistes del Barça. En canvi, la diferència d'expectatives és tan abismal que fa feredat. Tots els esports malden per cridar l'atenció en un món molt jeràrquic i un esport femení encara ho té més difícil. L'afició, l'atenció mediàtica i els espònsors formen un peix que es mossega la cua, de manera que resulta molt difícil canviar-ne la dinàmica. 

Això sí, els asseguro que abans me n'aniria de revetlla de Cap d'Any amb les noies d'or de Nani Guiu que no pas amb els nois d'or de Pep Guardiola. 

Màrius Serra. La Vanguardia, dijous 29 de desembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma