dilluns, 16 de gener de 2012

L’hivern dels descontents

Hi ha temporades en què els elements es confabulen per convertir la realitat en una pel·lícula dels Monty Python i, de sobte, sembla que n’hi hagi més a fora que a dins (de la presó o del manicomi, trieu). És el que ens ve al cap aquests dies, quan llegim que el sàtrapa Ahmadinejad fa gira per Amèrica del Sud i es petoneja amb Chávez, Ortega i Castro. O quan Rita Barberá, l’alcaldessa de València, explica que això de rebre una bossa de Vuitton com a regal (i acceptar-la) és la cosa més normal del món, vaja, no sé de què se sorprenen, ¡si tothom ho fa! O quan, en les gravacions telefòniques del judici pel cas Gürtel, sentim la veu untuosa de Ricardo Costa que demana al Bigotes –pobre diable, camell del club del gourmet– que li aconsegueixi cent grams de caviar, cent gramets per a la nit de Nadal...

Dins aquesta mateixa atmosfera, els radars de la NASA han detectat recentment que els tertulians radiofònics comencen a referir-se a «la cultura de la vaga». Pànic, ansietat. La cultura de la vaga hauria de servir, ens imaginem, per aguantar amb estoïcisme l’hivern del nostre descontentament, que tot just comença i sembla no tenir fi. De moment ja s’albira una nova vaga dels pilots d’Iberia, i no es descarten convocatòries per part dels metges i personal de Sanitat, i també dels professors d’institut. Tots ells, no cal dir-ho, podran inspirar-se en les dues protestes més recents i, de moment, no resoltes: la dels funcionaris de presons i la dels Mossos d’Esquadra.

Cal admetre que el llistó està alt. La decisió grotesca dels Mossos d’Esquadra –parlar només en castellà i demostrar-ho cantant-li el Viva España a Artur Mas – ha aconseguit fer emprenyar molta gent per la via simbòlica, tot i que està per veure quin rendiment en trauran. El problema és que identifiquin el fet de parlar català amb el nacionalisme, com si tots fóssim iguals, i que els sembli que aquesta és la millor manera de pressionar el Govern que els paga. Potser es pensen que tenim la memòria curta, però l’any 1996 ja es va viure una situació semblant: aleshores els Mossos van posar-se a parlar en castellà contra el govern de Pujol. La repetició de la mateixa tàctica, després de tants anys, fa pensar que aleshores no els devia anar tan malament. També demostra que el conseller Felip Puig, que els va defensar com un pare després de les càrregues contra els indignats, entén sobretot el llenguatge dels símbols. Cría cuervos i etcètera.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de gener del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir