Nostàlgia del lot

El lot nadalenc és una espècie en perill d'extinció. De resultes de la seva minva, cada cop més consolidada, aquest Nadal els nostres fetges patiran, i no pas d'abstinència sinó més aviat de nostàlgia líquida. La contenció general que afecta alhora les nostres butxaques i les nostres psiques té un curiós efecte col·lateral per culpa de la manca de  lots nadalencs. Val a dir que aquest no és un problema tan airejat com les retallades sanitàries, la pujada de la T10, l'endarreriment del 80% de la paga nadalenca del funcionariat al dia dels Sants Innocents o la nova modalitat de retencions d'IRPF avant le paiement. L'extinció dels lots nadalencs és un problema ocult, de digestió lenta, però un problema que tard o d'hora acabarà fent un pet com un aglà. Tots els altres afers abans esmentats surten cada dia a les columnes d'opinió dels diaris, donen tema a les tertúlies radiofòniques i han transformat les sobretaules d'aquest Nadal  en tertúlies econòmiques especialitzades en les diverses pronúncies del cognom Mas, la més polèmica de les quals fa Mas-Colell. No cal ni ser funcionari per adonar-se que ara per ara dir-se Mas és més aviat negatiu. Pensin que fins i tot el poca-vergonya del doctor francès que va crear les pròtesis mamàries PIP, ja conegudes com les tetes de la mort, es diu Mas: Jean-Claude Mas. En canvi, de l'extinció dels lots nadalencs ningú no n'ha dit ni gall ni gallina. 
 
Doncs bé, trobo que és un element cabdal per comprendre el nou aspecte de moltes de les nostres sobretaules. La manca de circulació dels beuratges alcohòlics que solen poblar les festes ha fet que molts amfitrions tirin mà del fons d'armari (del moble-bar), a la recerca d'aquelles ampolles amb licors estranys que van arribar a casa en algun lot nadalenc de l'època gloriosa. He fet una petita enquesta i estic en condicions d'assegurar que aquestes festes han reaparegut ampolles que esperaven el seu torn des dels anys setanta del segle passat, just abans de la crisi del petroli. Ampolles que van sobreviure, pel seu aspecte intimidatori, les crisis posteriors, que potser van estar a punt de ser consumides en algun moment dels anys noranta, però que havien arribat en plenitud (o gairebé) fins a aquest moment. Però avui, a les beceroles d'aquesta segona dècada del segle XXI, surten de l'armari per calmar la set de tantes goles angoixades. Heroiques ampolles de Chartreuse, verd i groc, de Calisay (ai, ai, ai), dosis massives d'Aromes de Montserrat, ampolles de Melody, Fernet Branca, Anís del Mono, Pelinkovac o Becherovka, receptacles  dissemblants de Slivovitz, Limoncello, Pacharán, Licor 43, Kalhua o Malibú... Per no parlar de les pirates, com la crema de whisky Baylas, imitació burda de Baileys, o fins i tot licors d'acudit, com el mític Cualquier Cosa, de 28 graus, etiquetat a Badalona per Bodegas y destilerías Agustín Bofill...

Tots aquests beuratges, i d'altres igual d'empastifats que molts lectors teniu ara mateix al cap (o al sistema circulatori) han retornat a les nostres sobretaules aquest Nadal 2011 després de molts anys d'absència, en un exercici de nostàlgia líquida de conseqüències imprevisibles. Perquè els soferts comensals no hem deixat de beure. Ans al contrari. Ja sabem que l'alcohol no només és trampolí sinó també refugi i, esclar, totes les previsions econòmiques conviden a buscar refugis. El problema és que aquestes barreges líquides provoquen mals de ventre i unes ventositats que empudeguen l'ambient. Però el problema major és  que després d'aquestes ampolles estrafolàries ja no en queden d'altres. I el pet, llavors, pot ser colossal.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 27 de desembre de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma