dimarts, 10 de gener de 2012

Mal cinema britànic

Les pantalles dels nostres cinemes acullen dues icones de l'imaginari britànic en estat alterat: un Sherlock Holmes amfetamínic i una Margaret Thatcher alcoholitzada. El primer s'afegeix a la tirallonga de seqüeles que ha suscitat el detectiu de Baker Street. Per segona vegada en poc temps, el Holmes que encarna Robert Downey jr i el doctor Watson de Jude Law formen una parella detonant que aproxima les aventures de Sherlock Holmes al territori de Rocambole. (Nota etimològica: l'adjectiu rocambolesc prové del personatge francès Rocambole, protagonista d'una sèrie de novel·les de Pierre Alexis Ponson du Terrail, publicades en fulletons del 1859 al 1870 i caracteritzades per unes aventures trepidants, enrevessades i francament increïbles). Pel que fa a la Dama de Ferro, la directora Phyllida Lloyd basa la seva aposta en el talent actoral de Meryl Streep, a qui ja va dirigir a Mamma Mia, i li concedeix molts minuts d'octogenària al·lucinada en constant diàleg amb el seu marit difunt, el seu fill absent i els seus gots mig buits. (Nota etimològica 2: va ser la premsa soviètica qui va adjudicar Thatcher el malnom de la Dama de Ferro; en principi, Iron Lady no té cap relació amb Iron Maiden, el nom d'un instrument de tortura que Steve Harris va triar per batejar el seu famós grup de heavy després de llegir una novel·la d'Alexandre Dumas, un any abans que la Thatcher assolís el lideratge tory l'any 75). Prou d'etimologia!

Per definir La Dama de Hierro en dues paraules n'hi ha prou amb recuperar el títol de la primera pel·li de la seva directora: Mamma Mia! La Streep està esplèndida, però el biopic és un enfilall d'episodis que poques vegades trascendeixen el flaix informatiu abans de tornar a refugiar-se en la morosa reclusió de l'octogenària al·lucinada. La pel·li de Phyllida és fallida. L'aposta pels diàlegs amb l'espós difunt sembla una fugida, una cortina de fum per no entrar a fons en altres qüestions biogràfiques. Jim Broadbent, que fa una dècada ja va encarnar de manera magnífica el consort d'Iris Murdoch a Iris, es veu abocat a fer pallassades innòcues davant la maquillada mòmia de la Streep mentre assistim a l'auge, fulgor i caiguda de la inquilina del 10 de Downing Street 1979-1990. La crítica ha destacat que la pel·lícula no és una hagiografia perquè aborda aspectes negatius del personatge. Cert, però també ho és que passa de puntetes sobre les qüestions més compromeses. Les de sang, per exemple. Es dedica força temps a mostrar l'heroïsme emocional del seu lideratge militar durant la guerra de les Malvines. La veiem ordenant l'enfonsament del vaixell argentí General Belgrano, cal·ligrafiant cartes de condol a les famílies de les víctimes britàniques i provocant un esclat de banderes unionistes, en un exemple del que Rosa Díez o Álvaro Pombo anomenarien no-nacionalisme. També la veiem encaixar amb dignitat els cops del terrorisme nord-irlandès. En canvi, només s'esmenten de passada els deu vaguistes de fam, amb Bobby Sands al capdavant, morts per la seva impertèrrita intransigència. L'anciana al·lucinada apareix assistida per la seva filla Carol, però del seu bessó Mark només en sabem que és a Sudàfrica. És llàstima, perquè Mark Thatcher és un peça, implicat en escàndols fenomenals: corrupcions, xantatges i episodis tan edificants com el fallit cop d'Estat a Guinea Equatorial. N'hi ha prou de veure la cara momificada de Meryl Streep per adonar-se que, de tots els Oscar als quals optarà aquest exemple del nou cinema britànic produït en l'era Cameron, el més merescut és l'Oscar al millor maquillatge. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 10 de gener de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir